I el culpable, és?: ...tachín, tachín!... ¡els socialistes!

 Als meus amics.

Tots els greuges al nostre deure. No, no tenim, segons la gent “indepe”, res a l’haver. És culpa nostra, bufetades una rere una altra: Zapatero va dir que “Aprobaré...”; el ribot de l’Alfonso Guerra; la sentència del Tribunal Constitucional; ..., som part (o tot) d’aquest Estat que ens oprimeix, que mai ens ha pogut veure als catalans, que sense nosaltres no seria res. Això és irrebatible, ni pensar-ho!

No, no hi ha cap menció –faltaria més- a recordar la subhasta a l’alça dels partits, llavors “sobiranistes”, en l’elaboració de l’Estatut al Parlament al 2005 que vam haver d’acceptar estoicament; ni el xantatge de trencar la possibilitat de fer-lo desprès del 3% denunciat per Maragall (o, al final va ser el 4%? via Palau de la Música); ni la negociació d’en Mas a esquenes del President Maragall a la Moncloa precisament amb en Zapatero; ni el trencament del primer tripartit per part d’ERC; ni l’esbroncada, foragitant amb la cua entre cames, refugiat a una estació de metro, al President Montilla a la manifestació del 2010 (va!, aquell xarnego); ni l’esterilitat del Govern “dels millors” del President Mas pactant amb el PP; ni la submissió als antisistema de la CUP (coherents) que van llençar a la paperera de la història al “astut”; ni el incommovible guarisme del 47,5% de vots favorables a les tesis independentistes (o són hipòtesis?); ni les evidències de la força de l’Estat, d’un injuriat, decadent i menyspreat vell Estat de 500 anys de vida amb la inèrcia que això comporta; ni el nul reconeixement internacional, especialment en l’àmbit europeu, escaldat, molt escaldat, pels milions de morts que els nacionalismes van causar en el darrer segle en la seva terra; ni les manifestacions explícites de les forces econòmiques posant ràpidament terra per entre mig, fugint i provocant unes ombres perspectives; ni els advertiments assenyats des de tribunes mediàtiques no subvencionades i/o controlades; ... en fi.

Res, la culpa és dels socialistes, no sols per no voler fer fora al Govern d’en Rajoy i la brigada Aranzadi, sinó a més per donar-li recolzament amb l’aplicació de l’art. 155  de la C.E. que el Govern Puigdemont -i tot allò que el recolzava- s’havia guanyar a pols per la seva obcecació d’ignorar i “enfotre-se’n” dels reiterats advertiments que se’ls venia fent des de les màximes instàncies judicials.

Res, res, per sobre d’això, de tot això, fins i tot del “tonto” (sic) del Rei, màxima representació institucional de l’Estat, hi ha la voluntat de tot un poble, bé de les mobilitzacions (“xiruqueres”?) d’una part important dels catalans i les catalanes. Com s’ha vist i comprovat, del 47,5% del total.

Això s’arregla fent fora del Govern al PP, i vosaltres no esteu per la feina! Desprès de les eleccions generals del 2015, davant la inhibició d’en Rajoy, Pedro Sánchez, els socialistes, va fer el pas endavant, però els comandaments leninistes de Podemos, professors (?) de polítiques de la Universitat, no ho van fer possible votant en contra, juntament amb el PP precisament. Ja ho vam intentar, però llavors no va ser possible, 2016, i es va anar a unes noves eleccions on no hi va haver “sorpaso” sinó empantanegament.

No, però ara, els socialistes, recolzats pels podemites i els independentistes poden tornar a intentar-ho. Ah, sí? Amb quin programa de Govern alternatiu? No es tracta sols de fer fora a un Govern, es tracta de bastir una alternativa. I, hi ha alguna alternativa sumant el reformisme dels socialistes, la proposta revolucionària de trencament dels de Podemos (enderrocar el règim del 78) i l’independentisme d’ERC? Au, va, eixelebrats! Nosaltres posar la cara per fer els vostres programes? De què?

