Un record pels que ens han deixat, amb 12 enllaços.

 

N’hi ha uns quants. Propers, molt propers, llunyans, més o menys llunyans. Alguns pel Covid, altres col·lateralment, uns altres sense res a veure-hi.

Aquestes hores finals de l’any, una convenció humana com una altra, demà tornarà a sortir el Sol ja que la Terra continuarà girant sense saber quin dia som, un petit record pels que aquest any ens han deixat i que quedarà com un any infaust. Quan els recordarem direm: “se’n van anar l’any de la pandèmia”.

Dels propers, el més proper va desfilar no havíem pres les mides del 2020, abans de que s’alterés tot: En Remigi, Remigio Herrero, “castellano viejo”, company. Va ser un cop molt fort. Més endavant, a mig any, va caure en Manel, en Manuel Cuyàs, teníem moltes coses a parlar encara. Tot seguit, de cop i volta, l’ Anna, l’Anna M. Comas, amb qui tantes coses vam compartir. La Fedora Vilella, de la baula perduda de Ripollet, tot just retrobada. També ens va deixar als primers dies de l’any en Pere Sans, l’empresari mataroní que va arribar a dominar quasi bé la meitat del mercat espanyol de la roba interior dels homes. En Sheriff Jarju, el “nostre” negre, que em confessà que era musulmà tot menjant una choucroute a Strasbourg. Un dels primers llunyans, afectat pel coronavirus fou l’escriptor xilè, establert a Gijón, Luís Sepúlveda, que tantes bones estones de lectura ens havia fet passar.  A Cabrils, en Fonso Suari, de la meva edat. Se’ns en va anar en Quino, però ens va deixar la Mafalda. El periodista, i amic, Jordi Garcia Soler. El mestre Jordi Nadal, just havent acabat la història de La Hispano-Suiza. La llista deu ser més llarga, però ara em venen al cap aquest noms. Segur que me’n deixo, perdoneu.

Els comiats han accentuat la seva consubstancial tristesa, n’hi ens hem pogut aplegat multitudinàriament com segurament haguéssim fet en altre temps. Ara calia mantenir la distància, malgrat alguns intents reeixits de superar-ho. L‘any que s’escola ens ha portat, ens porta encara, a reflexionar sobre la mort que és una part de la vida, com el naixement. Ens costa d’assumir, ens ho traiem del cap, però hi és present, la Vella Companya.

(Sota els Ombús, mirant la mar)

31 de desembre de l’any de la pandèmia. "Esta tarde vi llover, vi gente córrer y no estabas tu,..."

La imatge de l’any, de l’any de la pandèmia.

A C.C.

La imatge és la composició de dues fotos, preses a la mateixa hora del mateix dia en el mateix indret. Mitjanit del dia 25 de juliol a Mataró, Plaça de Santa Anna. Són Les Santes, és la Nit Boja.

(fotos Eulàlia Mas)

Aquest era l’aspecte que presentava la Plaça de Santa Anna en aquella hora i dia, buida. Uns menuts agafats de la mà dels seus avis tornat cap a casa havent sopat. No és que nosaltres, per l’edat, siguem habituals d’aquesta nit eixelebrada de la nostra Festa Major, els petits tampoc. Ho vam ser en el nostre moment, ho serà segurament en el seu. Però la imatge crec que és representativa i contundent del que ha estat aquest any, l’any de la pandèmia.

No sé pas com seran arreu les festes en el futur, potser ja no tornaran a ser el que foren.

30 de desembre.

Imatges de l’any. La pràctica esportiva.

Al meu company de fatigues “domingueres”, J.M.E.M., que com que és d’una altra comarca aquest any no hem pedalat plegats tant com voldríem.                                        

Quan es va aixecar el confinament domiciliari, a primers de maig, a tots en va agafar una dèria per sortir i bellugar-nos. Havíem estat tancats a casa més de 45 dies i malgrat els consells de que féssim exercici com fos, gimnàstica, estiraments, pujar i baixar escales,  hem de reconèixer que no vam ser gaire diligents amb aquesta recomanació. Vam quedar una mica rovellats, les articulacions ho van notar.

