Els patinets urbans com un exemple de “nova economia” en la societat urbana d’avui.

L’eclosió de noves formes de mobilitat urbana en els darrers temps posa de manifest un seguit de qüestions de tipus divers a les que s’ha d’enfrontar la societat d’avui.

No n’hi ha prou amb el servei del transport públic tradicional (autobusos, metro, tramvies, taxis, ...) per assegurar la mobilitat dins de les ciutats. L’ús de mitjans privats tradicionals com el cotxe cada vegada es farà més complicat: per manca d’espai per circular i aparcar; per costos ambientals; per  costos econòmics. Alhora, la diversitat d’horaris laborals, d’indrets de feina, de feines en sí mateix, d’oci, complica molt més la mobilitat urbana del que havia estat fins no fa gaire. D’aquí que sorgeixin noves formes per desplaçar-se, especialment pel que s’ha denominat, en termes de distribució de mercaderies, el darrer kilòmetre. Combinant transport públic col.lectiu i transport privat individual  pot facilitar-se molt els desplaçaments urbans. Cal, sempre, pensar en desplaçaments en ciutats grans. En ciutats mitjanes o petites, possiblement els sistema més adient és el d’anar d’un lloc a un altre caminant.

Però les noves modalitats de desplaçament curts privats vénen acompanyats  de noves formes de facilitar-los. No es tracta de que els usuaris disposin d’elements de transport propis, com era fins ara el cotxe privat, sinó de posar al seu servei elements proporcionats per empreses privades que a través d’aplicacions informàtiques. En realitat, tot va començar ja fa algun temps quan els ajuntament de grans ciutats va establir serveis públics de bicicletes. Ara, tot s’ha sofisticat molt més i empreses privades de la dita “nova economia” estan entrant a sac en aquest nou sector.

Però tot això genera un seguit de consideracions: en primer lloc la utilització de l’espai públic per fer un negoci privat. Quina mena de concessions administratives i què han de fixar aquestes concessions i qui les ha de fer,  per poder dur a terme aquesta mena de serveis? Com s’han de suportat i distribuir les càrregues (o externalitats) del mateix?

En segon lloc les pròpies característiques de les empreses que s’hi dediquen: ara se’n diuen plataformes. Desenvolupen una aplicació  informàtica que facilita la feina. Amb un smartphone (telèfon intel·ligent) a la butxaca els possibles usuaris poden accedir al vehicle, usar-lo i pagar el servei. Cal sols recollir, allà on sigui, el mitjà de transport i desprès deixar-lo, també allà on sigui. Evidentment tenim un primer problema d’ocupació (de qualsevol manera?) de l’espai públic. Aquestes empreses ocupen directament poca gent, ja que subcontracten tot el que ve al darrera del servei, el seu manteniment. Qui arregla els vehicles si s’espatllen? Si són elèctrics, qui fa les càrregues de les bateries? I aquí es posen de manifest els mateixos problemes de tota l’economia basada en aplicacions informàtiques que ja s’han posat a la vista en el sector de la distribució de mercaderies: autònoms. Gent que treballa per empreses que elles no tenen quasi bé personal propi i que la seva feina la deleguen en treballadors externs. Subcontractació amb tot el que comporta, especialment del risc evident d’explotació laboral. Caçadors de patinets és una nova feina que proporciona el mercat avui. https://www.eldiario.es/madrid/cuadrilla-nocturna-patinetes-Madrid-chavales_0_824167832.html

Molts altres temes poden considerar-se: el tema fiscal per exemple. Si hi ha concessions, quins tributs paguen? Si hi ha negoci en la plataforma, quins impostos paguen? Quina és la consideració laboral, drets i deures, dels treballadors “autònoms” que fan la veritable feina, més enllà d’utilitzar una aplicació per la que han de pagar per accedir-hi, a través de la feina que els encarreguen, i de la que no tenen cap control?

Furgonetes, cotxes, motos, bicicletes, patinets, ... entrant en el sector de la distribució i el transport personal front al que havíem vist sempre de taxistes i transportistes regulars i regulats que veuen com el seu sector tradicional està canviant i que els arracona i sobrepassa. Mentre, la ciutadania, enlluernada per les noves i millors possibilitats que s’ofereixen per prestar-li serveis em sembla que no te gaire en compte en quines condicions se li dóna i què se’n deriva d’aquestes condicions. Què val portar-te una pizza a casa teva quan en tens ganes? Què val agafar una bicicleta o un patinet per fer l’últim desplaçament? Qui paga de veritat tots els costos d’aquestes noves formes de prestar serveis? És l’eficiència econòmica?

Per qui toquen les campanes? Crec que les campanes toquen per tu. Potser són consideracions, les meves, generacionals.

