28 d’agost del 2017

Se’ns ha mort en Joaquim Llovet.

Crec que els mataronins podem dir-ho d’aquesta manera, de sentir la seva persona com nostra. Va ser ell qui fa molts anys va establir la nostra història com a comunitat. Des dels seus orígens fins a les acaballes del segle XX, tot passat per múltiples moments de la mateixa.

La seva obra “La ciutat de Mataró”, Ed. Barcino, B-1959-1961, va ser cabdal per fixar la història de la nostra ciutat, fet que ha estat reconegut de forma unànime. Posteriorment diversos treballs van anar construint una considerable obra historiogràfica, guardonada varies vegades amb el Premi Iluro, que va culminar amb el volum “Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània” editada per la llavors Caixa Laietana, MTR-2000. Amb posterioritat encara va guanyar un altre Premi Iluro. Amb tal motiu vaig fer una entrada que reprodueixo aquí a la que crec en aquest moment de dol que no hi he d'afegir res més.


Humil, discret, treballador, però rigorós en el seu treball com historiador, malgrat ser-ne d’una forma –diguem-ne- amateur, ja que no era la seva professió. Ens deixa la seva obra que la continuarem citant i recomanant a tots aquells que vulguin saber com hem arribat a ser el que som des dels nostres antiquíssims orígens. Els mataronins, amb reconeixement oficial o sense –fet que sempre va rebutjar- hem de donar-li les gràcies, Sr. Llovet, i recordar-lo.



28 d’agost.

22 d’agost del 2017

Offshore

Vaig preguntar al meu amic Joan, expert en novel·la negra, si havia llegit l’última d’en Màrkaris, “Offshore”:

-“Un final espectacular!, L’has llegit?”. La seva resposta va ser: “Crec que sí. És la de política ficció?”.
-“És el de represa l’economia grega”.
-“Sí, política ficció”, i llavors, la meva resposta va ser:
-“O no tant, ja saps que la realitat sempre supera la ficció”, i la seva resposta va ser una emoticona riallera.



Havent llegit temps enrere les obres de Nicholas Shaxson: “Las islas del Tesoro” i de Gabriel Zucman: “La riqueza oculta de las naciones”, no m’hauria d’haver sorprès el final de la darrera obra de Petros Màrkaris sobre el seu comissar Kostas Kharitos. En les últimes quinze pàgines es produeix el desenllaç, vol dir que com a bona novel·la policíaca et manté expectant fins al final. No sé si he fet mig “spoiler” al lligar el desenllaç amb les meves lectures anteriors, veient a més el títol de la novel·la, però la conversa entre el policia i el desconegut que el cita a la pastisseria Zonars, a Panepistemiu, per explicar-li d’on ve tot, podria no ser tant inversemblant com la ficció creada pel novel·lista per resoldre el cas.



Desprès de la tetralogia sobre la crisi grega, les darreres obres amb Kharitos, ara s’empatolla una pretesa represa de l’economia grega i n’intenta cercar les causes. Una mica positiu: el ciutadans en general tornen a sortir, els funcionaris policies els hi caurà un augment de sou, la seva família estan més optimistes, tots van millor o pretenen tenir millors expectatives, deixant enrere els durs anys passats, fins i tot en Zizis, el vell amic comunista, aconsegueix que l’administració es faci càrrec del seu improvisat alberg per necessitats. La continua “batalla” del comissari amb els seus superiors per continuar sent un tossut que vol arribar fins al final, i al final es topa novament amb la realitat, la dura realitat, i ha d’acceptar-la dient-li a en Mahmut: “Ets un bon pare”. Duríssim final, darrera pàgina.

La darrera conversa de Kharitos amb en Zizis, quan li explica tot el que ha descobert i li demana el seu parer, conté una petita digressió que m’ha agradat, és interessant i il·lustrativa.

-¿Veus aquella noia? – em pregunta.
-Sí, ¿i què?
-¿Com va vestida?
-Du una camisa i uns texans –li responc mentre intento entendre què em vol dir.
-Però no uns texans qualssevol –em corregeix-. Du uns texans esquinçats i plens de forats. A la meva època uns parracs així només els portaven els pobres dels barris on vivia. Ara els porten les jovenetes amb mòbil. La pobresa ha esdevingut moda, Kostas. Jo i uns quants més com jo ens hem passat totes una vida combaten la misèria, però algú l’ha convertit en moda i ha perdut el seu sentit. ¿Per què ens hem de preocupar per la pobresa, si està de moda? Però ni tu ni la teva filla aneu a la moda, simplement sou pobres. I els pobres ja no importem a ningú, això cal que t’ho fiquis al cap.

