1-2012. Joan Baptista Bellsolell i Vilella. “Home de projectes audaços, a la frontera del surrealisme.” estiu, 2012.

Els companys em demanen que escrigui la semblança d’en Joan Baptista Bellsolell i Vilella (Mataró, 1919-2008). Per la meva relació familiar amb ell, era cosí germà de la meva dona, i alguna coneixença que en tenia, intento confegir-la, però és a base de records i dels retalls dispersos que disposo, que no són gaires, i de caps per lligar que són més nombrosos i coneguts.

Quan es va morir vaig fer a cop calent una entrada al meu blog que vaig titular “El camarada Busquets. Un cabdell.” amb els records que en tenia. Ara, quan em vaig posar a fer aquest escrit pensava titular-lo “Especulacions sobre el camarada Busquets (Joan Baptista Bellsolell i Vilella)” creient –equivocadament- que hauria de fer-la amb pocs elements i hauria d’especular molt. No ha estat així. No disposem pas d’una biografia acurada i tancada de la seva vida, ni va llegar material que permetés fer-la, però si que hi ha molts fils del cabdell que són prou coneguts i documentats i que estirant-los poden ajudar a refer la seva personalitat i les seves vivències que són prou interessants. El mateix subtítol d’aquesta nota: “Home de projectes audaços, a la frontera del surrealisme” l’he extret de la consideració que en tenia el seu company Ramon Porqueras (1). Sempre he pensat que vaig perdre, hem perdut, la possibilitat de recollir una vida de pel·lícula com molt bé va titular la Maria Coll en una entrevista que li va fer per la revista Valors l’any 2005.

En Batista, com era conegut per la família, va néixer el 6 de novembre del 1919 a ca’ls cadiraires que hi havia al número 8 del carrer de Sant Josep davant de l’església del mateix nom. L’oncle Federico (tal qual) i la tia Antònia varen tenir més endavant una altra filla que no va arribar a gran, morí l’any 1935. Per l’entrevista citada més amunt sabem que va estudiar al Maristes de Sant Josep, a tocar de la llar familiar, on avui hi ha les dependències de la parròquia. A casa seva li volgueren donar alguns coneixements més que els elementals que allà s’impartien i l’apuntaren a estudis mercantils a Barcelona dels que va confessar feia “campana” i que va abandonar manifestant ben aviat el seu caràcter rebec.

La seva vinculació a la política la fa, ben jovenet, de la mà d’en Joan Layret incorporant-se al grup mataroní de Nosaltres sols!, tal com explica Francesc Masriera (2). Podríem caracteritzar la seva “colla”, seguint a Masriera, com a menestrals, empleats (com es deia en aquell temps en contraposició als treballadors manuals), de famílies de classe mitjana i laboral qualificada, provinents dels cercles catòlics més oberts, de clares inclinacions democràtiques d’ascendent catalanista.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, militant d’Estat Català, es mobilitza ja amb 17 anys, i els records familiars que m’han arribat el tenen pel Comissari polític més jove de l’Exèrcit de la República, en el Batalló de muntanya Pirinenc (3) on farà tota la guerra.

Ell explicà, en l’entrevista que li va fer el 1977 en Josep M. Fábregas per El Maresme (4), que la seva adscripció política d’aquells anys fou més per vinculacions sentimentals, els amics, que per ferms convenciments ideològics. Amb 19 anys, la derrota, els camps de concentració, primer els francesos (Septfonds o Sètfonts), desprès els d’aquí (San Marcos a Lleó) del que surt per l’ajut que li aconsegueixen els seus pares. Novament mobilitzat a l’exèrcit franquista, per tenir l’edat corresponent a la seva quinta el 1940, descobert els seu recent historial i a punt de ser engarjolat de nou, segons explicà ell mateix, en Vicenç Ferrer (5) l’ajuda a escapolir-se cap a França. Avui en dia, pensar en les vivències acumulades d’un jove de la seva edat és fer-se tot una composició de lloc dels temps i de les persones. Es creixia molt de pressa llavors, per ganes o per força.

