Sorpresa.

 

Ens aturem a fer un cafè en una àrea de servei força ample de l’autopista A-10 (Paris-Bordeus). Com en tants d’altres llocs, les administracions aprofiten l’aturada dels viatgers a l’indret per fer propaganda i “vendre” el seu àmbit territorial. Estem al mig d’una de les noves regions franceses, la Nova Aquitània : què hi ha, què s’hi fa, què es pot veure, quina és la seva història, ...

Amb el got de cafè a la mà entrem a una mena de pavelló espectacular que amb tota la tecnologia disponible avui ho explica. Fem una ullada ja que estem de passada amb el destí definit i recollim alguna documentació impresa. Una em crida especialment l’atenció: “Langues et cultures de Nouvelle-Aquitaine” editada per la regió.

Tot una descoberta. La France centralista i jacobina promocionant les llengües regionals!

L’obro i comença amb una “Edit” signada pel President del Consell Regional i per la Consellera delegada per les llengües i cultures regionals.

“A l’heure où le local retrouve tout son sens, les langues régionales prennent une importance nouvelle. Histoire, chants, récits, art de vivre...Les langues régionales ne sont plus cantonnées au folklore mais elles inspirent les Neo-Aquitain.es, les ressemblent autour de valeurs fédératrices.”

Ah, valeurs fédératrices !!

Busco a la Wiquipèdia (les entrades en les llengües originals acostumen a ser més extenses que les seves translacions) qui són els signants: Mn. le Président: Alain Rousset, del Partit Socialista, i de Md. La Conseillère Charline Claveau,  també socialista i vicepresidenta de la Regió.

Doncs, a més del francès, hi ha tres llengües més: l’eusquera, a la part basca, l’occità (llengua d’Oc), i el poitevin-sanitongeais del que no n’havia sentit a parlar mai que ja és una llengua d’Oil.

La Nouvelle-Aquitaine est de langues occitane, basque et d'oïl. En dehors du français qui, en tant que langue de la République, est parlé et compris partout, on trouve plusieurs langues vernaculaires ou régionales. 

Ah, la République!

Suposo que els que es preocupen tant dels temes lingüístics, a casa nostra i més enllà, ja ho deuen saber tot això, o, si no ho saben encara, ho haurien de tenir ben en compte.

30 d'agost.

 

Els astres.

 

Tinc un escrit començat fa dies sobre l’opulència en les nostres societats. Dubtes..., està aparcat.

Aquests dies m’ha vingut al cap la paràbola del ric Epuló que vaig conèixer de petit en els ensenyaments de la Història Sagrada que ens ensenyaven amb els primers estudis. Bé, de fet és la paràbola de Llàtzer, el leprós, i el ric Epulò. (Evangeli de Lluc, 16:19–31).

Conec per la Wiquipèdia que els Epulons eren una classe sacerdotal dels romans per dirigir el banquet de Júpiter (Epulum Jovis).

Es parla molt a les nostres societats occidentals (i orientals) de les desigualtats existents entre els seus components, dels que viuen al límit, dels que ni al límit arriben, de la pobresa de dones i infants. Certament hi són, les desigualtats i els que les pateixen, però no són el gruix més important del conjunt, fins i tot m’arriscaria a dir que són una minoria marginal, pel que es veu. Clar que la invisibilitat és una de les seves característiques.

Del que no es parla tant, o tant com tocaria, és de l’opulència de la majoria.

Abans economia circular.

Deixallesà deixalleries

Trasters

Oferta contundent i abassegadora.

Imparable, impossible contenir àel creixement com a indicador malgrat els intents per trobar-ne d’altres.

Si posem en qüestió la roda això no va. Ocupació, beneficis, funcionament de les administracions.

Anirem al infern. Llàtzer va anar al cel. És una història que es va explicar fa dos mil anys.

 

De cop començo a conèixer escrits, ressenyes, llibres, que fa referència al que vull explicar. Branco Milanovic em fa pensar molt, https://letraslibres.com/economia/el-pensamiento-magico-de-los-decrecentistas/ . Diria que creu que això no té solució, “...intentar convencer a la gente de que está persiguiendo equivocadamente el becerro de oro de la riqueza y que unas vidas modestas serían mucho mejores, ..., una economía de guerra en tiempos de paz no sería políticamente aceptable...cómo vamos a hacer que esta cesta sea aceptada por la gente...” és a dir, sense dir-ho, el creixement és imparable, ergo -penso jo- anem a la catàstrofe.

