Records de l’Ernest.

Aquests die amb motiu de l’aniversari del pèrfid assassinat de l’Ernest Lluch els mitjans de comunicació i les xarxes socials s’han omplert del record de la seva figura i la seva obra. Com que jo l’he glosat moltes vegades vaig apuntar una cosa diferent: recomanacions de llibres tal com ell em feia a mi sempre que ens veiem. No, no sols d’economia, que sempre n’hi havia, sinó també de literatura, novel·la, assaig.

L’any 1985 el vam convidar en tant que ministre del Govern d’Espanya a que ens acompanyés en l’anada a ofici per Les Santes i escoltés l’obra de Mn. Blanc. L’Ernest, melòman, no es va fer plegar, sabia el que anava a escoltar.

Però uns dies abans, en una remodelació governamental, van fer ministre a en Joan Majó i vam aprofitar per que també ens acompanyés. Tampoc li vam haver d’explicar res a en Joan, prou sabia de què anava. Dos ministres per Les Santes, mai s’havia donat i difícilment es tornarà a donar.

L’Ernest va arribar puntual complint el protocol de l’horari de sortida de l’Ajuntament cap a Santa Maria, no cal dir que en Joan també. A mig ofici un escorta s’acosta a l’Ernest i li diu alguna cosa a l’orella, el ministre s’aixeca i surt de l’església. Vaja, vam pensar, alguna qüestió l’obliga a atendre-la i ens ha de deixar, esperem que no sigui rellevant. No, la cosa era més prosaica. L’Ernest per arribar a l’hora i suposo que ja havent fet alguna altra cosa, no havia esmorzat i va aprofitar –no recordo bé si va ser el sermó de la missa- per acostar-se al primer bar prop de Santa Maria per fer un mos. Va raure a Can Laru, sortint per la porta del Fossar Xic a la mateixa cantonada. Allà, em sembla que encara avui és de consuetud, que s’hi trobin esmorzant la colla dels geganters de la família Robafaves, no sé si també altres colles, i ja em tens el ministre en mig de la bullanga refent energia, ells –els que queden d’aquell temps-encara ho recorden.

Va tornar al seu lloc preferent al primer banc, va sentir la resta de l’ofici de Glòria, va desfilar fins l’Ajuntament altra vegada i, ja no ho recordo, deuríem anar a dinar plegats a Can Miracle després de veure la corresponent dormida dels gegants. De tot això ja fa trenta cinc anys.

Vam aprofitar per fer-li signar el llibre d’honor de la ciutat.

Amb el temps en Joan Majó esdevindrà President de la Fundació Ernest Lluch i jo mateix membre del seu Patronat. Ambdós, crec, que ens hagués agradat més no arribar mai a tenir aquests càrrecs.

26 de novembre.

La fi d’un món. Desesperació.

 Senyores Alcaldesses: “No son gigantes, son molinos”.

La pandèmia ha accentuat una tendència que ja venia produint-se des de fa temps: la forta transformació del comerç.

El comerç, l’element que permet lligar l’oferta i la demanda, sempre ha estat en transformació, sempre ha anat canviant. Des dels seus inicis. Res del que és avui hi era ahir i ja no hi serà demà. Els productes i serveis objecte del comerç varien. Les formes d’obtenir-los i de comprar-los, el mercat, també. Es donen modes, tendències. Hi ha propaganda, el boca orella, l’efecte demostració, la imitació, l’enveja. Novetats, tradicions, generacions, espais geogràfics diferents que es relacionen o no, nivells econòmics alts o baixos que requereixen atencions diferents. Indrets específics, llotges, alfòndecs, magatzems robotitzats; fires, basars, mercats, botigues, supermercats, centres comercials, ..., Internet.

En la dinàmica contínua del comerç hi ha formes de fer-lo, des del magatzematge, la distribució i la presentació que emergeixen contínuament, mentre que altres suren un temps i altres s’enfonsen. Sempre ha estat així i sempre els perjudicats pels canvis pretenen mantenir-se agafant-se allà on poden, clamant davant els poders públics i sempre hi ha espavilats que s’aprofiten dels canvis o aprofiten els canvis. Sols els que saben agafar el vent i es reconverteixen sobreviuen i avancen. Molts s’ensorren i desapareixen.

Les transformacions comercials tenen la seva incidència en la configuració de les formes urbanes a pobles i ciutats. Les places especialment, moltes vegades –quasi bé sempre- han estat conformades pel comerç, a redós de l’àgora, de l’església, del palau, de la casa noble, dels barris menestrals i obrers o de l’sprawl, la dispersió urbana.   

Ara el món presencial està disminuint als nostres ulls i emergeix amb força un món virtual. Esverament. Sorpresa? Canviaran novament les formes “tradicionals”, que de tradicionals no en tenen gaire. Les formes de comerç “folklòriques” que l’alegria de l’abundància permetia conservar queden tocades per les conseqüències de la pandèmia: menys contactes, menys mobilitat personal, més contenció en el consum propi de períodes de crisi. Cerca de nous mitjans per accedir al mercat tant del cantó de l’oferta com de la demanda. Desesperació dels afectats d’un costat i de l’altre. Noves formes.

Els poders polítics, entossudits sempre en no explicar la realitat, a amagar-la, fan accions estèrils, moltes vegades patètiques, per intentar mantenir un present que es fon, que ja és passat, enlloc de mirar al futur i aconduir-lo. Els “vendavals” que estem albirant en molts camps d’activitat, també en el comerç, cal conèixer-los, entendre’ls, preveure’ls, endreçar-los. Hi haurà destrosses, danys, que caldrà reparar, no reposar. Al tornar aixecar les persianes, l’interior haurà de ser diferent, potser totalment diferent. De botiga fixa a efímera, de comerç a residència, d’espai mercantil a espai lúdic (potser mercantil també).

