27 d’agost de 2019

Els patinets urbans com un exemple de “nova economia” en la societat urbana d’avui.


L’eclosió de noves formes de mobilitat urbana en els darrers temps posa de manifest un seguit de qüestions de tipus divers a les que s’ha d’enfrontar la societat d’avui.

No n’hi ha prou amb el servei del transport públic tradicional (autobusos, metro, tramvies, taxis, ...) per assegurar la mobilitat dins de les ciutats. L’ús de mitjans privats tradicionals com el cotxe cada vegada es farà més complicat: per manca d’espai per circular i aparcar; per costos ambientals; per  costos econòmics. Alhora, la diversitat d’horaris laborals, d’indrets de feina, de feines en sí mateix, d’oci, complica molt més la mobilitat urbana del que havia estat fins no fa gaire. D’aquí que sorgeixin noves formes per desplaçar-se, especialment pel que s’ha denominat, en termes de distribució de mercaderies, el darrer kilòmetre. Combinant transport públic col.lectiu i transport privat individual  pot facilitar-se molt els desplaçaments urbans. Cal, sempre, pensar en desplaçaments en ciutats grans. En ciutats mitjanes o petites, possiblement els sistema més adient és el d’anar d’un lloc a un altre caminant.

Però les noves modalitats de desplaçament curts privats vénen acompanyats  de noves formes de facilitar-los. No es tracta de que els usuaris disposin d’elements de transport propis, com era fins ara el cotxe privat, sinó de posar al seu servei elements proporcionats per empreses privades que a través d’aplicacions informàtiques. En realitat, tot va començar ja fa algun temps quan els ajuntament de grans ciutats va establir serveis públics de bicicletes. Ara, tot s’ha sofisticat molt més i empreses privades de la dita “nova economia” estan entrant a sac en aquest nou sector.

Però tot això genera un seguit de consideracions: en primer lloc la utilització de l’espai públic per fer un negoci privat. Quina mena de concessions administratives i què han de fixar aquestes concessions i qui les ha de fer,  per poder dur a terme aquesta mena de serveis? Com s’han de suportat i distribuir les càrregues (o externalitats) del mateix?

En segon lloc les pròpies característiques de les empreses que s’hi dediquen: ara se’n diuen plataformes. Desenvolupen una aplicació  informàtica que facilita la feina. Amb un smartphone (telèfon intel·ligent) a la butxaca els possibles usuaris poden accedir al vehicle, usar-lo i pagar el servei. Cal sols recollir, allà on sigui, el mitjà de transport i desprès deixar-lo, també allà on sigui. Evidentment tenim un primer problema d’ocupació (de qualsevol manera?) de l’espai públic. Aquestes empreses ocupen directament poca gent, ja que subcontracten tot el que ve al darrera del servei, el seu manteniment. Qui arregla els vehicles si s’espatllen? Si són elèctrics, qui fa les càrregues de les bateries? I aquí es posen de manifest els mateixos problemes de tota l’economia basada en aplicacions informàtiques que ja s’han posat a la vista en el sector de la distribució de mercaderies: autònoms. Gent que treballa per empreses que elles no tenen quasi bé personal propi i que la seva feina la deleguen en treballadors externs. Subcontractació amb tot el que comporta, especialment del risc evident d’explotació laboral. Caçadors de patinets és una nova feina que proporciona el mercat avui. https://www.eldiario.es/madrid/cuadrilla-nocturna-patinetes-Madrid-chavales_0_824167832.html

Molts altres temes poden considerar-se: el tema fiscal per exemple. Si hi ha concessions, quins tributs paguen? Si hi ha negoci en la plataforma, quins impostos paguen? Quina és la consideració laboral, drets i deures, dels treballadors “autònoms” que fan la veritable feina, més enllà d’utilitzar una aplicació per la que han de pagar per accedir-hi, a través de la feina que els encarreguen, i de la que no tenen cap control?

Furgonetes, cotxes, motos, bicicletes, patinets, ... entrant en el sector de la distribució i el transport personal front al que havíem vist sempre de taxistes i transportistes regulars i regulats que veuen com el seu sector tradicional està canviant i que els arracona i sobrepassa. Mentre, la ciutadania, enlluernada per les noves i millors possibilitats que s’ofereixen per prestar-li serveis em sembla que no te gaire en compte en quines condicions se li dóna i què se’n deriva d’aquestes condicions. Què val portar-te una pizza a casa teva quan en tens ganes? Què val agafar una bicicleta o un patinet per fer l’últim desplaçament? Qui paga de veritat tots els costos d’aquestes noves formes de prestar serveis? És l’eficiència econòmica?

Per qui toquen les campanes? Crec que les campanes toquen per tu. Potser són consideracions, les meves, generacionals.

Per cert, a França dels patinets en diuen trottinettes.

27 d’agost.

21 d’agost de 2019

A Lampedusa.


El 31 de desembre de l’any 406 es va gelar el Rhin. Els germànics van entrar a peu pla a l’Imperi Romà.

El Mediterrani és la frontera més desigual del món. Al nord, l’Europa rica. Al sud, l’Àfrica pobre. Els del sud saben què hi ha al nord: riquesa. Els del nord sabem què hi ha al sud: pobresa.

O potser riquesa mal repartida de la que ens hem aprofitat els del nord. Tota una desesperançada situació política, econòmica, ambiental i social s’abat sobre la gent del sud. I en volen escapar ja que no veuen possibilitat de superar-la. Fugir com sigui cap al nord. Fugir de la guerra, de la misèria, de la manca de perspectives. Això és el que ens sembla als del nord, i intentar aconseguir el que tenim nosaltres. Al menys això és el que creuen els del sud que poden obtenir assentant-se al nord.

Però al nord no hi cap tothom, a menys que degradem les condicions de vida que ens hem dotat. No és possible donar treball, habitatge, condicions assistencials i de vida sense fer-ho d’una manera ordenada. I no hi ha forma de posar-nos d’acord de com s’ha de fer això d’una manera ordenada. Entre que hi cap tothom i el que no entri ningú, ha d’haver-hi un punt entremig que de moment no es troba. No es troba perquè no es vol trobar, o perquè és difícil trobar-lo? Suposo les dues coses. No hi ha acord per treballar conjuntament, tothom està pendent de les seves “clienteles” i la Unió Europea és un projecte que a voltes no sembla pas que avanci sinó que sembla que retrocedeix.

