14 de desembre de 2018

Perplexitat.


Un vell conegut twitteja (piula?): Mataró demana a l'Estat que el salari mínim sigui de 1.200 euros a Catalunya”. Es fa ressò d’una noticia dels serveis informatius de Mataróaudiovisual d’aquest mateix títol. El titular em deixa perplex. “Mataró demana a l’Estat....” . Ahhh..., sols és el titular! És un titular cridaner –periodístic- per captar l’atenció del possible receptor de la noticia com correspon a la seva funció.

Anant a la noticia ja s’aclareix el tema: La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró aprova (no diu com: majoria simple, absoluta, unànimement,..; la nota de premsa de l’Ajuntament explica que és per majoria simple) una declaració institucional de demanar al Govern de l’Estat que ... Sols es tracta, doncs, d’economia gramatical. Clar, sinó el titular seria impossible, per llarg. Anem a veure-ho.

La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró és resumida per Mataró. Però, Mataró a seques és sols un topònim (DIEC: nom propi d’un lloc). Per tant, si llegim Mataró, què hem d’entendre? Un lloc no pot demanar res; la població d’aquest lloc sí, però aclarint si tota, una part, alguna, les seves institucions:  privades, públiques, de govern,... Qui? No, home, queda clar a la notícia. Sí, a la notícia sí, però no al titular.

Acorda una declaració institucional de demanar és resumida per demanar. Ara ja tenim com es fa aquest demanar: a través d’una declaració institucional. Malgrat tot, es fan dues accions en una: primer es deu fer una declaració institucional (ROM, art. 71, 4, a) i desprès es deu vehicular la seva comunicació si és precís. Evident, sinó la simple declaració sense dirigir-la posteriorment a algú seria sols un clam, o una veu, a l’espai -buit o ple. Encara que no sé si és el mateix acordar -en una declaració institucional- demanar que acordar una declaració institucional de demanar.

Al Govern de l’Estat és resumit per l’Estat, molt de moda ara i aquí entre nosaltres. L’Estat, ¿què és l’Estat en majúscules? Segons el diccionari Fabra una de les accepcions d’aquesta paraula és “La nació o un conjunt de nacions considerat com formant un cos polític”. Sí, clar, és això. Ja queda clar en la notícia que es demana al Govern de l’Estat, perquè demanar a l’Estat a seques és molt gasós, cal aclarir a qui es demana concretament de l’Estat, pot ser a alguna, varies o moltes de les figures jurídiques que l’encarnen.

Malgrat tot, llegint la nota de premsa de l’Ajuntament on es reprodueix la proposta d’acord presentada per la CUP no hi ha en la seva part dispositiva (el que s’acorda) cap referència al Govern de l’Estat. Sols es reclama accions a les administracions públiques de Catalunya i que l’acord es dirigeixi al Govern i al Parlament de Catalunya entre altres. Faltaria més, la CUP proposant dirigir-se a l’Estat! L’Estat no hi surt per res, a menys que s’entengui com Estat la part de l’administració perifèrica del mateix o els conjunt de les administracions públiques que conformen l’Estat en el seu tot. Però el trasllat de l’acord (una de les dues accions) és sols a l’Administració de la Generalitat de Catalunya. No sé pas si aquesta darrera té competències per aprovar tal cosa, però això ja és un altre tema que de ser així, de no tenir competències, seria, l’acord, un brindis al sol.

Sí, clar, un titular que digués “La Junta de Portaveus en una declaració institucional demana per majoria simple a les administracions públiques de Catalunya que el salari mínim sigui de 1.200 euros” seria massa llarg, a més de inconcret respecte al destinatari, i s’entén -o no- l’economia gramatical. Però, com que és molt difícil seguir totes les notícies senceres, a vegades, amb la informació que dóna el titular quedes perplex.

14 de desembre.

6 de desembre de 2018

6 de desembre.


Aquesta entrada anava a publicar-se aquest migdia. En retiro una part per autocensura. Així anem.


Visca Catalunya, en llibertat. Visc a Catalunya.


Que per molts anys!


6 de desembre.




3 de desembre de 2018

La correlació de forces.



Quan vaig adquirir el llibre no m’havia fixat en el subtítol que portava: “Transición. Historia de una política española (1937-2017)”, Santos Juliá, Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017. Pensava que anava de “La Transición”, en majúscules, aquell període consuetudinàriament comprès entre la mort del Dictador, a finals del 1975, i la victòria dels socialistes el 1982. Però no, abasta un període molt més ample, 80 anys!, ja des de l’entremig de la Guerra Civil fins quasi bé a tocar d’ara. L’autor i l’editorial em donaven garanties, però no era conscient a la història que m’enfrontava.

Resulta que ja al cap de poc d’iniciada la Guerra Civil, entre espanyols, va haver-hi qui en el bàndol de la República es va plantejar com resoldre el problema de l’enfrontament civil i quines coses s’havien de considerar per aconseguir una transició cap a la pau: el règim polític; l’amnistia; la forma de portar-ho a terme; els temps; la mediació possible; ...  Aquesta qüestió, com tornar a la normalitat violentada per un enfrontament caïnita, encara és present avui. En els anys vuitanta del segle passat va semblar superada, però a començaments del segle XXI ha tornat a ressorgir amb força.  Encara alguns, a banda i banda, es resisteixen a enterrar d’una vegada per totes el conflicte civil que va dividir, potser encara divideix, el país. Hi ha ferides per cicatritzar al cap de tant anys? Això sembla, o potser és que hi ha gent que es resisteix a l’oblit –i al perdó-, o que creuen que encara en poden treure redits polítics.

Però Espanya, i el món, no són els del primer terç del segle XX. Les estructures socials, econòmiques i polítiques nacionals i internacionals són completament diferents. Malgrat que hi hagi que pensi que cal tancar-se –enrocar-se-, especialment aquí a Europa, el cost seria molt gran. No és pas, però, descartable que hi hagin intents que agafin força i fins i tot assoleixin algun èxit. Seria dramàtic. Si ja anem a esdevenir poca cosa en el món del demà, ens convertirem, esmicolats i nacionalistes, en irrellevants.

Tot això porta a pensar en la correlació de forces. En la força que tenen els contendents en el combat de la història en cada moment. Entre els que la volen aturar i els que la volen superar. La transició que explica el llibre ho posa de manifest. Ruiz-Domènech, per Catalunya, ho explica també així en el decurs de la seva història.

