31 de març del 2020

Master and Commander.


Ja fa anys que explico que m’agrada la música de Luigi Boccherini. És conegut pel seu treball a la Cort de Carles III a Madrid, va néixer a Lucca, a la Toscana. En les primeres entrades que vaig fer en el meu primer blog, l’estiu del 2005, vaig explicar les meves impressions d’un viatge per la Toscana que va començar precisament a Lucca.

La seva música s’ha fet servir en moltes pel·lícules i a mi m’agrada especialment l’acabament de Master and Commander que miro i remiro moltes vegades tot i que mai he vist la pel·lícula sencera. El capità, desprès de donar l’ordre de xafarranxo i mentre la tripulació es va desplegant pel vaixell a tambor batent, comença a tocar  un tros de la cèlebre Musica notturna delle strade de Madrid. Les imatges del Surprise en picat des del cel sobre l’extensió de la mar amb el fons musical m’encanten.





Tot això em ve al cap aquest dies en que els nostres governants s’esforcen, espero que amb encert, en lluitar contra la pandèmia que en assota. La seva responsabilitat és gran, el seu risc sanitari també (ens en expliquen casos) ja que costa que puguin estar confinats com ho estem nosaltres, els simples ciutadans. Els rèdits polítics personals de la operació no són difícils d’imaginar, escassos. Mereixerien ser positius, però ja sabem com van aquestes coses en el món d’avui. Estem en una guerra diferent, fantasmal, contra un enemic ben poc visible. Hi ha exèrcits nostres que lluiten, els que mantenen els instruments per combatre, principalment els sanitaris, però també molts altres, els que els abasteixen i ens abasteixen, els que els ajuden i ens ajuden. Molta gent a les línies del front. Hi ha morts, ferits, damnats, perjudicats per la catàstrofe. També hi ha bocamolls i cridaners. Sempre n’hi ha de gent d’aquesta en totes les guerres. També hi ha silenci i gent que calla perquè no té res a dir o no vol dir res del que pensa i/o sap. I gent que ajuda a la rereguarda, de moltes maneres.

Quan hagi passat tot serà el moment de fer-ne l’avaluació: dels causants (si n’hi ha o se'n troben), dels caiguts, dels lluitadors, dels que han ajudat, dels que han entorpit, dels que s’han queixat, dels que han callat. Ara, però, és temps d’estar amb els lluitadors. Amb els que estan a les trinxeres i amb els que han assumit, saben els costos que tindrà per ells, la direcció de la lluita, a l'Estat Major. Hi ha massa gent que xerra barat, massa gent que perd l’oportunitat de restar callats. També massa gent que amb sentiments generosos, o perversos, no contribueix a la serenitat suficient per portar la lluita. Ja sé que costa quan n’ets afectat, per proximitat amb els lluitadors i caiguts. I no és de rebut quan per oportunisme polític es pretén treure un rendiment immoble de l’amarga situació.

Va per tu, Salvador, al teu costat: 



31 de març. El mes s’acaba, “Març marçot, mata la vella vora del foc...”

30 de març del 2020

Comunicant.



Avui en dia el més important del què fas, més que fer-ho, és comunicar-ho. Tant li fa que desprès no s’avaluï, o sols superficialment, el que has fet. Potser -fins i tot- ni si arribes a fer-ho. Però ja has deixat la notícia. Per això, en aquests temps hi ha més periodistes (en diuen llicenciats en Ciències de la Informació?) comunicant fora dels mitjans de comunicació que a dins. Tothom que vulgui donar a conèixer què fa o què pretén fer ha de tenir algú, o un estol de gent, per fer-ho arribar al públic en general. El que és més important no és sols treballar sinó a vegades només fer-ho veure.

Sempre m’ha sorprès la facilitat en que algunes institucions, empreses, entitats, corporacions, governs,... col·loquen les seves notícies als mitjans de comunicació. Per exemple, als noticiaris en temps normals, no en els que estem passant, sempre hi ha alguna cosa relacionada amb la sanitat. Tal hospital ha aconseguit..., s’està estudiant..., han fet probes de..., També hi ha al revés, aquells que aconsegueixen amagar el que fan, o el que no fan, i que ningú els ho  pregunti. Això no és pas nou de fa poc, ja fa temps que tots ho venim observant ... i aguantant.

Si, a més, hi afegim ara les xarxes socials llavors ja és el paroxisme (cal llegir la primera accepció de la paraula al diccionari de la RAE). Tothom té Community managers per estar al món virtual. Veig que això ja ha esdevingut una professió i que es cursen estudis per ser -suposo- eficaç. Qui no en té, doncs no hi és o hi és malament i no és ningú. Els particulars estar a les xarxes ens ho fem nosaltres mateixos, generalment perquè no tenim cap necessitat de fer saber més enllà dels que ens volen seguir voluntàriament, el que fem i el que pensem. Pur narcisisme. Però les empreses i les institucions no s’ho poden permetre i cal que posin recursos humans i econòmics pel comés. Gran part de la presència que veiem a les xarxes socials està portada per professionals, suposo que sota la supervisió -no necessàriament - de la persona que hi figura. Si es tracta d’empreses o institucions deu ser sota la supervisió del responsable de comunicació, que abans deuria ser el de màrqueting. Es tracta de vendre, d’arribar a la gent, de fer conèixer, d’explicar,..., i també dissortadament de manipular, confondre i enredar. Bé, la publicitat sempre ha tingut una barreja de totes aquestes coses. Mai he deixat de tenir al cap el vell eslògan de La Codorniz (els joves no sabran de què parlo ara) “La revista más audaç para el lector más inteligente”. Deia així: “Donde no hay publicidad resplandece la verdad”.

El món d’avui, És el món d’avui. No entendrem res del que passa, del que veiem, del que sentim, del que pressentim, si no tenim present tot el que està relacionat amb la comunicació. En el tràngol que passem, el del virus, Covid-19 en diuen exactament?, tot és informació i comunicació. Rodes de premsa, anuncis als mitjans, comunicats, rèpliques i contrarèpliques, debats, polèmiques, esperances i frustracions,... tot passa per la comunicació. En rebem un allau  que crec que és impossible digerir. Ens la podem estalviar, no fer-ne cas. Encara que reclosos com estem més d'una cosa sobre el tema es colarà per alguna escletxa de la nostra vida diària. Continuo amb el diari cada dia, però més enllà dels titulars, què m’han d’informar més? Els comentaristes i opinadors fan la seva, però què els queda per comentar i opinar de més? En algun moment s’engega la televisió –res de ràdio, no hi estem avesats a casa-, els noticiaris preferentment. Els Whats App dels que tenim contacte, la família els amics, van plens d’informació, de desinformació, d’acudits, de propaganda, ... Molts et diuen que et quedis a casa. Ja ho estem fent. N’arriben d’Argentina, del Brasil, dels EUA, de França, d’Itàlia, evidentment molts d’aquí. El Govern que centralitza l’estat d’alarma no se’n està gens i l’Ajuntament més proper, el nostre, tampoc. “Queda’t a casa” et comminen amb més o menys gràcia.

Deixo alguns exemples que m’han agradat.






30 de març. Comença la tercera setmana.

29 de març del 2020

Diumenge.


Ahir vaig veure completa una pel·lícula a la tele cosa rara en mi, em costa, encara que amb el confinament és una ocupació més. L’altre dia vaig veure “La isla mínima”. Em van quedar coses pendents d’entendre del final, segurament perquè no estic avesat al cinema d’avui o no hi vaig prestar prou atenció. La d’ahir era  a la 1, TVE1, “La dama de oro” sobre la batalla jurídica per la restitució  de l’obra de Gustav KlimtRetrato d’Adele Bloch-Bauer I” a la seva legítima propietària. Em va enllaçar mentalment amb el llibre “Los amnésicos” de Geraldine Schwartz, Tusquets Ed. 2019, que em va regalar la meva bona amiga Conxa. El paper dels austríacs a la pel·lícula és evident.



La primera meitat del segle XX és molt convulsa a tot Europa. Vaja, continua sent convulsa. Les dures condicions de la classe proletària provocades per la Revolució Industrial esclaten amb la sagnia de la Primera Guerra Mundial. Es produeix la Revolució Russa seguida d’intents revolucionaris a tot arreu. Els poderosos s’espanten i no tenen cap problema en donar el poder al feixisme. Aquest portarà al paroxisme totes les idees més eixelebrades (a ulls d’ara) que corrien arreu en aquells temps (de la puresa de la raça a l’eugenèsia). L’Holocaust com a punt extrem i la Segona Guerra Mundial com a la seva tomba. Europa va viure molt anys en una guerra civil, l’espanyola la més coneguda, no la primera ni la darrera. Alguns llibres que he llegit ho han explicat molt bé: Tony Judt, la magníficaPostguerra”, l’obra de Keith Lowe, “Continente Salvaje”, o la de Ian Kershaw, “Descenso a los infiernos”. Semblava que amb la reconstrucció de la segona meitat del segle XX i amb la construcció de la Unió Europea havíem superat aquells anys tan durs.

Doncs potser no. La crisi financera del 2008 ja ens va deixar tocats. Les institucions europees i els que les controlen van optar per l’austericidi. Com em deia un economista amic aquest matí, Alemanya va protegir als seus estalviadors del risc en que havien incorregut deixant diners als pobres malgastadors del Sud, els PIGS. Van obligar a salvar als bancs a costa dels particulars o empreses endeutats. Ara, nova crisi. Aquesta vegada provocada per un virus real, no virtual com llavors. Tornem a no voler veure que estem tots al mateix vaixell, cadascú fa la seva guerra, defensa el que creu que són els interessos dels seus “nacionals” i que tothom se les apanyi com pugui.

Em ve al cap que de la pel·lícula que comentava i dels llibres no hem après res. No tenim, o no volem tenir, memòria. No van ser uns líders il·luminats que van portar la barbàrie i la sang i el patiment a tot Europa. Van ser les poblacions que els van donar suport. Van ser els que van anar al darrera dels himnes i les banderes i van mirar cap a una altra banda quan passava el què passava. Geraldine Schwartz, mig alemanya, mig francesa, explica molt bé la seva família i desprès el context dels sentiments de molta gent a tot Europa. Finit el daltabaix tothom va fer com que ells no en sabien res, era l’estructura governamental, no eren ells que l’havien permès. Tots tenim la nostra part, gran o petita, de responsabilitat.

Ara i aquí, em preocupa que l’estrip que fa uns anys s’està fent a la nostra comunitat porti a una gran esqueixada en dues parts enfrontades violentament. Cal aturar l’odi que molta gent vomita cada dia. Cal aturar la irresponsabilitat dels que tenen responsabilitat. Cal que mai més haguem de tornar a sentir aquelles paraules del President Manuel Azaña a Barcelona al 1938: Paz, piedad y perdón.

29 de març.

28 de març del 2020

15 dies.


Fa quinze dies encara vam poder anar a plaça. Avui tampoc hem pogut fer-ho. Ahir ens van portar a casa les verdures, el verd, per la setmana fent la comanda per what’s, així com també la carn (vedella, porc –poc-, pollastre). També ahir, la mestressa va comprar peix i el va congelar i jo vaig fer la darrera compra al súper (continua no havent-hi tovallons de paper). Avui, res de la rutina dels dissabtes. A casa tancats.



Ahir no vàrem poder fer un petó i una abraçada a la nostra filla que feia els 40 anys i demà no la veurem bufar a casa nostra el pastís d’aniversari celebrant-ho plegats. Són les coses del confinament (potser ho veurem, i ens veurem, per vídeo).

Repasso les lleixes dels llibres i veig que els pobres llibreters poden quedar-se sense clients molt temps. Els que comprem llibres tenim el vici de comprar-ne més del compte i en tenim de sobres, pendents de llegir, quasi bé fins que ens morim. Per tant, per aquest costat tampoc hi ha problemes d’abastiment.

Les converses, o comunicacions, varies funcionen. Parlem amb la família i els amics a tota hora, fins i tot per distreure’ns. Si hem de fer alguna gestió, cap problema. Et poses davant l’ordinador i la resolts. Com s’ho deuen fer aquells que no tenen biblioteques o que són ignorants digitals? La gent gran, o no tant gran,  que a més viu sola? La solidaritat amb la solitud és una de les coses que podem fer virtualment.