Però, el “poble català”... Sí, si una part del poble català format per “fraticelli”, inquisidors, conversos, beates, neo catecúmens, il·luminats i aprofitats (que sumen el 47,5%) que té unes creences metafísiques afermades vol malgrat tot imposar-les, imposar les seves creences, les úniques, les veritables, les que ens conduiran al paradís, això no té solució, en hi resistirem en nom de la laïcitat i del progrés, en nom de la democràcia. Sí, la democràcia està dels nostre costat, no del vostre.

Ja n’hi ha prou! Potser que us ho mireu, potser que us ho feu mirar. És cert que hi sou, i sou molts i ben convençuts, però heu de conviure, hem de conviure, amb els que som agnòstics i amb els que són d’altres religions, tant veritables (?) com la vostra.

Els socialistes no tenim la culpa, al contrari volem establir ponts, com sempre hem fet. Segurament la culpa està molt més al vostre cantó. Parlem-ne? És difícil. Si no sortiu de la vostre església (o ja és una catedral?) a la plaça pública on estem els altres, l’altra meitat, serà impossible.

Anem a una nova guerra de religions?

Nosaltres, els socialistes, “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, del nostre divers, plural i heterogeni poble.

28 de gener.

In memoriam.

Fa trenta anys, el 1988, la Caixa Laietana (la Caixa “d’orrus” de Mataró) va celebrar “por todo lo alto” els seus 125 anys d’existència. Avui, com tantes altres Caixes d’Estalvis, ja no hi és.

Amb motiu d’aquella efemèride l’entitat la encunyar a tall de medalla (malgrat que era de forma rectangular) una petita peça feta expressament per la ocasió pel reconegut artista Josep M. Subirachs.

Ara he retrobat, perduda en un armari amb altres records semblants, la corresponent que llavors em van regalar. He de confessar, no sé si perquè la tenia oblidada o tinc un cert sentiment de gratitud envers la Caixa de Mataró, que m’ha agradat molt i crec que he de lluir-la. La faré emmarcar i la col·locaré en algun lloc a casa.

Crec que l’artista va reeixir la representació de l’entitat, tant el seu origen mataroní, la mata a la mà, com la seva funció social, la guardiola a l’altra, tal l’antiga “Verge de l’estalvi” -com jo anomeno a l’obra de l’Alfred Opisso Cardona (en realitat s’anomena “Al·legoria a l’estalvi”)- que va presidir tants anys l’entrada de les dependències nobles de la vella seu  del carrer d’en Palau. La contra imatge de la cara de la figura és característica de l’autor.

25 de gener.

Endreça-2 (dos anys desprès).

Dos anys desprès...

Quan ets gran i has viscut força, un dia t’adones que el teu cau (el que fas servir per viure, per treballar o per esbargir-te) està curull d’un conjunt generalment heterogeni de peces que hi van anar arribant, les vas deixar en algun racó i allà es van quedar sense que mai més en fessis cas. També s’hi troben algunes coses d’avantpassats teus (quan no ancestres) que van passar pel mateix procés, encara que aquestes les has guardat per alguna cosa, però estan tant oblidades i arraconades com les altres.

Si has viscut una mica intensament o amb molta relació social o tens alguna dèria col·leccionista, el munt d’andròmines acumulat és considerable. A vegades les veus, les mires i penses...

Llavors tens dos pensaments contraposats: El primer malèvol o cínic: “merda pel que quedi”, ja s’ho faran els que vinguin desprès de portar-me al sot, tot plegat, ja no hi seré ni ho veuré, que facin el que vulguin. Potser entrarà un drapaire d’aquells clàssics amb l’escuradents de costat a la boca que com tal que li paguin quatre rals se’ls ho endurà tot. El segon pensament és més benèvol i “utilitarista”: fem una mica de neteja i veurem si aprofitem alguna cosa o en podem treure encara algun suc del que trobem (sols que sigui a efectes decoratius)

Ara, aquest dies, estic en aquesta segona opció desprès de molt temps d’haver “militat” en la primera. Fem una mica d’endreça i a veure que en surt.

He recuperat alguna cosa del pare i de l’avi. Ara estic amb els meus records. Déu n’hi do el que trobo que ja ni tenia constància del que hi havia. Tres primeres impressions, o les tres primeres “seleccions”: això es pot aprofitar (o regalar); això, ... ja ho veurem (res, queda allà per més endavant); això a la brossa.