La Guerra Civil espanyola es decanta cap al cantó dels sollevats, dels nacionals, 1939. El final de la Segona Guerra Mundial no aconsegueix retirar al dictador, la nota tripartita del 1946 ensorra les esperances de l’exili republicà. Els pactes del 1953 amb els EE.UU. i la Santa Seu s’inscriuen en el context de la Guerra Freda entre el capitalisme americà i el comunisme soviètic. L’autarquia, somiada per les forces franquistes de primera hora, és bandejada amb el Pla d’Estabilització de 1959. El seixantes veuen la transformació de l’estructura econòmica espanyola. Franco, al 1975, mort al llit.

El que va quedar dels governamentals de la Guerra Civil, la decantació de desafectes o desil·lusionats, o reconvertits, del Règim franquista, els vells monàrquics despitats, les noves generacions il·lustrades estudiantils filles dels vencedors, la regeneració del moviment obrer en les noves condicions socials (sense l’anarcosindicalisme, fos, no ho oblidem), no poden bastir –malgrat els continuats intents que es tramen a dins i a fora del territori nacional- una alternativa a l’Estat franquista. El context de la guerra freda és un dogal durant molts anys en les aliances, en les possibilitats d’avançar, en fi, en capgirar la correlació de forces. Hi ha més força, per molt que es digui que no n’hi ha, en un costat: en el règim franquista.

Amb això, a la mort del Dictador –cal repetir-ho, al llit- arriba Suárez i engega la Reforma. Ningú se’l creu, o pocs el prenen en serio. No el creuen capaç. L’any 75, el 76 i el 77 són d’ebullició d’intents rupturistes democràtics. Però Suárez guanya el referèndum de la Reforma Política, previ harakiri dels procuradors franquistes, i després, les primeres eleccions democràtiques. La correlació de forces no està a favor de la ruptura, s’imposa la reforma. I, tothom, tots, entren en el joc deixant enrere, o adaptant –quin remei!-, velles proclames i vells desitjos amb renuncies remarcables però que al cap i a la fi van resultar profitoses. Al cabàs del rebuig tots els intents elaborats des del 1937 per una transició manada o pactada pels que no han tingut la força per imposar-la. Tots a jugar en la transició que imposen les escorrialles del Règim franquista, no hi ha més a fer. La Pasionaria i Rafael Alberti entrant del bracet a l’hemicicle del Congrés dels Diputats.

D’aquí la Llei d’Amnistia (tant per falangistes com per comunistes, les dues bèsties negres dels anys trenta i de la Guerra Civil); d’aquí la Constitució del 78 –ara farà 40 anys- (avançada i que ha possibilitat  superar altres vells dimonis de la nostra convivència); d’aquí la reconstrucció democràtica del país reconeguda internacionalment; d’aquí el més llarg període de creixement econòmic i social que ha tingut el país; d’aquí la superació dels intents extremistes de dinamitar-ho tot (el terrorisme d’ETA i els GRAPO  com a exemple); d’aquí l’alternança política i la integració en l’espai de convivència europeu.

40 anys desprès, d’una derrota llavors –una altra- i d’una victòria desprès –memorable- pel conjunt del país, seria bo deixar de mirar enrere i donar per superada la primera meitat del segle XX. Deixar pels historiadors i acadèmics els seu anàlisi i explicació. Mirar endavant, al nou món que ja s’està configurant en el que no hi tindrem gaire paper, llevat del de mostrar el nostre model –el model europeu- que és el millor en termes de llibertat, igualtat i fraternitat. Amb totes les mancances en aquests tres conceptes que vulgueu, però innegablement superior a qualsevol model que s’hi vulgui comparar.

Però no estem satisfets. Alguns miren cap enrere i denuncien les renuncies que es van fer –i que encara s’estan fent- per fer justícia al passat i les mancances que encara hi ha en el present. Altres miren cap endavant i temorosos del que ve –en lloc d’assumir les seves potencialitats- malden per defensar-se dins la torre que no és de vori sinó de totxanes. Ambdós extrems contra la transició. Sí, no la Transició, sinó la transició dels darrers vuitanta anys de la nostra història, des de l’enfrontament armat amb un milió de mort i unes conseqüències esgarrifoses per gran part de la població durant molts anys de postguerra fins al possible debat civilitzat democràtics dels nostres dies. Civilitzat?, no és pas el que veiem cada dia a través dels mitjans.

Altra vegada en joc la correlació de forces. N’hi ha de força per capgirar la situació? N’hi ha de força per mantenir o retrocedir la situació? La tensió torna a la societat i als carrers. No hi ha explicacions convincents per amples capes de la població que estan al albur de la complexitat de les situacions del món d’avui i que creuen, són creients, propostes que es presenten com a possibles i redemptores. La configuració de l’Estat; el seu encapçalament formal; les limitades – o constrenyedores- alternatives disponibles amb el recursos que hi ha –malgrat el seu innegable volum-; les possibilitats existents de progrés si s’aconsegueixen bastir consensos elementals.

Aquí estem, tornant-nos a barallar a uns nivells cada cop més deplorables. Els contexts internacionals no ajuden. L’egoisme exacerbat dels poderosos –i misteriosos- mercats encara menys. La rapidesa de la informació –i de la desinformació- enerva a la ciutadania. Tornem a estar damunt d’un volcà com fa cent anys, també malgrat la prosperitat general.

La superació de les guerres globals, calentes o fredes; la construcció d’estructures que han enterrat antagonismes històrics; la desaparició d’alternatives globals; l’assumpció de nous reptes mediambientals als que fer front; l’avenç vertiginós de nous coneixements estesos arreu del món... són, potser, sols una etapa brillant de la nostra història destinada a concloure?

2 de desembre.

29 de novembre de 2018

El naixement de la Laia l’arquera enmig de la Porta Laietana.


(Article al Capgròs)

Segons les dades darreres publicades per l’Ajuntament el 26,10% dels habitants de Mataró tenen menys de 25 anys, és a dir, més d’un de cada quatre mataronins/es tenen el record des de sempre que la Laia l’arquera està al mig de la Porta Laietana*.

Ara farà vint anys que la vàrem plantar allà. Abans aquell indret era un dels punts més conflictius de la N-II i una autèntica barrera per la ciutat. La autopista Barcelona – Mataró es va inaugurar l’any 1968. També va ser la primera d’Espanya. Desembocava a la carretera N-II al seu pas per Mataró per un gran viaducte que salvava el desnivell entre les hortes que hi havia més enllà del Pla d’en Boet i el traçat de la carretera al costat ja de les vies del tren quasi bé a nivell del mar. Per sota aquest viaducte hi havia una de les entrades des de la carretera a la ciutat, cap al Camí Ral, l’antic camí Reial que durant molt temps també va ser carretera general pel mig de la trama urbana de la ciutat. Aquest punt era molt perillós ja que per creuar-lo calia fer més d’un stop i els accident eren freqüents.

El creixement de la ciutat era cap al sud-oest, cap a Barcelona, i el viaducte era una autèntica nosa problemàtica que havíem de suprimir. Recordo que la primera vegada que ho vaig plantejar l’enginyer municipal, Jordi Buscà, em va dir que no me’n sortiria ja que els enginyers de camins – i més si eren del Ministeri d’Obres Públiques- en serien obertament contraris. Certament, era difícil que acceptessin enderrocar una obra seva.

Però els atzars de la vida van portar una ocasió favorable per plantejar-ho. El canvi de decisió del Ministeri d’O.P. de convertir la prevista autovia que continués la llavors denominada A-9 en autopista de peatge en el seu recorregut pel Maresme va propiciar-ho. En les negociacions que tinguérem amb l’equip d’en Josep Borrell, llavors ministre del ram, per compensar el que era considerat un greuge hi vam incloure la demolició del viaducte i la creació del que desprès vam anomenar la Porta Laietana. En elles també incloguérem el tram central de la Via Europa i la regeneració de la platja a llevant del port i la gratuïtat de la nova autopista al seu pas per Mataró.

La idea d’una escultura al centre de la gran rotonda que configuraria la desaparició del viaducte fou una altra ben pensada d’en Salvador Milà (la seva idea del Príncep constructor de la ciutat) que proposà que fos l’artista local Josep M. Rovira Brull l’encarregat de materialitzar-la. Costaria un bon grapat de diners que no disposàvem però ens va ajudar la Diputació de Barcelona amb el President de la qual, Manuel Royes que era a més l’alcalde de Terrassa, tenia molt bona relació per assumptes que era no venen al cas explicar.

Moltes satisfaccions d’aquella operació: el dia que vaig pitjar el botó que va fer esclatar la dinamita que va enderrocar el viaducte, el diumenge que acompanyats multitudinàriament pels mataronins i mataronines vam descobrir l’esvelta figura de la Laia apuntant amb el seu arc cap a Burriac, i sobre tot, sobre tot, l’acceptació total dels ciutadans/anes de la figura com a nova icona de la ciutat i referent simbòlic dels seus orígens, però també del seu esdevenidor com element identificador d’una porta d’entrada al que en vam dir la Nova Ciutat.

En el record d’en Josep M. Rovira i de tots els que van fer possible aquesta nova imatge de Mataró. Per molts anys, Laia!



(foto Marga Cruz. Gràcies, Marga!)


29 de novembre.

*Aquest percentatge s’incrementaria molt més si consideréssim el 31,41% dels habitants de Mataró que hi ha vingut de fora amb posterioritat del 1996, depurant els que tenen menys de 25 anys actualment per no comptar-los dues vegades.

26 de novembre de 2018

En record de l’Ernest Lluch a Vilassar de Mar.


L’agrupació local del PSC organitza des de ja fa uns anys un acte a Vilassar de Mar en record i homenatge a Ernest Lluch entorn a les dates del seu ignominiós assassinat. Enguany, a cuita corrents i sense gaire concreció, em van trucar per participar a l’acte acompanyant a la Ministra de Sanitat, Mª Luisa Carcedo. He de dir que em va fer il·lusió, tant per l’acte en sí com per fer ticket amb una antiga companya dels temps en que vaig ser Diputat a Madrid de qui en guardava un bon record i no havia tornat a veure.

No era pas, però, la primera vegada que participava en un acte semblant ja que el 2006 vaig fer la presentació d’una selecció d’articles de l’Ernest Lluch a La Vanguardia que l’Ajuntament de Vilassar de Mar aplegava anualment en un llibret que es va anar publicant entre el 2001 i el 2011.



De la meva intervenció:

Joan Esculies en la seva recent i guardonada biografia sobre l’Ernest (Ernest Lluch, biografia d’un intel·lectual agitador. RBA, B-2018) parla dels “lluchets”, pàg. 87, (vaig traduir-li a la Ministra en directe com a “lluquitos” que em va semblar l’equivalent). Eren aquells joves que giraven al seu entorn en els primers temps de la seva vida acadèmica i professional a Barcelona i més endavant també quan es va traslladat  a València, anys seixanta i setanta, que acomboiava amb la pretensió de que l’ajudessin i que sota les seves directius fossin continuadors dels seus treballs i de les seves inquietuds acadèmiques. Em consta que en posterioritat al seu pas per la política activa, de retorn a la vida acadèmica, va reprendre aquesta forma d’actuar.

Quan vaig començar a treballar – ja més professionalment- a l’any 1968 ho vaig fer amb uns d’aquests “lluchets” i en vaig conèixer a un bon grapat dels que tenia llavors ja que funcionaven una mica grupalment. Eren els estudis sobre l’Àrea Metropolitana de Barcelona –apartat Àrea d’Acció Immediata-: població, inversions industrials, hisenda local, … que ell dirigia i que es van estroncar -com queda explicat en el llibre de la seva biografia- a mitjans dels 1970. Treballàvem a mà, amb paper i llapis, no hi havia encara informàtica. Guardo copia d’algun mapa d’aquella feina. Aquí es va acabar la meva primera relació, molt escadussera i llunyana, amb l’Ernest Lluch. En tindria més endavant amb ell altres relacions més substancials fins a la seva mort l’any 2000.

Amb en Josep M. Carreras, un d’aquells “lluchets” i ara vicepresident de la Fundació Lluch, sempre hem parlat de “llucherus” (així, en castellanisme). Això ja va ser més difícil de traduir a la Ministra Carcedo. No ho hem conceptualitzant mai explícitament, però sempre he entès que parlàvem d’aquells n’estàvem de l’Ernest. Aquí vaig haver d’explicar que vol dir a casa nostra “estar-ne de”: podríem dir tenir afecte per.

Perquè algunes persones que el vam conèixer n’estàvem d’ell, li teníem afecte?

  1. Per la seva bonhomia distant i respectuosa. Poques amistats, molts coneguts i saludats i molts estimats o apreciats. (crec que recíprocament). Mai es va dirigir a mi pel meu nom, era en Mas a seques.
  2. Per la seva capacitat de treball i els seus àmbits d’interès, molt diversos com és conegut. Confesso que encara avui estic estorat de la quantitat i qualitat de coses que era capaç de portar entre mans.
  3. Per la seva implicació en el que feia, des d’on ho feia i dels temes que feia. Dels seus treballs a les diverses residències que tingué, la seva presència ja fos acadèmica, política o comunicativa, dels seus treballs i centres d’interès.
  4. Per la seva discreta sornegueria. (aquí vaig tenir dificultat per traduir correctament aquest concepte que ara diccionari en mà veig que és “socarroneria” i que vaig traduir per ironia que no és exactament el mateix). Vaig posar com a exemple els comentaris que ell em feia sobre les relacions entre els “penja ases” (els vilassarencs) i els “capgrossos” (els seus veïns mataronins), malgrat que jo fos un “pelut” (un cabrilenc, veí però també).
  5. Pel seu arrapament, sí, arrapament vaig insistir, a la realitat per enfocar els temes. Mai estava dalt d’un núvol o creient en essències natural o sobrenaturals. Sempre els papers, les dades, mai les creences no contrastades.

Alguns records personals m’han quedat ben ficats a la meva memòria. Els he explicat altres vegades, en vaig dir algun més (potser són molt personals i no tenien gaire interès pels assistents que se’m van queixar de que m’allargava), i vaig deixar pas a les paraules de la Ministre de Sanitat que ens parlés de com veia ella ara, recent arribada a la mateixa responsabilitat a la que va arribar l’Ernest Lluch ja fa més de trenta cinc anys, la Llei General de Sanitat  de l’abril del 1986 amb que va culminar la seva feina al Ministeri.



25 de novembre.

20 de novembre de 2018

Viatge de tardor 2018: La Champagne.


Tornem a França, a La Champagne. Alguns elements van determinar la decisió del viatge d’aquest any:



Evidentment les ganes de conèixer la zona d’origen dels escumosos, el  veritable xampany, que a la tardor desprès de la verema –com totes les zones de vinya- oferiria uns paisatges esplèndids de color com així va resultar, encara que no va ser fàcil aconseguir una entrada a les caves en les dates que hi anàvem. Sembla que hi ha molta demanda. Val a dir que, pels que no som entesos en el tast, no hi vam saber trobar la relació qualitat/preu en el xampany que se’n va oferir de beure.

La possibilitat de veure una de les meravelles de l’art gòtic, la catedral de Reims, lloc de coronació dels Reis de França, le Sacre du Roi. Reconstruïda, evidentment, desprès dels desastres de la Primera Guerra Mundial en que la ciutat va estar en primera línia de la batalla durant els quatre anys que durà i que va resultar anorreada en el 80%. Refeta en part important –el sostre- mercès a la generositat filantròpica de milionaris americans.

Aquí, la tercera motivació del viatge. En el centenari de l’armistici que va posar fi a la sagnant guerra, el 1918, veure –mitomania meva- algun dels llocs emblemàtics del desastre. El front occidental europeu va ser molt llarg i Reims quedava al centre, Verdun a la seva dreta i Compiègne a la seva esquerra, però al voltant de Reims es van lliurar les dues batalles del Marne, el 1914 i la final del 1918. Arreu hi ha museus i elements commemoratius de l’esdeveniment que en la distància del temps transcorregut ja  formen part del paisatge que sols ara la revifalla de la commemoració del centenari els fa més presents.

Una sèrie de vicissituds de salut van minvar els components habituals de l’expedició i també en el transcurs de la mateixa. Vam patir calor, molta calor. Anàvem preparats per un temps tardoral i ens va sobrar roba. A aquestes alçades d’any al nord de França tenir, que no gaudir, la mateixa temperatura que a casa no és normal.


Detall d’un dels vitralls que va fer Marc Chagall per la catedral de Reims. 1974.
Carles VII coronat en presència de Joana d’Arc.


20 de novembre.

11 de novembre de 2018

L’11 de noviembre de 1918.



"L’11 de novembre de 1918, l’endemà d’una sagnia planetària sense precedents, cadascú acaricia la secreta esperança que aquestes mortíferes convulsions  –que acaben de sacsejar el món durant quatre interminables anys- són legítimament les darreres. La lliçó és tant aspre, tan cruel, per tripijocs tan obscurs i amb un balanç tan esgarrifós… Més de 9 milions d’homes acaben de perdre-hi la vida, en abominables condicions."





(A l'entrada del Fort de La Pompelle, vora Reims. tardor del 2018)

11 de novembre.








7 de novembre de 2018

Alaska


Uns mapes m’han cridat l’atenció: la vista del globus terraqüi des de l’eix del pol Nord de la geografia política (una perspectiva gens habitual de veure) i el mapa d’Alaska sobre el de la resta del USA (excloent Hawaii).




 (font: Brilliant maps)

El primer mostra de seguida la importància de Rússia en la Àrtic, l’extensió de Sibèria. El segon la grandària que representa Alaska pel total dels USA.

L’Imperi Rus va creuar l’estret de Bering en el s. XVIII i va arribar fins Alaska, i més avall de la costa oest del continent americà, i va conservar (teòricament)  aquell territori fins al 1867 en que veient, en aquells moments, la impossibilitat de mantenir-ne el control i pensant que potser els hi prendrien els anglesos se’l van vendre als Estat Units d’América per 7,2 milions de dòlars.

Imaginar-se -des del punt de vista geopolític- el segle XX sense aquest fet, amb el control de la URSS d’aquell immens espai en la guerra freda a les esquenes del seu principal enemic, i ara en el XXI amb la importància de les comunicacions transoceàniques i el control dels recursos naturals, és un exercici d’ucronia espectacular. D’haver mantingut aquelles possessions (llavors relativament, ja que hi tenia assentaments però no tenia un control real de tot el territori) ara Rússia tindria ribes que donarien a l’Oceà Àrtic de força més de la meitat de la seva superfície i controlaria la sortida septentrional de l’ Oceà Pacífic, gaire bé res.

Una nota addicional a considerar: Hi va haver un punt fronterer entre l’Imperi Rus i l’Imperi Espanyol (aquest ja en la seva decadència), tema poc explicat i que dec a la informació que em va facilitar fa molt temps l’amic Ferran Ruíz Tarragó. A la costa occidental del que ara són els Estats Units, a començaments del s. XIX ,els russos s’estableixen a Califòrnia, territori reconegut llavors com a espanyol, i encara avui es poden visitar les restes del Fort Ross (possiblement derivat de fuerte ruso).

7 de novembre.

3 de novembre de 2018

Esgarrifalls.


Ara tot són esgarrifalls, suposo que sincers. No cal dir que el fet es veia a venir –i continuarà- i les lamentacions, exclamacions i imprecacions també.

Saben alguna cosa d’història i de política els que ens han ficat en aquest esbarzer? Em temo que no, que poc, malgrat que alguns en siguin professionals. Dins del seu núvol (ara també digital) s’ha fet tot un món aliè a la realitat. Es pensaven que tot el que feien i deien era de franc? Tant poc coneixien o valoraven l’abast de seu envit? Tant els que ho varen fer, com els que van contemporitzar, com els que van comprendre-ho, no creien que acabaria així? Certament, anirà així, i encara no ha acabat del tot, falten molts actes per venir. La reacció tot just ha començat, veurem a on s’atura. Però, pinten bastos.

Era, i és, d’esperar la magnitud de la resposta a la provocació llençada sobre la taula i -de la forma que s’ha anat produint tot plegat- també era, i és, d’esperar la sorpresa a la resposta. Massa ocultació, massa “astúcia”, massa ambigüitat, massa ambivalència, massa ingenuïtat (vols dir?), massa nedar i guardar la roba, massa falsedat. El final del camí, “à bout du souffle”? Doncs, no ho sé. Fa exactament tres anys que ja ho vaig dir i errar, encara estem allà mateix. Allà mateix? No. Millor segons uns, pitjor segons uns altres. Sembla que això va per llarg, paciència.

Mentrestant es va degradant la convivència en l’àmbit privat i en l’espai comú, la gestió pública i l’administració, les relacions exteriors traspassant-los el problema,... Una sensació de lassitud va envaint la societat. Més mala maror. Encara ningú vol, o pot, baixar del burro i el tema s’allarga. Algunes veus voluntarioses clamen sense gaire ressò, al menys perceptible.

Continuarem vivint. Les col·lectivitats –en la seva evolució- sempre han estat en conflicte. Perquè ara hauria de ser diferent? Al final anirem endavant o endarrere segons com i des d’on es miri. Sempre és així, la mirada col·lectiva és polièdrica.

Hi ha un bon tros entre els somnis i la realitat.

Res no cura les ferides com un bell somni.
Qui és que no arrisca la vida per un bell somni?
Què seria de nosaltres sense un bell somni?
Què en fariem del dia i de la nit?

Per construir un bell somni
cal a més a més ser prou eixerit
-quan es gira la fortuna-
per sortir d'entre les runes
i fer-ne un altre, tot seguit.

J.M. Serrat. "Per construir un bell somni". 1989.

3 de novembre.

27 d’octubre de 2018

Les bases generacionals del “procés”.



“A Catalunya s’apropa el moment de les rectificacions, que no seran col·lectives: ens equivoquem en grup i corregim en solitari. El problema que es plantejarà serà el d’una generació fascinada pel miratge de l’independentisme, pel magma emotiu de l’identitarisme,  l’excitació èpica de les grans manifestacions,  l’odi antagònic estimulat pels  nacionalismes,  la simplificació telegràfica dels missatges, el maniqueisme  primitiu i ofensiu de les xarxes. Ho han viscut com un panorama únic, sense altres referents, sense altra memòria. És el medi natural on han fet les primeres passes, s’han polititzat, s’han construït com a ciutadans. Per ells, una altra opció serà difícil, desconcertant, potser traumàtica. No n’hi haurà prou amb les lliçons de la realitat,  amb el progrés dels  nous projectes. En una societat esquerdada per motius de llengua i de sentiments d’identitat, amb una política escindida entre ungits i excomunicats per un nacionalisme i per  l’altre, serà vitalment indispensable el coratge de la concòrdia.”

Però es deixa, que no crec oblidi –parla d’una part, d’una generació, només-, a tot un altre gruix de la societat que descriu també magistralment l’Enric Juliana al pròleg del llibre de la Lola Garcia, “El naufragio”:
“Hay más significantes. Un marco de politización intensiva de gentes que han vivido los años del bienestar considerablemente alejados de la política. Un ámbito de socialización y fraternidad: ahí está el álbum de fotos de las gigantescas manifestaciones de los últimos ocho años. Una segunda juventud para miles de persones mayores de sesenta años que han encontrado en la militancia independentista un lugar en el mundo.
... Un proyecto. Una ilusión. Una fantasía.”
Tant d’una cosa, la generació jove de la que parla l’Obiols, com l’altra, la de les generacions aposentades més grans de que parla en Juliana molts en podem donar fe directa i personalment. I de les seves conseqüències. 
Les paraules de Manuel Azaña a l’Ajuntament de Barcelona el 1938 “Paz, piedad y perdón” no sé pas si avui encara estan per assolir malgrat l’esforç, el gran esforç, del 78. El coratge de la concòrdia haurà de ser llarg i sostingut en el temps.

27 d’octubre.

26 d’octubre de 2018

Parlar amb el PSC? De què?


D'una forma casual arribo al coneixement d'un article publicat a l'ARA (20/10/18) per en Jordi Muñoz (suposo que politòleg que ve al darrera del seu nom amb el mateix cos de lletra és el seva professió, que no sé pas si el seu ofici). Ni sóc lector de l'esmentat diari ni conec de res a l'autor de l'article, però el títol m'atreu: “Parlar amb el PSC”.  Me'l llegeixo intentant comprendre què diu i què vol dir.

Evidentment l'autor escriu des de l'òptica independentista (perdoneu, no he sabut mai diferenciar tot això del nacionalisme, sobiranisme, independentisme,…). Diu que el PSC ha fet una clara involució dels seus plantejaments des del programa electoral del 2012 ençà. Cert, els que manaven llavors, amb el lliri a la mà i amb les martingales d'alguns membres de la seva direcció, van apostar pel “dret a decidir” que desprès ha quedat clar que era el dret a decidir la independència (com si no era prou evident des del començament). Escaldats, els que van aconseguir mantenir en vida una organització dinamitada per dins i bombardejada per fora –en uns temps turbulents, cal dir-ho- s'han replegat a posicions més comprensibles per les seves bases orgàniques i electorals.

L'autor diu, i és cert, que aquest replegament ha allunyat al PSC de la centralitat política. Evident, si la centralitat política és allò que es definit com el punt central de debat de la societat, aquest és ara a casa nostra el tema de la independència. Aquest debat està protagonitzat per heterogènies posicions, a costat i costat, que l'únic que tenen en comú a discutir és el seu posicionament sobre aquest punt, a favor o en contra. Però, tenen alguna cosa més en comú? Evidentment que no, ni model de societat, ni posicionament en el món, ni instruments d'acció política: “cabestros versus ruquets”, tot una metàfora.

