31 de desembre.
31 de desembre del 2012
29 de desembre del 2012
Tornar-hi.
Després de quasi bé quatre mesos, avui he
tornat a pujar a la bicicleta i pedalar una estona. Sí, clar, a les sessions de
rehabilitació faig una estona de bicicleta estàtica, però no és el mateix.
Sentir el vent, mirar el paisatge, anar endavant,...
Començar en pla, pel Passeig Marítim, uns
cinquanta minutets seguits, sense forçar. De mica en mica en faré més, en
temps, en distància, en esforç. Diuen que els faré millor ara amb els circuits
arranjats i amb menys pes.
L’any vinent hauré de fer de més el quilòmetres
que m’han quedat pendent aquest any que ja s’acaba. El recordaré com l’any de
la reparació de la màquina.
28 de desembre.
24 de desembre del 2012
Melangia nadalenca.
Avui, el dia s’ha llevat amb una boira costanera que s’ha
enganxat als turons i que ha deixat un ambient gris i humit en contrast amb el
radiant espai d’ahir. Molta circulació, suposo de gent que té pont i l’aprofita
per fer les darreres compres abans de festes. Són dies, aquests nadalecs, amb
records d’altres temps, dels que ja no ens acompanyen, d’històries passades que
va quedant enrere. Els carrers es buidaran aviat aquest vespre i qui més qui
menys ho celebrarà d’alguna manera.
El diari porta la notícia del traspàs d’en Ceferino Díaz,
company gallec, economista de la mateixa edat, amb qui compartirem il·lusions i neguits durant
un temps, no fa pas gaire. Estava malalt, ho sabíem, però ara que se’n ha anat
el recordo afectuosament.
Em ve al cap la vella cançó d’en Raimon:
Som una llum que s'enfuig, som una llum que
s'apaga, som una llum que no és llum, som el gran fum de
la terra.
21 de desembre del 2012
Anem (o, van) probablement cap enlloc.
La força política guanyadora a les eleccions,
CiU, consolida amb el pacte que ha possibilitat la reelecció del President Mas
el seu canvi estratègic que va decidir adoptar per l’avançament electoral.
Possiblement no tenia altra sortida que la que ha pres pactant amb ERC, ja que
havent optat a les eleccions decididament per la via soberanista, o independentista,
no podia pas ara renunciar-hi sense quedar en entredit.
Però aquesta opció col·loca a CiU lluny dels
seus pressupòsit històrics. No només en relació al procés nacional sinó,
bàsicament, amb els seus postulats econòmics. De partit “bussines friendly”, a
adoptar posicions esquerranes que sempre havien estat anatema per a ells. Al
final, per necessitat de salvar la cara davant la relliscada que va representar
la consulta electoral, no els ha quedat més remei que acceptar-ho tot: una
bandera que mai ha estat seva, l’estelada, un crit de guerra que tampoc era
seu, “In, inde,....”, un trencament amb “Madrid” absolutament nou a la seva
història, i uns postulats econòmics allunyats de la seva relació tradicional
amb l’empresariat català (allà on fa quatre dies defensava a mort la supressió
del impost de successions ara se’l ha d’empassar).
Segurament no tenia altra sortida, però és una
sortida galdosa, amb els pont trencats amb les altres forces polítiques, amb un
Govern de Madrid decididament hostil que té majoria absoluta, amb la malfiança
notable entre els propis que li donen suport, dins i fora, amb la impressió
generalitzada d’inestabilitat i incertesa, i tot això en mig d’una crisi
econòmica horrorosa amb gran patiment a la ciutadania i que ha situat a les
finances de totes les administracions públiques a punt de l’ensulsida i als
peus dels mercats financers.
Ara començarà un període en el que s’intentarà
des del Govern i des del Parlament trobar una ruta per aconseguir fer el camí
cap al dret a decidir per assolir un Estat propi dins el marc europeu amb
l’hostilitat d’uns, el desistiment d’altres, la perplexitat de molts, de dins i
de fora, i les corredisses i retrets entre protagonistes del intent. Rebotant, cops de cap contra les
parets del recargolat laberint on s’han
instal·lat, cercant una dificultosa sortida si és que es troba. Fins que caldrà
adonar-se de la força real que es té per intentar un canvi i acceptar que poca.
