8 de juny de 2018

En el traspàs d’en Joan Vinzo.



Ens vam citar a una terrassa d’un bar de la Plaça Gran, fa uns quatre anys. El coneixia de temps enrere, d’activitats del Partit. S’hi havia involucrat feia temps i ara em volia comunicar que aniria a la llista d’en David Bote a les eleccions municipals. Ho vaig celebrar, en tenia un bon concepte d’ell i vaig pensar que era una bona incorporació. Metge pediatra de professió, treballava llavors a Can Ruti en temes de gestió sanitària. Podia tenir recorregut en uns moments incerts de renovació de la llista socialista a la nostra ciutat.

També, però, aquell dia em va comunicar la seva malaltia. Sabia el què tenia i en sabia la sentència, m’ho va dir. Però esperava continuar treballant mentre pogués, que no sabia el temps que podria ser. Vaig admirar la seva valentia i la seva consciència.

Va entrar a l’Ajuntament i amb la seva bonhomia va captivar a tothom. Treballador, atent, pacient, no va aixecar queixes de ningú. Es va fer estimar. L’estimàvem. Des del govern, no sé pas si ho tenia tant clar quan ens vàrem entrevistar a la Plaça Gran, va tenir les responsabilitats dels temes de sanitat,  salut pública i serveis socials. També al Consell Comarcal, on era vicepresident. La seva figura es deteriorava, però no dequeia en la feina mentre el cós li ho permetia. Darrerament, tots preguntàvem: Com està en Vinzo? Sabíem que ens anava deixant, que inexorablement ens deixaria, i que perdríem no sols un company treballador sinó un ferm defensor del quefer públic des del cantó del progrés, des del cantó de l’esquerra. Avui el seu cos ens ha deixat, però mantindrem viu el seu record.

A mi m’has deixat, a més, la companyia de les teves bessones amb el meu nét gran. Que sigui per molts anys. Eva, una forta abraçada.


8 de juny.

1 de juny de 2018

Ens han esbotzat la feina feta de molts anys.


Esbotzar: Fer que (alguna cosa) s’obri o es rompi cedint a una pressió exterior. Dic. Fabra.



Ara mateix, ¿hi ha dues comunitats a Catalunya? Vam intentar que no hi fossin, però dissortadament potser sí que ja hi són des de la mirada perplexa i enutjada (irritada?) d’una part de gent, no sé pas si massa gran, que ho veiem amb molta preocupació i tristesa.

L’esquerra catalana -majoritària a la sortida de la Dictadura- va maldar per evitar la possible divisió de la gent que vivia en aquells moment a Catalunya en comunitats atenent al seu origen. Vam lluitar per fer un sol poble independent dels orígens. A la dreta mai li va acabar de fer el pes aquest plantejament ja que donava molta força als seus impulsors: la força de la unitat en virtut de la vida que tenien (la classe social?) no dels orígens. Calia dividir al poble. S’ha explicat molt la campanya que va portar a en Pujol a la Generalitat en les primeres eleccions autonòmiques des del Foment del Treball. Des de llavors, la tasca del nacionalisme -de pluja fina primer i torrencial més cap aquí- ha esbotzat aquell propòsit. A estat una tasca sense descans i especialment vigorosa a partir del moment en que va semblar que podia consolidar-se una alternativa oberta al món lluny dels pressupòsits estrictament nacionalistes que es va veure en la celebració del JJ.OO. del 92. Repicada de campanars a batall rebent.

Ara mateix, les construccions més preuades d’aquells propòsits de bastir un sols poble entre tots estan passant la maroma, no transiten pas per camins amples i sòlids. Hi ha forts vents que pretenen que caiguin cap un costat o cap a l’altre. Algunes ja estan tombades del tot, els mitjans de comunicació públics, innegable; d’altres com l’escola (pública i també gran part de la concertada) a punt de caure també, amb el perill d’anar a les dues línies per models lingüístics que sempre vam voler evitar (no sé pas que se’n farà de les altres llengües ara també presents); una tercera, la policia catalana, amb el prestigi per terra. A què ve sinó la presència no amagada (i demanada) de policies nacionals i guàrdies civils aquí fent tasques varies? Parlar de l’administració pública autonòmica i en molt llocs municipal és per plorar.