Es socialistes, diu l'autor, segueixen tenint una posició clau. Potser sí, però sobre què? I diu que cal preguntar d'entrada al PSC si creu que els referèndums polaritzen més o menys que enviar policies anti avalots. Ah… ja hi som! El terreny a debatre és el seu, els dels “indepes”. “En aquesta societat el debat sobre la independència fa anys que s'hi ha assentat i per tant un referèndum és més aviat una manera civilitzada de resoldre'l”. Evidentment, desprès de que el foc sigui encès la manera d'apagar-lo és l'aigua.

Doncs, no. El terreny a debatre és el d'explicar racionalment l'engany a on s'ha portat a una important massa de població que s'ha cregut les proclames esbojarrades d'una colla de capsigranys (perdoneu altra vegada ...a aquest pobre pecador, però desprès del que veiem cada dia no crec que sigui un qualificatiu insultant, mireu el DIEC2). Per cert, l'1 d'octubre de l'any passat, mentre que havia alcaldes o alcaldesses que es posaven davant els antidisturbis per que els estomaquessin i aconseguir el martiri, n'hi van haver altres –socialistes- que van aconseguir fer veure als qui manaven aquells antidisturbis que allò que anaven a fer era una bogeria tant grossa com la que pretenien reprimir i així van evitar accions maldestres.

Per tant, crec, i sols sóc un simple militant de base sense cap responsabilitat orgànica, que el PSC ha de continuar intentar assossegar els ànims, asserenar el país i aconseguir tornar  la centralitat política a la sensatesa que s'ha perdut a Catalunya. D'això sí que crec que es pot parlar amb el PSC i em sembla que ho fa palès cada dia. Ni avalar la repressió ni degradar la convivència, sinó aconseguir la convivència perquè no hi hagi repressió.

26 d'octubre.

25 d’octubre de 2018

Viatge al Cap Nord. Epíleg.



S'ha acabat, m'ha costat força temps acabar la recopilació del viatge al Cap Nord que vam fer als primers dies de l'estiu passat. Més del que preveia, ja que si bé pensava al començar que en podia sortir més d'un àlbum al final n'han estat tres (en total 254 pàgines d'imatges i text).  Vaig obrir el programa per fer el primer a començaments d'agost. Prèviament ja havia recopilat i ordenat les fotografies i els materials que podria afegir-hi, sense fer-ne cap selecció. El programa del segon àlbum el vaig obrir un mes desprès, el 4 de setembre. Pel tercer ja havíem entrat a la tardor i, ara, a finals d'octubre puc donar la feina per acabada i enviar el treball a impressió. Aquesta feinada l'he anat repassant a mesura que anava avançant, corregint errades que trobava, modificant imatges, texts i composicions. Just ara mateix m'adono que m'he oblidat d'un element imprescindible i l'incorporo, mentre abandono la cerca d'algun peu de foto que m'hagués agradat posar.

He fet el punt de partida del tercer viatge que deia Kapuscinski. La memòria continuarà girant amb l'ajut d'aquest treball sobre el viatge que vam fer fins a dalt de tot d'Europa. No sé si en tornarem a fer cap com aquest, no tant de la seva envergadura com de la il·lusió que hi havia posat des de feia temps. Certament, no m'ha decebut. Sí, no vàrem aconseguir veure cap nit el sol que no es posava; tampoc vam acostar-nos a cap colònia de frarets; va resultat d'un cost un xic excessiu pel que estem acostumats en aquesta mena de despeses; però tot plegat ha valgut la pena i amb ganes de tornar a fer-ne alguna etapa (que no sé pas si serà possible malgrat la intenció).

Hem conegut un nou país, de la forma –possiblement esbiaixada- que fent de turista es pot arribar a conèixer. A través  del que hem visitat, del que hem vist, del que hem intuït, del que hem llegit i ens han dit, ens hem fet una idea de Noruega, de la seva historia, de la seva gent, de la seva economia, del seu lloc –abans i ara, el futur mai se sap- en el món.

Ara estan aixoplugats pels beneficis que els dóna el petroli, però vaig entendre que els saben administrar i que això els ve de com van administrar la seva col·lectivitat quan eren pobres. Pocs, en condicions climatològiques i geogràfiques difícils, sense gaires recursos (aigua, fusta i peixos), condemnats a la emigració durant molt temps, em va semblar –impressions- que tenien una potent vida comunitària que els havia permès fer bastants coses abans del petroli i que no se'ls havien pujat els fums al cap desprès. El pont i la famosa catedral Àrtica de Tromso, per exemple, són anteriors a 1970, com l'ajuntament d'Oslo o la via del tren de Flam. El mateix Hurtigruten, ara més reconvertit en eina turística que en comunicació postal, és centenari. 

En tindrem un bon record d'aquest viatge. Aquests àlbums ens hi ajudaran. Què, mestressa. fem-ne un altre?

Adolph Tiderman. Old age solitude (1849)
Nasjonalgalleriet. Oslo.

23 d'octubre de 2018.

8 d’octubre de 2018

De toros i ruquets.


Dissabte passat ens vam passar el dia a L’Hospitalet, en la trobada dels Federalistes. La sala, força gran, de l’hotel que ens va acollir estava curulla. Sembla que van haver de tancar d’inscripció de la gent que es volia apuntar a darrera hora ja que no hi cabia ningú més.

La jornada interessant amb ponents de luxe que en alguns casos van generar-me dubtes i reflexions, fet important ja que trencava l’ambient d’aplec de germanor en que es podia haver caigut. Sobretot ens poguérem per unes hores treure de sobre aquest diabòlic llast que ens ha caigut al sobre del “procés”. Escoltarem parlar del moment d’Europa, millor dit de la Unió Europea i de les properes eleccions al seu Parlament; sentirem parlar de finançament autonòmic i de la nostra història per entendre a on som; s’adreçaren als congregats representants d’organitzacions diverses de l’esquerra, uns en directe i els altres per vídeo,  per encoratjar-nos a seguir en el nostre camí. Vaig tornar a veure a vells amics i a gent que feia molts anys que no veia. Alguns joves també hi havia, encara que la mitjana d’edat era elevada.

Com que no havíem reservat tiquet pel dinar, amb l’Arcadi Vilert ens vam anar al centre comercial Gran Via-2 que estava a tocar i ens vam entaular en un dels molts restaurants de menjar més o menys prefabricat que hi ha en aquell recinte.

