Costos fixes i costos variables.

A hores d’ara, allà on s’ensenya Economia, a les facultats universitàries però molt més a les anomenades Escoles de Negocis, els professors deuen estar repassant la lliçó dels costos fixes i els variables per saber que han d’explicar a partir de demà als seus alumnes quan tornin a classe. 

Espero que no els expliquin el mateix de sempre ja que la pandèmia  haurà de fer canviar no els conceptes que són els de sempre, sinó la seva consideració en el marc de la gestió que s’ha de fer de moltes activitats –quasi bé totes en el sector terciari (el dels serveis) que deu ser entorn el 70-75% del P.I.B. en els països com el nostre- fins que no es resolgui o normalitzi la situació creada per la pandèmia.

En la majoria d'empreses del sector serveis els costos fixes són importants i més grans que els variables. Obrir un restaurant, un hotel, posar en marxa un mitjà de transport té tot unes despeses d’entrada que si no es fan no hi ha forma de que el servei arrenqui: és la despesa en costos fixes. Lloguers, energia, personal, neteja, auxilis i suports de tota mena, són necessaris pel seu funcionament. “Què costa aixecar la persiana?”, diuen els botiguers. Desprès en funció de la demanda hi hauran despeses que seran variables, més o menys subministraments, més o menys requeriments auxiliars,... seran els costos variables.

Això no canvia. El que canvia és “en funció de la demanda” i aquesta, ara, per requeriments normatius (les normes de la “desescalada”) o per retracció deguda a circumstàncies diverses que poden ser des de les purament econòmiques (empobriment) fins a psicològiques (pors o temors) es veurà molt afectada. 

D’entrada hi ha hagut paralització total de moltes activitats en el temps del confinament. Els lloguers (i leasings) s’han continuat “devengant” (cert, diu que hi haurà ajuts per  pal·liar-ho), les càrregues de personals o subministraments de serveis  hi són (també es diu que hi haurà ajuts). Però ara cal tornar a posar la maquinària en funcionament (la desescalada) i s’haurà de fer en unes condicions en que la demanda estarà constreta (limitacions d’aforament, distàncies de seguretat) i els costos fixes s’hauran d’incrementar (exigències de neteja i desinfecció, vestuari i equipament professional).

En aquestes condicions els resultats operatius que en resultaran seran forçosament negatius. En el sector públic veurem com s’assumeixen. Estic pensant en el funcionament del transport públic: el ferrocarril, el metro o els autobusos. Posar-ho en marxa (no s’ha aturat del tot, sols s’ha reduït una mica) val tant si va ple com si va buit (potser alguna despesa menys en combustible o energia, però serà una rebaixa poc significativa) El dèficit que hauran d’assumir les administracions haurà d’anar a parar a algun lloc de la seva comptabilitat, però –i sobre tot- a la seva tresoreria.

 En el sector privat hi ha una diferència substancial en situacions com aquestes. El sector públic no desapareix mai, sempre hi és, arruïnat o no. El sector privat sí que pot desaparèixer. Com podrà tornar a enlairar-se la flota aèria que està aturada omplint i desbordant els aeroports? Enlairar un avió costa tant si va ple com si va buit (potser si pesa menys gasta menys combustible...) Els costos fixes no es poden reduir: taxes aeroportuàries, manteniment de l’aeronau, tripulacions, neteja, serveis de handling, ... En els viatges que he fet amb aquest mitjà de transport (durant un temps molt freqüents) en escasses ocasions he vist que no s’ocupessin pràcticament tots els seients oferts. Ara, per imperatiu legal o sanitari no podrà ser així durant un temps que no sabem si serà més o menys llarg. Les despeses per fer volar un avió seran les mateixes, però els ingressos poden reduir-se a la mitat o a menys. Com s’aconseguirà l’equilibri d’explotació? Què farà Ryanair? Aquella idea de fer anar el passatgers drets en trajectes no gaire llarga per portar més passatge, a on quedarà?

Aquest és un cas molt clar, però si pensem amb bars, restaurants, perruqueries, botigues de roba, dentistes, fisioterapeutes, esteticiens, gimnasos,... vaja, en la majoria d’activitats del sector serveis, ens adonarem que estem davant el mateix problema.

La sortida? Qui tingui possibilitats d’aguantar perquè tingui reserves, o alguna xarxa de protecció, pròpia o prestada, o pot assumir sacrificis, sobreviurà i tirarà cap endavant com sigui. Qui no tingui alguna d’aquestes coses caurà. Grans i petits. No sé pas com s’ho faran les gran companyies aèries (per cert, els que construeixen avions ja poden estalviar-se de fer-ne de nous per un temps. Airbus ja ha anunciat acomiadaments. Compte!, Toulouse, Hamburg, Sevilla,... Tampoc sé el grau de resistència dels petits. Però auguro una hecatombe sense precedents i no serà pas ràpida la recuperació. 

Atenció! Desprès de la destrucció física i humana de la Segona Guerra Mundial, amb l’ajut això sí del Pla Marshall, Europa va renéixer en pocs anys.

Les destinacions turístiques massives (les Balears, per exemple) ho tenen molt fotut, ja poden donar l’any per perdut. Veurem com se’n surten.

30 d’abril. S’acaba un mes ben rar i en comença un altre que diu que ho serà menys. Tant de bo sigui així.  

Per Sant Joan podrem tirar coets...