Quan ens van desembridar va ser una estampida de gent surtin a caminar, córrer, fer bicicleta o qualsevol exercici que probablement mai havíem fet amb la intensitat que ens ho vàrem prendre. Primer no podíem sortir del terme municipal –no sé pas com s’ho devien fer els de Caldes d’Estrac-, més endavant ja van ser els termes veïns, arribarem a la comarca, poguérem sortir d’ella, i retrocedirem a on estem ara, altra volta a la comarca i sense fondes per parar a esmorzar. Les botigues de bicicletes van fer l’agost des del maig, les existències es van exhaurir. Els passejos marítims, parcs forestals, parcs i places es van omplir a vessar. A més, va arribar el bon temps.

La gràfica de la meva activitat ciclista és aclaridora. Tot i restant sense fer-ne un mes i mig (de meitat de març i tot l’abril), aquest any he superat de molt el modest objectiu que em marco d’intentar fer 2.000 km/any pedalant (fita que ens els dotze darrers anys sols he assolit quatre vegades). N’he fet 2.500!, i si tots els mesos de l’any hagués fet la mateixa mitja dels vuit mesos de maig a desembre n’hagués arribat a fer uns 3.250!! Poques excuses per no sortir, poca mandra, havíem estat massa temps engarjolats.

Encara dijous, darrer dia de l’any (tampoc hi haurà l’home dels nassos ja que tothom els portarà coberts amb mascareta i no podrem escatir-ho), en podria fer algun mes però he proposat al meu nét gran acompanyar-lo a fer un tomb amb bicicleta i aquests kilòmetres per pocs que siguin ja no cal comptar-los.

29 de desembre.

Imatges de l’any. La propaganda.

Aquest any els publicistes han tingut molta feina. Calia explicar de forma entenedora (o esborronada) a la gent què passava, què s’havia de fer, com i quan ens en sortiríem. Calia donar confiança, “moral a la tropa”, la impressió que hi haurien els menors danys possibles.

Ha estat una feina titànica ja que la veritat és que no se sabia massa bé què estava passant, què calia fer, com aniria tot plegat. I si es sabia, com que no era plaent, no convenia dir-ho massa obertament.

Els publicistes s’hi ha empleat a fons. Tots els mitjans possibles de persuasió han estat utilitzats, àdhuc la por. Però la seva feina anava contracorrent. La credibilitat i la confiança en els dirigents arreu està sota terra. L’autodestrucció d’aquells valors ha estat molt gran en els darrers temps. Ara és difícil de redreçar. Veurem com se’n surten i ens en sortim tots plegats.

Actuar molt sobre les conseqüències sense parlar gaire de les causes ens permetrà continuar, llençar la pilota cap endavant, fins la propera atzagaiada que no tardarà en venir. Les causes –que són evidents encara que ens neguem a voler veure-les- es mantenen intactes. Diuen –alguns- que això canviarà. Ho dubto. També es va dir de la crisis financera del 2008 i vam anar a pitjor. No veig enlloc que s’accepti el decreixement i el repartiment. Ens hem convertit en una espècie que no és col·laborativa sinó egoista i depredadora i ens extingirem més aviat que tard.

28 de desembre.

Els putti bufadors.

S’ha desfermat una petita tempesta sobre la persona d’en Joan Margarit*, el poeta i arquitecte, amb els Eolos nostrats bufant enfurismats. La causa, haver rebut en un acte privat a Barcelona de mans del Rei d’Espanya un premi atorgat a la seva obra, el Cervantes. Se’ls ha perdut una ocasió d’or per fer aixecar les seves fúries irredemptes a les portes de no sé quin Palau.**

No tinc gaires llibres de poesia, una escadussera lleixa tant sols amb quatre clàssics i alguns reconeguts moderns d’aquí. Tinc un llibre d’en Margarit. Crec que me’l va regalar un bon amic ja fa força temps. “Misteriosamente feliz”, de la col·lecció Palabra de Honor de l’editorial Visor, de l’any 2009. És d’aquells llibres que fa goig de tenir, pel text, per l’autor, per l’editorial, per l’edició.