Conversar amb l’Arcadi és tota una delícia desbordant. És tot un personatge polifacètic: músic, escriptor, activista, polític esquerrà, company i col·lega, patriarca familiar ara, que conec des de fa més de 50 anys, de quan érem jovenets. Hem fet moltes coses plegats i molt camí junts, un petit –mai tant ben dit- savi amagat. Vam parlar, com no podia ser d’altra manera, de la situació que estem vivint, evidentment des de la nostra perspectiva. Em va dir algunes de les possibles formes d’explicar el nostre paper, el dels federalistes. Al vespre, ja a casa, em va enviar una petita faula que m’havia contat. La faula dels toros i els ruquets. Amb la seva anuència la transcric.

Faula del toros i els ruquets.

Diuen que hi havia una estampida de "toros Osborne" baixant esverats pel pendent d'un turó. A la vessant frontal, una altra munió de “ruquets catalans" feia el mateix. Els dos col·lectius bramaven consignes enaltidores i enarboraven banderes... dels mateixos colors, malgrat que distribuïts en format diferent.  Al mig, arrupits al fons de la vall, un grup de persones aixecant cartells demanant diàleg i convivència aixoplugats sota la bandera del federalisme. Aquests darrers esperaven, resignats, ser esclafats per les dues masses embogides.

Però, passa el temps i no es produeix cap desastre. Algun dels valents de la vall aixeca el cap i s'hi fixa millor. Llavors veu que les dues estampides, en realitat, estaven corrent respectivament sobre les cintes d'un immens tapis rodant. El que estava més a prop del que dirigia un dels ramats li diu: "Us heu adonat que esteu corrent però no us moveu de lloc?" i l'altre respon: "En efecte. De fet, no volem anar enlloc. El que ens convé es continuar corrent".


8 d’octubre.

1 d’octubre de 2018

Erasme de Rotterdam


Fa uns dies, a la taula de novetats d’una de les meves llibreries de referència vaig ensopegar amb l’edició d’una antologia dels adagis d’Erasme de Rotterdam, No puc no parlar Ed. Ela Geminada, B-2018, recollida i traduïda per Joan Tello i Brugal. De nas vaig agafar-lo, el títol ja enganxa. En general aquesta sort em surt bé, com va ser en aquest cas, encara que aquell dia vaig errar-la amb un altre que vaig adquirir pel mateix sistema tot i que l’editorial sempre em mereix confiança.



Ara, aquesta antologia, l’he deixat a la tauleta de nit i cada dia, abans de adormir-me, amb l’altra lectura que fa el seu camí, em proposo llegir uns quants adagis, tot ressaltant-ne algun que em faci especialment goig. Aquí va el primer que em sembla especialment adient per comprendre els dies que estem passant.

116.
Patriae fumus igni alieno luculentior
El fum de la pàtria és més lluminós que el foc d’un altre país.
Homer, Odissea 1.58-59; Llucià, Elogi de la pàtria 11.


I així anem des de temps immemorials.


1 d’octubre.

29 de setembre de 2018

Cal que ho reconegueu, deixeu-ho!


En Manuel Cuyàs, tan distant ideològicament i tant proper cívicament (i físicament, viu a dues cantonades de casa meva), escriu cada dia un article per El Punt-Avui, el seu Punt. El de fa pocs dies, 27/9: “Estremiment a Estremera”. També acaba de concedir  una llarga entrevista -per Catalunya Plural- al meu vell conegut en Siscu Baiges, amb una foto des del balcó de casa seva a la Rambla de Mataró, de la casa del nét del pirata. Diu coses per comentar. Algunes ja me les ha explicat i hem debatut tot prenent un cafè a la terrassa del Iluro. Ah!, els temps, Manuel, en que quedàvem per prendre un gin tònic. Ens fem grans!

Ha llegit el llibre que acaba de treure en Joaquim Forn, pres ara a Lledoners (sempre aquest nom l’he associat a un vi de l’Empordà), en que l’autor comença dient que mai s’havia pensat que acabaria a la presó. Sensacional!! I què es pensava que li passaria si no reeixia la revolta que impulsava el Govern en el que participava com a responsable de les forces de l’ordre? Per favor! O llavors era un il·lús, ignorant o gamarús, o ara ens enreda i fa la llagrimeta. Però, de veritat no havia pensat mai que això podia acabar així? No era conscient que estava en l’equip dirigent d’una revolta? Què es pensava que estaven fent? Jugant al joc de l’oca? No ens mereixem gent així.

En l’entrevista a Catalunya Plural explica com va viure un sopar a casa seva, suposo sota el retrat del corsari Cuyàs i Sempere, amb uns amics “indepes” la nit de la proclamació de la podríem dir non nata República Catalana, el 28 d’octubre de l’any passat (veig a la Viquipèdia que així també s’anomena la Constitució espanyola de 1856). Excitació, abraçades,...: au, posa la tele que veurem com ens van reconeixent els Estats del món mundial! Desprès, la decepció. La bandera blasmada de l’estat opressor encara llueix a les portes de totes les comissaries dels Mossos d’Esquadra del país. Uns, cames ajudeu-me a córrer, a l’exili. Altres, com a xaiets, de pet a la presó i, a fora i a dins, encara hi són i sembla per temps.

No, no cal que ara doneu la raó als que feia temps que us dèiem que això no podia pas ser, que no es donaven les condicions, que no hi havia força, que tot eren paraules buides. No cal que ens demaneu perdó per tot el que ens heu dit, i encara ens continueu dient, de traïdors i botiflers en amunt. No cal, mirarem cap un altre costat, “pelillos a la mar”, tot sigui per l’assossegament del país. No és hora de retrets si volem anar endavant.

No, no cal que reconeixeu que no hi havia res preparat, que heu enredat a mig país i especialment a la bona gent, a la gent senzilla, que us ha fet confiança cegament i us ha cregut i han sortit al carrer en ramats disciplinats que heu portat a l’escorxador. No, no és d’anar pel carrer amb el cap cot i donant-vos cops al pit tot penedint-vos de l’ensarronada que heu bastit. No ho tindrem en compte, convindrem que sou gent normal, de casa.

Si però, que podríeu dir que us heu equivocat. Que pensàveu que les coses anirien d’altra manera, que creieu que Espanya, l’Estat espanyol que en diuen vosaltres, era un bunyol, un espantall i que a l’hora de la veritat és un Estat més ferm del que dèieu i amb una mala salut de ferro; que estàveu convençuts que tindríeu Europa al vostre costat i ha resultat que, mira per on, Europa ens ha fallat” tal com em va dir una vella amiga; que la gent, una munió de gent com la que esteu acostumats a moure, ocuparia els carrers i les places i no se’n mouria desafiant al que i al qui fos, el temps que fes falta, i ... sols uns quants s’han posat un llacet groc a la solapa i s’han aplegat a fer trobades xirucaires el més grans i en performances teatreres els més ardits.

Cal que ho reconegueu, deixeu-ho!. No, no cal que feu un Canossa, ja no són temps d’aquestes coses. Però si que lo  més sensat és baixar la bandera (l’estelada) i anar a demanar un armistici a Madrid (Uff, que fort, no?, però els Estats Majors han de reconèixer l’estat de les forces, de les pròpies i de les del adversari. Recordeu la trista fi del “Resistir es vèncer”?). Sí, i començar una gradual retirada, acabant amb la xerrameca incontrolada de cada dia sobre el tema; retirant les estelades i les crides institucionals dels espais públics; normalitzant la decoració dels despatxos de les administracions públiques; despenjant les pancartes de Sant Joan Despí i desmuntant la “Tele-procés”; retornant la neutralitat dels funcionaris públics; no engreixant més, amb els diner de les almoines, als picaplets que us portaran a la fi del món amb les argúcies de la seva feina; deixant de greixar la variada societat civil i les seves manifestacions d’una forma esbiaixada; no ventant més les brases per mantenir el caliu de la festa... I sobretot tornant a la governació de les feines que tenim encomanades que són moltes, porten temps desateses i que reclamen solucions, algunes urgents. Busqueu, també, la forma d’acostar-vos a d’altra gent assenyada, que encara en queda alguna, per recosir el cos social ara esquinçat. No podem permetre’ns una societat partida en que l’odi predomini sobre les nostres relacions. Feu el favor, lleveu el peu de l’accelerador de l’artefacte que conduïu que no us està portant enlloc.

I en l’armistici es pot parlar de tot –que no vol dir arribar a acords en tot-, especialment si es manté a l’altra banda un Govern que no vol la guerra, que vol l’entesa, que comprèn que hi ha coses que es poden negociar. Si a l’altra banda tornen enrere, a uns mesos enrere, ho tindreu fotut. Els d’abans sols creuen en el bastó i ells el tenen més gros, perdreu de totes totes.

Un referèndum, Manuel? Tal com estan les coses, ni d’aquí quatre anys que sospires tu. Quatre anys, com a mínim per normalitzar la situació, per tornar a parlar tranquil·lament, poc a poc, de forma distesa. Quan tot estigui més assossegat, els diplomàtics faran, o hauran anat fent per sota, la seva feina i podran oferir al país, a les generacions futures del país, als d’una i altra banda, una solució factible per a tothom. Així ho espero, o ho desitjo, no sense la recança de la seva dificultat, començant per l’armistici.

29 de setembre, en record de l’1 d’octubre de l’any passat.

13 de setembre de 2018

Motos


Sempre m’han agradat les motos, malgrat no n’he tingut mai cap llevat d’un ciclomotor, si mal no recordo de la marca Piaggio, un Ciao, que vaig comprar de segona mà a un amic avui ja traspassat i que vaig fer servir un temps a finals dels anys 60. Sí recordo que el traspàs em va costar 5.000 ptes. de les de llavors (ara serien com 30,-€) i que vaig acabar regalant-la al taller que me la reparava de no fer-la servir.


Suposo que l’afició em deu venir de la OSSA 125 que va tenir el meu pare. Va ser de les primeres, la grisa, dels anys 50. Em vaig fer un tip d’anar-hi al darrera, de paquet, encara que alguna que altra vegada vam anar-hi tres, jo com a petit sobre el dipòsit i el meu germà o la meva mare al darrera, fins i tot, en algun moment hi vam anar tots quatre en trajectes curts esquivant a la guàrdia civil. Abans de comprar el primer 600 furgoneta (bé, de furgoneta sols en tenia que no hi havia seient al darrera i que no tenia vidres als laterals posteriors) el pare va acoblar a la moto un remolc de color gris per transportar el fil de cosir que enconava.



Amb aquella OSSA els pares que els agradava viatjar van recórrer mig Pirineus, banda i banda, i fins hi tot el pare es va atrevir, portant de paquet a l’avi que ja tenia 72 anys, a anar i tornar a Ginebra a visitar uns parents exiliats. Recordo que la mare es va fer una faldilla pantaló, ja que les dones no en portaven de pantalons com ara i per anar en moto amb faldilles havien d’anar de costat i no era tant segur com anar cama i cama.




(la foto està datada del novembre del 1955 a la carretera de Trouillas, tocant a Perpinyà)

També amb en Josep Molsosa, de joves, vam fer algunes sortides amb la seva Vespa, fins a Valls a veure el nostre amic Ribé, aturant-nos quan la bugia del motor feia la “perla”, o fins dalt el refugi del Malniu per pujar al Puigpedrós i als llacs de Meranges, ell amb la motxilla pel davant i jo amb la meva pel darrera, passant per la collada de Tosses, no hi havia pas encara el túnel del Cadí.



No, ni m’ha donat per seguir l’esport motociclista, les carreres, ni per anar a trescar per  la muntanya a fer soroll, ni fer de “motard” disfressat fent corbes per les carreteres. Això darrer ho faig en bicicleta per fer salut cada setmana. La meva il·lusió fora la d’anar a passejar tranquil·lament amb l’aire que et toqui a la cara i gaudir del temps i del paisatge. Potser també per anar a l’altra banda de la ciutat si mai he d’anar-hi, encara que la nostra té unes mides compactes que permeten anar pràcticament a tot arreu a peu. Segurament, aquesta il·lusió, com tantes d’altres que pugui tenir, ja no es veuran mai realitzades.   Hélas, désolé! ¿Qué le pasó?: el tiempo, amigo, com em diu l’amic Casciaro.

Però no he deixat mai de fixar-me en alguna d’aquestes màquines que van adequant-se i posant-se al dia. L’altre dia vaig veure a un veí, i vam comentar-ho, que anava sobre una supèrbia BMW elèctrica. Formidable, Jordi!


Una de les motos que sempre m’ha fet gràcia és la Van-van de Suzuki. M’ha semblat una joguina més d’esbarjo que d’altra cosa, encara que pot servir per a tot. Aquí no se’n han vist gaires, en vaig veure curiosament moltes a Paris, com també allà vaig veure una altra moto que sempre m’ha fet girar, la Piaggo MP3, de tres rodes, urbanita total.



Fa poc dies vaig veure anunciada una nova, o vella refeta, joguina objecte de caprici. Caprici que segurament no tindré mai: la petita Honda Monkey totalment posada al dia. Bé, de capricis en té tothom, als diumenges veig gent amb bicicletes que són més cares que aquesta moto. Sempre s’ha de tenir il·lusions.



13 de setembre