Per Sant Joan podrem tirar coets... i per Les Santes farem volar coloms i enlairarem globus.

S’anuncia la “desescalada”. Mica en mica, per províncies, amb precaució, es pretén tornar a la “normalitat”. Normalitat? És possible? Crec que no. Fins que no hi hagi vacuna i que aquesta sigui estesa per tot el món i que mentre tant –creuem els dits- no sorgeixi un altre virus diferent que ho torni a posar tot potes enlaire.

Això ha estat –ho és encara- un terrabastall amb lo de dalt a baix i lo de baix a dalt. El problema és el contagi que no se sap pas gaire com aturar en una societat, societats, de masses. Fins ara l’únic remei que s’ha trobat és dissolent a les masses. Recordeu com es feia en el franquisme? “¡Disuélvanse, coño! ¡Grupos de uno!”. Doncs, això. Tancats a casa, sense tocar-nos, ni quasi acostar-nos. Clar, sense escoles pels infants i adolescents; sense ensenyaments pels joves; sense oci i entreteniments pels adults; sense néts pels avis. Ara que lluitàvem pel transport col·lectiu haurem de tornar a l’individual i de tracció animal (racional). Hem tornat al plaer solitari (sona malament als vells això del plaer solitari, oi?). Res d’ajuntar-nos en manades, en gernació, per anar a ballar, al futbol, a viatjar, a celebrar plegats el que sigui.

Ara diu que mica en mica tornarem a la “normalitat” enyorant amb nostàlgia el passat recent, el que teníem fa quatre dies, no fa pas gaire, i que no podrem tornar a fer qui sap si mai més.

Diu que ens en sortirem. Jo ho dubto. Sí, potser sí que ens en sortirem però no pas tornarem com abans. En sortirem diferents i cap a un camí diferent.

Els “progres” es freguen les mans. Veuen la seva gran oportunitat de canviar el món. De fer una transició ràpida cap a una nova forma de vida diferent: menys competitiva, menys estressada, més calmada, més solidaria, més “humana”, més respectuosa amb la Terra. Serà bonic, oi? Això vol dir unes altres formes de vida, segurament més necessàries per tenir futur i no anar de pet cap a l’extinció com espècie.

Però em temo que els “progres” són molt il·lusos. Ara els deixen “garlar” a tota hora pel mitjans perquè pontifiquin sobre el nou món que hem de construir. En teoria tenen raó. El que diuen és sensat i està molt bé.

Però..., a l’hora de la veritat: Quants ulls de poll grossos i dels "grossos" s’hauran de trepitjar per aconseguir-ho? Quants paisatges s’hauran de fer de nou o reconstruir per capgirar els que estem acostumats a veure? Quanta intel·ligència serà necessària per explicar-ho i aplicar-ho? No anem precisament sobrats d’intel·ligència. En fi, quant decreixement i repartiment de rendes i riquesa haurem de proposar per arribar a aquesta Arcàdia feliç que –no ho oblidem- continuarà sent fràgil?

La volubilitat i volatilitat és congènita a la Humanitat. Ara ens hem adonat que sols som unes minúcies atemorides escombrades pel vent. Demà tornarem a pensar que som Déus capaços de dominar la Naturalesa. Si quasi bé ho teníem a la punta dels dits! Va, corregim quatre coses i tornem-hi que ho aconseguirem!

De què viuran els del turisme? Tornaran a estripar terrossos per viure del camp com els seus avantpassats, per subsistir només? Com seran les aglomeracions urbanes sense l’escapament de l’oci i l’esbargiment col·lectiu ja sigui el futbol o les festes? De què viuran les administracions públiques si es redueix la base impositiva? Què serà dels pobres del món que havien trobat en la industria i el turisme la sortida cap a la prosperitat? I els que viuen de les matèries primeres, les energètiques, per exemple? Com reaccionaran a la pèrdua de les fonts de la seva prosperitat? Què serà de les noves urbs en el desert, en el no res.

“No tornarem a la normalitat. La normalitat era el problema”

Per Sant Joan tornarem a tirar coets i per Les Santes farem volar coloms i enlairarem globus.

29 d’abril. S’anuncia la “desescalada”. Que Déu tot poderós hi faci més que nosaltres. Amén.

Els documentals de la 2: Enginyeria romana.

Com tantes vegades ens posem al vespre havent sopat davant la tele a veure  “què fan ara?”, amb l’actitud que evidència una edat provecta i una disposició démodé el passar una estona d’entreteniment davant del plasma (abans era una caixa amb un tub catòdic). 

Als joves d’ara ni se’ls acut aquesta actitud (a veure què fan?) ni tampoc de assentar-se davant l’aparell televisiu. Ara és triar què es vol veure (segur només el que interessa), a l’hora que sigui (matí, tarda o nit), a qualsevol lloc (al transport públic anant o tornant d ela feina, per exemple) i amb una panòplia d’aparells diversos (un telèfon mòbil, una tableta, un ordinador portàtil o fixe i, fins i tot, davant d’un clàssic aparell de televisió).

Doncs a veure què fan avui a la 2. La 2 s’ha convertit, per una raó o una altra, en la cadena de referència a casa. Vés per on!

Feien un documental sobre enginyeria romana (he vist que no era pas la primera vegada que el passaven): Dos capítols seguits de 45’ cada un sobre aqüeductes, sobre com els romans (vaja els ciutadans de l’Imperi Romà a començaments de la nostra era D.C.) feien arribar l’aigua a les concentracions urbanes fossin grans o petites.

Apassionant! La dona, resignada, es va aclofar al sofà i es va adormir. Com que el tema em va enganxar per les meves actuals responsabilitats en la matèria, vaig empassar-me sencers els dos capítols. Repeteixo, apassionant!!

El que coneixem popularment com a aqüeducte (i així també ho defineix el DIEC) és sols una “arqueria” d’una part de l’aqüeducte (que és tota la instal·lació per portar l’aigua des del seu origen fins al destí final) que serveix per salvar un esvoranc més o menys gran, llarg i/o profund del terreny en que passa mitjançant aquesta construcció generalment espectacular.

Començava per Nîmes, amb el famós Pont du Gard, evidentment. Continuava per varies localitats espanyoles, Itàlica, no podia faltar Tarraco (Les Ferreres o del diable), ni acabar-com no- a Segovia, passant per l’experiment miner de Las Médulas.  Aquí utilitzaven aqüeductes per acumular aigua en uns dipòsit que desprès els obrien muntanya avall com una eina per esmicolar l’argila i treure’n a l’escorrentia les pecetes d’or. Esclaus lusitans al servei de ciutadans de l’imperi romà, pots comptar amb algun intermediari del país. El paisatge que n’ha quedat –segles, molts segles desprès és espectacularment al·lucinat, corprenedor.

Sempre m’ha sorprès l’obra pública de l’antiguitat (no tant els edificis) i no sols la molt antiga com la dels romans, sinó també la realitzada fins temps ben recents –cent anys enrere-. Els coneixements i les tècniques emprades, les màquines i instruments, la mà d’obra en les dures condicions climatològiques en que treballaven, estiu i hivern; les dificultats orogràfiques i topogràfiques que s’havien de vèncer...

Corre per la xarxa un vídeo de com els xinesos d’avui construeixen un pont amb una maquinaria que et deixa bocabadat. Fins fa no pas gaire, a pic i pala, a braç i amb mules, potser amb el fuet a l’esquena; cordes, cabrestants i aguantar el que el cel doni: sol, pluja, vent o pedregada amb la roba que sigui, a vegades mínima.

Vaig gaudir del programa i vaig recordar l’anada al Pont du Gard per veure expressament l’”arqueria”. Vaig recordar la visita a Las Médulas aprofitant desprès per anar a les esglesioles del Valle del Silencio que està al costat. Vaig recordar –com no- el “cochinillo” en un taula del Mesón  de Cándido sota l’aqüeducte de Segovia. Vaig recordar l’obra de les Ferreres o del diable a l’àrea de servei de l’autopista a l’entrada de Tarragona.

La portada d’aigua a les cases, així com la sortida d’aigua bruta, el clavegueram,somni dels higienistes del s. XIX (Garcia Faria et al), ha estat declarada servei essencial en aquest dies de la pandèmia del COVID 19. No podia ser d’altra manera. A AMSA com a totes les empreses que es dediquen a aquesta feina no hem deixat d’estar al peu del canó (de la canonada), amb les precaucions i condicionants lògics establerts per fer-ho.

Anuncien el següent programa d’aquesta sèrie de documentals d’enginyeria romana que anirà de calçades. Segur que veurem també molts pont i recordaré, el primer que em ve al cap, el de Alcántara.

28 d'abril. Va! que s'acosta el pont del Primer de Maig! Ens deixaran sortir a passejar.

Sobre la Renda Bàsica.

El tema agafa embranzida en mig de la situació en que ens trobem. La Consol Prados –fa 25 anys que et vaig enredar, oi? Eren les municipals del 95- em diu que no és fàcil parlar del tema. Cert.

Des de diferents punts de vista i posicions ideològiques se’ns diu que no hi ha més remei que anar proporcionar una Renda Bàsica Universal (els títols amb que s’anomena la cosa varien) a una població que no tindrà possibilitats de tenir els mínims ingressos per subsistir (això en unes societats riques com les nostres!, o potser per que som societats riques ens ho podem plantejar) i que caldrà donar-los-hi.

Sempre m’ho he mirat amb prevenció, malgrat que he intentat comprendre-ho. Es parteix de que no hi haurà prou treball i de que tenim suficient riquesa per afrontar-ho. En qüestiono les dues coses.

1. Sí, no hi haurà treball amb els paràmetres de l’economia d’avui. La globalització (uf, elspobres de Bangladesh ara mateix...), els robots (no sé si serviran per tenir un tracte gaire “humà” –mai tant ben dit- a les residències de gent gran), la intel·ligència artificial (potser descobrirem de veritat que el Gran Germà existeix), les aplicacions informàtiques (les “plataformes” aportaran grans recursos a les prestacions per jubilació?), el teletreball (descobrim que molts estudiants ni tenen xarxa ni ordinador a casa seva)... És evident que hi haurà gent, (molts?, potser sí) que no tindran un lloc en la societat del futur que ja treu el nas. Però em dóna la impressió que els “gurus” o profetes d’aquest futur el veuen amb prismàtics (que permeten veure-hi bé molt lluny però a canvi de limitar molt el camp de visió). N’hi ha que encara portem ulleres amb vidres de miop i si les perdem ens costa veure clar més enllà del nostre nas.

