Els temps i els dies

González Casanova.

2012-02-25T21:37:00.001+01:00

“Quanels records arriben a constituir-se en memòria, un desig instintiu de servar-lade l’oblit històric ens du a deixar-la en testament i donar testimoni d’allòque, per inoblidable, és de record perenne.”

Amb aquest paràgraf comença el Prof.González Casanova la introducció del seu llibre “La meva gentd’esquerres” que acaba d’editar la Fundació Rafael Campalans. Titula aquesta introducció, “Elperquè d’aquest llibre”, que és un recull de retrats periodísticsque l’autor ha publicat en diaris i revistes al llarg dels anys sobre figures icompanys de lluita socialista i progressista a Catalunya.

Aquell qui escriu en pren degudanota d’aquesta intenció introductòria.Cal pensar en deixar constància escrita d’altres temps i dels seus dies.

Tornant al llibrede González Casanova, el clou amb un article de la primera Diada delprimer Govern Maragall. “Una Diada para el futuro”, en castellà,publicada a El País el setembre del 2004. Cal estar atent a la síntesishistòrica política que un català d’adopció, plenament integrat a casa nostra, però, no hooblidem, nascut a Madrid,fill dels vencedors, escriu:

“Hay una Cataluñamedieval, belicosa y monárquica, y otra moderna, pacífica y republicana. La primeraes heredera de un gran condado que rompió en 1640 con la casa de Austria porabusos de la soldadesca sin sueldo de Olivares (“Visca lo rei, mori lo malgovern!”) y se entregó al rey francés para volver al español por el maltratogalo. Episodio típico de una Europa de reinos preestatales. También esaCataluña nutre su herencia desde 1714 de una guerra civil que la dividió entredos coronas que litigaron por el trono de España y optó por la que, alretirarse, la traicionó y que era la misma que en 1640 la llevó a preferir laprotección francesa. En ambos casos no fue una lucha nacional ni entre estados(inexistentes aún) sino de unos súbditos avasallados (los segadores) o de unapartido catalán austriacista que esperaba de un germano y no de los borbones mejoresnegocios con América. Algo de éstos les concedieron hasta 1898, cuando perdidaslas colonias, nació el nacionalismo conservador de la Lliga Regionalista, quetrocó las armas por el greuge inacabable y el mercadeo con el Estado, base deun populismo sentimental de grandes réditos electorales mediante la manipulacióninteresada de los hechos históricos y una belicosidad verbal y estéril quesirve siempre para provocar la reciprocidad española y que no decaiga el falsostatus quo. Frente a esta Cataluña está la de un Estado moderno, federado en elespañol y en el europeo futuro; republicana por democrática o popular; que noreivindica sus derechos como un lobby presionante y fenicio, sino que busca ensu estatuto de pequeño Estado y en la constitución federante del Estadoplurinacional la garantía jurídica estable y clara que suprima greuges yconflictos para vivir en paz, amor y concordia con todos los pueblos, próximoso sobrevenidos.”

Tot un mestre. Gràcies pels teus records,Profesor.

25 de febrer.

Liquidació de deutes.

2012-02-22T17:50:00.000+01:00

El Govern, per boca del ministre d’Hisenda,anuncia una properaproposta de solució per tal que les Comunitats Autònomes i les CorporacionsLocals puguin disposar de liquiditat per pagar els deutes pendents ambels seus corresponents proveïdors.

D’entrada sembla que serà un bescanvi de deutes: dels proveïdorsa entitats financeres. És a dir, el Govern sembla que vol establir la possibilitatque a través del ICO, o d’entitats financeres privades, les corporacionsautonòmiques i locals deutores puguin complir amb els seus proveïdors de tota menaque estan al límit, al límit de tallar-los els subministraments. Això comportasols un trasllat del deute i a més, amb interessos reconeguts, fet que fins aras’estalviava. Sols coneixem l’anunci de la mesura proposada, veurem com s’articula.

Ara bé, el tema que sempre es planteja enaquesta mena d’operacions és si no s’estarà solucionant el tema dels mals gestorscontraposant-lo als que ho han fet bé. Sí clar, els proveïdors no en tenen capculpa, encara que... bé, deixem-ho. A veure, aquelles corporacions que tenen “facturesal calaix”, com es coneix col·loquialment a les despeses que no estanpressupostades, però realitzades, les hauran d’aflorar per que es pugin acollira aquesta solució? Seria normal i just, oi? Aquelles altres que tenen dèficits,més o menys grans i/o crònics, hauran de fer, com a contrapartida peracollir-se a aquesta possibilitat de liquiditat, el corresponent pla econòmicfinancer amb tot el que representa? Per últim, aquelles corporacions quetenen desajustaments de tresoreria, hauran de justificar que són realspresentant convenientment depurades les seves resultes d’ingressos? Sónescenaris previsibles.

El Govern central es veu literalmentapressat per les patronals de sectors varis de proveïdors públics: farmacèutics,de neteja, d’electricitat, ... Cada dia als mitjans surt o una Corporació a laque li han tallat els subministrament d’algun bé o servei, o alguna organitzacióempresarial que anuncia que ja ha arribat al límit. Però, el Govern hasospesat ben bé el que representa la seva decisió? Pot representar traspassaral sector financer, o a la pròpia administració central, la càrrega de lasituació en que s’han instal·lat algunes administracions, amb les conseqüènciescorresponents que no són innòcues, per exemple trasllat del deute públical privat, o el deute d’una administració a una altra. On és la responsabilitat de cadascú? Quina seràla contrapartida? Pilota endavant i a seguir...?

Pot ser l’inici de pressupostos de liquidació de deutes comels que es varen fer al començament dels Ajuntaments democràtics a començamentsdels vuitanta, però llavors eren altres temps, altres quantitats, i, sobre tot, altresresponsabilitats.

22 de febrer.

Un nou Port Aventura.

2012-02-21T21:14:00.000+01:00

Ja ho va pronosticar, més o menys, el PresidentPujol fa temps: Acabaríem sent un país de cambrers i senyores de la neteja.Tot, un parc temàtic.

Sempre he pensat que un dels nostres puntsforts en matèria econòmica, no l’únic, venia donat per les condicions geogràfiquesi el clima de que gaudim, especialment arran de mar, sense menysprear el nostreinterior. Uns països tenen la laboriositat dels seus habitants, la seva històriaemprenedora, els seus recursos naturals, les condicions climatològiques per l’agriculturao la ramaderia o la pesca. Nosaltrestenim el sol. Sí, ja ho sé, també d’altres indrets del món el tenen, perònosaltres podem oferir amb el sol un nivell de desenvolupament econòmic acceptableque fa que els serveis complementaris aquí donin molta seguretat. Serveis públicsi privats d’un nivell considerable, semblants als que tenen, a casa seva, elsque poden venir a gaudir del sol. Això ho hem d’aprofitar a fons, és el que lanaturalesa ens ha donat i nosaltres ho hem atès.

Ara bé, anar al darrera de qualsevol instal·lació de tipuslúdic o d’esbarjo que pretengui assentar-se a casa nostra ha de tenir uns límits.

Sembla que un magnat americà (nord americà, ésclar) voldriaconstruir un complex fabulós d’oci a tocar a Barcelona. Sembla que Madridtambé se’l disputa. Però, pel turisme de masses, no hi ha color. El climamediterrani és millor que l’estepari continental de l’interior. Diuen que perestablir-se, l’inversor vol determinades rebaixes de la normativa existent enel nostre país que regula certs aspectes de la nostra vida col·lectiva. Seriamolt fort que per aconseguir una milionària inversió rebaixéssim per aquesta instal·lacióles condicions generals de funcionament social que en hem dotat per a tothom.Espero que no s’arribi ni a plantejar.

Ens diuen que elGovern de la Generalitat està negociant el tema. Segona versió, vint-i-cinc anys desprès,de Port Aventura? Clar, molta feina. Ocupació, que en necessitem.Però és en aquest sector en el què hem de posar tots els ous? No ens omplim laboca, i els de CiU cada dia, en l’economia productiva? La indústria, la indústria,però a la primera que passa, anem a lo fàcil. Ja sé que la situació és moltdura, està tot molt magre, com per no fer rosegons de cap pa, però ens mereixemacabar tots de cambrers i dones de la neteja? A curt termini tot poden ser avantatges,però no caldriaesforçar-se un temps en treballar, a costa de sacrificis, ja ho sé, dels desempre, en altres fonaments?

21 de febrer.

Això s’escalfa.

2012-02-18T12:31:00.001+01:00

Jean Monnet i Robert Schuman deuenregirar-se a les seves tombes. El que volien evitar amb la seva proposta deconstrucció europea està tornant. La cargolada que els alemanys estan fent alsseus socis comunitaris, avui són els grecs, demà potser nosaltres, pot acabarrebentant l’invent i estavellar-lo amb gran satisfacció de les potenciesemergents que veuen com les antigues potències colonials van camí de la inanitat.

A Grècia es cremen banderes alemanyes, ... deltercer Reich. Esdesenterren velles deutes no pagades. Es fan retrets a la història, torna lamemòria, somorta fins ara, però amb les brases ben vives. El nacionalisme, d’uni altres, cavalca de nou.

Escoltemel què diu DanielCohn Bendit aquesta mateixa setmana: “Les Allemands, qui rechignent à financerun second plan de sauvetage pour la Grèce, devraient se souvenir de tout ce qu’ilson pillé dans ce pays pendant la Seconde Guerre mondiale (…) Avec les intérêts,ce sont 81 milliards d’euros qui sont dus à Athènes. C’est là une autre façonde voir l’Europe et son histoire.”

I ja col·locat en pla moral: “Les Allemandsqui se disent vertueux, estiment que les Grecs ont péché et qu’ils doiventpayer. Or, deux qui ont péché, ce sont tout de même les Allemands, dont ladette a pourtant été effacée parce que les Américains y voyaient un intérêtstratégique. Pourquoi ne pas considérer que sauver la Grèce est stratégique, aulieu de mettre ce pays à genoux?”

Hauríem de reflexionar més sobre el futursuperant el passat, deixar les pròpies misèries enrere i ser més generosos, ambles renúncies i reconeixements corresponents. Aquí també.

Per cert, el deute grec a meitat de l’any passatpujava 339.975 milions d’€, el 3,35% del total de l’U.E.; l’espanyol, 702.806milions d’€, el 6,94% del total de l’U.E; l’alemany, 2,052.370 milions d’€, el20,27% del total de l’U.E. Què han finançat els alemanys en aquests anys peranar donant lliçons d’austeritat als demès? La seva unitat, els seus bancs enfallida, la seva prosperitat,...?

18 de febrer.

Una W?

2012-02-17T13:46:00.002+01:00

Ahir es va publicar per l’INE la dada del creixement de l’economia espanyola el2011.

Quan es va començar a veure l’abast de lacrisi, allò que ara ja se’n diu la Gran Recessió, els analistes varen especularsobre quin tipus de sortida es produiria. ¿Seria una sortida en V, en L, en W,…?L’any passat pensàvem que seria en V. Tot el 2008 caient, tocant fons el 2009, capa munt fins el 2010 i estancats el 2011, tal com si fos el signe de l’arrelquadrada.

En efecte, les mesures expansives dels primersmoments, 2009, van aconseguir aturar la davallada i propiciar una remuntada.Però la impossibilitat de mantenir aquelles mesures pels dèficits fiscals quevan produir va començar a alentir el creixement. Darrerament, l’obsessió perassolir ràpidament l’equilibri fiscal amb fortes retallades a les despeses públiques,mentre no s’augmenten els ingressos, porta a una contracció que ja és evidenten el darrer trimestre de l’any passat i que pronostica la seva continuïtataquest any 2012. Tornem a decréixer. La temuda W.

Sent les dades d’Espanya un xic per sota deles del conjunt europeu, segueixen la mateixa tendència. Sense creixement,quina reforma laboral pot tenir èxit? Cap. La darrera, la de la fa pocs diesdel nou Govern del PP, sols pot comportar intentar distribuir el treball que hiha entre la força de treball existent, la ocupada més l’excedentària aturada.Amb aquests factors és clar quin és el resultat: baixa de les retribucions icondicions de treball. Això no animarà el consum, hi haurà el mateix volum mésrepartit, ni la inversió, per a què? si hi ha mà d’obra de sobres i capacitatproductiva excedentària. Les perspectives dels sector exterior, per la similitudde les tendències, tampoc fan preveure la sortida per aquest cantó.

Cap avall en la segona V. Veurem si amb unterra tan baix com en la primera. Esperem que no.

17 de febrer.

Un altre cop a l’autonomia local.

2012-02-16T21:27:00.000+01:00

Escolto a les noticies que el President delGovern anuncia el control dels emoluments del càrrecs electes locals. És laresposta que dóna a una preguntaque li formula el grup parlamentari de UPyD.

Laqüestió està al carrer en el darrers temps, i molt especialmenta la xarxa. El desprestigi de la política i dels polítics té en aquest element,les retribucions, un gran motiu per enganxar-s’hi. Que si cobren massa, que sicobren més que el President del Govern, que si se les estableixen ellsmateixos, … Cal, doncs, controlar aquesta pretesa disbauxa. Els d’UPyD sónhàbils aprofitant aquests esbiaixats estats d’opinió i els del PP, i arael Govern, no es volen quedar enrere.

Però resulta que en tot aquest tema s’amaga el que les retribucionsdels electes locals es fixen, generalment a començaments de cada mandat, pels Plens de cada Corporaciómunicipal a partir d’una proposta que fa l’Alcalde, generalment també amb l’establimentdel cartipàs municipal, juntament amb les assignacions pecuniàries als grupsmunicipals existents pel seu funcionament. És una decisió en l’àmbit de l’autonomialocal, feta pels seus components i amb càrrec exclusiu als seus pressupostos,vaja, als pressupostos de la seva Corporació. No cal recordar que el electes hosón recent sortits d’un democràtic procés electoral, és a dir que els acaben deposar allí els seus propis conciutadans.

Ja fa molt temps, a Catalunya, les duesorganitzacions municipalistes es varen posar d’acord en fer una proposta demarc de retribucions segons mides de les poblacions, pressupostos iresponsabilitats assumides. No sé si s’ha fet mai un seguiment d’aquellesindicacions i si han estat massa acordades, d’una forma prudent o no.Probablement, el pas del temps, deu fer quasi vint anys de les recomanacions, il’escàs interès demostrat pels partits i organitzacions polítiques en aquesttema pot haver comportat alguna que altra, o moltes, desviacions del que espretenia, i consegüentment potser més d’una disbauxa, com a vegades en fan ressòels mitjans.

Al marge de la qüestió de fons de quin nivellretributiu volem que tinguin els nostres polítics (cal recordar allò de que sipaguem amb cacauets tindrem micos), la pretensió de controlar o determinar el sous delselectes locals atempta contra la sevaautonomia, una altra vegada, lasegona, en els encara no dos mesos que porta el nou Govern del PP.

Elmunicipalisme hi té res a dir? Suposo que hauria de diralguna cosa, però com que em penso que el seu desprestigi comença per ells mateixos, nodiran pas gran cosa i els tornaran a engaltar un clatellot, ben merescut.

16 de febrer.

Frarets.

2012-02-15T18:53:00.000+01:00

Diu que a dalt de tot, al cap Nord, a lareserva d’aus de Gjesvaerstappan,hi ha a l’estiu unes colònies espectaculars de frarets com aquests, amb milersd’individus. M’agradaria anar-hi.

15 de febrer.

Propaganda.

2012-02-14T19:30:00.000+01:00

14 de febrer.

Sant Valentí.

2012-02-14T09:00:00.000+01:00

14 de febrer.

Anar plegats.

2012-02-12T13:13:00.000+01:00

12 de febrer.

De vergonya.

2012-02-12T10:57:00.001+01:00

LaMargarita Robles diu que la sentència condemnatòria del judicicontra Baltasar Garzón és impecable jurídicament. Potser sí que ho és.Però el tema no és aquest.

Sí tot el sistema judicial espanyol fes totesles sentències impecables jurídicament, sí fos exemplar en aquest sentit, o sísols fes totes les sentències que hauria de fer, aquesta consideració seria deltot correcte. Però no és el cas.

És ben coneguda la clamorosa deficiència delssistema judicial. Llavors, quesigui impecable en aquest cas i que dicti una sentència implacable no és derebut. Impecable i implacable en determinades causes, i laxa, vel·leïtosa,arbitraria, en moltes altres, comporta que la sentència contra (és evident que és contra) Garzón grinyola per tot arreu, és incomprensible per moltsciutadans, i enfonsa, encara més si és possible, la percepció que hi ha de l’administracióde la justícia.

Suposo que Garzón pot haver fet cosesmolt incorrectes, i que molt n’hi tenien ganes pel seu protagonisme. De fet, se’lva jutjar per un tema cridaner (torpedinarels drets de la defensa jurídica) però, que malgrat totesles possibles consideracions al seu favor, foscondemnat implacablement no deixa de ser sorprenent i susceptible de serinterpretat molt malament.

(El Roto, a El País)

Mentre tant, en Millet a casa seva.Sensacional!

11 de febrer.

Patètic.

2012-02-10T17:19:00.000+01:00

Em va sobtar veureel ministre García Margallo sortint als mitjans de comunicació (en nom del Govern, com a membre evident que n’és)per manifestar que havia demanat explicacions al GovernFrancès per de la conya que un programa d’humor de una televisió privada d’aquellpaís feia dels nostres més destacats i reconeguts esportistes de resultes del casContador.