Sud de França començament dels anys quaranta. Els francesos derrotats en la “drôle guerre” pels alemanys nazis. Mig país ocupat, l’altre mig humiliat amb el règim del mariscal Petain. Els republicans espanyols llepant-se les ferides primer i col·laborant activament més endavant amb la Résistance. El jove, però ja bregat, Bellsolell participa en aquest ambient desprès de la seva fugida d’Espanya. És aquí on la seva inicial orientació nacionalista tomba vers el socialisme. En Josep Rovira, provinent del POUM, i un dels seus referents, condueix el Front de la Llibertat que desembocarà just acabada la guerra mundial en el Moviment Socialista de Catalunya. És una trencadora reflexió que fa gent de l’exili en aquells moments sobre la derrota i sobre com s’ha de refer l’esquerra.(6) Amb Josep Pallach, amb qui ha compartit habitació a la Residència d’estudiants de la Fundació Ramon Llull de la Generalitat a l’exili, a Montpeller, retorna a Barcelona clandestinament (7) i desprès és partícip des de la distància, llavors estava a Alger, en el procés que porten militants del POUM de la fundació del MSC a l’exili, a Tolosa de Llenguadoc, que a la llarga seria una de les llavors que conduiria a les acaballes del franquisme, ja entrats els anys setanta, a la creació amb totes les seves vicissituds del socialisme català que coneixem encara nosaltres. Diu en Josep Pallach:

“Va entrar un dia a la nostra cambra (en Josep Rovira) –quan dic nostra em refereixo a la que teníem amb en Bellsolell, que és l’autor d’aquest film sobre Casals, un noi intel·ligent i molt inquiet, a qui vaig conèixer allí, que es va fer del POUM i que seria un dels que va entrar a Catalunya per contribuir a la formació del Moviment Socialista de Catalunya- i ens va entusiasmar de seguida.” (8)

En aquests anys estudià a Montpeller filosofia i lletres, llicenciant-se l’any 1942, i ja més endavant, a Paris, al Institut de Filmologia, que dirigia George Sadoul, temes de cinema, que no acabarà però als que es dedicarà professionalment. (9). Ja acabada la guerra europea, fa de professor d’institut a Paris, sense massa il·lusió, sembla,  i dels seus contactes polítics i amistats de l’exili li surten altres feines: en Josep Pané, llavors a Veneçuela,  li proposa ser corresponsal de diversos diaris hispanoamericans. L’Enric Adroher “Gironella” li proposa dirigir el servei de cinema del Moviment Europeu (10) que ell accepta (11). 

La seva activitat política està força ressenyada en aquests anys (12). Activitat clandestina, tornades d’amagat a Barcelona (1942-1943), contactes amb els aliats, la xarxa Martin d’evasió de soldats aliats a través d’Espanya, l’ambaixador anglès Samuel Hoare, anada a Gibraltar (1943), estades al nord d’Àfrica, a Alger (1944-1945), on es guanya la vida de professor d’espanyol,. He trobat algunes notes manuscrites d’ell sobre aquests anys sense cap continuïtat que crec que donarien per una novel·la d’espies.

Quan cau detingut Josep Pallach, el Nadal de 1944 a Barcelona, ell torna i es fa càrrec dels contactes a l’interior, on s’encarrega entre d’altres coses de la relació amb l’impremta, situada a Vallvidrera segurament a casa d’en Cirici Pellicer que havia estat company seu d’estudis a Montpeller, i la distribució de la revista Endavant. Participa activament a la creació formal a l’interior del MSC a finals de l’any 1945 amb Edmón Vallès; començant a aglutinar altres nuclis d’estudiants i també fora de Barcelona (13). Representa al MSC en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (Pous i Pagès) (14). Passa i traspassa la frontera moltes vegades, per Andorra, per la Cerdanya, per les Alberes. Col·labora d’alguna manera en la famosa fugida de Nicolás Sánchez Albornoz de Cuelgamuros. A l’arxiu històric de la Fundació Campalans es diu que va ser el contacte del MSC a l’interior fins al 1950, malgrat que ell explica que tornà a França el 1948 “físicament esgotat i nerviosament cansat”.

A l’Endavant (la revista del MSC a l’exterior) en el número 11, corresponent a l’11 de setembre del 1945 hi ha un article signat per J.B.B. que no pot ser un altre que ell. Porta per títol: “Entorn del problema de la consciència nacional”, i crec que és aclaridor del posicionament que tenien aquells socialistes llavors.

“En realitat, la forma que té un poble de conèixer-se a sí mateix en tant que tal, com a entitat col·lectiva diferencial, no és mai homogènia. Al contrari, depèn sempre de la realitat social que, en definitiva, aquest poble és. És a dir, la consciència nacional tindrà tantes modalitats, tant aspectes, com classes socials hi hagin en una societat determinada. Volem dir amb això, que el fet “classe”, que és una realitat econòmica, social, psicològica, moral, etc., determina sempre les qualitats conscients del concepte “nació”. No hi ha doncs, al nostre entendre, una nació per damunt les circumstàncies socials, econòmiques, separada d’aquestes. No hi ha una nació al marge d’un determinat desenvolupament històric, una nació abstracte, com a fenomen estranyament metafísic, perduda en el nimbe d’una impalpable eternitat.”

L’any 1948 va estat especialment dur per les activitats del MSC. Es produeix una caiguda d’elements importants que havien estat dels fundadors del 1945. Es desarticula l’impremta de Vallvidrera. Té una ordre de “busca y captura” a nom del seu mal nom de Joan Busquets, es produeix el Segon Congrés del Moviment a l’interior, a Sabadell al domicili d’en Jaume Viladoms, munta una nova impremta amb en Porqueras a l’esquerra de l’Eixample.

A l’Endavant n.35, de 15 de Gener del 1948, escriu un article amb el seu nom complert: “Perspectives de l’any 1948”

“I ara ens hem de preguntar, un cop més, en aquest vuitè any d’emigració, què ens portarà aquest any nou que acabem de començar?”

El món de l’exili estava aclaparat per la “Nota tripartita (USA, Anglaterra, França)” de l’any 1947, que representava el reconeixements del règim del general Franco.

Desprès de superar la greu crisi que va travessar l’MSC aquell any 1948, l’any següent reapareix l’Endavant, ja segona època. En aquell número, el 37, de l’abril del 1949, amb una eloqüent editorial a la portada titulada “Ressorgiment”, en Bellsolell hi publica els dos darrers articles que he trobat d’ell, segurament ja escrits des de Paris. En el primer, titulat: “La Pau contra Franco”, exposa que en mig de les perspectives de una nova guerra mundial, la que serà la guerra freda, entre els americans i els soviètics, la lluita per la Pau és cabdal en el programa dels socialistes i que aquesta lluita va contra Franco en ser ben conscients que la seva pervivència va lligada, tal com ho va ser, a aquest clima bèl·lic que el dictador aprofita per mantenir-se com a aval anticomunista.

L’altre article, força llarg, va signat per Joan Busquets, el seu malnom de clandestinitat, i es titula “Cal depassar els partits socialistes nacionals”. El context ja és el de la construcció europea entre l’ajuda americana, el Pla Marshall, i l’amenaça soviètica. És el temps ja del Moviment Europeu. Crec que és el cant de cigne del seu activisme militant, i la manifestació política de la darrera fugida cap endavant, que també resultarà frustrada,  per trobar una sortida a l’atzucac en que al mig de la guerra freda a Europa i la consolidació del franquisme a Espanya es troba el socialisme democràtic:

“Cal depassar el miratge d’un cert federalisme: No abandonar-ne els diferents plans d’acció ni els diferents organismes, però cal anar ràpidament  a allò que és essencial pel socialisme en les circumstàncies presents:  Anar al redreçament subjectiu, orgànic, del socialisme. L’instrument de combat que és el partit ha d’estar a l’alçada del combat a lliurar: El nostre combat és l’Europa socialista. Cal, doncs, que el partit, que els partits socialistes depassin llurs estructures nacionals. Bo i mantenint, però, per guanyar temps, llurs posicions dins de cada Estat de l’Occident europeu, cal accelerar el depassament dels partits socialistes nacionals i anar a llur refundició en una organització superior adaptada a les necessitats de la gran batalla que caldrà menar contra el capitalisme en el quadre de la societat europea. Aquest esforç de refundició ha d’esser al mateix temps un esforç de reagrupació: Cal depassar el vell socialisme, cal fer una crida  a tots els grups del moviment obrer democràtic, a totes les forces progressives d’Europa. Refundició, reagrupació, i finalment renovació entorn d’un programa que plantegi a fons el problema de la revolució europea.”

En Ramon Porqueras, que ja li havia fet documentació falsa, en prendrà el relleu a l’interior fins a la seva caiguda l’any 53.

Bellsolell manté la relació i l’amistat amb en Josep Pallach. Quant aquest s’instal·la a Paris el 1948 s’encarrega de proporcionar-li habitació amb dret a cuina. Estretors econòmiques (potser intermitents), viure a salt de mata, marcarien –crec- la seva vida que acabaria decantant-se cap el món que el va acabar captant: el del cinema.

Ell explicà que va estar a la clandestinitat fins el 1965. Com ja s’ha dit, Busquets va ser el seu nom de guerra (15). Jo poso en dubte que fos així, especulació potser agosarada i discutible per part meva, ja que té ressenyada molta activitat cinematogràfica des dels anys cinquanta. Això no treu que pogués continuar fent alguna activitat política amb els seus. Segurament va continuar apuntat sense responsabilitats orgàniques.

Va ser un cop molt dur per l’exili republicà espanyol el paper dels aliats desprès de la  segona guerra mundial (la Nota Tripartita del 1947). Esperaven que els ajudarien a fer fora al dictador Franco i  com és conegut no va ser així, se’n varen desentendre. Suposo que molts d’ells es varen replantejar la vida. Havien viscut en la provisionalitat de l’espera del retorn i ara aquest no es produiria. És lògic, doncs, que joves i aclaparats busquessin nous horitzons. Els d’en Bellsolell foren, com ja s’ha dit, els del cinema.

“A les acaballes del 1947 l’oposició, en el seu conjunt, arribarà a aquestes dues conclusions: a) no té possibilitats d’enderrocar el règim franquista, i b) no pot esperar-se l’ensorrament a través d’una poderosa pressió exterior. D’aquesta manera va creant-se un clima de pessimisme molt accentuat. I molts militants aniran renunciant a prosseguir el combat sense perspectives de victòria.”(16)

El periodista mataroní Manuel Cusachs Corredó en fa una bona entrada de la seva activitat cinematogràfica al Diccionari del cinema a Catalunya (17). Com a bibliografia cita articles de Miquel Porter Moix a l’Avui dels anys setantes, que fou un dels seus grans amics i valedors. Crec que és la més detallada explicació de les seves activitats professionals en aquest camp que estan molt ressenyades. Va començar a fer documentals a començaments dels cinquantes, va fer de coproductor de pel·lícules i documentals per televisió, va ser guionista d’alguns films d’un cert nom com Popsy Pop amb l’Henri Charrière “Papillon”. Les seves fites més conegudes, i sembla que aconseguides, foren a començaments dels seixanta el semi documental llarg “Ils on tué Jean Jaurés” sobre la figura del líder socialista francès, i més endavant a començaments dels setanta la seva obra més coneguda i reconeguda, produïda a Andorra, el llarg metratge “El món de Pau Casals”. Aquest film, estrenat a Perpinyà el 1974, va córrer dins dels circuits comercials a París, va anar a varis festivals de cinema i es va presentar a Barcelona el 1977, salvada ja la censura, i a Mataró, el 1978 amb la seva presència, al Foment, crec recordar promoguda pel Film Ideal Club que va ser un ferment important de l’activitat cultural i política mataronina aquells temps. Segons l’esmentat Diccionari del cinema a Catalunya el 1998 l’autor el reestrenà a Andorra en una versió restaurada.

Jo el vaig conèixer llavors. Les seves relacions amb la família eren molt complicades pel seu estil de vida. Apareixia, desapareixia, vivia al seu aire molt lluny de la forma de vida rutinària i ordenada, treballadora i menestral, de la seva família. Als parents, amics i coneguts, els tenia crivellats. Sempre curt de diners, feia “sablazos”  a tothom que se li posava a tret i difícilment rescabalava lo manllevat. Tot eren projectes i iniciatives que a partir d’un determinat moment mai s’arribaven a concretar. L’acompanyava la seva dona, Mirose Patrix, que havia perdut una filla joveneta, que no era comú, i mai va superar el tràngol. La Mirose, que era violoncel·lista, va ser una de les actrius del seu film sobre Jaurés. Mai vaig parlar amb ell de política i la meva sorpresa va ser quant molt més endavant vaig mig saber tota la seva història d’activista en els rengles que varen acabar sent els meus. Mai tampoc ell me’n va dir res, clar però, que la nostra relació va ser molt vague, tampoc hi contribuí gens les seves anades i vingudes, millor dit les seves aparicions i desaparicions.

A començaments dels vuitanta, morta la seva dona, va tornar a Mataró a viure amb la seva mare ja vídua i molt gran. Quan aquesta morí va tornar a desaparèixer. Algun parent, amic o conegut te’n donava referències sempre amb les seves històries per davant. A mi em vingué a veure a l’alcaldia quan ja devia rondar els vuitanta anys demanant-me ajut, ajut econòmic naturalment. No era pas la primera vegada que ho feia. Em parlà del projecte que feia anys que anava rondant-li voltes, la producció de la continuació d’una sèrie televisiva, “Les deux geants” sobre la història de les relacions USA-URSS que ja havia treballat temps endarrere, als anys seixanta, sense aconseguir realitzar-la.  Vaig recomanar-li que es deixés d’històries i que penses en reposar ja. Tenia una pensió de l’estat francès, no sé pas per quin concepte, suposo dels seus temps de professor d’institut o potser de la Résistance, que va ser un dels seus sostens en els darrers anys. Evidentment, la meva resposta, negativa, a la seva demanda no li va agradar gens i tornà a desaparèixer. Tinc també una fotografia d’una entrevista, sense datar, que va aconseguir amb el President Jordi Pujol al Palau de la Generalitat on l’empaità per fer un film sobre Francesc Macià i els fets de Prats de Molló que era una de les seves dèries que mai arribà a realitzar. Jo crec, em penso, que en els temps del film sobre en Pau Casals va tenir relacions amb el Pujol activista que patrocinava manifestacions de recuperació nacional, però malgrat jo preguntar-li directament què en sabia, al comunicant-li el seu traspàs, el President no me’n va voler fer ni cinc cèntims. Sembla ser que el Centre d'Història Contemporània de Catalunya que dirigia en Josep Benet li va avançar diners varies vegades per que redactés les seves memòries que mai va començar més enllà d’algunes notes escrites a mà que he trobat soltes i inconnexes. Sempre vaig pensar que era una forma de mantenir d’alguna manera als vells combatents de la guerra i de l’exili, sense esperar-ne gaire contrapartida en aquest cas.

Dels seus “projectes” d’aquests anys he trobar algun fil dispers. Un, que considero sensacional, del que en tornaria a parlar amb en Fàbregas: Una entrevista que li fa el diari “El Alcázar” (pura caverna franquista, llavors), el 27/8/1977, titulada “Los catalanes tendrán RTV privada”, on des de un despatx de Barcelona i parlant en tant que Andorra Produccions S.A., anuncia la creació d’un canal de televisió privada que emetrà des de Sardenya a tots els països del litoral mediterrani: Espanya (català i castellà) França, Itàlia i el nord d’Àfrica (18). Res, sols li faltaven els socis per poder tirar endavant l’intent, intent que també va proposar fer des d’Alger. El segon es mou en l’aspecte més tècnic, i és una participació seva en les 7enes. Jornades de les Diades andorranes de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, organitzades per la Societat Andorrana de Ciències, l’any 2001 amb una ponència sobre “La televisió numèrica terrestre (TNT)”. Aquí hi ha un altre fil per estirar a veure què dóna.

Això ja enllaça amb els seus darrers temps. Esmaperdut i arrossinat, el varen portar (literalment) des de Perpinyà a la residència El Mirador, a tocar el turó de Mata, a la urbanització de can Quirze, el desembre del 2002. Allà en una senzilla habitació que tenia una vista esplèndida sobre la ciutat on va néixer, es va refer i va anar vivint els seus darrers dies parlant amb qui se’l volia escoltar de la seva vida i dels seus projectes, escapant-se a la ciutat per comprar algun llibre o a perdre’s en alguna activitat cívica o política. Sembla que des dels entorns de la Plaça de Sant Jaume i per les seves connexions  dels vells temps, segurament la “connexió” andorrana, va aconseguir que li complementessin les despeses que comportava l’estança. Hauria estat bo, com deia al començament, que aquest temps l’hagués aprofitat ell, o algú que li hagués estirat, per recollir les seves vivències. Crec que haguessin donat per molt. Per conèixer què va fer realment, la lluita política, el treball cinematogràfic, la gent que va tractar i els projectes que li rodaven pel cap. Encara no fa pas gaires dies vaig rebre una comunicació d’uns descendents dels seus socis de la productora andorrana que havia muntat el 1968, i de la que encara poc abans de morir en lluïa targetes de visita, per veure què se’n podia fer. Evidentment, res.

És l’historia d’un personatge del seu temps. Atípic per la família d’on provenia, però modelat segurament pels moments històrics que va viure. A l’entrevista que li va fer els de Valors descriu la proclamació de la República a Mataró, l’aixecament dels militars del 36, l’exili. Però també hi ha la reconstrucció política desprès de la desfeta, la col·laboració amb els aliats en la segona guerra mundial, la vida parisenca dels anys cinquanta, potser bohèmia, l’anar rebotat d’aquí per allà i el manteniment malgrat tot dels seus ideals quan podia plasmar-los en el seu treball, Jaurès, Casals, ... Quan va acabar definitivament a Mataró, s’apuntà al nostre partit, al PSC. Mai m’ho va dir. Cert, ens parlàrem poc. Jo pràcticament no sabia qui era. Aquestes notes sols són impressions meves a través dels pocs retalls que tinc recollits, dels imprecises vivències que recordo, dels fils que he descabdellat i del que hi ha documentat. Va morir el 27 d’abril del 2008 i les seves restes descansen al nínxol que va acollir els seus pares.

Mataró, estiu de 2012.

(1) David Ballester, “Ramon Porqueras. L’heterodòxia militant. Un socialista contra Franco”. UGT-Fund.Comaposada. B-2010.

(2) Francesc Masriera i Ballescà, “Joan Layret i Pons (1911-1975) Una generació trencada”. Publicacions de l’abadía de Montserrat, B-2012

(3) Crec que és el Batallón de Montaña Pirenaico, “... pel juliol de 1937 s’estava constituint el Batallón de Montaña Pirenaico, on s’aplegaren molts dels pirinencs que havien estat voluntaris, en retornar del front d’Aragó després de la dissolució del Regiment.” Jaume de Ramon i Vidal “El regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya”. Aquest Batallón, integrat ja en l’Exèrcit Popular de la República, a la caiguda de Benasc, quan l’ofensiva dels franquistes sobre Catalunya a començaments del 38 es retira a França i la majoria dels seus components tornen a Catalunya per Portbou, tal com explicà el propi Bellsolell , i es tornen a incorporar a la guerra.

El mataroní Joan Ballescà i Prat va publicar un opuscle amb les seves vivències a la companyia d’esquí del Regiment Pirinenc n.1 i no en fa cap referència. “Vivències d’un soldat català a la guerra d’Espanya”, Mataró-1997, i en els llistats de components del Regiment Pirinenc núm. 1 publicats per Jaume de Ramón no hi surt ressenyat. Segurament la seva curta edat l’impedí incorporar-se al primer moment de la Guerra Civil.