L’he agafat i l’he obert pel lloc on temps enrere hi vaig deixar un punt de llibre. Tinc present perquè li vaig deixar. És una edició bilingüe. Transcric la versió en català:

La pèrdua de la ignorància.

No escriguis les memòries

Llançaran als teus peus el qui vas ser,

com un cadàver enemic.

Quan el passat comença a ser mentida,

és que queda ben poc, ja, per endur-se:

una convicció indigna, inútil,

alguna crueltat equivocada.

Res de què s’hagi de parlar mai més.

L’alegria d’un vell és el silenci.

 

Per cert, el punt de llibre és (era) de l’Obra Social de la Caixa de Catalunya (a.c.s.) anunciant la setmana de la Cultura Catalana (20-26 d’abril 2009) amb el logotip a sota de la Generalitat de Catalunya. Eren altres temps, ja fosos, segurament ara molt blasmats pels nostres Eolos nostrats, que segurament no arriben a putti bufadors.

*Aquesta entrevista és extraordinària!

**A Barcelona en tenim uns quants de Palaus: el de la Generalitat, el de la Música, el de la Virreina, el Robert, el Güell ..., fins i tot el Pla del Palau.

27 de desembre.

Temps de lectura

 26 de desembre. Sant Esteve.

Nadala

 

25 de desembre

Entendre als independentistes.

El llibre d’en Jordi Amat, “El fill del xofer”, és un èxit fulgurant. Als mitjans que llegeixo o segueixo tot són crítiques i valoracions positives. Però clar, la meva informació és esbiaixada. Segueixo el que m’agrada seguir i allò, o allà, que no m’agrada ni em molesto en veure què diuen. Tal com tenim partit el país deu haver-hi, lògicament, qui no li ha agradat el llibre o que pensa que no n’hi ha per tant. Per tant d’èxit.

De casualitat vaig ensopegar sense voler-ho amb una crítica negativa. Normal, havia de ser-hi en algun o en molts llocs. Era una crítica des de posicions plenament “indepes”. Ni coneixia a l’autora de la crítica, no n’havia sentit a parlar mai, també normal, ni tenia cap coneixement del mitjà on va ser publicada, també normal. Ara, però, no costa res cercar informació i de seguida la vaig trobar.

Anem al mitjà: una publicació digital anomenada Diacrític. No sé ben bé si és un digital o una cosa que s’hi assembla. Qui són els seus promotors/ responsables? Anant a la pestanya de Qui som el que surt és una definició del diccionari corresponent al seu títol de capçalera i una explicació –suposo- de les seves pretensions. Anonimat?, potser. La llista que surt de la pestanya de Col·laboradors és més aclaridora, no enganya a ningú. Quin ramat!, tots coixegen força (els que he reconegut) del mateix peu. Podríem dir-ne els nostres “abertzales”?

Anem a l’autora: Marina Porras Martí.  A l’editorial on ha tret un llibre hi ha l’explicació de qui és: 

_{(Barcelona, 1991) és graduada en història de l'art i filologia catalana, i màster en teoria de la literatura i literatura comparada. És investigadora en formació del grup de recerca "Literatura Comparada en L'Espai Intel·lectual Europeu" al departament de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona. Treballa en una tesi sobre els assaigs de Gabriel Ferrater. Ha fet de professora al màster Barcelona - Europa. Literatura i Història Comparada dels Intel·lectuals, i fa conferències sobre literatura en diverses institucions. És crítica literària, ha col·laborat com a periodista cultural en diversos mitjans de comunicació (Ara, El Nacional, RAC1, Catalunya Ràdio, Serra d’Or, Revista de Catalunya, El Temps...) i treballa en una llibreria.}

_{A Fragmenta hi ha publicat L'enveja (2019) dins la sèrie «Pecats capitals».}

Edat, formació acadèmica, activitat i professió. El perfil encaixa com un guant amb la gent jove il·lustrada (més o menys, o parcialment) que nodreix les rengles de l’independentisme més convençut. Per edat, ella mateixa ho explica en la seva crítica, no ha conegut directament el “pujolisme”. Per formació, ve i continua a Lletres pures. Per activitat col·labora amb els mitjans de comunicació de sols un cantó. Per treball, és dependenta d’una llibreria. Cap misteri, no és pas cap trencaclosques.

Sols ens queda anar a la crítica, de títol eloqüent: “Rebolcar-se en la baixesa”. Fot-li fort! Se li veu el llautó de seguida: “El hijo del chofer” de Tusquets (editores). Hi ha versió en català a la mítica (pels vells) ed. 62, però la crítica és a un llibre en castellà. Cert que l’Amat el va fer en castellà, em sembla haver-ho llegit en algun lloc però no hi ha inconvenient en llegir-lo en català.

La posició des d’on fa la crítica, des de quins paràmetres, queda absolutament clara: “El llibre revifa l’odi cap a Pujol, suposo que perquè és l’única manera de seguir produint un relat autonòmic que funcioni. Però els lectors que som fora d’aquesta dialèctica hi veiem l’intent exagerat de forçar la història.” Els que ja estan fora de la dialèctica del relat autonòmic ho veuen ben clar com una revenja contra el Messies que els ha portat fins aquí i així ho denuncien. Normal, completament normal. Són els fills de l’obra pujoliana, admirable per les fites que ha aconseguit. Nascuts en la democràcia, bressolats a l’escola catalana i al Súper 3, agombolats en les lletres del país i conreats, o conreant, en els mitjans creats, mantinguts i dirigits pel clergat nacionalista, veuen perfectament clar el camí a seguir fins el final: la independència. No hi ha altre a discutir. És el triomf de “Matar al Cobi” que va descriure magistralment el mateix Jordi Amat col·locant-lo al final de “El llarg procés”. No ha estat possible un altre catalanisme que no fos el nacionalista i si es va intentar, ningú, ningú des del poder, petit o gran, d’aquí o d’allà, d’un costat o de l’altre, ho va permetre o ho va possibilitar. Des del poder, clar, sempre hi ha, sempre hi ha hagut, el poder. Alguns han somiat, somien, en anorrear-lo, sols per que en sorgeixi un altre, el seu. Ara, a més dels de les samarretes, alguns porten camisa.

Així i aquí estem, desgraciadament sembla que així continuarem durant un temps. La faula del toros i els ruquets, els uns i els altres en vessants oposades cap avall però sense moure’s gaire.  I en aquest moviment immòbil, estèril, frustrant, impossible, la Decadència.

24 de desembre. Aquest any no hi haurà nit de Nadal. Els bens i les ovelles restaran a la cleda.

Romà i Rossell, el primer de tots.

 

Ernest Lluch va publicar un primer escrit sobre Francesc Romà i Rossell el 1965, a Serra d’Or. Tenia 28 anys i ja deuria estar treballant en la que seria la seva tesi doctoral que va defensar i guanyar el 1970. “El pensamiento económico de Cataluña entre el renacimiento económico y la revolución industrial”. En ella exposava la idea de la inexactitud de la decadència de Catalunya dels segle XVIII, entre l’ensulsida del 1714 i la Renaixença de ben entrat el segle XIX. Que entre Narcís Feliu de la Penya de 1680, el Fènix de Catalunya, i Bonaventura Carles Aribau al 1833, Oda a La Pàtria,  hi havia hagut desenvolupament econòmic i propostes intel·lectuals, desmuntant el que la historiografia tradicional havia establert. Era la seva tesi.