La mar va baixant a la baixamar i deixant al descobert el fons marí. Sorra, pedres, verdet, algues, deixalles, restes diverses,... vida viva i morta. L’economia va baixant, com una baixamar. No pot ser d’altra manera si mig món està aturat. M’arriba un vídeo d’un aeroport on s’arrengleren més de 30 avions d’Air France aturats. He pensat: “Això és una hecatombe”. Els comptes d’explotació de les companyies aèries per terra, però també tot el que se’n deriva del seu servei: els servidors de dins i de fora d’aquestes aeronaus, els consums que utilitzen (el mercat del petroli en orris), les comunicacions que possibiliten: el turisme, el comerç, els negocis, la vida en resum.... Però també les derivades financeres que comporta, ja que aquests vehicles són sols una baula de la cadena d’una roda de l’economia que ara s’ha aturat. ¿Com es reemborsaran els préstecs i crèdits que han facilitat el seu moviment? El dels avions, però també de tot el que comporta. Els governs es preparen per la patacada que rebran els seus governats, siguin empreses, grans o petites, o particulars, i les seves pròpies administracions. Tothom demana ajut. Sols amb els titulars que porten els diaris en podem fer una corrua i a tot arreu. És com una guerra sols que amb la destrucció implícita, no explícita.

Quan torni a pujar la mar de l’economia, la plenamar, primer: pujarà no gaire de pressa, i segon: s’emportarà els elements més fràgils que encara no hagi consumit la intempèrie. Tornarà a haver-hi peixos i peixets. També taurons que mossegaran i es menjaran el que sigui, com sempre ha passat en les crisis.

Ara, però, ens hem de concentrar en passar el primer tràngol. En sortir-ne vius quants més millor d’aquesta pandèmia. En ajudar en el que puguem, ja sigui tant sols quedar-nos a casa tranquils i despenjar el telèfon preguntant als amics com els va. Ens queden uns quants dies. 

Desprès ja tindrem temps de veure com ens curem les ferides. Ens les cuidarem ajudant-nos entre tots (al menys els pobres sempre ho han fet així, no cal esperar gran cosa dels rics), les cauteritzarem, cicatritzaran, o no, ens refarem més o menys i els que se’n surtin tiraran endavant. S’haurà, qui pugui, d'ajudar als desvalguts.

28 de març. Des de la finestra, es posa núvol, i ja se’n ha anat el sol.

27 de març del 2020

Eulàlia.


Avui fa 40 anys venia al món la nostra filla Eulàlia. N’ha passat d’aigua sota els ponts!


Visc ara més el que fan els néts del que recordo dels meus fills quan eren petits. Deu ser que els anys fan que a la memòria li costi obrir-se pas entre la quantitat de vida viscuda. Però segurament és perquè ara tinc més temps per dedicar als néts que el que vaig poder dedicar als fills quan eren petits. No obstant, sempre recordaran com molts dissabtes al matí els pujava dalt del cotxe i els feia que m’acompanyessin a veure les obres de l’Ajuntament per diferents indrets de la ciutat mentre la seva mare encara treballava a l’extinta avui Caixa Laietana.



Si el fill, en Josep, dos anys més gran que l’Eulàlia, ha sortir potser més a la mare, no hi ha cap dubte que la filla ha sortit quasi pastada que el pare. La gent diu que s’assembla físicament amb mi, però crec que també hi ha algunes coses del caràcter, geniüda com jo, i de pensament i visió del món que ha begut en les meves fonts.



Del seu pas per l’Anxaneta, en l’EGB, i pel Damià Campeny, en l’ESO –no recordo si ja es deia així-, en guarda en grapat d’amigues, les “nenes”, que encara fan dinars plegades amb les respectives proles. Com també dels seus anys de dansa a la Dúnia del carrer de la Concepció en guarda unes altres, a més de bons records de la professora que les va fer desfilar i actuar a les festes de Mercadal a Menorca un parell o tres d’estius, on ella al final s’ha quedat a viure.



Va fer la llicenciatura en Ciències Polítiques a la UAB, amb bons professors del que en guarda records positius: en Joan Subirats, en Quim Brugué, en Gaby Colomé, ... Desprès va fer un postgrau al ICPS. Mai vaig haver de cuidar-me’n massa d’ella, ni dels seus estudis ni de la seva vida. No sé pas com ella ho ha viscut això, sí com a llunyania i despreocupació meva o com una forma en que ha pogut desenvolupar-se sense imposicions paternes.



Va començar ha treballar com a becaria a la Fundació Rafael Campalans, de la que ara jo -molts anys desprès- en sóc patró. Eren temps on hi havia recursos per fer coses i eren uns quants els que hi treballaven. Va coincidir amb l’Albert Aixalà i amb l’Ester Niubó, que acabarien dirigint la casa. Però a l’any 2004 en José Montilla, recent anomenat Ministre d’Indústria del Govern Zapatero, se la va emportar a Madrid al seu gabinet. “Pare, m’ha proposat això. ¿Podria anar a viure amb tu al pis que has llogat?”. Sí, jo també acabava d’aterrar a la capital ocupant escó al Congrés dels Diputats, i vam compartir pis dos anys mig expatriats retornant els caps de setmana, jo tornant a casa, ella a veure el seu company que ja seria el definitiu. Al maig del 2006 amb la crisis del Govern Maragall a Barcelona i la retirada d’ERC del Tripartit els seus companys de la JSC (amb els quals també encara es relaciona, en Paco, en Víctor, la Marta,...) la reclamen per que torni a Catalunya a ajudar a la Secretaria de Joventut del Govern com a responsable de programes on estarà fins a les eleccions de finals d’aquell any i la formació del nou Govern. Amb aquest nou Govern, altra volta Tripartit, ERC torna a la Secretaria de Joventut i ella ha d’abandonar la feina.



Llavors pren una decisió de la que la seva mare i jo n’hem estat sempre molt contents. Treballar en la política com a funcionaria eventual, càrrec de confiança, és aventurat. Avui hi ets i et necessiten, demà, qui sap si els teus hi seran o si creuran convenient els teus serveis. “Perquè no faig oposicions?” pensa la noia. Aplicada com és, aprofitant la prestació de l’atur que li correspon pel temps treballat, s’apunta a una acadèmia de preparació i primer es treu la plaça de Tècnic mig i desprès la de Tècnic superior de l’Administració de la Generalitat. Podrà treballar del que li agrada i pel que ha estudiat sense la incertesa de l’eventualitat, serà fixe. La seva plaça és a Governació, però va saltant a altres feines i departaments. Al Gabinet del Conseller Castells, a Economia; al Departament d’Empresa i Ocupació; ara està a la Secretaria General de Justícia... pujant de grau dins l’escalafó funcionarial. S’ha especialitzat en la implantació de l’Administració electrònica, en l’administració del futur. Sua lo seu, és comprensible. La migració de l’administració burocràtica tradicional a les noves eines que l’han d’agilitzar no serà fàcil, però –em sembla- que ella ho fa contenta.