2. D’altra banda, els recursos econòmics per implementar aquestes Rendes Bàsiques seran quantiosos si es volen fer amb una ample universalitat. No, sí ja els tenim aquests recursos!, sí, però amagats i distrets de control als paradisos fiscals que hi ha repartits per tot el món. Comencem per abolir el sistema de funcionament administratiu de la City de Londres que és diferent que el del municipi on està instal·lada? Parlem de Delaware o, d’Holanda sense anar gaire lluny? Crearem una U.M.E. (Unitat Militar d’Emergència) per requisar els recursos que s’escapoleixen i que necessitem per implementar aquestes mesures? Ja fa temps que molta gent ve advertint que els rics se’n van. Que ja no estan en les estructures socials, que viuen en els seus mons, al marge del que passi a la societat. Tenen els recursos suficients  per que no els passi res i se’ls en fot com visqui la gent, no els veuen, per ells són (som) part del mobiliari, la flora i la fauna del paisatge.

Crec que de feina n’hi ha molta i de recursos –realment disponibles- no n’hi ha tants.

“No és el mateix treballar que fer feina”, sempre s’ha dit. Què és treballar en el món d’avui? Produir? Què és fer feina en el món d’avui? Viure?

Penso que hi ha tres camps d’actuació que com que no són en el mercat no es consideren productius i darrerament ens adonem que són bàsics per viure. La conservació del medi ambient, l’atenció a les persones, i els marcs de convivència cívica i social.

1. Durant gran part de la Història la conservació del medi ambient es va produir sol per les condicions de les societats agràries. La industrialització ho va canviar tot. Des de les “Enclosure act”. S’ha posat de moda parlar de “la España vacía”, com podíem parlar de la Catalunya buida o de l’Europa també buida, que són sinó “les gilets jaunes”? Qui ens cuidarà el paisatge? No hi ha molta feina (repeteixo, feina) en la conservació del paisatge? Clar, ara ja no hi ha bosquers, ni remeieres, ni saurins, ni minaires, ni caçadors, però hi ha boscos, hi ha insectes, plou i l’aigua s’escorre, els animals feréstecs campen i proliferen (a vegades amb la connivència i protecció dels urbanites. Ull, amb la preservació de les espècies. Alguns n’han fet un legítim modus de viure), la massa forestal creix descontrolada, els vells camins són costosos de mantenir, les petites vies fèrries abandonades es deixen pels que anem amb bicicleta a fer esport o excursionisme. Que no hi ha feina en el medi ambient? Molta, i falten mans per fer-la i alhora mantindríem la població dispersa en el territori que bona falta que ens fa.

2. L’atenció a les persones. La societat “productivista” ha destrossat els nuclis de convivència tradicionals. De les tribus s’havia passat a unes unitats familiar amples en que els seus components tenien uns “rols” (papers) generalment complementaris. Els sers humans som dependents els uns dels altres. Això en els ramats de bèsties també es dóna. Els humans ho hem sofisticat més gracies a que el raciocini que hem desenvolupat fins avui ens ha permès un ajut mutu més complex. Som dependents: d’infants, de malalts, de vells, necessitem comprensió, ser escoltats i estimats.

Tot això ha experimentat un important retrocés en les societats “productivistes”. L’individu ha guanyat front la comunitat. Aquesta constreny la llibertat a canvi de la seguretat. S’han perdut, esberlat, trencat, moltes xarxes de protecció: afectives, culturals, materials,... Cert, s’ha guanyat molt en llibertat. Però, quin preu en paguem? S’ha guanyat molt en condicions i esperança de vida, Però, a quin preu? A l’hora de la veritat volem tenir cura dels infants, dels malalts, dels vells, dels disminuïts, dels marginats. Volem no estar sols, no volem viure i sobre tot no volem anar-nos-en com els gossos. Volem afecte, volem que ens estimulin. Aquests dies de la pandèmia es posa ben de manifest.

Guaita, doncs, si n’hi ha de feina en aquesta camp! Si volem llibertat i seguretat ara tenim els mitjans per assolir-les a l’hora. Sí, potser portarem a sobre un artefacte que controlarà les nostres constants vitals, l’estat de les nostres malalties i xancres, ens avisarà de què hem de fer, de menjar, de quan medicar-nos, potser ens arribarà a dir que hem de satisfer les nostres necessitats fisiològiques (de tota mena). Tot a distància, però ens faltarà una veu, una mirada, un tacte, la comprensió d’una persona al nostre costat. Pot haver-hi moltes persones ocupades en aquestes feines. Si hem de donar diners a canvi de res, perquè no els donen com a retribució a gent que s’ocupi d’aquestes feines? Potser no haguéssim vist el que hem vist ara amb la passa del virus a les residències de gent gran.

3. La cura de la Terra, la cura de la Humanitat... ens queda la cura de l’espai comú, la cura de la convivència. No sols en els seus aspectes materials, que també, sinó en els dels valors, en les formes. En això també hi ha feina per fer si volem fer-la. Cuidar l’espai físic de convivència, els carres, els parcs i places, els equipaments, les instal·lacions,..., requereix dedicació. Les administracions fan el que poden, Déu ni do el que gasten en manteniments, però mai arriben a cobrir les amortitzacions. L’espai urbà (a ciutats i pobles) es deteriora. Quan ja no aguanta més s’enderroca i es reconstrueix de nou. Potser no caldria si es mantinguessin més.

