Tot és negre, molt negre.

Ja ni val la pena començar el diari per les pàgines d’esports. No hi entenc de futbol i no sé explicar perquè el Barça desprès d’una ratxa llarguíssima de bons resultats no sap resoldre els darrers partits. Començava el diari pels esports ja que era la forma d’anar-hi entrant. No hi ha notícies que t’engresquin o t’il·lusionin. Tot és negre, molt negre. Aquí, més aquí, no tant lluny, a fora, el futur, el passat... Sembla que al destapar-se tot, a més, no se sap veure cap camí de sortida. I cada dia, ahir, avui, demà, anem cap a un caos descontrolat que forçosament ha d’acabar malament, malament per a molts, encara que segur que alguns, pocs, en trauran profit.

No paro de pensar en el 2008, l’any en que diuen que va començar la crisi. Però aquella data, ja llunyana, sols va ser la de l’esclat d’un desori que venia de abans, dels anys anteriors. Llavors es van fer solemnes proclames de que calia regenerar el “sistema”. Sols van ser paraules, ja que poques coses s’han arreglat, sinó és que s’han espatllat més.

No sé pas per on continuarà tot això, no sé veure’n la sortida. L’economia mundial tornarà a portar-nos més aviat que tard un nou gran ensurt? Europa, millor dir la Unió Europea, va cap a la seva desintegració? Quina sortida hi ha pel panorama polític espanyol que està empantanegat? Com acabarà, si és que comença, el “procés” català? Donarà algun fruit la “nova política”? Aguantaran les classes subalternes la pressió del seu deteriorament sense esclatar per algun lloc?

Vaja, no sé veure cap pàgina que no porti noticies negatives. De quina manera cal mirar-les?: encuriosits, estupefactes, emprenyats o indignats, distants, ... Sensació de que alguna cosa ha de passar, que alguna reacció s’ha de produir, no sé pas en quin sentit. Aquesta és una altra, en quin sentit es pot produir la reacció?, beneint, reprovant, acceptant com mesells, ...? I quin serà el resultat més endavant d’aquesta reacció? Anirem millor o pitjor?

Fins no fa pas gaire hi havia línies d’actuació, que ens podien agradar més o menys. Un cert, diguem-ne, ordre. Ara tot són incerteses. No sabem on derivarà la situació que va degradant-se. Em fa por. Diuen que és un problema generacional. Els de la meva edat vam créixer i hem anat vivint en un sistema estable, més o menys controlat. Potser hem estat uns privilegiats, fins ara ens ha anat tot de cara. En moltes altres contrades no ho poden dir això: turbulències de totes menes. Però sembla que ara també hi estem abocats nosaltres, a menys que inconscients no ho vulguem veure. Els que ens vénen al darrere hauran d’acostumar-se, o potser ja s’hi han acostumat, a un altre món, més incert, més “líquid”. Quines perspectives...

14 d’abril.

Paradisos fiscals.

La notícia del moment és la publicació per un consorci de periodistes d’investigació d’un extens llistat de personatges (mai tant escaient lo de personatges) que tenen o tenien comptes amagats a Panamà. Hi surten de tot arreu i de variades ocupacions. Les xifres són grans.

Sorpresa? Home, sí. Però cada vegada ens en hauria de fer menys. Per varies raons, la principal és que en temps d’Internet cada cop resulta més difícil tenir coses amagades. A final, sempre hi ha algú que penetra allà on sembla que no es pot accedir; que hi ha algú de dins que, vés a saber per quines causes, filtra documents; que hi ha investigadors que escarboten tot el que poden i estiren fils insospitats,...

Però també hem de tenir present la creixent indignació de la majoria de la població que és ben conscient de que hi ha recursos i riquesa suficients per atendre les necessitats peremptòries que tenen si els més rics i poderosos aportessin el que els hauria de correspondre. Aquí està la clau del problema. Mai els de dalt han volgut ajudar als de baix, sempre han cercar maneres d’escapolir-se de contribuir al bé comú. El que ells guanyen, de bones o males maneres, no és per compartir, és sols per ells. Si troben algun lloc per amagar el que tenen ho fan. No és nova, ni d’ara, l’existència de paradisos fiscals o de llocs amb una opacitat extrema per amargar el que convingui.

Dos llibres que es varen publicar no fa pas gaire: “Las islas del tesoro. Los paraísos fiscales y los Hombres que se robaron el mundo”, Nicholas Shaxson, ed. F.C.E., B.A. 2014; “La riqueza oculta de las naciones. Investigación sobre los paraísos fiscales”, Gabriel Zucman, Ed. Pasado & presente,  B-2014. El primer esgarrifa per la complexitat i extensió del fenomen, especialment impactant és el paper de la City de Londres en tot aquest obscur entramat; el segon, més de propòsits, per la dificultat (potser fins i tot ingenuïtat) de les solucions proposades. Evidentment, no hi ha gaires dificultats tècniques per controlar el fenomen, però sí evidents dificultats polítiques, la força dels rics i poderosos.

 Conclou Zucman el seu llibre: “Para girar la página del fraude en gran escala, el combate que debe llevarse a cabo no es solo una batalla entre Estados. Es sobre todo la lucha de los ciudadanos contra la falsa fatalidad de la evasión y de la impotencia a de las naciones.”

4 d’abril.