18 de gener de 2018

Desvetllant records.

El meu vell conegut i amic Joan López s’ho deu estar passat d’allò més bé amb aquest càrrec nou de portaveu de Tabàrnia. Aviat farà 27 anys que ens vam conèixer, més dels que ell tenia llavors. 

El no, o és nou?, anomenat President a l’exili de l’encara etèria comunitat, l’ínclit Albert Boadella, ha fet un primer discurs per vídeo conferència: “Ciutadans de Catalunya, ¡No sóc aquí!”. Per destensar-nos una miqueta i per punxar el globus de la irracionalitat en la que hi ha mig país instal·lat, i l’altre mig patint, no està malament. Fora desitjable que tot tornés a la normalitat, els comediants a l’escena i els polítics a l’hemicicle. És un tòpic dir que l’exercici de la política requereix alguna dosi de teatre, però si se’n fa i se’n va de la mà pot ser molt contraproduent i nociu per la societat. La política avorrida és més efectiva que l’esverada.

Vaig conèixer personalment en Boadella en un sopar curiós, deuria ser a finals dels vuitanta. En un restaurant de carretera, crec que a Sant Hipòlit, o a Les Masies de Voltregà. Ens vam arreplegar un vespre –recordo plujós-, convocats pels Emprius un grapat de persones que giraven, o giràvem (en vaig ser membre de segona, de quota anual), a l’òrbita del Club: membres, amics, o convidats d’uns o altres. Acabat el sopar es va fer una semi representació bufonesca –foteta- sobre l’Ubú, és a dir el M.H. President Pujol, en la que hi van participar alguns destacats membres de l’entitat. Crec que no va passar de la lectura dramatitzada sense gaire rigor artístic. Tot això en la meva memòria escadussera d’un fet d’uns trenta anys enrere. Un fet que anava amb el tarannà d’en Romà Planas que era l’ànima del Club.

El que també guarda borrosament la meva memòria és el que em va passar al cap de pocs dies. Vaig rebre al meu despatx de l’Ajuntament una trucada telefònica del llavors Director Gral. d’Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat, en Joan Sala i Morell, inquirint-me per aquell sopar. Tot un interrogatori: qui hi havia, de què va anar, com es va desenvolupar la vetllada, si tenia alguna pretensió amagada... Em va sorprendre, em va sorprendre que una activitat privada crec que irrellevant, ja que pel que recordo no se’n va fer cap comunicació ni va tenir cap ressò mediàtic, ocupés les preocupacions d’un Director Gral. (la feina del qual era evidentment la de la comunicació de l’administració autonòmica amb els ajuntaments) suposo que per demandes superiors. Tot una mostra de l’estil de govern que es portava ja llavors, i que es continuaria portant molt temps més, des de la Plaça de Sant Jaume cantó Nord.

En Boadella amb el temps se’n va anar del país, fastiguejat, passant-se al “lado oscuro” amb Doña Esperanza, a Madrid, i ara des del seu “exili” l’han fet president de la imaginaria Tabàrnia. Un bon exemple, el d’aquesta nova Ínsula Barataria, per analitzar el que esdevé d’una acció, sostinguda, perseverant i insistent, que pot acabar amb el temps provocant una reacció de la mateixa pretesa intensitat que potser per imprevista, o per no comptar que s’acabaria produint, sorprèn i, als ben pensants, fins i tot escandalitza.


17 de gener, primer dia dels nous fets, a la setmana dels barbuts, Sant Antoni dels “burrus”. 

16 de gener de 2018

A quien corresponda.


Pel que passa avui, pel que va passar ahir i abans d’ahir, pel que passarà demà i, ... demà passat.
https://twitter.com/SerratEscribe
@SerratEscribe

Gràcies, Nano.





16 de gener.

14 de gener de 2018

Allegro ma non tropo.

Sabia a on tenia guardat el llibre i el vaig anar a buscar a l’estanteria corresponent. És tot un clàssic que sempre cal tenir a mà: “Allegro ma non tropo”, Carlo M. Cipolla, ed. Crítica, B-1991.

L’autor, traspassat ja fa temps (1922- 2000), va ser un prestigiós historiador italià que va acabar fent carrera acadèmica als EE.UU. Va publicar forces coses, però una de les que li va donar més reconeixement públic va ser l’avui comentada. Es tracta d’un petit llibre que recull dos assaigs que havia fet a començaments dels anys 70 (és a dir, gairebé fa cinquanta anys) i que durant un temps van circular sense ser publicats, editats anònimament d’una forma més o menys clandestina o informal (així el vaig coneixer jo), fins que al 1988 van ser editats en forma de llibre. No van tardar en ser traduïts també al castellà.

“La vida es una cosa muy seria, muy a menuda trágica, algunas veces cómica”. Així comença la introducció. 

El primer assaig és “El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarollo económico de la Edad Media”. El segon, que és el més famós y del que parlarem es: Las leyes fundamentales de la estupidez humana. Aquest darrer és el que el va fer popular.

“La humanidad se encuentra –y sobre esto el acuerdo es unánime- en un estado deplorable. Ahora bien, no se trata de ninguna novedad”. Aquestes són les primeres frases de la introducció al assaig.

Anem a les lleis.

“La primera Ley Fundamental de la estupidez humana afirma sin ambigüedad que:

   Siempre e inevitablemente cada uno de nosotros subestima el número de individuos estúpidos que circula por el mundo.”

La Segona Llei Fonamental diu:

   “La probabilidad de que una persona determinada sea estúpida es independiente de cualquier otra característica de la misma persona.

La Segunda Ley Fundamental es una ley de Hierro, y no admite excepciones.”

Desprès de fer un interval tècnic per ajudar a comprendre el que segueix, formula la Tercera Llei fonamental (llei d’or, la qualifica i crec que és la més important):

   “Una persona estúpida es una persona que causa un daño a otra persona o grupo de personas sin obtener, al mismo tiempo, un provecho para sí, o incluso obteniendo un perjuicio.”

Malgrat l’escepticisme i la incredulitat que pot provocar aquesta llei la pràctica -que qualsevol pot experimentar personalment- ens mostra que és certa.

Ve, llavors, una aplicació d’aquestes lleis sobre el poder i el poder de la estupidesa, que queda sintetitzada en la formulació de la Quarta Llei Fonamental que diu:

   “Las persones no estúpidas subestiman siempre el poder nocivo de las persones estúpidas. Los no estúpidos, en especial, olvidan constantemente que en cualquier momento y lugar, y en cualquier circunstancia, tratar y/o asociarse con individuos estúpidos se manifiesta infaliblemente como un costosísimo error.”

I així arribem a la Quinta Llei Fonamental que diu que és la més coneguda y que el seu corol·lari és citat amb molta freqüència:

   “La persona estúpida es el tipo de persona más peligroso que existe.

El corolario de la ley dice así:

   El estúpido es más peligroso que el malvado.”

Conclou l’assaig un paràgraf sensacional:

“En un país en decadencia, el porcentaje de individuos estúpidos sigue siendo igual a E (la proporció d’estúpids que hi ha sempre); sin embargo, en el resto de la población se observa, sobre todo entre los individuos que están en el poder, una alarmante proliferación de malvados con un elevado porcentaje de estupidez y, entre los que no están en el poder, un igualmente alarmante crecimiento del número de incautos. Tal cambio en la composición de la población de los no estúpidos refuerza, inevitablemente, el poder destructivo de la fracción E de los estúpidos, y conduce el país a la ruina.

Bé, ara ja puc, tinc tot el diumenge per endavant, anar a llegir i entendre el diari.



14 de gener.

12 de gener de 2018

Llibres de Reis.

Cada any els Reis porten, també, llibres. El Rei Blanc que coneix els meus gustos em va obsequiar dissabte passat amb un parell de peces remarcables, no sols pel seu contingut, que també, sinó especialment pel continent, pel llibre com a objecte físic en si mateix.


El primer és un àlbum il·lustrat: “Terráneo”, Mario Amodino i Vincenzo del Vecchio. Ed. Edelvives. Z-2017 (IV Premi Internacional Álbum Ilustrado 2017 de la mateixa editorial, la dels llibres de text del Maristes quan érem petits). És un llibre fantàstic, fa goig tenir-lo a les mans. De format gran, de paper gruixut, amb uns dibuixos i curts textos sensacionals. Pot ser per infants ja crescuts, però és un plaer per totes les edats. Comença així: “Hubo un tiempo en el que una sola tierra unía las costas del Mediterráneo.”, sí, el que és mar era terra i seves poblacions, de Gibraltar a Estambul, miraven al mar, però en sentit oposat a tal com hem vist sempre i es trobaven presoneres amb por i curiositat dels seus habitants dels mars que tenien en front. I no els va quedar més remei que buidar aquella terra i, acaba el conte,: “Así para dar respuesta a aquella pregunta unánime, para satisfacer ese humano deseo de conocimiento, el agua ocupó el lugar de la tierra y la tierra el lugar del agua”. I va sorgir el Mediterrani, la Mediterrània.



“Todavía hoy, los habitantes del Mediterráneo, impulsados por antiguos recuerdos y viejas costumbres, recorren, paso a paso, la tierra que un día fue suya.”




El segon és un llibre d’història, d’aquells que m’agraden tant. SPOQR. Una historia de la antigua Roma, Mary Beard, ed. Crítica, B-2017 (edició especial, de luxe). Sí, ja sé que el contingut és el mateix que el de l’edició normal i el preu més elevat, quasi com el d’una botella de bon whisky, però és tot un plaer tenir-lo a les mans, com si fos un llibre antic, de biblioteca centenària d’alguna universitat anglesa. Sis-centes pàgines, estic als primers capítols ja que no me’n he sabut estar de posar-lo a la pila, en espera. Comença amb Ciceró i les catilinàries, (s. I a.c.), per anar desenvolupant des dels orígens una obra que em sembla -pel que porto llegit fins ara- descriu la condició humana i les seves formes organitzatives socials d’una forma molt realista, vaja, tal com eren i són, i no com pensem que havien estat o voldríem que fossin. L’autora fa una descripció molt pedagògica de les dificultats de ser historiador i de les incerteses que han d’intentar desentranyar i les dificultats d’aconseguir-ho. Una història que, «al cabo de dos mil años, sigue siendo la base de nuestra cultura y nuestra política, de cómo vemos el mundo y nuestro lugar en él». Els de Crítica tenen una bona col·lecció d’història, especialment d’autors anglesos que –em penso, no sóc especialista- no havien estat gaire considerats aquí fins ara.




També a la meva pila pendent han arribat aquests dies dues obres que em semblen d’interès: El fin del Primer Mundo, David Lizoaín, Los libros de la Catarata, M-2017. Sols el títol ja em va captivar perquè intueixo per on va l’autor amb qui comparteixo alguna cosa a més de professió. Aquest dies n’està fent la presentació i no hauré de deixar passar massa temps per llegir-lo ja que m’agradaria també poder-la fer aquí.



L’altre és per a mi una incògnita expectant que espero sigui sucosa (mai tant ben dit): El país donde florece el limonero. La história de Italia y sus cítricos, Helene Attlee, ed. Acantilado, B-2017. Sols l’editorial ja és tota una garantia. En Vallcorba va fer i deixar una bona feina. Una crítica en parla així: El país donde florece el limonero es un ensayo exquisitamente escrito, editado y traducido que se disfruta página a pàgina”. A mi, que sóc un enamorat d’Itàlia, poc em costarà d’entrar-hi, així ho espero.







11 de gener.

6 de gener de 2018

Perjuri?

Fa ja uns dies, en aquells dies turmentosos, vaig piular un tweet



Recordeu La Yenka?: Izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, ¡un, dos, tres! Izquierda, izquiera, derecha, derecha, adelante, atrás, ¡un, dos, tres!...