En tenia bonconcepte del ministre pel que li havia llegit. Veig que ara l’ha guanyat, o hacedit a les pressions de, l’esperit “patrioter” i “nacionalero”que alguns estimulen per galvanitzar a la ciutadania.

Clar, s’ha posat enqüestió un dels elements que per causes diverses: econòmiques, emocionals, de cohesiósocial,…està més present en la nostra vida col·lectiva: l’esport. No és una cosa gents fútil l’esporta casa nostra. De fet deu ser l’element que millor vertebra el país (o els països del país):El equips (alguns), les seleccions (d’algunsesports), algunes individualitats (d’altres esports),…

M’ha recordat,malgrat la distància i el relleu del tema, la reacció musulmana (d’alguns musulmans) arrand’unes vinyetes sobre Mahoma en un mitjà satíric danès.

Què s’han pensatels dels guinyols del Canal Plus francès ficant-se amb els nostres “ídols”?Casus belli!

Però, quin país iquins governants que es deixen atrapar en semblants paranys!

10 de febrer.

Un error no pot portar a un altre error.

2012-02-08T21:45:00.002+01:00

Sembla que és qüestió establerta que Catalunya ha de tenir concerteconòmic. Com el País Basc o Navarra. Les últimes eleccions autonòmiquesles va guanyar CiU portant com a bandera el “pacte fiscal” i el llarg any quefa del seu Govern ha girat una i altra vegada sobre aquest tema modulat per lesexpectatives de les darreres eleccions generals i el seu resultat. Als mitjansde comunicació el tema ja no es discuteix, en tot cas s’especula sobre aquellsque encara, encara, no s’hi ha sumat. La societat civil (?) en fa actesreivindicatius en els que no hi falta ningú, des dels sindicats a la patronal iquasi bé totes les forces polítiques. Res, que “és un clam”, tot el camp és un clam! Pocs s’atreveixena enfrontar-s’hi contra aquest clam. Por a ser titllats de poc o mals catalans,o antipatriotes. I no obstant...

Aixòno va enlloc, és impossible. Lo de dalt hauria d’anar abaix per què es produís. Si s’hi arribés, no seria un pacte, seria untrencament. No es donen pas lescondicions per que això pugui raonablement passar. Tenen raó els que diuen quesols amb la independència això serà possible. En els marcs administratius i políticsactuals, i més en les actuals circumstàncies socioeconòmiques, això no va, aixòno va enlloc. Sols serveixper ventar el foc sagrat de les essències pàtries, i perdoneu, escalfarbraguetes nacionalistes, i poc més.

Si els bascos i navarressos el tenen, perquènosaltres no el podem tenir? Clar, i si nosaltres eltenim, perquè d’altres no el poden tenir al seu torn? És que nosaltres somdiferents! Ah, sí? Sí, tant diferents com qualsevulla d’altres.

Les vicissituds històriques en que es va ferla Constitució espanyoladel 1978 van comportar l’establiment d’unes regions privilegiades en el conjuntespanyol. Privilegiades fiscalment. N’han tret profit del privilegi, caldir-ho. Ens fan molta enveja a tots els altres. Molts voldríem ser com ells. Ah,el que faríem si poguéssim ser com ells! Però, cal reconèixer que allò va ser un error. Errorque mantenim impertèrrits, sense parlar-ne massa, però que en algun moment esposarà sobre la taula i s’haurà de revisar. En el món d’avui no són pas possibles illesfiscals. En el d’abans, potser sí, en el d’ara en algun moment caldràdir prou. En tot cas, la seva pervivència, si continua o mentre duri, serà un anacronisme, avantatjóspels que en gaudeixen, però anacronisme que no té res a veure amb els vectorsgenerals. N’hi ha exemples de situacions semblants en el món d’avui, però sónmarginals i irrisoris. Clar que potser alguns volen ser així, però que hoexplicitin bé.

El debat s’està plantejant cada cop méscruament entre els que volen ser-hi i els que no. Es força que el debat estiguicentrat aquí, pels nacionalistes és normal, és el seu joc. Legítim. Encara queno sé veure que hi juguen alguns aquí i quins perversos interessos tenen. Caldriaexplicar millor totes les conseqüències de la jugada. Cap a una nova frustració,o cap una situació de tensió insuportable? Per frustració i tensió la d’ara,direu. Si sols pensem en l’ara, potser. N’hauríem de parlar molt més. Si miremmés enllà, no n’estic tant segur. Un error no hauria de portar a nous errors.

8 de febrer.

El cel és blau,...

2012-02-07T12:33:00.000+01:00

He recorregut un llarg camí,

el fred penetra la meva roba gastada.

El cel està seré aquesta tarda,

quin dolor que sento al cor!

És un poema de Seihaku Irako que el mestre ensva ensenyar un dia. Sola en la meva habitació, llegeixo en veu alta poemes queell recitava, i també d’altres que no va tenir temps d’ensenyar-me. “Des quevostè va morir he estat estudiant” xiuxiuejo.

Hiromi Kawakami: “Elcel és blau, la terra blanca. Una història d’amor”. Quaderns crema, B-2011.

7 de febrer.

En record i solidaritat.

2012-02-04T19:34:00.000+01:00

Día Mundial Contra el Cáncer

4 de febrer.

El Congrés del PSOE.

2012-02-03T21:03:00.001+01:00

Aquests dies els socialistes faran Congrés aSevilla per decidir el seu futur desprès de ser descavalcats del Govern en lesdarreres eleccions del novembre, una altra patacada rere la de les municipals iautonòmiques del maig passat. Pràcticament estan fora de combat.

Bé, el seu futur, o potser sols la direcció delseu futur, qui els dirigirà. El tema hauria d’anar més enllà de l’elecció d’unanova direcció, però es de témer que sols es quedarà aquí. Cal esperar, però,que això sigui sols ara per ara i que poc a poc siguin capaços de bastir tambénoves politiques i noves propostes.

En el temps que ha durat el procés congressuals’ha escrit i parlat molt sobre què fer i què tenien que fer. Tant pels propissocialistes com per gent de fora de la seva organització. Com que a més espresenten dues candidatures a encapçalar aquest temps futur també hi ha hagut controvèrsiainterna i posicionaments públics per una o altre candidatura.

La darrera aportació que he llegit a aquestdebat crec, potser estic equivocat, que trenca la dinàmica existent. Avui, a ElPaís, José Antonio Maturana -un veterà dirigent socialista basc que ara era pocvisible, no sé si està un xic retirat de la vida política activa- publica unescrit a favor d’una opció trencadora del tot, d’un nou començament de veritat:“Cartaal tercer candidato del PSOE”. Certament, aquest candidat és inexistent, nohi és, no s’ha donat, i el que podria representar seria un verdader foc nou enuna organització anquilosada que precisa una profunda renovació, al ensems quetot el pensament socialista d’arreu.

Al final de l’article, els sis punts queproposa com a actuació per aquest hipotètic, i pràcticament impossible, tercercandidat estan molt bé, però que molt bé. Però abans fa una demolidora crítica ala situació actual.

“Te recuerdo quedesde hace muchos años nos hemos acostumbrado, en el PSOE, a no pedirresponsabilidades cuando se pierden las elecciones, tanto a los candidatos comoa los dirigentes. El verbo dimitir no se conjuga y eso que llevamos desde losnoventa perdiendo Ayuntamientos, Diputaciones y CC AA. ¿Y qué decir de lasúltimas debacles de mayo y noviembre? ¿Alguien ha dimitido? Todos estos perdedoresnacionales, autonómicos y locales son los que van a decidir el Congreso entredos candidatos perdedores. ¿Y esta es la perspectiva de renovación y cambio?

Dicen unos y otros quevan a abrir el partido a la sociedad y a los simpatizantes, pero ¿no sería, de entrada, mássencillo y práctico comenzar a abrir el PSOE a los militantes que hoy estánolvidados y preteridos?, lo que ha convertido a la mayoría de los mismosa ser afiliados, pero no simpatizantes del actual PSOE.

Como bien conoces ladisidencia y la crítica han sido yuguladas en estos últimos años dezapaterismo. La reflexiónha sido sustituida por la sumisión y la genuflexión. “

Veurem que en surt d’aquestcap de setmana a Sevilla. Tant de bó, per bé de tots, en surtis una cosa deprofit.

3 de febrer.

Maternitat.

2012-02-03T08:23:00.000+01:00

Pablo Picasso, "Mare i fill". 1921.

3 de febrer.

La nostra llengua.

2012-01-31T11:11:00.000+01:00

El llibre va arribar a casa ja fa algun tempsamb les migrades pertinences que ens varen ser entregades desprès del traspàsd’un parent que no tenia quasi bé ningú proper, excepte nosaltres.Possiblement jo no l’hauria comprat. Sí, hi ha molts llibres, masses, que podenser interessants, però cal fer una obligada tria. Aquest era curt, poques pàgines,el tema atraient, com tants n’hi ha, i es va quedar a una pila que anava d’aquíper allà. Al final, em vaig posar a llegir-lo.

Barcelona alstemps de la Gran Guerra. Un periodista de Narbona, mobilitzat i feritde guerra és enviat com adjunt militar al consolat francès a la Ciutat Comtalper fer propaganda aliadòfila. S’embolica amb catalanistes arrauxats que acabennodrint de carn de canó les files de l’exèrcit francès amb l’esperança, vanacom es posa de manifest al final, de obtenir algun reconeixement per les sevesambicions nacionalistes.

"-No capità! Lo quepassa és que hi ha ben pocs catalans patriotes. La majoria de la gent catalana ésaixís, per inèrcia. Poca gent ha entès la importància de la nostra causa peròaquesta minoria és molt conscient. Ho té molt més clar que abans. Lo que hemperdut en quantitat, ho hem guanyat en qualitat...

-Sun pas tan subtil comvós, doctor... Lo que veig és que dingú no vos vol ajudar. Per què viviu passimplement per vós i per la prosperitat de la vostra gent? L’important és laconservació de la llengua, de la nostra cultura. Vivim pas el mateix estat mescompartim la mateixa cultura... Sem catalans, sem la mateixa raça.

-D’acord, capità, peròsense estat una llengua, la seva cultura, són condemnades a desaparèixer a lallarga.”

Joan-Daniel Bezsonoff: “Laguerra dels cornuts”. Ed.Empúries. B-2004. Premi Just Casero.

Llegint-lo m’han vingut al cap records.Records d’anades a Perpinyà,i a Truoillas i a Formiguères, cinquanta anys enrere, aveure familiars amb qui encara manteníem contactes, descendents d’uns que s’escapolirenarran de la guerra de Cuba i s’havien instal·lat a l’altra costat de lafrontera. Els girs del català del capità Pagès en feien venir ala memòria les converses amb Mn. Jean Aggéry i la seva dona, la Simone.Desprès de la mort del grans, quemantenien viva la relació, aquesta va estroncar-se. La descendència, ells i nosaltres,no ens hem vist mai més. Ens enteníem, sense cap dificultat, en la nostrallengua comuna. Ells perdent-la, nosaltres recuperant-la.

L’Estat, fort de temps a França,uniformà la llengua. L’Estat, feble, de sempre, a Espanya, va comportar laseva pervivència aquí. Ara és una altrahistòria. Allà, massa tard probablement per la seva recuperació. Aquí, la recuperacióde la democràcia l’ha salvat.

31 de gener.

Spanair.

2012-01-30T11:09:00.000+01:00

Ja ho va cantar en Serrat fa molt de temps(1989): “Per construir un bell somni el primer que cal és estar despert…”

La dèria nacionalista empeny a considerar elpaper de l’aeroport del Prat. S’aprofita la retirada dels escandinaus de SAS dela companyia Spanair per que aquesta quedi en mans “catalanes”. Els polítics detots colors hi juguen a fons, ningú es vol quedar enrere de l’aposta, diran queno tenim ambició sinó ho fem (com sempre, aquest argument és definitiu. Nosiguem calçasses, o resignats). Però l’aposta no acaba de funcionar, l’empresariati la societat civil dóna pel que dóna (oi, Millet?) i les finances públiquesestan ara exhaustes. El bell somni s’ha d’abandonar. Nou motiu de frustració al país. La culpa? Ah,la culpa sempre és dels altres, dels que no ens deixen.

Tornen a obrir-se les dues opcions: Jugar ambMadrid, que tenen la paella pel mànec. O, deslligar-nos-en completament: LaIndependència!, Nosaltres sols!

Trieu. Compte, però! Estigueu ben desperts! Lavaca cega, o la vaca de la mala llet!

30 de gener.

Riña de gatos.

2012-01-23T23:24:00.000+01:00

Al voltant d’intentar descobrir laautenticitat d’un pretès desconegut quadre de Velázquez unsòmines anglès crític d’art viu una espiral truculenta d’aventures al Madriddels mesos abans de l’Alzamiento Nacional que donà pas a la Guerra Civil.

Hi surten tots, falangistes, militars,republicans, capellans, aristòcrates, policies, espies anglesos i d’altres.L’acció pràcticament passa al meu centre de Madrid. EduardoMendoza amb la seva mestria confegeix un bon quadre de la situacióadobada per una excel·lent, segons em sembla, descripció de la pintura i vidadel genial pintor sevillà amb una sèrie d’especulacions –suposo que sónespeculacions- sobre ella ben trobades.

“Vuelva a Londres, a sus cuadros y asus libros. Y pídale perdón a Catherine. Ella lo cubrirá de improperios, perole perdonará. Lo está deseando. Las mujeres son una lata, pero son lo mejor quetenemos. La política, en cambio, es horrible. Los comunistas y los nazis sonunos monstruos, y nosotros que somos los buenos, no pasamos de canallas.”

Eduardo Mendoza, “Riñade gatos”. Ed. Planeta, B-2010

Gràcies als bons amicsque em varen regalar el llibre pel meu aniversari.

23 de gener.

El creixement.

2012-01-21T13:55:00.002+01:00

Sembla que les dades del creixement del PIB espanyoldel darrer trimestre del 2011 aniran a la baixa. Les darreres conegudes, lesdel 3er. trimestre, sols van ser del 0,8%, i del 1,4% a la U.E. Ens anuncien que lesprevisions a Espanya pel 2012 i el 2013 seran negatives. Les dades corresponentsals països veïns no són gaire millors. Això no s’enlaira.

Potser hauríem d’analitzar perquè van ser tantbones aquestes mateixes dades en els anys anteriors al 2008 per comprendre elque passa ara. Créixer econòmicament significa disposar de més. De tenir més, mésbens i serveis i consegüentment, viure millor (sic).

Sí, el 2007 teníem (col·lectivament és clar)un 31, 8% més que a començaments de segle, set anys enrere. Déu ni do. Ara bé,com ho havíem aconseguit? Ara ja ho sabem, endeutant-nos. El crèdit era fàcil ibarat, el podíem tornar, per tant no hi havia gaire problema. Desprès va passarel que va passar. L’ensorrament del sistema financer internacional, farcit detrampes, va acabar amb aquella disponibilitat a l’abast de tothom, particulars,empreses i administracions. Creixíem per atendre les necessitats de la gent, l’economiaal servei de les persones, o creixíem per créixer, les persones al servei de l’economia?Necessitem més de tot, o podem passar un bon temps amb el que tenim? De fet, nopodem passar, haurem de passar, passarem amb el que tenim. No hi hapossibilitat d’altra cosa. El sobre consum va portar a la sobreproducció i aran’hi haurà per temps per absorbir la capacitat productiva excedent. Aquí nosolament d’habitatges, també de cotxes, de comerços, de serveis financers, debars i restaurants,...

Per tant, quan es diu que hem de tornar a créixerper donar ocupació als que ara no en tenen s’està enredant a la gent. En quècreixerem? En quin sector de l’economia es pot créixer a curt termini per crearocupació? Probablement els sectors, o subsectors econòmics de futur, no seranpas intensius en mà d’obra i menys de la que no estigui ben formada. Llavors? Ésingenu o fals pensar en reformes laborals, a menys que pretenguem fer lamateixa feina amb més gent, evidentment amb costos més baixos per persona. Ésel camí de la mà d’obra com a mercaderia, la llei de la oferta i la demanda. Ésingenu pensar en reformes fiscals, no per pagar menys impostos, especialment endeterminats sectors, ampliarem els mercats. És ingenu pensar en que reformar l’administracióportarà creixement en sí, portarà desori i desigualtat. Res d’això faràaugmentar el P.I.B., en tot cas hi haurà més gent per obtenir el mateix.

Cal replantejar, en els països occidentals,quina és la dada fixa i quina la variable. En els països emergents, o endesenvolupament que es deia abans, poden créixer ja que hi ha moltesnecessitats bàsiques insatisfetes: habitatge, material per les llars, roba,menjar,..., però en els avançats, en què creixerem? En “tablets”, en estètica, endivertiments, en bromera a la cap i a la fi,...? Això ja no dóna i a més, nopodem nosaltres sols esgotar el Planeta. En tot cas, esgotem-lo entre tots.

21 de gener.

Anar en bicicleta.

2012-01-19T14:03:00.000+01:00

A vegades anar en bicicleta és agradable, “plaisant”que dirien els francesos.

