Reflexió.

Mestre alemany, cap a 1620. "Natura morta amb crani coronat, cera i quadrant solar de butxaca". Städel Museum, Frankfurt

Tothom té un deute amb la mort

 i de tots els mortals de la terra

ningú no pot saber

 si l’endemà serà viu.

Tingues-ho clar, això, home.

 i dona’t plaer i alegries

tenint el déu Bromi* a la mà,

 que és un oblit de la mort.

Xala també amb la de Pafos**

 mentre arrosseguis la vida

i el que no sigui això,

 que se’n ocupi la Sort.

 

Pàl·ladas d’Alexandria, s.IV dC.

 

*El déu Bromi (o Bromios, que significa "l'atronador" o "el sorollós") és un dels epítets més populars del déu grec Dionís (o Bacus)

 **La de Pafos és la deessa de l’amor, Afrodita, que tenia un santuari famós en aquesta ciutat de Xipre.

 

“Ara beu i enamora’t. Poesia breu grega de simposi” Traducció de Pau Sabaté. Ed. Vibop, Alella, 2026.

Que l’escriure no ens faci perdre el llegir.

 

Vaig començar l’any que avui s’acaba al fons del pou on m’havia entaforat l’any passat. Excavava galeries per veure per on en podia sortir. A vegades cavava per fer el pou més fondo, fins que un dia, encara no sé pas com (probablement alguna pastilla diferent), vaig donar amb una escletxa que em va portar a la superfície per una escala que em va enfilar fins dalt de tot d’un arbre on ara estic patint per si m’estimbo ocupat amb el panorama que albiro.

He tornat a pedalar dalt la bicicleta, tant entre setmana com els diumenges. Els fidels amics m’han esperat. A peu descobreixo els divendres, de la mà d’un altre bon amic, recons de la serralada litoral propera. La família, pacient quant estava al forat, està il·lusionada amb els meus projectes d’endreça i de les perspectives que tinc que no els hi goso a explicar del tot, no sigui que tirin del fre de mà. Amb els companys de lluita del llarg camí de la vida tenim projectes en marxa. Escric força, llegeixo poc, poc dels llibres que se’m apilonen. No em dona el temps per a tot, malgrat que dormo menys i em llevo més aviat.

De cara a l’any que ve m’he d’assossegar una mica. He d’escriure menys, encara que tinc alguna cosa al cap que vull deixar blanc sobre negre. Tinc dos grans temes embastats: Què fer amb els llibres que he acumulat amb els anys i què fer amb els records dels temps viscuts. Ambdues coses poden donar per a molt, però exigeixen paciència que no és pas una de les meves qualitats, i més ara veient que el temps se’m escurça.

Programo viatges que no sé pas si arribaré a fer, o si la bossa donarà per fer-los. Conferències, concerts, exposicions diverses ja apuntades, i les que sortiran. Rebo més informació, a la que estic subscrit pagant, que la que puc pair.

En fi, les perspectives dalt de l’arbre, touts azimuts, sols es veuen entelades per la terbolesa dels temps actuals -que ja no son els meus, però ens els que hi estic-, que em porten el neguit de com m’afectaran encara, o com afectaran ara i més endavant a la gent que estimo, des dels més propers als més llunyans, ja que tots som de la mateixa Humanitat.

Som molt petits dins de l’Univers.

31 de desembre.

De com anomenar la Guerra Civil.

 

Sempre havia entès que quan a casa nostra es parlava de la Guerra Civil (1936-1939) quedava clar que era una guerra, com d'altres que hi ha hagut en altres contrades, dins de les fronteres interiors (en aquest cas espanyoles) de dos bàndols de ciutadans enfrontats amb armes, amb els seus exèrcits corresponents, a part que com a tot arreu que s’han produït aquesta mena d’esdeveniments sempre hi ha hagut intromissió de potències estrangeres ajudant als uns o als altres.

No sé per quina causa m’arriben comunicacions de “Academia”, suposo que alguna cosa dec haver fet per que així sigui. Em fan arribar articles o publicacions de temes d’història que m’interessen força i guardo i llegeixo alguns d’elles, especialment els que fan referència a Mataró i de les seves circumstàncies.

Fa pocs dies m’ha arribat un article de l’Agustí Barrera, (crec que és un historiador del Grup d’Història del Casal, o no?) publicat a l’any 2004 -té temps ja l’article-, a l’Arxiu d’Història IV, 2ona ed.

El tema em va interessar i al llegir-lo em va sobtar ja a la segona ratlla. Parla de la cinquena columna a Mataró durant... la guerra dels tres anys! Vaig quedar bocabadat, era la primera vegada que sentia parlar de la nostra Guerra Civil amb aquesta qualificació, la guerra dels tres anys.

El segon i tercer paràgraf de l’article en qüestió:

“Ens hauríem de preguntar, fins a quin punt va ser important militarment l’espionatge, en el desenvolupament de la guerra dels tres anys.

Els quintacolumnistes enviaven informació prou valuosa a Burgos, com perquè l’Estat Major decidís operacions militars, en funció d’aquesta informació?”

Primer es pregunta quin va ser el paper de l’espionatge, d’un espanyols a favor d’uns altres espanyols, i després es pregunta quin valor tenia aquesta informació per l’Estat Major (sic). És l’Estat major dels “nacionals” suposo, ja que els “republicans” també tenien el seu Estat Major, certament aquest format per militars republicans i altres que no provenien de les files “castrenses” a diferència dels "nacionals" que era exclusivament militar.

L’article sols fa referència als quintacolumnistes “nacionals” encara que és evident que també n’hi va haver de “republicans", però aquesta és una altra història.

Crec que el biaix de l’autor, com expressa clarament l’entrada que li destina la Wiquipèdia abans resenyada sota el seu nom, és prou aclaridor de les seves intencions. Per ell no es tracta d’una Guerra Civil, entre espanyols, es tracta d’una altra cosa, una guerra “la dels tres anys”. D’un Estat contra un altre?