Quasi bé tres mesos desprès d’aquella piulada no cal fer recompte una altra vegada de tot el que ha passat. Però, en resum, estem allà mateix, o més endarrere. Cadascú s’ha agafat els resultats electorals pre-nadalencs com li ha convingut i sembla que els agents polítics poques lectures clares n’han fet. Els que s’ho miren des de fora, des dels mitjans, o des de la simple opinió, diuen també la seva però sense gaire receptivitat (sembla) en aquells que han de prendre les decisions, ara ja, desprès del terrabastall.

El més sorprenent avui és que tothom ha guanyat, quan seria millor dir que tothom ha perdut. Les crides a revisar el que ens ha portat fins aquí cauen en sac estripat. Es va cap a la constitució d’un nou Parlament, que comporta una nova legislatura, la XII, i hi ha qui diu que cal continuar com si res hagués passat amb els treballs empresos a l’anterior. L’anterior va ser avortada de mala manera d’un dia per l’altre, degut precisament a les decisions que es van prendre, i tots van acceptar, si més no implícitament, que calia començar de nou o, ¿no era això participar en el procés electoral que acabem de viure?

I tothom també, bé, amb algunes incògnites encara per desvetllar hores d’ara, es disposa a recollir les actes corresponents que els donen dret a seure a l’hemicicle de la Ciutadella.

Art. 23 del Reglament del Parlament (DOGC 1 d’octubre 2015, deixem apart la darrera modificació de l’estiu del 2017)


Sobre aquest tema ja vaig fer una entrada al començament de la XI legislatura (basant-me en el Reglament del 2005, que no difereix gens de l’actualment vigent del 2015). No cal tornar-hi, encara que m’és sorprenent que es vulgui amagar, com avergonyits, un tema tant transcendental com aquest sense fer-ho personalment i en públic davant la Cambra en Ple. Però, pel que diuen alguns electes als mitjans (i potser d’altres pensen en privat), ¿és versemblant el seu acatament a la legalitat vigent? Pel que s’ha vist a la darrera legislatura, no hi ha hagut cap empatx en saltar-s'ho pel “morro” com si el que es va signar fos una mera formalitat sense importància. Des de l’estranger, fugits, o àdhuc essent de missa, confessos, o des de la crida revolucionaria, manifesta, ¿ens els podem creure? Em sembla que poc.

Un bon amic, advocat, em diu que en la legislació espanyola no existeix el delicte de perjuri. Llavors,
perquè és obligatori (de la forma i en l’expressió que es vulgui) jurar o prometre l’acatament a les normes superiors vigents? I si s’incompleix, ¿què comporta des del punt de vista jurídic? 

Si ni els jutges hi donen importància sembla que sigui com escriure a la sorra de la platja a pet d’ones.


6 de gener, vaig a veure que m'han portat els Reis.

3 de gener de 2018

Sorpresa.

Estic acabant de llegir “El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados”, Gregorio Morán, 3era. ed., Ed. Akal, M-2014. Me’l va regalar la meva filla per Sant Jordi i estava –com tants d’altres que tinc- a la pila pendent de ser atès en algun moment (moltes vegades, aquest moment no arriba mai i queden allà abandonats). No havia llegit res d’aquest autor malgrat tenir coneixements llunyans de la seva prolífica i polèmica obra i opinions. Alguna “Sabatina intempestiva”, (ara surten a Crónica Global), encara que d’una forma esporàdica, ja que La Vanguardia no és el meu diari de referència. Sóc addicte a la versió espanyola del Pravda encara que no defujo els nous digitals.

El tema del llibre en qüestió té el seu interès ja que abasta un període que he viscut amb alguna intensitat.Com a llibreter (ja fa molts anys) vaig recomanar moltes vegades “Tiempo de silencio” entre d’altres citats a l’obra; com a lector d’alguns dels personatges que hi són comentats, preferentment els que qüestionaven el Règim franquista, (o al menys així ens sembla llavors), fins i tot algun n’he conegut; i com a polític en el temps que vaig estar en actiu. No estic capacitat per fer-ne una crítica per la superficialitat de les meves lectures, pels meus pocs coneixements de la matèria i especialment per la ignorància sobre els contextos i els transfons del període (Cultura y política en España 1962-1996, és el subtítol del llibre).

La sorpresa, la meva, va saltar a la pàgina 717 de l’edició que tinc. Hi havia una cita de la meva persona! Mai m’ho hagués pensat sortir en un llibre d’aquesta mena, vaig quedar estorat. Sí, anava de la meva darrera ocupació i el càrrec institucional que ocupava.

Es sabido, aunque nunca fue evaluado en su justa medida, que el PSOE “se vió obligado a endeudarse para conseguir el sí en el referèndum atlantista”, amb una nota a peu de pàgina, 10. Anem a la nota:

10. Palabras del portavoz socialista en la Comisión Parlamentaria del Tribunal de Cuentas, Manuel Mas, 8 de junio de 2010.

Evidentment, al ser sols en una nota a peu de pàgina, el meu nom no surt a l’extens Índex onomàstic que clou el llibre, 33 pàgines a doble columna!

Vaig recordar el moment, el debat a la Comissió Mixta per a les Relacions amb el Tribunal de Comptes dels comptes dels partits polítics de l’any 2006, però la memòria és escassa, fugissera i traïdora i més quan ja ets gran i tens el disc dur massa ple per recordar-ho tot amb exactitud. Moltes vegades, amics, companys o coneguts, m’expliquen coses que he dit, fet, o viscut de les que no en guardo cap record i que fins i tot em deixen parat.

D’aquesta cita textual meva segons l’autor, ja que s’ha d’entendre així quan va entre cometes, recordava el moment però no l’exactitud de les meves paraules. Però tenia fàcil aclarir-ho: dues fonts, una subjectiva, personal. ¿Vaig escriure quelcom sobre el tema en el meu blog de llavors?, doncs, sí, tres entrades: La primera quan em va caure el tema al sobre, la segona corresponent a la sessió del dia d’autos i la tercera, quinze dies desprès, a la “tornada” del tema (en aquella Comissió Mixta els temes es veien dues vegades, primer en la compareixença exposició del President del Tribunal de Comptes i segon en la presentació i consideració de les propostes de resolució dels grups parlamentaris). Escrivia molt en aquell temps, de fet era un quasi diari personal.