No cal ser massa intuïtiu per veure-ho. La socialització no es farà en el futur en el mercat, en les botigues. El comerç anirà pels aires i el podràs copsar arreu de moltes maneres i te’l portaran a casa. La socialització es continuarà fent als carrers i les places amb altres formes, en els bars, restaurant, en l’hostaleria, en centres culturals, cívics, esportius, d’aficions varies o múltiples.

Entendre i acceptar la realitat, el que és, és el primer pas per actuar-hi, i si es vol transformar cal fer-ho sense equivocar-se pedalant en el passat que ja és buit.

He conegut nous aparadors que m’han apropat a mercaderies que no coneixia o que no estaven al meu abast. He comprat formatges de l’interior de Catalunya, he comprat vi de La Seca al mig de Castella, he comprat llibres quasi descatalogats que ja no es troben, he comprat peces de roba original ben boniques d’altres contrades, he comprat senzilles joguines espectaculars vingudes de l’Orient. Ara me’n vaig al mercat, a plaça en diem a Mataró, és dissabte al matí i hi trobaré tots els colors, totes les olors, tots els gustos de casa i també alguns del món. El comerç està ben viu i ens ajuda a viure –col·lectivament- millor. El món d’avui és molt obert i accessible. El mercat s’ha fet immens. Es pot oferir de tot, es pot demanar de tot.

21 de novembre.

Les faules de La Fontaine*.

 A la meva amiga Brigitte M-S.

L’amic Joan Ganyet, des del seu recer pirinenc, tocant a la catedral de la Seu, potser prenent cafè amb el seu veí el Co-Príncep, ens envia una carta que Madame de Sévigné escriu a la seva filla el dijous 30 d’abril de 1687.

Surtout, ma chère enfant, ne venez point á Paris!

Plus personne ne sort de voir ce fléau s´abattre sur nous, il se porpage comme un feu de bois sec. Le roi et Mazarin nous confinent tous dans nos appartements.

Monsieur Vatel, qui reçoit ses charges de marée, pourvoie à nos repas qu´il nous fait livrer.

Cela m´attriste, je me réjouissais d´aller assister aux prochaines représentations d´une comédie de Monsieur Corneille "Le Menteur", dont on dit les plus grand bien.

Nous nous ennuyons un peu et je ne peut plus vous narrer les dernières intrigues à la Cour, ni les dernières tenues à la mode.

Hereusement, je vois discrètement ma chère amie, Marie Madeleine de Lafayette, nous nous régalons avec les Fables de Monsieur de La Fontaine, dont celle, très à propos, "Les animaux malades de la peste"!. "Ils ne mouraient pas tous, mais tous étaient frappés".

Je vous envoie deux drôles de masques; c´est la grand´mode, toutle monde en porte à Versailles. C´est un joli air de propreté, quiempêche de se contaminer.

Je vous embrasse, ma bonne, ainsi que Pauline." 

Et voilà!, ens diu el nostre amic. Sensacional! Fa 333 anys que ja passaven la mateixa pel·lícula que avui.

La citació a la carta de que gaudien amb les faules de La Fontaine m’ha portat a buscar un dels llibres més preuats que tinc a la meva biblioteca. Una edició espectacular de “Le songe d’un habitant du Mogol i autres fables” il·lustrada pe Imam Bakhsh Lahori, feta per l’Imprimerie nationale et la Reunion des Musée nationaux francesos l’any 1989.

Preuat per dos motius, perquè és un llibre espectacular com ja he dit, és un luxe d’edició (que no vol dir que sigui una edició de luxe), pels que ens estimem els llibres impresos, però principalment per què és un obsequi del que guardo molt bon record. Me’l van fer els amics de Créteil quan estàvem agermanant-nos les dues poblacions aviat farà trenta anys. Tinc un gran i bon record dels cristoliens.

En el llibre, la faula “Els animals malats de la pesta” de la que parla Mme. de Sévigné. Aquí la teniu.

En mig de la epidèmia el lleó en consell els diu: 

“Benvolguts amics, crec que el Cel a permès aquest infortuni pels nostres pecats. Que el més culpable d’entre nosaltres es sacrifiqui com un celestial cortesà i potser obtindrà la curació de tots”

Ja ho sabeu, els animals acaben considerant que l’ase per haver menjat herba d’un prat de monjos va cometre un gran pecat i li van fer veure que havia de ser ell el que expiés la seva malifeta.

“Segons que sigueu poderós o miserable

Els judicis del tribunal us faran blanc o negre.”

18 de novembre. 

Els europeus.

El comodor Perry entra a la badia de Tokio el 1853 forçant –sols amb la visualització dels canons dels seus vaixells- la fi de l’aïllament del Japó del món des de feia 250 anys. El que els japonesos no volguessin ni deixessin tenir contactes amb els “estrangers” (fet que tampoc era del tot exacte) no vol dir que ells no sabessin en quin món vivien.  El mapa que Brilliant Maps acaba de publicar de Suido Nakajima d’aquell mateix any n’és una mostra.

En aquest mapa, ben lògicament, ells estan al centre i des de la seva visió som nosaltres, els europeus i molt més encara els ibèrics, els que estem al cul de món, a l’extrem occidental. L’Orient són els americans del Nord i del Sud. Tothom que mira el món el mira des del seu lloc, què hi ha a un costat i què hi ha a l’altre, clar, amb ell al mig. Temps enrere vaig veure també un mapa més o menys de la mateixa època fet des de Nord-Amèrica en que, ells al mig, nosaltres érem l’Orient, d’allà on surt el sol, i Àsia l’Occident, allà on es pon.

Els europeus, que hem explicat la història des del temps dels romans a partir de nosaltres, també hem fet els mapes amb Europa al mig i això ens podia portar a pensar que també érem a dalt, o per sobre. Ho vam ser un temps, curt, quan amb la Revolució Industrial ens vam avançar molt a tothom, però abans d’aquell temps, malgrat les conquestes militars, certament degudes a superioritats tècniques, les diferències de les condicions de vida de la gent no eren gaire diferents d’uns punts a altres del planeta. Ara aquestes diferencies s’estan esvaint davant els nostres ulls. El centre del món està en el Pacífic.

Però el segle XIX a Europa va representar el pas complert del feudalisme al capitalisme, del predomini de l’aristocràcia amb tot el que representava a la puixança del capitalisme i l’ascens de la burgesia en el primer pla. Què va representar aquest canvi pel món de la cultura, les arts, la creació literària, la música, i la seva més gran difusió és el que ens explica l’obra de Orlando Figes, “Los europeos”, Ed. Taurus, M-2020.

L’obra arrenca amb el ferrocarril, l’obertura de la línia Paris – Brussel·les, i amb un fil conductor -que a vegades es perd i va reapareixent- d’un molt poc convencional trio entre una cantant espanyola, que deixa de ser-ho d’espanyola, Paulina García (de Viardot) germana de la Malibran, un activista polític i cultural francès que malgrat tot mai deixa de ser-ho de francès, Louis Viardot, i un cèlebre escriptor rus Iván Turguénev que intenta europeïtzar el seu país i russificar Europa.

És la història de la transformació de l’economia de la cultura que a partir de la burgesia canvia els seus paràmetres i amb ella la creació d’un cosmopolitisme europeu que tindrà la seva reacció en els nacionalismes culturals.

“Los nacionalismos del siglo XIX se apoyaron en unas <<tradiciones inventadas>>, en la fuerza unificadora de los mitos nacionales y en la creencia popular de la existencia de unas tradiciones culturales antiguas (<<auténticas>>), las cuales, en realidad, eran en su mayoría de reciente creación.”

Això és una cita: “Véase la obra clásica de Eric Hobswam y Terence Ranger (ed.), The Invention of Tradition, Cambridge, 1983. Hay traducción castellana: La invención de la tradición. Barcelona, Crítica, 2005)

Tot el món cosmopolita creat per la nova cultura burgesa s’ensorra amb la guerra franco-prussiana primer i culmina amb la primera Guerra Mundial del 1914.

“Para los intelectuales europeos, la guerra fue una catástrofe que destejió la densa red de vínculos tendidos entre las naciones de Europa y amenazó con acabar con su supremacía cultural”,

Pauline Viardot va morir el 1910.

La Unió Europea, l’únic intent possible de que els europeus estiguin al món en el segle XXI, aconseguirà consolidar-se? Els seus ciutadans, els europeus, entendran el que significa en el món d’avui?

16 de novembre.

Els radicals*

*A la meva companya Montse B. que deu patir lo seu.

Els destí dels radicals és sempre –la història ho demostra- que els fotin al carrer. A Barcelona, els radicals, estan portant a terme una forta campanya contra l’ús del vehicle de motor privat. Cal reduir la congestió i la contaminació, estem d’acord, però totes les masses piquen, diu la vella dita catalana, i cal atendre’s a les conseqüències, al cap de vall poden ser (les masses) honesta i legítimament volgudes però les conseqüències els hi poden tornar els cops.

Pensen els impulsors de la campanya per reduir la circulació privada de vehicles, el Govern municipal, que probablement ara és el millor moment per fer-ho atès la situació provocada per la pandèmia. Ho deuen tenir estudiat, o algú els ho ha “estudiat” i s’hi estan llençant a fons. Radicalitat pura i dura.

Una metròpoli origina molts desplaçaments: de treball, d’oci, de comerç, de serveis, de cultura, ... Molts d’aquests desplaçaments són de les perifèries cap al centre. Perifèries d’un radi mínim de 30 km i en el cas de Barcelona perifèria atenuada perquè la meitat està habitada per peixos, poquets ja. El centre, el rovell de l’ou, de la metròpoli viu principalment d’aquesta mobilitat. La relació entre els residents d’aquest centre i l’activitat de tota mena que s’hi dona és quantitativament i qualitativament petita. Aquest fet passa arreu de totes les metròpolis, no veure-ho i pitjor, no acceptar-ho, és un error, és estar cec. Cal mantenir algun grau acceptable en aquesta relació perquè no esdevingui simbòlica, reduïda a poca cosa, i pitjor, al no res. Si hi afegim el turisme aquesta relació no serà mai gaire gran. Residència, hostalera o no, comerç, essencial o d’impuls, serveis puntuals o sostinguts, centres culturals i d’oci per grans i per joves, ..., estan més al servei dels de fora de la nou que dels que hi resideixen. No tenir-ho present pot portar a la catàstrofe de la complexa i variada vida de tot centre metropolità.

Hi ha dos factors intrínsecs en la actualitat que poden -si es prenen mesures massa radicals- portar a una diabòlica situació de col·lapse destructiu del centre, del rovell de l’ou de la Ciutat Comtal: la situació sanitària i l’ús d’Internet. Deixem a banda, el factor extrínsec, que és l’estroncament del turisme no se sap per quant temps. Déu n’hi do, però, el que comporta aquest factor extern sobre el que poc s’hi pot fer de moment. Tardarà a refer-se, a part de si continua sent convenient de la forma descontrolada en que es venia produint, ja que tothom, els emissors, intentarà amb l’excusa de la seguretat sanitària que la gent es quedi a casa. No a la casa, sinó al seu territori, emissors i receptors allà mateix. L’alternativa, doncs, passa per fer el mateix, no?

Anem als factors intrínsecs que poden retreure la mobilitat cap al centre de la nostra metròpoli. El primer, la situació sanitària, estalviar-se situacions de rics mentre la pandèmia no estigui controlada, especialment en aquelles persones qualificades precisament de risc. Els grans, per exemple, hem d’estar més amatents als possibles contagis i reduir la mobilitat i més concretament la mobilitat col·lectiva. Potser aniríem al centre a fer un vol, a fer unes gestions, a comprar, a fer-hi un àpat,... però,..., saps què, anem-hi  amb el nostre cotxe. Ah, no! hi ha dificultats, més enllà del cost de l’aparcament ja pels núvols: menys possibilitats de circular, més obstacles, aviat el peatge per entrar. Doncs, no hi anem, ens quedem a casa o al nostre entorn més immediat que podem fer-lo a peu. Molt bé per la sostenibilitat, molt bé per la vida dels residents del centre, menys congestió, menys contaminació de tota mena. La relació de la que abans parlàvem, residents/serveis de la zona augmentarà, però a costa de la reducció del denominador, dels serveis oferts. No en caldran tants, al centre serà tot molt més contingut, probablement deixarà de ser centre, començarà una espiral reductiva. Els urbanistes hauran de començar a pensar en altres paradigmes urbans per oferir als polítics

El segon, no té res a veure amb la pandèmia, té a veure amb el desenvolupament tecnològic: Internet. Si podem comprar per la xarxa tota mena de coses, una ampla, variada i inabastable oferta de productes i serveis sense moure’ns de casa i que ens els portin, perquè necessitem la oferta física de botigues, restaurants, teatres i sales de concert? Per què els mercats, per què les lluminàries nadalenques, per què... si ara hem d’estalviar-nos les gernacions, els llocs tancats, els desplaçaments en col·lectivitat, ... Si tenim alternativa. No, no us quedeu amb Amazon, aquest és el gran magatzem virtual, el nou El Corte Inglés d’Internet. Hi ha a Internet moltes botiguetes, molts productors directes, molts petits i especialitzats intermediaris, aquí i a la Xina.

Ara en aquestes dates, programàvem a casa nostra anar un dia al centre metropolità a comprar els torrons tradicionals de Nadal. He vist que puc comprar els de sempre –de tota la vida- per Internet. La fàbrica no perdrà el client que som de molts anys, però la botiga tan “tradicional” i històrica del sota l'escala de l’entrada de la finca del carrer Cucurulla criarà teranyines, i contribuirà a l’esllanguiment del centre barceloní.

Què maco que era posar-te a les grans i bones  llibreries - del Raval o dels carrers de l’Eixample- i anar resseguint els taulells vessant de novetats que et cridaven l’atenció i sorties amb més llibres dels que volies i pots llegir. Si estàs atent al que va sortint d’informació pels mitjans els encarregues per mail a les mateixes llibreries i te’ls porten a casa o et diuen que ja els pots passar a recollir. Segurament no en compraràs tants, seràs més precís en la compra, potser fins i tot els adquiriràs directament a l’editorial amb el que la funció de l’espai físic de la botiga a on queda?

Sort que els cellers per comprar vi els tenim encara a prop, seria un pal anar carregat del pes de les botelles fins el cotxe, i a més també per Internet et serveixen el que vulguis en menys de 48 hores: Navarra, Rueda, La Mancha, Rioja, Montilla, Xerès, Rias Baixas, Guadiana, Tarragona, Penedès, Empordà, ...

I aprofitar l’anada per quedar-te a dinar a un restaurant que coneixes de sempre o un de nou que t’han recomanat? No!, ara està tot tancat i compte quan obrin, els de risc haurem de pensar-nos-ho. Sota casa pots fer un take away d’exquisideses.

Els radicals ho deuen haver tingut en compte tot això? Hauran tingut en compte les conseqüències? No n’estic tant segur. El radicals van pel dret, la idea, l’objectiu final,  és el primer de tot. Desprès, ... desprès, més tard o aviat, els fotran al carrer.

Pas a pas haurien tingut a la llarga millors resultats. També està escrit a la Història.

(La futura bicicleta elèctrica de la Harley Davidson. Diuen que sortirà l’any que ve)

14 de novembre.

Musée Picasso-Paris

 

El Museu Nacional Picasso-París (estic subscrit a les seves notícies) em comunica que ha tancat les seves portes amb motiu de les directives del Govern francès en la lluita contra la pandèmia del Covid-19. Llàstima!, però tampoc hi podia anar tal com estan les coses, ara estem confinats, no podem sortir de la nostra comunitat.

M’agraeixen molt (chaleureusement, très français ça) la meva fidelitat i recolzament i que ja m’aniran informant de les proposicions que son en train de faire. Agraït per la consideració tenint en compte que sols hi he estat una vegada.

Tenen moltes ganes d’acollir-me de nou. I jo de tornar-hi si mai puc ja que em va agradar molt.

Acaben dient-me que em cuidi. Només faltaria, procurarem fer-ho.

12 de novembre.

Del debat acadèmic.

Ahir em vaig connectar a la xarxa per seguir per streaming el diàleg que proposava la Fundació Ernest Lluch: Apunts per evitar la corrupció i promoure la qualitat democràtica. Dos acadèmics, un de més jove que s’està obrint camí, Víctor Lapuente, i l’altre més gran ja reconegut, Manuel Villoria. El debat va ser interessant però no va anar gaire més enllà del que ja es ve dient en general. Reconec que és un tema, el de la corrupció, sobre el que el debat em neguiteja i ahir em va tornar a passar. Em fa l’efecte que es fa el debat en abstracte, amb conceptes de base que són molt clars i generalment acceptats, molt teòrics, de com hauria de ser tot plegat, però molt poc de com és en realitat.

En un sopar d’estiu amb uns bons amics, ja fa algun temps, vam acabar malament (de fet no l’hem repetit) debatent sobre aquest tema. La meva pretensió de fer-los veure quina era la realitat en que vivim va girar-se contra meu ja que fou interpretada com una justificació del problema, com si l’acceptés. 

La revista Valors de l’octubre passat portava a la portada un cridaner i provocador títol: “I si aspiréssim a la imperfecció?”. Vaig escriure al co-director de la revista: “No hagués estat millor un titular com: I si acceptéssim que encara som imperfectes?”. És a dir, l’espècie humana tant individualment com en el seu conjunt (o conjunts?) està en un procés evolutiu que em sembla que encara li falta molt per arribar al desideràtum de la perfecció, que fa molt temps està intuït i fins i tot explicitat, però que encara no hi som. És a partir d’aquesta premissa que podríem començar a interpretar el tema de la corrupció (n’hi ha molts d’altres, el de les varies desigualtats també) d’una altra manera. ¿Millorem, avancem, trobem noves vies i sortides, hem de resoldre altres coses abans, ens desviem, té solució a curt termini, som més exigents del compte,...?

Torno al diàleg de la Fundació Lluch i al debat entre en Lapuente i en Villoria. Vaig trobar a faltar -potser erròniament- (ho anava anotant en el decurs de la sessió) explicacions sobre la Història (sí, en majúscules) que no és igual a tot arreu, sobre la condició humana tan perfectible encara, sobre els mitjans que tenim per afrontar el problema que són limitats, sobre la implicació cívica (no tot és un problema dels poders públics), sobre algunes consideracions geogràfiques que comporten diferents sentits de col·lectivitat, sobre l’acceptació de l’existència de graus i nivells del problema, sobre la presència del poder, del que el tenen el poder,...

A tot això m’hi porta els meus anys (72 old) i la meva experiència en la vida, el que he viscut, el que m’ha tocat viure (la meitat d’ella en la política). No m’agrada el debat i les conclusions des de la barrera, des de la Acadèmia, lluny del món real. ¿Però algú s‘ha parat a pensar en l’aplicació concreta d’una llei de contractes amb més de 8000 Ajuntaments la meitat d’ells pràcticament sense administració? ¿No hauríem d’haver començat per un altre cantó? Res, això com a exemple. ¿Hauria estat millor o més bonic un debat entre un teòric acadèmic i un pràctic polític, pros i contres?

En acabar el debat em vaig submergir en la lectura del darrer treball d’en Jordi Amat: “El fill del xofer” que just acaba de sortir. Ja en porto un bon gruix. Aquí hi ha de tot el que vull explicar: Història, condició humana, poder real, circumstàncies, mitjans, acceptació i comprensió cívica,... De moment, encara no l’he acabat, el trobo sensacional en totes aquestes coses que retraten ben bé el personatge protagonista del llibre i a partir d’elles l’explicació que no l’acceptació del què és i com és.

Després de tot això, si voleu, en podem continuar parlant, però no en abstracte, sinó sobre un perfectible que es va fent amb avenços, a vegades més ràpids o més lents, amb exigències o resignacions, però comprenent la realitat d’acceptar els moments, els temps i els dies, en què estem.

11 d’octubre.

Don Juan Tenorio 2020*

 *agraeixo a l’amic i bon teatrero Ernest Samper l’origen i gran part del contingut de la present entrada.

Era tradició (que com tantes altres es va perdent) que  per aquestes dates de primers de novembre es fessin representacions del drama romàntic Don Juan Tenorio del val·lisoletà José Zorrilla.

Potser avui l’insigne poeta i dramaturg  hauria pogut salvar el confinament perimetral a que està subjecte Andalusia i la província de Sevilla i arribar a hostatjar-se a la Hosteria del Laurel  aconseguin ambientar-se convenientment per crear l’obra més emblemàtica per la que se’l coneix.

Hostería de Cristófano Buttarelli. Puerta en el fondo que da  a la calle: meses, jarros y demàs utensilios propios de semejante lugar:

Escena I

Don Juan, con antifaz, sentado a una mesa escribiendo: Buttarelli y Ciutti, a un lado esperando. Al levantarse el telón, se ven pasar por la Puerta del fondo Máscaras, Estudiantes y Pueblo con hachones, músicas, etc.

Juan:

¡Cuál gritan estos esos malditos!

Pero, mal rayo me parta

Si en concluyendo la carta

No pagan caros sus gritos!

(Sigue escribiendo)

L’escena primera, tot just llevat el teló, hagués estat sense encant, 30% d’ocupació màxima a l’interior, poc brogit als carrers, estudiants reclosos amb les classes on line, toc de queda. Imaginem que pot anar escrivint, però quan arriba a l’escena de la seducció de Doña Inés a la quinta vora el Guadalquivir se li esguerra el panorama i li surten els versos tal com m’han arribat avui d’un per mi desconegut autor:

Don Juan:

No es verdad, ángel de amor,

que en esta apartada orilla

no hay que llevar mascarilla

y se respira mejor?

 

He venido desde lejos

(aunque el lugar me lo callo)

a lomos de mi caballo

para tirarte los tejos.

 

Que es verdad, y no te miento

que arriesgándome salí

desde muy lejos de aquí,

burlando el confinamiento?

 

Que he amarrado mi bajel,

que está todo ventilado,

que las manos me he lavado

y me he puesto el hidrogel.

 

Sea pues bella señora,

concededme vuestro amor,

os lo pido por favor

¡desde hace más de una hora!

 

Doña Inés:

 Callad, por Dios, caballero,

que es ya público y notorio

que aunque vos seáis un Tenorio

la salud es lo primero.

 

Con todo lo que se ha dicho

prefiero yo no arriesgar,

no me quiero contagiar

que a mí me da miedo el "bicho".

 

Teneos, por caridad,

portaos con elegancia,

y mantened la distancia,

es por la seguridad.

 

Que este año no hay romance.

Se rompe la tradición.

Ya habrá mejor ocasión

con la vacuna al alcance.

 

Andad, pues por la vereda

y no lo hagáis muy despacio;

volved a vuestro palacio

antes del toque de queda.

 

Algú, doncs, ja ha pensat la possibilitat d’arribar fins a l’escena de la seducció de Doña Inés que aquest any no es consumaria i així acabaria definitivament l’obra i baixaria el teló.

Malos tiempos corren hoy

para encuentros y reuniones;

huyamos de los follones,

y ya, con esto, me voy.

 

Me despido, mis Señores,

agradezco su atención,

deseo de corazón

que vengan tiempos mejores.

 

Solamente pretendí

arrancar una sonrisa

porque hoy no tengo prisa...

no sé si lo conseguí.

 

Glòria als “vates” d’ahir, d’avui i de sempre!

 

6 de novembre.

Entre Diògenes i Fahrenheit 451, novament.

 Fa temps que de tant en tant em miro les lleixes plenes de llibres que tinc repartides arreu i penso quin sentit té l’acumulació de llibres que molta gent anem guardant a casa (i més en els temps d’avui)?  Un ja és gran i fa molts anys que adquireix llibres, en el meu cas quasi bé 60 anys. I es van acumulant, sabria dir de quan van anar arribant pel lloc i l’ordre que els tinc.

Molts d’aquest llibres ja no serveixen de res, o de ben poc. Per mi, de res. Una enciclopèdia d’economia dels anys 80 de què serveix avui? Els llibres sobre el funcionament de l’economia dels països socialistes que ja no existeixen, a qui poden interessar llevat a algun erudit que s’hi vulgui especialitzar? Els anàlisis d’autors propers o llunyans de les crisis de la inflació dels anys 70 del segle passat, quin sentit té guardar-los? Les teories marxistes avui no actualitzades, a quoi? Quina vergonya: un llibre de l’Stalin sobre en Lenin! Les citacions d’en Mao, el famós llibre roig! La política als anys 90 a França, ...o  a Catalunya! Però, ... què fer de tot això, de tots aquests artefactes desactivats i desubicats? Acumular pols, ocupar espai i esperar que quan ja no hi sigui entri el “gitano” de torn que vindrà a fer neteja  -juntament amb altres andròmines- per portar-ho en el millor dels casos als encants i en el pitjor directament a l’abocador.

Anar-ho guardant tot ens aboca a un efecte colateral de la síndrome de Diògenes: “acumulación en el propio hogar de grandes cantidades de basura y desperdicios domésticos”, descripció que he tret de la wikipèdia. Irreverent, heretge, ...!, parlar així dels “sagrats” llibres. Sí, sí, “sagrats”, basura y desperdicios domésticos és el que són.  Només perquè som, en el meu cas, rics en espais habitats propis podem anar acumulant. Si disposéssim de menys espai alguna solució hauríem d’emprendre.

Bé, tot això ja ho vaig dir temps enrere, sols tres anys enrere, em repeteixo, sis anys també, s’està convertint, veig, en una obsessió.. Avui he tornar a repassar  un grapat de volums i em disposo a portar-los al contenidor de paper més proper. Abans, però n’he fet una composició representativa per retratar-los i que quedés per la “posteritat”.

Tinc un bon amic que diu que vols guardar el “icònics”. No sé pas quins poden ser per ell els "icònics", encara que ho intueixo. Vés per on, igual algun d’ell es salvaran encara.

4 de novembre. Esperant els resultats de les eleccions americanes. Ja ho veurem...

De la pandèmia. Més.

 

L’amic Ramon Manent m’envia una foto de la làpida que recorda al Dr. Alexander Fleming a Mataró, a la plaça que porta el seu nom. Més que una plaça és una cruïlla de carrers que quan de se li va donar el nom era excèntrica completament: el Camí Ral, de quan era encara una carretera nacional, amb les Rondes de la ciutat, de quan allà s’acabava la trama urbana planejada al darrer terç del segle XIX. Està enganxada a la paret del que fou edifici de la fàbrica de can Torrellas, “Hijos de Jaime Torrellas S.A., Calcetines Bebé”, al davant de la primera gasolinera moderna de la ciutat, la Discosa, encara avui en funcionament amb un altre nom i un altre format. Al darrera, per la carretera cap a Barcelona, venia la casa vermella i la sènia d’en Cabot dels porcs, avui el polígon industrial Balançó i Boter amb els jutjats nous i la plaça Tomás y Valiente.

El nom de la plaça -i segurament la col·locació de la làpida- són del 1955, l’any de la mort de l’eminent bacteriòleg escocès que va rebre el premi Nobel de Medecina pel seu descobriment de la Penicil·lina i en reconeixement ciutadà a la seva contribució científica que va ser importantíssima per l’avenç sanitari de la societat. Avui aquell indret queda en el nou “cardo” (NO-SE) de la ciutat que va de l’estació del tren de Rodalies a l’Hospital de la carretera de Cirera.

Potser encara és aviat, massa aviat, però haurem de pensar en buscar un indret (que tornarà a ser excèntric) per homenatjar als que ens treguin de la pandèmia del coronavirus (els científics i polítics que se’ls creguin) perquè la ciutat en tingui un record perenne com és el de la làpida dedicada al Dr. Fleming que conté un excel·lent medalló fet per en Jordi Arenas de qui ara es commemora el centenari del seu naixement.

Un article divulgatiu sobre els avenços en la lluita contra les epidèmies: https://www.eldiario.es/sociedad/innovaciones-nacidas-desgracia-legado-dejo-epidemia_1_6208696.html

Dos llibres: El primer, tot un clàssic. Carlo M. Cipolla: “Quien rompió las rejas de Montelupo” Muchnik ed. M-1984. Sobre una epidèmia de còlera a un petit poble italià, segle XVII. Em va agradar molt quan el vaig llegir fa molts anys i ara ho he recordat. Qui m’ho havia de dir! Hauré de veure on el tinc entaforat, buscar-lo i tornar a tenir-lo a la vista.

