A l’escola francesa

Acabo de conèixer aquesta poesia feta per una mestra francesa ((3) Justine Fabien | Facebook), m’ha encisat. L’ha fet ella acoblant el que li han dit els seus petits alumnes d’entre 8 i 10 anys:

L’he traduït literalment, amb il·lusió:

Sóc un nen del 2020,

un virus m’ha deixat sense escola de març a juny.

Les meves úniques sortides eren al pati.

 

Sóc un nen del 2020,

porto una mascareta per protegir als meus companys.

Però jo ja no els puc veure somriure, quina llàstima!

 

Sóc un nen del 2020,

me’n adono que el món no va bé,

Maten als nostres professors per simples dibuixos.

 

Quan escolto les històries del meu avi,

em dic: Quina sort, no haver conegut la guerra!

Sóc un nen del 2020, i desitjaria cuidar la meva Terra.

 

(3) Justine Fabien | Facebook

31 de gener. 

Una “perla” que encara val.

A l’amic Enric Sala per continuar parlar de la premsa.

Antón Costas va fer l’estudi preliminar al llibre de Laureà Figuerola “Estadística de Barcelona en 1849”, editat per Altafulla el 1993 a la col·lecció “Clàssics del Pensament Econòmic Català” que va impulsar la Diputació de Barcelona.

Laureà Figuerola és un personatge destacat del XIX. Fill de Calaf, dedicat primer a la difusió de la pedagogia moderna, després de l’economia política i de l’estadística per acabar com a polític, fou Ministre d’Hisenda a la “Gloriosa” i va ser qui va implantar la pesseta com a moneda nacional. Amb la Restauració Borbònica va ser el primer President de la Institución Libre de Enseñanza.

De proteccionista al inici, com a deixeble de Eudald Jaumandreu, va tornar-se lliurecanvista fet que el va portar a ser molt mal vist per la burgesia industrial catalana i per l’opinió publicada de l’època, meitat dels segle XIX. Això li va comportar una sonada polèmica el 1852 amb en Joan Guell i Ferrer a les pàgines del Diario de Barcelona.

Potser també per això se’n va anar a Madrid a poder respirar millor lluny dels aires viciats del moviment proteccionista hegemònic en aquells temps a Barcelona que el va continuar perseguint sempre més.

El professor Costas recull l’explicació que fa Figuerola per acceptar l’envit que representà la polèmica. Tota una explicació del periodisme de l’època, ... i d’ara.

“Un escritor infatigable, el señor Güell y Ferrer, me llama  a un debate sobre el sistema del librecambismo, que no he buscado en la prensa de Barcelona, pero que no rehúyo desde el momento en que mi silencio pudiera ser mal interpretado. (...) En mis conversaciones, en mis discursos en la obra de Estadística que harto tiempo ha tengo interrumpida, no he dudado nunca en consignar mi opinión, ¿podría vacilar y hacerlo en artículos de periódico? Seria insigne cobardía. Pero las opiniones equivocadas de mis paisanos, más por el imperio de la costumbre, que por el del raciocinio, me imponen el deber de no ser provocador de polémicas en los periódicos, porque un conocimiento bastante exacto de la organización de éstos me persuadía que ninguna redacción quisiera arrastrar en nuestra ciudad el compromiso de mostrarse auxiliar, ya que no campeón del librecambio. Pero retado a tan singular combate confío en la imparcialidad de Vd. Sr. Editor, que me dará entrada en el palenque, a fuer de leal contendiente ya que no de amigo”

29 de gener.

Gràcies a la vida.

Estic llegint el darrer (desitjo que no sigui l’últim) llibre de Víctor Lapuente: “Decálogo del buen ciudadano. Cómo ser mejores personas en un mundo narcisista”, Ed. Península, B- 2021. Em va agradar molt els dels xamans i les exploradores. Aquest, pel que porto llegit, m’entusiasma. El trobo fenomenal, de seguida he combregat amb el que diu i proposa. Estoïcisme?