Hi ha immigració legal des del sud. Amb contractes laborals, amagant-se en el turisme, per reagrupament familiar... Vés a saber si tota aquesta és del tot legal, però existeix. Desprès hi ha la il·legal, per on sigui. I el mar, el Mediterrani és una de les vies possibles, i també una de les més arriscades.

Aquests dies hem vist l’enfrontament directe entre els que volen permetre l’arribada de qui sigui per aquesta via i els que la volen impedir. El cas és anecdòtic en quant a nombre de persones afectades, sols un grapat, però d’una potència mediàtica molt forta retransmesa en directe. El pols entre les dues opcions, baladrejades a banda i banda, ha estat sensacional. Els radicals d’ambdues posicions n’ha tret força profit polític, i electoral segurament. Ens ha deixat el cos i el cap malament.

Això no té perspectives de tenir solució i continuarà. Serà com la fi de l’Imperi Romà. Va durar uns quants anys, un bon període. I desprès –explica la Història- un llarg temps de decadència i de turbulències va afectar el vell món romà i el vell món bàrbar: l’Edat Mitjana.  És el que ens ve, estigueu-ne segurs.


21 d’agost.

10 d’agost de 2019

Dues noticies d’aquest agost derivades del tema immigració Sud-Nord.


L’operació contra els “manters” a Barcelona actuant decididament contra la seva extensió fruit de la permissivitat dels darrers temps i el bloqueig de l’embarcació de la ONG Open Arms al mig del Mediterrani sense que cap país els ofereixi un port per desembarcar un carregament de persones rescatades del  mar.

Respecte als manters. Es veia a venir que la situació s’anava fent insostenible. L’ocupació de determinats indrets turístics i de circulació, saturant-los de venda a manta, davant la inoperativitat de les autoritats que han de vetllar pel correcte funcionament dels espais públics era ja escandalosa. Probablement el primer que s’objectarà és que els qualificatius d’insostenible i escandalosa no són apropiats. Davant d’altres comportaments socials insostenibles i escandalosos com l’evasió fiscal, la corrupció pública (i privada), l’explotació laboral, la manca d’habitatge assequible, ..., aquesta activitat és realment d’una importància menor.  No obstant això, alguna reflexió -i com a conseqüència d’ella, actuació- s’ha d’imposar ja que sinó estem degradant l’espai públic a nivells que comporten de fet un retrocés respecte al que s’havia aconseguit en les nostres contrades “occidentals”. Segurament aquí està la trampa en la que el sistema econòmic ens va portant. Totes les avantatges aconseguides per les lluites sindicals de l’època industrial s’estan arramblant en pro d’una “major” eficiència del sistema: precarietat, temporalitat, competència entre els estrats més baixos de la societat, ... L’ús de l’exèrcit industrial de reserva que parlava Marx. Tornem a Dickens?, em deia fa pocs dies una bona amiga.

Certament, la gent que viu aquí, sense posar-nos com hi ha arribat, ha d’intentar guanyar-se la vida. Però, i si no hi ha forma de fer-ho? Estem disposats a acceptar qualsevol sortida? Perquè darrera qualsevol sortida sempre hi ha qui se’n aprofita i en treu benefici. La història dels inicis de la Revolució industrial, i del colonialisme, n’està plena d’exemples d’explotació, de misèria i de desesperació. I les conseqüències d’això són d’un resultat que no sé pas si la nostra societat està disposada a assumir. El que comporta la marginalitat no solament és dur pel que la pateix, sinó també pels que han de conviure al seu entorn. Potser sí que durant algun temps els beneficiats dels sistema podran mantenir “bombolles” aïllades que els permetran obviar el problema, però la història ens ensenya com van esclatant periòdicament, aquí i allà, revoltes quan la situació es fa més anguniosa per a molts, o per capes significatives numèricament de gent.
   
“Ningú és il·legal”, clamen els manters. Però podem deixar passar, encara que siguin menors, activitats que sí que ho són d’il·legals? Si ho fem, si les deixem passar, no estarem rebaixant les normes de convivència que ens havíem dotat a nivells de societats que estan més endarrerides? Podem acceptar que les “riques” societats occidentals s’empobreixin i permetin que decaigui el seu nivell de benestar? Barcelona no pot ser Dakar. Hem de lluitar per que Dakar sigui com la Barcelona que hem assolit al llarg de molts esforços de molta gent, entre ells els immigrants. Com podem fer aquests desitjos? Deu ser molt complicat i hi ha forces molt poderoses que hi van en contra: el sistema econòmic per començar, i el polític que el ve al darrera.

Però a les converses amb els “manters” crec que se’ls ha d’explicar, cosa que ja saben, que si no troben feina normal, si no n’hi ha o no la poden tenir, no poden dedicar-se organitzadament a feines “anormals”, o il·legals, al marge de les establertes. Les sortides no poden ser, aquí i ara, aquestes.

Per un altre dia l’Open Arms.

9 d ’agost.

7 d’agost de 2019

Perquè no?, perquè sí!


M’ha cridat l’atenció una noticia estiuenca sobre la reivindicació de poder fer “toples” a les piscines publiques d’algunes localitats realitzada per “mugrons lliures”.  Pel que veig, això sorgeix d’una plataforma d’aital nom, que no sé pas quina consistència jurídica té, si és que cal que en tingui alguna, que a través de les xarxes socials ha aconseguit que se’n faci  ressò  de la seva demanda i fins i tot cas.

Aquest tema és una nimietat com tantes d’altres n’hi ha en el mitjans, no té pas especial importància. El que em fa reflexionar en temes d’aquesta mena, i més gruixuts, és la interiorització en una part considerable de la col·lectivitat d’un cert sentiment, per no dir convenciment, de posar en qüestió bastantes normes de comportament establertes, segurament establertes tampoc fa pas gaire, sota la idea de “perquè no?”, perquè no es poden fer determinades coses o de perquè s’han de seguir obligatòriament normes  de consuetud, o no, però que fins ara eren establertes i més o menys acceptades? Evidentment, aquí la radicalitat hi troba un gran camp de manifestacions de les més variades i les aprofita. L’expansió del moviment feminista i l’embranzida que està tenint en els darrers temps ofereix un evident i inesgotable camp d’actuació.

Vist des d’una òptica progressista, o pretesament progressista, la majoria d’aquestes reivindicacions són correctes i de sentit comú. Perquè els homes podem ensenyar els mugrons i les dones no? Racionalment no té gaire sentit. No obstant i això, hi ha resistències a moltes d’aquestes demandes degut a que l’espècie humana no és encara formada per animals completament racionals, sinó que tota la trajectòria que portem al darrera, fruit de la nostra evolució com a bèsties, i  tots els condicionats que ens dominen, econòmics principalment, ens ha donat unes característiques “culturals”, diferents segons contrades, que han determinat uns comportaments dels que no ens podem desempallegar fàcilment d’un dia per l’altre.

D’aquí neixen moviments també radicals, que reaccionen amb un “perquè sí!”, evidentment autoritari i repressiu, però també interioritzat i convençut de que aquestes reivindicacions, o semblants, posen en qüestió formes de convivència que alguns, molts o pocs, no  voldrien perdre. El cert, però, és que tot evoluciona i res és com abans. El problema rau en l’amplitud de l’acció i de la reacció, en la dinàmica més o menys ràpida dels esdeveniments.  Si les accions i reaccions radicals creixen i accentuen el seu antagonisme anirem cap una societat crispada i tensa. Malament.

Potser és una reflexió des de l’edat que un ja té i des de les pors de que la societat en la que ens queda algun temps encara per ser-hi, ja no tant, esdevingui més complicada del que ha estat sempre.

7 d’agost.

20 de maig de 2019

Adéu, Assumpta.


Sobtadament, encara no ens en fem al càrrec, la dalla de la Mort amb un cop sec se t’ha endut. No era previsible, com no ho són tampoc altres coses a la vida.

Et coneixia de fa molts anys, tants com els que fa que faig camí amb la M. Antònia de qui eres la millor amiga. De jovenetes. Ambdues us he fet molt, fins al darrer moment que no sabíem que ho seria. Abans d’ahir, al portal de casa, com cada dissabte, desprès de fer la primera volta pel mercat i jo tornant de comprar el diari. No m’ho puc creure encara.

Teníem exposicions a Barcelona per veure plegats, potser fins i tot en programaríem alguna amb un viatge no massa llarg. Ho parlaríem a la fresca de la terrassa de casa nostra aquest estiu, o a la fresca de l’eixida de la vostra, no gaire lluny l’una de l’altra. No, aquest any ens tocava a casa nostra.

D’algun tema no en parlàvem gens. Tu eres molt independentista i ens respectàvem les diferències amb aquests forma tant d’ara i aquí de no parlar-ne gens d’aquest tema. Però en teníem d’altres temes, especialment tu la il·lusió de gaudir de la jubilació que no feia gaire havies assolit amb múltiples i plurals activitats i que ens feia pensar molt en la teva mare que sempre la veiem amunt i avall per la ciutat i que va morir ben gran. No t’hi veurem, doncs, ja, ni en parlarem.

Discreta, amable, senzilla, treballadora, foren les teves característiques personals. Així et recordarem i et plorarem si ens surten les llàgrimes.

Salvador, una abraçada.

20 de maig.

10 d’abril de 2019

Arran del traspàs de “L’Ilurenc”.


Ja fa temps ens vam trobar a la sortida d’un enterrament i em va dir “Vindràs al meu enterrament?”, i li vaig contestar que sí.

Avui l’enterren, es va morir ahir als 89 anys. L’Antoni Trechs va ser un dels meus més enconats adversaris en els temps que vaig ser alcalde. La tripleta formada per ell, en Toni Colomer i en Josep Filbà que va dirigir la Unió de Botiguers de Mataró durant els anys 80 i 90 del segle passat va ser molt activa i també molt bel·ligerant amb l’Ajuntament que jo presidia. Era el nucli representatiu del comerç, d’un comerç, que inexorablement s’anava esllanguint i que maldava per mantenir-se amb totes les dificultats en un món que anava evolucionant.

De fet, el primer que va plegar de l’ofici va ser en Filbà, company meu de pupitre a Valldemia, continuador de la mítica “La Parisina”, segurament la botiga de moda femenina més important a la ciutat passada la guerra civil i en els temps de la dictadura. Va fer grans esforços per modernitzar-se, però l’economia –suposo que els resultats econòmics no van reeixí- el va fer plegar quan havia dotat al bell centre de la ciutat d’un esplèndid equipament comercial. Els magatzems Sant Jordi, quasi bé al davant seu a l’altra costat de la Riera ja havien tancat feia temps, i tots els establiments del costat també havien canviat de mans i d’activitat.

En Toni Colomer ha estat el que ha aguantat més bé, de fet amb la continuïtat familiar assegurada per un nebot, la ferreteria més cèntrica de la ciutat està ben viva. Però en Toni, ja gran, està retirat.

En Trenchs, “Novedades El Pilar”, davant mateix de l’Ajuntament va aguantar més que “La Parisina”, però la manca de renovació –i aquí potser, aventuro, la manca de continuïtat familiar- també se’n va dur per endavant la tradicional botiga de bates i llençols, de roba de casa. Ara en aquest subsector del comerç tèxtil quasi bé tot són franquícies. No sé si era a la rere botiga on “L’Ilurenc”, pseudònim amb el que signava al Crònica de Mataró, feia les seves virulentes cròniques de l’activitat municipal.