Per cert, a França dels patinets en diuen trottinettes.

27 d’agost.

A Lampedusa.

El 31 de desembre de l’any 406 es va gelar el Rhin. Els germànics van entrar a peu pla a l’Imperi Romà.

El Mediterrani és la frontera més desigual del món. Al nord, l’Europa rica. Al sud, l’Àfrica pobre. Els del sud saben què hi ha al nord: riquesa. Els del nord sabem què hi ha al sud: pobresa.

O potser riquesa mal repartida de la que ens hem aprofitat els del nord. Tota una desesperançada situació política, econòmica, ambiental i social s’abat sobre la gent del sud. I en volen escapar ja que no veuen possibilitat de superar-la. Fugir com sigui cap al nord. Fugir de la guerra, de la misèria, de la manca de perspectives. Això és el que ens sembla als del nord, i intentar aconseguir el que tenim nosaltres. Al menys això és el que creuen els del sud que poden obtenir assentant-se al nord.

Però al nord no hi cap tothom, a menys que degradem les condicions de vida que ens hem dotat. No és possible donar treball, habitatge, condicions assistencials i de vida sense fer-ho d’una manera ordenada. I no hi ha forma de posar-nos d’acord de com s’ha de fer això d’una manera ordenada. Entre que hi cap tothom i el que no entri ningú, ha d’haver-hi un punt entremig que de moment no es troba. No es troba perquè no es vol trobar, o perquè és difícil trobar-lo? Suposo les dues coses. No hi ha acord per treballar conjuntament, tothom està pendent de les seves “clienteles” i la Unió Europea és un projecte que a voltes no sembla pas que avanci sinó que sembla que retrocedeix.

Hi ha immigració legal des del sud. Amb contractes laborals, amagant-se en el turisme, per reagrupament familiar... Vés a saber si tota aquesta és del tot legal, però existeix. Desprès hi ha la il·legal, per on sigui. I el mar, el Mediterrani és una de les vies possibles, i també una de les més arriscades.

Aquests dies hem vist l’enfrontament directe entre els que volen permetre l’arribada de qui sigui per aquesta via i els que la volen impedir. El cas és anecdòtic en quant a nombre de persones afectades, sols un grapat, però d’una potència mediàtica molt forta retransmesa en directe. El pols entre les dues opcions, baladrejades a banda i banda, ha estat sensacional. Els radicals d’ambdues posicions n’ha tret força profit polític, i electoral segurament. Ens ha deixat el cos i el cap malament.

Això no té perspectives de tenir solució i continuarà. Serà com la fi de l’Imperi Romà. Va durar uns quants anys, un bon període. I desprès –explica la Història- un llarg temps de decadència i de turbulències va afectar el vell món romà i el vell món bàrbar: l’Edat Mitjana.  És el que ens ve, estigueu-ne segurs.

21 d’agost.

Dues noticies d’aquest agost derivades del tema immigració Sud-Nord.

L’operació contra els “manters” a Barcelona actuant decididament contra la seva extensió fruit de la permissivitat dels darrers temps i el bloqueig de l’embarcació de la ONG Open Arms al mig del Mediterrani sense que cap país els ofereixi un port per desembarcar un carregament de persones rescatades del  mar.

Respecte als manters. Es veia a venir que la situació s’anava fent insostenible. L’ocupació de determinats indrets turístics i de circulació, saturant-los de venda a manta, davant la inoperativitat de les autoritats que han de vetllar pel correcte funcionament dels espais públics era ja escandalosa. Probablement el primer que s’objectarà és que els qualificatius d’insostenible i escandalosa no són apropiats. Davant d’altres comportaments socials insostenibles i escandalosos com l’evasió fiscal, la corrupció pública (i privada), l’explotació laboral, la manca d’habitatge assequible, ..., aquesta activitat és realment d’una importància menor.  No obstant això, alguna reflexió -i com a conseqüència d’ella, actuació- s’ha d’imposar ja que sinó estem degradant l’espai públic a nivells que comporten de fet un retrocés respecte al que s’havia aconseguit en les nostres contrades “occidentals”. Segurament aquí està la trampa en la que el sistema econòmic ens va portant. Totes les avantatges aconseguides per les lluites sindicals de l’època industrial s’estan arramblant en pro d’una “major” eficiència del sistema: precarietat, temporalitat, competència entre els estrats més baixos de la societat, ... L’ús de l’exèrcit industrial de reserva que parlava Marx. Tornem a Dickens?, em deia fa pocs dies una bona amiga.

Certament, la gent que viu aquí, sense posar-nos com hi ha arribat, ha d’intentar guanyar-se la vida. Però, i si no hi ha forma de fer-ho? Estem disposats a acceptar qualsevol sortida? Perquè darrera qualsevol sortida sempre hi ha qui se’n aprofita i en treu benefici. La història dels inicis de la Revolució industrial, i del colonialisme, n’està plena d’exemples d’explotació, de misèria i de desesperació. I les conseqüències d’això són d’un resultat que no sé pas si la nostra societat està disposada a assumir. El que comporta la marginalitat no solament és dur pel que la pateix, sinó també pels que han de conviure al seu entorn. Potser sí que durant algun temps els beneficiats dels sistema podran mantenir “bombolles” aïllades que els permetran obviar el problema, però la història ens ensenya com van esclatant periòdicament, aquí i allà, revoltes quan la situació es fa més anguniosa per a molts, o per capes significatives numèricament de gent.

   

“Ningú és il·legal”, clamen els manters. Però podem deixar passar, encara que siguin menors, activitats que sí que ho són d’il·legals? Si ho fem, si les deixem passar, no estarem rebaixant les normes de convivència que ens havíem dotat a nivells de societats que estan més endarrerides? Podem acceptar que les “riques” societats occidentals s’empobreixin i permetin que decaigui el seu nivell de benestar? Barcelona no pot ser Dakar. Hem de lluitar per que Dakar sigui com la Barcelona que hem assolit al llarg de molts esforços de molta gent, entre ells els immigrants. Com podem fer aquests desitjos? Deu ser molt complicat i hi ha forces molt poderoses que hi van en contra: el sistema econòmic per començar, i el polític que el ve al darrera.

Però a les converses amb els “manters” crec que se’ls ha d’explicar, cosa que ja saben, que si no troben feina normal, si no n’hi ha o no la poden tenir, no poden dedicar-se organitzadament a feines “anormals”, o il·legals, al marge de les establertes. Les sortides no poden ser, aquí i ara, aquestes.

Per un altre dia l’Open Arms.

9 d ’agost.

Perquè no?, perquè sí!

M’ha cridat l’atenció una noticia estiuenca sobre la reivindicació de poder fer “toples” a les piscines publiques d’algunes localitats realitzada per “mugrons lliures”.  Pel que veig, això sorgeix d’una plataforma d’aital nom, que no sé pas quina consistència jurídica té, si és que cal que en tingui alguna, que a través de les xarxes socials ha aconseguit que se’n faci  ressò  de la seva demanda i fins i tot cas.

Aquest tema és una nimietat com tantes d’altres n’hi ha en el mitjans, no té pas especial importància. El que em fa reflexionar en temes d’aquesta mena, i més gruixuts, és la interiorització en una part considerable de la col·lectivitat d’un cert sentiment, per no dir convenciment, de posar en qüestió bastantes normes de comportament establertes, segurament establertes tampoc fa pas gaire, sota la idea de “perquè no?”, perquè no es poden fer determinades coses o de perquè s’han de seguir obligatòriament normes  de consuetud, o no, però que fins ara eren establertes i més o menys acceptades? Evidentment, aquí la radicalitat hi troba un gran camp de manifestacions de les més variades i les aprofita. L’expansió del moviment feminista i l’embranzida que està tenint en els darrers temps ofereix un evident i inesgotable camp d’actuació.

Vist des d’una òptica progressista, o pretesament progressista, la majoria d’aquestes reivindicacions són correctes i de sentit comú. Perquè els homes podem ensenyar els mugrons i les dones no? Racionalment no té gaire sentit. No obstant i això, hi ha resistències a moltes d’aquestes demandes degut a que l’espècie humana no és encara formada per animals completament racionals, sinó que tota la trajectòria que portem al darrera, fruit de la nostra evolució com a bèsties, i  tots els condicionats que ens dominen, econòmics principalment, ens ha donat unes característiques “culturals”, diferents segons contrades, que han determinat uns comportaments dels que no ens podem desempallegar fàcilment d’un dia per l’altre.

D’aquí neixen moviments també radicals, que reaccionen amb un “perquè sí!”, evidentment autoritari i repressiu, però també interioritzat i convençut de que aquestes reivindicacions, o semblants, posen en qüestió formes de convivència que alguns, molts o pocs, no  voldrien perdre. El cert, però, és que tot evoluciona i res és com abans. El problema rau en l’amplitud de l’acció i de la reacció, en la dinàmica més o menys ràpida dels esdeveniments.  Si les accions i reaccions radicals creixen i accentuen el seu antagonisme anirem cap una societat crispada i tensa. Malament.

Potser és una reflexió des de l’edat que un ja té i des de les pors de que la societat en la que ens queda algun temps encara per ser-hi, ja no tant, esdevingui més complicada del que ha estat sempre.

7 d’agost.