Dos intents
per combatre el pensament separatista: Un, explicar la seva irrealitat; dos, presentar
una alternativa.
1. Desprès de qualificar, piulant en obert amb una
amiga, de malfactors als polítics empresonats i fugits al estranger vaig
aixecar una petita polseguera entre alguns addictes a la causa independentista.
Debat curt i correcte, sense gaires estridències.
Anem a pams:
Malfactor: que comet actes criminals (segons els diccionaris). Dues
acotacions: que comet actes, és a dir
fa coses; criminals, de crim: Violació
greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de
caràcter greu.
Evidentment,
qui substància en justícia aquest qualificatiu és un tribunal. El meu
qualificatiu és una opinió personal sense cap rellevància jurídica. Però el
cert és que hi ha un procediment en marxa i un jutge instructor ha qualificat
així les accions (compte bé!, les accions) dels imputats. Veurem si a l’hora
del judici, els tribunals corresponents ho corroboren. Per tant, una de les
primeres fal·làcies que cal desmuntar és que els polítics empresonats fins ara
provisionalment ho estan per les seves idees. Ho estan per les seves accions,
pretendre implementar un nou sistema polític administratiu a Catalunya separat
d’Espanya, per fer separatisme.
Podríem també
considerar si la presó provisional pels encausats (que dura des del començament
del procediment) és correcte o no i si ja no dura massa. Hi ha molta gent que
pensa que no ho és i s’hauria d’acabar. Opinió respectable (tant com la
contraria) que no ha fet cap osca en la voluntat del jutge ja que les
actuacions (per exemple, les fugides) o les declaracions (del propi nou Govern
de la Generalitat) que hi ha entorn als empresonats no hi han ajudat gens. O, ¿és
que no s’entén la lògica de l’altre, dels altres? ¿Sols la pròpia lògica és la
correcta? És que són amics meus!,
se’m ha arribat a dir. ¿I què té a veure aquesta circumstància personal en el
tema? Els conec i són bona gent (fins i
tot van a missa)! Quantes cremades per ficar la mà al foc i quanta gent
identifiquem amb la nostra condició!
Oh, però
tornem al separatisme, ¿aquesta pretensió
no estava avalada per les urnes en un procés electoral? Bé, deixem de banda
si això és o no és així, hi hauria molt a discutir, percentatges,
circumscripcions, presència diversa amb posicions discutibles,... Anem al moll
de l’os: la sobirania
per prendre aquesta pretensió. Ah, ¿però
el Parlament de Catalunya no és sobirà? No, no ho és. És un derivat de la
Constitució Espanyola, agradi o no agradi, mira que s’ha explicat de vegades! ¿Que
a alguns els agradaria que fos sobirà? Certament, però no ho és. ¿Cal recordar
que aquest President de la Generalitat que diu que els catalans no reconeixen
al Cap de l’Estat (el Rei Felip) té el seu nomenament i pot exercir-lo per un
acte signat pel monarca? ¿Cal explicar novament que els Alcaldes, fins i tot els
de la CUP, deuen el seu càrrec a un acte, i una acta, de la Junta Electoral de
l’Estat espanyol? Que si no fos per això no podrien signar cap paper oficial, o
que ningú signaria res amb ells, ja que no serien reconeguts?
Llavors, ¿com es pot implementar la voluntat d’aquells catalans
que creuen en aquesta sobirania inexistent i poder així prendre les accions que cregui
més convenients per la seva voluntat? Doncs, com
vinc explicant des de fa molts anys sols hi ha dues vies: la de l’acceptació de
que així sigui per part dels que ostenten la sobirania a través de les lleis
corresponents, o la de la obtenció de la mateixa per la via de fet. La primera
via és un pacte ara per ara impossible (no hi haurà un nou harakiri a Les
Corts). La segona via sols es pot aconseguir per la revolta. Ho explica molt bé
Pau Luque: “La secesión en los dominios del lobo”. Catarata, M-2018.
