16 d’agost de 2018

Viaducte Morandi.


Primer vaig pensar que el viaducte Morandi tenia aquest nom en honor al pintor bolonyès, encara que era difícil relacionar el seu nom amb una infraestructura d’aquesta mena i més per l’estil minimalista del pintor. No, és en honor a l’enginyer Riccardo Morandi que el va dissenyar i construir, un romà que ja fa temps que és mort i que sembla que era una certa eminència en la seva feina.

Si mal no recordo el vam travessar tota la família l’any 1989 en cotxe, en un viatge de fugida cap als Alps austríacs, desprès d’unes Santes conflictives. Trenta anys enrere ja era una complicació el dens trànsit de les autopistes italianes i la imatge que em quedà a la retina és la de la perillositat de fer-les passant túnels i viaductes a tota velocitat envoltats de camions pesats.

El que si m’ha vingut ràpidament a la memòria ha estat un debat que com a membre del grup d’amistat hispano-italià de les Cambres de Diputats vaig sostenir a Montecitorio l’any 2005. Vaig publicar el relat d’aquell encontre al Capgròs, a les meves cròniques quinzenals des de Madrid, però dissortadament ja no es conserva a la xarxa aquell escrit, suposo que per qüestions d’impossibilitat de mantenir tot l’arxiu. En tot cas, com que jo si que el tinc guardat el reprodueixo.

El que es tracta de destacar és el debat que vaig tenir amb la diputada de Forza Italia, Monica Baldi que ja llavors, 13 anys enrere, reclamava mantenir l’elevat nivell d’endeutament públic per la necessitat de construir i mantenir les infraestructures que segons ella necessitava el país. Mai, Itàlia ha pogut mantenir la condició llavors vigent al P.E.C. de que l’endeutament públic no fos superior al 60% del seu PIB. En aquells moment era el doble i així s’ha anat mantenint. Les primeres declaracions ara desprès del sinistre del Ministre Salvini van en la mateixa direcció.

S’ha parlat molt del divorci a Itàlia entre la política i l’economia, entre el Govern i la societat. Aquest desastre n’és una prova? No ho sé, però intueixo que alguna cosa pot haver-hi. En general, arreu, un dels punts flacs de l’actuació pública és en els manteniment, en la correcta pressupostació de les amortitzacions de l’obra feta, a tots els nivells administratius. Es parla de les noves inversions, però un cop fetes es van deteriorant fins que cal ja no un manteniment sinó una refeta total i d’acord amb noves necessitats i tècniques que moltes vegades superen les antigues però que podrien haver pogut ser molt més aprofitades. Mireu sinó les velles obres dels mateixos romans dos mil anys enrere.

Pel que sembla, a més, aquesta infraestructura és de vital importància per les comunicacions de la zona nord d’Itàlia. No es tracta sols de refer el tros que s’ha esfondrat, caldrà repassar tot el viaducte i això comportarà força temps. L’economia en general tindrà una patacada, no diguem les arques públiques. Divorci entre política i societat..., a on condueix?

16 d'agost.


L'article del Capgròs.

 ROMA


Vaig ser convidat a participar en el Grup d’amistat parlamentari hispano-italià, substituint a un company del GPS que no podia assistir,  a la reunió que es va celebrar a  Roma, al Parlament italià a Montecitorio, els passats dies 5 i 6 de maig.

A ningú se l’hi amaga que tenir la possibilitat d’anar uns dies a Roma, per primavera, és un goig gens menyspreable. La Ciutat Eterna és una joia històrica, cívica, artística i urbana que sempre val la pena visitar i gaudir. I més, anant amb una delegació oficial en una sessió de treball de nivell parlamentari, pots tenir ocasió d’establir contactes, participar en reunions, i anar a llocs especialment interessants allunyats de les típiques visites turístiques.
                       
Els grups d’amistat parlamentaris son grups reduïts establerts entre Parlaments amb representació de totes les forces polítiques existents en el seu si per ambdues bandes que, més o menys, un parell de vegades a l’any es reuneixen, ara aquí, ara allà, per debatre temes d’interès comú. A mi m’han adscrit al grup  d’amistat amb Algèria que s’acaba de constituir. Suposo que per la meva condició de portaveu de la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç, la direcció del GPS ha cregut que fora adient que estès en aquest grup ja que el principal tema que tenim amb aquell país és el subministrament de gas.

En l’encontre que estic ressenyant els temes tractats foren: el terrorisme internacional, el Pacte d’Estabilitat i Creixement, i les relacions bilaterals entre Espanya i Itàlia. Excepcionalment, trobant-se el President del Congrés de Diputats a Roma, la reunió va ser oberta pels Presidents de les dues Cambres: el Sr. Marín per la part espanyola, i el Sr. Casini per la italiana.