L’altra, recent. Acaba de sortir i no n’he vist gaires recensions encara: José Enrique Ruiz-Domènc, “El día después de las grandes epidèmias”. Ed Taurus, M-2020. És un llibre curt, però molt interessant, no tant pel que va passar abans i torna a passa ara, sinó pel que va comportar desprès i el que podria passar, o hauria de passar, ara també després. Encara no el guardaré, correrà per la taula i me’l tornaré a llegir amb tranquil·litat i subratllant-lo com vaig fer amb el d’en Kristev.

2 de novembre, el Dia dels Morts (en cristià, dels Fidels Difunts. Els que no són fidels...)

El Padrí*

*Agraeixo a la Sra. Carme Blay Herrero i a la seva filla M. Carme Corts les informacions que m'han donat per confegir aquest relat.

Jo només vaig tenir un avi, l’avi Jaumet, el pare del meu pare. Del cantó de la mare no n’hi havia d’avi. La iaia Anita estava “disividida” que és com llavors s’anomenava als que s’havien separat de la seva parella matrimonial. Sembla que la meva mare no va arribar a conèixer al seu pare fins molt tard i el va veure sols una vegada. Va créixer mig orfe, sols amb mare.

En Josep Estela Viladegut, (Tremp, 1893- Mataró, 1961) d’ascendència lleidatana, el seu pare era d’Alcarràs i la seva mare de Lleida mateix, va deixar a la meva àvia, o va ser deixat, quan la meva mare, la seva filla, encara estava per néixer al ventre matern. Consta que s’havia casat amb l’àvia Anita a Sant Martí de Provençals (per mi tot un misteri el perquè d’aquest lloc).

El seu cunyat, Ambrosi Herrero Piquer, casat amb Joaquima Casanovas, germana de la iaia Anita, el va haver de convèncer que anés a reconèixer administrativament a la seva filla i li donés el seu cognom, Estela. Ell va refer la seva vida, era fuster, tenia una fusteria al carrer de Sant Pelegrí i vivia al carrer de Quintana. La meva mare el va anar a veure quant ja tenia 26 anys i necessitava –formalitats de l’època, 1945- el permís patern per casar-se. Ella mateixa ho contava, imaginem-nos l’escena: 

-“ Déu vos guard, sóc la Teresita Estela, la seva filla, i necessito que em firmi un paper per poder casar-me”

-“Passa, noia, passa”.

Li signà el paper i pel que sé, mai més. La ciutat llavors no era gaire gran i potser tingueren ocasió de veure’s o trobar-se de casualitat, però mai més.

Per aquesta raó, quan vaig néixer, essent el segon, no es va poder complir la tradició d’aquells temps que els padrins eren els avis, el patern pel primer, el matern pel segon. A casa no hi havia avi matern.

Però, lògicament, vaig tenir un padrí, un bon padrí, que per la meva família era el Padrí (en majúscules): en Manuel Herrero Casanovas, cosí germà de la meva mare, fill de la  tia Quimeta –germana de la iaia Anita- i de l’Ambrosi Herrero Piquer.

El meu padrí, en Manuel Herrero Casanovas.

Sempre havia sentit dir que l’Ambrosi era valencià i moreno, ben moreno, tret que va traspassar a la seva descendència. Ara he sabut que era exactament de Algimia de Almoacid, poble castellonenc a la Serra d’Espadà, nom d’evidents ressonàncies àrabs que van dominar aquella zona més de cinc-cents anys i van deixar-hi empremta i segurament descendència. (Américo Castro té raó, tots els espanyols descendim d’un moro, d’un jueu o d’un capellà. O de les tres coses a l’hora). Els seus pares eren pagesos però la terra donava per poc i baixaven (o pujaven) a Barcelona a treballar encara que mai deixaren del tot el poble. Van tenir tres fills, un noi i dues noies.

Algimia de Almoacid avui.

L’Ambrosi (Algimia de Almoacid, 1886 - Mataró, 1940) es va casar amb la Quimeta Casanovas Macià (Mataró, 1891-1963), matrimoni que tampoc va funcionar ja que la seva muller tenia algun que altra problema i es van separar deixant mig desemparats a dos fills, la Juanita (1915-1934) i en Manel (1918-1978). La noia, mot maca amb uns ulls negres preciosos, va morir de tuberculosis l’any 1934, ja promesa amb un jove retratista d’esquerres, amb 19 anys. El noi va ser el meu padrí.

L’Ambrosi va refer la seva vida, però va morir també força jove, sis anys desprès de la seva filla. El que fou el meu padrí va proposar als meus pares que podrien posar-me el seu nom, Manuel, malgrat que com tots els Manuels, ell mateix també, acabem sent Manels.

El meu besavi matern, Menció Casanovas Janer (1857-?) amb els seus néts, Juanita, Manel i Teresita.

En Manuel Herrero Casanovas estudià als escolapis de Santa Anna i va entrar a treballar a l’Energia (Energia Eléctrica de Cataluña S.A., de la Barcelona Traction), on ja treballava el seu pare i on anys desprès també treballaria el seu fill. De petit i de jove es va fer molt amb la meva mare, malgrat que les mares d’ambdós, les dues “disividides”, no es fessin durant molt temps. Es van barallar per una fotesa (la cultura i la misèria provocaven temps enrere enfrontaments d’aquesta mena). De grans es van reconciliar, les dues eren sastresses.

Es va casar amb una noia de Prades, que no sé pas com va arribar a Mataró (les muntanyes de Prades també donaven pel que donaven), L’Anita  Dulcet Calba (1924-2003), molt maca també, i sols van tenir un fill, que al dir-se també Manel va acabar en Manelet. De l’Anita tinc el record de que treballava “a mans”, molt habitual en aquell temps a Mataró, fent “dotzenes” amb una overlock* a la casa del matrimoni del carrer de Moratín. Quantes vegades hi havia anat en dies festius i estava allà, abocada a la màquina, acabant una feina que s’havia d’entregar el dilluns al matí a primera hora!

*o era una remallosa?

(A la festa de la primera comunió d’en Manelet, amb el Padrí i l’Anita)

El padrí treballava a les oficines de l’Energia, ja però llavors era FECSA, a la Riera, al costat de l’Ajuntament, on hi ha ja fa molt temps un  famós Frankfurt. Els administratius, empleats, no obrers, no sé perquè treballaven de 8 a 2 de dilluns a dissabtes, 36 hores setmanals en lloc de les 48 de la majoria del treballadors (el meu pare al despatx de can Marot també feia aquesta jornada). Diferències dels colls blancs i dels colls blaus. Aquest horari els permetia, o els obligava, per arrodonir el sou a buscar-se ocupacions a les tardes.

El meu padrí no va deixar passar cap oportunitat de les que se li van oferir o les que va anar a buscar, per ocupar-se i guanyar més. Va ser administrador (amb la precària administració que hi havia llavors, a la postguerra) del Velòdrom de Mataró en els seus grans moments: en Timoner, en Van Looy, en Van Steenbergen,..., els sis dies, les carreres americanes. També ho fou del Casino de la Riera, de l’Assembla Local de la Creu Roja, de la companyia d’aigües de La Gatassa que abastia els inicis de la construcció (urbanització?) del Poble Sec, (desprès Cerdanyola), de promotors immobiliaris, ... No el vaig veure mai ociós.

Va complir amb escreix els seus deures de padrí. Mai em va faltar una bona mona per Pasqua, uns calerons per anar a la Fira, o un obsequi pel meu sant. Més enllà del parentiu concret que tenia amb la meva mare, ambdós es tenien unes relacions fraternals molt fortes potser derivades de les vicissituds de les seves respectives infanteses.

(El meu padrí, en Manuel Herrero i la meva mare de ben joves)

Recordo vivament la celebració del seu sant, l’1 de gener, en que l’anàvem a felicitar a la tarda a casa seva després del dinar de Cap d’Any. Gent entrant i sortint del llarg corredor (així a mi em semblava) que duia al menjador i al contra menjador, les dones a la cuina rentant plats i copes, la taula parada per postres, neules i torrons, i cafès, copes, ..., el fum dels cigars. Un record d’infant: el racó de les begudes dels grans on, a més del xampany (llavors encara no era cava) que corria, deuria haver-hi una mostra completa de tota mena de licors de la producció del país: Calisay, rom escarxat, pippermint, conyacs (ara se’n diuen brandys), Chartreuse, Cointreau, Aromes del Montserrat o altres estomacals, Bonet,  Benedictine, ..., Licor 43, anís i anissetes, ...No, no recordo cap dels espirituosos que bevem ara (secs, llavors tots eren dolços),  en aquell temps les begudes foranies encara no havien entrat, estàvem en plena autarquia franquista.

I aquí entren els de cal “Tit”. Tota la vida tenint present que hi havia en la família del padrí la gent de cal “Tit”, però mai, fins ara, no havia escatit perquè estaven allà amb ells. La recerca dels orígens de les diferents branques de la família m’ho ha aclarit: eren de l’altra cantó del padrí. Si nosaltres érem parents pel cantó de matern, ells ho eren pel cantó patern.

L’Ambrosi Herrero tenia dues germanes, la Carme i la Teresa. La Carme es va casar i va tenir una filla, Carme Blay Herrero que era, és, doncs, cosina germana del padrí com ho era la meva mare, sinó que per l’altre costat. La Carme Blay Herrero (Mataró, 1923) es va casar amb l’hereu de cal “Tit” en Ramon Corts Cot (Mataró, 1910-1990), fill d’en Ramon Corts Camdepadrós que com que era el petit de la seva família li va quedar en “Tit”. Tenien una vaqueria al cap de munt del Caminet (de les vinyes) tocant al que ara és la Plaça d’Espanya.  La Carme que als seus 97 anys conserva una memòria prodigiosa i un estat de salut envejable m’ha aclarit moltes coses d’aquest cantó de la meva família. Té dos fills, la M. Carme que ha treballat molts anys d’infermera a l’Hospital, ara ja jubilada (li hauré de preguntar d’on venia, si de l’Hospital o de l’Aliança), i en Ramon, capellà i historiador notable que coneix els fons “secrets” el Vaticà ja que cada any s’hi passa un temps escodrinyat vells papers a mesura que es van desclassificant.

Alhora també he aclarit la relació de parentesc d’en Francesc (Cisco) Martí, traspassat fa poc, (Mataró?, ?-2020), que també em sortia en els records familiars, nét de l’altra germana de l’Ambrosi, la Teresa. Aquesta branca també té alguna particularitat a gratar ja que un oncle d’en Cisco, fill de la Teresa, en Miquel Martí Herrero,  se’n va anar a França amb la retirada i va acabar fent vida allà desprès de reclamar els seus fills desapareguda la seva muller. Però aquesta ja és una història molt colateral a la meva família.

arbre dels Herrero Casanovas

(Alguns dels personatges d’aquesta història: asseguts de dreta a esquerra, la meva iaia Anita, la meva mare i el meu pare, en Salvador, sogre del padrí, al fons la Roser Casanovas. Drets, en Francesc Lleonart, jo i el meu germà Jaume i en Cisco Martí. La corbata que dúiem el meu germà i jo, encara ho recordo, portava el nus fet i s’aguantava amb una goma sota el coll de la camisa. La foto és del dia de la comunió d’en Manelet.

 

 24 d’octubre.