Cap. 3, Agradecer:

“Es aquí donde son útiles las recomendaciones de los estoicos sobre el agradecimiento. Debemos entender que todo lo que tenemos, del coche a la familia pasando por el trabajo y este libro que lees ahora, es un mero préstamo de la Fortuna (Dios, Providencia, Destino o el término que tu prefieras) y que ésta puede reclamárnoslo de vuelta en cualquier momento y sin nuestro permiso. Demos gracias de que no haya sucedido todavía.”

Gracias a la vida que me ha dado tanto

Gràcies, Sr. Lapuente.

26 de gener.

A contracorrent, una vegada més.

Ahir vaig publicar una reflexió al Facebook que ha suscitat algun comentari.

Tenallats entre conceptes caducats fa temps del franquisme i la moralina infantil imperant han fet dimitir al JEMAT. Crec que és un error. La Ministra de la Defensa, Margarita Robles, ha perdut una oportunitat d’or per fer front a la demagògia abassegadora dels mitjans i les xarxes deixant clars els papers i les responsabilitats dels comandaments. Els grans generals de la Història l’enviarien a l’infern.

El text el vaig anar rumiant i desenvolupant dalt la bicicleta mentre pedalava el diumenge al matí. En tornar a casa el vaig penjar i pel que són les reflexions que faig per aquest mitjà va desfermar un seguit de comentaris. Potser em falten més elements de valoració del fet, potser sols ho vaig fer a partir del que vaig veure als mitjans, potser hi ha altres coses amagades que no sé

Com que això del microblogging no dóna per gaire, encara que sigui la tendència actual, val més que intenti explicar-me més llargament. Som-hi.

(l'acudit el vaig trobar de casualitat fa pocs dies a les xarxes. Recomano anar a Gocomics.com, hi és tot)

El debat no va de protocols, i tots els que hi han participat ho sabeu. El debat va de “privilegis”, de si alguns n’han de tenir o no.

És un debat podrit de bell antuvi. S’ha anat podrint els darrers temps perquè conductes inadequades i/o maldestres d’alguns personatges han portat a que es qüestioni qualsevol consideració de tractament “especial”. L’increment de la transparència en el quefer públic, l’afany de sensacionalisme dels mitjans, la substitució de les tertúlies de cafè, o de taberna, a les xarxes socials, ha portat a l’establiment d’un estat d’opinió que ningú gosa contrarestar quan deriva cap a la demagògia més barroera. I crec que ja és hora de “poner pié en pared” ja que prendrem mal.

Totes les masses piquen. Picaven abans quan no hi havia control i semblava que hi havia barra lliure, que en realitat en alguns nivells i per algunes persones mai va existir i en d’altres més del compte, i piquen ara quan es vols fer “tabula rasa” de qualsevol consideració en atenció a les singulars condicions que tenen algunes persones respecte al conjunt dels ciutadans/anes.

Les “autoritats” sempre han tingut un tractament diferenciat. Depèn dels moments de la història ha estat en molts aspectes abusiu, en altres exemplar, en altres discret o ostentós. Però és evident que aquesta idea que alguns proclamen infantilment de la complerta igualtat de condicions entres les “autoritats” i els ciutadans de peu no és possible ni justa.

Alguna cosa en sé, ja que vaig ser “autoritat” molts anys, mitja vida. Alguns exemples:

Dinars de treball: sí, eren dinars de treball, perllongació de la jornada que era continuada de matí al vespre i a vegades tot el cap de setmana inclòs. Res! Al menú de 10,-€! Home..., si el dinar era per treure’n alguna cosa havies de quedar bé, oi? Res, si treballes més hores de compte va amb el sou! Vaja parlem de sous? Quins sous? Els de la majoria de càrrecs públics? Perquè us penseu que hi ha tanta gent valuosa que no en vol saber res del servei al comú? Doncs, pel sou i la seva carrera professional. Exigències de resultats, sí, una factura de restaurant arregladet, no! Vinga, 0-1. Cotxe oficial:  Que vagi en transport públic! Quantes vegades de tornada de reunions esgotadores que havien anat bé o malament aprofitaves el trajecte de tornada per fer una becaina? Quantes vegades aprofitaves el viatge d’anada per llegir-te els darrers papers que tenies que defensar i encara no ho havies fet? Res, en tren com qualsevol treballador! Compte, és que una “autoritat” no és qualsevol treballador, és un treballadors especial, o al menys se li demana resultats especials i que seran avaluats per la ciutadania recurrentment, a data fixa, i si no els semblen bons, al carrer!, 0-2. No cal que continuem, el partit ja està perdut.

Una “autoritat” és una representació de la societat i un comandament de la mateixa. Ha d’estar amatent al seu comés, ha de saber-ne, o al menys traduir el que li transmeten els que en saben, saber rodejar-se de gent competent, tenir una certa presència, comportament, parla, maneres,... Tot això el fa, a la persona que és “autoritat”, diferent i per tant ha de tenir una consideració, tracte i, diguem-ho clar i alt, “privilegis” en atenció al seu estatus. Grans “privilegis”?, els que correspongui, ni més ni tampoc menys.

Però, ja ho sé, vaig altra vegada contracorrent. Desprès d’haver vist un ciutadà dirigir-se al hemicicle des del faristol del Parlament de Catalunya vestit en calça curta i una samarreta ja m’ho espero tot. Ningú es va esverar, ningú el va reprendre, anava de “carrer” com qualsevol i així vam assimilar, abaixar, l’espai de la representació institucional al cafè de la cantonada. Qui no es respecta poc pot demanar respecte.

Ara, el debat sobre si alguns s’han fet posar vacunes que no els tocava no és sobre protocols, i ho sabeu, el debat és sobre “privilegis”. Pobres alcaldes de poble penjats a la forca de l’opinió pública! Pobres “autoritats” que se les degrada! Si els protocols estan equivocats o mal fets es diu i es corregeix. Es defensa les institucions, el seu comés, la seva representativitat, per sobre de tot. Ja sé que alguns per soscavar les institucions no tenen aturador i hi ha molts “pardalets” que ingènuament cauen al parany. Per això cal alçar la veu i dir que ja n’hi ha prou. Ja sé que els moment no en són propicis. Hi ha molta tensió a la societat per culpa de la pandèmia i ... altres coses. Però cal molta explicació, molta pedagogia, molta paciència, molt anar contracorrent. Si volem una societat millor no podem deixar passar cap oportunitat, per difícil que sigui, per més mal moment (electoral?) que sigui.

Si no ho fem, com estimularem a la gent a que s’apunti a posar-se al davant? És més còmode i resguardat quedar-se a casa que estar tot el dia a l’aparador i més exposat al “pim, pam, pum”. Llavors qui s’apuntarà? Els millors, els més voluntariosos i sacrificats? No.

25 de gener.

Jo hi era.

Els anys 60 del segle passat van veure els sorgiment de noves formacions polítiques fruit de la situació social i econòmica ja lluny de la confrontació civil del 36-39. No vol dir això que naixien en un desert però si que el pati era bastant un erm. Els que despuntaven una mica eren els comunistes que s’havien mantingut al redós dels soviètics i de la Guerra Freda. És entendridora la imatge que explica l’Enric Juliana a “Aquí no hem vingut a estudiar” dels presos del penal de Burgos agafats als barrots de les celes a la nit intentant veure com passava pel cel l’Sputnik amb que el comunisme avançava al capitalisme. La lucidesa d’en Josep Rovira al 1945 intentant superar la derrota de l’esquerra creant el Front de la Llibertat va portar a la creació del MSC que no aixecava un pam per les dificultats de l’època i la manca de veritables recolzaments exteriors. Els anarquistes van desaparèixer, penso amb la “Santa Compaña” que es va dissoldre amb i en l’electricitat. Els sindicalistes van crear les Comissions Obreres, la nova CNT. Del catalanisme sols se’n parlava sota les sotanes i els roquets de Montserrat.

La generació dels nascuts just acabada la Guerra va germinà, poquet, com tot a l’erm, la terra era molt dura encara, a la universitat i a les fàbriques del “Plan de Desarrollo”. Nova saba. Es començaven a saber més coses del “socialisme real”, no era pas un model. Es va produir la descolonització i uns quants miratges: Algèria, Cuba, el tercermundisme,... Es va conèixer i publicar molta literatura d’esquerres i marxista, sorprenent dins del franquisme. Alguns components d’aquella generació van comprendre que la societat estava canviant i que calia superar les velles formacions polítiques. Els comunistes també ho van començar a intuir però costava fer canviar el rumb dels transatlàntic leninista, la organització i les circumstàncies internacionals no hi ajudaven.

Això és el que explica, des del seu punt de vista, millor, des de la seva vivència, Isidre Molas a “Quan tot ens semblava possible”, Eumo ed., V-2020.

La lenta i petita construcció del FOC i els seus avatars. Els antecedents i els orígens. Les persones concretes que el lideraren amb els seus debats, les concomitàncies amb els altres grupuscles que hi havia, les seves derives personals i professionals. Encertada la inclusió en mig de la trama dels retrats: Casares, Urenda, Comín, Jutglar, González Casanova, Pasqual Maragall, Cando, Roca i Junyent, Vegara, “Pepi” García Durán, els de Vilanova (Albà, Bertrán), els de Sabadell (Garriga, Salvador), els de Terrassa (Royes, Muñoz), els de l’exterior (amb noms curiosos a hores d’ara, Castells), Sacristán, Solé Tura, el grup de Mataró, Murcia, Díaz, fins arribar a Joan Raventós, a Raimon Obiols i al MSC ja en la recta final, als anys 70, en la construcció del PSC, després del “bing bang” del 69/70 produït per la febrada esquerranista que se’n va portar per endavant el tenaç esforç d’una dècada.

Jo hi vaig entrar ja en una espurna del big bang.

“El 1968 s’incorporà al FOC un grup de persones procedent del FSF de Mataró i hi constituïren una cèl·lula que va estar representada en la III i en la IV Conferència amb un delegat. Josep M. Manté ho ha exposat en un article en el qual confirma els noms que recorda, encara que aleshores no en vaig conèixer cap.

(Aquí l’article publicat als Fulls del MASMM: De la neu del 62 a la flama del 92. Una visió econòmico-social de Mataró (raco.cat))

Després de la IV Conferència, el 1970 i el 1971, uns quants s’incorporen a grups d’extrema esquerra, i en especial al Grup Comunista Revolucionari que havien construït Mercè Soler Regàs i Antoni Castells Duran (“Mauri”), o Jordi Montserrat, exdirigent estudiantil, que tingué un notable arrelament al Maresme.”

Al GCR, constituït al 71, hi vaig entrar de la mà d’en Josep M. (Pepe, llavors, Pep, després) Manté. Vist des de  la perspectiva actual, tenebrós. Però llavors, érem joves i anàvem a menjar-nos el món. Noms de guerra, encara que ens coneixíem tots, cites clandestines en cases cedides per “amics” con en Xavier Manté, lectures d’un esquerranisme revolucionari ja enfollit, per exemple les obres d’Enver Hoxha, els papers (?) s’editaven per “La hormiga roja” (res en català), batalles dialèctiques amb altres grupuscles del “big bang” com amb l’OIC o AC, intents de fusió amb la UCL, acabant com era de preveure (vist ara) en el plantejament de la lluita armada, punt en que ja ho vaig deixar. Em vaig quedar en el cooperativisme i fou per aquesta via de la mà d’en Lluis Brunet, president de La Sabadallenca, que vaig connectar, o em van connectar, amb en Joan Raventós i els cooperativistes barcelonins i els pagesos de Lleida a can Josep Rius al carrer Bilbao de Poble Nou, on vam confluir cap a Convergència Socialista i la construcció del PSC.

D’aquella època, curta, tinc l’anècdota d’haver estat xofer de la Mercè Soler Regàs que assistia a les reunions de la meva cèl·lula aquí a Mataró i que en acabat la portava a Barcelona i la deixava a la primera boca de metro que hi havia sense saber qui era ni de què feia ni a on vivia.

“L’objectiu principal era acabar amb l’escissió interior mantinguda com a resultat de la guerra. Dit d’una altra manera, esborrar els efectes i la persistència de la Guerra Civil, que havien estat omnipresents en els uns i en els altres durant la nostra adolescència. I, al mateix temps, modernitzar el país i acostar-lo al nivell dels altres països europeus. I per això calia connectar amb la nostra potencial base social amb un llenguatge entenedor, parlant sobre coses concretes. Ho diré d’una manera concentrada: calia aconseguir la ruptura política amb el franquisme, aconseguir les llibertats, la democràcia i la Generalitat i posar el país al dia, amb educació i sanitat per a tothom, per continuar treballant ver els socialisme per la via del gradualisme.”

23 de gener.

Vergonya aliena.

Estic content de que l’associació a la que pertanyo (entre d’altres) Federalistes d’Esquerra hagi manifestat per boca del seu President en roda de premsa que estan treballant en la presentació d’un recurs contenciós administratiu contra el Decret 1/2021 (compte!, el primer que es fa aquest any) del Vicepresident del Govern de la Generalitat en substitució de la presidència de la Generalitat i conseller d’Economia i Hisenda (¡toma ya!) del de dissabte passat de deixar sense efecte la convocatòria (ajornar, suspendre, veure què passa,...) de les eleccions autonòmiques previstes pel proper 14 de febrer, recurs que presentaran convenientment treballat en els propers dies dins del termini establert normativament per fer-ho.

En castellà hi ha allò de la “verguenza ajena” que és el que sentim molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya en aquest moment. No els cau la cara de vergonya? Segurament no, ja que fa temps que l’han perduda.

Unes "piulades" que he fet aquests dies:

“Ells” fan trampes. Si els ho permetem, guanyen. Si ho denunciem i els ho impedim, pretenen guanyar també. Sense vergonya, són uns poca...

Si el parlamentaris “indepes” haguessis escollit un President nou després d’en Torra no estaríem ara on estem. Per tant, de qui és la responsabilitat del q ens passa?

I ja estàvem en la pandèmia, oi? Quanta irresponsabilitat

18 de gener.

Empantanegament*

*empantanegar: Aturar, impedir, l'avançament, la marxa (d'un afer, empresa, etc), l'actuació (d'algú). Diccionari Fabra.

Fet i fotut, al final de tot, la Comunitat Autònoma de Catalunya (pressupost, uns 40.000 milions d’€), podrà haver estat, haurà estat de fet, sense President quasi bé quatre anys, ... i veurem. Caldrà treure les teranyines del despatx presidencial i llevar la pols acumulada.

Per finals d’octubre del 2017 el President Puigdemont va ser destituït en aplicació de l’art. 155 de la C.E. i alhora es van convocar noves eleccions autonòmiques que van tenir lloc el desembre del mateix any. D’aquelles eleccions en va sortir un Parlament que va deparar la sorpresa de que el seu primer grup parlamentari, el més nombrós, era d’un partit anticatalanista, C’s. Va escollir, in extremis (14-5-2018), un President que anava en el onze lloc de la llista provincial de la seva candidatura, la segona en escons. Aquest va manifestar de seguida que ell era sols un President vicari i que no ocuparia mai el despatx presidencial, fet que va complir. Per responsabilitzar-se de que es pengés una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, donant a la Plaça de Sant Jaume, va ser inhabilitat per delicte electoral per la Junta Electoral atenent a la normativa vigent i va haver d’abandonar el càrrec. La minsa majoria parlamentària que l’havia fet President es va negar a substituir-lo i va permetre que el Vicepresident que és el cap del tercer grup parlamentari fes de President en funcions sense deixar-li, però, ocupar ni el despatx que havia deixar buit el Vicari al Palau de la Generalitat. Com a conseqüència de la manca de President la legislatura autonòmica va automàticament decaure i unes noves eleccions van ser convocades d’ofici pel 14 de febrer.