Em va correspondre l’honor i la responsabilitat de ser el relator per la part espanyola de la ponència sobre el desenvolupament del P.E.C. (Pacte per l’estabilitat i el Creixement adoptat per la Unió Europea l’any 97 i recentment modificat). A l’altra banda vaig ser correspost pel vell Diputat Nerio Nesi (80 anys) molt conegut a la política italiana, ja que se’l va titllar fa temps com “il banquero rosso” perquè, malgrat ser d’esquerres,  va ser President de la Banca Nazionale di Lavoro (aquest dies als nostres diaris per l’operació de compra que porta a terme el BBVA). La reflexió que vaig proposar anava en la línia de reconèixer la dificultat que tenen, o el difícil que ho posen, el Estats nacionals per continuar cedint sobirania cap a la Unió Europea, en el darrer reducte que els queda de política econòmica com és la política fiscal i pressupostaria. Els francesos per que volen mantenir la “force de frappe”; els alemanys per que son aportadors nets a la solidaritat europea; els italians, sorprenentment, per que diuen que els falten infraestructures; els portuguesos per que acaben de canviar de govern... Tot aquesta resistència a portat a relaxar les condicions establertes el 1997 per accedir a la moneda única: màxim 3% de dèficit pressupostari anual sobre el PIB, i no més del 60% de deute públic, també sobre el PIB. A Espanya aquest tema també ha estat motiu de debat. El Govern actual s’ha mogut respecte el fonamentalisme estricte que mantenia l’anterior Govern del P.P. Ara es pensa, i així ho ha aprovat l’actual relació de forces al Congrés, que cal actuar segons el cicle econòmic. I  a la vista del que fan els nostres socis europeus aquesta posició és més encertada ja que podríem haver acabat essent més papistes que el Papa (aquesta anotació feta a Roma era especialment adient).

La posició governamental italiana va ser enèrgicament defensada per la Diputada florentina de Forza Itàlia, Mónica Baldi. Val a dir que resultava xocant, com a mínim, veure a una representant de la setena economia del món exposar que necessitaven mantenir el dèficit i el volum de deute per construir les infraestructures que encara els falten. Quina mena d’arguments hauran d’emprar, dons, els nous Estats dels països de l’Est que s’acaben d’incorporar a la U.E. i que tenen uns nivells d’equipaments i desenvolupament molt inferiors als dels països constructors inicials d’Europa? La delegació espanyola, i també molts companys i  coneguts amb qui he comentat aquesta posició, va pensar que era una expressió més de la política italiana. Els darrers esdeveniments, eleccions a Alemanya, i referèndum a França posen més tensió a aquest tema, ja que oberta o soterradament hi és present.

L’encontre em va servir per fer-me una lleugera idea de la Camera dei Deputati italiana. Molt més gran que l’espanyola en nombre de components (617), té el mateix nombre de Grups polítics (8), molt més distribuïts que a casa nostra, ja que els dos primers tenen sols el 28% i el 21% del total (a Espanya sumen el 89%) i el Mixt te 61 diputats de vuit partits diferents, fruit del fraccionament que es va produir fa uns anys dels partits tradicionals, el que obliga a uns jocs d’aliances permanents amb les subtileses pròpies del país, i en un hemicicle “escènic”. Estan a l’acabament de la legislatura, i ja està bullint quin serà el futur de la governança italiana. Em va sobtar la mobilitat que tenen els grups parlamentaris: cap d’ells – excepte el mixt – acaba el mandat amb el mateix nombre de Diputats/des amb que va començar, tots n’han perdut.

Per acabar. Vaig tenir temps de passejar per Roma. Quina bogeria!! Una gernació de visitants omplint-ho tot. Els carrers i les places, els museus i les esglésies anaven de gom a gom. Hem convertit, mercès a la democratització del turisme, les ciutats històriques en grans parcs temàtics on es barreja l’historia, l’art, el comerç, la gastronomia i l’oci. Impossible veure amb tranquil·litat els museus del Vaticà un dissabte al matí. La Capella Sixtina semblava el mercat de Calaf. Tot l’encant de la Fontana di Trevi quedava esvaït qualsevol capvespre per la munió de gent que s’hi aplega. I, malgrat la perspectiva de les escales, la “barcaccia” de la Piazza di Spagna quedava esborronada pels caps de turistes vinguts d’arreu del món (insertar foto). Ah, i les   botigues...impressionants. Però, malgrat tot, val la pena anar-hi.


Manuel MAS i ESTELA
Madrid-Mataró, 19-26 de maig de 2005.

13 d’agost de 2018

Diàleg / empatia.


“La estrategia de pedir el voto para la “restauración de la República” dio resultado en un electorado que ya, abiertamente, había abandonado la política de los intereses y la gestión por la de las emociones.”

Sobre el resultat de les eleccions del 21-D a Catalunya a “La fortaleza asediada. Los populismos contra Europa”, J.M. Martí Font / Chistophe Barbier. Península/Plon. B-2018.

Estem aquí, a les emocions. Mig país que no atén a raons, a raons de la política convencional. Ja estan fora d’ella, no crec pas que tinguin raó per estar-hi de fora, però ells creuen convençuts que sí. El seu capteniment està ja en un altre lloc, instal·lats en una revolta. Revolta que fins ara és estèril ja que no hi ha assumpció del que significa de veritat, del que comporta. De moment tot es redueix a un joc més o menys infantil: performances, happenings, draps i colors, propaganda i xerrameca, aportacions voluntàries poc indolores a la butxaca per crides i espectacles variats. Pocs, o cap fins ara, sacrificis directes llevat alguns d’emocionals, clar es tracta d’emocions.

Com fer-hi front? Què ha de fer l’altra meitat i més enllà les comunitats properes? Crides al diàleg, a l’assossegament. Però, si no en volen de diàleg, volen anar-se’n! Llavors... paciència, ja s’adonaran de que han emprès un camí que no porta enlloc. Segur? No ho tinc pas tant clar. Els enamoraments duran algun temps fins que s’acaba reconeixent la veritat de l’estimat.

Alhora creixen dins de l’altra meitat sentiments també emocionals que estaven somorts o que són reactius. Ja hi som: del xoc de les emocions a les trompades hi ha un pas i, en aquest panorama, menys capacitat de raonar, de parlar de dialogar.

L’empatia, no sols el reconeixement de l’altre, sinó la seva acceptació, desapareix, salta pels aires. Si parlem, o si sols escoltem el que diuen els altres, des del fetge i no des del cap, quina empatia vols establir? Cap. Primer el silenci i la ignorància, desprès el menyspreu i el ressentiment, per acabar en l’odi. Això, qui ho atura? Conseqüència d’un temps en que els pastors han perdut prestigi i autoritat moral per conduir el ramat que ara va esgarriat. Qui és ara aquell líder, tal que cap del comitè d’una vaga que cal acabar, que recondueix la situació? De moment, no se’n veu cap.

“Pero, como acostumbra a suceder en los procesos nacionalistas, a partir de un determinado momento el compromiso se convierte en traición.”

En tenim per temps, per un llarg temps.


13 d’agost. Reflexions d’estiu a casa.

9 d’agost de 2018

Comprendre el que passa.


Després dels “perplejos” de l’Innerarity, acabo un acurat i documentat estudi acadèmic de com està cristal·litzant un precariat polític que està nodrint les diferents manifestacions que es visualitzen darrerament en el processos electorals en les democràcies avançades. “Anti-sistema. Desigualdad econòmica y precariado político”, José Fernández-Albertos. Ed. Catarata, M-2018.

De dalt a baix d’Europa, de Noruega a Itàlia sense oblidar Espanya i els països de l’Est, el Brexit, el fenomen Trump, ..., la sensació creixent de desafecció cap al sistema i els que se’n aprofiten, de Putin a Erdogan, sense oblidar els xinesos. Des de la Gran Recessió del 2008 i tot el que va conduir-hi, el crash ha comportat un veritable tomb en les perspectives polítiques, socials i econòmiques que es van establir després de la Segona Gran Guerra. La incertesa envaeix amples capes de la població. Com serà el futur per elles? Cap a on anem tots plegats? Això té possibilitats d’arreglar-se?

L’autor, d’aquesta nova fornada de científics socials que ens estan ajudant molt a entendre la realitat, remenant del dret i del revés la multiplicitat d’estudis i estadístiques de que disposem, va plantejant les seves hipòtesis i les va apuntalant per confirmar-les.

“La globalización, la revolución tecnológica y la progresiva desindustrialización del mercado de trabajo han venido para quedarse. No es previsible ni deseable que demos marcha atrás en ninguno de estos procesos. Pero conviene ser conscientes de que están provocando shocks distributivas cuya magnitud hace difícil a nuestros sistemas democráticos modular-los y corregirlos. A pesar de que el Estado no ha dejado de intervenir, en las últimas décadas no está siendo capaz de contener el aumento de las desigualdades, ni de evitar que ciertos grupos perciban una situación de vulnerabilidad económica mayor que la del pasado”.

En l’últim capítol: “Convivir con un nuevo precariado político. Una mirada a largo plazo”, no he pogut d’estar-me de tornar a agafar el retolador ressaltador i començar a embrutar (de verd en aquest cas) les darreres pàgines.

Pot anar a pitjor, cap a la cronificació dels precaris polítics. Però també, es poden fer coses? Certament, contra la reproducció de les desigualtats econòmiques i contra la desafecció cívica, entre altres (fet que m’ha agradat molt) reconstruint les institucions intermèdies d’intermediació d’interessos o inventant-ne de noves.

“Los retos a los que se enfrentan nuestras democracias son serios. Las nuevas desigualdades, el bajo crecimiento y la incertidumbre económica están empezando a quebrar algunos de los consensos sobre los que habíamos construido nuestras Instituciones representativas, nuestras políticas públicas y nuestros modelos de Sociedad. La capacidad del sistema político para corregir las consecuencias negativas de estas transformaciones está hoy en entredicho. Aquí he defendido que esta incapacidad está relacionada con la creciente debilidad política de aquellos individuos más afectados por estos cambios. Si estas dinámicas persisten, nuestras democracias y nuestras sociedades serán muy diferentes de como lo son ahora. Pero el futuro no está escrito. Aunque los vientos vengan de cara, en nuestra mano está lograr que el poder político esté distribuido más equitativamente, que la voz de todos cuente y que nuestras democracias sean lo más inclusivas posible”.

L’abassegadora marxa del capitalisme financer desbocat ha dislocat una gran part de la societat que ja no es reconeix en la política tradicional, d’aquí els precaris polítics, i els populismes varis arreu.

Fora bo que aprofitant l’estiu, agents socials, especialment polítics, periodistes i altres espècimens semblants, i també els ciutadans i ciutadanes es deixessin de “collonades” que els ocupen en excés i procuressin entendre millor el món en que vivim.

7 d’agost.

1 d’agost de 2018

Geopolítica.



Mirar el món (el nostre món, el planeta Terra) des de la vertical del pol Nord, no des de la vertical mediterrània, caribenya o oceànica, ofereix automàticament una visió geopolítica completament diferent. Rússia ocupa més de la meitat de la mirada; desprès, els sostres dels Estats Units (Alaska) i Canadà, el desert de Groenlàndia, i la punta de Noruega. Per sota d’ella una munió de petits Estats que conformen Europa, engrunes dependents dels recursos naturals dels primers, dels que envolten la pràctica totalitat del pol.

Fer aquesta mirada des de la vertical de l’Himàlaia també deu donar una perspectiva per pensar que el nostre eurocentrisme és una misèria recolzada en una història passada.

1 d'agost.

29 de juliol de 2018

Absències.


Aquest any ja no te’m pogut felicitat el sant, ni per telèfon com els darrers temps. Ja no hi ets. No volies que et veiéssim, però encara podíem sentir la teva veu. Ara n’hi això. Sempre ens quedarà el record de la taula compartida a casa teva del tercer dia de Les Santes, el dia de santa Marta, com abans ho havia estat a casa de la teva mare que també se'n deia.

Infinitament clara,
la teva llunyania no m’inquieta,
perquè la teva mort se’m converteix,
a poc a poc, en pràctica de vida.
Tot és fluent al lloc on ara et penso
i el contrapunt del teu silenci posa
l’accent precís al blau d’aquesta tarda
que al cap del dits, molt lenta, se’m esfulla.

Miquel Martí Pol, “Llibre d’absències”.

Una abraçada, Ferran.

29 de juliol.

21 de juliol de 2018

Imatge





Theodor Kitllesen (1857-1914)

"El troll que seia i es preguntava quant vell era"(s.d.)

KODE Art Museums, Bergen.

5 de juliol de 2018

Per decoració.




He penjat les meves plomes estilogràfiques (tot un simbolisme?). La primera que conservo, evidentment Inoxcrom; la que vaig heretar del meu pare,  una Parker; la que va signar temes transcendents, una Waterman; les que em van regalar per motius diversos, des d’una Cross a una Balenciaga i una grossa Meistertück 149 de Montblanc que està per estrenar i la també Montblanc que es donava a tots els membres del Consell d’Administració del BCL quan plegaven; la darrera que vaig fer servir, que apreciava molt, la petita i plegable Montblanc regal de la FMC quan vaig plegar;. Ara ja la seva funció és solament decorativa.

El temps, els anys, i l’ordinador s’han endut per endavant la seva utilitat.

4 de juliol.

8 de juny de 2018

En el traspàs d’en Joan Vinzo.



Ens vam citar a una terrassa d’un bar de la Plaça Gran, fa uns quatre anys. El coneixia de temps enrere, d’activitats del Partit. S’hi havia involucrat feia temps i ara em volia comunicar que aniria a la llista d’en David Bote a les eleccions municipals. Ho vaig celebrar, en tenia un bon concepte d’ell i vaig pensar que era una bona incorporació. Metge pediatra de professió, treballava llavors a Can Ruti en temes de gestió sanitària. Podia tenir recorregut en uns moments incerts de renovació de la llista socialista a la nostra ciutat.

També, però, aquell dia em va comunicar la seva malaltia. Sabia el què tenia i en sabia la sentència, m’ho va dir. Però esperava continuar treballant mentre pogués, que no sabia el temps que podria ser. Vaig admirar la seva valentia i la seva consciència.

Va entrar a l’Ajuntament i amb la seva bonhomia va captivar a tothom. Treballador, atent, pacient, no va aixecar queixes de ningú. Es va fer estimar. L’estimàvem. Des del govern, no sé pas si ho tenia tant clar quan ens vàrem entrevistar a la Plaça Gran, va tenir les responsabilitats dels temes de sanitat,  salut pública i serveis socials. També al Consell Comarcal, on era vicepresident. La seva figura es deteriorava, però no dequeia en la feina mentre el cós li ho permetia. Darrerament, tots preguntàvem: Com està en Vinzo? Sabíem que ens anava deixant, que inexorablement ens deixaria, i que perdríem no sols un company treballador sinó un ferm defensor del quefer públic des del cantó del progrés, des del cantó de l’esquerra. Avui el seu cos ens ha deixat, però mantindrem viu el seu record.

A mi m’has deixat, a més, la companyia de les teves bessones amb el meu nét gran. Que sigui per molts anys. Eva, una forta abraçada.


8 de juny.

1 de juny de 2018

Ens han esbotzat la feina feta de molts anys.


Esbotzar: Fer que (alguna cosa) s’obri o es rompi cedint a una pressió exterior. Dic. Fabra.



Ara mateix, ¿hi ha dues comunitats a Catalunya? Vam intentar que no hi fossin, però dissortadament potser sí que ja hi són des de la mirada perplexa i enutjada (irritada?) d’una part de gent, no sé pas si massa gran, que ho veiem amb molta preocupació i tristesa.

L’esquerra catalana -majoritària a la sortida de la Dictadura- va maldar per evitar la possible divisió de la gent que vivia en aquells moment a Catalunya en comunitats atenent al seu origen. Vam lluitar per fer un sol poble independent dels orígens. A la dreta mai li va acabar de fer el pes aquest plantejament ja que donava molta força als seus impulsors: la força de la unitat en virtut de la vida que tenien (la classe social?) no dels orígens. Calia dividir al poble. S’ha explicat molt la campanya que va portar a en Pujol a la Generalitat en les primeres eleccions autonòmiques des del Foment del Treball. Des de llavors, la tasca del nacionalisme -de pluja fina primer i torrencial més cap aquí- ha esbotzat aquell propòsit. A estat una tasca sense descans i especialment vigorosa a partir del moment en que va semblar que podia consolidar-se una alternativa oberta al món lluny dels pressupòsits estrictament nacionalistes que es va veure en la celebració del JJ.OO. del 92. Repicada de campanars a batall rebent.

Ara mateix, les construccions més preuades d’aquells propòsits de bastir un sols poble entre tots estan passant la maroma, no transiten pas per camins amples i sòlids. Hi ha forts vents que pretenen que caiguin cap un costat o cap a l’altre. Algunes ja estan tombades del tot, els mitjans de comunicació públics, innegable; d’altres com l’escola (pública i també gran part de la concertada) a punt de caure també, amb el perill d’anar a les dues línies per models lingüístics que sempre vam voler evitar (no sé pas que se’n farà de les altres llengües ara també presents); una tercera, la policia catalana, amb el prestigi per terra. A què ve sinó la presència no amagada (i demanada) de policies nacionals i guàrdies civils aquí fent tasques varies? Parlar de l’administració pública autonòmica i en molt llocs municipal és per plorar.

La feina dels partits d’esquerra i dels sindicats ha estat esbotzada a consciència, des de fora, també des de dins. Els de fora se’n freguen les mans, els de dins els hauria de caure la cara de vergonya.  La història els passarà comptes a tots plegats i no podran pas dir que no en sabien les conseqüències ja que els exemples del que comporta aquesta divisió són coneguts i no són massa llunyans, algun ben recents.

Ens aquests moment ja es verbalitza per “uns” la preocupació de que potser se’n hauran d’anar, encara que alguns d’aquests diuen que no els faran fora i plantaran cara; per “altres” es diu sense enrogir gens ni mica que se’n vagin els que no siguin dels “nostres”, o que si es queden ho facin com a forasters o estrangers. Ja hi ha en un costat acusacions de traïdors, sou uns venuts!, dirigits als que haurien de ser d’aquí i en l’altre acusacions d’estafadors, ens heu venut!, en els que haurien de ser d’allà. Es menysté qui gosa sortir-se del seu “bàndol”, es tracta d’ ”equidistant” qui no s’alinea. No es té en compte qui pretén construir ponts, es magnifica qui vol aixecar murs i fronteres. Això pinta malament, molt malament.

El que es va cosir, i molt bé, en dono fe, ara s’ha rebentat, s’ha esbotzat. Sóc pessimista. Hauran de venir posteriors generacions a tornar-ho a intentar, si poden.

1 de juny.


P.S.: Potser avui s’albira, o es desitja albirar, una clariana.

31 de maig de 2018

Sobre el turisme.


Sobre el turisme i els seus problemes.*

Guió per la trobada del GR 30/5/18

*Tenia clar els quatre o cinc punts que volia tractar (1), havia recollit molts articles apareguts darrerament sobre el tema, però al final m’he recolzat en un llibre acabat de sortir: Exceso de equipaje, Pedro Bravo. Ed. Debate, M.-març 2018. Crec que és un bon resum de l’estat de la qüestió.

(1): Tots volem fer turisme; això és imparable; anem cap el desastre; és possible regular-ho; no ens atrevim a fer-ho.

He rellegit a Keynes. El seu article sobre les possibilitats econòmiques dels nostres néts (1930) “…las necesidades de los seres humanos parecen insaciables. Pero se dividen en dos clases: las necesidades que son absolutas, en el sentido que las experimentamos cualquiera que sea la situación de nuestros semejantes, y las que son relativas, cuando las sentimos solamente si su satisfacción nos eleva y nos hace sentirnos superiores a ellos. Las necesidades de la segunda clase, aquellas que satisfacen el deseo de superioridad, pueden ser verdaderamente insaciables. ...pero esto no es tan cierto respecto a las necesidades absolutas.”

 1.       Tots volem fer turisme, o quasi bé tothom. (Haurem convertit el viatjar –necessitat relativa- en una necessitat absoluta?) .....



Crec, però, que no vaig convèncer gaire amb la meva visió apocalíptica del tema. Sempre té aspectes positius, personals o col·lectius, defensables. Penso que  el turisme, o el viatjar, és una de les causes de la catàstrofe mediambiental a la que ens dirigim i que caldria regular-lo. Regular-lo com tantes altres coses s’han també de regular, però tenim poques forces front als que tenen el poder real, el capitalisme esbojarrat que ens domina, o pensem que qui ha de cercar els nous equilibris (si n’hi ha d’haver) són les generacions que ens vénen al darrera. Potser sí.

31 de maig.


25 de maig de 2018

Quina joia!


A la bústia de casa em trobo amb un paquet que conté llibres. Sempre són ben rebuts els llibres. Però, què hi ha? Qui els envia? Renoi, tot una joia! L’amic Manuel Cusachs em fa un gran obsequi: el Bestiolari d’en Josep Vallverdú amb els seus dibuixos. Fa poc es va editar el segon i me’n envia els dos! El primer del 2010 i el segon del 2017.

Resulta que no fa pas gaire, a en Manuel Cusachs i Xivillé li van fer una exposició antològica a Mataró a la sala de l’Ateneu de la Fundació Iluro (l’hereva de la Caixa Laietana) i allà vaig descobrir una facècia seva per mi desconeguda, la d‘il·lustrador. En vaig deixar constància i més endavant, coincidint amb ell en un acte, li vaig comentar, d’aquí deu venir el seu obsequi.

Tinc obra seva a casa, exposada, penjada, alguna comprada, altra que ell mateix em va regalar, altra que la vaig fer editar jo quan era alcalde i en vaig fer obsequi als que m’acompanyaren a la tasca municipal (quin pecat ara!). Sempre n’he estat d’en Manuel Cusachs, és un dels “nostres” preuats artistes.

Manuel, moltes gràcies! Estic molt il·lusionat i content!


toro (resum)

Armat d’afilades banyes,
si té torero i té plaça,
el toro pot ser dolent
i fer coses ben estranyes,
envoltat per una massa
sanguinària de gent.
Però si el deixen anar,
lliure, al prat a pasturar
enmig de vaques lleteres,
demostra bones maners
com qualsevol ciutadà.

(Josep Vallverdú)


(Manuel Cusachs)

La imatge la vaig fer amb el telèfon (ara aquest estri serveix per tot) a l’exposició ressenyada.

25 de maig.

17 de maig de 2018

Presentació al Foment Mataroní.



Presentació del llibre “La España de las ciudades”, Josep M. Martí Font.
Foment Mataroní, 16 de maig 2018.

1.    Benvinguts i agraït per la vostra presència. Gràcies, també, Josep M., per acceptar novament tornar al lloc dels teus orígens a presentar altra vegada un dels teus llibres. Vam tenir aquí a en Josep M. Martí i Font pel gener del 2015 per la presentació del seu llibre “Después del muro”.


2.      A finals del 2016 i començaments del 2017 va ser molt comentada i ressenyada la  aparició del llibre “La España vacía”, del periodista aragonès Sergio del Molino, amb el suggeridor subtítol de “Viaje por un país que nunca fue”. En un to marcadament “noventayochista”, l’autor descrivia la desolació en que estaven quedant amples zones d’Espanya, de l’Espanya interior. Esgarips, lamentacions, remembrances, ... fins i tot el Govern Central en aquells dies va constituir un Comissionat sobre la despoblació (més o menys. Bé, menys que més). El tema, sentimentalment és maco. El llibre està molt bé.

3.      A finals de l’any passat, Josep M. Martí treia a la llum, “La España de las ciudades”. No sé, l’autor aquí present ens ho dirà, si va ser un contrapunt realista  a la situació existent. La població mundial es va concentrant cada cop més a les ciutats. En la història de la Humanitat, les ciutats sempre han estat a l’avançada front el món rural. La industrialització es va fer a les ciutats, els avenços comercials ja s’havien produït en elles, i el poder sempre es va exercir des dels nuclis concentrats, no dispersos o reduïts.

4.      En Josep M. va considerar que era natural que jo li presentés els seu llibre aquí, a Mataró, donat la meva antiga experiència municipalista. Ho vaig acceptar complagut i convençut, però m’he adonat –tot llegint el llibre per preparar aquesta presentació- que m’he ficat en un problema. No puc ser un presentador distant, ja que com molt bé sabeu, la meva principal activitat professional i pública ha estat en la política en l’Ajuntament de Mataró i en el món municipalista. Però no sóc jo que he d’explicar el llibre en presència el seu autor. És ell qui ha de fer-ho. Permeteu-me, però, un a breu introducció intentant no passar-me de la ratlla.

5.      He llegit el llibre entre la satisfacció i la irritació. Satisfacció de veure que les velles idees que vam defensar els municipalistes des del començament de la democràcia municipal al 79 continuen vigents. Irritació per què encara estem allà mateix. (13% despesa pública) i ara sembla que ressorgeixen les reivindicacions de sempre (com a noves?) amb una nova generació de polítics que el decurs dels temps ha portat a ocupar el lloc dels que ja ens hem fet grans.

6.      Certament, els Estats volen el control del territori i les ciutats volen escapar-se d’aquest control i la malgrat la seva empenta, són el futur, no les deixen, van amb les regnes tibades impedint-les desenvolupar totes les seves potencialitats. Aquesta és la tesis central del llibre (cita pàg. 16), és la tesis que havíem defensat els municipalistes (potser més els catalans a partir de Barcelona i la xarxa de ciutats mitges que conformen el territori català) i rabiosament atacada tant pel poder central i més quan està en mans de la dreta, vegis els “controls” Montoro, com el nou poder territorial de les Comunitats Autònomes, especialment aquí a Catalunya xocant amb l’imaginari nacionalista, vegi’s l’AMB o els Consells comarcals.

7.      “Si els Alcaldes governessin el món”, Benjamin Barber, recentment traspassat. Va ser el llibre que li vaig regalar a l’actual alcalde de Mataró quan va assumir l’alcaldia ara fa tres anys. No us penseu pas que ell és gaire diferent per edat i experiència del que vaig ser jo en els seu moment. Però la Jane Jacobs també fou un dels nostres referents, com l’Henri Lefevre.

8.  Desprès d’un repàs a les figures d’alguns alcaldes d’algunes ciutats (conurbacions) més importants del món: Londres, Torí, Roma, Jakarta, Nova York, París, Los Ángeles, Barcelona, i els problemes als que s’enfronten i a què donen prioritat, el nostre autor d’avui es centra i repassa la Iberia urbana i analitza més a fons sis ciutats amb Governs i problemàtiques diferents: Vigo, Saragossa, Málaga, València, Barcelona, Madrid.

9.      Deixem que ell ens ho expliqui, ja l’acotarem si cal en el col·loqui, però permeteu-me un darrer apunt, de collita pròpia, la de l’experiència viscuda, per comprendre millor el panorama actual. Les ciutats es fan a glopades i aquestes glopades resolen temes secularment pendents, o de molt temps i de canvis d’època, i les projecten cap a endavant per molt temps amb el que la gestió de les ciutats no és un continu sinó un conjunt de pujar escales i recórrer replans. La generació de la Transició vam pujar moltes escales, potser la generació dels fills de la Transició els toca recórrer molts replans.

10.   En Josep M. Martí té la paraula.



17 de maig.


14 de maig de 2018

Presentació a l'Ateneu.


Presentació David Lizoaín autor de “El fin del Primer Mundo”, ed. La Catarata, M-2017.

Ateneu Barcelonès, dinar tertúlia d’economia, 14 de maig 2018.

1.       Agraïment a Josep M. Carreras per atendre el meu suggeriment i a David Lizoaín per acceptar –malgrat que ara ja no viu a Barcelona- a participar en aquesta tertúlia.

2.       Generalment els de la meva edat continuem mirant el món amb els nostres ulls, des del que som. Aquí i arreu en aquesta mena d’actes, des dels convidats als contertulians (en general). Els més joves que nosaltres tenen altres feines que fer per poder venir-hi: el treball, la família (pujar-la), establir-se, esbargir-se,...

3.       Nosaltres, però, ja no som decisoris, acceptem-ho. Què pensen i què fan els membres de la generació dels nostres fills? Ells sí que són, o haurien de ser, els decisoris. Per tant, si volem entendre què passa avui al nostre entorn hem de veure què fan i què pensen. D’aquí la proposta que vaig fer de portar a en David Lizoaín. Hi ha tota una nova generació de professionals i acadèmics en Ciències Socials (sociòlegs, politòlegs, economistes,...) que es fa present, més i millor formada que la nostra, que cal escoltar i seguir si volem entendre com ells veuen el món i què proposen.

4.       David Lizoaín pertany a aquesta nova generació. Nascut a Toronto (1982) de pare basco-navarrès i mare canadenca jueva (com ell explica), és llicenciat en economia per Harvard, té un màster en desenvolupament per la L.S.E., un premi en dret constitucional per la Univ. de Toronto. Fa uns quants anys establert entre nosaltres ha tingut càrrecs orgànics a les JSC i JSE al màxim nivell, va treballar, breument, al Gabinet del President Montilla i ha estat assessor del GPS al Parlament. Fins ara, que jo sàpiga, no és pas cap jove “enragé”. Des de fa poc s’ha traslladat a viure a Madrid, encara que a deixat moltes bones relacions a Barcelona.

5.       Va publicar l’any passat “El fin del Primer Mundo”. El títol em va cridar l’atenció de seguida, ja que vaig intuir de què anava i connectava amb algunes intuïcions meves que no deuen ser –d’altra banda- gens originals. El pròleg és d’un altre membre d’aquesta generació, Ignacio Sánchez Cuenca, i aquí fa poc va ser presentat per un altre d’ells, Ignacio Urquizu. Em sembla, intueixo, que hi ha bona entesa entre aquesta gent. Jo els segueixo.

6.       És radical:
6.1.: Què passa?
6.2.: Què és i com és la reacció que estem veient?
6.3.: Què s’ha de fer? Hi ha alternativa?
6.4.: Qui l’ha de executar aquesta alternativa?
6.5.: Com s’ha de fer?

7. Aquestes són les preguntes a les que s’enfronta en el llibre: Les respostes les ha de donar el seu autor, les ha d’explicar ell. No obstant, per acabar aquesta presentació, no em puc deixar de ressaltar una de les moltes píndoles que conté el llibre: “Imaginar el fracaso de un futuro mejor, produce vértigo”. És més que probable que en futur nosaltres no hi siguem, ell és més que probable que si. En David Lizoaín té la paraula.


14 de maig.

11 de maig de 2018

Els 10 manaments de l’administració electrònica:


L’Eulàlia com a tècnica de l’administració pública, té responsabilitats de tirar endavant l’administració electrònica al Departament on treballa. Fa uns dies va fer un fil al Twitter (ja m’explicaràs com es fa això que els vells encara no en sabem) sobre els principis que han de regir la feina dels funcionaris públics en el món d’avui. Unes noves taules de la Llei?  Tant de bo!

I.              Usa sempre la signatura electrònica. No signis a ma.

II.            Els expedients seran electrònics o no seran. No creïs nous expedients en paper.

III.         Garanteix que les persones puguin fer tots els tràmits de manera electrònica. La
          tramitació presencial només es reserva a les persones físiques que ho demanen.

IV.         Simplifica els teus tràmits per sobre de totes les coses.

V.        Elimina tota la burocràcia interna possible i qüestiona’t les coses que “es fan així” només perquè “sempre s’han fet així”.

VI.          Amb les altres administracions i internament comunica’t sempre de forma electrònica.

VII.     No demanis als ciutadans documents originals ni elaborats per una administració publica. Demanar la fotocòpia del DNI i còpies de documents per triplicat està completament prohibit!

VIII.   Notifica de manera electrònica sempre (recorda que no serveix un correu electrònic). Addicionalment, notifica en paper només a les persones físiques que ho demanin.

IX.          Fes còpia autèntica de totes les resolucions (i de qualsevol altre document oficial que hagi de sortir de l’administració).

X.           Quan les eines electròniques fallin, mantingues la calma i persisteix (i recorda el temps que costa notificar per edictes i que els bolígrafs i les impressores també es queden sense tinta).




28 d’abril de 2018

En principio fue la deuda.



Presentació del darrer llibre del professor Josep OliverLa crisis econòmica en España. RBA, B-2017. L’autor ens va explicar que volia titular el seu llibre En principio fue la deuda, però que l’editor li va suggerir canviar-lo per aquest més cridaner i que va acceptar-ho deixant la seva idea inicial com a subtítol, malgrat que no li van posar a la portada i va quedar amagat a l’interior. 


 L’encarregat de la presentació va ser en Pep Canal, a qui vaig ensarronar per fer-la a pesar de les seves reticències ja que em va dir que no n’havia fet mai cap. Malgrat tot, s’ho va agafar amb molt d’interès ja que el tema li anava, l’havia viscut en primera línia de combat, i ho va demostrar amb escreix, especialment de temps (fet que em va reconèixer desprès i que cal comprendre i acceptar per la seva falta d’experiència en aquesta mena de feines).


La tesis central del llibre, en paraules del seu autor, està en la situació creada a partir de la incorporació del nostre país a l’euro i la riuada de préstecs que es van poder obtenir a molt bon preu sense tenir cap mirament en el volum d’endeutament, principalment privat, que això va generar. Els països rics van canalitzar els seus estalvis cap als països pobres que volien aconseguir més del que podien i que van agafar crèdits com aquell que recull el manà caigut del cel, sense pensar –potser- que caldria tornar-los i sense valorar si tenien prou capacitat per fer-ho. Quan va venir la crisi derivada de les subprimes i de Lehman Brothers ens va agafar ... amb bragues, o amb els pixats al ventre.

Segons el professor Oliver ningú va valorar massa exactament que representava l’euro i la nostra –i la d’altres- incorporació a la moneda única. Cal recordar, però, que l’euro s’estableix en un moment especialment delicat de la història recent europea: la unificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. Els francesos, principalment, espantats per la potència de la nova Alemanya i amb el record ben viu “Aux enfants morts pour la Patrie” que tenen a la plaça de cada població van obtenir la contrapartida de la desaparició del fort marc alemany i la construcció del nou enginy monetari sense pensar massa quines coses implicava, especialment per aquells països que tradicionalment corregien els seus dèficits exterior amb continuades devaluacions com era el cas d’Espanya.

La crítica, sagnant, que fa el professor Oliver de la gestió de la crisi desfermada al 2008, però especialment a la recaiguda del 2011-12, és als pèssims –segons el seu parer- polítics que ens governen, sense distinció.  No pensen en el país, pensen sols en el Govern i com mantenir-s’hi ajornant les decisions compromeses que al final prenen arrossegant els peus pressionats al darrer moment per les circumstàncies inevitables i els advertiments exteriors, ja sigui del President dels EUA o de la Xina. És incompressible, o no, la seva incapacitat per posar-se d’acord i coaligar-se, com van fer els alemanys, davant la fatal adversitat i les mesures que ineluctablement cal prendre.

Però front a aquesta crítica cal recordar un altre cigne negre de la política espanyola que és el 11-M, el brutal atemptat d’Atocha previ a les eleccions generals del 2004, i la situació que va generar en les possibles o hipotètiques relacions, ja difícils des de l’adveniment de la democràcia, entre els llavors dos grans partits PP i PSOE. Encara avui no és possible pensar, i més amb que ha plogut des de llavors, una aliança semblant.





28 d'abril.

27 d’abril de 2018

Ara fa deu anys.


Fa algunes poques setmanes que va fer deu anys de la darrera (i aclaparadora aquí a Catalunya) victòria dels socialistes en unes eleccions generals. Vaig fer la campanya corresponent a aquelles eleccions ja que n’era candidat, candidat a tornar a sortir electe, cosa que va succeir. Seria la meva darrera campanya electoral, al finalitzar el mandat de la IX legislatura de les Corts Generals vaig abandonar la política activa. Des de les primeres eleccions del 1977  en vaig fer moltes de campanyes, com a candidat de les municipals en totes i de les generals en algunes, i com a militant i càrrec orgànic en totes, referèndums inclosos, un bon grapat.

Com que tenia un blog obert que ja feia temps que em donava prou joc per expressar-me http://manelmas.blogspot.com.es/ , vaig fer per aquella ocasió un conjunt d’entrades amb el títol de Relat de campanya que vaig arrodonir i aplegar en una entrada final http://manelmas.blogspot.com.es/2008/03/relat-de-campanya-ndex.html . Malgrat que en faig fer alguna difusió per donar a conèixer aquella feina no crec pas que gaire gent en fes cabal. Allà va quedar.

Ara, amb motiu d’un experiment que estic barrinant (ja veurem si arribarà a concretar-se) he fet la prova de recuperar aquell treball, repassar-lo i polir-lo una miqueta en alguns aspectes formals sense tocar gens el seu contingut i hi he afegit una addenda amb les entrades que feien referència al tema dels dies posteriors a les eleccions.

En la distància dels deu anys transcorreguts i tot el que s’ha passat des d’aquella data, especialment dos esdeveniments cabdals d’aquest període: la crisi econòmica i el gir independentista a Catalunya, penso que el que vaig escriure encara resulta il·lustratiu d’alguna cosa si algú pot tenir interès en tornar-s’ho a mirar (que ho dubto). Queda molt clar, ara, el perquè de l’ensorrament de la opció socialista al quedar, metafòricament parlant, penjada de la brotxa havent-se retirat l’escala des d’on pintava l’escenari.

He après a agrupar totes les entrades en pdf a través del dropbox on he guardat el resultat del meu treball aquests darrers dies. Aquí, l’enllaç per si algú vol mirar-lo https://www.dropbox.com/s/bgxjsqrajwxpm2y/ilovepdf_merged%20%281%29.pdf?dl=0



He descartat editar-ho en paper per dues raons: una, el seu cost, l’exercici de narcisisme no paga la pena. I dos, per no emprenyar als possibles receptors de l’edició a qui els col·locaria una andròmina que agafarien per la meva cara i quedar bé i que desprès no sabrien què fer-ne i quedaria en un racó.

27 d’abril. Rosa d’abril...