Flac favor fan a la nostra història els que pretenen reescriure-la. Però cada gota de pluja fa els seu fang, i de aquellas lluvias, estos lodos.

 

29 de desembre. 

Pobre Terri!

ACM Ajuntament de Mataró. Nomenament del Sr. Terri fill adoptiu. 23.07.1985. Autor Masachs 001. (del  Tot Mataró)

Pobre Terri! Aquesta postal que em obsequiar quan l’Ajuntament el va fer fill adoptiu de la Ciutat, l’any1985, ara, quaranta anys després, seria considerada com a políticament incorrecte: guaita, un trobador socialista amb una flor groga a les mans!

20 de desembre.

Efímers.

Vaig ser de les darreres promocions d’infants i de joves que vam estudiar com a llengua estrangera el francès, eren els anys cinquanta i seixanta del segle passat. 

Pobres “gavatxos”, el seu paper ha declinat després d’uns temps ja llunyans en que havien estat el centre en el món. Malgrat De Gaulle i la “Résistance” i acabar la 2ona Guerra Mundial com a vencedors (a costat dels), Dien Bien Phu va ser el seu cant de cigne. Cal llegir “Una sortida honorable” d’Eric Vuillard. Encara tenen seu permanent a l‘anacrònicl Consell de Seguretat de les NN.UU (com a potència guanyadora del la 2ona. Guerra Mundial que va acabar ja fa 80 anys. Amb el que ha canviat el món des de llavors!). Però ja no són el que havien estat, i fora que encara són els primers en rebre turistes (en nombre, no en ingressos monetaris, fet en el que hi hauria molt a matisar), la seva llengua, dialecte com la nostra del llatí, ja no té paper pràcticament enlloc. La Francofonia... Oh, vous savez...

Als darrers estudiants d’aquells temps ens ha quedat el saber-la, millor o pitjor a l’hora de parlar-la i de llegir-la. Així que m’he atrevit a traduir un curt, un reel ara en diuen?, que m’ha aparegut al Facebook. Es veu que el “xinito” (l’algoritme) de la màquina sap les de meves cuites  i els meus coneixements.

Tal com el vaig guardar: no sé pas qui l’ha fet, d’on ha sortit i quina pretensió té. Però m’ha agradat. No sé pas si té títol.

En cent anys tots estarem morts i enterrats tal com la nostra família i els nostres amics.

Hi haurà “estrangers” vivint a les nostres cases que amb tant d’esforç vam aixecar, i “d’altres” posseiran tot allò que nosaltres tenim avui. La major part de les coses que tenim seran donades, llençades o destruïdes, àdhuc -entre elles- el nostre cotxe que tants esforços ens va costar. Els nostres descendents no sabran gairebé res de nosaltres i ni se’n recordaran.

Doncs, quants de nosaltres saben qui era el pare del nostre avi? Després de la nostra mort, se’n recordaran de nosaltres alguns anys més i més endavant sols serem un retrat penjat a la paret d’algú.

Alguns decennis més tard, la nostra vida, les nostres fotografies i els nostres actes desapareixeran en l’oblit de la història. Serem sols records.

Com la majoria de la gent al final de la nostra vida, en el llit d’un hospital, d’allò que ens penedirem més és de no haver viscut el suficient deixant-ho tot per més endavant.

Llavors, perquè tenir por de fer allò que sempre hem somiat? Perquè tenir por de parlar amb aquelles persones amb qui pensem cada nit?

Sols som “efímers” en aquest planeta.

He de confessar que no entenc massa el significat de la darrera frase del penúltim paràgraf: “Perquè tenir por de parlar, ...” a no ser que  tot el paràgraf  sencer sigui una metafòrica incitació a ser més agosarats.

Darío Gómez, "Nadie es eterno en el mundo"

7 de novembre.

En Teniente. El Dr. Teniente.

 

Ahir vam acompanyar a la seva família, a la M. Eugènia, fills, nets, germans, nebots,... en un senzill acte de comiat d’en Josep M. Teniente recentment traspassat.

Dies tristos per molts de nosaltres al veure que se’ns en van amics, coneguts,... És la nostra generació que ja va desfilant: en Teniente, en Lluís Reverter, en Ricard Jordà,... Nosaltres estem a la cua.

Quan vaig conèixer el traspàs d’en Josep M. Teniente en la notícia que en va publicar el Capgròs: https://capgros.elnacional.cat/ca/healthy/salut/mor-doctor-josep-maria-teniente-pare-sanitat-publica-mataronina_817080_102.html  hi vaig fer un comentari. No acostumo a fer aquesta mena d’intervencions, més ben dit, crec que generalment són pernicioses respecte a la notícia que comenten, però em va semblar -en aquest cas- que calia dir alguna cosa.

“M’acabo d’assabentar de la notícia i estic corprès. Mataró li deu molt, la sanitat de la que gaudim avui, amb l’Hospital com a referència, la devem a ell i al grupet de professionals que va aglutinar al seu costat als anys 70 de segle passat. Sembla que ara fa cinquanta anys de tot. La seva generositat a l’hora de constituir el Consorci sanitari que va portar al nou hospital és i serà impagable i la ciutat ho ha, l’ha, de reconèixer. Descansi en pau.”

Cert, des dels seus primers treballs benvolents ja com a metge a la Comissió de Sanitat dels anys 70, a agafar les regnes del vell Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, fins aconseguir que la ciutat tingués un Hospital digne i com cal, va ser un veritable líder, callat, sense protagonisme públic, col·laborador entregat i controvertit amb les instàncies polítiques ja que sempre -a diferència d’altres en aquells moment- sempre va creure en la sanitat pública.

Amb ell vam transitar cap a un nou hospital. L’altre centre hospitalari de Mataró, la clínica de l’Aliança Mataronina també maldava pel mateix. L’Hospital de Sant Jaume depenia d’una fundació presidida per l’Ajuntament (socialista), l’Aliança, una vella mútua obrera -superats traumes històrics- llavors era presidida pel Sr. Ramon Pla (convergent i ex Diputat a la Ciutadella). El Govern de la Generalitat era d’en Jordi Pujol i tenia com a conseller de Sanitat el Dr. Xavier Trias. En Xavier (perdoneu-me la confiança, hi tinc molt bona relació i l’aprecio) havia estat de jove delegat de CC.OO. a l’hospital del Valle Hebron. Els governs de CiU dels anys 80 i 90 podríem caracteritzar-los, a més de nacionalistes com a principal signe d’identitat, com una barreja de social-cristiana demòcrata. El conjunt d’hospitals de titularitat pública, i/o fundacions semi públiques, a Catalunya, amb la creació i la seva incorporació a la  Xarxa d’hospitals d’Utilització Publica de Catalunya (XHUP) n’és una vera mostra.

En el cas del nou Hospital de Mataró, el Conseller estava entre l’espasa i la paret. A qui havia d’atorgar el nou hospital que necessitava i reclamava tothom? Al Sant Jaume, amb en Teniente i en Mas d’alcalde, o a l’Aliança, amb en Pim Esperalba i en Pla de president? La seva solució fou salomònica. Ens va aplegar a un reservat d’un restaurant de Barcelona i ens va posar sobre la taula la solució. “Farem (la Generalitat) un nou Hospital a Mataró si es fa una fusió de Sant Jaume i l’Aliança”. Acceptada sense pensar-ho gens per ambdues parts, naixeria d’immediat el Consorci Sanitari de Mataró, format per les dues entitats i l’Ajuntament que el presidiria. “Però, poso una condició, cap dels caps de les respectives entitats en serà el nou gerent”. Gerra d’aigua freda després de l’entusiasme de la proposta.

Aquí la generositat de tots dos gerents assumint la proposta. En Teniente que havia lluitat per una millor atenció hospitalària -l’Esperalba al seu redós n’era un deixeble- quedava fora de l’obra per la qual havia lluitat tant. La seva generositat en aquell moment, ho he deixat dit abans, va ser impagable.

A mi hem va deixar un regust agredolç. Havíem aconseguit l’hospital nou, havíem superat les reticències històriques entre les dues entitats sanitàries mataronines, però el principal lluitador de la victòria en quedava fora. Em consta que al Conseller Trias, amb molt bona relació amb tots els components de l’acord, també li quedà aquest mal gust. Crec que no el vam saber solucionar adequadament

Sis anys després d’aquell acord es posava en marxa el nou hospital de la carretera de Cirera que tot coneixem. La fusió de les dues entitats, amb expedients de desocupació pel mig, no va ser fàcil d’entrada. Poc a poc els equips es van anar ajustant i al final el Consorci Sanitari de Mataró va donar pas, a l’obrir-se el nou hospital, al Consorci Sanitari del Maresme, ara ja si comandat per la Generalitat principalment, amb l’Ajuntament de Mataró en un paper subaltern. El Consell Comarcal hi figura d’escolanet.

El discurs que vaig pronunciar el dia de la inauguració del nou hospital, Hospital de Mataró,  està aquí: https://magrinyar.blogspot.com/p/1_3.html

En Teniente, el Dr. Josep M. Teniente, va continuar vinculat a la sanitat, discretament, mai va tenir (voler tenir?) cap protagonisme públic, però, ara, a l’hora el seu traspàs cal reconèixer-li la seva feina, empenta, lideratge i generositat.

La ciutat, els ciutadans/es que ara gaudim d’uns serveis sanitaris com cal, té un deute amb la seva persona que ha -hem- de complir.

D’esquena, el seu cap cobert amb un capell mirant- intueixo- el mar.

  20 de desembre.

 

...allegados son iguales...

Las Tres Grandes - La Calaca (Primera Fila) [En Vivo] ft. Lila Downs

...  i un bon dia per rellegir a Pere Calders "Aquí descansa Nevares", un conte de l’època mexicana de l'autor.

2 de novembre.

Totes les masses piquen.

 

Anava a escriure una entrada sobre el turisme.

Ahir, diuen els mitjans, va haver-hi manifestacions a diversos llocs del Món protestant contra l’excés del turisme. També els mitjans donen compte de noves mesures reguladores per encarrilar aquest fenomen, a les Balears volen controlar els cotxes que hi caben. Es parla de que novament a Espanya serà un any excepcional en arribada de turistes i tot el que representa pel conjunt de l’economia, cap al 14% del P.I.B.. En els debats sobre la millora de les infraestructures d’acollida, (ports, aeroports, carreteres, atenció sanitària,...) es mesuren els pros i contres de l’efecte que té. Com varien, a pitjor, les condicions de vida de residents tradicionals i d’ocupats en aquest sector.

 Amb els parents, amics i coneguts, però, no deixem de preguntar-nos: Què fareu aquest estiu? O entre els“jubiletes”, quina serà la propera sortida?

Però m’adono que ja he escrit força sobre el tema i que no tinc gaire més a afegir. En els temps de les responsabilitats municipals no va ser un tema d’especial preocupació, llavors hi havia altres cuites i érem una ciutat industrial (o estàvem deixant de ser-ho). Quan vaig assumir responsabilitats parlamentàries, el llavors ministre Montilla, va fer-me col·locar a la Comissió d’indústria i Comerç que ens repartirem amb la companya Arantza Mendizabal, ella amb indústria i energia, era basca, i jo, català, amb comerç i turisme. Per ajudar-me a turisme em van assignar a la diputada andalusa Ana Mª Fuentes, ves per on avui notícia ja que ara és la Gerent del P.S.O.E. D’aquell temps, entre reflexions, viatges oficials i particulars, trobades varies, ... en el blog que tenia llavors hi vaig deixar un bon grapat d’entrades, es poden seguir aquí:

https://manelmas.blogspot.com/search?q=turisme

Ja fora de la feina, en temps “passius”, el tema m’ha continuat interessant i Déu n’hi do el que es pot ressenyar del nou blog. Des de viatges, començant a Ítaca i acabant a Aprendinaga; reflexions que s’han demostrat desencertades del temps de la pandèmia (il·lús, pensava que canviarien les coses); presentacions del tema al grup de reflexió que animava l’Anna Comas; ...

