El Cònsol de Barcelona

Els tres darrers capítols són trepidants. Clar, passen de 1939 al 2017. Els altres trenta, passen pràcticament vuitanta anys abans, el 1937 i el 1938. És novel·la històrica ens va reiterar l’autor quan va venir a Mataró a presentar el llibre. Sí, però és una història molt coneguda, pel que la seva exposició, llevat els capítols conclusius, no et sorprèn, encara que sincerament avui encara et corprèn.

El dilema de la guerra civil espanyola des del seu inici a partir de la insurrecció franquista: Guerra o Revolució, o ambdues a l’hora. I des de Catalunya, el paper del Govern català i la seva relació –difícil- amb el Govern espanyol. El paper dels anarquistes primer, dels comunistes amb l’ajut soviètic desprès, la debilitat de Companys, la vida quotidiana de la família Tarrida amb totes les contradiccions, vicissituds, anhels, esperances, pors i temors d’una família treballadora corrent.

A l’obra hi surt de tot –Barcelona amunt i avall, més endavant Moscou tètric- i  tots els personatges possibles, d’Orwell a Ramon Mercader, de Durruti a Tarradellas, passant pel sinistre Gerö i la nomenclatura estalinista, però està centrada en el cònsol que Stalin envia a Barcelona a la primavera del 37: Vladimir Antónov-Ovséienko.

Les dones tenen un paper destacat començant per la del cònsol, la clarivident Sòfia i la seva amiga Renata, l’abnegada Maria, la fogosa Àfrica, la lletraferida  Josefina.

Des del primer moment la novel·la és trista. Ja sabem com acaba el principal personatge, ja sabem com se les va veure amb el terror estalinista, ja sabem les seves fermes conviccions comunistes i revolucionaries, ja sabem com va haver de conviure amb tot el que li manaven i amb tot el que es va trobar a Barcelona: al cap de poc, els fets de Maig i l’amagada política de Stalin.

Sort de l’Oxana al final de l’obra que aireja del tot el llibre i se’n pot endur el contingut guardat durant vuitanta anys a una capsa metàl·lica de galetes Birba amagada dalt d’un armari del carrer Manso. Era el testament polític del cònsol que va entregar dalt de Montjuic al seu xofer en Jaume Tarrida.

Gràcies per la novel·la, Andreu.

30 d’octubre.

The Game. El segle XXI.

Des de “Seda”, he seguit força coses de l’Alessandro Baricco. Ara, he caigut davant “The Game”. No és una obra “literària”, una novel·la com les que ens ha delectat altres vegades. La darrera que vaig llegir va ser “La Esposa joven”, com sempre a Anagrama, B- 2016.

“The Game”, Anagrama, B-2019,  és un assaig en el que intenta explicar la mutació de la humanitat cap a una nova civilització que supera el segle XX i ens porta a com serà el XXI.

En el darrer capítol del llibre fa un resum de tot ell en unes quantes pinzellades. Anoto la 6 i la 7:

“6. No asaltaron los palacios del poder, no les importaba nada la escuela, eran indiferentes a cualquier Iglesia. Excavaron túneles alrededor de las grandes fortalezas del siglo XX, sabiendo que tarde o temprano colapsarían.”

“7. Ya están colapsando.

Dels cinc texts que segons ell configuren el patrimoni genètic del Game em quedo amb el darrer: l’audiència de Mark Zuckenberg davant les Comissions de Justícia i Comerç del Senat del USA, l’abril del 2018.

La seva descripció és magnífica: Els senadors a dalt, el segle XX, i un jove que es va posar corbata per l’ocasió, per quedar bé, a baix tot sol, en un altre món, el del segle XXI, no sé pas si pretenent massa comunicar-se. La imatge, l’imagino, eloqüent. Res més a dir, senyoria!

Per cert, en les primeres pàgines del llibre, quan –vaig entendre- parlava del anterior que havia fet sobre el mateix tema deu anys abans i que li van titular (l’editor) “Los bárbaros”, reprodueix un paràgraf en el que hi ha una frase que em va cridar l’atenció: “Más tarde, con inexplicable retraso, tuve ocasión de comprender que para mucha gente el paradigma de la decadencia representa un escenario cómodo, un campo de juego agradable.”

22 d’octubre.

Avui.

Lauritz Andersen Ring (1854-1933)

A la finestra. Ole Ring contemplant  la vista a Roskide (1925)

Kopenhagen, Ordrupgaad Museum

Reproducció d’una postal adquirida anant pel món.

14 d'octubre.

De tornada.

Estar uns quants dies fora de casa, nord enllà, és relaxant. Es tracta de fugir del xafogós ambient que hi ha aquí, no solament i especialment el climatològic, aprofitant la sortida anual a la tardor.

Ciutats hanseàtiques (Hamburg, Lübeck, Bremen), música al espectacular edifici de la Elbphilarmonie, la Kuntshalle d’Hamburg, els còmodes desplaçaments en tren, les grans construccions de totxanes, la riquesa alemanya  reconstruïda amb el contrapunt dels sense sostre escampats pel terra dels centres urbans. Del menjar, ja se sap, no podia esperar-se gran cosa. El clima, atlàntic.

La contemplació de l’obra més emblemàtica del romanticisme pictòric alemany em va comportar una estranya melangia, potser perquè em va retornar a la nostra realitat més immediata.

El caminant sobre el mar de núvols (1817-1818)

Caspar David Friedrich

5 d’octubre.