16 de febrer de 2021

La mostra de l'estrès-2.

 Tornem-hi amb la gràfica. És prou aclaridora per se però mereix alguns comentaris.


1)    Els socialistes. Sorprenentment (o no) la seva evolució és quasi plana, sí lleugerament cap a munt, lleugerament. Vol dir que en aquests deu anys tenen un vot fidel, terra i sostre alhora, entorn a 10.000 vots a les autonòmiques. Ni els esgarrapen res d’aquesta xifra ni aconsegueixen incrementar-la entrant en camps adversaris. Pot deure’s a les característiques dels seus votants i de la seva organització.

2)   Les dues grans branques dels avui independentistes (no ho havien estat mai fins fa poc). La Convergència de sempre malbarata la seva herència (o potser era una deixa?) i el seu avantatge històric respecte a Esquerra es difumina al 2015 en que pràcticament marxen empatats repartint-se l’espai. Quan pugen ho fan alhora i quan baixen també. Com que costa, ara, no abans, diferenciar-los ideològicament, deu ser un problema de baralles de família.

3)     La dreta clàssica, el PP. Van cap a la irrellevància. D’una punta de 8.500 vots als 1.500 d’ara. Els seus possibles votants els donen per perduts, no hi ha res a fer. Potser van a nodrir altres opcions, o potser es queden a casa. Fort per un partit que aspira a ser, i ha estat, alternativa de govern a Espanya.

4)     La flamarada, Ciutadans. Com un coet, de res a ser els primers amb més de 21.000 vots a les “obligades pel 155” del 2017. Els seus errors estratègics, no sé si es podia esperar gaire estratègia d’un producte de màrqueting que per definició és pura tàctica i a vegades equivocada, els han portat a la gran patacada del 2021, poc més del 10% del que tenia. En Rivera no era en Luque.

5)    L’esquerra alternativa. Aquests encara estan buscant el seu lloc al sol i no acaben de trobar-lo. Han passat per quatre o cinc noms i organitzacions en els darrers vint anys, ara són En Comú Podem, però poden poc. L’ensulsida del model alternatiu a finals dels 80 del segle passat els ha deixant sense referents i ja fan intents per aixecar-se però els costa. Ara estan en un punt baix que la poca participació els ha salvat els mobles.

6)    Els “indepes” radicals, de sempre, la, o les, CUP. Amb mentalitat de secta de grupuscles van fent pretenen condicionar als seus grans de tota la vida. A vegades ho aconsegueixen, com al 2015. Com que sempre són quasi bé els mateixos, com els anteriors, la variació de la participació els dóna més o menys protagonisme

7)    La dreta, dreta. Emergeix de tant en tant, ara són VOX. Però ja els havíem vist, a les eleccions municipals del 2011 van esbotzar el tauler del Consistori. Van desaparèixer, i ara han tornat, una regidora d'aquell  moment s’assentarà ara a la Ciutadella. Recullen, i en això en saben, el vot emprenyat del descontent a qui no se li ofereixen alternatives creïbles. El que passa és que això es dóna arreu dels països avançats. Propostes de solucions fàcils a problemes complexos. Els demòcrates tenen un problema, no amb aquesta opció, sinó amb ells mateixos.

8)  Queden els “altres”, les opcions menudes i variades que sempre són presents encara que invisibles. També van perdent protagonisme, de ser la seva suma la quarta opció passen a la última de tot. Evidentment esdevenen, ho vulguin o no, en una “frikada”.

Si ara comparem la gràfica comentada amb les variacions de vot expressades el diumenge passat -que totes sumades (i restades) donen l’increment de l'abstenció- tindrem el panorama complert del què va passar.


Els socialistes van guanyar per incompareixença dels seus adversaris. Els de la dreta ni es van presentar al camp. Els ara independentistes es van presentar amb mig equip. El socialistes, incorporant un bon fitxatge de darrera hora, van mantenir el “tipus”. Clar que hi va haver efecte Illa!, vés a saber si haguessin pogut mantenir el resultat sense l’expectació, pròpia i aliena, i la il·lusió de la novetat al camp. Ep! i aquest nou jugador es queda per continuar jugant.

Ara es recomposaran les forces. De quina manera? Depèn dels jugadors, entrenadors i directius de cada una d’elles. El cert és que els espectadors estan cansats del joc que veuen, de les incapacitats d’uns, dels enganys dels altres, de les impotències per intentar trobar una sortida en que tothom s’hi trobi còmode, ni teva ni meva. Això requereix diàleg i cessions. Aquestes primeres hores desprès dels resultats els moviments que s’anuncien no són per creure encara. La reflexió és d’alguns dies més, malgrat els mitjans apressin per treure notícies. Si tothom, tothom, creu que cal continuar com si no hagués passat res serà un desastre. Que s’ho pensin i que hi pensin. No es pot continuar igual, els votants ho han certificat amb la seva presència, o absència.

16 de febrer.

2 comentaris:

Carles ha dit...

Vot independentista en màxims històrics a Mataró, amb el 47% dels vots

Sobre qui escriu. ha dit...

Perdona, “Carles”, pots posar el cognom i la cara? No passa res, home, jo ho faig, i queda més “autèntic”.
Respecte al que dius: i..., què contradiu, si ho pretén, el que exposo? Jo no he parlat de percentatges, he parlat de vots emesos a les urnes i dels resultats objectius de les opcions que es presentaven, res més.