La segona font és més objectiva. Cal anar al Diari de Sessions de les Corts Generals, ja que era un debat en una Comissió Mixta. Evidentment, allà hi és la transcripció exacta de les meves paraules tant les de la sessió del 8 de juny del 2010 (apa, quins dies moguts aquells al Congrés!), com les de la “tornada” del tema el 22 del mateix mes. Les paraules exactes són les següents:

“No me duelen prendas en explicar que la refinanciación de las cuentas del PSOE resuelve un viejo problema que algunos cínicamente obviaron, como quizás en estos momentos, cínicamente también, obvian la necesidad de apoyo de la situación económica que tiene nuestro país. Me estoy refiriendo -y ustedes se acordarán de ello- a la posición que algunos tuvieron en el referéndum de la OTAN del año 1987. Contra lo que era probablemente el sentido común del pensamiento de todos y del pensamiento político de cada cual, unos tuvieron una posición y otros otra, y se siguió adelante.”

No sé doncs pas, d’on va treure Gregorio Morán la frase entre cometes que m’atribueix. Una interpretació lliure de les meves paraules pel seu compte sí podia donar peu a una frase semblant, però sols de la seva collita, no posant-la en boca meva que queda clar que no la vaig dir.

M’aconsella la meva filla que posi la frase sencera al Google a veure si potser puc esbrinar si surt d’alguna altra font. Si que recordo la utilització que feien alguns diputats dels mitjans de informació intoxicant-los barroerament, i crec que en aquell tema alguna cosa d’això va haver-hi, però crec que no paga pas la pena escarrassar-s’hi buscant-ho. Feta la consulta sols surt un article d’un blog comentant el llibre en que recull expressament la frase de marres, desprès reproduït en una revista. Però,... el llibre ja anava per la tercera edició el 2014, no sé pas de quants exemplars era cada edició, encara que és de suposar –especialment per la polèmica que va envoltar la seva sortida- que d’alguns milers quant même.

Res, ara acabaré el llibre, ja em queden poques pàgines per liquidar-lo, escaldat, i cap una altra cosa, no repetiré autor. La pila pendent m’espera. Una sorprenent anècdota a les escorrialles, ja passiu, que reafirmarà la meva volguda disposició a l’ataraxia.




La foto és precisament d’aquells dies amb aquest tema al seient del President del Govern al banc blau de l’antic saló de sessions del Senat, a la Plaça de la Marina Española. N’estic content, no en va hi ha gaire gent que pugui dir el que jo, nogensmenys, sense cap altra pretensió, ni que sigui intempestiva.

3 de gener.

29 de desembre de 2017

Tips!

Acabem un any atabalat. El “procés” s’ha acabat, o no s’ha acabat? Sí que ha arribat allà on era previsible que acabés: argúcies, trampes, recursos jurídics, patacades, empresonaments, pròfugs, esverament, odi, sí, també odi. Els dirigents de tot això n’eren conscients. Sinó, eren uns inconscients, uns irresponsables, tant els que varen empènyer aquest desori com els que el van ignorar, subestimar, o arterament permetre.

N’ha quedat una gran fartanera. Molts n’estan fins dalt, tips. Tímidament primer, amb una gran reacció ara, tot just paint-la.

La feina dels nacionalistes ha estat persistent, implacable i impecable. Sols es percebia el seu missatge, relat en diuen ara, que des de feia temps, els del pujolisme, anava calant com pluja de pastor per convertir-se en els darrers temps en una tamborinada sorollosa refermant.

Van haver-hi intents de desmuntar l’engany, potser ja massa tard. En Pep Borrell va posar els números en clar. Federalistes d’esquerra fent feina de formigueta. Els partits centrals del país fins fa poc, desfent-se davant la mirada complaent dels adversaris que hi col·locaven tota mena de submarins. I llavors va sorgir, com aigua tumultuosa que trenca el mur de contenció del pantà, la reacció. Front a unes úniques banderes partidistes que s’havien apoderat impunement de l’espai públic en varen sortir d’altres institucionals reclamant també el seu lloc visible. Front unes ocupacions massives dels carrers, en van sortir també ocupacions d’altre signe. Front una utilització descarada i sense manies dels mitjans de comunicació públics en va sortir una expressa denúncia i rebuig deixant-los com factors de part, però fets amb els diners de tots. El que alguns mai havíem volgut es va materialitzar per esglai nostre: la reacció de signe contrari.

I varen arribar les urnes, no aquelles que van ser amagades vés a saber on i portades de matinada per utilitzar-les sense cap mena de validació reconeguda, sinó les de veritat, aquelles imposades des de fora però que ningú va rebutjar, amb les regles d’utilització clares, conegudes i acceptades per tothom. I es va constatar el que uns intuïen, o afirmaven, i d’altres negaven o no volien veure. Els nacionalistes, dividits, el 47,5%, estancats allà on estaven. Els altres, diversos, la resta, majoria. No hi havia un sol poble amb un únic clam, sinó que tant en els uns com en els altres hi ha molta varietat, com a totes les ofertes que pot presentar una societat desenvolupada als seus aparadors.

Però, continua la matraca. El grog com a símbol de resistència, de resistència davant la realitat. Alguns deuen tenir un yuyu! (Ni se te ocurra vestirte de amarillo...). La Corpo (CCMA) immutable, no té solució, no us hi capfiqueu, ho vaig dir ja fa deu anys. S’escau la dita: “Con estos bueyes aramos”. Tabàrnia com a símbol de l’absurd davant el mirall. (Per cert, farà aviat cinquanta anys -1968- que vaig començar a treballar amb l’Ernest Lluch en l’Àrea d’acció immediata de la conurbació barcelonina que deu ser-ne l’antecedent). I el país esquinçat, sense que es vegi, en aquests dies de final d’any, cap perspectiva de redreçar ni de començar a sargir la convivència. Els parents, amics o coneguts no en parlen per no enfadar-se i s’esdevé que també deixen de parlar-se i de fer-se, total per a  què si són dels “altres”.

Ara, que sabem el que sabem amb més certesa i tenim experiència i perspectiva per haver viscut el que hem viscut (i el que viurem, si Déu vol), un petit reconeixement d’afirmació.






L’any que ve cada dia tornarà a sortir el sol i ho farà per a tothom.

29 de desembre.

27 de desembre de 2017

Por las paredes.

Avui és l’aniversari d’en Serrat. Felicitats, mestre! Que ens acompanyis molts anys més.

L’any que ve farà 40 anys que va treure a la llum un àlbum que contenia aquesta gran cançó: “Por las paredes”. Aquest final d’any, d’un any particularment complicat, val la pena recordar-la.

Mil años hace que el sol pasa 
reconociendo en cada casa 
el hijo que acaba de nacer, 
que el monte dibuja perfiles 
suaves, de pecho de mujer, 
que las flores nacen discretas 
y las bestias y la luz también. 
Mil años para nuestro bien. 

En cada valle una gente 
y cada cala esconde 
vientos diferentes. 

Mil años, que el hombre y la guerra 
dieron lengua y nombre a la tierra 
y al pueblo que rindió a sus pies, 
la plata del olivo griego, 
la llama persa del ciprés. 
Y el musulmán lo perdió todo, 
la casa, el sueño y la heredad 
en nombre de la cristiandad.
Íberos y romanos, 
fenicios y godos, 
moros y cristianos. 

En paz descansen esplendores 
de amor cortés y trovadores. 
Dueños del camino del mar, 
no había pez que se atreviese 
a transitarlo sin llevar 
las cuatro barras en el lomo. 
Descansa en paz, ancestral grey 
vendida por tu propio rey. 

De mártires y traidores 
enlutaron tus campos 
los inquisidores. 

Mil años hace que el sol pasa 
pariendo esa curiosa raza 
que con su llanto hace un panal. 
Y de su sangre y su derrota, 
día de fiesta nacional. 
Que con la fe del peregrino 
jamás dejó de caminar, 
de trabajar y de pensar. 

Empecinado, 
busca lo sublime 
en lo cotidiano. 

Mil años hace y unas horas 
que con manos trabajadoras 
se amasa un pueblo de aluvión. 
Con sangre murciana y de Almería 
se edificó una exposición. 
Ferroviarios, labradores, 
dulces criadas de Aragón, 
caricias de este corazón.

Y lágrimas oscuras 
de los andaluces. 
Y la dictadura... 

Patria pequeña y fronteriza, 
mil leches hay en tus cenizas, 
pero un soplo de libertad 
revuelve el monte, el campesino, 
el marinero y la ciudad. 
Que la ignorancia no te niegue, 
que no trafique el mercader 
con lo que un pueblo quiere ser. 

Lo están gritando 
siempre que pueden, 
lo andan pintando 

por las paredes.




27 de desembre.

22 de desembre de 2017

No arribar a la llacuna Estigia

A començaments de setembre, el Caront barceloní va embarcar contra la seva voluntat, ara s’ha vist, quasi bé a la meitat dels catalans cap a un Hades, però vet aquí que segons el principi d’Arquímedes el seu pes i la reacció que provoca està impedint que la barca faci el seu camí tal com estava previst.

A finals d’octubre, el Caront madrileny va embarcar a quasi bé una altra meitat dels catalans, també contra la seva voluntat com ja s’anava veient, cap a un altre Hades, però al obligar-los a remar ho van fer en la direcció contraria del que pretenia.

Ahir, des de la riba, espectadors desolats, vam constatar les dues revoltes: la reacció del pes del uns i l’entossudiment de la direcció a emprendre dels altres. Malgrat els advertiments, quasi bé precs, que fèiem als Caronts no vam ser escoltats, al contrari, els espectadors vam ser menystinguts i blasmats.

Els passatgers de les dues barques estan en un gran estat d’esverament, els Caronts criden contra ells, però llurs passatgers no els fan cas. L’un no té prou força per conduir sol la nau, l’altre pretén fer-ho comandant a distància i així segur que no ho aconseguirà. Poden continuar un temps així. Quant? No ho sé, no sé pas si gaire temps. Segur que veurem, n’hi ha d’haver, algun cop d’efecte perquè no decaigui l’espectacle Si fos així, mentre tant, tot això serà insuportable de veure-ho i de patir-ho. Corprèn.

Fora bo que els dos Caronts renunciessin a les seves respectives pretensions, tornessis les barques a la riba, calmessin als embarcats, i ens tranquil·litzessin a tots.

Avui, a cop calent, és massa demanar ja que de reüll han anat mirant les revoltes de l’altra barca i de moment això els consola, trist consol i els embraveix. Però recordem que segons la mitologia, a la llacuna Estigia, per desembarcar els morts, hi desemboca el riu del mateix nom: l’Estigia, o l’Estix, que vol dir odi.

Que no quedin en ell els embarcats. Que els Déus ens protegeixin i que els vents ens siguin favorables.




22 de desembre, l’endemà.     

20 de desembre de 2017

Ataràxia.

A Fermín Bocos

Mantinc el costum de felicitar les festes de Nadal i desitjar un bon Any Nou amb una composició que em faig jo mateix. A més d’una manifestació d’amistat i d’estima cap a la gent amb la qui et sents relligat amb més o menys intensitat o contactes serveix també per altres coses: posar llurs adreces al dia, eliminar dissortadament als que ja no hi són i tenir-ne llavors un record, i rebre també retorn en forma també de Nadala, o d’unes simples paraules de cortesia i agraïment, o manifestacions diverses.

A més, ara és molt fàcil poder fer-ho ja que amb un simple clic al teclat de l’ordinador fas la feina i t’estalvies la postal, el sobre i el segell, anar a cercar una bústia i saber arribar a temps. Els d’UNICEF, i tants altres com ells, ho deuen haver notat i mira que durant anys he anat guardant totes les que rebia de la seva producció ben reeixida.

Un antic company d’escola, de quan anàvem amb bata per Valldemia, a qui fa molt temps que no veig ja que viu a la capital del Regne em retorna la felicitació desitjant-me, entre d’altres coses, ataràxia.

Confesso, i així li he dit a ell, que he anat a la Viquipèdia a veure què volia dir aquesta paraula que jo no coneixia.

L'Ataràxia (en grec antic ἀταραξία) és la disposició de l'ànima proposada pels epicurisestoics i escèptics, gràcies a la qual assolim l'equilibri emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs i la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat, i finalment la felicitat, que és la finalitat d'aquests tres corrents filosòfics. L'ataràxia és, per tant, tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació amb l'ànima, la raó i els sentiments.

Vés per on! Sensacional! Jo que sempre m’he reclamat d’aquestes escoles filosòfiques, més pel significat que donem col·loquialment al que representen que al coneixement de les seves doctrines (hi afegeixo les dels agnòstics), resulta que ignorava aquest concepte. Gràcies, Fermín! Sempre has fet gala dels teus coneixements dels clàssics grecs i llatins i sé que algun suc n’has tret i publicat. Algun llibre en tinc d’autors d’aquestes escoles, fins hi tot m’he atrevit a regalar-ne (“Sobre la felicidad” de Séneca), malgrat que se’m dóna malament la seva lectura, em costa d’entrar-hi.

Certament, és un bon desig per els temps que vivim i el que sembla que ens vénen. Tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació a l’ànima, la raó i els sentiments. Tota una guia de conducta que no hem d’abandonar i que fora molt necessari que hi hagués molta gent del nostre entorn més immediat que també adoptés, especialment aquests temps i aquests dies. 

Un bon desig, sí senyor.



19 de desembre. Reflexió del dia de reflexió.

18 de desembre de 2017

A la millor collita del PSC:

Quant vaig deixar la política activa, ara ja fa sis anys, desprès de mitja vida, vaig tancar aquell blog que sembla que va ocasionar algun que altre maldecap orgànic. Però, ràpidament en vaig obrir un altre, aquest. Com que ja no era ningú, o el que digués ja no importava a ningú, no ha estat motiu de polèmica (ningú s’hi ha interessat, ni falta que fa), i sense cap pretensió de influir ni de destacar he pogut anar penjant el que em passava pel cap. Moltes vegades he pensat perquè el mantenia. Narcisisme?, voluntat de deixar en algun lloc públic (del ciberespai) la meva opinió o el meu pensament?, exercici mental per estar encara viu? Darrerament fins i tot he escrit que no sé per qui ho faig o per què ho faig.  Però de tant en tant em venen coses al cap, o em passen coses, o el que veig em suggereix algun pensament que m’impulsa a escriure'l. Potser, tot plegat, és sols un exercici de voluntat d’expressar que estic encara viu. Vaja, entre l’un i l’altre, porto ja més de 12 anys penjant coses a la xarxa, més 2.000 entrades.

Escric menys, ara no és necessari estar present quant ja no hi ets de present. A més tinc d’altres obligacions per atendre: els meus néts, que ens ocupen per tal d’ajudar als seus pares (vés per on, el proper dijous 21/12 no hi haurà escola i els haurem d’agombolar mentre els seus progenitors laboren); l’encàrrec que m’ha fet el company Alcalde de que li vetlli per les Aigües de Mataró (empresa municipal dels del 1965!), que ho faig de bon grat, sense sou, i que no em comporta gaire feina i sí satisfaccions; el viure sense gaires neguits, amb temps per continuar pedalant dalt la bicicleta, llegint o pensant en viatges, o cuidant els amics; vetllar per meva la salut, amb pastilles sols estic a 117 de colesterol, però ja vaig amb les artèries apedaçades; estar atent a l’actualitat, però mirant-la a distància, com a espectador ja; pensar, satisfet, amb tot el que he pogut fer amb els meus companys pels meus veïns i conciutadans. Res, vida de jubilat, procurant estar atent al que passa al meu voltant, intentant comprendre, debatre-ho amb d’altres que estan en la mateixa situació i tenen les mateixes dèries. Ah!, mantinc, com alguns sabeu, una presència poc notòria a Twitter que ha esdevingut una nova finestra al que m’interessa, que no és a tot i a tothom.

M’ha agradat aquesta iniciativa de fer un grup de WhatsApp de “La millor collita del PSC”, gràcies Isabel, i molt encertat el nom, certament vam ser la millor collita de llarg, eren altres temps. Em permet saber alguna cosa dels seus components, dels que hi volen participar. Em fa reviure les cares i els personatges que vam compartir un tros del camí de la vida i que desprès, escampats pel territori no hem tingut ocasió de tornar a saber els uns dels altres, llevat d’algunes excepcions que mantenim alguna esporàdica relació. Amb algun dolorós decés;  n’hem deixat algun/alguna pel camí, aquest darrers temps han estat, ho són encara, molt convulsos. N’hi ha que encara estan molt en actiu, la seva edat els ho permet o els obliga. Pel que sé dels de la meva “quinta” no estan gaire allunyats del que faig jo. A tots els recordo, us recordo, amb consideració, pel que vam compartir, pel que vam gaudir o patir, pel que em van ensenyar en lo bo i en lo dolent, pel que em van estimular o reprendre, pel que vàrem fer plegats del que n’hem d’estar orgullosos, pels temps que ens va tocar viure amb les seves grandeses i misèries, pel que vam veure de prop i viure amb més o menys presència, protagonisme i intensitat.

Companys, companyes, que els vostres dies siguin llargs i les vostres vides ben acomplides. Una abraçada a tots.


17 de desembre.

15 de desembre de 2017

Empedrat.

A en Quim

Les enquestes publicades, fins ara, diuen el que diuen. El resultat al vespre de dijous que ve serà el que serà. No sé si coincidiran, veurem. El cert és que vivim unes eleccions anòmales. Per com s’hi ha arribat, pel contingut de la campanya, per la situació d’alguns candidats rellevants, ... Punt i final del “procés”; punt i a part, només; coma i a seguir? Ja ho veurem a partir del 22. Aquell dia, amb els resultats a la mà, especulacions de tota mena amb una orella pendent de la rifa de Nadal.