La feina dels partits d’esquerra i dels sindicats ha estat esbotzada a consciència, des de fora, també des de dins. Els de fora se’n freguen les mans, els de dins els hauria de caure la cara de vergonya.  La història els passarà comptes a tots plegats i no podran pas dir que no en sabien les conseqüències ja que els exemples del que comporta aquesta divisió són coneguts i no són massa llunyans, algun ben recents.

Ens aquests moment ja es verbalitza per “uns” la preocupació de que potser se’n hauran d’anar, encara que alguns d’aquests diuen que no els faran fora i plantaran cara; per “altres” es diu sense enrogir gens ni mica que se’n vagin els que no siguin dels “nostres”, o que si es queden ho facin com a forasters o estrangers. Ja hi ha en un costat acusacions de traïdors, sou uns venuts!, dirigits als que haurien de ser d’aquí i en l’altre acusacions d’estafadors, ens heu venut!, en els que haurien de ser d’allà. Es menysté qui gosa sortir-se del seu “bàndol”, es tracta d’ ”equidistant” qui no s’alinea. No es té en compte qui pretén construir ponts, es magnifica qui vol aixecar murs i fronteres. Això pinta malament, molt malament.

El que es va cosir, i molt bé, en dono fe, ara s’ha rebentat, s’ha esbotzat. Sóc pessimista. Hauran de venir posteriors generacions a tornar-ho a intentar, si poden.

1 de juny.


P.S.: Potser avui s’albira, o es desitja albirar, una clariana.

31 de maig de 2018

Sobre el turisme.


Sobre el turisme i els seus problemes.*

Guió per la trobada del GR 30/5/18

*Tenia clar els quatre o cinc punts que volia tractar (1), havia recollit molts articles apareguts darrerament sobre el tema, però al final m’he recolzat en un llibre acabat de sortir: Exceso de equipaje, Pedro Bravo. Ed. Debate, M.-març 2018. Crec que és un bon resum de l’estat de la qüestió.

(1): Tots volem fer turisme; això és imparable; anem cap el desastre; és possible regular-ho; no ens atrevim a fer-ho.

He rellegit a Keynes. El seu article sobre les possibilitats econòmiques dels nostres néts (1930) “…las necesidades de los seres humanos parecen insaciables. Pero se dividen en dos clases: las necesidades que son absolutas, en el sentido que las experimentamos cualquiera que sea la situación de nuestros semejantes, y las que son relativas, cuando las sentimos solamente si su satisfacción nos eleva y nos hace sentirnos superiores a ellos. Las necesidades de la segunda clase, aquellas que satisfacen el deseo de superioridad, pueden ser verdaderamente insaciables. ...pero esto no es tan cierto respecto a las necesidades absolutas.”

 1.       Tots volem fer turisme, o quasi bé tothom. (Haurem convertit el viatjar –necessitat relativa- en una necessitat absoluta?) .....



Crec, però, que no vaig convèncer gaire amb la meva visió apocalíptica del tema. Sempre té aspectes positius, personals o col·lectius, defensables. Penso que  el turisme, o el viatjar, és una de les causes de la catàstrofe mediambiental a la que ens dirigim i que caldria regular-lo. Regular-lo com tantes altres coses s’han també de regular, però tenim poques forces front als que tenen el poder real, el capitalisme esbojarrat que ens domina, o pensem que qui ha de cercar els nous equilibris (si n’hi ha d’haver) són les generacions que ens vénen al darrera. Potser sí.

31 de maig.


25 de maig de 2018

Quina joia!


A la bústia de casa em trobo amb un paquet que conté llibres. Sempre són ben rebuts els llibres. Però, què hi ha? Qui els envia? Renoi, tot una joia! L’amic Manuel Cusachs em fa un gran obsequi: el Bestiolari d’en Josep Vallverdú amb els seus dibuixos. Fa poc es va editar el segon i me’n envia els dos! El primer del 2010 i el segon del 2017.

Resulta que no fa pas gaire, a en Manuel Cusachs i Xivillé li van fer una exposició antològica a Mataró a la sala de l’Ateneu de la Fundació Iluro (l’hereva de la Caixa Laietana) i allà vaig descobrir una facècia seva per mi desconeguda, la d‘il·lustrador. En vaig deixar constància i més endavant, coincidint amb ell en un acte, li vaig comentar, d’aquí deu venir el seu obsequi.