El pacte és
impossible perquè no hi ha cap Estat de l’entorn i de les característiques del
nostre que ho accepti en el seu ordenament, no existeixen jurídicament ni el
dret a decidir, ni el dret a la autodeterminació (no és aplicable a Catalunya l’existent
internacionalment, no som cap colònia encara que alguns pretenguin vendre-ho
així), ni el dret a la secessió. La secessió, en tot cas s’obté, però això ja
és l’altra via. Quan es pretén un pacte amb menys de la meitat de la població a
favor i la resta en contra, quan les principals empreses del país marxen
espaordides, quan no hi ha cap reconeixement internacional sinó sols
advertiments en contra, quan els impulsors de la mesura són empresonats o se’n
han d’anar a fora, és evident que no hi ha pacte possible que avali una
secessió.
La revolta...,
ah, parole, parole! És evident que hi
ha qui en parla, però, ¿Hi ha la força, amb tot el que comporta la força, per
portar-la a terme? ¿Hi ha voluntat secessionista més enllà de la “boquilla”? Sí,
hi ha antecedents, els d’Irlanda per exemple, fa cent anys, a sang i fetge. No
cal anar més lluny i arribar-se als dels
neerlandesos (s. XVII), encara que alguns els agrada pensar-hi. També tenim els
resultats de la descomposició del imperi soviètic, però, són tant poc
aplicables! Els bàltics, uns altres en les mateixes circumstàncies. També tenim
proves de com han acabat alguns altres que ho han intentat: l’IRA a Irlanda del
Nord, que va haver de claudicar; o ETA al País Basc, derrotada precisament per
les forces policials, jurídiques, administratives i socials de l’Estat...
espanyol.
Però, que ens en deixin parlar! Però si
no pareu de fer-ho, fins i tot des dels mitjans públics abassegadorament! Que ens deixin comptar-nos! Però, si ho
feu a cada elecció del nivell que sigui (pervertint el seu objecte), a més dels
intents irregulars!
I aquí és on
arribem al país partit.
Per Déu, obriu els ulls i mireu!, que
no ho veieu? Heu aconseguit trencar, anorrear, el vell somni de les
esquerres catalanes de bastir un sol poble amb tot els que vivíem aquí
independent de on havien nascut i de quina llengua parlaven. Dades, ¿en voleu?
La més evident: el primer grup polític al Parlament de Catalunya és un grup
català (perquè així en són els seus components i votants), el de C’s, anticatalanista! Per primera
vegada des de l’establiment de l’autonomia catalana una tercera part dels
votants i dels escollits han manifestat les seves pretensions anticatalanistes.
¿No en teniu major prova? La conya de Tabàrnia,
¿no us és significativa tampoc? Però podem continuar: ¿qui mira TV3 per exemple? Els catalanoparlants.
Els que no ho son ja no la consideren seva (alguns catalans de soca arrel,
tampoc). ¿Perquè hi ha catalans que es refien més dels cossos policials
estatals que del Mossos d’esquadra? ¿Qui
va amb els llaços grocs i qui els blasma? Compte, que aviat això arribarà al
sistema escolar, al temps (i no massa llunyà)! ¿Perquè en l’espai públic hi ha d’haver manifestacions institucionals
partidàries? ¿Què hagués passar si jo hagués hissat una bandera vermella (quan
era alcalde socialista) a l’entrada de la ciutat? La pretensió d’ignorar o
obviar la realitat és una característica dels separatistes, fora d’ells no hi
ha cap altra realitat ni dret a ser-hi. Això comporta derives preocupants, les
hem vist a la història no fa pas gaire i a prop.
La pregunta que cal fer als
separatistes és la següent: ¿Voleu
construir dues comunitats atenent a suposades característiques lingüístiques o
sentimentals (ètniques és massa fort)? Com a Bèlgica, per exemple? Suposo que pensar que s’imposarà una sola
comunitat, la hipotètica vostra, ja és prou evident que no és possible, oi? (compte
amb l’argument trampós, capgirat, del recent
article d’en David Miró a l’Ara) ¿Què hi havia de dolent en la construcció que s’havia fet fins
ara? S’havia recuperat l’idioma, l’escola, l’administració pública, les
institucions... Però, volem anar més
enllà! Els 14 articles del nou Estatut del 2006 tombats pel T. Constitucional ho
van esbotzat tot! ¿Tot?, no foteu! ¿No serà que heu inculcat un sentiment
emocional, no racional, en el debat? Ens
foten, van a per nosaltres? Apa! ¿Ho anem a explicar a fora? ¿Amb quins
arguments i amb quines dades?
¿Dues
comunitats separades, que no es barregen, que tenen els seus codis propis, que
malviuen plegades ja que no hi ha més remei, que es menyspreen, que poden
arribar a enfrontaments? No sé, no sé, de quines fons intel·lectuals beuen
actualment (si és que en beuen d’algunes) els que dirigeixen l’actuació
independentista. Del N-VA, la Nova Aliança Flamenca? (Llegiu l’apartat
de Bèlgica del llibre de J.M. Martí
Font/ Chistophe Barbier, “La Fortaleza
asediada. Los populismos contra Europa”, Ed. Península/Plon. B-2018). De
caps pensants en tenen, que pensen bé o malament, no ho sé pas, però de pensar
pensen.
2. Fins aquí, però ara bé: quina alternativa hi ha?,
què s’ofereix alternativament a la població catalana per no arribar a
conclusions dramàtiques de cara al seu esdevenidor i plantejar-lo en positiu?
La paraula
clau és identitat. ¿Sols
hi ha possibilitat de bastir una identitat individual i col·lectiva des del
passat o és possible construir-la cap al futur? ¿Sols des de la llengua (normativitzada
no fa més de cent anys), des de les costums i tradicions (no gaire llunyanes o
suposades i moltes inventades), de les institucions bastides en un altre moment
històric (tampoc tan antic, però ja superat), des de les emocions primàries
benintencionades (naïves),...?
Evidentment,
tots recollim una herència del passat en forma d’idioma i comportaments i la
desenvolupem d’acord amb l’entorn en el que creixem, la socialització que
tenim, i anem construint la nostra pròpia identitat. En les comunitats
tancades, o que es tanquen (ètnies, religions, sectes, ...), la preservació de
la identitat és molt forta. ¿Succeeix el mateix en les col·lectivitats obertes
d’avui en dia? Evidentment que no. No solament per motius de les majors
facilitats dels intercanvis culturals, sinó també per les condicions de vida,
de mobilitat, de les majors possibilitats d’accés a la informació,... Tot
condueix a que allò que “sempre s’havia fet, s’havia estat” ja no sigui tant
habitual de fer o de ser. Ho veiem en els gustos, en les aficions fins i tot en
la pròpia parla. El bilingüisme, o el multilingüisme, s’estén arreu del món, hi
ha gent que li agrada menjar oriental o americà, la vestimenta s’uniformitza,
la música és internacional. ¿Què li deu dir a un jove català d’avui un plat de
mongetes amb botifarra, que va ser habitual (i a vegades sense botifarra) en
les taules de casa nostra no fa pas tant anys? Els italians ens han empeltat de
pizza i els noruecs, molt nacionalistes, treuen de casa un vestit tradicional (¿tradicional
de quan?) sols el dia de la festa nacional, aquí ni això, encara que hi ha
algun babau que reivindica les espardenyes de betes.
En les
societats avançades i obertes la identitat canvia ràpidament, s’adapta a
l’entorn més ràpidament. Sols els fonamentalistes es resisteixen a acceptar-ho.
Mantenir una identitat estancada és mantenir un control des d’algun punt
(polític, religiós, econòmic, ...) sobre la col·lectivitat. Si tothom
s’atreveix a construir la seva pròpia identitat, si aquesta a més surt de les
barreges més impensables i inversemblants de tot ordre (racial, sexual,
ideològic, ...), la llibertat en surt enfortida i el control i la dominació
sobre les individualitats retrocedeix. Les identitats són convencions socials,
construccions humanes que no són immutables, son canviants i més en els temps
d’avui.
¿Quin és el
futur de la identitat catalana? Hem de saber llegir cap a on va el món. D’aquí
pocs anys, els europeus no serem gaire més del 5% del total de pobladors del
Planeta que encara no fa pas 70 anys dominaven totalment i els catalanets/etes
l’1% d’aquest 5%. Passarem per poc que ens descuidem a ser masovers del nostre passat.