Cada dia de Mataró a Barcelona a primera hora del matí, això sí que és un pal. Quan jo vaig començar a treballar també ho vaig fer un temps, però llavors hi anava amb el meu cotxe, ara és impensable fer-ho.   A més, ara els traslladen a l’altre banda de Barcelona, a les noves oficines administratives al carrer del Foc de la Zona Franca. Més lluny i dur encara. Aquests dies fa teletreball, no li ve de nou.

Ja fa temps que ha conformat una família. Té dues criaturetes, en Gerard -8 anys- i la Mar -6 anys-, que tenen doble nacionalitat, espanyola i colombiana ja que el pare, en Gerardo, és de Colòmbia. Dentista que va sortir per cames fa temps del seu país, que deu enyorar, però ja és un més de nosaltres.



Aquests dies no podrem fer les celebracions que corresponen. La darrera que vam poder fer és la del cosí David. Ha quedat penjada la del meu aniversari i ara el del seu que faríem diumenge. Però diumenge, maleït virus, estarem tots tancats a casa nostra. Farem com diumenge passat una connexió múltiple per skype o face time mentre dinem cadascú a casa seva. ¡La de coses que haurem de fer quan ens deixin sortir i ja no siguem un perill els uns pels altres!




Filla, per molts anys i que la teva mare i jo en puguem veure molts més!


27 de març.



26 de març del 2020

Hopper/Esperança.


Avui tinc poc temps per escriure. La tarda estarà ocupada per la feina, ja ho vaig explicar abans d’ahir. Els serveis bàsics i estratègics a la comunitat no s’aturen, s’han de mantenir i l’aigua és un d’ells.

M’arriba per la xarxa una composició de quadres de Hopper, pintor quina obra m’agrada força, expressant a través de la imatge el tema del confinament. Cert, Hopper, pinta quadres amb una certa melangia. Personatges abstrets, cases i paisatges sense gent, com buits, tal com estem ara.




Però té també algunes pintures que poden simbolitzar l’alegria de viure, de gent sortint i prenent el sol fora de casa, que és el que farem quan ens en sortim d’aquesta pandèmia



L’esperança de superar l’ensurt i el malson que tenim. Tenim esperança. Això és dur i no es veu com serà la sortida del túnel, què hi haurà a l’altre costat. Crec que aquí, nosaltres, podem tenir esperança. No serà igual, segurament amb un fort retrocés, però viurem. Amb menys podrem passar i encara podrem ajudar als que ho necessitin. Segur.

26 de març. Sols sortir per proveïments.

Luis Eugenio Meléndez (1716-1780)
Natura morta amb ous
Wallraf-Richartz- Museum
Colonia.

25 de març del 2020

Animals urbans.


La pandèmia està posant de manifest, penso, algunes coses a considerar sobre els animals urbans. Deixant a part les persones (ben animals), dues manifestacions: les dels animals salvatges, o ensalvatgits, que en absència de la presència d’humans s’aventuren per les ciutats i pobles com un nou terreny per explorar a la recerca de menjar, i la dels animals de companyia cada cop més estesos que han abandonat la seva funció primitiva a les societats agràries.



Sobre els primers: ramats de senglars passejant pels carrers de Barcelona o d’Arenys de Mar, són els darrers vídeos que circulen per la xarxa, també de cabres munteses per no sé pas quin poble crec de Castella. Els cabirols de la Terra Alta ja van motivar temps enrere queixes dels viticultors i suposo que podríem continuar parlant d’altres espècies com les aus: cotorres, gavines, a més dels tradicionals coloms que hi ha hagut sempre. A l’Ajuntament de Barcelona tenen un Departament de Benestar Animal i la Direcció de Drets dels Animals. La pàgina web de Benestar animal és sorprenen, vaja, per a mi és sorprenent. És tot un esforç en recursos d’una administració pública. Les rates estan a la secció de plagues urbanes. Hem avançat en moltes direccions en la nostra vida en comú, potser fins i tot divergents. En la consideració de les bèsties també. Hi ha tot una nova generació  amb una visió diferent del món animal i el seu tractament. S’aprofundirà aquesta visió o es concretarà algun límit? No ho sé.

Sobre el segons, els animals de companyia: els gossos i els gats. La pèrdua de la seva funció ancestral és evident. Els gossos han guanyat molt protagonisme en els darrers temps tant amb la gent que fuig de la solitud (que l’individualisme ha provocat) com amb els que volen més companyia de la ja que tenen. Em sembla que ens estem passant, però... Sí, és força incomprensible, o massa comprensible, que en la situació de confinament els gossos tinguin la necessària butlla, ja que no els podem deixar tancats dins d’un pis de reduïdes dimensions. A la mare, quan va enviudar i va mantenir-se vivint sola a Cabrils li vam comprar un gos, en Tresky, un cocker, que li va fer molta companyia, però no recordo que mai l’hagués tret a passejar ja que la casa tenia pati i podia trescar alegrement per ell, això sí amb una llarga cadena perquè no s’escapés. Quan la mare va tornar a Mataró ens en vam desfer donant-lo. ¿Es desinfecten les potes dels gossos que ara surten a fer el vol, i les seves necessitats, quan tornen a casa? Va, deixem-ho. L’abnegada feina de les protectores ha aconseguit la institucionalització amb penes i treballs de gosseres, públiques, semi públiques i privades, que viuen, o malviuen, com poden. A part, el negoci de la cura personalitzada en moments necessaris que els seus amos no poden cuidar-se d’ells, tot un nínxol del mercat.



Lo dels gats ja és una altra història. Com és conegut són més independents, fan la seva. També més prolífics. A Cabrils quan els fills eren petits i hi pujàvem els caps de setmana en teníem algun d’afillat que vivia a casa i entre setmana s’espavilava pels voltants, suposo que els veïns els donaven menjar o anaven de cacera. A Mataró vam tenir una gata, la Perla, que es va arribar a morir de vella i els nostres bons diners ens va costar el seu trist final. La vam enterrar al patí de Cabrils en un llit de calç que ja la deu haver consumit. Ara, se’n veuen pocs pels carrers. Tornen a córrer llegendes urbanes sobre la seva desaparició, en temps de la Guerra ja se’n parlava d’aquestes llegendes. Però han aparegut les colònies urbanes de gats. Indrets en que s’arrepleguen, controladament o descontrolada,  grup nombrosos de felins. Fa uns dies que hem observat tot pedalant als matins que la senyora gran que alimentava a la colònia que hi ha a l’entrada del port de Mataró ha deixar d’anar-hi. Vés a saber la causa. Però sí que és un tema d’atenció de les administracions ja que és important el seu control.



