Una situació endimoniada.

Primer incrèduls, més endavant sorpresos i contents, anàvem veien com a cada actualització dels resultats de la participació electoral augmentava la possibilitat de que la nostra candidatura, la socialista, quedés per davant de totes les altres que es presentaven.

El vot nacionalista majoritari, el de CiU, es fragmentava rebentat deixant-nos pas. Els nous grups emergents, malgrat la  radicalitat del uns i la ambigüitat dels altres, es feien un forat. Els partits tradicionals s’esvaïen, però al final totes les llistes treien representació per minsa que fos.

Sembla, a primer cop d’ull, que Ciutadans es menja la dreta, que Volem pesca de l’esquerra (i potser de PxC?), els nacionalistes, malgrat pujar de 9 a 11, (a costa dels socialistes?), es barallen entre ells.... Bé, tot això ja ens ho diran els politòlegs que faran anàlisis més acurats.

Un consistori amb nou grups polítics (o representats de nou opcions polítiques, ja que no sé si és pot dir grup al de sols un component o dos, com quatre que n’hi haurà). Nosaltres per davant amb 6 regidors, 6 de 27. Un trencadís fruit d’una societat masegada, descol·locada i desorientada.

Sempre he pensat que no és el mateix, en unes eleccions, quedar el primer que guanyar-les. Pot semblar-ho, però no és el mateix. Són les conseqüències d’un sistema de representació proporcional pur com és el de les municipals a casa nostra. Crec que hi ha sistemes millors, millors per la governabilitat.

Què han dit els ciutadans/es que han anat a votar? Doncs, això, que aquestes són les seves preferències. I la governació posterior? D’això no n’han parlat, aquest no és pas el seu problema, és el problema dels que han aconseguit representació. Que s’espavilin! I si no s’espavilen?, doncs ja ho veurem més endavant i ja ho tornarem a pensar d’aquí quatre anys. Per tant la pilota està en mans dels electes.

Deixem ara de banda, és motiu d’un altre anàlisi, els que no van anar a votar, es vàren abstenir, percentatge considerable, gairebé la meitat, el 46,2%, sols sis centèsimes menys que el 2011.  Això ja és post municipalisme, del que crec que cal parlar més extensament d'una forma més assossegada.

Tornem la mirada a la governabilitat. El ciutadans/es han dit que volen un govern fort? No, certament, ells sols han expressat les seves preferències en virtut, segurament, d’altres coses que no són pas la gestió municipal, ni la passada ni la futura. El procés sobiranista, per exemple, ha pesat fort, fragmentant el vot tradicional de CiU. La situació econòmica i la corrupció han ensorrat al PP i permet treure el cap als emergents, uns radicals, VM, i uns força indefinits encara, C’s, que han xuclat de tothom. ICV es queda sense escala  penjat de la brotxa, la bombolla del PxC s’ha desinflat molt. El PSC, perdent vots i regidors (de 8 a 6), però mantenint la majoria dels seus votants tradicionals, ha quedat al capdavant. L’èxit de la candidatura d’en David Bote ha estat el saber resistir la volatilitat dels canvis previsibles.

Podia passar, era una possibilitat evident, no tant sorprenent com alguns diuen, i ha passat. S’especula molt amb extrapolacions que poden ser encertades o no.

Com a les eleccions del 2011, el primer al capdavant ho ha estat pels problemes que ha afrontat i s’ha ficat el seu principal adversari. Llavors va ser el propi PSC, ara ho ha estat CiU.

I ara què? No ho sé pas. Aquest és el quadre que en resulta de tot plegat, opinable com tot, fins jo mateix en tinc dubtes*, atenent més a factors extra municipals que crec que són els dominants. 

*la posició l’he marcat segons el que penso, però amb dubtes.

PSC: referèndum pactat i acordat, fórmula que ara per ara no té gaire acceptació.

CiU: fins a on la seva aposta independentista?

ERC: la seva social democràcia està per veure.

C’s: son una capsa tancada. Liberals?

VM: es pot amorosir la seva radicalitat?

CUP: són els més definits, però emmotllables?

PP: al ser ara l’ase dels cops estan obligats a redefinir-se. Cap a on?

ICV: amb un historial previsible i de confiança, però cap a la irrellevància.

PxC: el seu caràcter xenòfob els defineix també molt bé.

I no ho oblidem, tots atrapats en la voluntat d’incidir sobre una cosa que les administracions locals no hi tenen gaire capacitat: la situació econòmica. 

El perquè són dominants en unes eleccions locals els factors extra municipals també és part del post municipalisme que caldrà analitzar a part. No hi ha cap bloc central, ni cap altre alternatiu que no ho sigui, per fer majories. Hi ha massa posicions als extrems fetes de bocins. Qui afluixa primer? S’ha radicalitzat tot massa per de bones a primeres fer-se enrere, i amb noves perspectives electorals per ben aviat. Generositat, de què, de qui i per què i per qui?

Amb aquest panorama, com es pot arribar a acords? Si els que estan als extrems del quadre no mouen les seves posicions això no anirà. Si les radicalitats no s’esmorteeixen no hi haurà forma de pactar res. Si no s’apleguen entorn d’una centralitat més ample això esdevindrà una lluita de tots contra tots. Potser també és un element del post municipalisme.

25 de maig.

Tancament de campanya.

No, no és pas el túnel del temps! He tornat a tancar una campanya de la candidatura socialista a les eleccions locals a Mataró. M’han demanat, i jo he accedit, a fer de presentador del darrer acte de la campanya a la Plaça Occitània. Bé, m’ho han dit quan he arribat al lloc de l’acte i no m’ha costat gens improvisar quatre paraules per presentar a la Núria Moreno i al cap de llista en David Bote.

Estava en un lloc molt estimat per mi, ja que una operació urbanística impecable, la urbanització de la sènia de can Nonell, va possibilitar al seu temps, a més de l’aprofitament residencial, l’espai d’equipament per la biblioteca Pompeu Fabra i la plaça pròpiament dita. Desprès, al fer la biblioteca, aquesta va anar amb una façana de plaques fotovoltaiques que permeten fer electricitat, tot un experiment llavors del savi Lloret; a un costat de la plaça s’hi va instal·lar un conjunt escultòric d’en Jaume Simon, un artista local; més endavant es va excavar la plaça per fer-hi un aparcament soterrani amb tot el problema que va representar salvar -per la demanda ciutadana- els grans plàtans que hi havia i tornar-los-hi a col·locar.

Ara m’ha tocat, volgudament i conscient, donar el relleu públicament als que encapçalen la llista socialista. Ho he fet al sí del partit, a l’assemblea en que es va aprovar la candidatura; en l’acte de la presentació pública de la mateixa, en un altre lloc també molt estimat, el nou Parc Central; i en un parell d’actes de campanya: un esmorzar amb empresaris i emprenedors al Tecnocampus i en un petit acte públic de reflexió política (que també hi ha de ser en tota campanya, al menys pels socialistes), i en el tancament.  El que m’han demanat. No he volgut interferir en res, ni en el programa, ni en la llista, ni en el disseny de la campanya. Ja no em toca, és feina dels que ara hi ha al capdavant. Si m’han demanat alguna cosa i estava a la meva ma fer-la, doncs bé, sinó, ja res més.

Crec que estic fent el que he de fer. El temps d’estar al davant ja m’ha passat, vaig ser-hi molts anys. Ara, és un temps senatorial, de sènior, d’aconsellar si t’ho demanen, d’opinar de portes endins, de reflexionar, no pas sobre la feina feta ja que no hi ha gaire a reflexionar, està a la vista, sinó sobre l’evolució de la societat i del teu entorn. La ciutat ja no és el que era fa trenta sis anys al moment de les primeres eleccions de la represa democràtica, però no només per l’acció del treball fet per les institucions en aquests anys, sinó principalment per l’evolució econòmica i social. Estem de ple en una societat post industrial amb totes les seves conseqüències bones i dolentes, la immigració és d’uns altres llocs, fins i tot tornem a tenir emigració, la societat de la informació i la comunicació ha capgirat les relacions socials i l’espai públic. Cal adonar-se que les receptes del passat són ja passades i que cal mirar el món amb d’altres ulls. I cal mirar-se a un mateix i acceptar que en aquests nous temps pots ser un nàufrag, un marginal o un resistent, però ja no un actor principal. Fem confiança a la gent jove, tot plegat tenen la mateixa edat de quan jo vaig començar, ells tenen tot el dret de construir el seu futur. 

Demà aniré a votar la llista socialista que a Mataró encapçala en David Bote, segur que l’encerto.

23 de maig, jornada de reflexió de les eleccions locals del 2015.

Europa

Aquests dies rememorem els setanta anys de l’acabament de la Segona Guerra Mundial en territori europeu, i també el dissabte commemorarem al dia d’Europa que pretén celebrar el procés de la seva construcció com a unitat política per superar precisament els estralls dels endèmics enfrontaments entre les seves comunitats al llarg dels segles i especialment els extremadament virulents dels darrers cent anys.

Espanya, situada a la perifèria dels assumptes europeus des del final de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII, es va mostrar decididament europeista quan es va anar consolidant el procés de la construcció europea que ha acabat en la instauració de la Unió. Era la nostra esperança de convertir-nos en una democràcia homologable i a més poder gaudir dels beneficis econòmics que se’n derivarien de pertànyer a una comunitat més rica i que ens podia ajudar. Val a dir que ho vàrem aconseguir i que la nostra integració va ser positiva, no ho dubta pas ningú.

Però ara que la història ha entrat en altres viaranys per l’impuls de la globalització i la financiarització de l’economia tot trontolla, fins i tot el procés europeu que semblava que seria irreversible. Els ciutadans, no solament els d’aquí, sinó els d’arreu d’Europa, es mostren desencantats. Segurament és molt difícil la seva reversibilitat, però no és pas impossible. Podem veure en el futur moltes coses, res ens assegura que tot estigui ben afermat i que no hi hagi retrocessos.

Però a nosaltres, la situació actual ens agafa sense una de les motivacions principals de la construcció europea, el record dels sagnants enfrontaments i patiments que van ocasionar les guerres, la Primera, la Gran Guerra, i la Segona.

Keith Lowe en la seva obra “Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial” Ed. Galaxia Gutemberg, B-2012, ens explica que si bé la guerra es va acabar a territori europeu el maig del 1945, les seves conseqüències es van allargar més temps i més enllà dels afers militars. No solament la reconstrucció del territori devastat, sinó les neteges ètniques subsegüents, els patiments dels més febles, dones i nens, les guerres civils que van sortir a la superfície, la imposició de sistemes polítics  al marge de la voluntat dels ciutadans,  les venjances contra ocupants i col·laboradors, els intents de revoltes reprimides, el tractament dels vençuts,... La dècada dels quaranta va representar un gran retrocés no solament per les destruccions físiques sinó també pel desastre moral i humà que va comportar.

“La verdad es que la ciénaga moral que produjo la guerra no respetó a nadie. Todas las nacionalidades y todas las creencias políticas –en grados muy distintos, por supuesto- fueron víctimas y autores simultáneamente. Si a los historiadores aún les cuesta contemplar estos temas en las muchas y diversas tonalidades de gris necesarias para comprenderlos adecuadamente, entonces es tal vez inevitable que en su momento la mayoría de la gente, herida todavía en lo más vivo por los acontecimientos de la guerra, solo fuera capaz en general de ver las coses en blanco y negro. La polarización política y nacionalista que en ocasiones seguimos viendo hoy día era, en 1945, tan intensa como ubicua.”

“El inmediato período de postguerra es una de las épocas más importantes de nuestra historia reciente. Si la Segunda Guerra Mundial destruyó el Viejo Continente, su período inmediatamente posterior fue el caos cambiante del cual se originó la nueva Europa. Fue durante esta época violenta y vengativa cuando muchas de nuestras esperanzas, muchas de nuestras aspiraciones, de nuestros perjuicios y rencores cobraron forma. Quienquiera que desee verdaderamente entender Europa como es hoy en día, tiene que comprender en primer lugar lo que pasó allí durante este período de formación decisivo. No sirve de nada evitar las dificultades o los temes sensibles, ya que son los verdaderos ladrillos sobre los que se ha construido Europa.”

Sortosament els països, les seves administracions, els seus ciutadanes, van aconseguir refer-se i assolir uns nivells de benestar impensables tant abans de començar les conteses militars com els que es podien albirar al acabar-les. Aquest record (que no hem d’oblidar malgrat que nosaltres no hem compartit), tant el del punt de partença com el del camí recorregut cap endavant, és el que fa mantenir l’esperança de que ens en sortirem –tots els europeus- per continuar caminant junts , deixar per sempre enrere els mals sons i viure en Pau i Prosperitat.

 Pablo Picasso, "Dora i el Minotaure", 1936.

6 de maig.