Les nostres religions seculars (que aquí s’esllangueixen), les nostres petites parles
(amb les que no podem anar pel món), les nostres menges, els nostres olors i
colors, seran residuals. Però malgrat les guerres seculars que han ensangonat l’extrem
del continent euroasiàtic, això que en diem Europa, hem bastit la millor i més
apreciada forma de vida del món. En el camp polític és innegable, com ho és en
gaire bé tots els camps de la vida col·lectiva. Amb totes les mancances que
vulgueu fer notar i el camí que ens queda per recórrer: llibertats i drets,
convivència, serveis comuns, organització política, economia,... Europa, si
seguim pel camí de les velles identitats que ens proposen els nacionalismes a
tot arreu, pot anar enrere en el seu model que ofereix al món. A alguns ja els
va bé, als autòcrates de més enllà sobre tot. No els convenen exemples en els
que no poden emmirallar-se. Grans parts del món, en extensió, però sobre tot en
població, tenen altres models que nosaltres no desitjaríem.
¿Contribuirem
al “nosaltres sols” que preconitzen populismes diversos des de Noruega a Itàlia
i des de Polònia a França? No, la nostra identitat actual catalana -que no és
mil·lenària malgrat és pretengui- l’hem de projectar al futur ajudant al
manteniment i a la millora del model europeu. ¿Perdrem coses de la nostra
actual identitat? Segur, no les estem perdent ara sense adonar-nos-en? En
crearem de noves amb altre gent, amb els que estan arribant ara, com ho vam fer
amb els que van venir abans. ¿O es que ara no ens agrada menjar un gaspatxo ben
fresquet a l’hora de dinar? Potser ens oblidarem de la ratafia, com altres
s’oblidaran del patxaran que si fa o no fa és el mateix i dels licors que feien
els capellans als monestirs i la sardana quedarà com una exhibició de danses
folklòriques del passat (encara que no sé pas si té gaire atractiu com a
espectacle). Les nostres Mares de Déu quedaran com a indrets d’espectaculars
panoràmiques paisatgístiques per visitar i les processons com a elements estètics
per cridar el turisme en determinades èpoques de l’any. I les nostres
institucions les haurem d’adaptar a les circumstàncies d’avui i al món que ens
envolta. ¿Pau Vila no va fer les comarques dibuixant-les a tiro de carro? ¿No
hem vist la desaparició de les Caixes d’Estalvi (amb pocs escarafalls dels
“nostrats”)? ¿No veiem la reconversió quotidiana del nostre teixit econòmic “de
tota la vida”? ¿No veiem la mobilitat social que va generar la vella immigració
i la que segurament generarà la nova? ¿No estem discutint del turisme i de la
gentrificació del nuclis centrals de les nostres ciutats com està parlant tot
el món?
Els independentistes tenen por. Por d’una societat nova que ve i que ells pas poc que volen ja
que els ensorra el discurs. Passa a tot arreu, però això no té aturador. Cal dir-ho i explicar-ho i
treballar per adaptar-nos-hi. Entenc que és espantós per molta gent,
sobretot senzilla, si no se’ls hi ensenya, veure que el seu món desapareix,
se’n en va. Però per això hi ha els líders a les comunitats que marquen el
camí, que diuen a la gent per on anar, que arrisquen el que cal (Churchill
com a exemple). Els líders separatistes no són això, tot al revés. Volen
mantenir la cadira i obtenir-ne beneficis, encegant a la gent i portant-los a
un carreró sense sortida. Mantenint-los en el passat.
Hem de dir-ho i lluitar-hi. No és fàcil, però la gent jove sap millor que ningú com és el
món d’avui i el que ve. Han viatjat més (quina gran troballa
l’Erasmus/Orgasmus!!), no els fa res adaptar-se a noves experiències, tindran
una altra identitat que la que tenim les generacions més grans. Al País Basc es va acabar el problema quan
-entre altres moltes coses- la gent jove va girar l’esquena als temes
identitari tradicionals. ¿Hi ha rebot contra els separatistes entre la gent
jove d’aquí? Malgrat el que pugui semblar en col·lectius cridaners i
minoritaris, em sembla que sí. Al concert de la Rosario, a la platja de Mataró per Les Santes, els assistents
es sabien les seves cançons i cantaven a viva veu amb ella.
Mataró, 25 d’agost.