25 de juliol de 2017

No he de demanar perdó.

Pensava que tenia aquest escrit meu publicat a algun dels blogs que he tingut o encara utilitzo i allà el vaig buscar inútilment. Resulta que va ser publicat al setmanal Capgròs abans que comences a posar en marxa el meu primer blog, pel novembre del 2004, en unes col·laboracions quinzenals que hi feia titulades  “Des de Madrid”.
Ara, que s’ha tornat a revifar amb força el tema –amb l’ambient polític que hi ha a casa nostra- he pensat que val la pena tornar a publicar-lo,  ja que –quasi bé quatorze anys desprès- continuo creient en la seva vigència, pensant el mateix que vaig escriure llavors. Segurament el que ha canviat és l’entorn polític i probablement qui el llegeixi no ho veurà igual. Cert, potser m’he quedat en minoria i fora de joc.

No he de demanar perdó
Presideix el meu despatx de diputat a Madrid una caricatura del meu pare (amb qui tinc molta retirada) feta a la Presó Model de Barcelona el mes de desembre de 1939 quant hi estava “hostatjat” com a conseqüència de la seva pertinença al bàndol perdedor de la Guerra Civil espanyola.


El Grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va plantejar al Congrés dels Diputats una proposta per que l’Estat Espanyol demanés perdó a les institucions catalanes pel judici i afusellament del que fou President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. 



Aquesta proposta -feta per qui la fa- és una contradicció en si mateixa. Contradicció que suposo que és volgudament assumida pels proposants. El Grup parlamentari d’ERC és un grup del Parlament d’Espanya, i aquest Parlament democràtic no és continuador de l’Estat franquista - de la Dictadura- que va governar Espanya durant quasi bé quaranta anys. Millor dit, aquest Parlament precisament és la representació de la diferència entre aquell sistema polític i el que actualment tenim. El Parlament no pot demanar res a l’Estat (?) entre altres coses per què ell mateix és el màxim dipositari de la sobirania popular, i s’ho hauria de demanar a si mateix. I en el cas que ens ocupa, hauria de demanar perdó per una cosa que no va fer ni va ser-ne el responsable.



Els d’ERC poden intentar “fer passar bou per bèstia grossa”, i en virtut dels seus plantejaments polítics actuals -que no històrics- pretendre que la Guerra Civil espanyola va ser una guerra entre dues entitats estatals: “Espanya” i Catalunya. He escrit Espanya entre cometes ja que Espanya sense Catalunya mai ha existit com a entitat històrica.



La Guerra Civil -com està generalment reconegut- va ser una guerra entre espanyols per motius ideològics, en el que hi va haver membres dels diversos pobles d’Espanya en cadascun dels bàndols enfrontats. El dictador Franco era gallec, l’oligarquia de Neguri era basca, en March era mallorquí, el “Tercio de Nuestra Señora de Montserrat” estava format per catalans, i els germans i poetes Machado van estar en costats diferents. L’afusellament del President Companys, com el de Joan Peiró (que també va ser Ministre de la República), com els de tants d’altres, va ser pel que representaven d’una Espanya diferent a la tradicional i conservadora en cada una de les seves facetes, encara que dir això els dolgui avui sentir-ho als d’ERC. 



I ara, els derrotats d’aquella guerra que amb el temps hem aconseguit per voluntat popular tornar a participar en la construcció de la vida col·lectiva del país, amb evidents renuncies cap el passat i acceptacions del present, però amb aconseguides realitats de drets i deures democràtics cap al futur, no podem assumir que hem de demanar perdó per uns fets dels que no solament no en vam ser responsables sinó que a més en vam ser greument afectats.



Crec, doncs, que comprenent que avui ERC vulgui en virtut dels seus actuals plantejaments polítics independentistes - plenament legítims- fer aquesta reivindicació, no ens pot demanar als que tenim altres posicions -tan plenament legítimes com les seves, i a més, no ho oblidem, amb més recolzament democràtic- que abdiquem dels nostres plantejaments i acceptem els seus.



No he de manar perdó pel afusellament de Lluís Companys, ni com a ciutadà ni com a diputat. Ni crec que ho hagi de fer, ni sota cap condicionant ho faré. Per la memòria meu pare i el que representa.


25 de juliol.

14 de juliol de 2017

Fahrenheith 451.

Aquests dies he acabat de llegir, com a repàs i per la commemoració que correspon, el llibre “Breve història de la Revolución rusa”, Mira Milosevich. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017.

“El 31 de diciembre de 1991 desapareció el Estado cuyas fronteras coincidían, más o menos, con las del Imperio ruso y cuya población abarcaba un número de naciones y religiones sin precedentes. Un Estado que había construido una poderosa base industrial en la década de 1930 y que había derrotado a la Alemania nazi en la Segunda Guerra Mundial. Un Estado que se convirtió en una superpotencia y compitió con Estados Unidos a finales de la década de 1970. Un Estado cuyo orden político y económico introdujo nuevos conceptos en la lexicografía del pensamiento político. Lo más sorprendente de la desaparición de ese Estado fue que todo se llevó a cabo rápida y pacíficamente. El régimen cayó sólo, no fue derribado por un inmenso movimiento popular contra la tiranía que ejerció el poder durante sesenta y nueve años.”

El que m’ha vingut al cap és el següent: “Què en faig dels llibres que sobre aquest tema vaig comprar de jove –quan m’ho vaig creure una mica tot això (com tant d’altres)- i que ara tinc arraconats en unes estanteries que no em miro mai?”. Home, em diuen els meus fills i alguns amics, no els llencis ja sempre poden ser d’utilitat d’algú. Però, jo penso, de qui? Sols d’algun estudiós que vulgui analitzar el que es deia o d’algun altre que intenti comprendre perquè ens hi vàrem interessar. Però per això ja estan les biblioteques de les Universitats que els deuen guardar, o vés a saber, tot el que es pot trobar per Internet. Per tant, no té cap sentit que guardi llibres de temes que ja no tenen actualitat, o pitjor, que s’ha demostrat en la pràctica la seva inutilitat, el seu fracàs. 

Me’n desembarassaré d’ells, suposo que acabaran en el primer contenidor de paper que tingui a ma. Temps enrere vaig pensar en la possibilitat de que fossin usats com a combustible –cremar-los- per fer anar calefaccions d’espais públics. Som molts els que ens devem trobar en aquesta tessitura i deuen ser milers, centenars de milers, els llibres repartits per tot arreu que ja no tenen que ser guardats: “Fahrenheith 541!”, ràpidament em va dir algú amb qui vaig fer-li partícip dels meus pensaments. Sí, clar, és més senzill portar-los al contenidor de paper que els reciclaran, espero.



En definitiva, es tracta d’estalviar feina pels que ens vinguin al darrera un cop ja no hi siguem. La feina que els donarem amb tot allò que els deixarem i que no tindrà per ells cap utilitat. La literatura, la història, el pensament, potser les guies de viatges (encara que...), això ho servaré, però la política, l’economia, i semblants d’un moment determinat que ja ha quedat enrere sols fan que ocupar espai i cap servei. Al contenidor!!

El primer que he estirar polsegós és el que mostrava un debat que hi va haver a França, al 1974, de com seria el món el 1984! Estem al 2017, se’m en fot si la van encertar o no, què en trec de tornar-me’l a mirar i comprovar-ho? Res. Potser que vagi a veure què s’està pensant ara sobre la nostra societat avui i aquí. L’interès és més de curiositat que d’aplicació pràctica, tota vegada que de ja estic de tornada (o d’anada passiva...). Al menys tindré espai per col·locar-ne de nous i potser encara arribaré a temps de poder regalar-los a algú que en tregui profit.

14 de juliol. Allons enfants de la patrie...!

11 de juliol de 2017

Novament, de població-2. Actius i ocupats. Una primera explicació.

Exposada l’evolució de la població en una entrada anterior toca ara exposar l’evolució de l’ocupació en aquest període. Desprès de repetir l’evolució de la població total, primer la potencial població activa entre 15 i 64 anys (Eurostat permet el tram 20-64, però em sembla interessant, atès el tema del fracàs escolar i les seves conseqüències, diferents en els dos subperíodes analitzats,  agafar el 15-64) amb la seva evolució indexada a l’any 2000=100, i el % que representa sobre el total. Desprès, la població ocupada amb la seva evolució també indexada i el percentatge que representa sobre l’activa, i que per diferència amb l’anterior ens dóna l’aturada, en valors absoluts i relatius.


Quadre 3


Aquesta taula ens permet presentar tres gràfiques explicatives, primer dels corresponents volums poblacionals, que a cop d’ull no és massa explicativa, la segona de la relació ocupats/ actius amb l’evident dramàtica caiguda que provoca la crisi del 2008 i la seva actual recuperació (encara que com és ben sabut amb altres condicions contractuals), i la tercera que em sembla molt il·lustrativa que és la relació en el creixement dels actius i ocupats en aquest període que torna a posar de manifest les diferències entre els dos períodes.

Malgrat tot, i abans de les gràfiques, la població total arriba a créixer més d’un 15% com a punt àlgid, però al final quasi el manté, 14,76%; la població activa quasi frega el 31% (important per la història econòmica d’aquest país) -en set anys!- i va baixant paulatinament fins el 27% (retorn d’immigrants, sortida d’emigrants), i la població ocupada, atenció, passa d’un increment del 32% en vuit anys, davalla de cop al 10% i ara sembla recuperar-se fins el 18%. Ara, potser s’entenen millor les gràfiques.

Gràfica 3


Gràfica 4


Gràfica 5



Aquesta darrera gràfica em sembla especialment il·lustrativa, els ocupats creixent més que els actius fins el 2008 –reducció forta de l’atur- i desprès com que els actius es mantenen però l’activitat cau en picat lògicament els ocupats també, amb la recuperació dels tres darrers anys que ens pot portar a pensar que els creixements convergiran si es donen dues coses: que es mantingui estable la taxa d’actius (és a dir que no torni a haver-hi immigració) i que la recuperació econòmica continuï fent pujar la taxa dels ocupats. Cal tenir present, però que com es veu molt bé en la segona gràfica hi ha encara onze punts de diferència entre la taxa d’ocupació del 2016 front a la del 2007.

Cal ara contrastar aquesta evolució de les xifres espanyoles amb les dels països semblants del nostre entorn. Sols les referides a la població ocupada. Al igual que en la primera entrada seran Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, en ordre d’importància, i aquesta vegada no podrem veure-hi l’evolució de Turquia ja que Eurostat no en dóna xifres pel 2000 (seria interessant saber-les ja que sols pel període 2008-2016 registre un creixement del 28,30%, importantíssim, atenent, a més, l’evolució geopolítica en que està immers aquest país). Afegiré, però, l’evolució de Polònia d’unes magnituds demogràfiques semblants a les nostres.

Quadre 4


La gràfica conseqüència d’aquest quadre és totalment aclaridora del panorama

Gràfica 6



Bé, no cal explicar gaire el que es mostra: Mentre la majoria de països tenen un comportament en l’evolució de la població ocupada força agrupat, destacant els creixements sòlids i continuats d’Alemanya i del Regne Unit i els més forts en el període 2000-2008 de França i d’Itàlia que declinen desprès, sorprenentment la traça espanyola desentona completament amb una pujada espectacular en la primera part del període –el de la bogeria- (triplica, més que triplica, totes les altres) i té una davallada, també espectacular en el segon període –el de la crisi-, mantenint-se, però, encara força per sobre dels creixements acumulats que porten tots els altres. Talment com també es veia en la gràfica 2, el comportament d’Espanya és absolutament diferent i divergent del que ha passat al nostre entorn.

Cal fer notar aquí un altre element interessant que és el de la comparació de l’evolució de la població total i l’ocupada a Alemanya en aquest període: mentre la total no creix, l’ocupada creix quasi un 12%.

Una evidència s’imposa a la vista d’aquest gràfics: la diferent composició de l’estructura productiva d’aquest països –o especialment del nostre amb els altres semblants- és la que explica aquest resultats. El clam en el desert dels que fa temps que propugnen que hem d’emprendre una altra direcció i el poc cas que els dirigents polítics han fet d’ells queden en aquestes dades plàsticament plasmades. Un model econòmic basat en intensitat de ma d’obra amb sous baixos, poc valor afegit, sotmès fortament a les volubilitats dels vents de la globalització que unes vegades són a favor i d’altres en contra. També se’n deuen poder extreure explicacions sobre els darrers comportaments del cos electorals als respectius països, però aquest és un altre tema colateral en que no m’hi endinsaré.

Caldrà ara, analitzar les dades econòmiques. Tarea de vacaciones.

11 de juliol.

7 de juliol de 2017

Dies dolents. Adéu, Antonio.

Els components del Club Ciclista Iluro ens vam trobar ahir per acomiadar al que fou el President i ànima de l’entitat Antonio Granados Campaña. Tenia també pocs anys encara, 66, i la Mort se’l ha emportat.

Segurament jo practico la bicicleta gràcies a ell. Sí, ja en tenia una, mig de carrer, mig de muntanya, abans de relacionar-me amb ell. L’any 95, per celebrar la inauguració de l’autopista de Mataró a Palafolls (perllongació de la primera autopista d’Espanya, la Barcelona-Mataró, que tot sigui dit, els treballs i maldecaps que ens va comportar) vam proposar que el dia abans de la inauguració oficial els ciclistes i cicloturistes de Mataró l’estrenessin pedalant. Jo també m’hi vaig apuntar, amb la meu “ferro”, i el llavors Ministre Pep Borrell, entusiasta esportista, s’hi va afegir. Jo sols vaig fer l’anada i al meu ritme, però en Granados em va animar a que provés d’agafar-hi gust i em va proporcionar una bicicleta vella de carretera per estimular-me.

Em va agradar i me la vaig quedar, encara duia les manetes dels canvis al quadre, era un altre ferro. Amb ella vaig fer alguna sortida amb els del Iluro que van tenir la santa paciència d’aguantar la meva escassa progressió. Recordo el primer dia que l’Antonio em va fer pujar al Pollastre venint d’Arenys de Munt, pedalant al meu costat. “¡Que no puedo más, Antonio!”. Però hi vaig anar agafant el gust i encara em dura, suposo més per la necessitat de fer exercici que no pas per la pràctica esportiva, ja que a vegades en alguna pujada costeruda penses: “Què hi faig jo, a la meva edat i amb les pobres capacitats esportives que tinc, aquí bufant?”

Recordo que amb en Remigi ens vàrem apuntar a una volta al Maresme que va organitzar un diumenge al matí el nostre club, doncs ens hi vam afiliar i encara en tenim carnet. Els organitzadors van haver d’esperar la nostra arribada, els darrers, que va ser una hora més tard que el gruix dels participants.

Alguna vegada he anat amb els més “veteranos”, que surten el diumenge a les vuit per fer uns quant kilòmetres i a esmorzar plegats. L’Antonio darrerament no els acompanyava ja que va li van fer un arranjament de cor que el feia ser més cautelós, i jo els aguantava en el pla però a la primera pujada quedava enrere, encara que sempre n’hi havia algun que m’esperava solidari amb els meus esforços.