Coses a considerar sobre els animals urbans?, ... que tothom hi pensi la seva.

Ja fa molts anys, quan estudiava econòmiques, a les primeres classes ens van explicar que l’economia era la ciència de l’administració dels recursos escassos susceptibles de ser utilitzats amb finalitats alternatives. ¿Quines són les finalitats alternatives que tenim a les nostres societats benestants? No, no hi ha finalitats, hi ha finalitats alternatives, ja que els recursos encara que ens haguem oblidat són limitats.



25 de març. A casa.

24 de març del 2020

Atabalament.


El dia ha començat intentant trobar algun ajut a la difícil situació en la que estan els nostres amics dalt d’un vaixell turístic al mig del Pacífic. Ells volien fer la travessa des de Nova Zelanda a la Polinèsia francesa. A mig camí, ja havien fet alguna illa, els van dir que es cancel·lava la ruta. Enlloc de Tahití els portarien uns 4.000 kilòmetres més amunt i els desembarcarien a Hawaii. Fins aquí ja ho he explicat fa uns dies. La navegació continua. El Governador de Hawaii no els permet desembarcar allà i la naviliera els diu que els conduiran fins a San Diego (Califòrnia), 4.000 kilòmetres més (els hi deuen dir en milles nàutiques, oi?). Pronòstic d’arribar-hi, el dissabte, 28. Ja tenen i estan en contacte amb el cònsol espanyol a San Francisco, però clar, aquest sols els pot donar bones paraules, encara que ja és un punt d’agafador el que sàpiga de la seva situació. De San Diego a San Francisco sols hi ha uns 800 kilòmetres!

A veure què podem fer, fa alguns dies que hi vaig al darrera. Em poso en contacte amb la Delegació del Govern a Catalunya. Hi tinc alguna bona relació de temps enrere, la meva filla també m’ha ajudat en el contacte. M’expliquen que tenen muntat un equip especial per atendre aquests casos ja que ens són molts els que hi ha escampats per tot el món i alguns en situacions molt complicades. Els envio totes les dades que tinc del viatge, dels viatgers, dels contactes amb el consolat. En prenen nota, suposo que una més a la llista per resoldre. Més enllà d’això ja no puc fer res més i així ho comunico als meus amics. A mitja tarda, ells acaben de llevar-se, m’informen (tot via Whats App, quina meravella!) que els han dit que tindrien un vol assegurat, el mateix dia de l’arribada als USA, cap a Frankfurt via Toronto. Desitgem, els d’aquí i suposo que especialment ells, que sigui així i que sense pensar-ho acabin fent la volta al món, i tornar al Born. Hauran guanyat un dia de la seva vida, com en Phileas Fogg! Apa! Que no ho pot dir tothom i a compte del maleït virus. Esperem, però, que tot sigui possible i que no s’espatlli.



El dia continua amb la preparació del Consell d’Administració que farem a AMSA el proper dijous, que no podem endarrerir i que òbviament no podem fer presencial. La companyia em fa arribar a casa una “tablet” degudament preparada i per videoconferència m’instrueixen del seu funcionament pel comés a realitzar. Alhora també m’hi instal·len la signatura digital ja que he d’enviar uns documents i els validaré per aquest procediment (Es tracta d’un altre Consell d’administració que també farem no presencial). Vinga! Degut al confinament per la pandèmia haurem avançat força en la utilització i les possibilitats de les eines digitals. Esperem sortir-nos-en bé. Serà tota una nova experiència. Fins ara m’havia limitat als contactes per aquesta via sols amb la família i amb els amics. Això d’ara és tot una altra cosa, havíem fet algun Consell no presencial, amb comunicació escrita electrònica, però cap encara cap per videoconferència.

La celebració d’aquest Consell excepcional, espero que puguem tornar-los a fer presencials ben aviat, motiva tot un seguit de contactes i qüestions amb els consellers, entre les quals hi ha petició de la informació i debat sobre l’afectació a la companyia i al servei derivada de la situació de l’estat d’alarma. Els trameto un document elaborat per la Gerència de la casa sobre el tema que crec que és ben comprensiu del cas. En parlarem, ep! Però per pantalla.

Amb tot això avui no hem fet amb la mestressa l’estona de neteja que tenim previst fer cada dia. Llàstima, però encara malauradament ens queden molts dies per anar fent-la. També queda arraconada la lectura, abans d’ahir vaig començar el darrer Brunetti que de moment m’agrada. Això no és pas rar, fa anys que trepitjo Venècia de la seva mà. Pobres venecians, no s’enfonsaran en el llacuna, se’ls enfonsarà el turisme.




24 de març.

23 de març del 2020

Comprendre.


Seria com tornar a les rutines normals desprès del cap de setmana, avui és dilluns. Però estem tancats a casa com ahir i com ho estarem encara uns quants dies més. La informació sobre el que està passant és aclaparadora. Diaris i noticiaris pràcticament exclusius sobre el què passa amb la pandèmia. Què, qui, on, com, opinions, comentaris, reaccions, pors i angoixes, situacions anormals i/o límits, nous fronts, concomitàncies econòmiques bàsicament, però també socials, psicològiques, educatives, situacions inesperades o sobrevingudes.

Van bé les explicacions dels responsables polítics, científics, mèdics. Cal comprendre bé el què passa per valorar la situació adequadament. Com ha passat? Perquè ha passat? Què s’ha de fer? Com ens en sortirem? Com en sortirem? Per una orella m’entren i per l’altra em surten les crítiques i les paranoies conspiratives.

La situació és espinosa i cantelluda. Ja ho sabem. Cal afrontar-la amb la major serenitat possible. Difícil per la novetat que representa, per la tensió que provoca i per la incertesa de les accions i els resultats. No obstant, llegir alguna cosa del que passa a fora de les nostres fronteres ens pot fer veure que ni som sols en aquest pandemònium ni es fan coses gaire diferents arreu del món. Sí, els coreans del sud, els britànics, els nòrdics,..., però cal tenir present la diversitat de cultures i de formes societàries. Per tant, asserenem-nos, sols fa com aquell qui diu quatre dies que estem en estat d’alarma i ens esperen forces més.