Un amic em fa referència a un article d'Irene Vallejo sobre Epicur, el busco. https://elpais.com/eps/2023-08-05/tener-un-cuerpo.html Sí, és això: “El epicureísmo es más actual que nunca por su demanda de placer para todos los cuerpos, pero también por su denuncia de avidez”.

Conec la notícia, de ja fa dies, que a Tim Jackson li acaben de publicar “Postcreixement”, Arcadia ed. B-2023. “Hem confós l’excés amb el progrés”. Ve prologat per un vell economista conegut, Joan Martínez Alier, des de sempre al pensament acadèmic i polític heterodox.

Tim Jackson, aquest nom em sona. Buscant, buscant... sí, en vaig llegir i encara tinc un llibre seu, no m’ha estat difícil trobar-lo, “Prosperidad sin crecimiento. Economía para un planeta finito.”, Icaria ed./ Intermon Oxfam ed. B-2011. El tinc amb paràgrafs ressaltats amb marcador de diferents colors (deuria ser el que tenia a mà en cada moment) i un retall d’una contra de La Vanguardia del febrer del 2012.

“Los esfuerzos individuales para vivir de manera más simple tienen más probabilidades de éxito dentro de una comunidad solidaria.”

El llibre ha tingut una ressenya d'Ariadna Trillas a Alternativas económicas de gener d’aquest any que em va passar per alt, la ressenya i la revista. https://alternativaseconomicas.coop/articulo/libros/el-afan-por-el-crecimiento-o-la-vida

Llavors, me’n adono d’on ve, de quin fons ve, la reflexió que tinc mig embastada. Es diu que la cultura que un té prové del que ha llegit, del que ha escoltat, del que ha vist, del que l’ha preocupat, del que ha viscut,... És el pòsit de la vida que has portat.

Fa temps que dono voltes al tema de la riquesa de les nostres societats, d’on ve, com s’administra, com es distribueix, ... Quan encara estava en actiu, vaig parlar de decreixement amb una responsable orgànica del meu grup parlamentari. Ni cas, perquè ve ara aquest a parlar d’eixos temes?

Demano el llibre al meu proveïdor habitual. Per la tornada. Ara tinc una nova selecció per aquests dies

.

16 d'agost.

Ara va de troballes.

Hem de buidar un espai de mals endreces. Les bigues de fusta de la vella cort de la casa que va comprar el meu avi farà aviat cent anys, que ves a saber quants anys tenien llavors, ja no donen per a més i cal reposar-les abans no ens caiguin pel cap.

A la planta baixa d’aquella cort hi havia un galliner que resguardava a l’aviram de nit, ja que de dia per un forat sortien a fora a un engabiat. També les botes de vi, el celler. Per una dreta escala de fusta es pujava al pis, el terra del qual també era de fusta aguantat per unes bigues escadusseres, que servia per emmagatzemar-hi la collita: herba pels conills, assecar mongetes i cigrons, guardar ametlles i patates,... Ah! També hi havia una màrfega per si alguna vegada no hi havia prou llits a casa per acollir algú de la família o de fora. Per enllumenat, amb un parell de bombetes de 25w, una a baix i una a dalt. La planta no té més de 20 m2.

Tot això, el meu pare, fa cinquanta anys, va pretendre aprofitar-ho per començar una nova casa en l’espai que li havia tocat en l’herència de l’avi. Va ser més fàcil acabar comprant a la tia Núria la casa, can Mon, de la que la cort n’era un afegit. La pretensió del meu pare es va abandonar i aquell espai va restar a mig fer, apuntada la intenció però estroncada, i va  esdevenir un lloc de mals endreços en que des de llavor ha anat acumulant de tot, restes de mitja vida nostra i dels avantpassats.

Ara, en una decisió que no sé pas si és massa encertada però obligada, refarem aquest espai, la vella cort de can Mon, tot mantenint-ne el volum i les obertures existents, amb un sostre nou i intentant convertint-lo en un àmbit més aprofitable. El meu somni és convertir-lo en una biblioteca, ara que ja no tenen sentit, però que reuneixi de millor i més ordenada manera els llibres i papers que he anat acumulant amb el pas dels anys. Somni que sospito que té la meva mateixa caducitat. Quin llast pel que em vindran al darrera!, però ja no hi seré. Que en facin el que vulguin.