L’espai cultural ha tingut una embranzida considerable en els darrers temps. Hi ha molta gent que es guanya la vida fent el que li agrada com tocar una trompeta, pujar dalt d’un escenari a representar Shakespeare o donar cops de peu a una pilota en la gespa d’un camp de futbol. Perquè no poder fer feliços a més gent que es dediqui a fer-nos feliços a tots fent les seves aficions i delectant les nostres? Com hem de fer per conservar, mantenir, i ensenyar el patrimoni que ens han llegat els nostres avantpassats? Arribar a un poblets o llogarret perdut i trobar oberta una esglesiola o una casa de pagès atesa per un personal que ho cuida i que amb la seva feina dóna alhora feina a d’altres persones que li faciliten la vida. Revitalitzar pobles, revitalitzar la vida, Sí n’hi ha de feina...

Tot això, la cura de la Terra, de la Humanitat, de la Vida, no té res a veure –o té molt a veure- amb la producció material. Si ara hem avançat tant en aquest aspecte i ens sobra (a  alguns) els béns materials (aconseguits a costa d’haver-nos carregat moltes coses), perquè no dediquem els recursos, no a que tothom faci el que vulgui sinó a tenir cura de la Terra, de la Humanitat i de la Vida?

Per tant, si hi ha feina, ocupem a la gent, paguem-los per que la facin. Si hem de retribuir a gent que necessita diners per viure, fem-ho a canvi de la seva feina per petita que sembli , però per substancial que representi per la col·lectivitat. No té res a veure amb el mercat. Neoliberals, abstenir-vos!

Pel que fa als recursos necessaris, existents però amagats per cràpules usurers que no volen deixar-los anar, ¿sols ens queda el recurs de col·locar les forques o la guillotina altra cop a la plaça del poble?

Les vies maximalistes són perilloses. La història ens ho ensenya. Els exemples no els tenim gaire lluny en el temps. Les vies graduals i pragmàtiques em semblen (compte, és sols una opinió) més efectives.  Però, ... tot està obert.

27 d’abril. La Moreneta. Vés per on, és moreneta.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Proposició.

Amb l’arribada de la II G.R. (o II G.D.) derivada de la pandèmia del COVID-19 aflorarà novament el problema de l’impagament d’hipoteques i consegüentment el tema dels llançaments (“desnonaments”).

 (Peter Fendi. El desnonament. 1840)

Cal segmentar d’entrada aquest fet. No és el mateix l’habitatge habitual,  o el local comercial o industrial d’una empresa en marxa, que els habitatges hipotecats de segona residencia o els locals hipotecats com a inversió. Es tracta de distingir entre els que tenen un valor d’ús imprescindible i els que no el tenen.

Amb els llançaments es crea un doble o triple problema: 

1. Els desnonats perden el lloc on viuen i probablement no tenen alternatives. Es poden quedar literalment al carrer amb tot el que comporta.

2. Aquesta situació de necessitat pressiona a les Administracions públiques (especialment a la local que és la que veu els seus veïns al carrer) a intentar resoldre-la d’alguna manera (albergs, pensions, acceptació d’ocupacions i /o barraquisme).

3. Les entitats financeres que executen la hipoteca es compensen amb un actiu immoble que si bé d’entrada, comptablement, recuperen el seu préstec, a la llarga –com s’ha vist fefaentment en la crisis del 2008- li representa una càrrega, un llast pels seus comptes que l’acaba debilitant i ha de demanar ajuts a l’Estat per aguantar-la.

Aquest procés ja l’hem vist i patit de sobres. El repetirem ara? No és el moment d’explorar vies diferents per trobar sortida –i sortida millor- a aquest problema?

Cal afrontar el problema des del comú, des de les Administracions Públiques. Sols en aquells casos descrits en la segmentació que he escrit abans, més amunt, que tenen un valor d’ús imprescindible. Dels altres, -dels que no en tenen- les regles del mercat (dures moltes vegades) dictaminaran una solució. Si hi ha pèrdues hauran de ser assumides com a tals, tant pels uns com pels altres, els hipotecats i els creditors, tal com són les regles del sistema econòmic. A risc i ventura. A vegades un s’atipa de talls i altres vegades rossega ossos.

Anem amb els que es queden al carrer perdent a més el que ja havien pagat de la hipoteca i amb els que es carreguen un actiu que ja veurem si no serà un actiu “tòxic”.

Què passaria si el comú es fes càrrec dels venciments de les quotes hipotecaries a mesura que vagin vencent (mensualment, posem-hi) fins quan sigui necessari (un temps, o el que resta per pagar –cal tenir en compte que avui les hipoteques es fan a molts anys de termini) a canvi d’adquirir la part corresponent de l’immoble pagat per aquesta assumpció del retorn hipotecari?

Ens estalviaríem els tres problemes que ja coneixem en aquests casos i que han quedat descrits abans:

1. Ningú es quedaria al carrer, sense sostre. Tothom es podria quedar a la seva llar.

2. No hi hauria pressió sobre les Administracions locals per aquest tema (el menjar i el vestir, l’escola i la sanitat estan resoltes ara per ara d’una forma benèvola o administrativa).

3. Les entitats financeres no els vindria al sobre un nou allau d’actius potencialment “tòxics”  que els podria tornar a portar de corcoll.

