Ja fa temps ens vam trobar a la
sortida d’un enterrament i em va dir “Vindràs
al meu enterrament?”, i li vaig contestar que sí.
Avui l’enterren, es va morir ahir
als 89 anys. L’Antoni Trechs va ser
un dels meus més enconats adversaris en els temps que vaig ser alcalde. La
tripleta formada per ell, en Toni
Colomer i en Josep Filbà que va
dirigir la Unió de Botiguers de Mataró durant els anys 80 i 90 del segle
passat va ser molt activa i també molt bel·ligerant amb l’Ajuntament que jo
presidia. Era el nucli representatiu del comerç, d’un comerç, que
inexorablement s’anava esllanguint i que maldava per mantenir-se amb totes les
dificultats en un món que anava evolucionant.
De fet, el primer que va plegar de
l’ofici va ser en Filbà, company meu
de pupitre a Valldemia, continuador de la mítica “La Parisina”, segurament la botiga de moda femenina més important
a la ciutat passada la guerra civil i en els temps de la dictadura. Va fer
grans esforços per modernitzar-se, però l’economia –suposo que els resultats
econòmics no van reeixí- el va fer plegar quan havia dotat al bell centre de la
ciutat d’un esplèndid equipament comercial. Els magatzems Sant Jordi, quasi bé al davant seu a l’altra costat de la
Riera ja havien tancat feia temps, i tots els establiments del costat també
havien canviat de mans i d’activitat.
En Toni Colomer ha estat el que ha aguantat més bé, de fet amb la
continuïtat familiar assegurada per un nebot, la ferreteria més cèntrica de la
ciutat està ben viva. Però en Toni,
ja gran, està retirat.
En Trenchs, “Novedades El Pilar”,
davant mateix de l’Ajuntament va aguantar més que “La Parisina”, però la manca de renovació –i aquí potser, aventuro,
la manca de continuïtat familiar- també se’n va dur per endavant la tradicional
botiga de bates i llençols, de roba de casa. Ara en aquest subsector del comerç
tèxtil quasi bé tot són franquícies. No sé si era a la rere botiga on “L’Ilurenc”,
pseudònim amb el que signava al Crònica de Mataró, feia les seves
virulentes cròniques de l’activitat municipal.
Aquest trio va moure molta brega
a l’Ajuntament de la renovació democràtica. Ells estaven al rovell de l’ou de
la vella ciutat, la ciutat de tota la vida, la del centre i l’Eixample que
conformava per molts el que era de veritat Mataró. La Riera com a element
central de la vida comercial de la ciutat junt amb els vells mercats municipals
a banda i banda, la Plaça Gran i la de Cuba. Tot això va començar a quedar
potes enlaire amb l’arribada primer del Pryca (ara Carrefour), el gran
hipermercat que es va establir a Cabrera de Mar, al llindar del nostre terme
municipal a finals dels anys 70. Els botiguers van veure ràpidament el perill i
van fer tota la guerra que van poder que va ser infructuosa. Desprès van arribar
aquells nois de la democràcia (i d’esquerres) que amb els vots dels mataronins
que potser no ho eren de tota la vida es van instal·lar a l’Ajuntament i van
començar a mirar la ciutat amb uns altres ulls, més enllà de les Rondes i
l’Eixample d’en Cabanyes i en Palau i van anar bastint la “Nova Ciutat”. Alhora, també, van començar a mirar el Centre històric
tal com ja es feia en altres indrets pensant que la seva modernització passava
per la peatonalització.
El tramvia que portava a la gent
de i a Argentona –i també del Poble Sec (Cerdanyola)- al centre i a l’estació ja
feia temps que havia desaparegut, encara en quedava el rastre de les vies
encastades a la calçada. La central del servei d’autobusos interurbans d’en
Casas, a la Plaça de Santa Anna, eren un destorb per la peatonalització, però
portaven a peu de botiga a la gent dels pobles de la rodalia. Les primeres
línies dels servei urbà d’autobusos també passaven pel centre. Riera amunt, i
pel carrer de Santa Teresa, on a la cantonada amb la Plaça de Santa Anna hi
havia una parada cabdal pel seu funcionament, i a tocar del comerç. Sols hi
havia un aparcament subterrani dels anys 70 a la Plaça del “Caiguts”, nom democratitzat per “Les Tereses” en record de l’antic convent que hi havia hagut fins
a la Guerra Civil.
Les sales de cinema anaven tancant, el Serra, can Pepet; el
Clavé, a la cantonada del carrer Montserrat; el Modern, davant del Cor de
Maria; l’Ateneu, al començament del carrer de Bonaire, davant del “Xurrero”. El
Clavé, amb una batalla perduda en el seu enderrocament (potser no tant
dissortat com ha quedat a la memòria ciutadana), va possibilitar un bon
aparcament subterrani, així com el Modern, amb entrades i sortides una mica
complicades, que van aportar un grapat de places de accedir més fàcilment al
nou centre que ja s’anava peatonalitzant. Per últim, el forat de la Plaça de
Santa Anna va completar el conjunt. Quan es va buidar el desastre de l’operació
“non nata” de Can Xammar, per l’altra
banda de llevant, va quedar una xarxa de cinc aparcament subterranis que podien
donar vida alternativa a l’accessibilitat
que necessitava un centre comercial urbà tal com s’havia establert en
altres poblacions semblants.
Aquest procés de renovació del
centre, peatonalització i aparcaments; la lluita contra els nous formats
comercials que anaven sorgint: des del Mataró
Parc a La Roca Village; l’Impost
d’activitats econòmiques; la seguretat i la neteja; la promoció de ciutat;...
van ser lluites moltes vegades aferrissades entre la Unió de Botiguers i
l’Ajuntament en les darreries del segle passat, amb alguna “performance” que és millor oblidar. La tensió entre aquest
col·lectiu i la institució municipal no podem pas dir que s’ha acabat però sí
que ja no té la virulència que va tenir temps enrere. El món del comerç ha anat
evolucionant, no podia ser d’altra manera, com els temps. Ah!, aquella frase
meva que va aixecar tanta polseguera “Aquells
botiguers que han heretat un establiment dels seus pares difícilment el
traspassaran als seus fills.” Es veia a venir, era mirar cap endavant, com
ho hem de fer avui també, si volen preveure, preparar-nos i adaptar-nos a
l’evolució, ara vertiginosa, dels temps.
Ara desapareix –llei de vida- un
dels membres més actius de l’equip que va lluitar des de la seva visió del
comerç, i de la ciutat, per la seva supervivència. Crec que el temps ha donat
la raó a l’Ajuntament amb la seva aposta. Tampoc era cap aposta esbojarrada,
era el que s’estava fent arreu. Però, evidentment els perdedors dels canvis que
hi ha a la història sempre que poden es defensen, és lògic, encara que al final
s’imposi la força i el signe dels temps. Crec també que en aquesta defensa hi
havia també un sentiment de pèrdua d’una posició que havia tingut la seva
importància i que estava en retrocés, una posició de preeminència que el nou
sistema democràtic capgirava amb les seves visions més amples de la ciutadania
i de les formes comercials. Era una batalla entre dues concepcions de la ciutat
i del comerç, una aferrada al passat, una mica essencialista, l’altra amb una
altra visió del present i del conjunt urbà i cívic.
Antoni Trenchs Ruiz, he complert la paraula que et vaig donar.
Descansa en pau.
10 d’abril.