Aquest trio va moure molta brega a l’Ajuntament de la renovació democràtica. Ells estaven al rovell de l’ou de la vella ciutat, la ciutat de tota la vida, la del centre i l’Eixample que conformava per molts el que era de veritat Mataró. La Riera com a element central de la vida comercial de la ciutat junt amb els vells mercats municipals a banda i banda, la Plaça Gran i la de Cuba. Tot això va començar a quedar potes enlaire amb l’arribada primer del Pryca (ara Carrefour), el gran hipermercat que es va establir a Cabrera de Mar, al llindar del nostre terme municipal a finals dels anys 70. Els botiguers van veure ràpidament el perill i van fer tota la guerra que van poder que va ser infructuosa. Desprès van arribar aquells nois de la democràcia (i d’esquerres) que amb els vots dels mataronins que potser no ho eren de tota la vida es van instal·lar a l’Ajuntament i van començar a mirar la ciutat amb uns altres ulls, més enllà de les Rondes i l’Eixample d’en Cabanyes i en Palau i van anar bastint la “Nova Ciutat”. Alhora, també, van començar a mirar el Centre històric tal com ja es feia en altres indrets pensant que la seva modernització passava per la peatonalització.

El tramvia que portava a la gent de i a Argentona –i també del Poble Sec (Cerdanyola)- al centre i a l’estació ja feia temps que havia desaparegut, encara en quedava el rastre de les vies encastades a la calçada. La central del servei d’autobusos interurbans d’en Casas, a la Plaça de Santa Anna, eren un destorb per la peatonalització, però portaven a peu de botiga a la gent dels pobles de la rodalia. Les primeres línies dels servei urbà d’autobusos també passaven pel centre. Riera amunt, i pel carrer de Santa Teresa, on a la cantonada amb la Plaça de Santa Anna hi havia una parada cabdal pel seu funcionament, i a tocar del comerç. Sols hi havia un aparcament subterrani dels anys 70 a la Plaça del “Caiguts”, nom democratitzat per “Les Tereses” en record de l’antic convent que hi havia hagut fins a la Guerra Civil. 

Les sales de cinema anaven tancant, el Serra, can Pepet; el Clavé, a la cantonada del carrer Montserrat; el Modern, davant del Cor de Maria; l’Ateneu, al començament del carrer de Bonaire, davant del “Xurrero”. El Clavé, amb una batalla perduda en el seu enderrocament (potser no tant dissortat com ha quedat a la memòria ciutadana), va possibilitar un bon aparcament subterrani, així com el Modern, amb entrades i sortides una mica complicades, que van aportar un grapat de places de accedir més fàcilment al nou centre que ja s’anava peatonalitzant. Per últim, el forat de la Plaça de Santa Anna va completar el conjunt. Quan es va buidar el desastre de l’operació “non nata” de Can Xammar, per l’altra banda de llevant, va quedar una xarxa de cinc aparcament subterranis que podien donar vida alternativa a l’accessibilitat  que necessitava un centre comercial urbà tal com s’havia establert en altres poblacions semblants.

Aquest procés de renovació del centre, peatonalització i aparcaments; la lluita contra els nous formats comercials que anaven sorgint: des del Mataró Parc a La Roca Village; l’Impost d’activitats econòmiques; la seguretat i la neteja; la promoció de ciutat;... van ser lluites moltes vegades aferrissades entre la Unió de Botiguers i l’Ajuntament en les darreries del segle passat, amb alguna “performance” que és millor oblidar. La tensió entre aquest col·lectiu i la institució municipal no podem pas dir que s’ha acabat però sí que ja no té la virulència que va tenir temps enrere. El món del comerç ha anat evolucionant, no podia ser d’altra manera, com els temps. Ah!, aquella frase meva que va aixecar tanta polseguera “Aquells botiguers que han heretat un establiment dels seus pares difícilment el traspassaran als seus fills.” Es veia a venir, era mirar cap endavant, com ho hem de fer avui també, si volen preveure, preparar-nos i adaptar-nos a l’evolució, ara vertiginosa, dels temps.

Ara desapareix –llei de vida- un dels membres més actius de l’equip que va lluitar des de la seva visió del comerç, i de la ciutat, per la seva supervivència. Crec que el temps ha donat la raó a l’Ajuntament amb la seva aposta. Tampoc era cap aposta esbojarrada, era el que s’estava fent arreu. Però, evidentment els perdedors dels canvis que hi ha a la història sempre que poden es defensen, és lògic, encara que al final s’imposi la força i el signe dels temps. Crec també que en aquesta defensa hi havia també un sentiment de pèrdua d’una posició que havia tingut la seva importància i que estava en retrocés, una posició de preeminència que el nou sistema democràtic capgirava amb les seves visions més amples de la ciutadania i de les formes comercials. Era una batalla entre dues concepcions de la ciutat i del comerç, una aferrada al passat, una mica essencialista, l’altra amb una altra visió del present i del conjunt urbà i cívic.

Antoni Trenchs Ruiz, he complert la paraula que et vaig donar. Descansa en pau.

10 d’abril.

22 de febrer de 2019

Al servei de la classe treballadora.


Els amics de la Unió de Jubilats i Pensionistes de la UGT de Catalunya organitzen una senzill homenatge a Juan Ramon Morante amb motiu dels seus 90 anys i ens hem aplegat avui a la sala del centre cívic de Pla d’en Boet de per celebrar-lo. Companys del sindicat, familiars i amics, dirigents de la Unió de Jubilats i Pensionistes, de la pròpia UGT, autoritats, ... En Josep Puig Pla ha glosat la figura de l’homenatjat emmarcant-la en la història de de la UGT a casa nostra.

En Morante em té estima corresposta (a més, hem estat veïns molts anys) i va insistir en que jo havia de ser en aquest acte, i els seus companys ja fa un temps, tot preparant-lo, em van demanar un escrit que glosés la seva activitat sindical.



Val a dir, que malgrat haver treballat jo al sindicat en els anys del començament de la transició, en el temps que ens va tocar defensar els Pactes de la Moncloa, amb un grup humà particularment interessant: en Pep, l’Arcadi, l’Emili, en Rafael, en Joan, l’Isidor, en Pancho, en Javier, la Mercè, ... les meves activitats polítiques i professionals van anar desprès per altres viaranys, cap al món de l’administració local, i per tant ja poca relació vaig tenir amb el sindicat més enllà de la corresponent institucional a nivell mataroní.

El meu breu parlament avui ha seguit la línia de l’escrit que vaig fer pel número especial de la revista de la Unió de Jubilats i Pensionistes que s’ha editat expressament per la ocasió.


Al servei de la classe treballadora

L’any 2005 l’Agrupació de Mataró del PSC va editar un llibret titulat “Les lliçons de la història”, on es recollien homenatges que en aquells anys vàrem fer a vells militants socialistes. Entre aquests hi havia el que es va dedicar a Juan Ramón Morante l’any 2003, ja fa quinze anys.

D’aquell llibret en vaig escriure l’epíleg que va donar títol precisament al conjunt. Allí deia: “Les persones a qui fem un reconeixement recorren tot el segle XX. Pobresa, guerra, desarrelament, integració i finalment maduresa en unes condicions que ni podien somiar quan van néixer.”

Avui, ja ben entrats en el segle XXI, tant de bo que en el nostre entorn més proper mai més ens trobem amb persones que hagin de fer aital recorregut; encara que mai se sap, el futur és sempre incert i no està escrit enlloc. El que estem veien ara mateix no és per estar tranquils.

Juan Ramón Morante no va poder complir els seus somnis de joventut, estroncats per la postguerra en plena Dictadura franquista. Es va arrelar en una ciutat industrial lluny de la terra i de la seva terra, d’on va ser foragitat per les circumstàncies polítiques i econòmiques d’aquells anys. Mataró a mitjans del segle XX era una ciutat industrial, d’indústria tèxtil. Ca l’Ymbern, on Morante va treballar trenta tres anys, era una de les moltes fàbriques importants que hi havia a la ciutat. Avui el seu record és una xemeneia (quadrada per cert), una placeta (amb un altre nom respectable, que no ve al cas), i un passatge. La nostra ciutat, com el país, com l’entorn econòmic, ja no és industrial.

En els 150 anys del Mataró industrial –els podem alinear amb el sesquicentenari del ferrocarril- hi ha la història del moviment obrer espanyol, dels nuclis inicials del socialisme i de la Unió General de Treballadors. Juan Ramón Morante hi va ser en aquesta història, en aquells anys. En el sindicat on es podia primer (no n’hi havia d’altre fins més endavant), en la reconstrucció de la UGT després. Encara hi és. Obre cada matí la seu del Sindicat dels Jubilats ugetistes, me’l trobo pel carrer, vivim a prop. Ha rebut reconeixements diversos, encara n’hi fan com és el cas; el fet té tot el sentit.

Ara costa d’imaginar conceptes com fàbrica, treballadors tèxtils, encarregats, sindicalistes; fins i tot sindicat, amb el que comportava de primigeni. Però hi ha gent com en Morante que ho han representat i poden explicar-ho encara. I, si potser el que ara ens poden dir té poca translació a les condicions en les que es desenvolupa avui el treball, mereixen tota la nostra consideració i respecte.

Hem arribat avui  on som i com vivim per moltes coses. El món està girant molt de pressa i les relacions de producció derivades del desenvolupament de les forces productives -que diria Karl Marx- són ja unes altres de quan es va difondre el Manifest Comunista.  Però en l’etapa, ja passada, del capitalisme industrial hi va haver persones que van treballar per millorar les condicions dels de la seva classe, de la classe dels treballadors, i entre aquestes tindrem la imatge, la presència i la constància d’en Juan Ramón Morante.

Manuel Mas Estela
Ex Alcalde de Mataró i ex Diputat a Corts.

Mataró, novembre de 2018.

22 de febrer.

1 de gener de 2019

Els meus desitjos per l’any que comença.


Crec que és adient i ho contempla tot. Fidel.

“D’una vella i encerclada terra”, dins del llibre “Per a la bona gent”. (1984) Salvador Espriu.


Un nou “Cant dels segadors”.

Levem nos bon mayti
E no’ns adurmam plus.
De Cerverí de Girona (s.XIII).
Cançó tòpica del dia que ja ve.
A Josep Maria Espinàs.


Si volíeu escoltar,
obriríeu la finestra.
Per esglaons de cançó
veritats pugen de pressa.

Al mateix cor de la nit
un nou càntic començava,
perquè us acompanyi el pas
al llindar de l’esperança.

Cal cremar tot el record
d’un ahir ple de tristesa
a fogueres del demà
que ja és temps avui d’encendre.

Esguardeu sempre endavant,
deixeu els plors enrere.
Aixecat del fons de mar,
el sol jove vermelleja.

Desvetllada pel meu crit
del malson, la claror lenta,
àvida de cada solc,
caminava l’ampla terra.

S’ajaçava pel sorral,
abrillanta blanques veles.
Cavalcant al llom del vent,
tramuntava la carena.

Dintre l’ordre de la llum
vèiem resplendent la casa
que miràvem de guardar
quan desgovernaven lladres.

L’aire duia bona olor
de blat tendre, de ginesta.
És salvada del perill
de morir-se la rosella.

Sentiu ara com el cant
trossejava la cadena,
la vilesa de la por,
lligam de la nostra llengua.

Una veu, les dues mans,
unes fortes mans esteses.
Desperteu-vos els obrers,
car és hora de la feina.
Desperteu-vos gent del camp,
car és hora de la sega.



L'Esperança. (1872) Walters Art Gallery  Baltimore


1 de gener.

30 de desembre de 2018

El setè cel



i el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

Jaume Sisa, “El setè cel” (1975)

Hi ha gent que no els agrada el món en que viuen. Són majoria, encara que hi ha altre gent que si els agrada. El món,... El món és la gent, persones en les seves circumstàncies i relacions, en un espai i en un temps concrets.

La gent que no els agrada el món adopta actituds diverses. Uns es resignen de grat o de força; altres s’adapten amb millor o pitjor fortuna; uns altres intenten canviar-lo amb diversos mètodes amb més o menys èxit.  N’hi ha, però, que per escapolir-se del que no els agrada s’inventen un nou món, els seu, i viuen en ell fora de la realitat. Aquests darrers, mentre fan la seva vida no els passa res d’especial i acostumen a ser feliços, o feliçois. Però, ah noi!, quan interrelacionen amb  el món real que no els agrada com que han construït la seva visió a partir dels seus invents, de propòsits que no són certs, acaben esopegant contra la realitat i són desgraciats.

En els darrers temps, el gruix de gent que viu en la irrealitat està augmentant arreu. El món, el nostre món, està esdevenint cada cop més incomprensible per a molts i com que ara i aquí les religions, la mobilitat social o les ideologies van de baixa molts es refugien en algun món que sols existeix en el seu magí, creat o alimentat per ombres del passat, imatges fictícies del present o promeses impossibles de futur.