Sí, hi ha dues qüestions  a tenir present com a conseqüència d’aquesta acció proposada:

1.      Aquells que no poden fer front a la hipoteca que tenen pendent perdrien a favor del comú allò que el comú hagués pagat per ells. No perdrien l’ús del bé hipotecat, continuarien essent usufructuaris, no perdrien l’import que ja haguessin pagat de la hipoteca. No tindrien, però, la complerta nua propietat del bé en qüestió, en tindrien d’ara en endavant una propietat compartida que podrien tornar a recuperar més endavant si volguessin o podessin, o que podrien vendre (preferentment al comú al valor d’ús estipulat pel valor de la hipoteca. Poca broma amb una futura especulació amb bens salvats pel comú!)

2.    La segona qüestió és com les administracions haurien de fer front a aquesta solució. Amb quins recursos? Segurament amb recursos provinents de l’endeutament però que tindrien com a contrapartida l’obtenció d’uns actius (d’una part d’uns actius). No serien ajuts a fons perdut. En els balanços de les administracions figurarien uns deute, però també uns actius en aquest cas molt valuosos per la comunitat que haurien de ser declarats no realitzables (invendibles) excepte en el cas de que poguessin ser recuperats pels ciutadans/nes objecte de l’ajut, no a valor de mercat del moment de la suposada recuperació, sinó al preu del valor d’ús que han tingut al moment de l’ajut.

La millor formula  per implementar aquesta solució fora a través de les administracions locals. (Bé, d’aquelles administracions locals que tinguessin capacitat demostrada per gestionar un problema d’aquesta magnitud. No si val Ajuntaments que obren les seves oficines una tarda a la setmana. En aquests darrers casos hi ha suficients mecanismes de delegació a altres administracions locals amb més capacitat: mancomunitats, consells, diputacions.)

Aquí ho deixo: Evidentment caldria desenvolupar normativament tota aquesta solució, però no cal donar-hi gaires voltes i sobre tot, posar-s’hi prest. Que no ens torni a agafar el toro!

Em sembla que aquesta proposta, o semblant, ja l’havia fet temps enrere. Espero que ara tingui més sort i que al menys serveixi per debatre si pot ser o no efectiva davant del problema –recurrent en tota crisi econòmica- que ens torna a venir a sobre en aquesta II G.D.

26 d’abril. Desprès de donar-hi voltes al llit aquesta nit. Diu que avui les criaturetes podran sortir una estona a esbargir-se al carrer. Infants....

Infants...

Avui cal començar el dia tornant altra vegada a Pere Quart. “Infants”, cantada per Joan Manuel Serrat.

Infants...

La vida ran de pols i les mirades altes,
seda tèbia de neu i llot fresc a les galtes.

Infants...

Esperança i enveja, els picarols del cor;
infidels com el temps, sobtosos com la sort

(o com la mort); mesquins i jugadors infants,
fraudulents i secrets, o pròdigs com soldans;

terroristes de sol i ressol als jardins,
porucs de nit deserta; impàvids assassins

de roses i libèl·lules; mercaders d'afalacs,
de dolçor viciosos i de llet embriacs.

Infants...

La voluptat furtiva del xipolleig i el fang,
insabuda promesa de l'amor de la sang!

Disfresses de tempesta, ornament del dolor,
pintura de la llàstima, marea de la por,

les llàgrimes sonores i arteres i abundants,
les armes de llur guerra civil contra els gegants.

Què maca la poesia! Què macos els infants! (Va, avi, que et cau la baba). Desprès penjaré la diària “entrada del confinament” que ja la tinc en esborrany. Bon dia!, és diumenge encara que no ho sembli.

26 d’abril. Tampoc faré bicicleta i ja m’he engreixat dos quilos des que va començar tot aquest enrenou.

Temps era temps...

Va, reposem una mica, relaxem-nos. Les darreres entrades eren molt espesses. El confinament necessita respirar.

He anat a la lleixa de l’estanteria on hi tinc els llibres de poesia. No n’hi ha gaires, però escollits (al menys a mi m’ho sembla). Molts són provinents d’obsequis diversos d’altres etapes de la meva vida. Altres els tinc de molts anys, de quan era jove. La majoria són de gent del país. Alguns autors m’ha marcat.

De tant en tant, n’agafo un i m’hi perdo una estona. El Bestiari d’en Pere Quart, il·lustrat per en Xavier Nogués, que van editar conjuntament La Galera i Proa a finals del segle passat és un llibre molt bonic, pel contingut (jo n’estic de l’autor), però també pel continent, és un llibre molt ben editat. Fa goig tenir-lo a les mans.

De Pere Quart (Joan Oliver), “La vaca suïssa”:

A més em sembla que ara també s’escau. (De què s’escau, Manel? Bé, ... no ho sé, ... em sembla, ...potser... Tant li fa! Que tothom pensi el que vulgui.)

Quan jo m’embranco en una causa justa

com En Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s’ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca

ni s’amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut ànima d’esclau.

A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini

l’he bramulat per comes i fondals,

I no espereu que me’n desencamini

la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué una vaca cega:

jo sóc la vaca de la mala llet!

25 d’abril. Torna a ser un dissabte rar, pas com els altres. Grândola, vila morena!

Deute perpetu -2.

Sísif, tornar a començar.

El darrer quadre de l’entrada anterior mostra clarament l’impacte de la crisi del 2008 en el volum d’endeutament del Regne d’Espanya. Al 2000, començant el segle, estàvem com els nostres veïns. Fins i tot l’empenta de la bombolla immobiliària ens va situar una mica per sota en el anys següents. Però l’esclat de la bombolla financera del 2007-2008 va enfonsar els ingressos i disparar cap a munt la despesa. Un comportament completament diferent de la resta de països comparats que van anar, els uns (França), augmentant  l’endeutament d’una forma més regular o altres, els més calvinistes (Alemanya, Països Baixos),  controlant-lo i mantenint-lo . Itàlia és un cas a part que no a crescut a sotragades com Espanya però té una situació desastrosa ja de temps.