Tinc obra seva a casa, exposada, penjada, alguna comprada, altra que ell mateix em va regalar, altra que la vaig fer editar jo quan era alcalde i en vaig fer obsequi als que m’acompanyaren a la tasca municipal (quin pecat ara!). Sempre n’he estat d’en Manuel Cusachs, és un dels “nostres” preuats artistes.

Manuel, moltes gràcies! Estic molt il·lusionat i content!


toro (resum)

Armat d’afilades banyes,
si té torero i té plaça,
el toro pot ser dolent
i fer coses ben estranyes,
envoltat per una massa
sanguinària de gent.
Però si el deixen anar,
lliure, al prat a pasturar
enmig de vaques lleteres,
demostra bones maners
com qualsevol ciutadà.

(Josep Vallverdú)


(Manuel Cusachs)

La imatge la vaig fer amb el telèfon (ara aquest estri serveix per tot) a l’exposició ressenyada.

25 de maig.

17 de maig de 2018

Presentació al Foment Mataroní.



Presentació del llibre “La España de las ciudades”, Josep M. Martí Font.
Foment Mataroní, 16 de maig 2018.

1.    Benvinguts i agraït per la vostra presència. Gràcies, també, Josep M., per acceptar novament tornar al lloc dels teus orígens a presentar altra vegada un dels teus llibres. Vam tenir aquí a en Josep M. Martí i Font pel gener del 2015 per la presentació del seu llibre “Después del muro”.


2.      A finals del 2016 i començaments del 2017 va ser molt comentada i ressenyada la  aparició del llibre “La España vacía”, del periodista aragonès Sergio del Molino, amb el suggeridor subtítol de “Viaje por un país que nunca fue”. En un to marcadament “noventayochista”, l’autor descrivia la desolació en que estaven quedant amples zones d’Espanya, de l’Espanya interior. Esgarips, lamentacions, remembrances, ... fins i tot el Govern Central en aquells dies va constituir un Comissionat sobre la despoblació (més o menys. Bé, menys que més). El tema, sentimentalment és maco. El llibre està molt bé.

3.      A finals de l’any passat, Josep M. Martí treia a la llum, “La España de las ciudades”. No sé, l’autor aquí present ens ho dirà, si va ser un contrapunt realista  a la situació existent. La població mundial es va concentrant cada cop més a les ciutats. En la història de la Humanitat, les ciutats sempre han estat a l’avançada front el món rural. La industrialització es va fer a les ciutats, els avenços comercials ja s’havien produït en elles, i el poder sempre es va exercir des dels nuclis concentrats, no dispersos o reduïts.

4.      En Josep M. va considerar que era natural que jo li presentés els seu llibre aquí, a Mataró, donat la meva antiga experiència municipalista. Ho vaig acceptar complagut i convençut, però m’he adonat –tot llegint el llibre per preparar aquesta presentació- que m’he ficat en un problema. No puc ser un presentador distant, ja que com molt bé sabeu, la meva principal activitat professional i pública ha estat en la política en l’Ajuntament de Mataró i en el món municipalista. Però no sóc jo que he d’explicar el llibre en presència el seu autor. És ell qui ha de fer-ho. Permeteu-me, però, un a breu introducció intentant no passar-me de la ratlla.

5.      He llegit el llibre entre la satisfacció i la irritació. Satisfacció de veure que les velles idees que vam defensar els municipalistes des del començament de la democràcia municipal al 79 continuen vigents. Irritació per què encara estem allà mateix. (13% despesa pública) i ara sembla que ressorgeixen les reivindicacions de sempre (com a noves?) amb una nova generació de polítics que el decurs dels temps ha portat a ocupar el lloc dels que ja ens hem fet grans.

6.      Certament, els Estats volen el control del territori i les ciutats volen escapar-se d’aquest control i la malgrat la seva empenta, són el futur, no les deixen, van amb les regnes tibades impedint-les desenvolupar totes les seves potencialitats. Aquesta és la tesis central del llibre (cita pàg. 16), és la tesis que havíem defensat els municipalistes (potser més els catalans a partir de Barcelona i la xarxa de ciutats mitges que conformen el territori català) i rabiosament atacada tant pel poder central i més quan està en mans de la dreta, vegis els “controls” Montoro, com el nou poder territorial de les Comunitats Autònomes, especialment aquí a Catalunya xocant amb l’imaginari nacionalista, vegi’s l’AMB o els Consells comarcals.