Ara que veig que tornaria a repetir coses que ja he dit penso que el millor és agrupar aquestes entrades en una pàgina concreta del blog, una més, amb data d’enguany:

https://magrinyar.blogspot.com/p/sobre-el-turisme.html

16 de juny.

El que esborra el temps.

 

Tafanejant sobre les velles fàbriques i les antigues empreses industrials mataronines, un amic que m’il·lustrava al respecte em diu: “No coneixes el llibre d’en Baladia “Antes que el tiempo lo borre”?” Doncs, no, no en sabia res.

“Te’l recomano – em digué- i millor l’edició en castellà que en català, ja que el llenguatge és més aconseguit per la història que explica.”

Com de tantes altres coses, no en sabia res, em devia, o no, passar per alt. El llibre és de fa més de vint anys. La primera edició, en castellà, de l’editorial Juventud, és del 2003. En va tenir una segona edició el 2004 i una tercera el 2010 que és la que he aconseguit sense cap problema. L’edició en català, a La Magrana, és del 2004 i fins i tot se’n va fer una pel·lícula el 2011.

El subtítol, però, ja és ben indicatiu de la seva pretensió: “Recuerdos de los años de esplendor y bohemia de la burgesia catalana.”

La burgesia catalana, en el seu concepte modern d’emprenedors i propietaris industrials, arrenca a la meitat del segle XIX. No és ara ni aquí el moment d’explicar el seu origen. El llibre esmentat en descriu la seva evolució no en la seva vessant fabril, les pinzellades necessàries per saber d’on els ve la seva riquesa, sinó en la vida “burgesa” que els permet portar, esplendor i bohèmia.

No tinc coneixements per fer una crítica literària de l’obra que en aquest aspecte no m’ha agradat massa. Però el fet que la nissaga Baladía arrenqui de la fàbrica Minguell de Mataró i que la casa i finca del mateix nom a Argentona siguin importants en la trama m’ha portat a empassar-me el llibre sencer.

Aquella burgesia nascuda al XIX té el seu punt més àlgid, el zenit, en el primer quart del XX, davallant fins a la seva pràctica desaparició a finals del segle passat. Sí, abans que el temps esborri els records d’aquella gent, un dels seus descendents n’ha deixat constància del què, del com, d’on, van viure. He tingut coneixement de persones, personatges, fets, llocs, vivències, situacions, que he pogut encaixar més be del que sabia.

Contraposar-ho amb del què, del com i d’on, van extreure les possibilitats de viure com van viure m’ha ennuegat tota la lectura. Jo vinc de l’altra banda de la moneda, de les monedes, en tinc consciència, i veure l’esplendor i la bohèmia no m’ha estat una copa de bon beure. Dels meus records de petit hi ha el d’una fàbrica de Mataró que en deien a “Can pa i ceba” pel tracte que rebien els seus treballadors.

El nostre món  més proper ja no és industrial. Les restes de Can Minguell com el d’altres fàbriques mataronines són ara dependències de propietat del comú que les fa servir per necessitats cíviques varies. És una part de la nostra història propera.

4 d’abril.

L’escola de la Sra. Pilar.

 

Cada vegada que passo per davant l’edifici de l’escola de la Sra. Pilar, que és sovint ja que està al meu veral quasi al costat de casa meva, la seva situació d’abandonament m’entristeix.

 

No sé pas com, ni crec pas que algú m’ho pogués explicar, vaig anar a l’escola de la Sra. Pilar a la classe dels “caganers” abans d’iniciar l’ensenyament primari als Maristes de Sant Josep el curs 1952-1953.

Les històries familiars que recordo em diuen que abans (o potser va ser després?) em van portar a “Les Franceses”, l’escola avui encara existent de la “Mare de Déu de Lourdes”. L'escola va ser fundada l'any 1906 per les Germanes de la Misericòrdia de Moissac (França). Sembla que no m’hi vaig adaptar i potser per això vaig anar a l’escola de la Sra. Pilar, a la Plaça de Cuba, al costat mateix de casa (vivíem a la cantonada de carrer llavors Gral. Mola -avui altra vegada carrer de Cuba- amb carrer Unió.)

El boirosos records (ves a saber si no són imaginacions meves amb el pas dels anys) que tinc de l’escola de la Sra. Pilar em veuen molt petitó en una classe molt gran i alta de sostre que és la primera que hi ha entrant a la dreta que els seus finestrals donen a la Plaça de Cuba. Hi vaig anar poc temps. No sé pas quines característiques administratives tenia l’escola per poder acollir marrecs de la meva edat.

Aquest edifici i el solar que l’acull té molta història. Pilar González-Agàpito en el seu llibre “Cafès de Mataró” explica la construcció que l’orquestra La Popular fa a la Plaça Nova, sorgida de l’eixample de Cabanyes i de Palau del 1878, amb planells de Puig i Cadafalch. Amb el temps serà la Plaça de Cuba.

Des de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX per aquell edifici hi passen moltes activitats: Club Mataronés de Velocipidos, el Partit Socialista, la Nueva Constància; el casino La Unión, el cine La Maravilla, el Cinematógrafo Modelo i el Ideal, mítings del Partit Radical, el Cafè España, la Sociedad Recreativa la Harmonia Mataronesa, la casa del poble dels Radicals,...

Fins que a l’any 1931 l’Ajuntament compra l’edifici a la Caixa de Pensions (deuria estar embargat) amb la intenció de dedicar-lo a institut de segon ensenyament i l’edifici serà reformat completament per l’arquitecte municipal Lluís Gallifa.

En la història de l’Institut Alexandre Satorras, s’explica que a l’any 1933-1934 el desig d’un Institut a Mataró va reeixir, va començar a l’Escola d’Arts i Oficis i va continuar en el edifici de la Plaça de Cuba fet per la Generalitat de Catalunya que també va ajudar en els mateixos anys a la construcció del nou mercat municipal al bell mig de la vella Plaça Nova que substituïa a l’ambulant, el mercat de la Plaça de Cuba.

Però els esforços pedagògics de la II República se’n van anar en orris com a conseqüència del resultat de la Guerra Civil. Mataró perd l’Institut de secundària, pocs anys va durar l’intent.

A l’any 1940 s’hi trasllada a aquell edifici l’escola graduada de les germanes Bertomeu, que també estava a la Plaça de Cuba. Li posen el nom de Nuestra Señora del Pilar en record de la més gran de les germanes, Pilar (1891-1929). Segons s’explica en la història del Col·legi Germanes Bertomeu, situat avui al costat del cementiri del Caputxins, tocant al barri del Molins, les tres germanes eren continuadores de les inquietuds pedagògiques de Rosa Sensat. Era una escola graduada de nenes,  que superava el concepte de les tradicionals i arcaiques escoles unitàries. No sé pas perquè, suposo que per consuetud, sempre es va conèixer com l’escola de la Sra. Pilar.

La inquietud de treballar i millorar l’ensenyament a Mataró és una característica cívica i política ben coneguda. L’any 1958 es constitueix el COPEM de Mataró, Centre Oficial de Patronat d’ensenyament Mitjà. Aquesta és una figura administrativa que va ser el pont per tornar a tenir  Institut d’Ensenyament Mitjà a Mataró que va anar a raure, quan es va posar en marxa, al vell edifici de la Plaça de Cuba, que era una escola nacional graduada de nenes. Durant alguns anys, fins al 1966, compartiren espais ambdós centres.

Allà vaig tornar jo al cap del anys a fer el curs Preuniversitari (1965-1966) tal com vaig explicar en un article reproduït al llibre “Una brasa viva, cinquanta anys de l’Institut de Mataró”. Vaig estar-hi pocs mesos ja que a mig curs es va inaugurar el nou edifici de la Plaça dels Bous on ens van traslladar. De la primera classe entrant a la dreta, la des petits, a la darrera del segon pis amb vistes també a la Plaça de Cuba. No seria pas l’única vegada que retornaria a un edifici en el que ja hi havia estat anteriorment.

Amb els anys aquell edifici tornaria a ser una escola, el CEIP Angeleta Ferrer. Una adaptació provisional pel que havia de ser una nova escola, adequada als temps, el centre de la ciutat. Però aquella construcció no reunia els requisits d’una escola d’avui en dia. Ja sabem, les coses provisionals s’allarguen més del compte i l'escola hi va romandre uns quants anys. Però les circumstàncies manen i el descobriment el 2012 de que hi havia patologies estructurals en l’edifici va comportar el seu desallotjament cuita corrents, una provisionalitat i al final la nova escola a la plaça Ventura Ametller, unes cantonades més avall de la Plaça de Cuba.

Des de llavors, 2012, l’edifici roman tancat i abandonat. No sé quins plans té l’Ajuntament per ell, ni si els té. És una pena i a mi que m’uneix a aquella obra infantesa, joventut, veïnatge, em sap greu i com he dit al començament m’entristeix. Estem al 2025.

18 de març.

11x7= 77

“Tú, que has sido augur y sabes de cálculos, conocerás sin duda todo lo que se dice desde antiguo sobre el número siete: que es el número sagrado de Apolo, y, a decir del propio Pitágoras, también el de la diosa ateniense; que los cielos, la tierra y todo lo que está sobre ella están llenos de sietes; y que las fases de la luna se rigen por el número siete, y así también los movimientos de los cuerpos celestiales, y la música, y -lo que ahora nos toca- las edades del hombre y de su cuerpo. Hipócrates, Solón y otros sabios nos cuentan que la vida humana se encuentra dividida, a modos de escalones, en tramos de siete años, y que el punto más crítico entre ellos es el cierre del noveno tramo, que por esto conocen como el gran climaterio.”

“De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.”, Pedro Olalla. Acantilado, B-2018.

Doncs, bé, ja fa temps que vaig passar el punt més crític. Va coincidir amb deixar d’estar oficialment i administrativament en actiu. Ja porto dos esglaons més en la vida i qui sap si en podré pujar algun altre. En tot cas dono gràcies a la vida, i als que m'han acompanyat fins ara, que m’ha portat fins aquí i tot el que he pogut viure fins ara.

77

___________

D’una antologia dels Adagis d’Erasme de Rotterdam

Iucundi acti labores.

Són plaents els esforços que han reeixit.

Ciceró, Sobre els límits del bé i del mal.

 

10 de març

Piular o no piular. No piular.

 

A finals de l’any passat vaig deixar de seguir les piulades que m’enviava l'abans Twitter, ara X, i vaig deixar de piular i repiular jo també. Sols alguna repiulada. He deixar senzillament d’interessar-m’hi. Diu que hi era des del maig del 2012, més de 12 anys, i unes 10.900 entrades.

No, no és que com molta gent hagi abandonat aquesta xarxa pels posicionaments del seu nou amo, encara que potser també. Em vaig cansar del que veia. Probablement el meu perfil i les meves preferències em portaven a veure aportacions de gent interessant, majoritàriament de polítics, comentaristes, periodistes, ..., que al meu parer, o dels que veia temes que anaven girant sobre ells mateixos tal com s’ha convertit la política d’aquí i d’arreu en els darrers temps.

Soc dels que encara compro (i per subscripció) el diari cada dia, no sé quan temps em queda de llegir “paper”, els meus amics periodistes em diuen que poc. Llavors, a més, no disposaré de l'estri per mantenir els calçots calents. Amb el diari en tinc més que suficient per estar al dia, d’informació i sobre tot de comentaris. El microblogging que han afavorit les xarxes socials crec que està fent un gran mal a la informació de qualitat. Ara, qualsevol pot fer-se passar per informador. Els joves diu que ja no compren diaris ni revistes i que la seva informació sols ve de les xarxes. Arriats anem!

Em mantinc al Facebook però amb un altre caire, no és pas que el seu amo sigui gaire diferent que l’altre. Penjo coses que en general poc tenen a veure amb la política. Preferentment publico imatges o alguna activitat personal que em fa gràcia que algú la vegi. Sí, hi ha quelcom una mica narcisista en aquesta actitud. Volem ser reconeguts i és satisfactori que hi hagi personal que li agradi i fins i tot comenti algunes de les teves pensades, tal com jo mateix faig de les seves. Però amb això, ben convençut de la poca rellevància, per no dir nul·la, del que jo pugui pensar o dir d’alguna importància, mantinc una mínima presència pública a l’espai cibernètic.

Els escrits en aquest blog, que aviat tindrà (amb l’anterior del que és continuador) vint anys, són una altra cosa. És deixar, ara ja sense cap pretensió fora que estic de tot arreu, idees o coses que em passen pel cap i sobretot continuar exercitant el treball intel·lectual d’escriure-les. Estic sorprès de que amb els canvis que ha experimentat tot aquest mon encara es puguin consultar escrits d’una època que sembla tant llunyana com el 2005:

https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

He de començar a pensar quina celebració faré d’aquest esdeveniment. Quan me’l miro veig que val la pena mantenir-lo, crec que alguna part de la vida està allà.

Sí, ja sé que la lluita per una societat millor -i avui potser més que mai- s’ha de mantenir fins quan es pugui. Algun granet de sorra continuaré aportant, però han de ser molts granets de sorra i moltes flors el que ens portin novament esperança.

3 de març.

Trastos.

del DIEC: 

traster

m. [AQ] Lloc, habitació, destinat a guardar-hi trastos i eines, mobles, estris, etc., vells o de poc ús.

trast³

1 m. [LC] Moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa.

2 m. [LC] Persona tinguda per inútil, que fa nosa.

En el Fabra aquesta accepció admet el familiar trasto.

 

Veig en l’anunci d’una obra nova que s’hi faran habitatges amb garatge i traster. Es veu que en la nova ocupació ja hi ha previst que d’entrada o més endavant hi hagi la necessitat d’un espai destinar a encabir-hi trastos.

L’activitat d’oferir trasters al personal en espais concrets ja fa anys que està establerta i no sembla pas residual. Sí, cada cop més en les societats benestants com les nostres, les diguem-ne “occidentals o avançades”, tenim més mobles, eines, estris, etc., inservibles que anem guardant allà on podem entaforar-los i d’aquí la necessitat dels trasters. Opulència?... potser no tant, ja que sempre hi ha hagut espais d’aquesta mena. Síndrome de Diògenes?... també. Excés de consum?... de tot una mica. Alguns clamen al cel per l’economia circular.

29 de gener.

Pensament.

Darrerament penso amb aquest començament d'una obra de teatre ben coneguda.

Cuentan de un sabio que un día

tan pobre y mísero estaba,

que sólo se sustentaba

de unas hierbas que cogía.

¿Habrá otro, entre sí decía,

más pobre y triste que yo?;

y cuando el rostro volvió

halló la respuesta, viendo

que otro sabio iba cogiendo

las hierbas que él arrojó.

Quejoso de mi fortuna

yo en este mundo vivía,

y cuando entre mí decía:

¿habrá otra persona alguna

de suerte más importuna?

Piadoso me has respondido.

Pues, volviendo a mi sentido,

hallo que las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.

Fragment de  "La vida es sueño", Calderón de la Barca.

25 de gener.

Jordi Buscà en el record.

 

M’assabento de la mort avui d’en Jordi Buscà. Enginyer municipal, President del Centre Atlètic Laietània, que a més escrivia, publicava, ... Una persona clau en la construcció del Mataró que coneixem, tant des del punt de vista professional, com social.

Ja fa temps que en la dissort la seva activitat havia minvat fins a desaparèixer, ell que sempre havia estat present i impulsor de moltes iniciatives cíviques.

Avui a les xarxes recorden la seva imatge portant la flama olímpica al 92 a la seva travessia per Mataró. El recorden com a promotor d’actes diversos. El vull recordar també com a empleat públic en la seva responsabilitat d’enginyer municipal.

https://www.capgros.com/actualitat/mataro/busca-sintetitza-quaranta-anys-de-creixement-urbanistic-de-la-ciutat_104253_102.html

Però no puc deixar de recordar el terrabastall que va patir ja fa uns quant anys que el va deixar fora de combat i la seva lluita per superar-ho. És aquella Nadala que ens va enviar l’any 2010 en la que deia que li havien robat les llàgrimes. 

Llavors vaig fer aquesta entrada: https://manelmas.blogspot.com/2010/12/mhas-robat-les-llagrimes.html, no tinc res més a afegir  del que pensava d’en Jordi. 

D.E.P., i el més sentit condol a la seva família. Un altre element del meu paisatge urbà que es fon en negre.

13 de setembre.

Formatge Idiazabal.

 

En un suplement de viatges del diari hi surt un reportatge de formatges que cal tenir en compte de diversos indrets de la geografia espanyola. El primer va de l’Idiazabal, coneguda especialitat del País Basc i Navarra. Es fa amb la llet de les ovelles “latxas”, caracteritzades per la llana que els penja fins a terra en tirabuixons. Hi ha l’adreça d’una formatgeria (Basterra Anaiak) que està a tocar d’allà on ens hostatgem, al poble de Goiure-Ondona. L’anem a veure: diu el reportatge que ensenyen com són les ovelles, com es mouen i que hi ha visites guiades amb un telèfon per concretar-les.

Decepció, el reportatge potser es va fer fa un temps i ara sols hi ha la venda del formatge i la visita des de fora de la quadra del costat on hi tenen ovelles. El Sr. Mikel Basterra ens atén en una botigueta minúscula  que amb el seu germà, tots dos ja grans, porten la formatgeria artesanal. No, lo de les visites guiades ja no ho fan i sols venen el seu formatge sencer, mig o a quarts. Evidentment en comprem, i ens explica com els hi va. “Hoy es dia de catalanes”, ens diu.

Temps enrere, en el poble (avui uns 60 habitants) eren 22 els artesans que feien formatge, ara sols en queden quatre, grans i amb seriosos problemes de continuïtat. Té un fill que és enginyer i un altre que no sap si agafarà el “negoci”. La llana de les ovelles, malgrat la seva originalitat, és molt dolenta i pràcticament ja no la vol ningú. El consum de la carn d’ovella, llevat de les costelles, és molt poc apreciat, per no dir que quasi rebutjat. La llet amb la que fan el formatge, dóna pel que dóna. Aquest és un món ramader que d’aquesta forma tradicional s’acaba. Tenen problemes amb la reintroducció del llop i la seva protecció, ja que és intocable i els comporta dificultats de mantenir els ramats a les pastures.

Vaig sortir amb una sensació agredolça, amb un bon producte a la mà però veure en directe una economia que s’extingeix. Segurament continuarà havent-hi formatge Idiazabal fet amb procediments més industrials, potser la meva visió pessimista perdurarà un temps més del que jo em penso. El fet, però, de la ramaderia tradicional crec que és difícil de mantenir i entenc les reclamacions pagesívoles, en aquest cas ramaderes, de l’atenció que el món econòmic urbà ha de tenir cap un sector en evident declivi.

30 d'agost.

 

Anant cap al contenidor de paper de la cantonada.

 

Què hem de fer els grans que hem estat una mica (tampoc tant) lletraferits amb els volums d’assaig de temps passats que hem anat acumulant amb els anys i que ara no en fem res? Perquè els guardem, per a qui?

És evident que mai els tornarem a llegir, no ens dedicarem a aquestes alçades de la vida a fer un repàs a la nostra pròpia història. També és segur que qui els pugui heretar tampoc els hi seran d’interès. Per tant? Omplen lleixes i espais de la casa sense que serveixin de res. Altres objectes: quadres, figuretes, fotografies, ..., ens recorden moments concrets de la nostra vida, viatges, obsequis, ..., però els llibres d’assaig de moments temporals..., que també van ser adquirits en moments concrets, no ens reporten res al tornar-los a tenir entre les mans. Sí, et ve al cap, era d’interès al seu moment, però ara, què en faig?

A veure, Anthony Giddens i la tercera via a la socialdemocràcia, els reflexius treballs de Hans Magnus Enzesbergen, els estudis d’economia urbana que em van ser formatius fa cinquanta anys, fins hi tot els no tant llunyans en el temps que han quedat completament depassats, i tants d’altres que ja no serveixen, o no em serveixen, de res. No em digueu pas que sempre poden interessar a algú i que és una pena despendre-se’n. Dubto d’ambdues coses i més en aquests temps en que tot el que és analògic està ja en el món digital, i en tot cas a les biblioteques públiques i especialment a les universitàries ja hi deuen ser.

Els joves estan en aquest món nou d’avui que ja està ben assentat. Fa pocs dies una jove, o ja no tant jove, estudiosa que va veure al meu despatx els diccionaris que m’acompanyen a la taula de treball se’n va sorprendre. A part del que venia a buscar concretament, li vaig encolomar quatre llibres que ja no en feia res. També al Re-read es queden alguna cosa, però ha de ser de literatura. Què en farien dels vells llibres d’assaig? Els del “Llibre viu”, que fa anys que fan un treball notable, no en volen de “morts”.

S’edita molt, crec que massa. Em fa basarda entrar a una llibreria i quedar bocabadat de la quantitat de títols diversos i atraients que hi ha a les taules de novetats. Clar que sempre hi ha públics per a tot. Descobreixo, sorprès en mi mateix, el títols i els temes que he anat adquirint i no fa pas massa.

No hi ha més remei que anar fent camins cap al contenidor de paper que està a la cantonada. No crec pas que me’n penedeixi. Crec que aquesta reflexió que escric avui no m’és pas nova, ja la dec haver exposat en algun que altre moment. La literatura és una altra cosa, encara que em sembla que també...

10 d’abril.

El turisme avui.

 

He dedicat unes quantes entrades al turisme. És un tema que fa temps que hi dono voltes, amb curiositat, amb preocupació,...

Fa uns sis anys, al Grup de Reflexió que teníem llavors, vaig fer de ponent del tema a partir d’un llibre de Pedro Bravo “Exceso de equipaje”.

https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2018-sobre-el-turisme-i-els-seus.html

Quan la pandèmia (qui es recorda hores d’ara del que va representar la pandèmia i tot el que es va dir que comportaria?) també en vaig escriure força. Res del que vaig intuir ha succeït, sinó tot el contrari. La gent sembla que fa els possibles per sortir de casa seva i anar-se’n a veure món. Allà on sigui, com sigui. Una oferta a l’alça que satisfà una demanda també a l’alça.

Darrerament he anat a Barcelona alguns dies i he quedat sorprès (i corprès) de les multituds de turistes que envaeixen els seus centres més emblemàtics: el modernisme, el casc antic, el Passeig Marítim,... gent de tot arreu del mon, gent de totes edats i condicions, gent, gent...