Al 1973, en la magnífica col·lecció “Estudis i Documents” d’Edicions 62, aparegué en forma de llibre: “El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840). Els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de la burgesia catalana”. El primer de tots: Romà i Rossell. Desprès vindrien Antoni de Campmany, Caresmar, les Acadèmies i Societats, Amat, Llàtzer Dou, Oliver, fins el frare agustí Eudald Jaumandreu. Va haver-hi base teòrica –lligada al pensament que s’estava desenvolupant a fora- del canvi que va representar superar l’Antic Règim i anar cap a la industrialització.

Romà i Rossell, el primer de tots, no va deixar d’estar present en el treball d’Ernest Lluch. Al 1998, 33 anys desprès del primer article i dos anys abans del seu vil assassinat per ETA, va pronunciar una conferència a l’Ajuntament de Figueres amb motiu de la commemoració de l’11 de setembre, sobre el personatge aprofitant el coneixement ja cert de que havia nascut a la capital de l’Empordà.

De família austriacista vençuda el 1714, que es trasllada de Barcelona i s’estableix a Figueres, proposa reformes en el sistema polític absolutista dels Borbons aprofitant l’escletxa que es va obrir amb l’adveniment de Carles III al tron. Accepta el sistema, en forma part, té càrrecs públics, però proposa canvis. És un reformista. A Barcelona, l’Audiència –nucli més borbònic que els Borbons- no el veu amb bons ulls i quan marxa a presentar les seves propostes a la Cort no li faciliten la tornada. Passarà per l’Audiència de Valladolid i acabarà a Mèxic, essent breument i accidentalment Virrei de Nueva España. Ell vol tornar a Catalunya, ho demana i no li concedeixen. Mort allà.

Ernest Lluch, amb un exemple d’incansable treball acadèmic, va anar donar-li voltes al coneixement de Romà i Rossell. Va fer una introducció –estudi preliminar- a la publicació de “Las señales de la felicidad de España y medidas para hacerlas eficaces” que va editar Altafulla el 1988 en l’estupenda col·lecció Clàssics del Pensament Econòmic Català que va impulsar la Diputació de Barcelona.

Tots aquests treballs els ha recollit i editat ara en Joan Armangué (amic, company i col·lega) en un excel·lent llibre que acaba de treure l’editorial Cal·lígraf de Figueres amb el mateix títol que li va donar Ernest Lluch: “Romà i Rossell, el primer de tots”. Felicitacions i agraïment a l’autor de la compilació per posar-nos a l’abast –ordenadament- l’estudi sobre un personatge reformista dins dels sistema imperant efectuat per un professor –intel·lectual agitador- tenaç i constant que mai deixava un os per rossegar fins al final quan el tenia ben pres.

En Joan Armangué ara està de “bolos” presentant el llibre. Llàstima que la situació provocada per la pandèmia no permeti fer-los en condicions normals, presencials. Nosaltres vam fer l’esforç de fer-la telemàticament aquesta passada setmana. Gràcies, Joan.

19 de desembre.

Això ja s’ambienta.

Com cada any per aquestes dates la casa canvia la seva decoració i s’omple de figures i plantes amb les que celebrem el temps del traspàs de l’any amb el solstici d’hivern, el cicle de Nadal.

Ponsèties, galzerans, ja no pot ser com abans el boix grèvol, penjolls amb angelets comprats arreu d’Europa, el porquet alat d’Stockholm, l’ant de Bergen, ... Al moble de l’entrada, rebent als visitants, l’estilitzat àngel vingut de la Costa Brava, un Pare Noël amb ulleres i el ram de llorer i de vesc. Al menjador, el naixement sol, herència de les ties Vilella, amb els vestits de paper maixé. Al vespres, una llanterna amb un ciri cremant a la terrassa.

L’arbre, sense llums però amb tota mena de guarniments, queda per la casa de Cabrils on farem els àpats nadalencs en família (si enguany és possible). Allà també hi ha un extens pessebre amb totes les figures hagudes i per haver, fins i tot, ara, un dimoni!, guarniments vinguts de Mèxic i garlandes i boles de les fires de Santa Llúcia d’arreu. 

