He dedicat unes quantes entrades al turisme. És un tema que
fa temps que hi dono voltes, amb curiositat, amb preocupació,...
Fa uns sis anys, al Grup de Reflexió que teníem llavors,
vaig fer de ponent del tema a partir d’un llibre de Pedro Bravo “Exceso de
equipaje”.
https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2018-sobre-el-turisme-i-els-seus.html
Quan la pandèmia (qui es recorda hores d’ara del que va
representar la pandèmia i tot el que es va dir que comportaria?) també en vaig
escriure força. Res del que vaig intuir ha succeït, sinó tot el contrari. La
gent sembla que fa els possibles per sortir de casa seva i anar-se’n a veure
món. Allà on sigui, com sigui. Una oferta a l’alça que satisfà una demanda també
a l’alça.
Darrerament he anat a Barcelona alguns dies i he
quedat sorprès (i corprès) de les multituds de turistes que envaeixen els seus
centres més emblemàtics: el modernisme, el casc antic, el Passeig Marítim,...
gent de tot arreu del mon, gent de totes edats i condicions, gent, gent...
(Dissabte al migdia, 17 de febrer, a la Barceloneta)
No m’agradaria estar a la pell dels gestors de la ciutat, de
la seva administració, que progressivament, si, d’una forma cada cop més
potent, van envaint l’espai públic amb tot el que comporta: Habitatge,
circulació, restauració, comunicació, neteja, ...i ara també la sequera
Això té aturador?, bé, abans de tot, algú vol que això s’aturi?
No sols aquí a Barcelona, suposo que a altres ciutats semblants,
capitals o no, passa el mateix. Recorro mentalment el que jo també he fet als
darrers temps: de Lió a Florència, de Praga a Estocolm,
de Madrid a Berlin. Si jo
també he estat “turista” envaint com qualsevol altre aquests espais públics, visitant museus, anant
als restaurant típics, guaitant pels seus carrers i places emblemàtiques.
Però, ara, quan hi penso a casa meva, veig un monstre (bé,
potser per molts no n’hi ha per tant) que no para de créixer i que canvia el
paisatge urbà d’una forma considerable.
Però llavors, em ve al cap una pregunta: És possible
aturar-ho i/o revertir-ho? Ho veig molt difícil. Tant del cantó de l’oferta com
del cantó de la demanda. Acaben de botar un vaixell de vacances per 10.000
persones amb tot el que deu comportar per fer-ho anar. Però quantes poblacions
tenen aquesta magnitud? Les propostes per anar amunt i avall cada cop són més
espectaculars: vagi a qualsevol capital, un cap de setmana, per quatre rals.
Quatre rals pels que els tenen, que com que és un import reduït arriben a molta
gent. I no diguem si això s’obre, com es veu mirant les cares pels carrers, als
orientals (no em feu dir de quins països) que n’hi ha molts i tenen ganes de
viatjar també.
Alhora, gent jove que a cap edat s’han acostumat a moure’s.
Dels viatges de finals d’estudis secundaris al seguiment d’alguna celebració
musical o competició esportiva. Que n’hi van pocs relativament a cada esdeveniment...,
sí però n’hi ha molts d'esdeveniments. La classe treballadora de l’època dels meus pares anaven
de “viatge de nuvis” a Montserrat. Nosaltres, fa cinquanta anys, ja vam anar a París. Ara ja no cal
“viatge de nuvis”, de què... Qualsevol edat i qualsevol circumstància és bona
per anar-se’n a fer un vol uns dies a una destinació propera o llunyana.
No hi veig aturador, ans al contrari. És un potent i puixant sector econòmic que fa créixer el P.I.B., l’ocupació, la satisfacció de les masses. Tornarem a mesurar el nombre creixent de visitants , l’aportació a l’economia, tot el que gira en torn al turisme. I celebrarem que sigui un dels nostre principals motors econòmics, molt més enllà del tradicionals.
Fins a on? Fins a quant? No ho sé. Em dona la impressió que
això no pot continuar creixent d’aquesta
manera, però no sé veure què és el que
pot provocar un canvi. I si aquest canvi s’esdevé, què comportarà? Hem viscuts
reconversions: de societat agrària a industrial, d’industrial a serveis, ara de
serveis a... Moviments de població, reestructuracions territorials, canvis en
la composició social de les comunitats,...
Tinc la impressió que estem en una embogida cursa cap a no
sé pas on, endavant?, que penja de fils molt prims. Com repercuteix tot això en
la política, en la societat...? Algú deu estar-hi pensant, amb quin propòsit...
20 de febrer.