Anem a veure com es comporten les xifres de les liquidacions del P.G.E. en aquest període (en milions d'€):

Quadre: Evolució d'ingressos i despeses separant-los entre els No financers (és a dir, els corrents amb els recursos i actuacions pròpies) i els financers (l’apel·lació al crèdit, és a dir a l’endeutament i el seu retorn) 

Font. IGAE, elaboració propia.

Això és el que ha passat. Les gràfiques són prou entenedores. Des de la crisi del 2008 no s’ha redreçat la situació. S’ha estabilitzat el forat, no continuem cavant cap avall. De terme mig, el 50% dels ingressos totals ens venen del crèdit i, també de mitjana, el 44% de les despeses són retorns de l’endeutament adquirit.  Encara hi ha dèficit, però val a dir que ens darrers anys s’ha reduït molt i quasi fem les paus. Per explicar-ho cal considerar les vicissituds polítiques dels dos darrers anys (portem prorrogats els pressupostos que van ser aprovats pel darrer Govern Rajoy  ben entrat l’any 2018, dies abans de caure fruit de la moció de censura  del maig d’aquell any).

Però, què es preveia fer? Com es contemplava la situació a l’hora de fer pressupostos amb els recursos propis (sense endeutament) i què ha passat en la seva execució? (en milions d'€):

Desprès de la punxada dels ingressos en els anys 2008-2009 (cal recordar que es produeix a  les administracions de tots els nivells) el que s’ha aconseguit és recuperar el volum que tenien  l’any 2006. En quant a les despeses, desprès del creixement dels anys 2009 i 2011, la política d’austeritat imposada estabilitza el seu volum als nivells de l’any 2008.

La conjunció d’aquestes polítiques d’ingressos i despeses comporta que amb molts esforços (i sacrificis a la ciutadania) quasi s’arribi al equilibri pressupostari  dels recursos propis amb les despeses no financeres. En els darrers cinc anys s’està per sobre del 90 % i en els dos darrers del 95%. Pràcticament s’hauria de recórrer al mercat del deute públic per anar refinançant les amortitzacions que s’han de produir. Estaríem ja a la roda. No, no és encara un deute perpetu però si assembla força tota vegada que és impensable una política de contracció de la despesa que alliberi recursos per anar reduint el volum del deute o una política de majors ingressos que aconseguí el mateix objectiu controlant la despesa. I en aquesta situació no hi estem sols, els veïns estan igual.

“Y en ésto llegó el COVID-19 y mandó parar"

Tot l’esforç (al marge de consideracions polítiques) que s’ha fet en els darrers deu anys per superar la crisi del 2008 se’n va en orris. On ha anat a parar el debat, la polèmica i les conseqüències de la modificació de l’art. 135 de la Constitució Espanyola que tanta polseguera aixecà l’estiu del 2011 i que tenia que ser d’aplicació a partir d’aquest any 2020? Precisament aquest any 2020.

L’economia de mig país aturada des de fa un mes i mig, la de mig món també. Es comença a parlar de desconfinament, més per les ganes que n’hi ha que de la certesa que sigui possible. Hi ha sectors sencers de l’economia que en sortiran molt mal parats: el turisme perdut completament per aquest exercici; les activitats d’oci, recreatives i culturals (impossibilitades per temps); el dels bens duradors que amb la precaució que s’imposarà es retrauran (qui comprarà un cotxe o una casa en els propers mesos?); no cal dir el comerç minorista en general; les administracions públiques locals (amb menors ingressos i majors despeses); .... Potser es podran recuperar alguns sectors més endavant, però no se sap com ni en quines condicions.

I clar, cal ara buscar els recursos per fer front al desastre, a la catàstrofe, diguem-ho clar!

Sí, més endeutament, i perpetu si pot ser. Però també retallades, retallades i aportacions suplementaries. No n’hi ha d’altre. Ja poden sortir cada dia representants de tots els sectors demanant ajuts, no n’hi haurà per a tots. Caldrà establir prioritats, caldrà demanar sacrificis. “¡Que todo el mundo se tiente la ropa!”

S’ha obert un nou temps que no té res a veure amb la crisi del 2008. Qui no ho vulgui entendre, qui no ho vulgui acceptar, s’ho passarà malament. Sobretot, si els que no ho volen acceptar són els que tenen recursos de sobres que veuran com se’ls vindrà a sobre un tsunami social considerable. No hi haurà aturador a la ràbia del despenjats que ja no tenien gaires perspectives de futur i que ara es poden veure abocats al pou de la desesperació. Potser pensen, aquest poderosos benestants, que amb el retorn al populisme, a la reacció, podran controlar a la gent i mantenir-se ells com si res. Potser sí, no seria la primera vegada a la història que crisis com aquestes es tanquen d’aquesta manera. 

Però la Humanitat està molt viva, la Terra molt calenta, i tot pot explotar.

24 d’abril. Portem així, tancats, quasi bé sis setmanes.

Deute perpetu-1.

Aquests dies ha saltat la notícia de la possibilitat d’emetre deute perpetu per tal d’aconseguir els recursos que no es tenen per fer front a tot el que les administracions públiques haurien o voldrien assolir per compensar la magnitud de la tragèdia econòmica derivada de la pandèmia que ens assota, reduir els seus efectes i  tornar a posar en marxa la roda de l’economia.

El concepte de deute perpetu és clar: S’emet un deute que no es reemborsarà mai més (o quan li vagi bé al emissor) i que serà retribuït amb els rendiments corresponents (més generosos del normal). La variació en el temps del valor d’aquest deute deu estar en funció de les alternatives de rendibilitat d’altres actius mobiliaris que competeixin amb ell al mercat de capitals.

Ja fa temps que tinc la impressió que el deute que s’ha generalitzat en totes les finances publiques dels països semblants al nostre en el fons és una mena de deute perpetu. Sí, s’emet deute amb venciment concrets, a curt, mig i llarg termini, i la corresponent Direcció del Tresor dels Ministeris d’Economia acut i es baralla en els mercats per col·locar-lo  en les millors condicions de preu (interès) possible atenent la disponibilitat i condicions de la oferta i la garantia i seguretat que dóna qui el demana.

Així, en els pressupostos de les administracions públiques hi ha en l’apartat dels ingressos el capítol dels actius financers, és a dir, el que ens deixen segons el que es necessita i en l’apartat de les despeses hi ha el capítol dels passius financers que és el que es retorna del que ens han deixat anteriorment. En una situació normal la relació entre aquests dos capítols haurien de reflectir les necessitats pressupostaries de cada moment,  en positiu, més retorns de passius que adquisició d’actius (es tenen recursos suficients per fer front a la despesa incloent-hi les amortitzacions del deute pendent) o en negatiu, més adquisició d’actius que retorns de passiu (cal aconseguir més recursos de deute per cobrir les despeses previstes).

Quan hi ha recurrentment dèficits, és a dir, quan hi ha habitualment menys ingressos que despeses, cada any es pren més deute nou que la quantitat que s’amortitza del que s’havia agafat anteriorment i el volum del deute acumulat creix. Sí, es retorna el deute contret en els seus venciments estipulats, però se’n agafa de nou per fer front  a aquesta obligació. És una roda que no para i que té perill de que potser en un moment determinat es pot aturar comportant problemes que poden afectar tant als demandants -que es trobarien que han de retornar el que deuen amb els seus recursos ordinaris, quedant-se ofegats- com als oferents -que es poden trobar en una fallida dels demandants- i no poder recuperar el que han deixat.

L’avantatge de les administracions públiques és que a diferencia dels particulars i els privats no desapareixen i per tant excepte casos molt excepcionals d’ensorrament catastròfic acaben d’alguna forma o una altra responent. Potser caldrà fer alguna reestructuració del deute però per això hi ha els organismes internacionals que controlen i imposen les seves condicions com hem vist en el cas grec per exemple. Sí, a costa dels país, és a dir dels seus ciutadans.

La proposta de deute perpetu comporta disposar en un moment determinat d’uns ingressos que no generaran necessitat de amortitzar-los en períodes posteriors, amb els que no caldrà aprovisionar els retorns i es podran destinar recursos per les despeses extraordinàries. Per tant hauria de ser una mesura excepcional per fer front a una situació extraordinària com la que ens trobem ara mateix.

El debat sembla que està –com fa temps que ve  sent habitual en el si de la U.E.- entre els països de “Nord”, calvinistes estalviadors, i els països del “Sud”, catòlics malgastadors.

Anem a veure algunes dades. Temps enrere, fa cinc anys, vaig fer un anàlisi que exposava la situació derivada de la crisi financera del 2008 en els cinc principals països de la U.E. (Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia i Espanya), deixant fora els més petits i els derivats de les ampliacions cap a l’Est. Període 1995-2013, eren els anys que em permetien les dades de l’Eurostat. 

Ara Eurostat facilita les dades del 2000 al 2019, període que comprén la “bonança” del començament de segle, la Gran Recessió del 2008 i les polítiques de recuperació que ara es veuen estroncades violentament per la pandèmia del coronavirus. El Regne Unit ja no està a la U.E. (encara que es poden disposar les seves dades), però en el seu lloc podem col·locar els regne dels Països Baixos que té les seves consideracions (polítiques) i característiques (fiscals).

(les xifres absolutes estan en mils de milions d'€)

Les gràfiques són prou explicatives de les diferents polítiques (i de les possibilitats de fer-les) seguides pels països del Nord i del Sud, especialment la que les resumeix totes: l’evolució de la relació de percentatge entre l’endeutament i el PIB.

Font de quadres i gràfiques: elaboració pròpia a partir de les dades d’Eurostat

Les gràfiques són prou explicatives de les diferents polítiques seguides pels països del Nord i del Sud, especialment la que les resumeix totes: l’evolució de la relació entre l’endeutament i el PIB. 

L’impacte de la crisi del 2008 a Espanya es veu molt clarament, passant d’una situació semblant als altres països (deixant a part Itàlia) a perdre-la  de cop i malgrat la brutal contenció dels darrers anys aquesta no ha servit per rectificar-la.

Caldrà comentar més aquestes gràfiques i  veure l’evolució dels pressupostos a Espanya. Però això, en una altra entrada.

23 d’abril. Avui era, és, Sant Jordi. Què hi farem: ni carrer, ni roses, ni llibres. Apa! Ja veurem si més endavant.