El 25 encendrem la llar de foc per ambientar, més per treure la humitat de la casa que per altra cosa, i disposarem curosament la taula –sortirà la vaixella de la iaia Teresa- pel menjar tradicional que ens van ensenyar els avantpassats de quan les festes grosses eren opípares. Amb la gatzara no faltaran els torrons de “iema cremada”, de Xixona i d’Alacant, els “polvorones”, les neules i potser un pa de Cadis o un porquet de massapà, regat tot amb cava del Penedès per fer un brindis i allargar la sobretaula. Amb el cafè, un bon espirituós per ajudar a fer la digestió, o per completar-la.

Ja estem a Nadal. Estem bé i som vius, ambdues coses cal celebrar-les aquest any. I en un moment recordarem els nostres que ja no hi són.

18 de desembre.

Fora port.

Pues el amor se me ofreció, y me acobardaron sus desengaños;

los pesares llamaron a mi Puerta, pero tuve miedo;

la ambición me reclamó, y me asustaron los riesgos.

Continuamente anhelaba, sin embargo, darle un sentido a mi vida.

Y ahora sé que debemos desplegar las velas

y recoger los vientos del destino

adondequiera que lleven al barco.

 A “Antologia de Spoon River”, Edgar Lee Masters (1869-1950)

Y, por encima de todo aquello, en unas altas letras góticas que imitaban la caligrafía de quien la había legado a las generaciones venideras, se leía aquella célebre máxima: "Hijo mío, atiende con placer tus negocios durante el día, pero emprende sólo los que te permitan dormir tranquilo durante la noche".

A "Los Buddenbrook", Thomas Mann (1875-1955)

Llegit a “Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal”, Nuccio Ordine. Ed. Acantilado, B-2017.

14 de desembre.

Cecs.

Diu que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

Tragèdia a Badalona. Una nau industrial abandonada on malvivien un bon grapat de persones s’ha incendiat amb la conseqüència de pèrdua de vides humanes i de miserables pertinences personals. Ara tot són clams, esgarips, cerca de culpables i propostes benintencionades de solucions.

Però el problema que s’ha evidenciat no té arreglo. Posarem algun esparadrap i alguna bena a les ferides però no aconseguirem –no podem- curar el mal. Ha existit, existeix i existirà, és la desigualtat, en les societats modernes, paradoxalment, pitjor que en les antigues. Abans es compartien els trossos de pa, totes les religions en parlaven, avui no es volen pagar impostos, tots els partits en parlen. Som molt més rics que abans, però...

No és que mirem cap un altre costat, és que no mirem enlloc, o potser sí, ens mirem el melic. La dimensió moral de la vida comunitària s’ha perdut. Tothom va a la seva, les lleis són per marcar els límits del comportament, que com tots els límits es poden acceptar, vorejat o sobrepassar a risc de que t’enganxin, ... o no. Llegiu a Branco Milanovic, “Capitalismo, nada más”. Ed. Taurus, M-2020.

Què hi feien les persones que malvivien a la nau que s’ha cremat a Badalona? Sobreviure. Atrets pel miratge del nostre -als seus ulls- fantàstic món en el seu lloc d’origen han vingut des del Sud, des de l’Est, des de l’Oest, per intentar poder viure decentment: treball, sanitat, escola, menjar, ... les coses bàsiques per transitar per la vida.

Era un miratge. Sí que aquí hi ha aquelles coses bàsiques però no per a tothom, no per molts d’ells, no per tots els d’aquí. Es plantegen opcions maximalistes que són recollides pels mitjans i les xarxes i verbalitzades, sols verbalitzades, pels ciutadans voluntariosos i sensibles: Papers per a tots, ningú sense llar, cap infant sense joguina, ...

Passaran els dies, la febre baixarà, els que pateixen la situació s’espavilaran com podran o es fondran en el magma de la societat, en una altra nau abandonada o una barraca que algun dia tornarà a cremar. Fins a la propera tragèdia, al mar o en terra.

“Demà posats a taula...”

12 de desembre.

El Món és un mocador. Novament en contra la Renda Bàsica.

Sóc contrari a la Renda Bàsica. Ho he escrit. Sé que vaig contracorrent. Sembla que qualsevol que es cregui “progressista” ha d’estar-hi a favor. Crec que és una moda com tantes n’hi ha hagut, sense anar més lluny la del 0,7% de temps enrere de que ara se’n parla poc, molt irreflexiva i que crec que parteix de supòsits ideològics gens “progressistes”.

O ens en sortim tots plegats, o avancem tots junts, o no ens en sortirem. No és possible l’aventura individual, sigui d’ermitans, Robinsons, artistes i creadors, o triomfadors sortits del no res. Som una espècie animal desenvolupada en col·lectivitats, som uns animals socials.

Es tracta, doncs, del comú, no de l’individu. En la revolució neoliberal de fa quasi bé 50 anys s’ha primat per sobre de tot l’individu, que cadascú s’espavili i així avançarem (creixerem) més de pressa. Alguns han crescut molt, fins i tot amples capes de la població, els xinesos per exemple, però a costa d’altres que no ho han fet i sobre tot a costa de la base de tots que és el terra, la Terra, que ens sustenta. Abans, amb moltes lluites i esforços, mai va ser així.

La sortida de la Renda Bàsica és perquè ens pensem que ja som tant rics que podem mantenir-nos fent cadascú el que vulgui tenint les esquenes cobertes. És una sortida individualista. Posa per endavant la supervivència –la vida- personal a la supervivència col·lectiva. Que cadascú se’n surti o faci el que li sembla ja que ho tenim tot pagat,

Deixem a part si ho tenim pagat o no, que jo crec que no. ¿Tothom se’n pot sortir i desenvolupar-se com vulgui? No. Cal dir-ho ben fort. Hi ha molta gent que necessita ajuda dins de la col·lectivitat, no monetària (o dineraris) sinó comunitària.

Aquest dies torna a ser notícia la immigració salvatge (no sé si mai ha deixat de ser notícia). La desesperació empeny a gent a anar-se’n de la seva terra que no els dona per viure (o per sobreviure). Això ha passat sempre en la història de la humanitat (en la Història). Desplaçaments massius de població en cerca de millors expectatives.

¿Ens imaginem que els benestants aconsegueixin (sols ells) una renda bàsica per viure? ¿Què faran els desheretats de la terra? ¡Venir cap aquí corrent més encara! ¿I com ho farem llavors? O els donem a ells també la Renda Bàsica o els posem a treballar en el que necessitem. No, no ens sorprenguem, això ja existeix al món. Jo ho he vist. Ho vaig veure ja fa uns quants anys a Kuwait. Els autòctons cobren de l’Estat. No paguen, cobren. La riquesa que els dona el petroli permet mantenir-los a tots. Ara bé, la feina la fan els forasters contractats (?) de tot arreu de l’Àsia, dels pobres de l’Àsia, que viuen a part (faltaria més!), explotats, sense drets, amb l’ai al cor per si els fan fora d’avui per demà. No, no és possible aquest model en el món occidental.

Tampoc és possible la renda Bàsica. No hi ha, o haurà, potser treball remunerat per a tothom, però feina per anar tots junts com a comunitat n’hi ha molta.

9 de desembre.

Cançons dedicades.

De petit moltes tardes dels diumenges havent dinat s’omplien escoltant la ràdio, entre el “Carrusel Deportivo” i els “Discos dedicados”. Aquest darrers ens fan fornir de tot un repertori de cançons que hores d’ara després de tants anys emergeixen de la memòria quan en queda poc rastre en la vida quotidiana actual.

Eren coples, fragments de sarsueles, ranxeres i boleros que de tant en tant es revifen, alguna sardana, ..., dedicades a la “petita gent” que se’ls felicitava pel sant o l’aniversari, que se’n anaven a fer el servei militar, es casaven o feien la primera comunió. Les peticions eren presencials, s’havia d’anar personalment a l’emissora i pagar (poc, però pagar). A vegades les dedicatòries duraven més que la cançó dedicada, especialment si eren “hits” (encara que llavors no se’n deia així). “Los sitios de Zaragoza”, “Cumple con tu obligación soldado español”, “Cartas a Eufemia”, “La Santa espina”, “Volare”, “Fumando espero”,...

Repeteixo, de gran emergeixen a la memòria i penses: “Estaran encara en algun lloc?” Evidentment, sí! Ara tot està a Internet, Sant Google. Poses el títol, si el saps, o un fragment de la lletra que records amb més o menys exactitud i... allà ho tens, versions originals, antigues, adaptades, modernes, amb imatges o sense, el que vulguis.

Em ve al cap, no sé perquè, “el último bridis de un bohemio con una reina”, el títol de la cançó és “Ella (me cansé de rogarte)” La cantava Pedro Infante, Miquel Aceves Mejía, el mateix autor José Alfredo Jiménez...? És curiós que en ple franquisme sense relacions diplomàtiques amb Mèxic que sols reconeixia a la República fos durant un temps tant popular sentir ranxeres per les ràdios espanyoles. Algú en deu saber l’explicació.

Allá va, ¡ándele mi cuate!

4 de desembre.

Les properes festes.

Carlos del Amor en la seva peça d’ahir al Telediari de la nit començava –a l’1 de desembre- a fer un resum de l’any comentant el resum de l’agència Reuters. Deia, però, que l’any –aquest any- havia començat a meitat de març i encara no sabíem quan s’acabaria. Serà recordat no pel seu número sinó pel seu adjectiu qualificatiu: l’any de la pandèmia.

Se necesitan varios miembros del personal médico con trajes protectores para trasladar a un paciente de 18 años que padece la enfermedad por coronavirus (COVID-19) en una unidad de cuidados intensivos en el hospital San Raffaele en Milán, Italia, el 27 de marzo , 2020. Foto REUTERS / Flavio Lo Scalzo

No hi ha hagut Festes, no les hem pogut fer. Es van estroncar d’entrada les Falles de València, després la Feria de Abril i las Cruces de Mayo, la Patum de Berga, els Sanfermines de Pamplona, les Santes de Mataró,..., i tantes, totes.

Tampoc, encara, no hi hauran festes de Nadal. Prou que els Ajuntaments  han guarnit ja de lluminàries els carrers i les places. Quina tristesa comportarà veure-les il·luminades en el temps del toc de queda i amb poca circulació i visitants els caps de setmana per les restriccions.

Els Reis d’Orient no desfilaran amb els seus seguicis. Els veurem per pantalles d’enginys diversos.

Ja s’aixequen lamentacions i esgarips. En una societat –com som- de porcs, rics i mal farts, alguns fan sentir el seu clam indignat contra les restriccions que amb bon criteri les autoritats estableixen per controlar –i reduir si es pot- la pandèmia del COVID-19, com sempre s’ha fet al llarg de la Història amb totes les “pestes” que hi ha hagut. “¿Quien rompió las rejas de Montelupo?”.

No fa tants anys que es celebren multitudinàriament i engrescadament les festes nadalenques culminant amb l’arribada dels Reis d’Orient.

Miguel Hernández escriu “Mis abarcas desiertas” als primers dies de 1937. Joan Manuel Serrat les va musicar a començaments d’aquest segle.

Por el cinco de enero,

de la majada mía

mi calzado cabrero

a la escarcha salía.

 

Y hacia el seis, mis miradas

hallaban en sus puertas

mis abarcas heladas,

mis abarcas desiertas.

 

Tothom pogués plorar amb els nostres ulls!

2 de desembre.