Joan Miró, “La casa de la palmera”, 1918.

A can Món no hi havia una palmera al davant. Si que recordo de petit una figuera que feia molta ombra i moltes figues, però que deixava al sota un pati empastifat al mes d’agost, i per tancar el marge amb la finca de sota, ca l’Arlot, les piles de garbes de sarments de la vinya que servien per encendre la llar de foc tot l’any i fer brasa. Treta la figuera, al seu lloc, desprès de fer un mur de separació de les dues finques com cal, s’hi van plantar tres moreres que ja s’han fet ben grans (i també empastifen el terra de mores al seu moment) i amb el temps les va acompanyar un arbre de Nadal, un avet, que va venir petit dins d’un test de ca la Marta, i trasplantat directament al terra ha esdevingut un arbre monumental. El pare va aixecar al fons del pati una pèrgola de fusta i sostre de bruc que amb els anys i les inclemències metereològiques es va malmetre i vaig enretirar. A les cantonades del pati hi ha dues “iuques” esplèndides i des de no fa gaire un gessamí (llessamí) enfiladís que va malvivint perquè el cuidem poc.

22 de gener.

Notes finals d’un paper per discussió al G.R.

Al Grup de reflexió vam decidir fer la següent trobada desprès de Festes amb el tema del resultats de les eleccions del 21-D.

Se’m ha encarregat fer la ponència-guió per encetar la tertúlia. Realment, a hores d’ara, no sé, ni sé sí sap algú, quin desenllaç tindrà la pel·lícula que ens estan fent. Per això, desprès de fer varies divagacions acabo així:

"No sóc capaç de fer més suposicions. Tot el que puc pensar són elucubracions que poden en els propers dies, o en les properes hores, d’aquí a que ens acostem al 31/1, capgirar-se com un mitjó en un sentit o en un altre. Prou que m’agradaria que tornés la sensatesa a l’hemicicle de la Ciutadella, però ara per ara, no la sé veure per enlloc, al menys el que es trasllueix de cara a l’exterior pels mitjans de comunicació. Segur que hi ha persones, des dels més implicats –Gobierno de España, poder judicial, partits polítics d’aquí i d’allà, Presidència del Parlament, mediadors si n’hi torna a haver, ...- fins al CNI i la comunitat internacional (especialment l’europea), que hi estan al sobre intentant una sortida, encara que una sortida elegant per a tothom tampoc no la veig per enlloc.

En tot això no hem d’oblidar-nos de la gent, de la gent del carrer. De la gent de l’un i altra bàndol, d’aquí i de fora d’aquí, que observa o participa (de groc) en l’escenari. En pot sortir de tot: mala maror, frustració, desencís, indignació, avorriment,... que pot portar a conseqüències també ara per ara impensables. Compte amb aquest tema. En pot sortir una societat i una mirada sobre ella -des de dins i des de fora també- molt malmesa.

En Josep M. Fradera quan va venir a presentar el seu darrer llibre, pel juliol del 2015, em va dir: “farem un ridícul...!”. Llegiu el seu article d’avui (19/1) a El Pais: “la empresa partía de unos fundamentos erróneos que la hacían inviable y a la vez immoral”

Aquesta llarga entrevista amb en Lluis Orriols també és força interessant.

Si volíeu escoltar, 
obriríeu la finestra. 
Per esglaons de cançó, 
veritats pugen de pressa. 

Al mateix cor de la nit 
un nou càntic començava, 
perquè us acompanyi el pas 
al llindar de l'esperança. 

Cal cremar tot el record 
d'un ahir ple de tristesa
a fogueres del demà
que ja és temps avui d'encendre. 

Esguardeu sempre endavant, 
deixeu els plors endarrera. 
Aixecat del fons del mar, 
el sol jove vermelleja.

Un nou “Cant del segadors”

Publicada dins del llibre “Per a la bona gent”, B-1984.

Salvador Espriu.

20 de gener.

Els Pastorets a Brussel·les.

Non serviam, non serviam, cridem ben altius!

19 de gener.

Desvetllant records.

El meu vell conegut i amic Joan López s’ho deu estar passat d’allò més bé amb aquest càrrec nou de portaveu de Tabàrnia. Aviat farà 27 anys que ens vam conèixer, més dels que ell tenia llavors. 

El no, o és nou?, anomenat President a l’exili de l’encara etèria comunitat, l’ínclit Albert Boadella, ha fet un primer discurs per vídeo conferència: “Ciutadans de Catalunya, ¡No sóc aquí!”. Per destensar-nos una miqueta i per punxar el globus de la irracionalitat en la que hi ha mig país instal·lat, i l’altre mig patint, no està malament. Fora desitjable que tot tornés a la normalitat, els comediants a l’escena i els polítics a l’hemicicle. És un tòpic dir que l’exercici de la política requereix alguna dosi de teatre, però si se’n fa i se’n va de la mà pot ser molt contraproduent i nociu per la societat. La política avorrida és més efectiva que l’esverada.

Vaig conèixer personalment en Boadella en un sopar curiós, deuria ser a finals dels vuitanta. En un restaurant de carretera, crec que a Sant Hipòlit, o a Les Masies de Voltregà. Ens vam arreplegar un vespre –recordo plujós-, convocats pels Emprius un grapat de persones que giraven, o giràvem (en vaig ser membre de segona, de quota anual), a l’òrbita del Club: membres, amics, o convidats d’uns o altres. Acabat el sopar es va fer una semi representació bufonesca –foteta- sobre l’Ubú, és a dir el M.H. President Pujol, en la que hi van participar alguns destacats membres de l’entitat. Crec que no va passar de la lectura dramatitzada sense gaire rigor artístic. Tot això en la meva memòria escadussera d’un fet d’uns trenta anys enrere. Un fet que anava amb el tarannà d’en Romà Planas que era l’ànima del Club.

El que també guarda borrosament la meva memòria és el que em va passar al cap de pocs dies. Vaig rebre al meu despatx de l’Ajuntament una trucada telefònica del llavors Director Gral. d’Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat, en Joan Sala i Morell, inquirint-me per aquell sopar. Tot un interrogatori: qui hi havia, de què va anar, com es va desenvolupar la vetllada, si tenia alguna pretensió amagada... Em va sorprendre, em va sorprendre que una activitat privada crec que irrellevant, ja que pel que recordo no se’n va fer cap comunicació ni va tenir cap ressò mediàtic, ocupés les preocupacions d’un Director Gral. (la feina del qual era evidentment la de la comunicació de l’administració autonòmica amb els ajuntaments) suposo que per demandes superiors. Tot una mostra de l’estil de govern que es portava ja llavors, i que es continuaria portant molt temps més, des de la Plaça de Sant Jaume cantó Nord.

En Boadella amb el temps se’n va anar del país, fastiguejat, passant-se al “lado oscuro” amb Doña Esperanza, a Madrid, i ara des del seu “exili” l’han fet president de la imaginaria Tabàrnia. Un bon exemple, el d’aquesta nova Ínsula Barataria, per analitzar el que esdevé d’una acció, sostinguda, perseverant i insistent, que pot acabar amb el temps provocant una reacció de la mateixa pretesa intensitat que potser per imprevista, o per no comptar que s’acabaria produint, sorprèn i, als ben pensants, fins i tot escandalitza.

17 de gener, primer dia dels nous fets, a la setmana dels barbuts, Sant Antoni dels “burrus”. 

A quien corresponda.

Pel que passa avui, pel que va passar ahir i abans d’ahir, pel que passarà demà i, ... demà passat.

https://twitter.com/SerratEscribe

@SerratEscribe

Gràcies, Nano.

16 de gener.

Allegro ma non tropo.

Sabia a on tenia guardat el llibre i el vaig anar a buscar a l’estanteria corresponent. És tot un clàssic que sempre cal tenir a mà: “Allegro ma non tropo”, Carlo M. Cipolla, ed. Crítica, B-1991.