(Dissabte al migdia, 17 de febrer, a la Barceloneta)

No m’agradaria estar a la pell dels gestors de la ciutat, de la seva administració, que progressivament, si, d’una forma cada cop més potent, van envaint l’espai públic amb tot el que comporta: Habitatge, circulació, restauració, comunicació, neteja, ...i ara també la sequera

Això té aturador?, bé, abans de tot, algú vol que això s’aturi? No sols aquí a Barcelona, suposo que a altres ciutats semblants, capitals o no, passa el mateix. Recorro mentalment el que jo també he fet als darrers temps: de Lió a Florència, de Praga a Estocolm, de Madrid a Berlin.  Si jo també he estat “turista” envaint com qualsevol altre  aquests espais públics, visitant museus, anant als restaurant típics, guaitant pels seus carrers i places emblemàtiques.

Però, ara, quan hi penso a casa meva, veig un monstre (bé, potser per molts no n’hi ha per tant) que no para de créixer i que canvia el paisatge urbà d’una forma considerable.

Però llavors, em ve al cap una pregunta: És possible aturar-ho i/o revertir-ho? Ho veig molt difícil. Tant del cantó de l’oferta com del cantó de la demanda. Acaben de botar un vaixell de vacances per 10.000 persones amb tot el que deu comportar per fer-ho anar. Però quantes poblacions tenen aquesta magnitud? Les propostes per anar amunt i avall cada cop són més espectaculars: vagi a qualsevol capital, un cap de setmana, per quatre rals. Quatre rals pels que els tenen, que com que és un import reduït arriben a molta gent. I no diguem si això s’obre, com es veu mirant les cares pels carrers, als orientals (no em feu dir de quins països) que n’hi ha molts i tenen ganes de viatjar també.

Alhora, gent jove que a cap edat s’han acostumat a moure’s. Dels viatges de finals d’estudis secundaris al seguiment d’alguna celebració musical o competició esportiva. Que n’hi van pocs relativament a cada esdeveniment..., sí però n’hi ha molts d'esdeveniments. La classe treballadora de l’època dels meus pares anaven de “viatge de nuvis” a Montserrat. Nosaltres, fa cinquanta anys, ja vam anar a París. Ara ja no cal “viatge de nuvis”, de què... Qualsevol edat i qualsevol circumstància és bona per anar-se’n a fer un vol uns dies a una destinació propera o llunyana.

No hi veig aturador, ans al contrari. És un potent i puixant sector econòmic que fa créixer el P.I.B., l’ocupació, la satisfacció de les masses. Tornarem a mesurar el nombre creixent de visitants , l’aportació a l’economia, tot el que gira en torn al turisme. I celebrarem que sigui un dels nostre principals motors econòmics, molt més enllà del tradicionals.

Fins a on? Fins a quant? No ho sé. Em dona la impressió que això no pot continuar creixent  d’aquesta manera,  però no sé veure què és el que pot provocar un canvi. I si aquest canvi s’esdevé, què comportarà? Hem viscuts reconversions: de societat agrària a industrial, d’industrial a serveis, ara de serveis a... Moviments de població, reestructuracions territorials, canvis en la composició social de les comunitats,...

Tinc la impressió que estem en una embogida cursa cap a no sé pas on, endavant?, que penja de fils molt prims. Com repercuteix tot això en la política, en la societat...? Algú deu estar-hi pensant, amb quin propòsit...

20 de febrer.

Els homes no són illes.

 

Nuccio Ordine va morir el juny d’aquest any 2023. L’any passat, Quaderns Crema, la corresponent en català d’edicions Acantilado, va publicar la seva obra “Els homes no són illes. Els clàssics ens ajuden a viure” continuadora de “Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal”.

Sempre m’han costat els clàssics. Suposo que topo amb la construcció gramatical arcaica (així a mi m’ho sembla) de les seves argumentacions que m’impedeix acabar-los. El professor Ordine ens proposa tastets d’obres d’alguns autors, fruit de la seva praxi educativa, perquè hi perdem la por i ens hi endinsem. Però, he de confessar que em quedo amb els bocins proposats que Déu n’hi do el plaer que em donen. Vaig pellucant d’un a un altre sense ordre, atret pel que em suggereix el títol de l’obra o l’autor proposat. No cal llegir el llibre seguit, ni tant sols tota la introducció, llarga, que Ordine fa per anar lligant les lectures que proposa fent digressions, algunes extenses, sobre les mateixes.

El llibre s’obre amb una cita de Montaigne que subscric plenament:

Faig dir als altres el que jo no sé dir tant bé,

de vegades per la feblesa del meu llenguatge,

de vegades per la feblesa del meu judici.

I ja, la primera proposta que dona lloc al títol del llibre.

1.       John Donne: “Cap home és una illa”

Cap home és una illa, complet en sí mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà. Si el mar s’endú una porció de terra, tot Europa minva, tant li fa si és un promontori, el casal d’un bon amic o el teu. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè formo part de la humanitat. Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu.

No sabia res d’aquest autor, John Donne, un clergue poeta anglès, 1572-1631, i de la seva obra “Devotions upon Emergent Ocassions”, Meditacions en temps de crisi, 1624. Aquesta meditació sembla ser que és de les més conegudes ja que la frase final va ser popularitzada per Hemingway a “Per qui toquen les campanes”, que vaig llegir ja fa molts anys.

Ordine conclou la seva explicació d’aquest bocí:

“Aquesta meditació sobre la malaltia i la mort -suspesa, com s’esdevé sovint a Donne, entre l’humà i el diví- es transforma, amb la negació de l’home illa, en un himne a la fraternitat, en un elogi de la humanitat concebuda com a l’entrecreuament inextricable d’una multitud de vides.”

Per pensar-hi ara que sembla que al món d’avui es prioritza les actituds, els valors, els comportaments individuals en extrem com a expressió màxima de llibertat deixant de banda el comú, l’entrecreuament inextricable d’una multitud de vides.

5 de desembre.