7.      “Si els Alcaldes governessin el món”, Benjamin Barber, recentment traspassat. Va ser el llibre que li vaig regalar a l’actual alcalde de Mataró quan va assumir l’alcaldia ara fa tres anys. No us penseu pas que ell és gaire diferent per edat i experiència del que vaig ser jo en els seu moment. Però la Jane Jacobs també fou un dels nostres referents, com l’Henri Lefevre.

8.  Desprès d’un repàs a les figures d’alguns alcaldes d’algunes ciutats (conurbacions) més importants del món: Londres, Torí, Roma, Jakarta, Nova York, París, Los Ángeles, Barcelona, i els problemes als que s’enfronten i a què donen prioritat, el nostre autor d’avui es centra i repassa la Iberia urbana i analitza més a fons sis ciutats amb Governs i problemàtiques diferents: Vigo, Saragossa, Málaga, València, Barcelona, Madrid.

9.      Deixem que ell ens ho expliqui, ja l’acotarem si cal en el col·loqui, però permeteu-me un darrer apunt, de collita pròpia, la de l’experiència viscuda, per comprendre millor el panorama actual. Les ciutats es fan a glopades i aquestes glopades resolen temes secularment pendents, o de molt temps i de canvis d’època, i les projecten cap a endavant per molt temps amb el que la gestió de les ciutats no és un continu sinó un conjunt de pujar escales i recórrer replans. La generació de la Transició vam pujar moltes escales, potser la generació dels fills de la Transició els toca recórrer molts replans.

10.   En Josep M. Martí té la paraula.



17 de maig.


14 de maig de 2018

Presentació a l'Ateneu.


Presentació David Lizoaín autor de “El fin del Primer Mundo”, ed. La Catarata, M-2017.

Ateneu Barcelonès, dinar tertúlia d’economia, 14 de maig 2018.

1.       Agraïment a Josep M. Carreras per atendre el meu suggeriment i a David Lizoaín per acceptar –malgrat que ara ja no viu a Barcelona- a participar en aquesta tertúlia.

2.       Generalment els de la meva edat continuem mirant el món amb els nostres ulls, des del que som. Aquí i arreu en aquesta mena d’actes, des dels convidats als contertulians (en general). Els més joves que nosaltres tenen altres feines que fer per poder venir-hi: el treball, la família (pujar-la), establir-se, esbargir-se,...

3.       Nosaltres, però, ja no som decisoris, acceptem-ho. Què pensen i què fan els membres de la generació dels nostres fills? Ells sí que són, o haurien de ser, els decisoris. Per tant, si volem entendre què passa avui al nostre entorn hem de veure què fan i què pensen. D’aquí la proposta que vaig fer de portar a en David Lizoaín. Hi ha tota una nova generació de professionals i acadèmics en Ciències Socials (sociòlegs, politòlegs, economistes,...) que es fa present, més i millor formada que la nostra, que cal escoltar i seguir si volem entendre com ells veuen el món i què proposen.

4.       David Lizoaín pertany a aquesta nova generació. Nascut a Toronto (1982) de pare basco-navarrès i mare canadenca jueva (com ell explica), és llicenciat en economia per Harvard, té un màster en desenvolupament per la L.S.E., un premi en dret constitucional per la Univ. de Toronto. Fa uns quants anys establert entre nosaltres ha tingut càrrecs orgànics a les JSC i JSE al màxim nivell, va treballar, breument, al Gabinet del President Montilla i ha estat assessor del GPS al Parlament. Fins ara, que jo sàpiga, no és pas cap jove “enragé”. Des de fa poc s’ha traslladat a viure a Madrid, encara que a deixat moltes bones relacions a Barcelona.

5.       Va publicar l’any passat “El fin del Primer Mundo”. El títol em va cridar l’atenció de seguida, ja que vaig intuir de què anava i connectava amb algunes intuïcions meves que no deuen ser –d’altra banda- gens originals. El pròleg és d’un altre membre d’aquesta generació, Ignacio Sánchez Cuenca, i aquí fa poc va ser presentat per un altre d’ells, Ignacio Urquizu. Em sembla, intueixo, que hi ha bona entesa entre aquesta gent. Jo els segueixo.