(4) Arran d’una de les seves estades a Mataró, l’any 1978, en Josep M. Fábregas li va fer una bona entrevista per la revista El Maresme que sortí publicada per parts en els n. 18 i 19, corresponents a febrer d’aquell any. La primera part fa referència a les seves activitats polítiques i la segona les cinematogràfiques. En aquesta entrevista crec que surt reflectida molt bé la seva persona i la seva activitat.

(5) Vicenç Ferrer i Moncho (Barcelona, 1920 - Anantapur, Indía, 2009). Va dedicar la seva vida a treballar per eradicar el sofriment de les persones més pobres de la Índia.

 (6) Sobre aquest procés de reflexió vegis: Enric Adroher “Gironella”, “El POUM, el partit d’una revolució desfigurada i traïda”, dins de “Història del socialisme a Catalunya” Ed Columna-PSC. B-1994.

 (7) “Era l’hivern del 42-43. Arriben a Catalunya Josep Pallach “Recasens” i Joan Bellsolell “Busquets” per integrar-se al nucli format al voltant d’en Josep Pané i Miquel Utgés. A partir d’aci fins a principis del 1945 es desenvolupa l’etapa més brillant del Front de la Llibertat” Glòria Rubiol, “Josep Pallach i el Reagrupament.” Ed. Abadia de Montserrat, 1995.

(8) “Diàlegs. Josep Pallach”. Baltasar Porcel, Ed. AC. B-1977.

(9) Manuel Cusachs Corredó. “El cinema a Mataró. 1939-1997”  Col. Caps de Bou, 24. P.M.C. Mataró-1997.

 (10) El Movimiento Europeo es una organización internacional abierta a todas las tendencias políticas, económicas, sociales y culturales de la Sociedad Civil. Su objetivo principal es el de promover y contribuir al establecimiento de una Europa unida y federal basada en el respeto a los derechos humanos, la paz, la democracia, la libertad y la participación ciudadana. (extret de la seva pàgina web)

(11) “Trabajó en el Centro Europeo de la Empresa Pública (Bruselas) dentro del movimiento Europeo que, a través de la Oficina Cinematográfica Europea, se inclinaba por al defensa del cine europeo y era una alternativa a las coproducciones. Su primer documental Jeunesse européenne (1952) lo dio a conocer, trabajando también para la televisión”  http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Baptista_Bellsolell

(12) “Els orígens del Moviment Socialista de Catalunya” Fund. Rafael Campalans. Columna. B-1995.

(13) F.P.Verrié “La formación del MSC”, i Alexandre Cirici “Algunes notes parcials sobre l’origen dels grups socialistes catalans de la postguerra” dins de “Història del socialisme a Catalunya. 1940-1975” (o.c.)

(14) Notes d’ Esteve Albert no publicades. Sobre el Consell Nacional de la Democràcia Catalana

(15) “Un diumenge en entrar a l’Estudi vaig veure dos nois que no coneixia. Em foren presentats un amb el nom de Busquets i l’altre amb el de Puig. Les seves cares i els seus noms llavors no em digueren res. Molts anys desprès en veure la projecció de la pel·lícula El món de Pau Casals de la qual era autor, sabria que aquell tal “Busquets” en realitat es deia Joan Baptista Bellsoley i que, a més, era fill de Mataró. De l’home que em fou presentat amb el nom de Puig hauria de descobrir, també al cap de molt temps, que es tractava de Josep Pallach. Tots dos havien travessat la frontera amb el contraban dels seus noms i les seves activitats, i es trobaven a Barcelona per poc temps i d’incògnit.”

“El manyà encès. En Terri de Mataró explica la seva vida” Emmanuel Cuyàs. Ed. Pòrtic. B-1985.

(16) Manel Alberich “Cronologia del POUM. Primers anys de clandestinitat” dins de “Història del Socialisme a Catalunya” (o.c.)

(17) Dir. Joaquim Romaguera i Ramió, Ed. Enciclopèdia catalana, B-2005.

(18) Fundación Juan March, Archivo Linz de la Transición española: