Ara tindríem fotografies a dojo ja que la imatge de la composició de l’expedició era peculiar. Com explica en Ramon Bassas, els tres Reis: el blanc, la rossa i el negre, més el patge jovenet, en un fred dia d’hivern a Strasbourg. Però en 1995, el 20 de febrer, encara no hi havia smartphones, ni xarxes socials, ni la dèria d’explicar-ho i de retratar-ho tot. Ara en podríem fer un gran reportatge, però entre les coses que tinc guardades d’aquells temps sols he sabut trobar el programa de la sessió del Consell d’Europa a la que anàvem, no sé si al Arxiu municipal deu haver-hi alguna cosa més, l’expedient de la despesa, segur, però no en tinc cap record gràfic.
Però si que ja hi havia vint i cinc anys enrere una preocupació i un interès per veure com teníem que afrontar un nou fet que tot just llavors començava sense cap virulència, l’arribada de la immigració africana. Nous colors, noves olors, nous vestits, nous menjars, nous Déus, noves costums, ..., la barreja i el mestissatge anirien omplint el nostre paisatge. Calia fer-ho, a més, plegats amb gent que ens ho pogués explicar des de dins sense embuts ni condicionants externs llavors, ara potser seria diferent, i en Sheriff Jarju era l’opció més a mà i més clara.
Molts el recordarem primer al barri de l’Havana de mecànic
al taller de cotxes que va batejar molt irònicament com “Blancanieves”, ell que era alt com un Sant Pau i negre com el
carbó. Crec que algun any va fer de Rei Negre. Desprès el vam conèixer per la
seva facècia d’animador i activista social, presidint l’Associació de Veïns del
barri del Palau i organitzant als seus germans d’història, d’història passada i
present cap a un futur nou en una societat diferent i que amb ells esdevindria
nova, en el Jama Kafo. Tots tindrem
present la seva bonhomia, la seva disposició, la seva humanitat, la seva col·laboració
cívica, el seu mestissatge, casat amb una blanca rosa, la Loli Rubí, i amb una filla
cafè amb llet, la Bintou Jarju
Rubí, nineta dels ulls del seu pare que maldava per que no oblidés les
seves arrels africanes, l’enyorança dels seus orígens, la integració amb el seu
destí. Sempre el tindrem com un mataroní més, com un de nosaltres.
Avui, glosant la seva mort, molta gent explicarà coses d’en
Sheriff, m’hi afegeixo ja que també en podria explicar moltes. Són molts anys i
molta relació, molts cops de estrènyer-nos les mans i veure la seva mirada
somrient i amical. Crec que la vaig encertar ja vint i cinc anys en el
taulell de la recepció d’un hotel d’Strasbourg: “Som catalans!, ell és el fill de la Moreneta!”.
Aquesta foto d’en Sheriff
s’ha repetit molt aquests dies, però jo he de trobar entre les moltes que tinc
alguna meva amb ell, segur que em sortirà en algun lloc. La buscaré i llavors
faré el canvi per deixar constància que ell estava amb mi i jo amb ell. Gràcies amic pel que vas aportar
a la vida dels mataronins, no sé qui et rebrà allà dalt, dels teus o dels meus
o dels altres, o vés a saber... potser La Moreneta.
16 de setembre. Déu meu, quin any més maleït!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada