Ara li ha tocat a en Fermín Manchado.

 

(imatge: TVM)

Sí, li ha tocat anar-se’n. Ara que semblava que havia superat la malaltia que patia i que li havien donat esperances d’una temporadeta més, el cor no li ha aguantat. La Vella Dama se’l ha endut.

No tornarem esmorzar plegats al “Pirata” del Port de Mataró, on ell hi anava sovint i la fèiem petar. M’explicava com anava el Port que va ser la seva il·lusió en els darrers anys. L'altra gran ilusió d'aquests darrers temps era la seva neta petita, en té d'altres més grans.

El vam incorporar com a independent a la llista socialista a les eleccions municipals de 1995. Venia, crec que me’l va recomanar en  Remigio Herrero, de l’Assembla local de la Creu Roja on s’havia guanyar un bon prestigi pels seu voluntari quefer executiu. A les llistes de 1999 i del 2003 ja va anar-hi com a militant del PSC. En Joan Antoni Baron no el va continuar posteriorment quan va acabar el mandat 2003-2007. Mai va haver-hi bona entesa entre ells, segurament a causa dels seus diferents tarannàs.

En Fermí era un “comercial”, un bon comercial que mai va deixar de tenir feina, pel que jo sé, de tenir ocupació. En l’ajuntament va deixar empremta en el tema del transport urbà col·lectiu del que ocupar-se amb molta dedicació. Segurament la xarxa del Mataró-bus li deu molt. Va ser un bon i lleial col·laborador.

Li agradava molt viatjar per les Espanyes: Extremadura, Galícia, ... tenia amics, fets aquí o allà que anava a veure. Tenia forces amics. Li agradava també llegir i sobre tot, era un “manetes”. Ja jubilat, tenia un petit local davant de casa seva al carrer Sant Valentí, on amb màquines i materials diversos confegia i arreglava peces i/o feia arranjaments.

Quan l’Alcalde Bote li va encarregar representar a l’ajuntament al Consell del Port de Mataró s’hi va dedicar amb afició i va ser-ne vice-president. Es passava matins a les instal·lacions portuàries parlant ara amb els uns, ara amb els altres, sempre intentant que la instal·lació millorés. També aquí va prestar un bon servei a la ciutat.

Fa molts pocs dies que l’Encarna, la seva muller, havia explicat a la meva trobant-se per la plaça que s’estava recuperant força però que estava una mica “encervellat”, suposo que els darrers temps lluitant per superar la malaltia l’havien marcat. Ell mateix m’ho havia comentat.

Sempre hi vaig tenir molt bona relació. Quan vam estar plegats a l’ajuntament i el grup municipal socialista  -més o menys un cop a l’any- feiem dinars,  es cuidava de fer-nos unes bones paelles d’arròs, alguna vegada amb calamars que havia anat a pescar el dia abans. Ara, com he dit, ens veiem al “Pirata”. Allà han perdut un client fidel que convidava als amics a esmorzar encara que sols prenguéssim un tallat.

No era pas massa gran per el que es viu ara, més o menys com jo, i fora de la malaltia portava els anys força bé. Et recordaré, amic, company. Gràcies per haver estat al meu costat i ajudar-me. Descansa en Pau. Una forta abraçada Encarna.

(Setmana Santa 1996. In memoriam)

Llegar a Viejo. (Joan Manuel Serrat)

 

Si fuesen poniendo luces

en el camino, a medida

que el corazón se acobarda…

y los ángeles de la guarda

diesen señales de vida…

Quizá llegar a viejo

Sería más razonable,

más apacible,

más transitable.

19 de gener.