20 de febrer del 2024

El turisme avui.

 

He dedicat unes quantes entrades al turisme. És un tema que fa temps que hi dono voltes, amb curiositat, amb preocupació,...

Fa uns sis anys, al Grup de Reflexió que teníem llavors, vaig fer de ponent del tema a partir d’un llibre de Pedro Bravo “Exceso de equipaje”.

https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2018-sobre-el-turisme-i-els-seus.html

Quan la pandèmia (qui es recorda hores d’ara del que va representar la pandèmia i tot el que es va dir que comportaria?) també en vaig escriure força. Res del que vaig intuir ha succeït, sinó tot el contrari. La gent sembla que fa els possibles per sortir de casa seva i anar-se’n a veure món. Allà on sigui, com sigui. Una oferta a l’alça que satisfà una demanda també a l’alça.

Darrerament he anat a Barcelona alguns dies i he quedat sorprès (i corprès) de les multituds de turistes que envaeixen els seus centres més emblemàtics: el modernisme, el casc antic, el Passeig Marítim,... gent de tot arreu del mon, gent de totes edats i condicions, gent, gent...


(Dissabte al migdia, 17 de febrer, a la Barceloneta)

No m’agradaria estar a la pell dels gestors de la ciutat, de la seva administració, que progressivament, si, d’una forma cada cop més potent, van envaint l’espai públic amb tot el que comporta: Habitatge, circulació, restauració, comunicació, neteja, ...i ara també la sequera

Això té aturador?, bé, abans de tot, algú vol que això s’aturi? No sols aquí a Barcelona, suposo que a altres ciutats semblants, capitals o no, passa el mateix. Recorro mentalment el que jo també he fet als darrers temps: de Lió a Florència, de Praga a Estocolm, de Madrid a Berlin.  Si jo també he estat “turista” envaint com qualsevol altre  aquests espais públics, visitant museus, anant als restaurant típics, guaitant pels seus carrers i places emblemàtiques.

Però, ara, quan hi penso a casa meva, veig un monstre (bé, potser per molts no n’hi ha per tant) que no para de créixer i que canvia el paisatge urbà d’una forma considerable.

Però llavors, em ve al cap una pregunta: És possible aturar-ho i/o revertir-ho? Ho veig molt difícil. Tant del cantó de l’oferta com del cantó de la demanda. Acaben de botar un vaixell de vacances per 10.000 persones amb tot el que deu comportar per fer-ho anar. Però quantes poblacions tenen aquesta magnitud? Les propostes per anar amunt i avall cada cop són més espectaculars: vagi a qualsevol capital, un cap de setmana, per quatre rals. Quatre rals pels que els tenen, que com que és un import reduït arriben a molta gent. I no diguem si això s’obre, com es veu mirant les cares pels carrers, als orientals (no em feu dir de quins països) que n’hi ha molts i tenen ganes de viatjar també.

Alhora, gent jove que a cap edat s’han acostumat a moure’s. Dels viatges de finals d’estudis secundaris al seguiment d’alguna celebració musical o competició esportiva. Que n’hi van pocs relativament a cada esdeveniment..., sí però n’hi ha molts d'esdeveniments. La classe treballadora de l’època dels meus pares anaven de “viatge de nuvis” a Montserrat. Nosaltres, fa cinquanta anys, ja vam anar a París. Ara ja no cal “viatge de nuvis”, de què... Qualsevol edat i qualsevol circumstància és bona per anar-se’n a fer un vol uns dies a una destinació propera o llunyana.

No hi veig aturador, ans al contrari. És un potent i puixant sector econòmic que fa créixer el P.I.B., l’ocupació, la satisfacció de les masses. Tornarem a mesurar el nombre creixent de visitants , l’aportació a l’economia, tot el que gira en torn al turisme. I celebrarem que sigui un dels nostre principals motors econòmics, molt més enllà del tradicionals.

Fins a on? Fins a quant? No ho sé. Em dona la impressió que això no pot continuar creixent  d’aquesta manera,  però no sé veure què és el que pot provocar un canvi. I si aquest canvi s’esdevé, què comportarà? Hem viscuts reconversions: de societat agrària a industrial, d’industrial a serveis, ara de serveis a... Moviments de població, reestructuracions territorials, canvis en la composició social de les comunitats,...

Tinc la impressió que estem en una embogida cursa cap a no sé pas on, endavant?, que penja de fils molt prims. Com repercuteix tot això en la política, en la societat...? Algú deu estar-hi pensant, amb quin propòsit...

20 de febrer.

7 de febrer del 2024

D’aquí, d’allà i de més enllà.

 

Quatre lectures seguides sobre un dels temes més transcendents i d’actualitat del nostre món: el canvi climàtic, o com li vulgueu dir, emergència, crisis, desastre,... Potser n’he fet un gra massa d’aquesta petita immersió en el tema.

Em va atreure primer el llibre de Tim Jackson: “Postcreixement. La vida després del capitalisme”, ed. Arcàdia, B-2022, amb un pròleg de Joan Martínez Alier.

https://www.arcadia-editorial.com/llibres/postcreixement/


Entremig se’m va creuar el de Jason Hickel: “Menos es más. Cómo el decrecimiento salvarà el mundo”, ed. Capitan Swing, M-2023, recomanat pel Financial Times com a llibre de l’any 2021.

https://capitanswing.com/libros/menos-es-mas/



Vaig tenir coneixement de l’obra de Enrique Santiago: “Contra el mito del colapso ecológico. Por qué el colapsismo es una interpretación equivocada del porvenir y como formular un horizonte de transición transformador”, B-2023.

https://arpaeditores.com/products/contra-el-mito-del-colapso-ecologico


Em va atreure de la taula de novetat de la llibreria el llibre de Joan Vila: “La fi de l’abundància. Creixement sostenible o decreixement estable? Cap a un benestar eficient i frugal”, Icaria ed., B-2023.

https://icariaeditorial.com/novedades/4785-la-fi-de-labundancia-jon-vila-788419200884.html


El meu respecte als autors que afronten un tema de gran abast i actualitat, molt punyent i polèmic per segons qui. Crec que a grans trets van en la mateixa direcció: anem malament i és difícil corregir-ho.

Primer la situació: estem consumint més recursos dels que tenim i a més en llencem més de les que podem suportar.

Segon: qui és el causant? Un sistema econòmic en el que sols preval el benefici econòmic d’uns quants en perjudici de la majoria.

Tercer: quines conseqüències té aquest desastre? Que si no l’aturem ens anem cap el precipici, primer alguns més que d'altres i després tots plegats. La Humanitat en perill, cap a la seva extinció.

Quart: hi ha solucions? Sí, però no van en la línia dels interessos dels explotadors i els que haurien d’aturar-ho els és molt difícil. Manca de poder real, desconeixement, obnubilació provocada...

El d’aquí: Joan Vila. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Vila_Simon És un enginyer i empresari gironí (suposo que petit o mitjà, ja que està a la PIMEC) del que m’ha interessat l’explicació de la paradoxa de Jevons. https://ca.wikipedia.org/wiki/Paradoxa_de_Jevons

Si l’objectiu final és la recerca de més beneficis econòmics, les millores que es vagin introduint en el sistema comportaran que es produeixi més i més sense pensar que potser no és del tot necessari, però evidentment aquest és un tema que no es té en compte.

“El plaer és curt, la felicitat és llarga. El plaer és visceral, la felicitat és intangible, de bellesa etèria. El plaer és prendre, la felicitat és donar. Al plaer s’hi por arribar amb substàncies, a la felicitat no. El plaer s’experimenta en soledat, la felicitat en grups socials. Els extrems del plaer porten a l’addicció, sigui de substàncies, o de conductes: no existeix l’addicció a un excés de felicitat.”

El d’allà: Emilio Santiago. https://climatica.coop/entrevista-emilio-santiago-colapso/

És un gallec, científic amb plaça al CSIC, doctor en Antropologia,  activista eco social i militant i assessor de Mas Madrid

Al anar llegint el llibre pensava: Benvingut a la política.

M’ha donat la impressió que l’obra recull les batalles dels grups ecologistes radicals i a l’esquerra de l’esquerra, no sé si sols centrades a Madrid o arreu. Ell és positiu, crec que pot haver-hi solució i que cal no deixar-se caure en derrotismes. És difícil, sí, però no impossible.

“El ecologismo está hoy dividido por numerosos debates, corrientes y propuestas. Existe un mínimo común compartido en el diagnóstico y un amplio abanico de opciones respecto a qué se debe priorizar y cómo podemos conseguirlo.”

“En este punto del cortísimo siglo XXI, y aunque no todo valga, y contemos con experiencia suficiente para que unes apuestas sean más series que otras, es Bueno partir del hecho de que, en términos de voluntad transformadora, mucho es lo que suma y poco lo que resta.”

Els de més enllà: de Tim Jackson ja en tenia coneixement, deu anys enrere vaig llegir “Prosperidad sin crecimiento. Economía para un planeta finito”. És un economista ecològic anglès https://ca.wikipedia.org/wiki/Tim_Jackson molt reputat. Amb el creixement continuat no anem enlloc, bé, sí, al desastre.

“Les persones que volen el canvi tendeixen a no tenir poder. Les que tenen el poder tendeixen a no voler canvis. Les possibilitats que hi hagi alguna mena de canvi depenen de la distribució de poder codificada en normes socials. Les normes socials estan a mercè de l’estat. La mercè de l’estat depèn inherentment de quin és el seu mandat. El mandat forjat per la democràcia occidental és molt especial. El poder polític està incòmodament lligat a proporcionar creixement econòmic.”

“La legitimitat del pacte social forjat al gresol del capitalisme depèn fatalment d’una promesa falsa: que sempre n’hi haurà més i més per a tothom. Aquesta promesa, al seu torn, és massa fàcil de corrompre amb les dinàmiques del poder polític.”

El darrer també és anglès, però entre altres coses també és catedràtic a la Autònoma de Barcelona. Jason Hickel https://revistaidees.cat/autors/jason-hickel/ també molt reconegut. El P.I.B. com a mala mesura del benestar, tot pel creixement, però no ens desempalleguem d’aquest indicador.

“Está claro que la gente vive mejor ahora que en el pasado, y parece razonable pensar que es gracias al crecimiento. Actualmente, sin embargo, los científicos y historiadores están poniendo en cuestión este relato. Hemos descubierto que, por increíble que parezca tratándose de un discurso tan arraigado en nuestra sociedad, la base empírica que lo sostiene es muy poco sólida. Resulta que la relación entre el crecimiento y el progreso humano no es tan evidente como pensábamos. Lo que importa no es el crecimiento en sí mismo; lo que importa es qué producimos, si la gente tiene acceso a los bienes y servicios esenciales y cómo se reparten los ingresos. Y, una vez superado cierto umbral, un mayor PIB no es absoluto necesario para mejorar el bienestar humano.”

“En el fondo, eso que llamamos “la economía” es nuestra relación material con otros seres humanos y con el resto del mundo viviente. Tenemos que preguntarnos: ¿cómo queremos que sea esta relación? ¿Queremos que se caracterice por la dominación y la extracción? ¿O queremos que se caracterice por la reciprocidad y el cuidado?”

 

Bé, ha estat una incursió en un tema de gran actualitat i transcendència com deia al començar. Miro al meu voltant, veig les notícies de cada dia, penso en el que faig jo mateix,... i m’adono de la complexitat en la que ens movem i la dificultat de canviar el rumb de la nau. No sé pas si ens en sortirem, si podrem viure d’una forma diferent, si acceptarem la frugalitat i el decreixement. No ho sé pas.

Malgrat tot, Tim Jackson al final del seu llibre escriu una frase que m’ha agradat molt:

“Però a la falda de les muntanyes freqüentades pels déus hi ha camins fressats que fins i tot els mers mortals poden seguir.”

Ara he de canviar de registre i esventar-me una mica.

 

7 de febrer.