Tot canvi substancial dels marcs polítics es
fa per imposició revolucionaria i/o per renúncia dels contraris. Voluntat de
canvi és possible que es cregui que hi és, però s’ha de constatar fins a on. Voluntat de
renúncia no es veu per enlloc i es certa. Això no va enlloc, encara que potser
alguns, els que ara governen, necessiten temps per constatar-ho. Mentre tant,
quin espectacle!
21 de desembre.
16 de desembre del 2012
Explicació.
“Brunetti siempre había dado por sentado que
mucha gente actuaba movida por la avaricia. La lujuria o los celos podían
llevar a alguien a cometer impulsivos actos de violencia, pero para explicar la
mayoría de delitos, sobre todo los que se cometían a lo largo del tiempo, la
avaricia era una apuesta segura.”
En aquestes alçades de la pel·lícula la trama
ja és evident. El què ha passat, i les seves conseqüències són motiu de poca
discussió, malgrat el cinisme amb que les expliquen alguns, pocs, i la
resignació, o indignació, amb que les entomen els altres, la majoria.
“La gran estafa consiste en presentar la causa
y origen, la premisa, vaya, de la Gran Depresión Española, en la gestión despilfarradora
de nuestras finanzas públicas. Es una estafa. Intelectual y material.
....
Lo que llevó por delante estas finanzas
públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la
recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por
desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo
explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom inmobiliario alimentado
por la deuda privada financiada a su vez por una movilización de fondos
extranjeros sin precedentes hacia España.”
Ernesto Ekaizer: “Indecentes.
Crónica de un atraco perfecto.” Ed. Espasa. B-2012.
16 desembre.
13 de desembre del 2012
Aforisme.
"Una persona se siente joven mientras perciba que su futuro pesa algo más que su pasado."
Jorge Wagensberg. "Más árboles que ramas" Tusquets ed. B-2012
13 de desembre. Que Santa Llúcia ens conservi la vista!
12 de desembre del 2012
Conversa.
-“Oye, Ramón, ¿Cómo lo ves?”
-“Y, ¿Qué se os ha perdido por aquí?”
-“Nada, que vinimos a ver las
exposiciones que echan en los Museos. La de Botero, con sus formas y
colores, y la de Schiele con su visión desgarrada de la vida. La burguesía bilbaína
aun tiene dinero para comprar un Cranach.”
-“Bueno, la burguesia... Será el Banco
que vete a saber de quien es.”
-“Cuidate, Ramón, que aquí al lado
de la ría hace mucha humedad.”
-“Gracias, Manel. Saludos. Ya sabes dónde me tienes siempre. Agur.”
12 de desembre. Guaita, el 12 del 12 del 12!
3 de desembre del 2012
Tristesa.
El panorama que ja es comença a veure pels
carrers fa pronosticar que no vindran aquells dies potser artificialment
alegres que caracteritzaven el Nadal. En comparació, els dies que venen sembla
que seran tristos. Les notícies ens parlen de que, clar, els que s’ho estan passant
malament, per la manca de feina i/o per les retallades, no estan per gaires
celebracions, i molts d’altres, que viuen inquiets, estan esporuguits. Sí, hi
hauran lluminàries, arbres, pessebres i cançonetes nadalenques, gent als
carrers i estímuls de tota mena per celebrar les festes. Però hi ha quelcom a l’ambient
que fa preveure que aquestes seran tristes. Quedarà més palesa l’espiral depressiva
en que ens estem enfonsant.
És trist també veure que ningú proposa
sortides, si és que n’hi ha. Què
se’ls pot dir a la gent? Això va per llarg, estem retrocedint. Potser el
que no volem és acceptar que el problema varen ser els anys de fals creixement
que ja anem deixant enrere. Tothom hi va guanyar llavors: més feina, més despesa, més
activitat, creixement a dojo! Particulars, empreses, administracions públiques,
... Ara, hem de tornar al punt de partença, de deu anys abans, com a mínim, i
ens costa assumir que no som tant rics com pensàvem i volíem i que som més gent
acostumada a viure bé i que no ho volem deixar.
La ciutadania remuga, uns amb cridòria, d’altres
amb resignació. Costa d’acceptar la realitat. Costa de dir-la. Especialment
quan s’intueix que els bells temps i els bells somnis no tornaran, sinó que se’n
acosten uns de nous més insegurs i més descarnats, en els que caldrà
espavilar-se per no quedar ressagat a l’atzar de les noves circumstàncies. Les
desigualtats, i molt especialment el seu increment, comportarà una tensió social
que veurem fins on podrà ser assumible. Quina por! Quina tristesa.
3 de desembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)