L’autor, traspassat ja fa temps (1922- 2000), va ser un prestigiós historiador italià que va acabar fent carrera acadèmica als EE.UU. Va publicar forces coses, però una de les que li va donar més reconeixement públic va ser l’avui comentada. Es tracta d’un petit llibre que recull dos assaigs que havia fet a començaments dels anys 70 (és a dir, gairebé fa cinquanta anys) i que durant un temps van circular sense ser publicats, editats anònimament d’una forma més o menys clandestina o informal (així el vaig coneixer jo), fins que al 1988 van ser editats en forma de llibre. No van tardar en ser traduïts també al castellà.

“La vida es una cosa muy seria, muy a menuda trágica, algunas veces cómica”. Així comença la introducció. 

El primer assaig és “El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarollo económico de la Edad Media”. El segon, que és el més famós y del que parlarem es: “Las leyes fundamentales de la estupidez humana”. Aquest darrer és el que el va fer popular.

“La humanidad se encuentra –y sobre esto el acuerdo es unánime- en un estado deplorable. Ahora bien, no se trata de ninguna novedad”. Aquestes són les primeres frases de la introducció al assaig.

Anem a les lleis.

“La primera Ley Fundamental de la estupidez humana afirma sin ambigüedad que:

   Siempre e inevitablemente cada uno de nosotros subestima el número de individuos estúpidos que circula por el mundo.”

La Segona Llei Fonamental diu:

   “La probabilidad de que una persona determinada sea estúpida es independiente de cualquier otra característica de la misma persona.

La Segunda Ley Fundamental es una ley de Hierro, y no admite excepciones.”

Desprès de fer un interval tècnic per ajudar a comprendre el que segueix, formula la Tercera Llei fonamental (llei d’or, la qualifica i crec que és la més important):

   “Una persona estúpida es una persona que causa un daño a otra persona o grupo de personas sin obtener, al mismo tiempo, un provecho para sí, o incluso obteniendo un perjuicio.”

Malgrat l’escepticisme i la incredulitat que pot provocar aquesta llei la pràctica -que qualsevol pot experimentar personalment- ens mostra que és certa.

Ve, llavors, una aplicació d’aquestes lleis sobre el poder i el poder de la estupidesa, que queda sintetitzada en la formulació de la Quarta Llei Fonamental que diu:

   “Las persones no estúpidas subestiman siempre el poder nocivo de las persones estúpidas. Los no estúpidos, en especial, olvidan constantemente que en cualquier momento y lugar, y en cualquier circunstancia, tratar y/o asociarse con individuos estúpidos se manifiesta infaliblemente como un costosísimo error.”

I així arribem a la Quinta Llei Fonamental que diu que és la més coneguda y que el seu corol·lari és citat amb molta freqüència:

   “La persona estúpida es el tipo de persona más peligroso que existe.

El corolario de la ley dice así:

   El estúpido es más peligroso que el malvado.”

Conclou l’assaig un paràgraf sensacional:

“En un país en decadencia, el porcentaje de individuos estúpidos sigue siendo igual a E (la proporció d’estúpids que hi ha sempre); sin embargo, en el resto de la población se observa, sobre todo entre los individuos que están en el poder, una alarmante proliferación de malvados con un elevado porcentaje de estupidez y, entre los que no están en el poder, un igualmente alarmante crecimiento del número de incautos. Tal cambio en la composición de la población de los no estúpidos refuerza, inevitablemente, el poder destructivo de la fracción E de los estúpidos, y conduce el país a la ruina.”

Bé, ara ja puc, tinc tot el diumenge per endavant, anar a llegir i entendre el diari.

14 de gener.

Llibres de Reis.

Cada any els Reis porten, també, llibres. El Rei Blanc que coneix els meus gustos em va obsequiar dissabte passat amb un parell de peces remarcables, no sols pel seu contingut, que també, sinó especialment pel continent, pel llibre com a objecte físic en si mateix.

El primer és un àlbum il·lustrat: “Terráneo”, Mario Amodino i Vincenzo del Vecchio. Ed. Edelvives. Z-2017 (IV Premi Internacional Álbum Ilustrado 2017 de la mateixa editorial, la dels llibres de text del Maristes quan érem petits). És un llibre fantàstic, fa goig tenir-lo a les mans. De format gran, de paper gruixut, amb uns dibuixos i curts textos sensacionals. Pot ser per infants ja crescuts, però és un plaer per totes les edats. Comença així: “Hubo un tiempo en el que una sola tierra unía las costas del Mediterráneo.”, sí, el que és mar era terra i seves poblacions, de Gibraltar a Estambul, miraven al mar, però en sentit oposat a tal com hem vist sempre i es trobaven presoneres amb por i curiositat dels seus habitants dels mars que tenien en front. I no els va quedar més remei que buidar aquella terra i, acaba el conte,: “Así para dar respuesta a aquella pregunta unánime, para satisfacer ese humano deseo de conocimiento, el agua ocupó el lugar de la tierra y la tierra el lugar del agua”. I va sorgir el Mediterrani, la Mediterrània.

“Todavía hoy, los habitantes del Mediterráneo, impulsados por antiguos recuerdos y viejas costumbres, recorren, paso a paso, la tierra que un día fue suya.”

El segon és un llibre d’història, d’aquells que m’agraden tant. “SPOQR. Una historia de la antigua Roma”, Mary Beard, ed. Crítica, B-2017 (edició especial, de luxe). Sí, ja sé que el contingut és el mateix que el de l’edició normal i el preu més elevat, quasi com el d’una botella de bon whisky, però és tot un plaer tenir-lo a les mans, com si fos un llibre antic, de biblioteca centenària d’alguna universitat anglesa. Sis-centes pàgines, estic als primers capítols ja que no me’n he sabut estar de posar-lo a la pila, en espera. Comença amb Ciceró i les catilinàries, (s. I a.c.), per anar desenvolupant des dels orígens una obra que em sembla -pel que porto llegit fins ara- descriu la condició humana i les seves formes organitzatives socials d’una forma molt realista, vaja, tal com eren i són, i no com pensem que havien estat o voldríem que fossin. L’autora fa una descripció molt pedagògica de les dificultats de ser historiador i de les incerteses que han d’intentar desentranyar i les dificultats d’aconseguir-ho. Una història que, «al cabo de dos mil años, sigue siendo la base de nuestra cultura y nuestra política, de cómo vemos el mundo y nuestro lugar en él». Els de Crítica tenen una bona col·lecció d’història, especialment d’autors anglesos que –em penso, no sóc especialista- no havien estat gaire considerats aquí fins ara.

També a la meva pila pendent han arribat aquests dies dues obres que em semblen d’interès: “El fin del Primer Mundo”, David Lizoaín, Los libros de la Catarata, M-2017. Sols el títol ja em va captivar perquè intueixo per on va l’autor amb qui comparteixo alguna cosa a més de professió. Aquest dies n’està fent la presentació i no hauré de deixar passar massa temps per llegir-lo ja que m’agradaria també poder-la fer aquí.

L’altre és per a mi una incògnita expectant que espero sigui sucosa (mai tant ben dit): “El país donde florece el limonero. La história de Italia y sus cítricos”, Helene Attlee, ed. Acantilado, B-2017. Sols l’editorial ja és tota una garantia. En Vallcorba va fer i deixar una bona feina. Una crítica en parla així: “El país donde florece el limonero es un ensayo exquisitamente escrito, editado y traducido que se disfruta página a pàgina”. A mi, que sóc un enamorat d’Itàlia, poc em costarà d’entrar-hi, així ho espero.

11 de gener.

Perjuri?

Fa ja uns dies, en aquells dies turmentosos, vaig piular un tweet

Recordeu La Yenka?: Izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, ¡un, dos, tres! Izquierda, izquiera, derecha, derecha, adelante, atrás, ¡un, dos, tres!...

Quasi bé tres mesos desprès d’aquella piulada no cal fer recompte una altra vegada de tot el que ha passat. Però, en resum, estem allà mateix, o més endarrere. Cadascú s’ha agafat els resultats electorals pre-nadalencs com li ha convingut i sembla que els agents polítics poques lectures clares n’han fet. Els que s’ho miren des de fora, des dels mitjans, o des de la simple opinió, diuen també la seva però sense gaire receptivitat (sembla) en aquells que han de prendre les decisions, ara ja, desprès del terrabastall.

El més sorprenent avui és que tothom ha guanyat, quan seria millor dir que tothom ha perdut. Les crides a revisar el que ens ha portat fins aquí cauen en sac estripat. Es va cap a la constitució d’un nou Parlament, que comporta una nova legislatura, la XII, i hi ha qui diu que cal continuar com si res hagués passat amb els treballs empresos a l’anterior. L’anterior va ser avortada de mala manera d’un dia per l’altre, degut precisament a les decisions que es van prendre, i tots van acceptar, si més no implícitament, que calia començar de nou o, ¿no era això participar en el procés electoral que acabem de viure?

I tothom també, bé, amb algunes incògnites encara per desvetllar hores d’ara, es disposa a recollir les actes corresponents que els donen dret a seure a l’hemicicle de la Ciutadella.

Art. 23 del Reglament del Parlament (DOGC 1 d’octubre 2015, deixem apart la darrera modificació de l’estiu del 2017)

Sobre aquest tema ja vaig fer una entrada al començament de la XI legislatura (basant-me en el Reglament del 2005, que no difereix gens de l’actualment vigent del 2015). No cal tornar-hi, encara que m’és sorprenent que es vulgui amagar, com avergonyits, un tema tant transcendental com aquest sense fer-ho personalment i en públic davant la Cambra en Ple. Però, pel que diuen alguns electes als mitjans (i potser d’altres pensen en privat), ¿és versemblant el seu acatament a la legalitat vigent? Pel que s’ha vist a la darrera legislatura, no hi ha hagut cap empatx en saltar-s'ho pel “morro” com si el que es va signar fos una mera formalitat sense importància. Des de l’estranger, fugits, o àdhuc essent de missa, confessos, o des de la crida revolucionaria, manifesta, ¿ens els podem creure? Em sembla que poc.

Un bon amic, advocat, em diu que en la legislació espanyola no existeix el delicte de perjuri. Llavors,
perquè és obligatori (de la forma i en l’expressió que es vulgui) jurar o prometre l’acatament a les normes superiors vigents? I si s’incompleix, ¿què comporta des del punt de vista jurídic? 

Si ni els jutges hi donen importància sembla que sigui com escriure a la sorra de la platja a pet d’ones.

6 de gener, vaig a veure que m'han portat els Reis.

Sorpresa.

Estic acabant de llegir “El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados”, Gregorio Morán, 3era. ed., Ed. Akal, M-2014. Me’l va regalar la meva filla per Sant Jordi i estava –com tants d’altres que tinc- a la pila pendent de ser atès en algun moment (moltes vegades, aquest moment no arriba mai i queden allà abandonats). No havia llegit res d’aquest autor malgrat tenir coneixements llunyans de la seva prolífica i polèmica obra i opinions. Alguna “Sabatina intempestiva”, (ara surten a Crónica Global), encara que d’una forma esporàdica, ja que La Vanguardia no és el meu diari de referència. Sóc addicte a la versió espanyola del Pravda encara que no defujo els nous digitals.

El tema del llibre en qüestió té el seu interès ja que abasta un període que he viscut amb alguna intensitat.Com a llibreter (ja fa molts anys) vaig recomanar moltes vegades “Tiempo de silencio” entre d’altres citats a l’obra; com a lector d’alguns dels personatges que hi són comentats, preferentment els que qüestionaven el Règim franquista, (o al menys així ens sembla llavors), fins i tot algun n’he conegut; i com a polític en el temps que vaig estar en actiu. No estic capacitat per fer-ne una crítica per la superficialitat de les meves lectures, pels meus pocs coneixements de la matèria i especialment per la ignorància sobre els contextos i els transfons del període (Cultura y política en España 1962-1996, és el subtítol del llibre).

La sorpresa, la meva, va saltar a la pàgina 717 de l’edició que tinc. Hi havia una cita de la meva persona! Mai m’ho hagués pensat sortir en un llibre d’aquesta mena, vaig quedar estorat. Sí, anava de la meva darrera ocupació i el càrrec institucional que ocupava.

Es sabido, aunque nunca fue evaluado en su justa medida, que el PSOE “se vió obligado a endeudarse para conseguir el sí en el referèndum atlantista”, amb una nota a peu de pàgina, 10. Anem a la nota:

10. Palabras del portavoz socialista en la Comisión Parlamentaria del Tribunal de Cuentas, Manuel Mas, 8 de junio de 2010.