Cal comprendre moltes coses. Segur que podíem haver enfrontat la crisi en una situació millor i amb més recursos. Però ara tenim el que tenim que és molt. Valorem-ho. Quan es veuen les imatges que ens presenten els informatius penses: Déu ni do del que disposem. Que ara són insuficients?, cert. Mai, en situacions semblants, hi ha tot el que cal. Però no es poden dissenyar, o implementar com ara es diu, els serveis per les puntes de necessitat sobrevinguda i inesperada. No vull pensar pas com ens hagués agafat aquesta pandèmia trenta anys enrere (Les urgències hospitalàries a Mataró eren conegudes com a “Calcuta”). A nosaltres i a tots els semblant a nosaltres. I no vull pensar com els pot agafar a les societats menys riques que les nostres, vaja, a les pobres. Potser se’n salven, de moment, perquè tenen menys relacions externes que nosaltres. Tenim administracions potents, amb recursos, amb mitjans. Tenim empreses i treballadors preparats per proporcionar solucions. Tenim equipaments moderns i investigadors solvents. En voldríem més, ara, de tot això, sí. Però els recursos no són pas il·limitats. Podrem arribar a molt, no a tot. Segur. Ho haurem d’anar millorant en el futur, també. Però això comportarà moltes coses sobre el nostre nivell i ritme de vida, sobre la nostra concepció del món. Si aquests esdeveniments poden esdevenir més freqüents com s’anuncia caldrà posar mans a l’obra per poder afrontar-los millor amb el convenciment que mai resoldrem tot el que es pugui presentar. El risc zero no existeix.

La mobilitat derivada de la globalització. La cerca dels resultats ajustant al màxim les possibilitats tecnològiques. Els beneficis financers per sobre de qualsevol altre cosa: l’empresa, el producte, els treballadors, els consumidors, el medi ambient. La societat de l’oci i l’espectacle, ... No sé pas què explicaran quan tornin a obrir les escoles de “negocis” (mai tant ben dit!). Formaran als seus alumnes com si no hagués passat res? Què se’n farà del “just in time”, la logística, el pressupost en base zero, el tipus de canvi (d’interès ja queda poca cosa a explicar), la RSC, la maximització dels beneficis fiscals, les societats interposades i les “off shore”, la comunicació corporativa, les relacions laborals, ...?

Sí, clar, ara ens barallem, les administracions es barallen, per obtenir en els “mercats” mascaretes i bates higièniques. Mentre, hi ha voluntàries amb expertesa en el tèxtil ja jubilades que tornen a produir “a mans”, voluntàriament, a casa seva, per fornir algunes d’aquestes peces als sanitaris que les esperen com aigua de maig. Aquesta és la societat lluny de les borses i dels mercats, la societat que haurem de reconstruir.

23 de març.

22 de març del 2020

Tot pujant a Parpers.




La primera vegada que vam intentar pujar en bicicleta a Parpers amb en Remi, deu fer ja 25 anys o més, ho vam fer aturant-nos dues vegades per reposar fins arribar a dalt, és a dir en tres tirades. Passat el viaducte de l’autovia C-60 comença la pujada amb un tros molt fort. Vam haver d’aturar-nos al pont de l’Espinal. Allà canvies de vessant i cap a munt. Ens vam tornar a parar un altre cop, esbufegant, una mica més endavant, i desprès ja fins el final. Pels avesats a pedalar no és res de l’altre món, però per nosaltres que llavors tot just començàvem va ser dur. No recordo si ja anàvem amb bicicleta de carretera o encara portàvem la de muntanya de rodes gruixudes. Desprès la vam fer moltes vegades, per un costat i l’altre, venint del Maresme i del Vallès, i totes les variants de les comunicacions que hi ha entre ambdues comarques.

Pujar amb en Remi tenia la seva gràcia. Malgrat l’esforç que ens comportava, moltes vegades anàvem xerrant. Recordo que un dia va començar-me a explicar un acudit just passat l’Espinal i el va anar allargant fins que el va acabar dalt de la collada. També, recordo un esprint amb ell a la darrera pujada venint del Vallès a veure qui arribava primer, i les dificultats que vam tenir una vegada que vam enfront la pujada a Sant Bertomeu d’Òrrius des de La Roca (és la més dura) que de tant a poc a poc que anàvem vam haver de posar peu a terra i fer un tros caminant. De molts d’aquest moments en vaig deixar constància en el meu antic blog. He trobat referències des del 2005.

La sortida dominical tenia, i té encara, varies virtuts: no, no pas fer esport, sinó fer exercici que a mesura que et fas gran és absolutament necessari, però també de compartir la companyonia d’una matinal -amb esmorzar inclòs- per parlar de com arreglem el món. Ciclistes de fonda que no de fons.

Ja no les podem fer, en Remigi ja no hi és. Però jo continuo fent bicicleta amb el seu cunyat, en José Mª, que se’ns va afegir ja fa molt temps i amb el que hem decidit continuar malgrat tot. D’aquí n’ha nascut una nova, bona i bella amistat.



Però, ara no podem fer-ho. El maleit virus no ens ho permet. Tampoc puc fer, amb altres companys i amics, en Joan i en Xevi, l’hora matutina un parell de dies a la setmana pel Passeig Marítim de Mataró amb la bici de roda gruixuda (que és del meu fill). Res, una horeta, de recorregut pla per fer cames, desprès un cafetó i cap a casa a començar la jornada. Fet i fotut, a menys que m’impliqui més endavant molt més, veig que serà difícil aconseguir l’objectiu dels 2.000 kilòmetres anuals. Tampoc res de l’altre món però als meus 72 anys, déu ni do! L’any passat, per circumstàncies vàries ja no els vaig arribar a fer. Bé, l’anterior els vaig superar amb escreix, un any va per l’altre.

Acaben d’anunciar que el Govern proposa estendre 15 dies més l’estat d’alarma. La Setmana Santa d’aquest any serà com les de la meva infantesa que eren dies de recolliment total, ni Armats veurem. No entenia, de petit, perquè aquest dies, Dijous, Divendres i Dissabte Sant, havíem de sentir música religiosa tot el dia i estar recollits, encara que anàvem a seguir “monuments” a les esglésies (que no sé pas si eren els altars o les noies). Aquest any, ni això. Serà tot un daltabaix per la indústria turística, pels pobles del país buit -aquí i allà i més enllà- que viuen de l’esbarjo dels metropolitans; també per les confiteries, per les mones de Pasqua. Haurem de menjar la cassola del bacallà amb panses i pinyols i els bunyols sols tancats a casa.

No sé pas si ens en sortirem i quan de tot això, però anem acumulant coses per fer, celebracions, festivitats, trobades,... A casa, reclosos, vaig fent una llista per quant es pugui, des d’anar a llençar tot el que sobra de les endreces que anem fent (ja es poden preparar les deixalleries!), fins a les adquisicions d’allò que s’espatlla (la molesta bombeta de l’habitació que ens fa anar a les palpentes) i les trobades i els àpats amb els amics i família. També, l’exercici físic que haurem perdut i que costarà recuperar. Em fa tanta mandra fer bicicleta estàtica!

22 de març.





21 de març del 2020

Anar a plaça.


Avui és dissabte. Aquest dia l’ocupem a proveir la casa. Anem al mercat. A Mataró –no sé si a altres llocs també- en diem anar a plaça. Això deu venir d’antic, de quan hi havia dues places, la més antiga, al cor vell de la ciutat, la Gran amb l’afegit -quasi al costat- de la Xica i més avall la Peixateria (aquestes dues darreres ja amb la seva funció mercantil desapareguda), i la més moderna, a tocar de l’Eixample, de Cuba (durant el franquisme va ser rebatejada com de la Puríssima Concepció, però per tothom va continuar sent de Cuba).  Ambdues tenien una part construïda oberta cada dia amb venedors sedentaris (a la Gran pràcticament desapareguts, ara hi ha bars i restaurants com a tant altres llocs que han fet semblant reconversió) i una part a l’aire lliure amb venedors no sedentaris sols alguns dies. La de Cuba els dissabtes de fruita i verdura, de pagesos (ara en diuen de KM0) i revenedors i els dijous de roba i llar. Aquesta és la distribució al centre de la ciutat. També a alguns barris tenen mercats coberts, amb poca vida i un forts mercats ambulants de fruita i verdura els dissabtes (Palau-Escorxador, Cirera-Molins, Cerdanyola, Pla d’en Boet, aquest de tèxtil i tota mena de coses). Nosaltres som de la de Cuba amb alguns restes de costums ancestrals per la Gran.


La mestressa és la que dirigeix l’operació cada dissabte amb la llista preparada, jo vaig al darrera amb el carret de la compra, de camàlic. A la primera cantonada hi ha uns nois molt espavilats que abans del migdia ja tenen la feina feta i desocupen. Aquí, verdures de temporada: ara, carxofes, porros, alls tendres, raves,... Pujant el carrer de Cuba, la parada dels alls i les cebes. A la següent cantonada, les taronges i les mandarines. Ja no és temps de magranes. Potser, al davant, un manat d’espàrrecs, i quan és el temps al costat, alguns bolets, encara que no sé pas com, ara en tenen tot l’any. Estem ja a la part de dalt de la plaça. La parada del plàtans, els kiwis i una pinya tropical, potser també en aquest tros de plaça algun alvocat. Quan és temps, hi ha una bona parada: els préssecs, els albercocs i les nectarines. Ja entrem al carrer de Palmerola. A vegades a la primera parada tenen tirabecs, quan toca (els darrers que vam poder comprar eren molt vells i filosos). A la temporada de maduixes (del Maresme, of course) el pagès d’Arenys de Munt, producció artesanal, i si se l’hi ha acabat a la parada del costat també.I anem fins al pagès de Sant Iscle de Vallalta, en Quico, amb l’Encarna, la seva dona, més en Rafa i la Iolanda. Un vegetal per fer caldo, enciams, ous, mongeta tendra, pèsols, tomàquets, pebrots, i albergínies, pastanagues, espinacs, carbassó, una coliflor, potser cols de Brussel·les,...




El carretó quasi ja està curull. Llavors l’aturada a qualsevol bar per fer un “talladet”, el de cada matí (ara no, que no és pot sortir i estan tancats els bars). Continuem. Enrere, altra cop a la plaça pel cantó de Llevant avall. Les peres i pomes, en Parra ja no surt a fora, sembla que amb la parada de dins ja en deu tenir prou. Uf, això quasi ja està. Si no hem trobat alguna cosa encara ens queden algunes parades més per assortir-nos-en. A la part de baix, el caixer de CaixaBank, amb l’oficina tancada ja. L’han centralitzat a la Riera amb una “Store” (?), però els caixers automàtics encara van per proveir de liquiditat. Una mica deixada i bruta. Donant-li l’esquena, la parada dels “Extremeños”. Fa molts anys que són a Mataró. Jo em deleixo pel seus embotits, però els tinc rigorosament prohibits, encara que alguna vegada s’escapa una morcilla o un xoricet. Aquí proveïm de formatge pel vermut del diumenge amb la família. Semi, que és més suau pels petits. També quan se’ns acaba un pot de mel. I ja sols ens queda la fruita seca a Can Tarrida, vilassarencs ells, de Mar. Els nostres avantpassats tenien alguna concomitància cabrilenca. Ametlles i avellanes torrades, nous de Califòrnia, i altres coses que  a vegades s’escauen, pinyons, macadàmies, nyores, ...




Abans de tornar a casa, a la darrera cantonada hi ha un venedor de flors: algun cop, un  gerani, un ram de flor seca, ...

Desprès d’endreçar-ho tot ja a casa és el moment de portar l’escombraria selectiva al contenidor: paper (diaris. Ara no, que mai se sap quina utilitat poden tenir), vidre (ampolles), envasos, ... això sí, anem acumulant fins que n’hi hagi algun volum, no hi anirem de mica en mica. L’orgànica és més sovint, no es pot guardar gaires dies. Els contenidors dels diferents colors estan a tocar a l’esquena del col·legi de la Divina Providència.

En acabat ja és hora de posar-se a llegir el diari que he anat a cercar mentre la mestressa estava a la peixateria de dins de la plaça en una primera anada, els dissabte quasi bé sempre peix a taula, i als sopars amb convidats quan els podíem fer i alguns diumenges amb celebració especial. No, abans cap passar els comptes de la setmana i veure com va el pressupost (fa més de quaranta anys que els faig, em ve d’ofici). Per la tarda, desprès de la becaina, ja anirem al súper a comprar el “sec”, també per tota la setmana.

Les botigues de dins la Plaça són per entre setmana, els dissabtes massa gent. La peixateria, la polleria, la xarcuteria, la carnisseria, també de cavall (m’agraden les seves hamburgueses), la bacallaneria i les olivetes, un petit súper pels descuits, i algun matí al seu bar també el corresponent tallat de cafè de mig matí.

Aquests dies totes aquestes rutines se les ha emportat el virus. Tancats a casa anem proveint de mica en mica, d’aquí per allà, mantenint el rebots ple pel que pugui passar. L’Ajuntament amb bon criteri ha suspès la celebració dels mercats ambulant fins que passi tot aquest episodi de malura. Esperem que sigui aviat per reprendre les bones costums.

21 de març. Dissabte a casa.

20 de març del 2020

Connectivitat.





Sort en tenim de les noves possibilitats de comunicació. Com ens ho faríem sinó confinats a casa? Podem mantenir un cert nivell de socialització a través de la “xarxa”. Hem tornat a descobrir que tenim un telèfon fixe, però estem descobrint cada dia –especialment els que no hi estem avesats- el suc que en podem treure d’aquest ordinador personal que portem a la butxaca i que en diem “el mòbil”. Que si SMS (ja pocs), que si WhatsUp amb text o amb imatge, que si Face Time (amb multiconferència), que si Skype (també a varies bandes), ... Bé, això i moltes coses més les anem descobrint els més endarrerits immigrants digitals, els natius deuen saber moltes més formes de connectar-se i fer-les servir adequadament, o no.

Tancats a casa la gent s’ho agafa bé, sembla. Igual la processó va per dins. No és el mateix una parella de jubilats que es poden valdre per ells mateixos en un habitatge gran i confortable que una família amb canalla reclosa en un apartament petit i enxubat. O pitjor, la soledat dels grans que viuen sols i que només tenen la televisió engegada tot el dia amb el consegüent encervellament sobre el tema d’actualitat, la que sigui. Diu que poden haver-hi més divorcis, més tensions,... i també més naixements. També és notable veure els gestos de solidaritat inter generacional o senzillament veïnal.

Els acudits circulen amunt i avall. La imaginació de la gent és desbordant. També, però, les informacions oficials de com ens hem de comportar. També molta escombraria que cal saber distingir i evitar. Penjats de les xarxes, llegir els diaris o escoltar els noticiaris àudio visuals no aporta gaire més de nou. Confesso que fa anys que tinc abandonat  escoltar la ràdio i veig poc la televisió, sols en moments puntuals. Aquest dies em fa basarda obrir el diari, encara que és la meva petita excusa per sortir cada matí fins a l’estanc on me’l serveixen i vés a saber quina utilitat podrà acabar tenint.

Temps enrere vaig fer servir l’Skype per parlar amb el Brasil (el meu germà), però el vaig abandonar i ara no el sé tornar a posar en marxa, ni recordo si tinc les claus i a més he extraviat la càmera. Hauré de fer que el meu particular help desk m’ajudi a tornar-lo a activar.

És que això de que a un jubilat el treguin del llit per treballar té el seu què. Resulta que me les mamava molt dolces pensant que l’encàrrec que em va fer l’Alcalde de presidir la companyia d’aigües seria un entreteniment agradable i senzill i resulta que ara estic al davant d’un servei estratègic que evidentment no em dóna feina directa però sí responsabilitat directa sobre la feina que fan els esforçats treballadors de la casa. Les noves eines telemàtiques resulten fonamentals per estar connectat ja que  no és gaire convenient que em mogui massa i cal evitar les reunions presencials. Servirà aquest comés per intentar posar-me al dia en matèria tecnològica i el que aprendré, i aprendrem tots plegats, ja ho incorporarem al nostre ser i saber. 

Ja ho deia Baricco, la màquina una extensió de l’home.

20 de març. Diu que a fora comença la primavera.

19 de març del 2020

Sant Josep.


Avui és Sant Josep però aquest vespre no hi haurà “cremà” de falles a València. Tots tancats a casa, i són sols els primers dies del semi confinament. Semi, ja que podem sortir encara per anar a proveir-nos de les coses bàsiques. Ara bé, se’m ha fos una bombeta d’una habitació i no sé pas si podré anar a buscar-ne una de nova per canviar-la.



En Jaume, el meu germà, que viu al Brasil, a l’estat de Santa Caterina, ahir em va dir que ja els havien implantat mesures dràstiques com  aquí. La família del meu gendre, els Ruales, a Colòmbia, també diuen el mateix. Tinc dos néts “colombianitos”. Es tanquen les fronteres. No, no és la desaparició de cop de l’espai Schengen a la nostra Europa. És la restricció de mobilitat arreu per aturar la propagació dels contagis. Uns nostres bons, bells i vells amics estan dalt d’un vaixell al Pacífic Sud. Havien d’acabar un periple que començà per les antípodes, Austràlia i Nova Zelanda, a la Polinèsia francesa. Despès de Fiji,  res de més illes, mar endins els envien cap amunt fins a Hawaii (Hawaii, Bombai, ....) i d’allà hauran d’espavilar-se per tornar a casa. Tornaran segur, però lògicament estan preocupats. Els anglesos recomanen que els turistes que tenen a les nostres illes tornin cap a casa ja que tancaran els hotels.

Aquest “pandemònium” tot just comença. Tothom s’hi esforça, malgrat sempre n’hi ha de desmenjats o que ho veuen diferent. Els anglosaxons, per exemple. Als britànics els costa ordenar, són més de recomanar. Però ja comencen també a prendre mesures més dràstiques. Els nord-americans veurem com se’n surten amb els seu diferent –i peculiar des del punt de vista europeu- sistema sanitari.

Tornem a les Falles: la feina quasi estava conclosa. Caldrà “desplantar”,  ja ho deuen estar fent,  amb els problemes logístics i de cost que deu comportar i esperar temps millors. Potser empalmaran amb la “cremà” alacantina de Sant Joan a finals de juny. Els de les processons també estan igual. Potser en lloc de començar per Rams se’n hauran d’anar a la Pasqua Granada. Els que estem apuntats a l’IMSERSO, a veure-les venir si podrem o no esbargir-nos com somiàvem.

Tinc un bon record dels dos cops que hem estat a Falles, millor el primer, per la sorpresa, que el segon, amb l’espectacle ja conegut.  Sempre em crida l’atenció i em sorprenc de la vitalitat col·lectiva (amb algun dubte) d’aquestes manifestacions de cultura popular tan arrelades i amb les seves variacions segons els llocs. Segurament el virus pandèmic s’emportarà alguns Moros i Cristians també.

"De Joseps, Joan i ases n’hi ha per totes les cases". A la nostra hi ha Joseps i Joans. Felicitats Josep!, fill.

19 de març. Confinats a casa. A veure si trobo una bombeta!