6.       És radical:
6.1.: Què passa?
6.2.: Què és i com és la reacció que estem veient?
6.3.: Què s’ha de fer? Hi ha alternativa?
6.4.: Qui l’ha de executar aquesta alternativa?
6.5.: Com s’ha de fer?

7. Aquestes són les preguntes a les que s’enfronta en el llibre: Les respostes les ha de donar el seu autor, les ha d’explicar ell. No obstant, per acabar aquesta presentació, no em puc deixar de ressaltar una de les moltes píndoles que conté el llibre: “Imaginar el fracaso de un futuro mejor, produce vértigo”. És més que probable que en futur nosaltres no hi siguem, ell és més que probable que si. En David Lizoaín té la paraula.


14 de maig.

11 de maig de 2018

Els 10 manaments de l’administració electrònica:


L’Eulàlia com a tècnica de l’administració pública, té responsabilitats de tirar endavant l’administració electrònica al Departament on treballa. Fa uns dies va fer un fil al Twitter (ja m’explicaràs com es fa això que els vells encara no en sabem) sobre els principis que han de regir la feina dels funcionaris públics en el món d’avui. Unes noves taules de la Llei?  Tant de bo!

I.              Usa sempre la signatura electrònica. No signis a ma.

II.            Els expedients seran electrònics o no seran. No creïs nous expedients en paper.

III.         Garanteix que les persones puguin fer tots els tràmits de manera electrònica. La
          tramitació presencial només es reserva a les persones físiques que ho demanen.

IV.         Simplifica els teus tràmits per sobre de totes les coses.

V.        Elimina tota la burocràcia interna possible i qüestiona’t les coses que “es fan així” només perquè “sempre s’han fet així”.

VI.          Amb les altres administracions i internament comunica’t sempre de forma electrònica.

VII.     No demanis als ciutadans documents originals ni elaborats per una administració publica. Demanar la fotocòpia del DNI i còpies de documents per triplicat està completament prohibit!

VIII.   Notifica de manera electrònica sempre (recorda que no serveix un correu electrònic). Addicionalment, notifica en paper només a les persones físiques que ho demanin.

IX.          Fes còpia autèntica de totes les resolucions (i de qualsevol altre document oficial que hagi de sortir de l’administració).

X.           Quan les eines electròniques fallin, mantingues la calma i persisteix (i recorda el temps que costa notificar per edictes i que els bolígrafs i les impressores també es queden sense tinta).




28 d’abril de 2018

En principio fue la deuda.



Presentació del darrer llibre del professor Josep OliverLa crisis econòmica en España. RBA, B-2017. L’autor ens va explicar que volia titular el seu llibre En principio fue la deuda, però que l’editor li va suggerir canviar-lo per aquest més cridaner i que va acceptar-ho deixant la seva idea inicial com a subtítol, malgrat que no li van posar a la portada i va quedar amagat a l’interior. 


 L’encarregat de la presentació va ser en Pep Canal, a qui vaig ensarronar per fer-la a pesar de les seves reticències ja que em va dir que no n’havia fet mai cap. Malgrat tot, s’ho va agafar amb molt d’interès ja que el tema li anava, l’havia viscut en primera línia de combat, i ho va demostrar amb escreix, especialment de temps (fet que em va reconèixer desprès i que cal comprendre i acceptar per la seva falta d’experiència en aquesta mena de feines).


La tesis central del llibre, en paraules del seu autor, està en la situació creada a partir de la incorporació del nostre país a l’euro i la riuada de préstecs que es van poder obtenir a molt bon preu sense tenir cap mirament en el volum d’endeutament, principalment privat, que això va generar. Els països rics van canalitzar els seus estalvis cap als països pobres que volien aconseguir més del que podien i que van agafar crèdits com aquell que recull el manà caigut del cel, sense pensar –potser- que caldria tornar-los i sense valorar si tenien prou capacitat per fer-ho. Quan va venir la crisi derivada de les subprimes i de Lehman Brothers ens va agafar ... amb bragues, o amb els pixats al ventre.

Segons el professor Oliver ningú va valorar massa exactament que representava l’euro i la nostra –i la d’altres- incorporació a la moneda única. Cal recordar, però, que l’euro s’estableix en un moment especialment delicat de la història recent europea: la unificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. Els francesos, principalment, espantats per la potència de la nova Alemanya i amb el record ben viu “Aux enfants morts pour la Patrie” que tenen a la plaça de cada població van obtenir la contrapartida de la desaparició del fort marc alemany i la construcció del nou enginy monetari sense pensar massa quines coses implicava, especialment per aquells països que tradicionalment corregien els seus dèficits exterior amb continuades devaluacions com era el cas d’Espanya.

La crítica, sagnant, que fa el professor Oliver de la gestió de la crisi desfermada al 2008, però especialment a la recaiguda del 2011-12, és als pèssims –segons el seu parer- polítics que ens governen, sense distinció.  No pensen en el país, pensen sols en el Govern i com mantenir-s’hi ajornant les decisions compromeses que al final prenen arrossegant els peus pressionats al darrer moment per les circumstàncies inevitables i els advertiments exteriors, ja sigui del President dels EUA o de la Xina. És incompressible, o no, la seva incapacitat per posar-se d’acord i coaligar-se, com van fer els alemanys, davant la fatal adversitat i les mesures que ineluctablement cal prendre.

Però front a aquesta crítica cal recordar un altre cigne negre de la política espanyola que és el 11-M, el brutal atemptat d’Atocha previ a les eleccions generals del 2004, i la situació que va generar en les possibles o hipotètiques relacions, ja difícils des de l’adveniment de la democràcia, entre els llavors dos grans partits PP i PSOE. Encara avui no és possible pensar, i més amb que ha plogut des de llavors, una aliança semblant.





28 d'abril.

27 d’abril de 2018

Ara fa deu anys.


Fa algunes poques setmanes que va fer deu anys de la darrera (i aclaparadora aquí a Catalunya) victòria dels socialistes en unes eleccions generals. Vaig fer la campanya corresponent a aquelles eleccions ja que n’era candidat, candidat a tornar a sortir electe, cosa que va succeir. Seria la meva darrera campanya electoral, al finalitzar el mandat de la IX legislatura de les Corts Generals vaig abandonar la política activa. Des de les primeres eleccions del 1977  en vaig fer moltes de campanyes, com a candidat de les municipals en totes i de les generals en algunes, i com a militant i càrrec orgànic en totes, referèndums inclosos, un bon grapat.

Com que tenia un blog obert que ja feia temps que em donava prou joc per expressar-me http://manelmas.blogspot.com.es/ , vaig fer per aquella ocasió un conjunt d’entrades amb el títol de Relat de campanya que vaig arrodonir i aplegar en una entrada final http://manelmas.blogspot.com.es/2008/03/relat-de-campanya-ndex.html . Malgrat que en faig fer alguna difusió per donar a conèixer aquella feina no crec pas que gaire gent en fes cabal. Allà va quedar.

Ara, amb motiu d’un experiment que estic barrinant (ja veurem si arribarà a concretar-se) he fet la prova de recuperar aquell treball, repassar-lo i polir-lo una miqueta en alguns aspectes formals sense tocar gens el seu contingut i hi he afegit una addenda amb les entrades que feien referència al tema dels dies posteriors a les eleccions.

En la distància dels deu anys transcorreguts i tot el que s’ha passat des d’aquella data, especialment dos esdeveniments cabdals d’aquest període: la crisi econòmica i el gir independentista a Catalunya, penso que el que vaig escriure encara resulta il·lustratiu d’alguna cosa si algú pot tenir interès en tornar-s’ho a mirar (que ho dubto). Queda molt clar, ara, el perquè de l’ensorrament de la opció socialista al quedar, metafòricament parlant, penjada de la brotxa havent-se retirat l’escala des d’on pintava l’escenari.

He après a agrupar totes les entrades en pdf a través del dropbox on he guardat el resultat del meu treball aquests darrers dies. Aquí, l’enllaç per si algú vol mirar-lo https://www.dropbox.com/s/bgxjsqrajwxpm2y/ilovepdf_merged%20%281%29.pdf?dl=0



He descartat editar-ho en paper per dues raons: una, el seu cost, l’exercici de narcisisme no paga la pena. I dos, per no emprenyar als possibles receptors de l’edició a qui els col·locaria una andròmina que agafarien per la meva cara i quedar bé i que desprès no sabrien què fer-ne i quedaria en un racó.

27 d’abril. Rosa d’abril...

24 d’abril de 2018

Somnis. Marga Cruz.




A mi m’agrada somiar que ningú ha d’abandonar la seva llar per culpa de la guerra o de la fam.

24 d'abril.

21 d’abril de 2018

Comprar llibres


Entrar en una llibreria i es desfermen les temptacions. Però sí no donaràs l’abast a llegir tot el que vols, veus que t’interessa o et crida l’atenció! 

Sí, sols anava amb unes intencions concretes: Un llibre per regalar: Volia aquella edició tant aconseguida de “Gargantua y Pantagruel” d’Acantilado que quan l’obsequies et fa quedar com un senyor. També estava interessat en el darrer llibre de Daniel Innerarity, “Política para perplejos”, de Galaxia Gutemberg que espero que sigui la continuació de l’anterior “La política en tiempos de indignación” que em va agradar força, bé com la majoria de coses que escriu. 

Però, llavors vaig aprofitar per adquirir el recent llibre de l’Oriol Bartomeus, “El terratrèmol silenciós”, amb la intenció de poder organitzar-ne la presentació al Foment, i  em vaig disparar i en vaig agafar quatre més, per regalar (ara que ve Sant Jordi), per una altra presentació que ja tinc emparaulada per més endavant, per que és d’actualitat sobre el “procés”, Jordi Canal (els de Península van forts amb el "tema"), i finalment un “totxo” de història, d’aquells que tant m’agraden: més de 800 pàgines amb més d’un centenar de notes i bibliografia: “Emperadores y Bárbaros. El primer milenio de la historia de Europa”, de Peter Heather, Crítica (a tir cert), B-2018.



De les primeres pàgines d’aquest llibre:

“La violencia política y las desigualdades económicas se combinan para hacer de la emigración –en sus múltiples formas- uno de los fenómenos más importantes del mundo moderno.
En el pasado las cosas no eran muy distintas. La historia de la humanidad es la historia de las migraciones.”

21 d’abril.

Presentació.


El Sant Jordi del P.S.C. a Mataró

Presentació del llibre “La Cataluña insurgente”, de Gabriel Colomé. Ed. Carena, B-2017.
Sala del Cafè de Mar, Mataró, 19/4/2018

1.      Benvinguts/es a aquesta presentació i a aquesta sala.

2.      Agraïment a la Federació del Maresme del PSC (o a l’Agrupació de Mataró del PSC) per acceptar el meu suggeriment de tornar a celebrar el Sant Jordi amb la presentació d’un llibre interessant d’un company i per permetre’m de fer-ho a mi. Com deia Rafael Campalans, “Política és pedagogia” i cal, més enllà del debat quotidià de la vida de la organització, aprofitar la propera festa del llibre per fer política i pedagogia.

“Frente al espectáculo, educación”

3.      Gràcies, Gabriel Colomé per venir aquí avui a presentar el teu darrer llibre. Gabriel Colomé és per molts de nosaltres un vell conegut. Llicenciat en Ciències de la informació i doctor en Ciència Política, professor de la U.A.B., comentarista en diversos mitjans, ha estat entre d’altres coses, Director de la Fundació Rafael Campalans, Director del Centre d’Estudis d’opinió de la Generalitat de Catalunya en temps dels tripartits (en va ser els seu primer Director, creador?) (2005-2011) i Regidor del l’Ajuntament de Barcelona (2011-2015). Té una sèrie de llibres sobre política i campanyes electorals (bàsicament les americanes, que ha seguit des de fa molts anys) materialitzades en la sèrie del “Príncipe”: El Príncipe mediático, el Príncipe en campaña; Las lágrimas del Príncipe; El Príncipe en su laberinto.

Aquest llibre que avui presentem s’havia de titular “El Príncipe Mediático y la Cataluña insurgente”, i s’ha quedat sols amb la segona part “La Cataluña insurgente”. Desprès de llegir el llibre penso que la primera pensada hagués estat més exacte, però –suposo- els constrenyiments editorials van imposar-se.

4.      Parlem del llibre. Pensava abans de llegir-lo que era una altra cosa, que tenia un altre contingut, i no, és la continuació dels “Prínceps”. No és com la primera part del llibre d’en Joan Coscubiela: “Empantanados” (Empantanegats), descriptiva de l’avortada XI legislatura del Parlament de Catalunya. No és com el llibre d’en Jordi Amat, “La confabulació dels irresponsables”, que és un epíleg a “El llarg procés”. És una visió més ample: Partint de com és la política i els polítics avui: mediàtics; com han evolucionats els partits i la societat catalanes en els darrers temps; com ha declinat el nostre partit, el PSC (tot un apartat del llibre); com s’arriba a la implosió dels partits (excepte ERC, fins ara?) i del  sistema de partits catalans; i finalment, finalment, com es va a la insurgència. Evidentment, els autors abans citats i les seves obres ho fan des d’uns punts de vista i d’una perspectiva completament diferent a la del nostre company Gabriel Colomé.

5.      No vull fer un “spoiler”, i per tant no he de parlar gaire més del llibre i deixar que en parli l’autor que per això el tenim aquí. Malgrat tot, dues coses abans d’acabar la meva intervenció: el llibre està datat, la seva edició, a l’octubre del 2017, és a dir està escrit abans de lo que jo en diria “La gran Fugida cap endavant” de la tardor passada. Suposo que ara l’autor, a més, ens explicarà quins capítols hi afegiria. I segona: té un epíleg sensacional en forma de translació imaginaria del discurs de Gordon Brown en el referèndum escocès a les eleccions catalanes del setembre del 2015: les “plebiscitàries”, les del “vot de la teva vida”.

6.      En Gabriel Colomé té la paraula.


19 d'abril.


P.D. el 28 d'abril, posterior a aquesta xerrada, l'edició espanyola de l'HuffiPost publicava una entrevista amb el professor Colomé en la exposava el que va dir al Cafè deMar











13 d’abril de 2018

Nel mezzo del cammin di nostra vita.

Nel mezzo del cammin di nostra vita è il primo verso della prima terzina della Divina Commedia di Dante Alighieri; costituisce l'incipit del primo canto dell'Inferno.


Fa trenta cinc anys. En tenia la meitat dels d'ara.

13 d'abril.

9 d’abril de 2018

Un món de ciutats




La idea central que va exposar el professor Botella va ser la superació de les fronteres i límits polítics en el món d’avui. Els temes i els problemes amb els que s’enfronta la humanitat depassen els límits que les antigues construccions politico-administratives, especialment les derivades de l’època moderna. Els Governants dels països amaguen a la ciutadania que no poden resoldre en els seu àmbit territorial les qüestions essencials que afecten a les seves vides, el tema mediambiental com a exemple paradigmàtic, però hi podem afegir molt especialment els  derivats de les transformacions econòmiques i també els culturals. O es consolida la construcció europea o la presència dels seus components, els vells Estats-nació sorgits i enfrontats sanguinàriament en els darrers segles, esdevindrà irrellevant en l’escena mundial dins de pocs anys. Front a aquesta situació, sorgeixen arreu reaccions populars que enlloc de mirar endavant, cap al futur, pensen que els aniria millor a la gent refugiar-se en les construccions, reals o il·lusòries, del passat. Ho veiem a Itàlia, a França, al Regne Unit, als Estats Units, o a Catalunya tant mateix.

Però també apareix amb força la idea del món de les ciutats. Ja hi ha un G-40 de ciutats, una nova xarxa que aspira a aprendre i estendre una nova idea de gobernança. El professor Benjamin Barber proposava constituir un parlament mundial d’Alcaldes. Evidentment no es tracta, al menys pel que ens afecta més directament, de les poblacions amb els seus límits territorials dibuixats en una altra època. Les comunicacions ja siguin físiques o telemàtiques plantegen uns mapes de relacions humanes completament nous. Històricament les ciutats han estat a l’avançada del progrés, són el lloc de la barreja i de les noves pautes culturals i socials, sempre han estat més avançades que el rerepaís. Quin són avui els límits reals de Barcelona? Ja de la Tordera a Cunit, o cal pensar en la Catalunya –ciutat que van somiar els nostres noucentistes? Costa que les organitzacions polítiques, que ben segur coneixen el problema, el presentin a la ciutadania i en facin bandera de la necessitat d’una nova organització adaptada a les noves circumstàncies i als nous temps. Costa que les autoritats reaccionin a les demandes reals de la població i mantinguin estructures superades per la realitat.



6 d'sbril

1 d’abril de 2018

Diumenge.



La casa que vull,

que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí

lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs

que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu

niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó

del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat

des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Joan Salvat-Papasseit


1 d'abril.