Evidentment, al ser sols en una nota a peu de pàgina, el meu nom no surt a l’extens Índex onomàstic que clou el llibre, 33 pàgines a doble columna!

Vaig recordar el moment, el debat a la Comissió Mixta per a les Relacions amb el Tribunal de Comptes dels comptes dels partits polítics de l’any 2006, però la memòria és escassa, fugissera i traïdora i més quan ja ets gran i tens el disc dur massa ple per recordar-ho tot amb exactitud. Moltes vegades, amics, companys o coneguts, m’expliquen coses que he dit, fet, o viscut de les que no en guardo cap record i que fins i tot em deixen parat.

D’aquesta cita textual meva segons l’autor, ja que s’ha d’entendre així quan va entre cometes, recordava el moment però no l’exactitud de les meves paraules. Però tenia fàcil aclarir-ho: dues fonts, una subjectiva, personal. ¿Vaig escriure quelcom sobre el tema en el meu blog de llavors?, doncs, sí, tres entrades: La primera quan em va caure el tema al sobre, la segona corresponent a la sessió del dia d’autos i la tercera, quinze dies desprès, a la “tornada” del tema (en aquella Comissió Mixta els temes es veien dues vegades, primer en la compareixença exposició del President del Tribunal de Comptes i segon en la presentació i consideració de les propostes de resolució dels grups parlamentaris). Escrivia molt en aquell temps, de fet era un quasi diari personal.

La segona font és més objectiva. Cal anar al Diari de Sessions de les Corts Generals, ja que era un debat en una Comissió Mixta. Evidentment, allà hi és la transcripció exacta de les meves paraules tant les de la sessió del 8 de juny del 2010 (apa, quins dies moguts aquells al Congrés!), com les de la “tornada” del tema el 22 del mateix mes. Les paraules exactes són les següents:

“No me duelen prendas en explicar que la refinanciación de las cuentas del PSOE resuelve un viejo problema que algunos cínicamente obviaron, como quizás en estos momentos, cínicamente también, obvian la necesidad de apoyo de la situación económica que tiene nuestro país. Me estoy refiriendo -y ustedes se acordarán de ello- a la posición que algunos tuvieron en el referéndum de la OTAN del año 1987. Contra lo que era probablemente el sentido común del pensamiento de todos y del pensamiento político de cada cual, unos tuvieron una posición y otros otra, y se siguió adelante.”

No sé doncs pas, d’on va treure Gregorio Morán la frase entre cometes que m’atribueix. Una interpretació lliure de les meves paraules pel seu compte sí podia donar peu a una frase semblant, però sols de la seva collita, no posant-la en boca meva que queda clar que no la vaig dir.

M’aconsella la meva filla que posi la frase sencera al Google a veure si potser puc esbrinar si surt d’alguna altra font. Si que recordo la utilització que feien alguns diputats dels mitjans de informació intoxicant-los barroerament, i crec que en aquell tema alguna cosa d’això va haver-hi, però crec que no paga pas la pena escarrassar-s’hi buscant-ho. Feta la consulta sols surt un article d’un blog comentant el llibre en que recull expressament la frase de marres, desprès reproduït en una revista. Però,... el llibre ja anava per la tercera edició el 2014, no sé pas de quants exemplars era cada edició, encara que és de suposar –especialment per la polèmica que va envoltar la seva sortida- que d’alguns milers quant même.

Res, ara acabaré el llibre, ja em queden poques pàgines per liquidar-lo, escaldat, i cap una altra cosa, no repetiré autor. La pila pendent m’espera. Una sorprenent anècdota a les escorrialles, ja passiu, que reafirmarà la meva volguda disposició a l’ataraxia.

La foto és precisament d’aquells dies amb aquest tema al seient del President del Govern al banc blau de l’antic saló de sessions del Senat, a la Plaça de la Marina Española. N’estic content, no en va hi ha gaire gent que pugui dir el que jo, nogensmenys, sense cap altra pretensió, ni que sigui intempestiva.

3 de gener.