Deute perpetu-1.

Aquests dies ha saltat la notícia de la possibilitat d’emetre deute perpetu per tal d’aconseguir els recursos que no es tenen per fer front a tot el que les administracions públiques haurien o voldrien assolir per compensar la magnitud de la tragèdia econòmica derivada de la pandèmia que ens assota, reduir els seus efectes i  tornar a posar en marxa la roda de l’economia.

El concepte de deute perpetu és clar: S’emet un deute que no es reemborsarà mai més (o quan li vagi bé al emissor) i que serà retribuït amb els rendiments corresponents (més generosos del normal). La variació en el temps del valor d’aquest deute deu estar en funció de les alternatives de rendibilitat d’altres actius mobiliaris que competeixin amb ell al mercat de capitals.

Ja fa temps que tinc la impressió que el deute que s’ha generalitzat en totes les finances publiques dels països semblants al nostre en el fons és una mena de deute perpetu. Sí, s’emet deute amb venciment concrets, a curt, mig i llarg termini, i la corresponent Direcció del Tresor dels Ministeris d’Economia acut i es baralla en els mercats per col·locar-lo  en les millors condicions de preu (interès) possible atenent la disponibilitat i condicions de la oferta i la garantia i seguretat que dóna qui el demana.

Així, en els pressupostos de les administracions públiques hi ha en l’apartat dels ingressos el capítol dels actius financers, és a dir, el que ens deixen segons el que es necessita i en l’apartat de les despeses hi ha el capítol dels passius financers que és el que es retorna del que ens han deixat anteriorment. En una situació normal la relació entre aquests dos capítols haurien de reflectir les necessitats pressupostaries de cada moment,  en positiu, més retorns de passius que adquisició d’actius (es tenen recursos suficients per fer front a la despesa incloent-hi les amortitzacions del deute pendent) o en negatiu, més adquisició d’actius que retorns de passiu (cal aconseguir més recursos de deute per cobrir les despeses previstes).

Quan hi ha recurrentment dèficits, és a dir, quan hi ha habitualment menys ingressos que despeses, cada any es pren més deute nou que la quantitat que s’amortitza del que s’havia agafat anteriorment i el volum del deute acumulat creix. Sí, es retorna el deute contret en els seus venciments estipulats, però se’n agafa de nou per fer front  a aquesta obligació. És una roda que no para i que té perill de que potser en un moment determinat es pot aturar comportant problemes que poden afectar tant als demandants -que es trobarien que han de retornar el que deuen amb els seus recursos ordinaris, quedant-se ofegats- com als oferents -que es poden trobar en una fallida dels demandants- i no poder recuperar el que han deixat.

L’avantatge de les administracions públiques és que a diferencia dels particulars i els privats no desapareixen i per tant excepte casos molt excepcionals d’ensorrament catastròfic acaben d’alguna forma o una altra responent. Potser caldrà fer alguna reestructuració del deute però per això hi ha els organismes internacionals que controlen i imposen les seves condicions com hem vist en el cas grec per exemple. Sí, a costa dels país, és a dir dels seus ciutadans.

La proposta de deute perpetu comporta disposar en un moment determinat d’uns ingressos que no generaran necessitat de amortitzar-los en períodes posteriors, amb els que no caldrà aprovisionar els retorns i es podran destinar recursos per les despeses extraordinàries. Per tant hauria de ser una mesura excepcional per fer front a una situació extraordinària com la que ens trobem ara mateix.

El debat sembla que està –com fa temps que ve  sent habitual en el si de la U.E.- entre els països de “Nord”, calvinistes estalviadors, i els països del “Sud”, catòlics malgastadors.

Anem a veure algunes dades. Temps enrere, fa cinc anys, vaig fer un anàlisi que exposava la situació derivada de la crisi financera del 2008 en els cinc principals països de la U.E. (Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia i Espanya), deixant fora els més petits i els derivats de les ampliacions cap a l’Est. Període 1995-2013, eren els anys que em permetien les dades de l’Eurostat. 

Ara Eurostat facilita les dades del 2000 al 2019, període que comprén la “bonança” del començament de segle, la Gran Recessió del 2008 i les polítiques de recuperació que ara es veuen estroncades violentament per la pandèmia del coronavirus. El Regne Unit ja no està a la U.E. (encara que es poden disposar les seves dades), però en el seu lloc podem col·locar els regne dels Països Baixos que té les seves consideracions (polítiques) i característiques (fiscals).

(les xifres absolutes estan en mils de milions d'€)

Les gràfiques són prou explicatives de les diferents polítiques (i de les possibilitats de fer-les) seguides pels països del Nord i del Sud, especialment la que les resumeix totes: l’evolució de la relació de percentatge entre l’endeutament i el PIB.

Font de quadres i gràfiques: elaboració pròpia a partir de les dades d’Eurostat

Les gràfiques són prou explicatives de les diferents polítiques seguides pels països del Nord i del Sud, especialment la que les resumeix totes: l’evolució de la relació entre l’endeutament i el PIB. 

L’impacte de la crisi del 2008 a Espanya es veu molt clarament, passant d’una situació semblant als altres països (deixant a part Itàlia) a perdre-la  de cop i malgrat la brutal contenció dels darrers anys aquesta no ha servit per rectificar-la.

Caldrà comentar més aquestes gràfiques i  veure l’evolució dels pressupostos a Espanya. Però això, en una altra entrada.

23 d’abril. Avui era, és, Sant Jordi. Què hi farem: ni carrer, ni roses, ni llibres. Apa! Ja veurem si més endavant.