La conversa continua més sobre el tema dels parracs. Jo també m’hi vaig fixar en el mateix sentit i ho vaig escriure.


22 d’agost.

19 d’agost del 2017

No tinc por?

Sí, no ho he escrit amb el signe d’admiració (en aquest cas, d’afirmació) sinó d’interrogació (de dubte). Som conscients del que volem dir? Clar, llencem un missatge als violents de que no ens atemoriran, però som conscients del que això implica? A ells crec que els importa poc. Acceptem els riscs que comporta aquesta manifestació de voluntat? Sí, potser una mica superficialment hem acceptat que en el món d’avui no hi ha vida sense risc. I en el passat, no n’hi havia de risc?

De riscs n'hi ha de totes menes : alimentari, no sé pas què d’uns ous contaminats; bèl·lics, n’hi ha un que fa proves amb míssils amb caps nuclears (sí, ja ho sé, és a l’altra cap del món); climàtic, un temps que ja no és el que era; de privacitat, no sabem pas quines dades fornim nosaltres mateixos a no sé qui i què en fa; de mobilitat, per carreteres, aeroports, amb bicicleta...; de seguretat, robatoris, ensurts, ocupacions; podem anar-ne afegint més. Viure és viure amb risc, com sempre. Però, ara no érem més civilitzats? Doncs resulta que potser no tant com ens creiem. 

Dels que hi afegim, el terrorisme internacional. Podia passar, ens ho havien advertit, ha passat. Avui estem encara consternats del que ha passat a casa, com ja havia passat en altres indrets. N’hem rebut una sagnant mostra. Ho plorem, i demà a continuar. No tinc por!, però, vés a saber, si demà passat algun d’aquests riscs amb els que hem de conviure no ens colpeja, directament o indirectament, però colpeja al cap i a la fi. Les probabilitats..., sí són baixes, molt baixes, però no per això podem anar tranquils pel món, per aquest món nostre, d’avui.

Ahir ens van deixar una osca en el nostre cor. Segons la sensibilitat de cadascú, demà en poden deixar una altra i demà passat i l’altre. Tot això sense oblidar que som uns privilegiats als qui de moment, de moment potser, no ens trauran el cor de cop com succeeix a tanta gent arreu del món en circumstàncies (riscs) molt més difícils de les que vivim nosaltres.

Construir la seguretat total és un propòsit impossible, però els rics ho tenim millor que els pobres per acostar-nos-hi. Treballem-hi ja que tenim recursos per a fer-ho, aprofitem-los.



                              

19 d’agost.

16 d’agost del 2017

Samarretes (T-shirts)

Les samarretes han esdevingut ja fa temps unes peces de tot portar per qualsevol edat, sexe i condició. Se’n fan per tot i arreu. Les diferències estan en el gust de casdescú que les porta, especialment en el seu estampat. Trobar-ne d’originals no és gaire difícil, sobretot si les cerques una mica. També són un record senzill de les vacances o dels viatges que no necessàriament han de fer referència directa al lloc concret.

A Menorca, els creadors de la Finestreta han escampat les seves per tota l’illa, fent-ne quasi bé un símbol, al menys així m’ho ha semblat, encara que pel que veig a la xarxa també en assorteixen a altres llocs d’estiueig. Són ben originals i agradables.


Recorrent els  mercats ambulants que hi ha, especialment a partir del capvespre, pels pobles de s’illa, a més dels productes de gastronomia local i de les botiguetes d’artesania diversa, pots trobar alguna samarreta de disseny interessant com les que presenta Moustacheboy , que pel que sembla són de Granada.


Com que me’n he d’estar dels productes de gastronomia típics menorquins: sobrassada, carn i xulla, botifarró, formatges, pastissets varis ... (malgrat que els he degustat en l’estada) no n’he portat cap, com tampoc cap “bòtil” de gin Xoriguer ja que aquí se’n troba a molts establiments. Les samarretes han estat l’únic recurs per tenir un record que durarà uns quants anys com altres comprades a d’altres indrets que m’acompanyen quan arriba el bon temps.


Feia 32 anys de la nostra darrera estada a Menorca, llavors amb els fills petits. Ara hi hem tornat amb la filla i els néts, més les nebodes i nebodetes i les respectives companyies. De la primera vegada, aquesta més llunyana encara, 48 anys, de quan el meu germà hi va anar a fer la "mili", ha plogut molt, però malgrat els canvis en l’estructura econòmica i social de l’illa i del món, han aconseguit mantenir-la prou bé, tot i que al mes d’agost es nota que és el punt àlgid de les vacances estiuenques.


16 d'agost.