Avui s’ha mort en Josep M. Canals. Érem vells i bons amics.
El seu record serà el meu record dels trossos del camí de la vida que vam fer
plegats. Des de joves, si mal no recordo, o potser no, a les cooperatives.
Després en la política, va ser un regidor fugaç a les llistes socialistes del
1979. No va entrar al començament sinó que va reemplaçar a un company que va
plegar abans d’acabar el mandat. Crec que hi ha va estar molt poc temps i
després no va voler continuar a la política. Més tard en la feina de personal
qualificat a l’Ajuntament.
Responsable administratiu des de sempre, a les fustes, a l’hospital,
a l’Ajuntament. En Pim Esperalba el va rescatar per tornar al món hospitalari.
Això són els meus records ara imprecisos. Molt entregat i conscient, això sí,
de les feines que se li van encarregar.
A nivell personal era
molt afable amb una sana ironia que el caracteritzava, un xic sornaguer. Aimant de la bicicleta
de muntanya, havíem fet alguna sortida plegats pels entorns de l’Escala i el
Montgrí on hi tenia un apartament. Molt de la seva família: esposa, fills, nets,
germans. Va cuidar la seva mare de llarga vida. Els ulls no el van ajudar en el
tram final de la seva vida ja jubilat, però maldava amb una lupa per continuar
llegint.
Vam compartir, ho he dit al començament, trossos del camí de
la vida, amb molts altres amics comuns. Ara sols em quedaran els records. Sabia
de la seva malaltia, dura. Descansa en pau, amic. Una forta abraçada, Dora, Roc,
Roger i tota la família. Ens trobarem, espero que temps encara, pels carrers i
les places de la nostra ciutat i plorarem la seva figura.
18 de març.