Sobre el cel molt blau, el sol del migdia nogaire alt com correspon a aquesta època de l’any. Les ones, tranquil·les, van i venen a la platja ran del camí de terrao empedrat que discorre en paral·lel. A l’altra costat, la via del tren i desprèsla carretera.

La gent passeja, o hi passeja el gos. Faesport, a peu o en bicicleta. N’hi ha que prenen el sol. A Montgat, al rotllo,fan la senzilla subhasta de peix. Mira! Un que es banya i tot! Un altre fapales amb un kayak. Les andanes direcció nord d’algunes parades del rodalíes aboquenal camí, ara encara amb poc moviment.

Sensacional! El Mediterrani.

19 de gener.

Els altres, sempre els altres.

2012-01-18T13:43:00.000+01:00

“Ai, els mortals ens culpen, als déus,de tantíssimes coses!

Diuen que som el motiu dels seus mals,mentre són ells mateixos,

per insensats i boigs, els que esbusquen dolors sense mida.”

Homer: “Odissea”,cant 1.

Aquesta és la queixa que fa Zeus a la reuniódels déus tot comentant les misèries dels homes.

18 de gener.

Atemptat a l’autonomia local.

2012-01-13T19:00:00.000+01:00

El Congrés dels Diputats, en la seva primeradecisió de caire legislatiu, haconvalidat el ReialDecret Llei 20/2011 de 30 de desembre que entre altre mesures de cairetributari estableix la modificació del tipus de l’I.B.I. (Impost de BénsImmobles) pels anys 2012 i 2013.

Tot un cop a l’autonomia local ja que aquesta ésuna competència estrictament local. Tal com determinen els articles 15 y 16 delText Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (R.D.L.2/2004, de 5 de març) la determinació del tipus de gravamen ha de ser fetaper les Corporacions Locals en les seves Ordenances fiscals, no per unanormativa de rang superior que sols fixa els seus límits, mínim i màxim.

Clar que en la situació en que es troben, pelseu mal cap, moltes administracions locals no els queda més remei que donar-hoper bo, talcom fa l’actual President de la FEMP que en lloc de queixar-se ho agraeix,i a més en “plan pilota”.

Què representa aquesta decisió governamentalja confirmada pel Congrés? Doncs un augment automàtic als rebuts (a les quotesdels rebuts) de l’esmentat impost que hauran de pagar els propietaris d’immoblesaquest any i el que ve. És a dir, ara, a més de despeses decidides des de forade les administracions municipals, fet força habitual, els imposen elsingressos, ingressos forçosos, ja que si ningú ho impugna –que crec que podriafer-ho, però que dubto que algú s’hi atreveixi- no veig com se’n podranescapolir de la seva aplicació en la mida que els correspongui atenent a lesseves circumstàncies cadastrals (del temps de la darrera revisió cadastral).

Els Ajuntaments ja tenien establers els tipusimpositius de l’I.B.I. per aquest any. Era preceptiu fer-ho, com de tots elsimpostos i taxes, abans d’acabar l’any passat per que poguessin entrar en vigora començaments d’aquest. Per tant nopoden fer ara cap maniobra per corregir-los i adequar la pressió fiscal alque precisen o volen. Segurament a molts d’ells el anirà bé aquest augment queels ha caigut del cel i encara, davant la ciutadania, traslladaran les culpesal Govern, o pitjor, molts d’ells al Govern anterior, sense explicar, oamagant, que la seva desídia, o manca de voluntat, en el manteniment al diadels valors cadastrals és una de les causes (no la única, ni potser laprincipal) del mal estat dels seus comptes.

Una darrera consideració: aquells Ajuntamentsmés penjats en les revisions cadastrals que tot ho havien apostat en elsdarrers anys a l’increment dels tipus i que ja estan al màxim permès no elsrepresentarà res aquesta disposició ja que el darrer apartat (ap.3, art.8) diuque en cap cas podrà el tipus ser superior al màxim establert en l’art. 72 dela L.R.H.L. que és del 1,3% en casos amb circumstancies especials i el 1,1% enels corrents.

Quin trist paper el del municipalisme! Abansreivindicant autonomia, ara agraint la imposició.

13 de gener.

Publicitat.

2012-01-13T13:50:00.004+01:00

13 de gener

Escurats i en un carreró.

2012-01-12T20:37:00.001+01:00

Així estan els responsables de les ComunitatsAutònomes en aquest moment. Amb la caixa buida, escurats, i en un estretcarreró que no és que no tingui sortida (a les Administracions sempre, amb eltemps, n’hi ha de sortida) però sí que és molt llunyana. I el carreró ésestret, molt estret i fosc.

Molts anys vivint feliços. Del seu pressupostsols que tenien que cuidar-se de les despeses. Els ingressos ja els proveïal’administració central. La murga de posar-los era d’uns altres. Bé, algunretoc podien fer, però alguns varen fer servir aquesta possibilitat perretocar-los a la baixa. Aquelles figures, menors, que tenien cedides pergestionar directament anaven la mar de bé, a tota vela, amb el cicle econòmic.No calia preocupar-se massa per aquest cantó del pressupost. Sols calia veurecom se’l gastaven.

Els uns, perquè els faltava de tot, varentirar pel dret pretenent recuperar de pressa i corrent el que no tenien i queno podien ser menys que els que ja ho havien assolit. D’altres, aprofitant perrealitzar els somnis de grandesa que tota comunitat té sense adonar-se de sipodrien mantenir-los en el temps. Uns altres, més conscienciats de les sevesespecificitats, dedicant-se a construir unes pseudo estructures estatals quereclamaven amb delit. Finalment també, alguns ho varen aprofitar per ferclientelisme i populisme a dojo, amb alguns tocs de cleptomania per entre mig.

Els ha costat reconèixer-ho, s’hi ha resistit.Han allargat tant com han pogut el miratge en que s’havien instal·lat, però alfinal s’ha hagut de rendir a l’evidència de la realitat. La crisi, que ja fa untemps que està en marxa, els va col·locant a tots al seu lloc. Ara estanescurats i en un carreró. Alguns prou que voldrien tirar endarrere. Mai havientingut ganes d’administrar els ingressos i les despeses. Autonomia? Però, quedius! Administració del repartiment que els venia, a tot estirar. Els que s’hovaren creure contemplen estorats la magnitud de la tragèdia. Els que volienanar més enllà creuen, il·lusos, que és el moment de fer el salt... alprecipici.

Ara tot són gemecs. Cal fer mans i màniguesper arribar a fi de mes i pagar les nòmines. Els proveïdors? Ja s’esperaran! Comencena arrambar-se a un recó els projectes megalòmans i aquells que ja estan enfuncionament no se sap si podran continuar oberts. Ara, tothom s’adona de que hiha prioritats. Que hi ha coses bàsiques que cal posar per davant, com l’ensenyament,la sanitat, que són de la seva competència i pensar que, malgrat els desitjos iles il·lusions (i les megalomanies), les nostres comunitats donen pel que donen,algunes per Ajuntaments grossos i res més. I que cal pensar amb els ingressos,fins i tot per apujar-los!

Però amb la bola de neu rodolant pendent avallel perill és que alguna s’esberli contra un arbre. L’arbre de la realitat.

12 de gener.

ConsuMismo.

2012-01-09T21:35:00.000+01:00

Corre per la xarxa un pretès acudit sobre la situacióeconòmica que és expressiu del què passa i ens passa. Resulta que es qualificaaquest Any Nou com l’any del consumismo (l’acudit cal entendre’l en castellà).

Diu que serà l’any del “con su mismo” cotxe,sou, sostre (s’entén habitatge), vestuari (s’entén vestimenta), sabates, fins itot, amant, novio/a, marit/muller, i treball, si Déu vol. Acaba l’acudit: “Noens podem queixar, oi?”

Doncs sí, habitants privilegiats d’algunsracons del món (encara ens pensem que estem, o som, al centre), no ens pas podemqueixar. Quanta gent (alguns mils de milions) poguessin plorar amb els nostresulls!

Sort que també corre per la xarxa unaexplicació que diu quins ínfims percentatges de la humanitat tenen alguna d’aquestescoses que nosaltres només no podrem canviar aquest any (segurament, com voldríem,per una de millor).

Potser que penséssim que fora bo aprofitar igaudir més el què tenim.

9 de gener.

Regals dels Reis.

2012-01-06T21:22:00.000+01:00

Entre varies coses d’utilitat -com és araalguns parells de mitjons, o altra roba interior i exterior; algun caprici, comun fanal per la terrassa per encendre-hi espelmes; una agradable sorpresa, comuna figureta Tom’sDrags, sublim apoteosi kitsch-hi hagué lloc per atendre les peticions de la música de la Marina Rossell cantantMoustaki, la guitarra de Pacode Lucia, per recordar el fantàstic concert de l’any passat no, l’altre,a Girona, i de la recent publicada edicióde l’Odissea d’Homer traduïda per en J.F.Miraque tothom recomana. Cal estar al dia dels plaers culturals mediterranis.

6 de gener.

Els Reis

2012-01-06T11:03:00.000+01:00

Pieter Bruegel (el vell). L'adoració dels Reis Mags. 1564.

The National Gallery. Londres.

6 de gener.

Primer d'any. El sant Manuel.

2012-01-01T11:58:00.000+01:00

Fresc a la nau de l’església de l’abadia de Pomposa.

1 de gener.

Desitg per l'any que ve.

2011-12-31T23:46:00.000+01:00

Abraça les lletres.

31 de desembre.

L’any de les revoltes.

2011-12-31T21:06:00.000+01:00

Revolta: acció de revoltar-se.

Revoltar-se: Fer alçar algú contra l’autoritat establerta. Provocar un viusentiment d’indignació.

Aquestes sónaccepcions tretes del vell Diccionari d’en Pompeu Fabra. Crec que s’escauen força als moviments ials sentiments que han experimentat per motius diversos molts ciutadans/esdel nostre món aquest any que ara s’acaba.

Sí, els mésreconeguts han estat els dels països àrabs, que amb fortuna diversa,malden per canviar els règims que pateixen (l’autoritat establerta, en aquest cas no democràtica) i també els dels països occidentals –entre ells el nostre-sacsejats per la crisi econòmica que protesten indignats pel retrocés a que s’abocael seu status (també contra l’autoritatestablerta, en aquest cas democràtica). Però també a laXina i a Rússia sembla que hi ha mogudes.

Les revoltes no tracten delmateix , però tenen el denominador comú de que s’indignen front loestablert. Al seu torn lo establert té como a denominador comú la creença deque tot va com ha d’anar i no s’adona, o s’adona poc, que la dinàmica de lavida en els darrers temps és vertiginosa. Lo establert no recorda que al seumoment també va ser format per indignats.

El món s’ha fetpetit. Tot se sap, ja no és com abans. La comunicació és abassegadora. Lacoerció de tot tipus té menys força, o al revés: hi ha menys por amanifestar-se. Lesexplicacions a mitges des del poder establert, sigui o no democràtic, tenen menys credibilitat, o jano en tenen gens. Aquí rau el problema. De tant governar pel poble sensetenir-lo en compte, els uns i els altres, s’han oblidat de com era el poble, dequè volia el poble, de què sabia el poble. Ara, fes-li entendre què és el quepassa. Fes-li entendre que cal continuar un camí que no els dona res o que elshi treu coses que pensava que tenien per sempre. Ha estat fàcil, pel garrot oper la pastanaga, que anessin seguint. Però ara hi ha una inflexió.

No hi ha lídersentre els indignats que organitzin la revolta. No hi ha líders entre elsestablerts que sàpiguen explicar el què i el perquè del que passa i del que calfer. Temps d’incerteses i d’inestabilitat. L’any vinent, pitjor. Sinó en els moviments, enels sentiments.

30 de desembre.

A sac! Sense manies! Així es fa, sense por! … i amb barra!

2011-12-31T19:53:00.000+01:00

Tot Governquan pren possessió tot just sortit d’unes urnes que han capgirat el panoramapren unes primeres mesures efectistes per marcar el terreny i manifestar públicamentla seva nova autoritat. El de Mariano Rajoy no ho ha fet diferent queels cops d’efecte de Felipe González el 1982 o Rodríguez Zapateroel 2004. Els seu primer Consell de Ministres, als set dies de prendrepossessió, ha estat fort. Dóna per parlar-ne.

Primer anuncien unescenari de dèficit pitjor del que se sabia, per estovar i aclaparar al personal. Tant li faque siguin estimacions, cal curar-se en salut. Tant li fa que el dèficit siguide les administracions territorials, fa quatre dies les manaven també elsaltres, … i ells.

Seguidament lesmesures fiscals: augment d’ingressos via increments d’impostos, contravenint el que s’havienatipat de dir i de denunciar, amb la sorpresa de carregar-ho sobre elsseus teòrics votants, i forts retalls a la despesa, aquests sí que ja descomptats.

Augment delsimpostos locals, certament necessaris per aturar la fallida de gran part del món local, peròque certifiquen la defuncióde la seva autonomia. Defunció guanyada a pols per la seva irresponsabilitat.

Congelació de sousi plantilles públiques, També estava descomptada. Descongelació de pensions, efectista de cara a la galeria,ah, els titulars dels mitjans!, però no gens diferent –en import- delque havia fet el Govern anterior. L’1% per totes en lloc de l’augment de les mésbaixes.

Ajut indirecte alsbalanços dels bans i caixes al tornar a establir la desgravació per compra d’habitatge.La nefasta política hipotecaria premiada, ara que les entitats financeres nosaben com desfer-se de tota la fullaraca que tenen als seus actius. Les accionsd’aquestes entitats començaran a pujar. La rebaixa dels preus immobiliaris que havien defer, a càrrec delcontribuent enlloc dels seus comptes d’explotació.

I dos cops depuny sobre la taula en temes que la pusil·lanimitat de l’anterior Govern nova saber resoldre. La decisió de la ubicació de l’A.T.C. (el cementi nuclear) a un pobleperdut de Conca, i l’aprovació del reglament sobre el control de les descàrregues digitalsper protegir la propietat intel·lectual.

En el cas de l’A.T.C.la decisió està plena de sentit comú. L’alcalde del poble “agraciat” hamanifestat que el seupoble ja és un cementiri. Com gran part del territori espanyol i delsfantasmagòrics municipis que pretenen omplir-lo.

En el cas del reglament,en JoséMª Lasalle sols ha hagut de fer posar la signatura a una obra seva queel seuMinistre aprova a ulls clucs. Guanyen tot un sector, el dels creadors,sense perdre res a canvi. Elsque protesten no eren d’ells, ... ni dels altres, com és públic inotori.

En fi, això promet.Poca broma, quina sacsejada! I el que seguirà, amb majoria absoluta, l’alternativadesarborada i la ciutadania resignada, ho tindran planer. Ells sols volien elpoder, a qualsevol preu, no en van pas tenir dubtes del què havien de fer. I jael tenen. Ara, a manar.

31 de desembre.

Imatge de l'any que s'acaba.

2011-12-31T12:39:00.000+01:00

31 de desembre.

Retalls de llibres.

2011-12-30T12:15:00.000+01:00

“No está en la esencia de la naturaleza humana vivir sólode recuerdos, y así como las plantas y cualquier ser necesitan la fuerza nutriciade la tierra y de la luz del cielo filtrada una y otra vez, para que suscolores no palidezcan y sus cálices no se deshojen marchitos, también lossueños, que parecen no ser de este mundo, necesitan alimentarse de sensaciones,el sostén de la ternura y de lo palpable, de otro modo su sangre y suintensidad pierden brillo.”

“Viaje al pasado” StefanZweig. Acantilado.B-2009.

“Cal atorgar al combat cultural-ideològic, almenys lamateixa rellevància que li han atorgat i li atorguen els diversos focus d’emissióde pensament únic.

Això vol dir destinar-hi temps i recursos, perseverar i noperdre l’ocasió de pugnar per la recuperació del llenguatge i, rere aquest, delsconceptes.”

-------

“La grisor és potser la sensació que més definiria la ideaque es té d’una organització política si es pregunta a persones que no himantenen vincles estrets.”

“Quan succeeix l’inesperat.El 15-M i l’esquerra” Ferran Pedret. Ed.Els llums. B-2011.

“Sóc fill d’una pàtria
petita i en silenci
que s’estén a l’orient
del brau, a la vora
d’una mar tranquil·la,
com a la tarda una pineda.

La cançó del vent
i l’ocell de l’alba
han callat la pena,
i s’han amagat
al camp i a la farga.

Avui, a vint-i-dos anys
el meu camí, poso en tu,
poble del meu poble,
la cançó i la collita,
i també l’esperança
que dia a dia,
cop a cop, he assolit.
… “

“El meu temps depresó 1962-1963. Trencadís de records” Isidre Molas.Ed. 62 B-2010.

30 de desembre.

Trobada

2011-12-28T10:46:00.000+01:00

Me’l vaig trobar ja fa uns dies, feliç i content, dalt la sevabicicleta. Em va dir que anava a fer la rutadel Carrilet d’Olot a Girona, i que compliria l’objectiu que es va proposarde fer aquesta any més de 2000 km. pedalant.

28 de desembre. Dia dels Innocents.

Nostalgia.

2011-12-25T21:44:00.000+01:00

“Per la diada de Nadal, al vespre, sempre hi havia música.Un oncle tocava el violí, un cosí cantava “Cirereta vermella”, i un altre onclecantava “El timbal d’en Drake”. La casa era petita i s’hi estava molt calentó.

La tieta Hannah, que ja s’havia passat al vi de xirivia,cantà una cançó sobre els cors ferits i la mort, després una altra en què deiaque el seu cor era com un niu d’ocell; després tothom tornà a riure; i més tardme’n vaig anar al llit. Mirant per la finestra del dormitori, cap a la llum dela lluna i la neu infinita de color de fum, podia veure les llums a lesfinestres de totes les altres cases del nostre turó i sentia la música que ensortia i s’enfilava per la llarga nit que tot ho cobria a poc a poc. Vaigabaixar el gas i em vaig ficar al llit. Vaig arribar a pronunciar algunesparaules en la fosca sagrada que tot ho embolcallava i em vaig adormir.”

Dylan Thomas. “El Nadal d’un nen a Gal·les” Vienaedicions. B-2008.

25 de desembre.

Avui és Nadal.

2011-12-25T09:25:00.000+01:00

Sandro Botticelli

The National Gallery. London.

"No lanceís anatemas en nombre del progreso o de la modernidad. Pensad que las tradiciones, que no en el tradicionalismo, son una manera de dar sentido al largo paso de las horas. También las formas, los ritos, de nuestra vida cotidiana."

Rafael Jorba. La mirada del otro. Epílogo. RBA editores. B-2011

25 de desembre.

Tancament de caixes, o mal Govern?

2011-12-24T18:59:00.000+01:00

El Conseller d’Economiadel Govern de la Generalitat de Catalunya ja no sap què fer per arribara fi de mes. Sembla que van molt curts de tresoreria. Sorprenent, oi?

Totes lesadministracions, i empreses, no sé pas si molts particulars també, fan lesseves previsions de pagaments mensuals de forma que disposin de liquiditat suficientper fer front al pagaments coneguts, les nòmines dels treballadors primer quetot. A la Generalitat se li han escapat les previsions. La clau semblaestar, diuen, en uns pagaments pendents des de l’Administració central del’Estat (Madrid) que estaven previstos que arribessin i no han arribat. Ja tenim “casusbelli”. Com van dir sense cap rubor els presentadors del Telenotícies de TV3:“l’Estat espanyol” (sic) incompleix amb la Catalunya”. Una darreramala jugada d’en ZP.

En aquesta situacióa la desesperada, el Conseller Mas Colell ja ho ha fet tot: endarrerirla paga de Nadal als funcionaris, treure’ls-hi de la paga mensual dedesembre la retenció de l’IRPF de la que no els ha pagat (les varies excuses que s’han donat per aquestfet són de lo més pintoresques), no pagar la SeguretatSocial (se suposa que laquota patronal, seria molt gros que tampoc es pagués la quota descomptada delstreballadors); endarrerir pagaments a proveïdors… “Ésun tancament de caixes provisional”. Paraules gruixudes, les del Conseller.Vés per on, anava per Nobel d’Economia quan era professor als EUAi ara administrant la misèria d’una administració de segona.

I surt la bandera: “Madrid,l’Estat, no compleix altre cop els seus compromisos amb Catalunya!!”Els corifeus nacionalistes ja tenen material pel greuge a dojo. Els mitjans “nostrats”,i no tant, també tenen llenya per atiar el foc de la causa sagrada. “Catunya,Catunya!! Ens maltracten. Els “sociates” abans d’anar-se’n ens tornen a donarun cop traïdor!”

Un ocellet queconeix força bé el funcionament de l’Administració pública em dona una altraversió. Sí, hi han 759 milions d’€ reconeguts des de temps (sembla que de finals del primer trimestred’aquest any) pendents de pagar. Que la Generalitatcomptava cobrar-los abans de finals d’any, però… També sembla que ningú va moure els papers percobrar-los. Sí, corresponen a l’addicional tercera del nou Estatut(aquell tan blasmat per alguns) però s’han de justificar. La màquina administrativa no funciona sols acops de titulars de diari. S’ha de fer justificants de la inversió realitzada,S’han de tramitar els corresponents expedients i sembla que el traspàs degestionar aquestes temes des del Departament d’Economia a Presidènciano és pas que hagi anar gaire bé pel que fa a l’eficiència administrativa, i el més calent a l’aigüera.Evidentment, a “Madrit”, els funcionaris que han d’afluixar la moscademanen la documentació pertinent i com que aquesta no hi és no fan lescorresponents transferències. En ple traspàs de poders, en canviar el Governde l’Estat, ¿Hi ha cap funcionari que s’arrisqui a prendre certes decisions pelseu compte? Ah!, però, ¿i els polítics? Quin polítics? Els que se’nestaven anant? I perquè ho haurien de fer? Perquè se’ls digui el nom del porc?Que son iguals els uns que els altres? Ja us ho fareu!, devien pensar. Nosou tant amics amb els del PP?, doncs, ells ja us ho arreglaran!

Mentre tant, quirep són els funcionaris i treballadors públics. Però aquest desgavell propi ens ha permès aixecar benalt la bandera del victimisme i del greuge, enredant a la ciutadania.

Perquè l’oposicióno ho denuncia? Per incompetència? Per por a quedar com a mals patriotes? País,...

24 de desembre.

La mirada del otro.

2011-12-24T12:30:00.000+01:00

No sé si hi hagaire gent que subscrigui avui a Catalunya el contingut i les propostesque fa Rafael Jorba en seu darrer llibre “La mirada del otro” RBA ed. B-2011. Crec que som pocs.

El que es dedueixdel que es publica i es diu, dels resultats expressats per la ciutadania en el darrercicle electoral, tot indica que les idees que presenta no estan a l’ordre deldia. Potser arriben, arribem, tard. Sí, creiem que cal mirar a l’altre, a laseva llengua, a la seva religió, a les seves opinions, segurament diferents ales nostres, però el que es veu al carrer i als mitjans és com puja la xenofòbia,la intolerància, el nacionalisme. No es comprèn a l’altre, sinó que l’altre ésla culpa, el causant de les nostres misèries. “Ells”, els altres, tampoc enscomprenen, per tant els hem de tornar amb la mateixa moneda.

Anem contracorrent.Probablement hauríem d’haver estat més bel·ligerants de fa temps. Hauríem hagutde creure mes en la pedagogia de les virtuts cíviques que es proclamen enaquest llibre i fer-ne més. No crèiem pas que se’ns esbandiria tant fàcilmentcom està passant. Pensàvem que teníem un coixí confortable fruit de l’amargaexperiència dels temps de la Dictadura i descobrim sorpresos que ja no hi és. Araprevalen unes altres idees, uns altres valors, que no pensàvem que podientornar i arrelar-se. Però és així.

En lloc està escritque la història vagi sempre endavant.

Entre elscomentaris a l’articlede Lluís Foix sobre el llibre n’hi un que m’ha agradat. És una citade Claudio Magris sobre el què és la laïcitat:

“Laico es quien sabe abrazar una idea sin someterse a ella,quien sabe comprometerse políticamente conservando la independencia crítica,reírse y sonreír de lo que ama sin dejar por ello de amarlo; quien está librede la necesidad de idolatrar y de desacralizar, quien no se hace trampas a símismo encontrando mil justificaciones ideológicas para sus propias faltas,quien está libre del culto de sí mismo.”"

24 de desembre.

Un altre Nadal.

2011-12-23T00:08:00.000+01:00

La pluja va caient
silent i dolça
sobre les atapeïdes branques
d’un arbre.

I les gotes
com si baixessin una escala
de vincladissos graons,
va saltant de fulla en fulla
com retrassant el moment
solemne de besar la terra.

Moltes gràcies per enviar la teva Nadala, Jordi.

¡¡Bon Nadal i bon any 2012!!

22 de desembre.

Acudit.

2011-12-22T21:07:00.000+01:00

(a la revista digital de la Fundación Ideas)

22 de desembre.

Les festes als dilluns. Quines?

2011-12-21T19:49:00.000+01:00

Gran mesuraanunciada al debat d’investidura. Els periodistes ho compren tot con tal que se’lsvengui ben embolcallat i en el moment adient, adient per ells. Tot fent la investidura,el futur President delGovern anuncia que traslladarà els festius inter setmanals als dilluns.

Amb la frivolitatque caracteritza la política (elsseus polítics) i la comunicació (els seus mitjans) a Espanya,recent el darrer “aqüeducte” (mésque un pont) de la setmana de la Constitució i de l’Immaculada,amb alguns empresaris queixant-se i amb el país gaudint-ne, torna a proposar-seaquesta mesura per “racionalitzar” (sic).

A veure, agafem el calendari de l’any queve:

Gener: 1, Cap d’any i 6, els Reis. Que farem? Seguramentres, ja que formen part de moltes coses. Religioses, comercials, lúdiques,sentimentals, educatives, ...

Febrer: Aquest mes és pur i dur.

Març: Llevat del 19, Sant Josep, festius solsen algunes CC.AA., també ve pelat de festes. A vegades hi ha la SetmanaSanta.

Abril: Aquí ja comencem a tocar os: 5, Dijous Sant; 6, DivendresSant; i 9, Dilluns de Pasqua. Bé, el dijous i el dillunssón intercanviables segons Comunitats. Ah!, però algú gosarà tocar la SetmanaSanta? Va, no fotem, poca conya! Religió, turisme, mini vacances,...

Maig: 1, Festa del Treball. Bé, si no toquem la SetmanaSanta, més val que no ens fiquem amb els sindicats i els treballadors,oi? Prou sang que ha costat. Deixem-ho doncs.

Juny: Per algunes Comunitats, sols la diada del Corpus Cristi.El segon dels “tres jueves hay en el año ...”. Poc problema, ja que haesdevingut festa local. Per d’altres comunitats, les llevantines, SantJoan, el 24. Celebrarem l’arribada del solstici d’estiu l’any que ve el25? Home, no fem bromes!

Juliol: el 25, Sant Jaume (patró d’Espanya), quetampoc és festa a tot arreu, sols en algunes comunitats. No veig els gallecs (en Rajoy n’és) fent voleiar el botafumeiroel 23 o el 30 de juliol.

Agost: Ja és un més vacancer, traurem la Mare de Déu? Ui, ...elVaticà.

Setembre: També pelat de festius. Deixem la Diada sols per Catalunya.

Octubre: 12, El Pilar. Ui, ui, ui,... Amb segons quines coses nos’hi juga, Mariano!

Novembre: 1, Tots Sants i els morts. Mira, aquesta potser la podríem ferel 5. “¡Anda ya!”

Desembre: “La madre delcordero”, l’esca dels pecats. Què traiem, la Constitució, o la Immaculada?Valenta papereta per qui tingui que proposar alguna mesura. Quasi bé res!

Però, et deixes lesautonòmiques i les locals, que són dues (crec) per comunitat i municipi i esquitxen dedies vermells el calendari i trenquen l’“unitat de mercat”. Ho sento, noveig les comunitats territorials celebrant els seus sants/es, verges i màrtirs,i esdeveniments històrics varis els dilluns.

Bé, aquí estem i així ho veig.Perquè tan rebombori amb una cosa que no es pot canviar ja que no hi ha res afer? Pels pagesos i ramaders poc problema, els que hi treballen van amb el cel,el sol i les bèsties. Per l’industria si, però cada cop ocupa menys gent(20-25%) i, a més, ja n’hi ha moltes que s’ho arreglen directament amb els seustreballadors. Els serveis, doncs segons quins. Pels turístics i d’oci, capproblema tampoc, ans al contrari, quants més ponts millor. Pels administratiusi educatius, tampoc. Per la majoria de sanitaris, sempre és laboral. Pels de seguretat, també ésd’aplicació l’anterior.

Llavors,de què estem parlant? Ah! d’omplir diaris i de fer-los cas.

Suposo que el jaara President del Govern intentarà traslladar els festius inter setmanalsals dilluns. O no. Si se’n surt serà curiós veure com s’ho farà. Expectació, com en tantesaltres coses, encara que aquesta no crec que sigui gaire important.

21 de desembre.

Els borinots torracollons (trolls)

2011-12-20T17:11:00.000+01:00

La defensora dellector del El Pais, Milagros Pérez Oliva, dedica la seva cartasetmanal al tema dels trolls,els comentaristes indesitjables que acompanyen amb les seves acotacions -aprofitantles possibilitats que se’ls ofereixen- els articles i informacions penjades ala xarxa de tota mena de publicacions públiques o privades.

N’hi ha de gaire béprofessionals (si no ho són pas,contractats per deslegitimar o denigrar a qualsevol) quesuposo que s’estalvien les sessions del psiquiatre, o maten el seu avorriment, odeixen anar la seva mala llet o la seva rancúnia, esbravant-se a tort o a dret.Fa feredat generalment mirar els comentaris que segueixen a les informacions oels articles dels mitjans en el món digital.

El tema no és nou iés recurrent, cada vegada esdevé més insuportable i està plantejant a moltagent, professionals del periodisme, o no, pensar-se la conveniència de la sevapresència a través dels mitjans digitals. Per què, es pregunten, el que penso ipublico ha de ser embrutat per tot tipus de comentaris que moltes vegades solstenen un caire ofensiu?

Hi ha una comprensiódolenta del que és el debat i la participació en el mateix. S’ha confós amb lestertúlies de barra de cafè... i copa. Amb l’excusa de la llibertat d’expressió,qualsevol pot opinar sobre qualsevol cosa. Tant li fa que no en sàpiga res oque sols l’interessi denigrar o desvirtuar, fins i tot que no sàpiga niescriure correctament. Tothom pretén tenir dret a ficar la seva cullerada encara quesigui bavosa. És per fer-ne tot un anàlisi psicosocial.

Els responsablesdels mitjans han de decidir què volen fer. Tallar-ho o continuar amb unadegradació que expulsarà de la xarxa, per avorriment, a la gent amb criteri,coneixements o senzillament bona fe. Discutir, o raonar, amb segons qui no pagala pena.

Deia, fauns dies, Elvira Lindo: “En cuanto almundo del trollerio, no entiendo muy bien que los periódicos hayan decididoconvertirse en hábitat ideal de esta raza corroñera. Les echan a diario las noticiaspara que, más que leerlas, las conviertan en jirones. Y da pena. Y miedo.”

20 de novembre.

Qualsevol nit pot sortir el sol.

2011-12-20T13:10:00.000+01:00

20 de desembre.

Polèmica celtibèrica.

2011-12-17T14:22:00.000+01:00

Paz Vega resant, o fent-ho veure, vestida sols amb una mantellina davant la Verge de l’Encarnació a Gerena (Sevilla)

17 de desembre.

La llei de l’oferta i la demanda.

2011-12-14T23:02:00.001+01:00

En el conjunt dereformes, inconcretes per ara, que prendrà el nou Govern del PP dins depocs dies hi haurà la laboral. Aquesta, sembla també, que és la que està mésdefinida.

El Governsocialista ja va fer, no fa pas gaire, reformes en el tema laboral que novaren ser del grat de gaire bé ningú. Ho tenia difícil, ja que la patronal vacollar molt i els sindicats tampoc varen afluixar gaire. El Govern socialistava decidir un entremig que no va comptar amb el recolzament de l’oposició. Araels del PP, ja en el Govern, faran el que ells creien que era el mésconvenient. La patronal es frega les mans, ja no se’n amaguen. “Minijobs”com a Alemanya; retallada al Sou Mínim Interprofessional; cotitzacions socials a la baixa;…

S’ha parlat poc deles condicions laborals dels alemanys, cargolades fortament des de fa algunsanys. ¿De què, sinó, l’animadversió popular contra els “despilfarradors”del Sud, si no és amb les condicions en què estan molts treballadors germànics?Bé, aquest és un altre tema.

Hem reflexionat molt sobre com hauria de ser eltreball i les seves condicions, i no pas gaire sobre com és el treball enrealitat. Sobre la seva qualitat (força baixa) i sobre laseva quantitat (excessiva), ambdues coses negatives pel que necessitem: Que pugui participar, junt amb elcapital i la terra (els clàssicsfactors de producció), en sectors de més valor afegit que precisenmenys personal.

Hem volgut ignorarque el treball (la força de treball) és unamercaderia, com ja ens varen explicar els economistes clàssics, que estàsubjecte a la llei de l’ofertai la demanda. N’hi ha de treball si se’n necessita, no perquè s’hagi dedonar a tothom perquè és un dret, malgrat que així ho hem establert, dit irepetit. Si necessitem produir uns bens i serveis determinats necessitarem treballadors,sinó no.

Ara hi ha més gent del compte que vol treballar. Atenció! Amb els avenços tecnològics això es generalitzarà arreu, iel que necessitem es podrà fer amb menys gent però més qualificada. Des de laproducció de raves (agricultura), a la construcció, a tota mena de productes industrials i de serveisfinancers.

Aquí s’obre unespai pantanós per molta gent que s’hi enfonsarà, que no se’n podrà sortit. Calcomençar a dir-ho perquè tothom en sigui ben conscient, poden haver-hi extenses capes de població que no trobin mai llocen el món laboral. Els poc formats, els simples, els beneïts, elspobres. Tindrem una societat complicada ja que tots aquests voldran viure iviure-hi en aquesta societat i augmentarà i molt la tensió i la violència.