30 de desembre.



25 de desembre de 2018

Republiquem!


Aprofitant que anava al Registre de l’ajuntament de Cabrils per registrar-hi una instància amb una petició a la Sra. Alcaldessa he preguntat a la funcionaria que m’ha atès quin llibre l’ajuntament tornava a publicar.

He pensat que potser era el llibre d’en Jaume Tolrà i Ferrer, Cabrils. 175 anys d’història, que vaig tenir el goig de prologar i que va editat La Comarcal d’Argentona el 1997. O potser aquell altre, també d’en Tolrà, “Cabrils. El poble i els homes” que va editar Oikos Tau (l’amic i company ja traspassat Jordi Garcia Bosch) de Vilassar de Mar el 1983.

La pregunta venia a tomb de que a la façana de l’ajuntament, penjada del balcó principal, hi ha una pancarta vermella ben grossa que diu: “Republiquem!”. Publicar és un verb que en la conjugació del present en la primera persona del plural és publiquem, nosaltres publiquem, i que si tornem a publicar deu ser republiquem, encara que potser amb el signe d'admiració al darrere és un imperatiu. Llavors el nosaltres, és sols de l'emisor del missatge, l'Ajuntament, o de tots plegats, emisor i receptors?

Evidentment, la funcionària no m’ha entès. Ah!, que no és això? Ui!, i de què va doncs? Res: ¡País!, que diria el personatge de Forges.

Com que el llibre d’en Jaume Tolrà no està  a la xarxa aprofito per  seguir la consigna municipal i republicar aquí, al meu blog, aquell pròleg que vaig escriure l’hivern del 1997, ja fa 21 anys. Encara estava en actiu.

Republiquem, doncs jo sí.

“Pertanyo  a la primera generació de la branca paterna de la meva família que, malgrat haver nascut a Cabrils, no hi ha tingut mai la residència habitual. No obstant això, em sento cabrilenc, he fet alguna vida al poble, i a can Mon encara és el meu cau, on tinc el lloc de reflexió, estudi i esbarjo.

Així mateix, sóc membre de la generació que pot dir que ha viscut amb plenitud els canvis socials i econòmics que, a una velocitat vertiginosa –com mai a la història-, s’han produït al món, i que encara seran més fort en els anys propers.

Des d’aquesta doble perspectiva veig Cabrils. El meu pare va néixer, va aprendre de lletra, va començar a treballar, es va casar i, fins desprès de la Guerra Civil, va viure en aquest poble, que mantenia des de feia molt temps unes característiques força immutables. La vida en aquesta comunitat era endogàmica, centrada en ella mateixa, amb intercanvis mínims amb l’exterior, com era habitual arreu, en viles com aquesta, i això tant des del punt de vista social com de l’econòmic.

Jo solament hi vaig néixer.

Avui a finals del segle XX, ni naixements, ni pagesos, ni envelat de festa major, ni aïllament.

No és una característica del meu poble. A casa nostra, al món occidental, això es dóna per tot. La situació de les persones en l’espai i en el temps s’ha capgirat. En l’espai, per la informació que ens inunda quotidianament. En el temps, per la facilitat de les comunicacions que ens permet estudiar, treballar, divertir-nos, viure... en llocs diferents dins d’una mateixa jornada. Penseu en un jove de tot just divuit anys, quin canvi més colpidor respecte al que fèiem els joves de dues generacions enrere!

I el meu poble...Ara pertany a un territori més gran. Quan parlo de formar part em refereixo a la vida real que, com sempre, està allunyada de normes, d’institucions i de governs. Això comporta moltes coses per a la seva comunitat, especialment pels seus sentiments de pertinença, tal com s’ha entès de manera tradicional. No sé si és bo o dolent que aquest sentiment variï, el que és segur és que pel que fa  a  aquest tema, en el futur, ja no serà igual que en el passat.

Per aquesta raó, és convenient recollir la seva història, encara que sigui la petita crònica de cada dia, com queda reflectida en aquest llibre d’en Jaume Tolrà, per tal de saber per què les nostres coses, cases, dies i costums, són com són, i per què ho són.

Haurem d’explicar als cabrilencs del futur –vés a saber on hauran nascut i què hi faran aquí- per què hi ha la Creueta, què és la Concòrdia, com es van fer les comunicacions amb els pobles veïns, per què tenim la Fàbrica, quins foren els orígens dels topònims, per què els governants van fer allò que van fer, etc.

Llibres com el que teniu a les mans ens ajudaran en aquesta tasca, i també el treball de manteniment de la nostra memòria històrica col·lectiva, que segur que faran –farem- tots els que ens sentim cabrilencs.”




24 de desembre.

21 de desembre de 2018

Ugly Christmas Sweater



En el dia del suèter lleig de Nadal (Invenció comercial nord-americana com tantes altres. Més simpàtica i moderna que calçar espardenyes).

Evidentment, l’article mostrat en la imatge em va ser terminantment prohibit de comprar. I això que era barat.

21 de desembre.

20 de desembre de 2018

Serrat. Les cançons de la nostra vida.


No ens el podíem deixar perdre. Joan Manuel Serrat fa una gira rememorant el disc (llavors es feien discos) del Mediterraneo que va treure al mercat el 1971. Quan vam saber les dates de les actuacions a Barcelona vam adquirir ràpidament les entrades, era el mes de febrer, pagades i tot, ens vam assegurar que aniríem al concert. Ahir en vam gaudir en mig de molta gent que també ho va fer com nosaltres.

Les deu cançons del “Mediterraneo” de raig, seguides al començar, i desprès d’altres de molt conegudes del seu repertori amb quatre bisos a demanda de l’assistència que no en tenia prou. Sempre queden cançons d’en Serrat que hem fet nostres i que voldríem tornar a escoltar en directe de la seva pròpia veu.

Perquè es tracta d’això, de les cançons que ens hem fet nostres, de les cançons que ens han acompanyat en la nostra vida. En Serrat ha anat desplegant la seva creació artística mentre nosaltres anàvem transitant per aquest món i fent-nos grans, i avui ja són part de nosaltres, de tota una generació i segurament més. Ha anat gravant, i gravant-nos a la memòria, texts i músiques seves i també d’altres que identifiquem des del lloc on les vam fer nostres fins al que evoquen per cadascun de nosaltres.

Jo crec que en dec haver abusat d’utilitzar els seus versos per explicar alguna cosa que volia dir o sols per gust de citar-los i tornar a gaudir-ne. Sense anar més lluny, el mes passat vaig tornar fer servir “Per construir un bell somni”. No sé pas quantes vegades l’he citat.

Del “Mediterraneo” em ve el desig (reiteradament explicitat) de ser esventat des del Montcabrer quan la vida em deixi  –“...entre la playa y el cielo/ en la ladera de un monte/ más alto que el horizonte./ Quiero tenir buena vista.”- i amb l’interpretació del “Cantares”, la seva adaptació dels versos de l’Antonio Machado, voldria que m’acomiadessin el dia que toqui.“Todo pasa y todo queda/ pero lo nuestro es pasar,/ pasar haciendo caminos,/caminos sobre la mar.”

Ha estat, és, un artista generós i fidel. Amb els seus; amb els seus companys de professió, memorables concerts conjunts; amb el seu públic d’aquí, d’allà i de més enllà; amb la poesia, popularitzant grans autors. Costa –per mi- trobar una cançó preferida per sobre d'altres seves, cadascú en deu tenir una o més d'una.

Deixo aquí una petita mostra d’aquesta generositat i fidelitat. L’únic enregistrament de la cançó de quan i com va començar tot això de la cançó: La lletania. Pels desmemoriats o senzillament ignorants.




I segueix la lletania
de l’amor, la mort i els dies.

20 de desembre.

19 de desembre de 2018

Una crònica. A Viena pel Bruegel.


El sol treia el nas per l’horitzó mentre fèiem cua per embarcar a l’aeroport del Prat. A Viena aterràvem nevant amb el paisatge tot emblanquinat i una temperatura de zero graus. L’excusa per l’escapada de cap de setmana era anar a veure la exposició que el Kunst Historisches Museum dedicava a Pieter Bruegel el vell titulada “Once in a Lifetime” en la seva traducció anglesa, és a dir “Una vegada a la vida”. Sí, sembla que per una vegada a la vida s’ha aconseguit reunir una gran part de l’obra que es conserva –que no és gaire- del mestre flamenc avui dispersa pel món.


El pintor i el entès
Albertina. Viena

Tot programat i contractat personal i directament des d’aquí, comunicacions, entrades, quasi bé els restaurants per fer els àpats. El vol d’anar i tornar amb Laudamotion, que va resultar que ara (des de fa poc) és gestionada per Ryanair. Cal anar molt en compte amb els preus dels bitllets, no són tant barats com sembla. El preu inicial és pelat, però t’ho has de fer tot tu des de casa fins a l’embarcament; si vols seient reservat, paga de més; si portes maleta petita i la vols portar a la cabina per no esperar al desembarcament que te la donin, paga de més; si en portes dues, torna a pagar de més; no sé pas, si et fan el check-in allà al aeroport, també val més; segur també pagar més de fer-te ells la tarja d’embarcament. Vaja, et venen sols el bitllet (virtual) de portar-te, i si vols més comoditats o vas carregat, això comporta més preu, i al final..., potser les companyies tradicionals no són tant cares. Sí, anar en pla “borreguer” surt barat, però a la nostra edat ja no estem a fer de pobres estudiants rodamóns.

Una excel·lent comunicació ferroviària directe des de dins la terminal de l’aeroport et deixa al mig de la ciutat en una estació Inter modal que et permet arribar en metro a peu d’hotel sense haver sortit encara al carrer. Quan emergim, des de la sortida de Barcelona, renoi, quin fred!





Amb la tarda per davant, desprès d’un bon schnitzel per dinar, vam anar a veure un concert nadalenc del “Petits cantors de Viena”. De vetllades musicals de música clàssica n’hi havia moltes i atraients, a Viena la música és una atracció turística més, però vam triar aquesta més sentimental i tradicional per les dates que altra cosa. El concert molt correcte, a la seva pròpia sala, amb petits a la primera part i més grandets la segona. Peces clàssiques de cançoners antics anglesos salpebrats amb peces més modernes i conegudes. Evidentment van cloure amb "Stille Nacht, heilige Nacht", “Santa Nit”, l’Al·leluia de Handel i una peça popular –pel que vam veure que seguia el públic local- que deuria ser com el nostre “Fum, fum, fum!”.





A l’entrar al concert, a les cinc de la tarda ja s’havia fet fosc. A la sortida, negra nit. Hora bona, però, per anar al “mercadillo” nadalenc de la plaça de l’Ajuntament. Molt bonic i ben adornat davant la façana impressionant de l’edifici de la Casa de la Ciutat de Viena la Roja, símbol de govern del municipalisme socialista des de fa cent anys. Poques parades de figuretes de pessebre, no tenen allà tanta tradició llatina del “presepio”. Són més de guarnir les cases amb motius nadalencs, dels que hi ha peces senzilles i, algunes originals, molt boniques. T’hi deixaries la butxaca. Però a més, el mercat és un lloc, no sé pas si bàsicament, per anar a passar-hi una estona, menjar i beure. Amb el fred, la tassa tòpica i típica de vi calent condimentat no serveix sols per entonar-te l’estómac sinó principalment per escalfar-te les mans. Brous, pa amb sopes, frankfurt’s i semblants, galetes, dolços diversos de xocolata a vegades monstruosos, garapinyades, ...entremig  de parades d’artesania i de complements d’abric com gorres i casquets variats i/o divertits, bufandes, guants, mitjons, marroquineria de butxaca, bijuteria ...




Buscant un lloc per sopar, a tocar de l’hotel, a Spittelberg, topem amb un altre “mercadillo”, aquí és més de bijuteria, artesania i complements nadalencs, en mig d’un ambient alternatiu. Trobem, amb dificultat, un gasthaus tradicional on menjar una sopa per combatre el fred i un plat de carn guisada a la centreeuropea, vaja un goulasch, arrodonint-ho, com no, amb un strudel.