Potser sí que el país no està partit en dos blocs com diu l’Obiols, però em sembla evident que està esqueixat, esquinçat (segons el Fabra: Rompre, fer trossos (un teixit, paper, pell, etc.) amb una estirada). L’estirada ha estat prolongada en els darrers temps i forta, amb perseverança i a cops amb batzegades espectaculars. El teixit, en aquest cas social, de la societat catalana, bé, dels seus components, aquells que viuen i treballen aquí, se’n ha ressentit i costarà molt tornar a sargir-lo. Fins i tot dubto de si hi ha massa ganes de fer-ho, veig massa voluntat d’identificar-se, d’imposar-se als “altres”, als qui siguin, d’esclafar-los. Llevat d’algunes veus que ho demanen, i algun candidat que ho proposa, i potser -més que tot- ho desitgen (ho desitgem), no veig pas a la majoria, a banda i banda, estar per la feina.

A menys que les previsions demoscòpiques i la realitat de les urnes sigui molt diferent, del cantó que sigui, tant li fa, no s’albiren –al menys jo no ho sé veure- voluntats d’assossegament, d’intentar comprendre a l’altre, de dialogar, de pactar. Clar que això representaria assumir per part dels contendents la necessitat obligada de recular d’alguna manera de les posicions mantingudes fins ara. Un em va dir: “No hem arribat fins aquí per ara desdir-nos, patirem el que sigui per un futur diferent!”. Podeu interpretar-ho del cantó que més us plagi, dels uns o dels altres, però manifesta un enrocar-se en els propis principis, voluntats i identitats sense admetre que cal arribar a un nou punt d’equilibri. Perquè d’això es tracta, d’equilibri, de tornar al fidel de la balança amb els pesos corresponents que facin el contrapès necessari. No hi ha tot un poble, no hi ha un sol poble. En les societats modernes, no sotmeses a cap imperatiu suprem com en l’antiguitat,  hi ha gent, gent amb afinitats diverses i a vegades contradictòries que pensen, actuen i viuen de moltes maneres. Unificar aquesta gent diversa vol dir acceptar les seves diferències i trobar els mínims comuns denominadors per que convisquin plegats i fer-ne d’ells màxims comuns múltiples.

L’empedrat, amb el bacallà esqueixat (ara que hem constatat que el tenim), les mongetes o cigrons, unes olives (i si hi posem també tàpares?), el tomàquet, una mica de ceba i pebrot, i un bon raig d’oli, és un dels plats tradicionals de casa nostra, ben mediterrani. És menja d’estiu, al menys així ho he vist sempre a casa. Haurem d’esperar el bon temps, els bons temps, perquè ens el portin a la taula? Pitjor, ens el portaran? Esperem que sí.
.




15 de desembre.

9 de desembre de 2017

Irresponsables.

En Jordi Amat afegeix un epíleg més al Llarg procés. Allà era “Matar al Cobi”, ara acaba de treure un pamflet (així el qualifica ell), La confabulació dels irresponsables”, en el que exposa com ha anat evolucionant el pensament i el sentiment nacionalista d’un temps cap aquí, fins al dia d’avui, el pas del catalanisme al sobiranisme i d’aquest a l’independentista, ara predominant i a on ens ha deixat tot plegat.

Molts hem dit o pensat, potser en privat, que l’operació de fer un nou Estatut va ser el desencadenant de tot això. Potser sí que era una necessària operació estratègica per sortir d’un atzucac constitucional, que alguns no vàrem entendre prou llavors, i avui encara, en tenim dubtes. Però desprès del 11-M i les seves conseqüències hauria estat convenient un gir tàctic que no es va saber, o voler, fer. Desprès, també s’hi van sumar altres coses.

Em temo, però, que li esperen més epílegs ja que la pel·lícula no s’ha acabat. S’han esquinçat masses coses, s’han desvetllat vells fantasmes, s’han enderrocat molts ponts, s’han creat molts sentiments positius i negatius. No sé pas com ens en sortirem tots plegats de tot això, però em penso que en tenim per força estona.

Les darreres pàgines de l’últim capítol “Un llarg epíleg”, (ja he dit que em sembla que n’hi hauran més) són sagnants cap els que han conduit el procés:

“Quan l’hora greu es arribada, Els segadors sonen com un comiat d’un funeral de segona. No hi ha alegria. No hi ha joia. Hi ha el rostre de la pena. Perquè tothom sap que, més enllà de les paraules, més enllà de la mobilització, no hi havia res de sòlid. Hi havia relat, hi havia energia, hi havia il·lusió, hi havia un nou demos, però no hi havia política perquè s’havia negat la realitat.”
......
“El desconcert és que les elits governamentals ho sabien, com comencem a descobrir, però ho havien silenciat. No convenia. Durant temps i temps s’havia tractat d’anar consolidant socialment el relat il·lusionant per tal d’eixamplar la mobilització permanent.
.....

Però quan desprès d’anys de relat ens despertàrem el dia que la puresa s’havia de concretar en quelcom tangible, més enllà de centenars de persones compromeses, no hi havia res de sòlid.”

9 de desembre.

1 de desembre de 2017

Jonàs

Aquest any, a començaments de la tardor, vam estar a Aquileia visitant la seva basílica. Per les informacions existents aquesta construcció ha experimentat molts canvis al llarg del temps degut a les vicissituds que sofrí la població en els llunyans temps en que era fronterera. Ara uns construïen, ara d’altres destruïen, més endavant es refeien, ... Sembla, però, que els mosaics del terra de la basílica són paleocristians, del s. IV, i s’han mantingut en un raonable estat de conservació i és el que mereix la visita.

Entre les variades i múltiples figures que mostren els mosaics n’hi ha una relativa a la història de Jonàs. Per les noves generacions, que no han estudiat Història Sagrada com ens va tocar a nosaltres, no els deu dir res ja que segurament no n’han sentit a parlar mai. Jonàs va ser un dels profetes menors descrit en l’Antic Testament i recollit també en les altres religions del Llibre. Sembla que Déu li va encarregar anar a Nínive per que reprengués als seus habitants la mala vida que portaven, però ell en lloc d’anar-se’n cap a l’est que era cap on havia d’anar s’embarcà en un vaixell cap a l’oest, defugint de l’encàrrec. La navegació va ser sotragada per un violent temporal que sols es va calmar quan els mariners van llançar a Jonàs per la borda de cap a mar. Val a dir que ho varen fer a petició pròpia, ja que entenia que així calmaria la fúria divina que havia desfermat el temporal. A la mar, Jonàs va ser engolit per una balena (o una altra mena de peix gros, o monstre marí) i desprès de romandre tres dies a la seva panxa va ser regurgitat a una platja. Fruit dels tràngol no li quedà més remei que complir l’encàrrec que Déu li havia efectuat i anà a Nínive a fer el seu comès.




Res, que m’ha vingut al cap aquesta història. Potser hauria pogut aprofitar la postal que vaig comprar a la botiga de records de la basílica per fer la Nadala d’aquest any, però no. Ja en tinc d’altres.


1 de desembre. 

30 de novembre de 2017

Creences

Els humans al llarg de la seva evolució han tingut “creences”. Davant el que no comprenien s’empatollaven un conjunt de supòsits per explicar-s’ho i fins hi tot bastien estructures socials i polítiques per justificar-los i desenvolupar-los. Al seu torn aquestes estructures esdevenien eines de poder que enlloc d’explicar i desvetllar el que no s’entenia eren instruments de control social i de dominació.

La força de la raó, els avenços de la ciència, fins i tot l’absurd dels mecanismes esotèrics, va anar desentrellant moltes de les incògnites que contempla la vida, i especialment la humana. No ha estat fàcil, les resistències a veure-hi més clar, a entendre-ho tot millor, han estat fortes, encara ho són en molts aspectes de la vida. Però, en una progressió geomètrica, aquestes resistències es van vencent. Queden moltes incògnites per desvetllar encara, però cada dia són més els “descreguts” de velles creences.

Malgrat els formidables avenços socials que hem assolit com a espècie, la inseguretat de molta gent i especialment la manca de dirigents que siguin capaços de convèncer-nos d’escollir camins de progrés fa que s’adoptin noves creences. Sorgeixen, si, noves creences a les que molts s’aferren per superar els seus neguits. Neguits d’un món complicat, com ho ha estat sempre, però que ara hauria de ser més entenedor. Potser el que interessa a estructures muntades sobre les antigues creences, a la vista del seu descrèdit, es engiponar-se’n de noves per continuar mantenir posicions de privilegi. O potser n’hi ha d’espavilats que veient allò que encara per a molts està per entendre es fan un cau a partir d’aquests desconeixements substituint als que posseïen les antigues explicacions.

En la vida de les col·lectivitats humanes les naixents explicacions es van obrint camí entre el manteniment de les velles. Conviuen, s’enfronten i fins i tot es barregen. En els nostres dies tot, però, passa molt de pressa. La informació és global, instantània i, a més, inabastable. Això fa que per a molts la possibilitat de comprendre, de comprendre cada cop millor la realitat, els comporti noves temences i basteixin noves creences. Potser esotèriques com ho han estat durant molt temps, inversemblants, regressives. No està determinat enlloc que la història de la humanitat no pugui experimentar retrocessos, i està bastant documentat que podem fins i tot arribar a autodestruir-nos. Decadència, subjugació, desaparició...

Ara es dona molta importància a l’acció col·lectiva com a forma de treballar els reptes amb els que ens enfrontem. L’”empoderament” de la gent es diu. Uns quants, més que no pas abans, ho poden assolir, però segurament molts no ho podran fer, encara els falta molt coneixement per arribar-hi. I qui sap si n’hi ha que ni ho pretenen. El que ens falta, i  no se’n parla gaire, són dirigents, gent que amb superior i format criteri dirigeixi, doni pautes, desbrossi camins de més futur, miri cap endavant, proposi decisions. Ens sobra gent que sense gaire senderi estigui al davant de les societats, ens sobren insensats que sols fan que engalipar al personal per mantenir les velles estructures, per mantenir-s’hi.

Temps difícils. I quan no ho han estat? El deplorable és que sabem moltes més coses, que hem viscut més, que tenim més eines, i encara necessitem “creences”, noves o velles, per anar segurs pel món, per aquest món.

30 de novembre.

13 de novembre de 2017

La situació.

Vaig escriure no fa gaire que havia deixat d’escriure, per cansament, per avorriment, per embafament, ..., per què, per qui, deia, i també perquè em semblava que m’aniria repetint, que tornaria sobre coses que ja havia dit i que era cansí repetir-les. La imatge del hàmster en la seva roda és per mi molt visual i certa. En els darrers dies l’hàmster ha accelerat (embogit?) la seva marxa, però continua allà mateix, cansat, molt cansat, ell i nosaltres també de mirar el seu exercici.

Una i altra vegada em ve a la memòria l’acte que vaig protagonitzar a Calella set anys enrere. El 2012 el vaig penjar d’aquest blog: http://magrinyar.blogspot.com.es/2012/10/me-asombra-lafacilidad-y-simplicidad.html

Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això (és possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem?). No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via.”

D’això, com deia, ja fa quasi bé set anys que ho vaig manifestar en un acte públic. Oi que és cansí, que fa basarda, tornar-hi? Però en aquest temps s’hi han dedicat molts esforços i molts neguits que estan resultant balders, encara que alguns es varen creure que amb una tarda al Parlament de la Ciutadella n’hi hauria prou. No és hora d’aturar-se i pensar-s’ho tot una mica? D’assossegar-nos? De veure –sobre tot explicar- què és possible i què no ho és? Sortir de la roda i mirar si la gàbia és gaire gran i si està endreçada? Si la podem millorar o no, i sobre tot, com podem fer-ho sense esqueixar la comunitat, sense rosegar-nos entre nosaltres?

Retòrica, il·lús, torna al teu cau, perquè xerres? N’hi ha molts que ho fan, i barat.




13  de novembre.