El període olímpic de Barcelona 92 va ser el de més èxit esportiu que va aconseguir amb algunes joves promeses. També va estimular als seus fills, que apuntaven maneres, però es van inclinar més pels estudis i la feina. No he fet vida de club, més enllà dels sopars en els que em va tocar anar quan tenia responsabilitats públiques que ja no he complert quan les vaig deixar. Però cada any, com a mínim, a l’hora de renovar el carnet federatiu, ens veiem i xerràvem del que jo modestament encara vaig fent. No és pas gaire, uns 2.000 km a l’any, però el metge em diu que sobre tot no ho deixi. Per tant, Antonio, una part de la meva salut te la dec a tu que em vas inocular el virus de la pedalada.

Malauradament ja no t’ho podré explicar més. Ja ho saps, aquella vella bici que em vas vendre la vaig substituir per una altra comprada al mític Morenito, i ja fa temps per una Orbea ja d’alumini que precisament aquests dies hi he fet afegir una corona més gran al joc de pinyons per poder tenir més ferro per poder pujar amb menys esforç.


Ara, quan surti a la carretera, pensaré en tu i et tindré en el meu record, i també pensaré que políticament també vas estar al meu costat sempre, eres dels meus. Precisament el últim dia que ens vàrem saludar va ser en un acte polític amb l’actual alcalde. Gràcies per tot, Antonio.


6 de juny.

3 de juliol de 2017

Adéu, Faluga.

Per Les Santes, en algun moment que surten el gegants, la Família Robafaves, en l’anada a la Crida per exemple, o en la Passada del dia 27, aprofito per saludar personalment a algun dels vells geganters que encara queden del meu temps. Van ser molts anys, 25 entre una cosa i una altra, que vaig acompanyar-los oficialment, que vaig posar els preceptius rams de flors de la Geganta i de la Toneta, que vaig donar la benvinguda als seus convidats a la Postal de Gegants, en les festes dels barris, per Sant Jordi, o en d’altres esdeveniments com l’anada a Creteil, amb motiu de l’agermanament, seguida multitudinàriament pels “cristoliens”. Ara hi ha, i cal celebrar-ho, el lògic relleu generacional i ja no conec personalment qui són els portadors, és llei de vida.

És conegut que no sóc “santero”, però crec que sempre vaig complir amb el que em pertocava fer. Em va agradar acompanyar ja fa temps als fills, quan eren petits, i fer-ho  ara als néts a veure la majestuositat de les figures mataronines. Les carones embadalides dels menuts davant dels balls de tan grans personatges és una de les coses més maques de la festa.



Bones Santes! , els dic als geganters. En Toni Roca, ja s’ha fet gran i ja no pot amb les seves espatlles, en Victor Lígos, que encara aguanta, en Lluis Hugas que és més jove, com en Toni Vidal. Ja n’hem perdut algun com en “Guanxo” Fradera i algun altre.


Aquest any, per les ja properes Santes, no podré saludar a en Josep Fàbregas, “Faluga”, que va ser a més molts anys company de feina de la meva dona i amb qui també compartíem aquesta costum tan mataronina d’anar a fer un vol per La Rambla. El trobaré a faltar, era una part del meu paisatge, descansa en Pau. 

Te’n has anat amb els gegants ballant per tu, tu que els havies fet ballar tant. 

3 de juliol.

La bàscula i les balances,... i la romana.




Als anys cinquanta del segle passat el meu pare treballava  al despatx de can Marot.

No sé la raó del perquè l’horari del despatx sols era de matins, de vuit a dues de la tarda de dilluns a dissabte, 36 hores en lloc de les habituals 48 que es feien a les fàbriques. La setmanada devia ser justa ja que, com molts d’altres, el meu pare es va buscar algun complement per les tardes.

Sembla que va “córrer fil”, és a dir, feia de representant de cotó, fet res estrany ja que la relació entre les filatures i els confeccionistes passava pels tints. Havia fet algun curs nocturn a l’Escola de Punt de Canet perquè per casa, sent jo petit, hi havia alguns materials d’estudi del tema tèxtil. Però, a finals dels anys cinquanta va decidir muntar una cosa pròpia pel seu compte, sense abandonar, però, la feina de can Marot. Suposo que ja se l’hi havia aixecat el “desterrament” de Cabrils i en el que fou el menjador de la casa de pagès dels avis (que no s’usava gaire, sols els dies de festa senyalada, ja que la vida es feia a la cuina a la vora de la llar de foc) va col·locar-hi un parell de màquines de bobinar i enconar fil de cosir.

Encara ara, em faig creus de com va aconseguir entaforar i muntar unes màquines que tenien la seva llargada, de dos a tres metres, dins d’una casa de pagès, amb un moble estanteria de fusta per guardar-hi les troques que venien en paquets i les bitlles i els cons que en sortien de la seva elaboració. Un parell de fluorescents era la suficient il·luminació que hi havia. Les màquines era una bobina de can Lloret, reconeguda fàbrica de maquinaria tèxtil de Mataró, avui -com totes les que hi havia a la nostra ciutat- desapareguda (al seu darrer local fa molts anys que hi ha una acadèmia de dansa, al carrer de la Concepció), i una “cunera” (ara en deuríem dir una enconadora) de can Palau Ribes de Ripollet, o potser era de Montcada i Reixach. Crec que la bobina era de segona ma, però la “cunera” era nova de trinca, que per afinar-la i mantenir-la obligava al meu pare a fer algun que altre viatge a l’any fins a la seva seu d’origen. L’habitacle fabril no deuria tenir més de 15m2, però com tants d’altres en aquells anys s’aprofitava i s’utilitzava el que es podia.

Crec que devia ser als anys seixanta, quant l’avi es va vendre tota la terra que rodejava la casa, unes tres feixes regades per sobre el camí  de la Font Sagrera i dues secanes per sota fins al Torrent Roig, que va construir on hi havia les corts dels porcs (pocs en vaig veure mai), de l’aviram i dels conills, un local nou de trinca per traslladar-hi les màquines i ampliar l’activitat. Aprofitant el desnivell hi va sortir un bon espai encara que baix de sostre que sols tenia el problema que a l’estiu -que el sol hi dona de ple a la tarda- no s’hi podia estar de calorós que era. Van anar-hi dues bobines més, també de 20 pues, i una altra “cunera”. Eren de reconversió. El Govern, en els anys del “desarrollisme”, donava incentius per amortitzar i destruir maquinaria tèxtil que acabava al drapaire. D’allà, del drapaire, el meu pare aprofitava per comprar-la com a ferralla i tornar a reconstruir-la i fer-la anar de nou. Recordo un estiu que vam ocupar-lo en muntar una bobina d’una forma artesanal pràcticament. Cal dir que el pare era molt manetes i pràcticament s’ho feia tot ell sol.

La “fabriqueta” anava fent ben activa. Recordo, als estius, quan estava de vacances, haver acompanyar al meu pare a Terrassa per entregar feina, i portar les capses de cons -que eren estandarditzades per tal contingut- als transportistes del carrer de Santa Teresa perquè els portessin a Barcelona o més enllà. M’ha quedat gravat el nom de D. Epifanio Sória, d’Ágreda, Sória. Allà, hi havia un confeccionista que usava fil, segurament de les filatures Llaudet o de can Bebié, enconat i preparat pel meu pare. Més endavant es va especialitzar més en trescanar fil de viscosa de troca a bitlles, sense deixar d’enconar fill de cotó, i va treballar molt per un fabricant de faixes i material tèxtil ortopèdic de Sant Boi, el Sr. Jordana, on també hi vaig anar moltes vegades i pel Sr. Albert que feia mitjons al carrer de Sant Cugat, aquí a Mataró. Amb el temps alguna dona del poble va anar a ajudar-lo, suposo que a tant l’hora sense gaires miraments contractuals. La Siseta de Ca l’Arlot, la casa de sota, del peixater; la Montserrat de ca l’Amàlia, també a tocar de la casa dels avis; la M. Dolors, una cosina seva.

Molts dies d’estiu –ja més gran, a les vacances escolars- vaig pujar a treballar-hi tot sol, als matins, nuant fils per avançar la feina, pujant i baixant a Vilassar de Mar per agafar el tren a peu si no hi havia algú que m’arreplegava.

El pare es va jubilar de Can Marot quan va fer 65 anys (l’any 75), crec que li varen regalar un rellotge i tot, o un obsequi per haver portat trenta anys seguits a l’empresa. Continuava tenint la “fabriqueta” a Cabrils i va pensar que podria treballar un temps més en aquesta segona ocupació.

Però, poc li va durar, pobre pare, aquesta continuïtat laboral que pretenia. Sols dos anys més, el cor li va fallar i llavors no era pas com ara..., en puc donar fe. La meva mare va continuar algun temps més amb aquella feina vivint sola a Cabrils fins que la vam fer tornar a Mataró i vam tancar l’activitat.

Tot això ha vingut a tomb de que alguns dels estris de la “fabriqueta” encara hi son. Val a dir que l’espai que ocupaven les màquines ara és un traster on s’hi acumula tot l’imaginable de la descendència del meu pare. De tant en tant, faig una repassada i m’atreveixo a desempallegar-me d’algun trasto i portar-lo a la deixalleria. Ho hauria de  fer més sovint.

De les coses que s’han salvat hi ha una bàscula que vaig fer restaurar i ara llueix com a objecte de decoració a l’entrada de la casa de Cabrils, vés per on hi ha tornat o s’hi ha mantingut. L’altra cosa que s’ha conservat són les balances que s’utilitzaven per pesar els cons de fil de cosir ja plens. Cada un tenia que pesar més o menys un quart de quilo. Les capses eren de cinc jocs de quatre cons, és a dir de cinc quilos. Me’n havia fet un tip d’omplir, protegir i tancar-les convenientment amb paper de goma. Despès calia fer la etiqueta pel destinatari,  i estampar-hi el tampó que indicava les dades del remitent que vés a saber que se’n ha fet. Ara les balances les he portat a restaurar i les col·locaré com a objecte decoratiu, però també com a record de la feina del meu pare i del seu temps.



Ah,... per cert, estic pensant en restaurar la “romana” de l’avi que encara la tinc amb els seus corresponents pesos.


Mataró. Juny de 2017.

30 de juny de 2017

Novament, de població.

Els economistes són aquella gent que prediu el passat.


Darreres lectures i altres activitats d’interès em porten a repassar algunes dades elementals sobre economia i societat que temps enrere havia treballat força, quan estava en actiu o en el primers temps que ja no en vaig ser, i que no han deixat mai d’interessar-me per explicar l’entorn socioeconòmic.

La sèrie temporal  que vull tractar és la corresponent als anys d’aquest segle XXI, des del 2000 fins ara. Aquest període permet contrastar dos moments ben diferents: fins a la crisi del 2008, d’alça (encara que ens en podríem anar més enrere, Solbes 1995), i de la crisi fins ara, 2016 (les darreres dades publicades), en que sembla –a nivell de les grans magnituds macro- que ja s’està donant una represa. A més aquest període dóna molt bé ja que hi ha tants anys al davant que al darrere.

Començo per posar al dia les dades demogràfiques. Com ha estat l’evolució de la població espanyola en aquest temps amb una comparativa amb el que ha passat en els països propers amb els que ens podem comparar (Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia. Com a afegitó interessant també, Turquia). Les dades són extretes d’Eurostat, o de l’INE.


Quadre 1.


Gràfica 1.


Evolució molt coneguda: fort augment fins 2008 que s’esmorteeix cap a l’estancament fins el 2012, any en que comença a davallar molt lleugerament. Malgrat que el punt àlgid i per tant la inflexió és l’any 2012, el canvi es comença a donar el 2009 amb una tendència que ens porta al darrer any a quasi igualar-lo.

Aquestes dades són interessants de contrastar amb les que s’han donat en el països del nostre entorn, els que citat abans. Aquí sols reflecteixo les corresponents a tres moments puntuals, els anys d’inici: 2000, el de la crisi: 2008, i el final: 2016. La gràfica és molt curiosa i dóna per comentaris.

Quadre 2.



Gràfica 2.



Llevat de Turquia, encara que aquí hi ha el fenomen dels refugiats de la guerra siriana que no sé pas si desvirtua les dades, som el país dels considerats que creix més, encara que amb unes pautes diferents. Bé, Alemanya no creix gens, d’aquí segurament  l’interès del seu govern en l’admissió de refugiats (per cert, Polònia tampoc).  França, el Regne Unit i Itàlia tenen un creixement més o menys continuat, encara que menor que el nostre. Espanya és el que té el creixement més gran, quasi bé del 15%, encara que ben diferenciat en els dos períodes considerats, d’abans i desprès de la crisi. És conegut el creixement immigratori dels anys de l’eufòria i el també creixement emigratori dels anys de la crisi, però crec que la gràfica ho expressa molt bé.


30 de juny.

27 de juny de 2017

Rehabilitació.

Sento soroll de paletes a tocar de casa, quasi bé paret per paret. Al carrer veig uns obrers que treuen trastos vells que van desembarassant. Una altra obra de rehabilitació de les moltes que estan en marxa pels voltants. En un radi de cent metres des d’allà on visc n’hi ha més de mitja dotzena d’obres semblants. Ara és tot una casa de cós la que es buida deixant sols les parets mestres, o s’enderroca del tot; ara és el pis, o el baix, el que sols es rehabilita; ara són sols arranjaments sense tocar l’estructura;... Veus una munió de petites empreses, ho veus per les seves furgonetes que les identifiquen: paletes, guixaires, pintors, lampistes, ... També n’hi alguna d’obra més gran: tampoc gaire lluny, a una cantonada, una vella fàbrica que vaig conèixer molt, també se’n ha aprofitat l’estructura per fer-ne un petit bloc d’habitatges; en un altre lloc és l’agrupament de varies cases de cós que permet fer un edifici petit nou de trinca, alguna cantonada llaminera. Això es mou, és innegable, salta a la vista.

Fa poc escrivia sobre l’abandonament d’unitats urbanes en el cas antic, fet que es deu donar a d’altres ciutats, però ara he de dir que hi ha de nou moviment del sector de la construcció. Potser no són encara les cases més velles, encara que n’he vist una que ja era hora que es mogués a tocar la Plaça Gran, però en general és en els carrers més antics de l’eixampla on s’està donant aquest moviment. Lògic, no són gran obres una a una. Posen en valor un patrimoni particular que estava esperant potser una lleugera represa. Donen feina a petits industrials i no requereixen grans fortunes ni embolicar-se financerament per escometre-les.

Costà tornar a veure grans promocions a les ciutats mitjanes com la nostra. Malgrat tot, els baixos tipus d’interès porten a alguns inversos a tornar a arriscar-se en el sector de la construcció, i tímidament també apareixen en solars de possibilitats residencials llargament aturats algunes operacions de més envergadura. A l’eix Herrera, allà on fou el tint de can Marot, o al polígon de les Hortes del Camí Ral, que d’industrial es va reconvertint en residencial. No, no és aquella bogeria del primer decenni, no hi ha grues a grapats, sinó bastantes corrioles petites que van fent la seva modesta feina.

Si no ens tornem a embalar com temps enrere, això no està malament. Es revitalitza un sector econòmic, intensiu en ma d’obra, i també es revitalitza la trama urbana que podia quedar abandonada. Falta veure, però, quin serà el destí de totes aquestes obres un cop acabades, habitatge dels propietaris, lloguer, lloguer turístic (tinc dubtes que arribi fins aquí l’empenta de Barcelona), pura inversió,...?  Però de moment, es mou alguna cosa i és bo que així sigui.


27 de juny.

19 de juny de 2017

Catifes de Corpus a Cabrils

Ahir va ser Corpus. Aquesta diada ben remarcada temps enrere (en el nacional catolicisme, “tres días hay en el año...”), ha perdut gran part de la seva importància. El trasllat al diumenge següent dels deu dies desprès de la Pentecosta, la pèrdua de les manifestacions externes i extremes de la religiositat, la manca de organitzacions –espontànies o no- de la celebració, els costos d’organització, temps i diners per celebrar-la com cal (o com calia abans), l’ha portat quasi a la irrellevància.

En algunes poblacions encara es mantén el costum de fer catifes de flors pels carrers on passa la processó. Com que a molts indrets ja no hi processó, tampoc hi ha catifes. A Cabrils encara se’n fan, poques, les de sempre, en vaig comptar cinc, en el nucli antic del poble i sempre fem un tomb per admirar-les. Què difícil és mantenir la tradició, no cal dir estendre-la, en els pobles com el meu que han canviat la seva idiosincràsia i la seva configuració urbana! Les estores en gran part estan fetes amb serradures de colors i les flors són per ressaltar, però en molta menys quantitat. La del carrer de l’Ajuntament (Domènec Carles) estava dedicada a en Joan Ferrer, el fuster i animador cultural que ens va deixar fa poc, ben jove, que n’era l’ànima de la seva confecció.

Vaig entrar, com cada any, a l’església parroquial de la Santa Creu, on vaig ser batejat. Què és batejat, avi?, em preguntà el meu nét de cinc anys, que com la majoria dels petits d’ara no en saben res de religió i de les seves costums. (Uff, i ara què i com li contesto?). Vaig saludar al Sr. Rector, Mn. Josep Rodríguez, antic veí meu a Mataró quan era seglar. És difícil, em va dir, connectar la celebració religiosa amb la tradició popular. Sí, és cosa dels temps d’avui. Arreu la desconnexió de moltes celebracions de cultura popular dels seus orígens religiosos és patent. Malgrat tot vaig veure una nena vestida de primera comunió que estava esperant-se per participar a la processó. Jo, de petit, quan vaig fer la primera comunió, vaig desfilar amb el meu germà a la processó del Corpus dues vegades: a Mataró que és on la vaig fer, els gegants acompanyaven el seguici, obert per efectius militars de la caserna local, del Jaén 25, i desprès a Cabrils, perquè ens veiessin al poble del pare, ja que d’això es tractava.

Els grans tenim la sort, i/o la desgràcia, de la perspectiva temporal cap enrere: “Amb més records que projectes...” que cantava en Raimon.




Sorprenentment per mi la piulada que vaig fer ahir del tema va ser força (?) retwittejada.


19 de juny.

9 de juny de 2017

Tinc (o tenia) dubtes.

En les explicacions que s’han vingut fent des del cantó, diguem-ne, progressista de les causes i de les conseqüències de la crisis econòmica desfermada el 2008 hi ha algunes coses que de tant sentir-les m’ocasionen dubtes. La lectura del darrer llibre de Joaquin Estefanía, per exemple, em va neguitejar en aquest sentit. És cert, el triomf de la revolució neoliberal de Reagan i Thatcher als anys vuitanta del segle passat, la solució keynesiana emprada d’immediat pels governs europeus i abandonada tot seguit per insostenible, encara que mantinguda pels USA. Però hi trobava a faltar coses. Se’m va encendre la llumeta, falten al menys dos noms propis: Deng Xiaobing i Bill Gates!

Parlar de l’estat del benestar -que ara trontolla- construït desprès de la Segona Guerra Mundial als països del entorn industrial capitalista, no a tot arreu, sense fer esment de que l’economia ha donat un tomb espectacular amb la incorporació de la Xina, i d’altres contrades amb molts centenars de milions d’habitants que fins fa pocs anys no estaven al “circuit” de l’economia; no fer esment tampoc de com, fruit dels nous processos tecnològics, han canviat la producció i la distribució de bens i serveis, és no explicar ben bé les coses. Alguns paradigmes dels economistes es basen en unes condicions que ja no existeixen.

Certament que l’anàlisi, de les conseqüències sobre tot, és encertat. A les societats del nostre entorn la desaparició de les avantatges que s’havien aconseguit està en perill. L’aprimament de la classe mitja, l’empobriment dels de baix, la precarització del treball,... Quan llegeixes els desafiaments en que es troba l’economia francesa sobre la taula del nou President veus que no són gaire diferents que els nostres, per no parlar dels d’altres països europeus semblants.

Potser en hem oblidat d’allò que vam aprendre de joves del desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció. O és que les forces productives, amb la seva financiarització, amb la incorporació d’ingents quantitats de treballadors, amb les noves tecnologies, les facilitats de comunicació, no han canviat substancialment en els darrers 25-30 anys? Pensar que es donaran les mateixes relacions de producció que es donaven en les economies industrials-nacionals ja no té sentit. Sí, clar, els governs –la política- continua sent “nacional”, però l’economia ja fa temps que és globalitzada. Les solucions per tant no passen pel que ens diguin què volen o poden fer els Govern sortits d’un processos electorals propis de temps passats sinó que hem de veure com podem encarar els temps actuals, i els futurs que vénen, amb noves eines.


Per això m’ha agradat llegir el llibre que acaba de treure Jordi Palafox Cuatro vientos en contra. El porvenir econòmico de España, ed. Pasado&Presente, B-2017. El quatre vents en contra que tenim: Xina, fàbrica del món; Multinacionals i creació de valor global; la millora del capital humà; superar les institucions públiques obsoletes.

“...la globalización, ha creado una realidad económica  inédita con el mercado global como uno de sus mejores exponentes. El hecho evidente es una nueva forma de organizar la producción. Sin duda más eficiente, pero también mucho más desafiante para el mundo tal y como lo hemos conocido.
En este nuevo marco, las compañías multinacionales aprovechan todas sus ventajas mientras los gobiernos nacionales se muestran impotentes para contrarrestar su creciente poder por la obsolescencia de las herramientas de la política económica tradicional y la ausencia de  acuerdos para modificar la completa desregularización de los movimientos de capital.”




El que hem, o haurem, d’explicar als nostres néts és que nosaltres vam venir a un món que avui ja no existeix, el món dels Estat-nació, industrial, proteccionista (i a Espanya, autàrquic!) i que les respostes que sabem donar ja no serveixen i que ells s’hauran d’enfrontar al seu món, el món que ha esdevingut per una evolució que no hem controlat, i que s’hauran d’espavilar com ho han fet totes les generacions anteriors.

9 de juny.


18 de maig de 2017

Atenció! Aprenguem de la història.

No fa encara quatre dies, com aquell que diu, que Trump és President dels  USA i ja tenim a les taules de les nostres llibreries, traduïda tant al castellà com al català, la petita obra de Timothy Snyder: Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre dels segle XX, Ed. Destino, B-2017.


És una reflexió sobre on ens pot portar oblidar la història feta a partir del que ja es pot deduir de què pot representar l’elecció de D. Trump. És una crida a no baixar la guarda sobre el que els pot venir als nord americans i de retruc a tots plegats. És un record de com van pujar els règims totalitaris: feixista, nazi, comunista, al segle XX, què i com va succeir, com se’ls va prendre la gent i les seves conseqüències. Quins comportaments individuals cal mantenir avui, quin perills hem de vorejar, especialment en les noves circumstàncies de la comunicació. Especialment crític amb Internet i el que pot comportar, favorable a totes amb el bon periodisme escrit sobre paper, en la comunicació personal per sobre de la digital, en la militància activa per sobre del desfogament a les xarxes. És una crida a ser persona conscient i compromesa per sobre del gregarisme amb una defensa de certs espais de privadesa individual per sobre de la tant lloada ara transparència. Estiguem amatents i preparats davant la situació que vindrà (no que pot venir, sinó la que ja està aquí).

De lectura fàcil i ràpida, un anar i tornar amb bus de casa a Barcelona, és un opuscle per tenir en compte i recomanar vivament a tots aquells que pensin que cal deixar un món una mica millor als que ens vénen al darrera o que tenen que això pot anar a pitjor.

“La història ens permet ser responsables: no de tot, però sí d’alguna cosa”

“la història ens ofereix la companyia dels qui han fet i han patit més que nosaltres”

18 de maig.

9 de maig de 2017

Doncs mira, jo, Patxi López.

En l’actual procés per escollir nou secretari general dels socialistes espanyols he avalat per que s’hi pugui presentar al company Patxi López. Un bon amic i també company al fer-li saber aquesta decisió meva em va dir: “Manel, tu sempre has estat un home d’ordre”. Segurament.

Desprès de tot l’enrenou de la dimissió de l’anterior secretari general, de tal com es va portar tot plegat, vaig creure, il·lús de mi, que les coses es podrien recompondre assenyadament com sempre s’ha vingut fent en casos semblants. Sempre, o quasi bé sempre. Ni A, ni B, sinó busquem-ne algun altre que pugui ser acceptat per tothom i que torni a portar la nau a aigües més calmades. Per això em va semblar l’opció d’en Patxi López com a adequada pel convuls moment que viu el socialisme espanyol, en part derivat d’ambicions i personalismes forassenyats i en part degut a la desorientació ideològica que viu el socialisme, o la socialdemocràcia, arreu.

No es va fer correctament, al meu entendre, una lectura com calia dels resultats de les eleccions de finals del 2015 i d’aquí a tornar a votar al 2016. Va aparèixer amb força en el nostre camp, el de l’esquerra, un actor  amb unes noves i sorprenents (per alguns) formes que ens disputava l’hegemonia que fins ara hi havíem tingut. Malgrat tot, res que no es pogués analitzar amb calma. Amb la dreta de sempre al altre costat, emmerdada fins dalt per casos de corrupció que anaven sortint a la llum un darrera altre, potser fruit de les seves batalles internes o vés a saber perquè (perquè ara anaven sortint i no abans). El panorama per l’equip dirigent socialista era molt complicat d’analitzar i de donar-hi resposta i crec que es va fer poc i malament. Potser sí que no hi havia altres opcions que les que es van prendre, però la forma en que es varen prendre van ser un autèntic desori (vaja, així ho he vist des de lluny, a ras de terra). Dimissió, gestora, nova elecció interna.

El que em va sorprendre (potser ja no m’hauria de sorprendre gaire de res a la meva edat) va ser que no es va produir aquell procés assenyat que jo intuïa que podia donar-se, sinó que es van muntar ràpidament bàndols en pro i en contra de com s’havia resolt l’anterior crisi, sense pensar que potser el millor era tancar aquella pàgina i recercar una sortida diferent. És, per uns, la famosa foto de la presentació de la candidatura de Susana Díaz a Madrid amb tots els “vells” líders (alguns encara més grans que jo) per un costat (¿un partit és sols els seus dirigents, antics, presents o futurs?), i per altra banda el crit apel·lant directament a la veu de la militància de Pedro Sánchez (¿un partit és sols els militants sense dirigents?). La batalla tornava a plantejar-se en termes de la tardor passada, com si del daltabaix produït no se’n hagués après res. Crec que la política, i més dins de cada formació, és entesa. Amb debat, fort si voleu, però amb entesa. Oi, Pep, que ens ho va ensenyar fa molts anys en Joan Raventós?

Ens hem de resistir a aquesta visió que ens volen vendre de la política. Ja sé que a hores d’ara, possiblement, la candidatura de Patxi López està condemnada a ser considerada marginal en la lluita principal. Fins i tot hi ha veus que demanen que ens “mullem” amb un o altre dels galls (o gallines) principals per no fer el joc a un o altra. Jo crec que ens hem de mullar per deixar clar que no ens agrada aquest joc o aquesta lluita fratricida. Potser no servirà de gaire, però com a mínim per ensenyar que no tots anem amb formes que no ens porten enlloc. O sí, a la irrellevància. Jo votaré a Patxi López.


9 de maig, dia d’Europa.

2 de maig de 2017

Burriach.

Feia més de trenta anys de l’última vegada que vàrem pujar al castell de Burriach. Em sembla recordar que era un Divendres Sant amb els fills ben petits. Hi havia anat moltes vegades, amb l’escola, de jove, des d’Argentona o des de Cabrils als estius. Sempre dèiem de tornar-hi però mai ho fèiem, fins ahir. Recordava la pujada costeruda i pedregosa des del monòlit que rememora l’alliberament del jou feudal i pensava que seria difícil de fer amb els menuts. Però no tenia present l’actuació que als anys noranta hi va fer ACESA per compte de l’Ajuntament de Cabrera que a més de preservar les runes del castell va facilitar un nou accés que permet una pujada completament assequible pràcticament a tothom, fins i tot el darrer tros està cimentat. El temps ens va acompanyar, encara que amb dubtes, per la variabilitat primaveral.



A baix, a la Font Picant de Cabrera, rehabilitada com a lloc d’esbargiment, per menjar-hi i estar-s’hi, compta amb varies explanades d’aparcament per vehicles que al migdia estaven a vesar. Sembla que ha estat un encert tornar-la a posar en funcionament, no la que fou aquí a la comarca la popular beguda, sinó l’espai d’oci. Els “cehegineros” de Mataró als anys vuitantes i norantes del segle passat, entre d’altres, hi feien unes populars trobades amb saboroses paelles d’arròs.

Des de baix a la Font fins dalt el Castell, una corrua de gent de totes les edats, molt familiar. Vaig veure algú que “emputxava” un cotxet de nadó. El que em va sorprendre va ser l’abillament del personal. Com que no sóc “dominguer” no sé com va ara la gent per anar a la muntanya. El Decathlon ha fet estralls, encara que entre els caminaires més avesats l’equipament professional saltava a la vista, calçat, pantalons, barrets, pals,.... I jo, amb texans! Clar, si ara els texans són habituals com a roba de diari (fins i tot en els polítics!), com s’ha d’anar el diumenge per trescar pel bosc?

L’explicació de la història i la reconstrucció del castell a la web de l’ajuntament de Cabrera de Mar és molt reeixida.


2 de maig.

19 d’abril de 2017

El Pont du Gard.

Sempre havia pensat en anar-hi i ara tenia un motiu de més: és un tema d’aigua i alguna responsabilitat en torno a tenir, petita.



De trams d’aqüeductes romans en queden drets encara uns quants arreu. El de Pont du Gard, com tota pedra, o paisatge, o poble de França està especialment cuidat i publicitat. Han convertit el seu entorn en una àrea d’esbarjo a més del monument en si que està aviat vist, per anar-hi a passar un dia. La seva pròpia pàgina web és il·lustrativa. És part del que queda d’una portada d’aigües de més de 50 Km de llargària que abastia Nîmes, important ciutat romana des dels temps de la República. Sembla que és tot una proesa tecnològica, tot i més quan no era d’estricta necessitat.




Els abastament importants d’aigua a les poblacions moltes vegades s’han fet a partir de transvasaments llunyans segons les necessitats. Aquest, des de la font a la ciutat en línia recta no hi ha més de 20 Km, però per seguir el curs del terreny en van necessitar 50 i una construcció d’un pont colossal de tres pisos com aquest per que hi passes l’aigua pel damunt. Si fa 2000 anys, amb els recursos –de tota mena- que hi havia es varen poder fer semblants proeses, que no es pot fer ara amb les tècniques i recursos del que disposem? Però, atura’t, Manel, entres en un terreny perillós. Això dels transvasaments està molt mal vist. Clar, dels nostres esquifits rius, d’un país eixut, és comprensible, però dels grans ja és una altra cosa, o hauria de ser-ho.


Fa temps, a finals del segle passat, es va parlar de la possibilitat de traspassar aigua del Roine cap a l’àrea de Barcelona. Jo, en les meves responsabilitats de llavors, en vaig ser favorable. Bé, ara deu ser del tot impossible parlar-ne, a més que sembla que entre una cosa i una altra s’ha allunyat molt la seva necessitat (creixement de població, conscienciació cívica en el consum, menys ús industrials, dessaladores,... fins i tot es parla de reaprofitaments.) Però no era una opció tant descabellada com es va voler vendre. Quant mirava el cabal del riu des del pont trencat d’Avinyò (on y danse, on y danse,...) vaig tornar-hi a pensar. Res, com l’aigua riu avall. “Nuestras vidas son los rios...”.




19 d'abril.

18 d’abril de 2017

Vist anant pel món.



El quadre el vaig descobrir en una visita ràpida al Musée des Beaux Arts de Lyon. En una visita d’aquesta mena i en aquest tipus de museus et passen per alt peces rellevants i ha vegades et fixes en altres que potser no ho són tant. Era a la sala de la pintura de Flandes, d’un pintor per mi desconegut: Abraham van der Eyk, l’obra és de començaments del s. XVIII, però representava un fet de cent anys abans. Es tracta de la resolució d’un conflicte teològic entre calvinistes que el Poder, el estatúder Maurici de Nassau (que per cert, va ser el que va aconseguir el reconeixement de fet –de dret vindria més endavant, al final de la guerra dels Trenta Anys- de la independència de les Províncies Unides del Països Baixos del Rei d’Espanya), fa inclinar la balança de la disputa cap un del dos bàndols posant-hi el pes de la seva espasa en un plat front al pes dels textos legals que hi posen els perdedors a l’altre plat. Al·legòric, oi?

El centralisme parisenc deixa poc espai als museus de les “províncies”. Més enllà de Paris, poca cosa. Aquest, a Lyon, té alguna peça de molts artistes de renom, des dels primitius fins a Francis Bacon, vaja una petita mostra de molts dels grans que Déu ni do el joc que dóna, malgrat que es clar que et quedes amb la mel als llavis. Sols vam dedicar-nos a la secció de pintura però la ullada ràpida que hi vam fer ens va plaure i és del tot recomanable.




18 d’abril.

10 d’abril de 2017

Una altra pàgina passada de l’epíleg d’ETA.

Dissabte a la nit vaig veure, ensopegat de casualitat, el documental “El fin de ETA” que va retransmetre el Canal 33. Sembla que ja s’havia retransmès, desprès de la seva recent estrena, però suposo que aprofitant la notícia del dia que era l’entrega de les armes que encara posseïa l’organització terrorista van decidir tornar-lo a donar. Un encert. Em va agradar molt. Tot el procés de converses que van encetar pel seu compte Otegui i Eguiguren i que va ser oficialitzat més tard i que ha acompanyat, no sé fins a quin punt, se’m escapa, la llarga marxa cap a l’extinció d’ETA i amb ella la desaparició del patiment que ha ocasionat durant anys.

Em van venir al cap alguna de les petites coses que col·lateralment vaig viure sobre aquest tema. La primera en ja llunyà any 1995. L’alcalde llavors de Donosti, l’amic Odón Elorza,  s’acabava d’incorporar a l’executiva de la FEMP i al acabar una reunió va convidar als assistents a que l’acompanyéssim a la celebració de la Semana Grande de la seva ciutat pel proper agost. No em feu dir la causa, el perquè, però m’hi vaig apuntar. L’únic que s’hi va apuntar, suposo que per un sentiment de solidaritat amb un company que patia lo seu en la situació en que es trobava el País Basc en aquells temps, suposo per la oportunitat de veure en directe una festa de renom encara que una mica inconscient a on em posava. El fet és que hi vàrem anar amb la M. Antònia.

Sembla que aquell any, ho he llegit desprès, va ser el primer en que l’alcalde va decidir suspendre l’anada en corporació de l’Ajuntament a la Basílica de Santa Maria del Coro el dia abans de començar les festes oficials deguts als aldarulls que es produïen en la marxa. Tothom, que volgués hi aniria pel seu compte, i sembla que encara és així. Nosaltres vam anar a l’Ajuntament i des d’allà vam acompanyar l’alcalde i d’altres regidors del seu equip, sense cap protocol, encara que suposo que fèrriament escortats, cap a la Basílica. La tensió era manifesta, però no va passar res d’especial. L’any passat ens varen tirar de tot, em va dir l’Odón, fins coixinets d’acer. Dins de l’església tampoc cap protocol. Em va sobtar que les autoritats no se saludessin entre elles. Al costat nostre, el lendakari Ardanza i suposo que altres càrrecs que no ens van ser presentats. L’acte, però, és emocionant: els vells (i suposo que també els actuals) components del Orfeón Donostiarra canten, sense protocol musical, la Salve en honor a la patrona de la ciutat. Emocionant, la pell de gallina, per mi memorable. A la sortida, l’Alcalde desapareix. Ja ens veurem a sopar, ens diu. A on? Ja os hi portaran, ja ens trobarem. Mesures d’estricta seguretat. L’endemà vam veure des del terrat de l’Hotel Inglés un espectacle pirotècnic del concurs que fan durant la setmana, la badia de La Concha als nostres peus.

D’aquella anada en quedà una bona relació, que encara es manté avui i que em permeté tornar-hi en d’altres ocasions per coses diverses. Espero que l’hotel Niza encara estigui en funcionament. La inauguració del Kursaal el 1999, en que vam tenir de cicerone ni més ni menys que l’Ernest Lluch, veí de Donosti com és conegut,  que lluny de la comitiva oficial -l’alcalde em va tornar a convidar a ser-hi- ens va anar explicant els “intríngulis” de l’obra arquitectònica i dels personatges que aquell dia s’hi movien. Vam anar a dinar a un “caserio” de les afores sobre la ciutat, amb la Montserrat i en Felip, des d’on em va explicar urbanisme com quan vaig començar a treballar amb ell trenta anys abans: Mira, allà baix Pasaia, compara. La urbanització atribolada de l’espai rebregat del País Basc. Tots els colors del verd, que cantava Raimon.

Una altra vegada vam anar-hi una delegació de l’Ajuntament de Mataró a veure les seves experiències en matèria de promoció econòmica. Vam veure polígons industrials, vivers d’empreses, experiències comercials. Recordo que visitant un mercat, a mig matí, de cop, els escortes dels regidors d’allà que ens guiaven ens varen treure “en volandas” del lloc ja que deurien veure que no estàvem segurs o que hi havia algun perill. Al vespre ja acabada la jornada oficial ens vàrem asseure en una terrassa d’un bar a fer una cervesa i de cop  veiem com al mig de la plaça comença a organitzar-se una manifestació de recolzament als presos d’ETA que sembla que es feia cada setmana al mateix dia i lloc. Semblava la “Santa Compaña”, en la foscor, les imatges adustes, els cartells amb les fotografies, la tensió evident,... Ens vam aixecar i ens anàrem esperitats.

En aquells intercanvis d’experiències, ells també varen venir a Mataró recordo a veure temes de sanejament i de residus, fins hi tot va haver-hi temps per conèixer temes de cementiris i d’enterraments. Allà vaig saber dels enterrament per “amontonamiento”, de foses de cinc taüts que s’anaven apilonant l’un sobre l’altre. La vida municipal és molt variada i dóna per a molt. En Remigi Herrero, com a regidor de Cultura, els va voler “vendre” una anada dels nostres Armats de Setmana Santa, encara que llavors la situació no estava per gaires festes.

Va ser molt trista la conversa amb l’Odón l’endemà del dia de l’assassinat de l’Ernest Lluch. Ho recordo com si fos ara. Anava en el cotxe oficial cap a alguna reunió a Barcelona i pel carrer d’Aragó vaig poder comunicar-me amb ell que estava a Lisboa. Em va sorprendre la serenitat i la fredor amb que va parlar-me, com resignat, com acceptant un fet ineluctable. Ho vaig entendre dissabte passat en el documental que dona inici a aquest relat. Jesús Eguiguren ho explica en un moment del documental: Vam plorar la primera mort, una dels anys vuitanta. Desprès sols era pensar en la víctima i les víctimes que deixaven. Recordo vivament l’Ernest, potser –com he explicat tantes vegades- perquè feia poques setmanes que l’havíem convidat per que ens assessorés en el que desprès seria el Tecnocampus. Aquell dia no va estar gaire per nosaltres, tenia el cap al País Basc, hi havia de tornar malgrat tot, suposo que se sabia amenaçat. Al acomiadar-nos em va recomanar un llibre de títol premonitori: “La última trobada” de Sándor Marai.

Tinc una imatge gravada que encara m’impacta. Me la va explicar en una de les meves visites el que era el regidor de cultura Ramon Etxezarreta. No podia sortir de casa els caps de setmana que no tenia escorta, però ell no s’hi resignava i d’amagat de les normes d’autoprotecció sortia a prendre un cafè en algun bar de la localitat. Evident, estar en una ciutat tan sensacional, de sensacions, sí, com Donosti-San Sebastián, no és per quedar-se amagat, reclòs millor i mai tan ben dit, a casa seva sense poder sortir-ne. Aquestes meves anades, l’Odón, l’Ernest, en Ramon, i d’altres companys socialistes em van fer estimar aquella ciutat i vaig comprendre el seu patiment per no poder gaudir-la amb tot el que ofereix. Suposo que l’Odón va resoldre el tema de repartiment de begudes pel casc antic i ara pot aprofitar la nova situació per passejar en bicicleta per la badia de La Concha fins a “El peine de los vientos”, i gaudir del Chillida tal com va fer quan ens portar al Chillida-Leku quan encara estava obert, i anar als restaurant que més li agradin sense cap por, o a aquella societat gastronòmica d’uns amics seus on una vegada em va portar i vaig poder viure en viu i en directe aquesta forma de convivència que tenen els bascos.  Llavors, en aquest durs temps, quan es volia evadir venia a Barcelona  a esbargir-se mirant un mar ben diferent del seu Cantàbric.

L’assassinat de Miquel Ángel Blanco em va agafar tornat de viatge a Roma. Fins al darrer moment vaig pensar que no succeiria, però va passar el pitjor. Encara les maletes per desfer recordo la Riera de gom a gom, a les portes de l’Ajuntament, presidint a la ciutadania muda i corpresa per la barbaritat comesa. Potser la reacció cívica arreu va incidir en un tomb, no ho sé, perquè no va haver-hi aturador encara.

El darrer record dels temps de l’alcaldia és una mica tètric. Per Nadal del 2000 la Policia Municipal em va proveir d’un aparell per mirar sota el cotxe abans de posar-m’hi no fos cas de que hi hagués algun artefacte explosiu. Ho va acompanyar d’un manual d’autoprotecció que em vaig haver de llegir i interioritzar i em va ser assignada una escorta permanent. Fora rutines, canvi d’itineraris, sempre escortat,... van ser un temps difícils. Hi havia un escamot d’ETA establert a la comarca, ho va explicar la premsa quan va ser desarticulat. Eren els temps en que vam haver d’anar a enterrament de regidors d’ajuntaments catalans, em tocava a més de solidaritat corporativa per ser el President de la FMC. Algun condol vaig haver de donar a familiars directes que em va corprendre molt. La tensió que vivien allà dalt, al nord que en dèiem, ens la van traslladar aquí. Algun regidor del meu ajuntament, del PP, deu guardar la fitxa que tenia d’ell els d’ETA i que la policia li va fer arribar quan la van requisar. Vaig sospirar alleugerit quan més endavant, fora ja de les responsabilitats de l’Alcaldia, vaig tornar a la Policia Municipal aquell estri amb que m’havien obsequiat i que ja no esperava que em fos d’utilitat mai més.

Els temps de Madrid, al Congrés, em van donar noves perspectives del tema. Estan moltes d’elles explicades al meu blog. He trobat més de vint entrades sobre el tema. Però tenen un altre caire, unes d’impressions personals, d’altres del dur combat polític que vaig viure en directe.

De les primeres, la “noria” de sentiments que vam tenir. D’alegria exultant amb la primera treva, desprès de desencís amb el seu trencament –tot això està molt ben explicat al documental- i finalment tornar a tenir sensació de triomf amb la renúncia a la lluita armada el 2011, cap al final dels meus temps “capitalins”. Però també la duresa del combat polític que entorn al tema va muntar la dreta contra el Govern. No li podien concedir cap victòria en aquest terreny que consideraven seu. Els “durs” sempre a l’aguait, sempre criticant, menystenint, posant en qüestió el que es feia i el que passava en aquest tema. Com també hem vist en el cas català, mai van fer cap concessió, ans al contrari, van fer tot el que van poder per obstaculitzar les possibles sortides instrumentalitzant-ho tot.

Ara sembla que la setmana passada vaig girar un altre full d’aquest trist epíleg que no acaba del tot d’acabar-se. Una de les coses que em va sorprendre gratament, i crec que la va explicar l’actual lendakari Urkullu, és que el canvi generacional també hi ha jugat molt a favor d’aquest acabament. Sí, molts de nosaltres tenim una edat en que hem estat empeltats de unes formes de pensar, a favor i en contra, que estan sent superades per l’arribada de les noves generacions. Què dieu? Quines són aquestes preocupacions? No sou grans ja? Mirem endavant cap a d’altres coses. Però si que cal reconèixer els temps passats i no pas com a bons temps, sinó, allà, com a temps durs, de patiment per a molts i que no es pot tancar el llibre com si res no hagués passat. Ho aniran superant. La imatge del final del reportatge de la vídua de Juan María Jáuregui i d’un dels seus botxins, Ibon Etxezarreta, va ser prou eloqüent de les possibilitats de penediment d’uns, de perdó dels altres  i de reconciliació dels protagonistes d’una lluita sense sentit en una societat civilitzada i que ens ha de servir sobre tot perquè ningú no torni mai més a pensar que sigui possible.

10 d’abril.


N.B.: Potser, més endavant, si les trobo, posaré alguna fotografia per il·lustrar aquesta llarga entrada. Això ha estat escrit “a raig”, potser també més en fred en corregiré alguna cosa, potser.