El diumenge al matí, a l’hora d’obrir el Kuntsmuseum ja estàvem a la porta amb una petita cua de gent que ràpidament es va dispersar per l’enorme edifici. Segona cua per entrar a la exposició temporal del Bruegel.  Sempre m’ha acompanyar la reproducció d’un quadre d’aquest pintor, ho vaig explicar fa dotze anys quan vam fer una estada turística a Viena que va incloure una visita a aquest museu i ja vam veure unes quantes obres seves. També en vaig veure a altres indrets, així com vaig explicar quan va aparèixer el quadre de “El vi de Sant Martí” que va adquirir el museu del Prado quan jo estava treballant a Madrid i en vaig parlar. Llavors era membre de la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats. I quant es va mostrar al públic la restauració d’aquesta obra, dos anys més tard. Vaig utilitzar un quadre seu pels Reis del ‘12 i un altre per la Nadala de fa dos anys, el ’16, ja que em va semblar força expressiva de la situació política que estem vivint.

Ara em feia il·lusió veure junta la major quantitat de la seva obra que s’havia pogut aplegar d’arreu, aquest era l’objecte de l’exposició.  Podríem dir que la presentació té dues parts: l’essencial, amb les obres i la complementària que explica el procés d’elaboració i el seu manteniment i restauració. També hi ha una petita sala on amb el fons d’una reproducció molt gran d’un dels seus quadres més pregons, “La batalla entre el Carnaval i la Quaresma”, s’il·luminen en ella alguns detalls que són exposats al natural a la sala: càntirs, eines de cuina, una baldufa, sabates, ... Aquesta sala feia molt goig de veure.

De la part essencial, l’obra, hi ha tota una part que desconeixia completament que és la referent als dibuixos i gravats, molts d’aquest fets per gravadors diversos, entre altres els seus descendents, sobre l’obra original de Bruegel. Hi ha dibuixos deliciosos, bàsicament paisatges. Bastants estan a l’Albertina, el gran museu del gravat de Viena, encara que n’hi molts d’altres estan escampats per tot el món. Alguns tenen remembrances del Bosco, com també la tenen algunes de les seves grans obres pictòriques. Les dues series dels pecats capitals i les virtuts cardinals i teologals són extraordinàries, també algunes molt en la línia del Bosco.



Luxuria
Albertina. Viena

La part dels quadres ja m’era molt més coneguda llevat d’alguna peça sensacional com la “Dulle Griet”, també coneguda com “La boja Meg”,  que està a  Anvers; o la que em quedava per veure de les Estacions, “La collita del fenc” que no vam poder veure a Praga; o “Crist carregant la creu” que està al mateix Kuntsmuseum que no recordava en absolut i que va merèixer la nostra atenció per trobar la figura que dona nom al quadre ja que no està en primer pla. Ens va passar per alt, no sé pas com, “El sermó de Sant Joan Baptista” ja que vam anar endavant i endarrere de les sales per anar repassant i delectar-nos amb les peces que ens havien agradat més.



La boja Meg
Museu Mayer van der Bergh. Anvers


Vam trobar a faltar algunes obres ben conegudes, començant per “El vi de Sant Martídel Prado i les dues que hi ha al Capodimonte a Nàpols, especialment  “La paràbola dels cecs”. Té explicació. Així com la majoria de les obres són pintures sobre fusta (per cert, hi ha tota una sala amb una complerta explicació de com es feien les taules de fusta, amb les eines corresponents, fins i tot un mapa d’on provenia) n’hi ha algunes poques que són sobre sarja, tüchlein, que és una base molt delicada amb els anys per suportar trasllats. No vaig saber trobar explicació –si n’hi ha- a l’absència de “Els segadors” en la sèrie de les Estacions que està al Metropolitan de Nova York.

Els darrers quadres que tancaven l’exposició,, eren -com no- els seus més coneguts, “La boda dels pagesos” al costat de “El ball dels pagesos”.





Seria no parar parlant de tota l’obra presentada i els museus i les ciutats que la tenen en propietat i exposició permanents, però l’esforç del Kuntsmuseum per aplegar-la ha estat formidable. Valia la pena desplaçar-se fins a Viena per veure-la. El voluminós i documentat catàleg de l’exposició estava en alemany, holandès i anglès, i em vaig haver de conformar amb aquest darrer idioma i amb l'edició de tapes toves que pesa i costa lo seu (39,95€).



El borratxo posat a la porquera
Col·lecció privada


A la sortida del museu, ja era quasi bé l’hora de dinar, la simètrica Maria Theresien Platz, amb el Museu d’Història Natural a l’altra banda,  estava ocupada per un altre “mercadillo” nadalenc amb la mateixa composició dels anteriors que ja havíem vist. Al mig de la plaça l'imponent conjunt escultòric de l’emperadriu rodejada al seus peus per les figures dels seus consellers i generals. Un cop d’ull de passada i travessant el Hofburg cap a la comercial Kohlmark busquem un lloc per dinar. Res, matar la gana que no hi ha temps per escollir subtileses, un italià. A l’entrar al local, la diferència de temperatures entela de cop els vidres de les ulleres. Menjar ràpid i de nou al carrer desemboquem al Graven, l’artèria principal del centre històric que al seu torn aboca a la plaça de la catedral de Sant Esteve. Oh, sorpresa! Un altre mercat nadalenc rodejant l’edifici catedralici. Algunes botigues de l’entorn, vaja, les de tot el recorregut fins aquí, amb uns aparadors que feien embadalir, encara que amb algunes peces exposades d’uns preus exorbitants. Si el 22 ens toca la grossa hi tornarem per fer-hi alguna compra, ja, ja, ja!

Davant mateix del portal de la catedral unes escales ens introdueixen al subsòl guardant-nos del fred del carrer. Amb el metro i novament el tren, com a l’anada, cap a l’aeroport on l’avió va sortir puntualment i sense cap incidència a casa. Un cap de setmana molt ben aprofitat: una capital imperial centreeuropea, ambient nadalenc als carrers, un concert, una gran exposició, fred com correspon allà,... A nosaltres ens plau tot això i a ells, els centreeuropeus, poder venir-nos a veure envejant-nos el nostre solet.


19 de desembre