Cal començar, i en aquesta remoció dels mals endreços el primer és triar què cal guardar i què s’ha de llençar. Feina complicada i dolorosa. Els objectes que anem “redescobrint” són part de la nostra vida. Els contenidors d’escombraries són a prop, la deixalleria no és massa lluny. Fem troballes i costa molt desempallegar-se’n. Sort de l’existència a can Mon d’un altre espai, ara marginal, que també caldrà posar en ordre algun dia i que ens ajuda a no prendre decisions dràstiques. Tot una feinada.

Una troballa. Ens seguiran d’altres.

7 de maig.

En temps de descompte. Final d’etapa.

 

Després de les eleccions municipals de maig d’enguany, correspon al nou Consistori mataroní constituït el passat 17 de juny reunir-se en Junta General de la seva Societat Anònima municipal, Aigües de Mataró S.A., per anomenar nou Consell d’administració de la societat.

Ja abans de les eleccions, i independentment del seu hipotètic resultat, vaig manifestar al Sr. Alcalde, President de la Junta General d’AMSA, la meva voluntat de no continuar ostentant la presidència del seu Consell d’administració, al marge de la possibilitat o interès que pogués haver-hi al respecte, voluntat que també vaig comunicar informalment als membres del Consell sortint tots ells representants de les forces polítiques llavors presents a l’anterior Consistori.

Vam celebrar el darrer Consell d’administració el passat 13 de juny i a hores d’ara no s’ha celebrat encara la Junta General que ha de renovar el Consell. Sembla que es farà a començaments de setembre, passat vacances. Per tant, es dona una situació d’interinitat en el Consell d’AMSA que no és problemàtica pel període estival en que estem i per haver estat resolts convenientment els possibles temes pendents.

Com cada any s’ha elaborat la Memòria anual de la companyia corresponent a l’exercici anterior, el de l’any 2022, i que enguany abasta també tot el període 2019-2023. Per motius de les normatives existents reguladores dels temps electorals successius que hem travessat no s’ha pogut fer pública. Ara ja ho és:

https://www.aiguesmataro.com/sites/default/files/downloadables/memoria_activitats_2022.pdf

 

Aquest publicació és cabdal per qui vulgui conèixer què és, què fa i com es fa, el servei d’abastament en baixa, la distribució als usuaris finals del servei, d’un element tant vital com és l’aigua i també la seva evacuació pel clavegueram i tots els controls i anàlisis inherents. També permet conèixer altres activitats de la companyia com és el Tub verd, subministrament de calor i fred a domicilis, empreses i equipaments públics, i la participació en la gestió del sistema de depuració aigües residuals de tots els municipis de la comarca.

L’any 2015, en una situació de governabilitat complicada a l’Ajuntament, l’Alcalde, President de la Junta General de l’empresa, em va demanar si podia fer-me càrrec del seu Consell d’administració. Vaig accedir, encara que estava jubilat, ja que el tema m’agradava (i encara m’agrada), no era executiu (aquesta feina recau en la gerència), ni era retribuït (fet que potser caldrà repensar en un futur). Al 2019, amb una situació de governança més estable, la Junta General va creure convenient renovar-me la confiança.

Ara, però, sóc jo el que plantejo que cal relleu. El jubilats podem donar algun un cop de mà, donar algun consell si ens ho demanen, però la responsabilitat ha de ser assumida per les generacions que en la flor de la vida, s’estan llaurant el seu futur. Els grans ja vam llaurar-nos-el en el seu moment i tenim unes perspectives ja finites de les que hem de gaudir-ne mentre puguem.

En aquesta segona etapa de responsabilitats públiques en la vida col·lectiva de la meva comunitat, confesso que m’ho he passat bé (algun mal moment, “pelillos a la mar”). Crec que la feina d’aquests vuit anys ha estat profitosa, al menys a mi m’ho sembla. En la presentació de la memòria que vaig redactar per encapçalar-la (curiosament hi falta de la del President de la Junta General) explico la celebració del centenari de l’empresa, l’any 2022, l’activitat de l’exercici darrer i un resum dels principals fets d’aquest període 2019-2023. Aquí hi ha l’enllaç per si algú li pot interessar.

 

https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2023-presentacio-de-la-memoria-damsa.html

 

Tanco un altre capítol de la meva vida. Estic content i satisfet.

 

3 d’agost.