Del grau d’egoismedels demanadors de treball i de la generositat i solidaritat delsoferents de treball en sortirà el futur mercat laboral. Però sobre tot, de la intel·ligènciade tots, oferents i demandants, per trobar sortides imaginatives per què aixòno peti i s’estavelli.

14 de desembre.

Amb l’aigua al coll.

2011-12-13T10:01:00.000+01:00

La darrera novel·lapublicada aquí del comissari Kostas Kharitos, “Amb l’aigua fins alcoll”, Petros Màrkaris, Ed Tusquets, B-2011, té com a escenaril’actual situació social i econòmica per la que estan passant els grecs. Ensporten alguna avantatge en això de les retallades, les manifestacions deprotesta, el mal humor, la desesperança, la resignació. L’avantatge sols éstemporal, d’alguns mesos. Nosaltres ja hi estem arribant.

Tot just encetadala narració, a la tercera pàgina, hi ha el següent diàleg:

Al final, la solució me la va donar en Fanis:

-Compra’t un Ibiza.

-¿Per què? –li vaig preguntar, sorprès.

-Per la solidaritat dels pobres. En aquests moments elsespanyols i els portuguesos les estan passant magres, com nosaltres. Pelsmercats financers som els PIIGGS, els porcs. Doncs bé, un porc ha d’ajudar a l’altre,i no pas córrer darrera dels taurons. Fins ara hem intentat viure com elstaurons, i ens hem ofegat, perquè els porcs no saben nedar. Per això t’has decomprar un Ibiza.

De manera que em vaig decidir per un Ibiza.

La novel·la promet,ja vaig pel tercer banquer decapitat a cop d’espasa.

13 de desembre.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista, especialment per poder continuarllegint.

Expectants.

2011-12-08T19:17:00.001+01:00

Estem a l’expectativa,a les expectatives. La celebració de les eleccions generals el passat 20 denovembre i el seu resultat han obert un temps mort en l’acció governamental. Temps mortque s’allargarà fins a la presa de possessió del nou Govern que presidirà,conforme als resultats electorals, Mariano Rajoy.

Hi ha un Governen funcions que està tramitant el traspàs de poders, un President “inpectore” que no desvela les seves cartes i una situació econòmica quesembla que demana respostes. Però, el líder popular és gelós de l’administraciódels seus temps. No bada boca sobre les seves intencions. Ni sobre qui anomenaràper fer-se càrrec dels ministeris ni sobre quines seran les primeres mesuresque adoptarà, especialment les econòmiques. Els mitjans traspuen neguit, normalen ells. Sempre voldrien dir el què passarà desprès del que encara no hapassat. Encara s’haurà de reconèixer que Rajoy donarà una lliçó a l’esquerra, dominantel panorama i no acceptar ser apressat per ell.

De moment, segonsinformen els diaris. ha dit vaguetats: "el que ve per a Espanya és difícil". Noobstant, el líder del PP ha assegurat que té "les ideesclares" i que el país tirarà endavant. Sensacional!! Calesperar, la investidura, el nou Govern, les seves primeres decisions,...Tot plegat passat festes. Expectants.

També expectantsdel que faran els desplaçats, els derrotats. Els socialistes han de pair elsseus magres resultats i com encaren el futur. Primer, ben aviat, a Catalunya.Tres de tres, queels va refregar l’Artur Mas pels morros. Desprès al conjunt d’Espanya.Analitzaran en profunditat què ha passat, a on estan i per on cal tirar?Sorgiran noves propostes i noves cares per encapçalar-les? Tampoc sabem gaire de tot això a hores d’ara. Noés precisament encoratjador. Veurem. També expectants.

Mentre tant, a Europasembla que tot va de capper avall. Turbulències financeres a dojo i reunions que no semblengaire operatives es succeeixen. Aguantarà el euro? Aguantarà la Unió Europea?Anem cap un capgirament d’imprevisibles conseqüències? També veurem. Expectantsaquí també.

El problema de lasituació d’expectació és que cal témer que al final, el que s’acabi imposant,sigui dur de pair i que se’ns esdevingui un futur preocupant. Preparats?

8 de desembre.

Quina repassada!

2011-12-02T01:28:00.000+01:00

Què, “sociates”?Heu vist com es doma a la Terribes? Doncs mireu l’entrevista que li hafet el President de la Generalitat aquests vespre a la “seva” (dels dos) tele. Sí, sí, l’entrevistad’ell a ella. Amb convenciment i pedagogia li ha anat desmuntant i trinxant totsel tòpics a la que ells i els seus estan tant avesats.

Noia, t’han repassat ben repassada. Potser quet’ho pensis i te’n vagis a casa. Quina humiliació, al final la teva cara hodeia tot.

Bona nit i tapa’t.

1 de desembre.

Cercle viciós, o viciat?

2011-12-01T18:29:00.000+01:00

Llegim declaracions de polítics i noticies alsmitjans de que cal que torni a fluir el crèdit financer, dels bans i caixes (ah!, encara en queden de caixes?) a empreses i particulars perquè torni a marxar l’economia, perquètorni a haver-hi creixement econòmic. Al mateix temps, sense cap vergonya nirubor, pels mateixos, o al seu costat, se’ns diu que hi ha massa endeutamentsdels particulars, de les empreses i de les administracions i que cal reduir-lo.En què quedem?

Si cal desendeutar-nos, tots, no és pas adientque al mateix temps agafem nous crèdits, oi?

Bé, veuràs… Crèdits als consumidors percomprar més. Però, per comprar què? Habitatges per exemple. Ah, però,hi ha gent que viu sota els ponts? Sí que n’hi ha, però aquests, em temo,que poques possibilitats tenen de comprar un habitatge. Doncs, cotxes, que elparc automobilístic està molt vell. Voleu dir? No és pas el que es veu pelcarrer. Doncs, mobles, electrodomèstics, gadgets d’entreteniment, parament dela llar, roba,… Però, si les cases i els seus habitants no estan precisamentdesproveïts ni despullats. C… que se’n vagin de viatge, a fer creuers, a laPatagonia, o que es facin la cirurgia estètica, o que s’afartin de llagostes! No veieu que no pot ser?

No, bé, el tema està més en les empreses. Ah!,i per què? Si clar, n’hi va haver que s’han afartat de fer “negocis” senseposar-hi un duro de la seva butxaca. D’altres que tenen tan ben separat elpatrimoni de l’empresa i el seu particular que no volen arriscar ni un bri. D’altresque no estan el suficientment capitalitzats pel volum que pretenen girar i finsara anaven molt refiats del que els ajudava l’oficina bancària de la cantonada.També n’hi ha que per molt que tinguessin més liquiditat no podrien fer-laservir perquè se’ls ha escarransit o desaparegut el mercat allà on venien. No,per aquest costat tampoc pot ser.

De les administracions, ja ni en parlem. Aquests,aquests, són els responsables! Cal donar-los crèdit per què paguin alsseus proveïdors. Aquests deutes que tenen, no seran a cas dèficits que hanestat engreixant disbauxadament i que ara tindrien que reconduir? No finançarempas ara comportaments inadequats? Què han fet amb els impostos i les taxescobrades i en quines “aventures” de dispendi s’han embarcat? Primer queredueixin els seus deutes abans de tornar-se a endeutar més. Doncs, per aquítampoc se’n necessita de més crèdit.

Però, si no torna a anar la màquina i no hiha creixement no ens en sortirem! D’acord, però, quiens deixarà el que necessitem si som incapaços, o tenim moltes dificultats, detornar el que ja ens han deixat? Aquí entrem en el cercle viciós, no podem créixer perquè no tenim crèditi no tenim crèdit per què ja no creixem. Arribem al moll de l’os. No serà que elscreixements anteriors estaven basats en un sobre consum,estimulat per un sobre finançament exageratque ha portat a una situació de sobre produccióque ara no en sabem què fer?

Cal tirar enrere. Caltornar a dimensionar el que realment necessitem. Oh!, però aixòcomportarà retrocés, més atur, pèrdua dels “drets adquirits” (potser seria millor parlar de “dretsmanllevats”), patiment pels més febles (sí, com sempre) iagitació social. Sí, tot això i més. Potser en lloc d’un cercle viciós hem desortir d’un cercle viciat i acceptar que no som tan rics, sinóque sempre hem estat més aviat pobres. Que no hi a immigrants, sinó que semprehi ha hagut emigrants. Que no s’avança en la disbauxa, sinó sols en l’austeritat i el rigor.

Ja! Però, “Dónde no hay harina haymohina”, “Quan la misèria entra pel portal, l’amor fuig per lafinestra”. Sí, aquesta és la situació i cal enfrontar-s’hi amb receptes noves, especialment desde l’esquerra. Noves, o potser no tan noves, respostes. S’han acabat elstemps fàcils, cal posar-se a pensar i a proposar alternatives. Però partint dela realitat, no de les fantasies.

1 de desembre.

Memòries d’un europeu.

2011-11-29T18:22:00.001+01:00

“Obedeciendo a una ley irrevocable, la historia niega alos contemporáneos la posibilidad de conocer en sus inicios los grandesmovimientos que determinan su época.”

Stefan Zweig va ser un escriptor austríac que fou molt popular en el seu temps, ales primeres dècades del segle XX, i que d’un temps ençà torna a ser reconeguti llegit. “El mundode ayer. Memorias de un europeo” va ser editat aquí el 2001 (dubto, no ho sé, si havia estat editat abans) i ja va per la catorzena reimpressió.

És una obra que esva publicar desprès del suïcidi del seu autor, el 1942 al Brasil,desesperat per l’ensorrament del món en el que creia, obert, tolerant,humanista, cosmopolita, davant l’empenta del feixisme. Un europeu front els nacionalismes, excloentsper definició.

Al començament dela II Guerra Mundial, apàtrida,ja que se li havia retirat la nacionalitat: exiliat, lluny de casa seva malgrat era un granviatger però arrelat; sensemés documentació queel que podia tenir en una biblioteca pública; jueu, perseguit per això però sense ser-ne; fa l’efecteque escriu de raig lesseves memòries, per deixar constància del què és ell i del què era elseu món que s’ensorra. Memòries que abasten la seva infantesa, joventut imaduresa a les acaballes del segle XIX i una mica més del primer terç del XX, èpocade grans dalts i baixos, de progrés i misèria, de calmes i turbulències queporten a la segona conflagració mundial dels anys 39-45. De l’ordre burgés del ImperiAustrohongarès, a la seva ensulsida desprès de la fi de la PrimeraGuerra mundial. De l’establiment de la República austríaca, ala seva anexió pel populisme nazi feixista del III Reich.

Les coneixences irelacions amb els gran literats, músics i pensadors del seu temps. Les vivènciesi inquietuds, sense cap concessió a lesíntimes personals. Una extraordinàriapercepció i panoràmica dels seus temps i dels seus paisatges vitals. Alllegir-la te’n adones de com s’ha anat construint, destruint i reconstruint lanostra història europea, ara que torna altra volta, sembla, a fer un nou gir, potser,no ho sé pas, senseaquells personatges gegants que omplen les pàgines d’aquest llibre.

Algun retall quepenso potser pot tenir interès en l’actualitat:

“El día que la inflación alemana llegó a su fin (1923) sehubiera podido producir un giro en la historia. Cuando, a toque de campana,cada billón de marcos engañosamente inflados se cambió por un solo marco nuevo,se estableció una norma. En efecto, la turbia espuma pronto refluyó con todo sulodo y suciedad; desaparecieron los bares y tabernas, las relaciones senormalizaron, todo el mundo pudo calcular claramente cuánto había ganado operdido. La mayoría, la granmasa, había perdido. Pero no se hizo responsables de ello a los que habíancausado la guerra, sino a quienes con espíritu de sacrificio –y sin recibir lasgracias por ello- habían cargado sobre sus hombros con el peso de lareorganización. Nada envenenó tanto al pueblo alemán –conviene tenerlo siempre presenteen la memoria-, nada encendió tanto su odio y lo maduró tanto para eladvenimiento de Hitler como la inflación.

...una generación entera no olvidó ni perdonó a la RepúblicaAlemana aquellos años y prefirió llamar de nuevo a sus carniceros.”

29 de novembre.

Pregaré.

2011-11-27T18:21:00.000+01:00

Una vella cançó de l'AdrianoCelentano que m'ha vingut al cap.

Potser que hi afegim laprimera estrofa:

Pregherò
per te
che hai la notte nel cuor,
e se tu lo vorrai
crederai.

27 de novembre.

Als blogs de El Periódico.

2011-11-26T18:03:00.001+01:00

L’Enric Sala, avesat i malgrat la sevaaparença veterà periodista, acaba de publicar en els blogs que fan elsredactors de El Periódico alpropi diari on-line una entrada sobre una curiosa relació epistolarper la xarxa de la que ha tingut coneixement entre un ciutadà, diguem-ne “indignat”,i un ex parlamentari.

Aprofita el periodista per reflexionar sobreles relacions dels “polítics” amb la ciutadania, sobre algunsinconvenients que comporta i sobre unes hipotètiques conseqüències, traient-nela conclusió al final de que el intercanvi de parers sempre val la pena. L’enllaçque fa a la transcripció de la conversa ajuda a entendre l’escrit.

“Aun con toda la acritud que destilan loscorreos referidos, algunas enseñanzas positivas tiene el caso. No es la menorque alguien que ha sido siete años diputado dedique horas a dar explicaciones aun desconocido que se le dirige con cajas destempladas. Un buen ejemplo de que,como dijo Rafael Campalans hace casi un siglo, “políticasignifica pedagogía”. Buena falta hace.”

26 de novembre.

Periodistes i articulistes.

2011-11-25T17:20:00.000+01:00

Ramon Besa ésun periodista conegut per les seves cròniques esportives. A mi m’agraden molt,considero que aixeca el llistó d’aquesta especialitat. Ni ha també d’altres comell, però pocs.

Ara li he llegit una columnadedicada a glosar la figura d’un mestre de periodistes recentment traspassatcom fou en Josep Pernau, mig amagada al Quadern,interessant suplement dels dijous a El País.

El paràgraf final de lacolumna no té pèrdua. Diu així:

“Vaig conèixer un becari a qui li van encarregar que actualitzés labiografia d'un famós que corria el risc de morir i no li va passar pel cap resmés que trucar-lo: "He de fer la seva necrològica i no voldria cometre caperror". Li va penjar el telèfon. Ha canviat el periodisme últimament,l'ofici va de mal borràs i hi ha fins i tot qui deixa escrita la seva pròpianecrològica.”

Els periodistes ens deuen,des de dins, l'explicació de com s’elaboren i es presenten els mitjans d’informació. Potser elsdesmitificaríem encara més que als polítics.

D’altra banda, voldria glosarels escrits d’en Joan Baptista Culla al mateix diari. Generalment troboencertats els seus articles setmanals, malgrat no coincidir gaire en les seves posicions ideològiques. El darrer,toca os analitzant la situació actual del PSC.El final diu així:

“Déjenmeescribirlo, sin ánimo de provocar: los ya míticos 25 diputados de 2008 fueronun espejismo, el último; una ilusión política fruto de la destreza de PepeZaragoza a la hora de explotar los cuatro años que el PP acababa de pasar,constituido en rehén de las teorías conspirativas y los delirios españolistasde la caverna mediática. Peroesos 25 escaños no eran el fruto de la labor de un partido pletórico, cargadode energía y proyectos, sino el botín de un aparato rutinario, burocratizado ysin alma.

Desde mediados de la pasada década como mínimo,el PSC recordaba al pollosin cabeza que sigue volando aún decenas de metros. Pero, en el últimoaño, el ave descabezada ha topado con la altísima pared de la crisis, y se haestrellado tres veces sucesivas. A sus militantes y cuadros les toca sacar lasconclusiones correspondientes.”

26de novembre.

També Alemanya? Clar!!

2011-11-24T22:41:00.001+01:00

Avui els “mercats”s’han atrevit també amb el deute sobirà alemany. Un pessic –no han comprat totel que han posat a subhasta- perquè no pensessin pas que tot aquest tema no vagens amb ells.

¿Quin és el volumdel deute públic en circulació dels 27 països de la Unió Europea? Doncssegons dades d’Eurostat,a finals del 2on. Semestre de 2011, sumava res menys que 10.125.117 milionsd’euros. Posem-ho amb el número sencer: 10.125.117.000.000,- €. Com que moltsja som grans i tenim el record de comptar amb les velles pessetes, traduïm-hoal passat no tant llunyà: 1.687.519.500.000.000,- pessetes de les d’abans!

Això és el que Europa, la U.E., deu. Nois, que fort!! Guapos, llestos, ben alimentats,aparentment rics,… però endeutats fins el coll!!

Algú creu que aixòes podrà pagar mai? Ah, però, s’ha de pagar? Home, a veure!, iamb interessos, com qualsevol préstec. O és que els que deixen aquestesmagnituds estratosfèriques de diners no són agents econòmics normals i correntsamb les regles de funcionament que incloent una retribució pels seus préstecs (els interessos) il’expectativa de recuperar en el seu moment de venciment el que han deixat?Estem mútuament, i monumentalment, entrapats i atrapats els uns i els altres. A tornar allegir el clàssic: “Carlos V y sus banqueros”

El quadre del’endeutament és el següent:

Font: Elaboració pròpia a partir de dades d’Eurostat. Les dades del deute són en milions d'euros.

Cal fixar-se enalgunes coses (ja haquedat dit el volum total: més de 10 bilions d’euros)

Els cinc països mésimportants: Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Espanyaacumulen el 75% del total d’aquest deute, mentre que la suma de la sevapoblació sols és del 62,9% del total. Espanya sols té el 7%. Els intervinguts Grècia, Portugali Irlanda, tots tres plegats, el 6,74%, menys que nosaltres.

Ara, si repartim aquest deute entreels habitants, quant toca per cap?De promig, uns 20.148,69 € per cadascú. Però al alemanys del seu deute elstocaria 25.104,- €; als italians 31.365,- €; als francesos 26.011,- €; alsanglesos 21.084,- €; als espanyols 15.227,- €, la xifra més baixa (¡Solbes! ¡Solbes!). Els grecs quasi bé el doble que nosaltres.

Sí, nosaltres haurem de ferajustaments, especialment per no incrementar més, amb més dèficits,aquest endeutament que ara tenim. Haurem de fer unes administracions públiquesmés reduïdes, o demanar més als contribuents. Haurem de tenir el que puguem, o vulguem,pagar. De la mida que puguem, o vulguem, pagar. I tots els nostres veïns i companys de ruta, també. També.

I, algun dia, hauremde tornar el que devem, i mentre tant anar pagant interessos cada any al seuvenciment. Que quant pugen els interessos? Doncs cada punt d’interès són, res,7.000 milions d’euros. Al 5%, 35.000 milions d’euros a l’any. Si mal no recordoel que gastem en prestacions als aturats són uns 30.000 milions d’euros al’any. Mare meva. El que ens espera a tots!, a tots!

24 de novembre.

Quina barra!

2011-11-22T19:16:00.001+01:00

No fa ni 48 horesdel tancament de les urnes en la darrera convocatòria electoral i el Presidentde la Generalitat, del partit que ha guanyat les eleccions a Catalunya,surt a anunciar un conjunt de mesures per equilibrar els comptes públics queinclouen rebaixa del sou del funcionaris i augments d’impostos i taxes pelscontribuents.

No és pas que les mesures siguin inadequades. Probablement, davant del desequilibri entre els ingressos i lesdespeses de l’administració autonòmica, son les necessàries. El problema no estàaquí, el problema està enque de tot això no se’n ha parlat gens durant la campanya electoral, almenys per part de la força política guanyadora. El tema s’ha amagat als ciutadans i s’ha furtat al debat polític,central en una contesa electoral. Que segurament s’havia de fer, ja que lesfaves són comptades, certament. Que no s’havia de dir, ja que no són pasmesures que s’improvisen i es decideixen en 24 hores, és enredar a la gent, és fer trampa.

Clar que desprès laciutadania pensa que les campanyes electorals no serveixen per res. Clar quecau baix la consideració dels “polítics” i la “política”. Això és murrieria dela dolenta, això és estafa.

Ara, amb qui esportaran endavant aquestes politiques ? El Govern no té majoria,caldrà que cerqui aliats. Però, qui sensatament pot avenir-se a ajudar a un Governque actua d’aquesta manera? Ques’espavili! Si no se’n surt que convoqui eleccions anticipades i allàhaurà d’explicar amb quines mesures vol tirar endavant el país, debatent-lesamb les altres forces polítiques i amb la ciutadania tot informant-la del què hi ha i del què es proposa. Que laciutadania ho accepta? Doncs, llavors d’acord. Però amb coneixement de causa.

I el PacteFiscal? Ah, ja dorm el somni dels justos. Va servir per encaterinar alsincauts que volien algun agafador per la situació. Ara que ja no es potaguantar (abanstampoc) l’arramben a les golfes. Ja el tornaran atreure si els convé més endavant, altre cop un espantall. Però, de què ens hem d’estranyar?Si sempre han fet igual!

22 de novembre.

El resultat d’ahir.

2011-11-21T14:09:00.001+01:00

El PP haguanyat abassegadorament les eleccions generals d’ahir. No hi ha hagutsorpresa. En tot cas, la sacsejada que representa tot capgirament quan esprodueix. És, hauria de ser, sols el moment, i aquest resultat ja estavadescomptat. Els socialistes han perdut amb una forta davallada i unagran patacada. L’esperança fins a darrer moment de que l’anunciat no es produeixio sigui menys fort de l’esperat. La il·lusió de les conviccions.

Ara, els guanyadors, alconjunt d’Espanya i a Catalunya, que són diferents, han de respondre a les esperancesen ells dipositades. No ho tenen fàcil. De fet, ho tenen molt complicat ambdósi serà bo de veure com se’n surten. L’eufòria de la victòria ha deixar pas a l’assumpcióde les responsabilitats assolides. Tant de bo que trobin les possibilitats desortir-se’n de forma airosa pel bé de tots. Ens tinc raonables dubtes de que hoaconsegueixin. L’envit és molt fort. El perill del desencís pot ser problemàtic.

Els perdedors, els socialistes,s’han de parar a pensaruna bona estona. Què ha passat? No és gaire difícil esbrinar-ho. Lesdades estan sobre la taula. Més difícil és escatir perquè ha passat. Sí,hi ha una causa principal, la crisi econòmica. Però hi ha algunes causes més,internes a l’organització, que modulen la principal pel que fa a l’amplada dela desfeta. A partir d’aquí, què fer d’ara en endavant. Sense un bon anàliside les dues primeres preguntes pot donar-se una resposta a la tercera erradai/o estèril. També per aquests, els perills del desencísdel per allà on surtin, o pretenguin sortir, els pot portar greus conseqüències.

Calmeu-vos tots!,no obstant les presses (mala cosaen els temps d’avui). Ja aniran caient els dies, nopretenguem fer-los més curts del que són. Tot arribarà al seu temps. Clar quecal omplir diaris i necessiten llenya cada dia. A vegades llenya verda.

21 de novembre.

Dues figuretes menys al meu paisatge.

2011-11-21T13:20:00.001+01:00

El passat cap desetmana han desaparegut dues figuretes del meu paisatge. Ambdues eren ja forçagrans. Una la trobaré a faltar molt. L’altra, notaré deixar de veure-la.

La Teresa de calFesoler, m’estimava i jo me l’estimava per la remembrança familiar que ensunia. No érem parents, ni varem tenir una gran relació, però ens varem fersempre. La vida de poble, la vida d’abans dels pobles, té aquestes coses.

La ConcepcióFont va ser part del meu paisatge administratiu un bon temps. Desprès, laseva presència elegant, cabells blanc, ulleres de sol, a la ciutat, als carrerdel centre.

Ara hi ha altres cares. En una, les dels seus que queden amb qui la recordarem, en l’altra les denoves generacions que pugen i que em costarà distingir.

21 de novembre.

La revolta dels, i contra els, acomodats.

2011-11-19T10:19:00.001+01:00

Vés per on, alsEstat Units d’Amèrica també hi ha revoltes d’ “indignats”. A Manhattan,a la costa Oest, “Som el 99%!”.Bonic eslògan. A Grècia, a Itàlia, contra les previsibles mesuresdels Governs tecnocràtics. Avui, demà, els propers dies, a Espanya, perles polítiques previsibles també, del nou Govern que surti diumenge de lesurnes. Els àrabs, a Egipte per exemple, topen amb els seus límits,encara que allà el tema és una mica diferent, no va tant d’economia com de política.

La revolta és del que els sociòlegs en dirien les classesmitges-baixes, que pensaven -ja que ningú els havia dit elcontrari- que podrien continuar millorant com ho havien fet les dues generacions precedents. Molts han pogut teniruns nivells educatius que els seus pares no havien ni somiat, al menysen extensió. Molts ja havien gaudit d’una situació econòmica confortable,no els ha faltat, encara potser no els falta, gaire bé de res. Molts havien assolitunes fites de consum, necessari o no, que lògicament volen mantenir. La protecciósocial ja es dóna per descomptada.

Ningú els explicaque s’estan ensorrant les bases que han fet possible tot això, i ara surten alcarrer a reclamar-ho com si no estigués passant res. Amb els seus coneixements,amb les seves eines tecnològiques avançades, amb una forta capacitatd’expressió i d’imaginació i amb molta desimboltura, amb poc respecte.Respecte, per què i per qui? Els grans, desencisats.

No són la classe obrera, proletària, dels temps dela industrialització. No han, encara, bastit cap eina delluita com varen fer les generacions precedents. Sols tenen la seva indignaciói l’expressen. Tenen per davant un horitzó de precarietat laboral, social,ambiental. No estan a la misèria, però ells ho intueixen com a misèria.Evidentment, no tenirperspectives és miserable, encara que disposin d’unes possibilitats quemolts coetanis voldrien tenir i ni ensumen.

El món canvia, esfa més complex. Les forces en acció també han evolucionat. Hi ha enemics nous imolt poderosos que a més són invisibles i incontrolables. Fins i tot, algunssón màquines.

Qui hauria, i els hauria, de donar respostes,prèvies les explicacions pertinents, són els “polítics” i la “política”, però això també trontolla. La terra s’obre sota els seus peus,quant uns estaven convençuts d’estar-hi ben assentats i d’altres, comnosaltres, pensàvem que tot just hi havíem arribat. Estan també acomodats i elscosta entendre el què passa.

També per lesformes i formacions polítiques el món està canviant. La democràciarepresentativa ensenya les seves limitacions en un món que va a cent perhora, en el que el que passa es veu a l’instant, el que se sap tot de seguida imolt més que abans. Les institucions creades per superar la història són,al seu torn, superades i no tenen l’operativitat que exigeixen els temps. Elspaïsos (Estats, Nacions, digueu-li com vulgueu) rics de sempre que espensaven continuar vivint de l’ascens dels pobres veuen com aquests els pugenal gep i vés a saber si no els passaran comptes pels seus antic espolis. Elpoder ja no està en la política, sinó en la incontrolada força d’un capitalintangible. Els ciutadans/es no tenen, ni donen, confiança per garantirla legitimitat de les institucions. Molts d’ells es refugien en pretesesimatges idíl·liques de temps pretèrits com si això servis de solució. A ladefensiva contra el vendaval i el vertigen que ocasiona.

Tots, els ciutadans/es i les institucions,acomodats -que ja no ho són i ho seran menys en el futur- han d’adaptar-se, o seranadaptats, a les noves circumstàncies. Quan més aviat hoentenguin, més aviat ho acceptin, i més aviat cerquin solucions, menystraumàtica serà la sortida que no per això deixarà de ser-ho. Es posa aproba la capacitat humana d’adaptació. No podem tenir la seguretat, pelsprecedents històrics, de que ens en sortirem. Malgrat tot, tenim coneixements irecursos suficients per fer-ho. Ens imposem o ens imposaran. Qui?: Les novescircumstàncies. En sabrem? Ens en sortirem?

19 de novembre. Reflexió.

L’abstenció.

2011-11-18T13:35:00.001+01:00

Em pregunten que doniarguments per anar a votar diumenge que ve. Entenc que no es tracta d’incentivarel vot en general sinó contrarestar un estat d’opinió, més o menys estès, de queno val la pena, ja que tot sembla que està decidit, o que amb aquesta actitud s’exterioritzauna forma de protesta contra els “polítics” i la “política”.

La meva resposta ésque aquesta actitud és estèril,no serveix per res, o potser serveix pel contrari del què es pretén.El resultat es farà amb els vots vàlids dels que vagin a votar, i més enllà deles “jeremiades” i càbales que tothom farà al dia següent sobre lamagnitud de l’abstenció, desprès tindrem quatre anys, o el que sigui, amb l’expressiódels vots. A la taula d’en Bernat qui no hi és nohi és comptat.

Per tant, els/lesque adoptin aquesta actitud abstencionista conscientment podran tenir una certasatisfacció amb ells mateixos, però res més. El que critiquen continuarà igual,o pitjor, i la seva acció no haurà servit de res per canviar-ho. Oh!, peròsi n’hi ha molts, els “polítics”, els meus, els altres, tots plegats, s’hopensaran! Res, els “polítics” no pensaran res. Si algú creu quecal canviar coses, les coses, ja que no hi està d’acord, s’ha d’arremangar icom a mínim començar per optar. L’oferta és múltiple i variada, oi?

Les opcions deprotesta contra les formes democràtiques, l’abstenció conscient, els vots enblanc o nuls, sí, exterioritzen una forma de protesta, però són passives. Solsl’acció serveix per canviar el que calgui. Ah!, però això vol feina, requereix algunesforç com a mínim. No és el govern de tots? Doncs, això. No d’ “altres”,sinó de tots.

18 de novembre.

L’estancament. Darrera foto.

2011-11-16T14:19:00.001+01:00

Avui s’ha publicat la nota de premsa de l’INEsobre el creixement del 3er. Trimestre d’enguany. La foto mostra l’estancamentde l’evolució de l’economia espanyola en el darrer trimestre, que recull una èpocabona com és l’estiu (pelturisme).

El que també mostra la foto és que el conjuntde les economies d’Europa, tant les que estan a l’euro com les del conjunt de l’U.E.,registren una caiguda. D’un creixement acumulat del 1,7%, baixen al 1,4%, pelque es redueix la diferència que ens separa encara. No hi ha per fer grans esgaripsentre l’1,4% i el 0,8%, si a més hi ajuntem les tendències. Ningú se’n estàsortint.

D’acord amb aquesta situació europea és lògicque es redueixi l’aportació del sector exterior al nostre creixement (el 70% de les nostres exportacions van a aquestaàrea) i que la lleugera millora (és menys negativa) que esprodueix de la demanda interna “salva els mobles” impedint al menys lacaiguda. Estem en el replà, en el “descansillo”.

Ridícula la presentació de la nota a TV3.Dades de “l’Institut d’Estadística”, menjant-se la N de nacional, innombrable.Clar, per ells sols hi ha una Nació, la “Nostra”. Ah!, quanta llana!, igualque els altres.

16 de novembre.

Governs tecnocràtics.

2011-11-15T10:25:00.001+01:00

Quin fracàs per lademocràcia, quin fracàs per les organitzacions que l’haurien d’estructurar!Parlaments escollits pels ciutadans/es sobrepassats, sobrevolats, perqualificats (permeteu-me eldubte) tècnics proposats a dit per dirigir el Govern delpaís que paradoxalment aniran a demanar la confiança dels representants de la “sobiraniapopular” que segurament els hi donaran sense masses escarafalls, derrotatsi rendits.

Tornem-hi. Però, a on estem? Com hem arribat finsaquí? Per incúria, desídia, frivolitat, engany. De tots. Elsgovernants tenen més responsabilitat, clar. Ells tenien més coneixements, mésinformació. En teoria el seu paper era de dirigir, explicar, proposar. Semblaque no ho han fet gaire bé tot això. Perquè tanta por en dir la realitat talcom és? Perquè aquesta voluntat de mantenir a la ciutadania en els núvols? Peròla ciutadania també ha jugat el joc. Vivíem tan bé! Els grans miravenenrere i veien ja molt lluny les estretors i les misèries de la generacióanterior. En tot cas, eren els problemes dels que encara no ens havien atrapat,del “pobres”. Els joves han estat pujats entre cotó fluix, agombolats i bencriats des que varen venir al món. Sols cal fixar-se en les dades de l’esperançade vida, cada cop més elevada, i en les taxes de mortalitat infantil, cada copmés reduïdes.

Tret d’alguns “incordis”molt conscienciats, moltes vegades sols parcialment, d’algun tema concret,poques veus s’han alçat contra el creixent desori. Anàvem tant bé!

Ara, la patacada.Serà forta i costarà refer-nos-en, més que res per l’esvaïment del miratge onestàvem instal·lats. Però, quants voldrien plorar amb els nostres ulls! Sols espot prometre “sang, suor i llàgrimes” i el problema a debatre ésde qui seran. Sols dels de baix? Reapareixeran les tensions socials que ara,malgrat el que sembli, tenim oblidades.

Mirant lespropostes de l’actual campanyaelectoral veus més del mateix. Poques veus assenyades i sobretotrealistes. Si canviem hi haurà feina! Però, de què? a on? Sols ésun problema de baixar els impostos, de merèixer confiança? Voleu dir? Calmantenir els drets adquirits! Ah!, sí, però com els pagarem? Caurà Manàdel cel? Sols, anirem més bé! En quin marc, en quina companyia?Sense tensions? Cal trencar amb les velles estructures! Com es faaixò? Sortirem al balcó a explicar-ho? Ho comprarà la gent?

Res, ens esperen temps difícils.

15 de novembre.

La caiguda de la prepotència occidental.

2011-11-11T17:51:00.001+01:00

Primer han caigutels PIGS (els porcs). Les economies de Portugal,Irlanda i Grècia han estat intervingudes com a contrapartida perajudar-les a intentar sortir del forat. Espanya (Spain) va ser comminadaa emprendre una ruta que probablement el seu Govern no li agradava. Vaser la famosa setmana de maig de l’any passar. El pols perdut.

Consegüentment, elsGoverns de tots aquests països han hagut d’abandonar i han estat reemplaçats,o a punt de ser-ho, per les seves alternatives, o una cosa diferent. Cal penjarel mussol a algú. Si el que està al davant no sap com mantenir-se, a fora. Es dónaalgun cas paradoxal com el grec. Les darreres eleccions allà varen tenir llocel 2009. Els ciutadans van optar ja llavors pel canvi, però ara els culpablesdel desgavell descobert reclamen ser l’alternativa. Sorprenent!

Ara li ha tocat eltorn a Itàlia. Veiem amb sorpresa (?) que també els toca. No s’enteniamassa perquè no hi eren, ja que fa temps que es parlava dels PIIGS. Però,atenció, sembla que es qüestiona a França. Ja ens acostem al moll de l’os.I la canceller alemanya, frau Merkel, diu que en tindrem per unsquants anys per que ens en sortim. No oblidem els països petits, Bèlgicao Eslovàquia per exemple que també estan o poden estar també a lallista.

Amb tot això, laconstrucció europea i la seva obra més reeixida fins ara, la moneda única, l’euro,estan en entredit o potser a punt de naufragar.

Què ha passat? No érem els més guapos, els mésllestos, els més rics del món? No donàvem lliçons de com s’havia de construirel futur? Economies obertes i sistemes polítics democràtics. Marcàvem elritme per on s’havia d’anar, i vet aquí que se’ns està ensorrat la construcciócom si estigués cimentada a la sorra.

Potser sí que teniamals fonaments. Ara, sorpresos, descobrim que hem crescut amb un granendeutament que fins fa dos dies era considerat sense problema (qualificat coma segur, triple AAA, per unes volubles agències totpoderoses i lesregles contables internacionals) i que avui es posa en qüestió de si es podràtornar. Es calculava l’endeutament públic sobre el total del PIB. Sí,quan es va posar en marxa l’euro es va disposar que s’havia de constrènyer al60% de la riquesa que produïda en un any, però qui tenia que tornar aquestendeutament eren els comptes públics. Algú es pensa que, fins i tot Alemanyaamb el 81 % d’endeutament, podrà pagar mai el que deu? El quadre publicatal diari d’avui és escruixidor, el promig del deute als països de la UE ésdel 90% i quasi bé tots estan al voltant, excepte Grècia per amunt i Finlàndiaper avall. Espanya no és, ni de bon tros dels pitjors. Si traduíssim elspercentatges sobre el PIB en quantitats monetàries la suma seria pertombar d’esquena.

Lògicament, els quehan deixat aquests incommensurables volums de diners pateixen per si se’ls hipodran tornar. Els mercats! Aquests són els dolents, o lanostra ceguesa? Evidentment les poblacions no són els culpables d’aquestproblema, però n’han estat les beneficiaries. Sinó, de què tindríem el quetenim i gaudiríem del que gaudim? Ara vindrà l’aprimar-nos. Ens trauran la cansalada atires.

11 de novembre.

La malenconia. Un pessic.

2011-11-09T18:40:00.000+01:00

Jordi Graciaha escrit un pamflet (així titula el seu darrer llibre) contra l’intel·lectualmelancòlic. Ed. Anagrama. B-2011.

Desconec amb qui polemitza. Segur que ésalguna batalleta d’intel·lectuals i els seus cercles que hi ha en marxa o queell posa en marxa. Potser sols va de literatura. Ho desconec i tampoc m’interessamassa aquest aspecte

El que m’ha agradat, perquè m’ha sacsejatpersonalment, és que posi en qüestió les actituds de malenconia que a vegades expressemrespecte el món en què vivim els que ja som una mica grans. Que si temps enreretot era millor, que si ara no hi ha projectes, que si es perden els valors.... ino tenim present el que està passant al nostre voltant.

Certament les elits d’ara no són com les d’abans.De fet, tot és diferent que abans. Tot es mou, canvia. Millora? Doncs,objectivament, sí. Col·lectivament, poc a poc potser, cal reconèixer que, malgratque ens agradaria a alguns que els avenços fossin formidables ja que ho podrienser, alguna cosa es va avançant. En riquesa material no hi ha cap dubte(malgrat no sé pas si ben aprofitada), però també en riquesa cultural, àdhuc,gosaria a dir, en política. No en termes de conjuntura ja que ara estem a onestem, sinó en termes generacionals.

Hi ha o no hi ha més gent preocupada, interessada,conscienciada, que abans? Potser més difusa o desestructurada, certament. Peròabans no era pas el millor dels mons. Mai han estat els temps d’abans millors. Moltspocs a dalt, molts molts a baix. No ens agraden les subcultures de baix de tot,però Déu ni do de l’amplitud de les capes mitges que abans no hi eren. Això esferment per mantenir i augmentar els estrats superiors. Per tant, menys malenconiai més reconeixement de les possibilitats de millora. Ajudem-nos a anar endavant.

“La historia bien hecha es muy morosa perocasi por defecto tiende a desmontar las versiones felices del pasado. En la raízdel oficio está el desmontaje de los relatos que cada presente ha dado de sí mismo,y limpiarlos de mentiras y ocultaciones, de traiciones secretas y claudicacionesinconfesadas. Por decirlo así, el oficio del historiador es detectivesco y poresto es, como la mejor novela policíaca, una escuela de desengaño. Casi nada enla historia acaba siendo como parece o fue contado. Los intereses de cualquierpresente difieren de los intereses del futuro, más dispuesto a despojar deexcusas las motivaciones humanas y a saber más fiablemente las cosas quepasaron, tanto si perturban el relato heredado como si no.”

9 de novembre.

Un canvi al meu paisatge.

2011-11-07T17:54:00.002+01:00

Els paisatges personals, els íntims, estan fetsde moltes coses: visions, records, històries, coneixences, amistats, que van variantal llarg de la vida. Alguns s’esborren, d’altres es tergiversen, alguns romanenfixes. Volgudament, o no.

Un bon dia passes per un dels teus carrers i t’adonesque han canviat les cases, han desaparegut uns arbres, ja no hi veus la mateixagent… Potser ja feia algun temps dels canvis, però no te’n havies adonat.

El temps, el decurs del temps, la vida, ladinàmica natural o forçada de la vida, porta que els nostres paisatges vagincanviant. Mirant enrere, ara són diferents. Cada dia varien un xic, potserimperceptiblement. A cops, sobtadament, colpint-te. És llei de vida que passiaixí, malgrat que –il·lusos- ens agradaria que no passés. Mirant endavant, acceptem-ho,aniran canviant, seran uns altres.

En Pep Zaragoza ens ha deixat, massaaviat. Sempre aquests canvis passen més aviat del que voldríem, del que creiemque toca.

Et recordarem com a part del nostre paisatge. Adéu, Pep!

7 de novembre.

Què ens passa? (col•lectivament)

2011-11-05T20:24:00.000+01:00

Això va de mal borràs. Quin panorama! No, noestic pensant en les perspectives electorals que ens vénen al damunt, qüestió conjuntural,sinó en aspectes estructurals del nostre viure i conviure. Europa, la pèrduadel seu sentit primigeni. L’economia del món “occidental”, ingovernable i senserumb més enllà de l'abisme al que ens porta la recerca absurda del benefici comsigui, a costa del que sigui, a curt termini, sols val el valor de l’acció perl’accionista. Les desigualtats socials i la desesperació dels de baix sense pal·liatiusque els consolin, atordeixin o apaivaguin La manca de respostes politiques creïblesi sensates, sols pendents del proper procés electoral. Els egoismes insolidarispregonats obertament.

Com s’ha d’entendre que el mitjans ens aclaparinamb propaganda del luxe ostentós i obscè (suposo que és que s’acosten dates deregals, però, heu vist els preus?); de la futilitat de la moda com a elementimportant en la vida de la gent, de la gent que se la pot permetre; de laniciesa sempre vulgar de les preteses celebritats que sols ofereixen fum ibromera; de l’escandalosa disbauxa dels entreteniments col·lectius.

Però, que no passa res de greu i gruixut alnostre voltant per engaltar-nos i enganxar-nos amb total frivolitat aqueststemes? És part inevitable del joc del món d’avui? Quan, finalment i fatalment, ens mirem al mirall –que no ens quedarà mésremei que fer-ho- ens espantarem esglaiats. Temps difícils. Amb responsablesque ens portem com a xais a l’escorxador.

5 de novembre.

Tal com va avui.

2011-11-04T09:27:00.000+01:00

4 de novembre

Ese chico de León.

2011-11-03T19:40:00.000+01:00

El President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ja no téprotagonisme mediàtic. Lògic, ja estem en campanya electoral, a punt decomençar-la oficialment, i ara el protagonisme és dels candidats. Ell ja no n’és.

Per això és d’agrair l’article de Suso de Toro al diariglosant la seva figura: “Ese chico de León se va”. http://www.elpais.com/articulo/opinion/chico/Leon/va/elpepiopi/20111103elpepiopi_4/TesCom va arribar, com ha treballat, què ha aconseguit. No s’hival, n’estic convençut, fer el balanç del què ha fet sols dels temps de crisi,del segon mandat. Cal fer el balanç conjunt, i veure, i dir, on som ara, com ésara el món.

"Pero el tiempo deZapatero no fue un paréntesis, quien crea que puede volver a los años ochentase equivoca. La crisis tiene una consecuencia imprevista en Europa, los Estadosnacionales se diluyen, hasta desaparecer en la práctica algunos casos, y se estácreando aceleradamente un Estado europeo conducido por Alemania. Pero aquíademás ha decantado un proceso de cambios, persiste la división nacionalinterna pero además la sociedad ha cambiado y se han desvanecido lasreferencias simbólicas, sociales, mediáticas, políticas y culturalescompartidas. Excepto la selección de fútbol. Esta es una crisis nacional:resulta que todo era mentira. No solo ha reventado un modelo económico, tambiénla realidad virtual que habitábamos desde hace décadas, tejida con los hilosentrelazados de la política y la especulación; en su interior, el aire era unamoral social corrupta. Los dos grandes partidos tienen una responsabilidad enello, tanta como la mayoría de nosotros.

Los europeos debemosolvidar nuestra vana indignación porque está cuestionado el ir siempre a más:el hegelianismo decimonónico autocomplaciente, de izquierdas o de derechas.Estamos en una placa tectónica que desciende mientras asciende otra, viene eltiempo de China, India, Brasil..., se evaporan nuestras melifluas ilusiones.Esto es la "chinización": una sociedad más desprotegida socialmente yla precarización del trabajo.

Se nos va un tipo decentey valiente pero, para que podamos comprender su viraje en los últimos tiempos,el presidente nos debe una explicación: qué vio la noche del día 9 al 10 demayo de 2010. Parece que se asomó a un abismo, debemos conocer qué monstruos lohabitan. Y si vio los límites de nuestra realidad necesitamos conocerlos, ahoraque las paredes del mundo en que vivíamos se están desplomando. Lo necesita laizquierda para imaginar un futuro más justo pero sin infantilismo y lonecesitamos el conjunto de la ciudadanía."

3 de novembre.

El temps.

2011-11-02T10:25:00.000+01:00

…i quan la tardor faci sonar

els tambors fèrtils de la pluja,…

J.M.Serrat: Mô.

2 de novembre.

Las FF.AA., institució?

2011-11-01T13:59:00.000+01:00

El baròmetre del C.I.S. delmes d’octubre proporciona dades actuals sobre determinades percepcions dela ciutadania. En el que fa referència a la política, en general, els sentiments negatius al seu respecte (desconfiança,indiferència, avorriment, irritació) sumen el 81,9% de les respostes, mentreque els sentimentspositius (entusiasme, compromís, interès) sols sumen el 15,4%. ¡Tomaya!

No és d’estranyar, així, que la confiança enles expressions dels que maneguen la política, els partits polítics, estiguisota mínims, en un 2,76 punts d’una escala d’1 a 10, de menor a major (pregunta13), relativa a la confiança que mereixen als enquestats una sèrie d’institucionsde l’Estat. Potser que s’ho mirin.

Quina mereix més confiança, per sobre de totes,és la de les Forces Armades, amb un 5,65%. Curiós, curiós. Perillós? Hummm… Indicatiu de rèmoreshistòriques? Pel seu actual paper humanitari?

Ara bé, totes les “institucions” que hiha a la llista, ho són d’institucions? Les Forces Armades, els partitspolítics, els mitjans de comunicació,… són institucions ? No s’estarà fentservir aquests concepte alegrement. Potser, són organismes, entitats, empreses,…

Segons el Diccionari ideològic de laLlengua espanyola, el Casares,una definició d’institució pot ser la següent: “Organos constitucionales delpoder soberano en la nación” (Ed. GustavoGili. B-1969, 2ª edición). Atenció a la data de l’edició!

L’article 8 de la Constitució Espanyolaactual no defineix les FF.AA., ho deu donar per suposat. Estableix laseva feina i remet a una posterior Llei sobre la seva organització (L.O.6/1980, d’1 de juliol). Evidentment, en aquesta Llei, tampoc hi ha res quemanifesti la seva “institucionalització”.

1 de novembre.

Un bolero.

2011-10-29T17:18:00.000+02:00

Aquest “clàssic”, més enllà del què explicita, serveix per un “barrido” i per un “fregado”.

Gran Lucho Gatica

29 d’octubre.

Les properes eleccions.

2011-10-28T12:48:00.000+02:00

Sembla que les properes eleccions ja estan fetes. Descomptades, que diuen els financers. Al PP ja es reparteixen els càrrecs (dos mesos abans de que s’anomeni el nou Govern). Els del PSOE calculen el seu terra, fins allà els electors els enfonsaran o entaforaran. Els “altres” compten poc i segons com comptaran menys encara. A baladrejar.

Però hi ha, hi hauria, coses a dir. Estem en el moment d’explicar-se. Tots, els uns i els altres. El què han fet i el què no han fet. Perquè s’ha fet o perquè no s’ha fet. I, a partir d’un anàlisi d’on estem, i perquè hi estem, quines propostes es presenten pel futur.

No, no és el mateix els uns que els altres. No són el mateix. Però...

“… a la hora de votar, las emociones resultan ser decisivas, mucho más que el cálculo racional de lo que interesa. Los economistas que se empeñan en aplicar modelos de utilidad para comprender y gestionar la realidad ni se enteran de lo que pasa ni son buena guía para actuar. La inmensa mayoría de los votantes se orienta por sus emociones. Cosa que, por otra parte, es bastante racional, porque es un despilfarro de energía invertir tiempo en leer programas que nadie piensa cumplir.

¿Qué hacer entonces para ganar las elecciones? En principio, buscar expertos en ciencias cognitivas y neurociencias que nos digan cómo funcionan las entrañas de los ciudadanos, y a continuación escribir un cuento, o varios, que permitan conectar los sentimientos de los votantes con los intereses de mi partido.

Porque el negocio de la política se ha convertido en cosa de partidos, empeñados en optimizar sus recursos para ganar elecciones a cualquier precio. Para lograrlo, curiosamente, no hay que recurrir a lo que conviene a las personas, a su capacidad de calcular qué es lo más útil, sino saber contarles buenos cuentos, que empiecen con “érase una vez”, continúen con los grandes desafíos a los que tuvo que enfrentarse el partido (gigantes, dragones, encontrar el vellocino de oro) y acaben trazando un horizonte lo más prometedor posible. Tal vez no tanto como “y seremos felices y comeremos perdices”, porque el futuro prometido debe ser un poco creíble por lo menos, pero sí algo ilusionante.

Adela Cortina: “Leyendas políticas” http://politica.elpais.com/politica/2011/10/08/actualidad/1318093732_741956.html

Ara, les emocions són, estan, pel càstig, per l’alternativa, per l’alternança. Aquests no ho han fet bé, els altres ho faran millor. Cert? Segur? Pel addictes d’un costat, evident. Els ho han venut “matxuconament”. Pels addictes de l’altre: emprenyament, resignació o abstenció. No hi ha res racional en l’elecció, ja que no hi ha res racional en l’anàlisi de com hem arribat fins aquí. Els mitjans, i més segons quins, hi ha ajudat molt. “Tot és culpa del Govern!” Ah, sí? ¿Perquè doncs, i a fora, arreu, amb Governs de signe diferent, també passa? El “papa” no ho ha sabut fer bé, canviem de “papa”.

Què passarà, si es compleixen els pronòstics, d’aquí un any quan no s’hagi capgirat la situació? (jo crec que no es pot capgirar a curt termini, ni possiblement a mig termini) "Oh!, la culpa és dels anteriors que ens ho varen deixar molt malament!" I, d’aquí a dos anys? Frustració. Crec que va per llarg, és molt més que una crisi, si algú ho vol veure. Patirem, i segons amb qui patirem més encara.

28 d’octubre.

Una proposta. A. Montebourg: La desglobalització.

2011-10-27T14:00:00.001+02:00

Arnaud Montebourg, cap d’una de les línies o fraccions dels socialisme francès, proposa un programa d’actuació política centrat en la desglobalització. Els exemples que exposa al començar el seu curt llibre són punyents. No són gens desconeguts, mirat al nostre voltant en podem trobar tants com vulgueu. Podem, també, posar-hi noms propis. Desprès interpel·la a les elits benestants. L’esterilitat del moviment socialista avui.

"Se mire como se mire, el sistema ya no se aguanta. Fin de partida para ese mundo del libre comercio sin freno, tan desequilibrado que ya no es útil para nadie. Si quisiéramos resumir los quince últimos años, no sería excesivo decir que la globalización ha fabricado parados en el norte y ha aumentado el número de los semiesclavos en el sur, ha destruido en todas partes los recursos naturales, ha dado el poder a los financieros y ha privado a los pueblos de los medios de autodeterminarse que habían conquistado.

Ante esta constatación, parece que el necesario vínculo de confianza que une a toda sociedad con sus élites se ha evaporado progresivamente. Las élites económicas y políticas se han encerrado en su confort, en su globalización feliz, protegidas por su cultura, sus profesiones, su movilidad, sus viajes y seguridades financieras. Se han construido unas creencias artificiales, una burbuja estéril e indiferente a la suerte de la gente, una campana de cristal ideológicamente blindada contra la cual se estrellan todos los demás mortales, como insectos contra el parabrisas de un coche estupendo lanzado a toda velocidad. Eso no hace ruido, y el mundo sigue circulando a buen ritmo por las autopistas de la buena conciencia, de las finanzas desreguladas, del libre comercio y de la competencia desatada que dos o tres generaciones de políticos han conseguido."

Arnaud Montebourg. “¡Votad la desglobalización!" Ed. Paidós, B-2011.

Per superar-ho proposa la desglobalització, un nou proteccionisme. Cal que competim en el món d’avui en condicions d’igualtat. Amb les mateixes regles de joc, socials, laborals, ambientals. Un proteccionisme global, per a tothom. Més centrat en els temes verds, de responsabilitat corporativa. Tot en l’àmbit europeu.

Ara bé. Per on comencem? Ell parla dels seus veïns alemanys, per Alemanya. Dur amb ells, molt dur, però fort de llegir en aquests dies. Escepticisme. No parla gaire bé gens dels temes financers. Que en fem d’aquest desori?

Com podem impulsar programes semblants, o com a mínim, discutir-los? La sensació és que se’ns obre la terra als nostres peus i que estem caient a l’abisme que no sabem on s’acaba, quin és el terra de l’abisme, i que no veiem cap agafador a les parets que ens permeti aturar la caiguda. Desesperança en el futur? Desesperança.

27 d’octubre.

Què ens passa? Cap on anem?

2011-10-26T16:34:00.000+02:00

Una metàfora?

26 d'octubre.

En Patufet.

2011-10-25T16:27:00.000+02:00

Com en Gerard. Una altra postal de Legami. Coses que un troba anant pel món.

25 d'octubre.

Hisendes locals en temps de crisi.

2011-10-24T23:24:00.000+02:00

Lentament va canviant el tarannà públic i en públic dels Alcaldes i Alcaldesses, (al menys els d’aquí, no sé sí els d’allà). Va caient la crosta municipalista que els portava a posicions indefensables en matèria econòmica. La crua realitat s’imposa i no s’hi val amagar-se darrere de tòpics gestats ja fa molts anys, en altres contexts econòmics i polítics. S’ha acabat allò del 50/25/25. S’ha acabat allò de que cal fer tot el que demana la ciutadania. S’ha acabat l’alegria i potser la disbauxa. Hi ha el que hi ha, i ningú els traurà les castanyes del foc més que ells mateixos. Ja queda com a darrer punt, i amb la boca petita, la “necessària reforma de les hisendes locals”. Cal jugar amb el que hi ha.

Alguns no podran ni fer les solucions convencionals, però afrontaran el patí, com puguin, explicant-ho. En política no valen les lamentacions, cal actuar. Hi ha camp per córrer.

Ara cal anar traslladant aquesta nova visió als ciutadans/es, als mitjans de comunicació, al partits polítics, tots, i a les pròpies organitzacions municipalistes.

Que no es demani el que no pot ser. Cal confiar en els electes locals, que en general són treballadors i compromesos amb la realitat d’avui.

24 d’octubre.

Capella Morandi.

2011-10-23T09:56:00.000+02:00

Entre sala i sala del museo Morandi, situat en unes estances del Palau d’Accursio, al cor de Bolonya, pots recollir-te a la capella.

Giorgio Morandi. Fiori, 1949.

Museu Morandi. Bologna

23 d'octubre.

Descoberta.

2011-10-22T23:48:00.000+02:00

C.R.W. Nevinson, Un estudi a Montparnasse. 1926.

Tate Gallery. Londres.

22 d'octubre.

El comunicat d’ETA.

2011-10-20T22:56:00.000+02:00

És a punt de fer onze anys que ETA va assassinar a l’Ernest Lluch.

Avui la banda s’ha rendit. Diu que abandona la seva activitat terrorista.

Ernest, hem guanyat!

Tot reconeixent el sofriment que ha causat, en el teus per exemple, entre els que m’hi compto, crec que tu recomanaries magnanimitat ara per tancar aquesta negra història. A veure si som capaços d’estar a l’alçada del futur. Tots.

Odón, una abraçada.

20 d’octubre.

Creix la indignació. Però, anirà enlloc?

2011-10-19T23:19:00.001+02:00

Segurament el meu tarannà escèptic no m’ha ajudat a veure amb condescendència els moviments ciutadans que s’estan produint arreu del món en protesta per la situació econòmica, començant pels de casa nostra. Fins hi tot, tinc malfiança d’algunes de les seves actituds llibertaries i la manca de rigor d’alguns dels seus plantejaments. Evidentment no comparteixo aquelles mirades embadalides que jutgen positivament qualsevol moviment social que es produeix sense analitzar massa cap on va, si és que va a algun lloc. Potser és que estic vacunat de “moviments”. M’agraden les coses ben estructurades, clares, cosa difícil a la nostra societat caracteritzada per la complexitat, la diversitat i la volatilitat. He de reconèixer que el treball dels ensenyaments de publicitat i comunicació, vaja, de màrqueting, la tasca de la nano-política i del mitjans de comunicació “termomix” ha estat efectiu i ha produït resultats com aquests.

Precisament en aquesta tessitura està, pel que m’ha semblat llegir, el pare de la teoria de la liquiditat de les societats contemporànies. Zygmunt Bauman. En un article signat per d’un altre analista de la vida actual com és Vicente Verdú, a partir d’una entrevista que li va fer, s’hi llegeixen paràgrafs com les següents:

Bauman califica a este movimiento, como es bien evidente, de "emocional" y, en su parecer, "si la emoción es apta para destruir resulta especialmente inepta para construir nada. Las gentes de cualquier clase y condición se reúnen en las plazas y gritan los mismos eslóganes. Todos están de acuerdo en lo que rechazan, pero se recibirían 100 respuestas diferentes si se les interrogara por lo que desean".

El movimiento crece y crece pero "lo hace a través de la emoción, le falta pensamiento. Con emociones solo, sin pensamiento, no se llega a ninguna parte". El alboroto de la emoción colectiva reproduce el espectáculo de un carnaval que acaba en sí mismo, sin consecuencia. "Durante el carnaval todo está permitido pero terminado el carnaval vuelve la normativa de antes".

"No me pida que sea profeta", implora Bauman. "En algunos lugares, no en todos, el movimiento ha logrado conquistas importantes pero no es extensible a todos los países". Lo líquido sigue siendo válido para la previsión del porvenir. La modernidad líquida se expresa, obviamente, en su falta de solidez y de fijeza. Nada se halla lo suficientemente determinado. Ni las ideas, ni los amores, ni los empleos, ni el 15-M. Por eso teme que tal arrebato acabe también, finalmente, "en nada". No es seguro, pero siendo líquido, ¿cómo no pensar en la evaporación?

Sempre he pensat amb “les jacqueries”, les bullangues, “los motines”, els ludites, ... Explosions socials que tenen la seva justificació i explicació, però que davant un poder amb mecanismes de repressió/ coacció acaben en no res i comporten sols frustració que pot ser, o no, llavor de posteriors revoltes més organitzades. En aquest sentit els moviments indignats delaten, evidentment, el fracàs, o la inadaptació, actual de les organitzacions polítiques tradicionals per organitzar adequadament a la ciutadania i a les seves possibles fraccions i interessos. Però això, també està molt vist a la història i no ens hem de remuntar gaire lluny en la nostra.

19 d’octubre.

Ravenna.

2011-10-18T13:39:00.000+02:00

Varem quedar bocabadats a l’entrar a la basílica de Sant’ Apollinare in Classe. Entrant des del fons, la perspectiva és sensacional. La majoria d’edificis d’aquell temps estan fets amb totxana, el que no els fa vistosos des de fora, àdhuc els campanars cilíndrics, que si fossin de pedra tindrien més patxoca. D’aquí la sorpresa al veure l’interior. L’alçada de la nau principal, la coberta de fusta, aquí les columnes que l’aguanten són de marbre amb els seus capitells corintis (en d’altres llocs les veuríem de totxana també) i al fons, a l’ absis, sota el Crist beneint rodejat de les representacions dels evangelistes (el lleó de Sant Marc, el bou de Sant Lluc, l’àliga de Sant Joan i l’home alat de Sant Mateu) un prat bucòlic amb el pastor Arquebisbe Apol·linar. Espectacular!

Varem tenir una bona pensada decidint que calia anar a Ravenna a veure el que queda de la seva magnificència, els seus famosos mosaics als edificis religiosos.

Cal contextualitzar-los. A les acaballes de l’Imperi Romà, la situació del poder era un desori. Des d’Adrianàpolis els germànics “bàrbars” campen per tot els territoris de l’Imperi. Gala Placídia, filla de Teodosi el Gran, feta presonera en el primer assalt de Roma pel visigot Alaric, és casada amb Ataúlf, el seu successor, que té la seu del seu regne a Narbona, però que al poc morirà a Barcelona, on Gala Placídia li fa un monument funerari típicament romà, clàssic. Torna a Itàlia i el seu mig germà l’Emperador Honori, que ha traslladat la cort de Milà a Ravenna, la casa amb un dels seus generals amb qui té un fill que serà el futur Valentinià III. Mort el segon marit es refugia a Constantinopla a casa del seu pare qui la torna a col·locar a Ravenna, ara, com a emperadriu regent del seu fill petit. Tot això passa a començaments del segle V.

A finals del segle V, s’ensorra definitivament l’ Imperi Romà d’Occident i Bizanci, altra vegada, envia aquesta vegada al rei dels ostrogods, Teodoric, cap a Ravenna, on estableix el seu reialme. Cal dir que aquests germànics eren arrians, però Teodoric sembla que va saber ser tolerant amb els catòlics ortodoxes. Ja ben entrat el segle VI, a la mort de Teodoric, l’Emperador d’Orient, Justinià, considera que ha de prendre directament les regnes d’Itàlia i envia al seu famós general Belisari a conquerir-la. Ravenna es mantindrà governada per exarques bizantins fins el segle VIII quan els longobards els expulsen definitivament d’Itàlia.

A partir d’aquest context, podeu disposar-vos a veure les meravelles que encara queden, molt capiti disminuïdes pels saquejos i esdeveniments històrics posteriors. Carlemany, els Ot, el papat, els venecians, ... fins Napoleó. La tomba de Gala Placídia, ja plenament bizantina; la tomba de Teodoric, un gran monument de pedra a les afores quasi bé al mig d’una zona industrial; l’església de Sant Vital, amb els mosaics més espectaculars; els baptisteris arrià i catòlic; Sant’ Apollinare Novo, també espectacular; la petita capella arquebisbal amb el seu museu, una joia; ... Afegiu-hi la tomba de Dante Alighieri que desprès de tot un periple per l’Itàlia del Renaixement mort a Ravenna on va concloure la Divina Comèdia, i una tranqui-la capital de províncies plena de bicicletes, mig per a vianants, taules de bars i restaurant al carrer, la Piazza del Popolo amb les seves columnes venecianes, records de tot el que ha passat i els que hi han passat. No es pot explicar en una curta entrada i malgrat que sols hi varem estar un dia, extasiats per la restaurada bellesa del que contemplarem ens hi haguéssim pogut estar molt més temps. L’altre temps, el temps meteorològic, ens va acompanyar amb sol tot el viatge. Cal dir que mil cinc-cents anys donen per molt: per construcció, destrucció, reconstrucció, deconstrucció, restauració, arranjaments, afegits i adaptacions,... Segur que molt del que veiem no és gaire original, s’ha refet varies vegades però permet fer-se una idea de la munificència del que va ser, encara que també pots pensar en les senzilles cases del seu voltant.

18 d’octubre.

Però, com hem arribat fins aquí?

2011-10-17T14:03:00.000+02:00

Semblava que estava llegint un acudit d’en Gila: “¿Oiga? ¿Es el enemigo? ¡Qué se ponga!”

La noticia del diari es titulava: “Las madres también van de maniobras”. El conflicte entre un exèrcit professional, de mercenaris, fruit de la decadència de la “Nació” que ja no accepta que se l'hagi de defensar voluntàriament, i la incorporació de les dones a la milícia, fruit de la lluita per la igualtat. Afegim-hi, a sobre, el tema de la conciliació de la vida laboral i la familiar, tant reclamat en els nostres dies malgrat sigui un desideràtum difícil. Remeneu-ho bé i en surt una cosa absurda, de bestiesa.

Hi ha coses que són com són, i no es pot pretendre conjuminar el cuidar-se d’un fill petit i l’haver d’anar de anar de maniobres militars. En Gila, avui, en trauria suc del tema. “Oiga, que no disparen a las cinco que he de ir a buscar el niño a la escuela”.

Aquella vella dita: “Totes les masses piquen”.

El problema, però, és: Noies, “progres” en general, com hem arribat fins aquí?

Franz von Stuck. Amazona i centaure, 1912.

17 d’octubre.

Ciutats italianes.

2011-10-16T08:00:00.000+02:00

El viatge de la tardor enguany a començaments, pel pont del Pilar. Fem centre a Bolonya (hi ha vol directe). “Grassa, rossa, dotta” com és definida. Pel menjar: els “tortellini i els tortelloni”, el “ragù a la bolognese” i la mortadel·la; per la seva inclinació política d’esquerres; i per ser seu universitària, la més antiga d’Europa. Des d’aquí: Ferrara, Ravenna, Módena, Parma.

Totes elles varen ser ciutats importants en el Renaixement i l’Edat Moderna. Amb les seves nobleses i la seva vitalitat mercantil, cultural i artística. Amb poder propi que anava variant. Estaven, estan, ben situades geogràficament. Al mig del bell pas entre l’Orient i l’Occident, en una planúria rica d’aigua i de bona terra, colonitzada des de molt antic. Ara, sorprenentment, es mantenen amb una vitalitat envejable.

Vaig treure’n la conclusió de que són ben conscients de que cal mantenir els seus actius monumentals, no sols com a forma de preservar el patrimoni, que també, sinó com a reclam turístic. En viuen molt d’això i ... hi ha tant per veure! L’abadia de Pomposa, per exemple, que varem anar-hi expressament. El manteniment del monuments és present arreu. Sant Petroni, a Bolonya, amb la façana tapada per restauració, El Duomo de Módena ja llueix mig refet per fora, la façana del davant, però encara en queda l’altra meitat en obres i tota la torre Ghirlandina. El campanille del Duomo de Parma, embolcallat tot restaurant-lo. A Ferrara, la façana de la Catedral sols és això, una façana, ja que darrera hi ha una església de la Contrareforma, però la plaça del davant val la pena amb els seus restaurants, botigues i pastisseries, al costat del Castello Estense.

Alguns detalls: A Ferrara (uns 140.000 habitants) una gran exposició, al Palazzo dei Diamanti, sobre el Paris de Modigliani, Picasso i Dali: “Gli anni folli”. Interessant pel conjunt d’autors presents. A les quatre de la tarda d’un diumenge d’octubre hi havia cua i feia de mal visitar de la gernació que la contemplava. Sort de l’excel·lent catàleg.

A Parma, al Palazzo Pilotta varem admirar el Teatro Farnese, tot de fusta i molt gran. ¡Quina responsabilitat mantenir-lo i fer-lo servir, encara que sigui de tant en tant! Però no varem veure el retrat de l’esclava turca del Parmigianino (Francesco Mazzola), aquest dies estava cedit a Florència.

A Bolonya, l’interessant conjunt de les esglesioles dels primers temps de l’Edat Mitja, refetes més tard, de l’Abbazia de Santo Stefano, cuidat per benedictins. La torre Asinelli, una de les “torre pendenti”, de 97 metres, de les més altes d’Itàlia, de les clàssiques de finals de l’Edat Mitja, també estava embolicada per restauració. Els carrers amb porxades són continuats. Les places, empedrades, sense verd ni arbres, això queda pels parcs, no per les places. Les botigues, especialment les de roba, feien molt de goig, encara que algunes mostraven uns preus per caure d’esquena. A les de queviures, compraries pels ulls.

Ravenna mereix una entrada independent.

15 d’octubre.

La mà de Déu.

2011-10-15T09:42:00.001+02:00

Segons ens explica el Gènesi:

"[...] i Melquisedec, rei de Salem, traient pa i vi, com era sacerdot del Déu Altíssim, va beneir a Abraham, dient: Beneït Abraham del Déu Altíssim, l'amo de cels i terra. I beneït el Déu Altíssim, que ha posat als teus enemics a les teves mans. I li va donar Abraham el delme de tot."
Gènesi 14, 18-20,

Melquisedec és el sacerdot receptor del primer delme registrat en la Bíblia, donat per Abraham i el primer sacerdot-rei.

Sembla que el delme d’Abraham va permetre a Melquisedec oferir un sacrifici a Déu. La mà de Déu ho beneïa des del cel.

(Detall de la mà de Déu al sacrifici de Melquisedec als mosaics de l’església de San Vital de Ravenna.)

15 d’octubre.

La màquina de pensar.

2011-10-14T23:24:00.000+02:00

Tot el que vull fer és….

14 d’octubre.