Tot això és ben conegut, i comporta –ha comportat fins ara- un desgavell considerable en la gestió dels afers quotidians de la nostra Comunitat Autònoma, fet agreujat per les picabaralles constants entre els grups que composen el Consell Executiu de la institució i internes entre algun d’ells. Si hi afegim que estem vivim en mig d’una pandèmia que ho està capgirant tot convindreu que la situació no pot ser més tèrbola i espessa quan el que més es necessita és claredat i fluïdesa per prendre decisions.

Avui aquest empantanegament prorroga la seva existència 100 dies més. Potser després de l'estiu que ve tindrem nou President, o no. Trista perspectiva per una Comunitat que un dia, ja fa temps, va ser far de la modernització del país.

Una cosa és estar empantanats i una altra és estar empantanegats.

15 de gener

L’Elisabeth, de les primeres cosines que se’n va.

Vaig dedicar-me en els mesos primers del confinament a treballar l’arbre genealògic de la meva família. La branca de la meva àvia paterna, l’Angeleta, és bastant extensa ja que eren vuit germans, nou si comptem el primer Joan que va morir de petit. El treball està inconclús ja que per motius de la pandèmia no he pogut fet algunes trobades previstes i ja concertades que m’haguessin donat més coneixements. Espero poder-les fer algun dia no massa llunyà.

Avui m’arriba el traspàs de la meva cosina Elisabeth Abril Masuet, era de la mateixa edat que el meu germà Jaume, tenia un dia menys. De la informació que tinc constància, és de les primeres que desfila. En Jaume Parera, nét de la Maria Abril, no fa pas gaire que ens va deixar, la Montserrat Abril Gelma, néta del segon Joan Abril, dissortadament molt jove i malalta, ja fa temps.

L’Elisabeth era filla d’en Josep, cosí germà del meu pare amb qui s’avenia molt, i néta d’en  Salvador, l’hereu de la nissaga ja que era el gran dels barons del matrimoni  entre en Jaume Abril Roldós i la Caterina Diví Rovira. Ens coneixíem força tota vegada la parentela i la proximitat d’edat, encara que tal com va passant ara amb aquest grau de parentiu la relació no fos assídua ni estreta.

Tota aquesta filera de descendents dels  Abril Diví ja estem en primera línia, inqüestionable. Més tard o més aviat ens vindran a buscar, és llei de vida. Un record per l’Elisabeth avui, darrerament la seva existència ja era molt prima, descansi en pau.

(a la porta de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Gràcies, Pilar)

14 de gener. 

Generacions

“Molts diuen que les generacions no existeixen, però haver-n’hi, n’hi ha.”

Aquests dies, arran d’un tema que tinc entre mans –el reconeixement públic d’una persona- he reflexionat sobre què em portava a fer-ho i he caigut en compte del concepte de generacions, de la meva generació.

Sempre n’hi ha de generacions, en el temps i en l’espai, i jo sóc d’una generació que ha estat molt visible en el meu espai. És la generació de la post guerra, la que comencen els nascuts l’any 40 i va fins el 60 –més o menys-. Jo vaig néixer el 48.

Aquesta generació va poder desclucar gràcies a dos fets que em semblen incontrovertibles: El Pla d’Estabilització Econòmic del 1959, que canvia el rumb autàrquic sobrepassat dels vencedors de la Guerra Civil i pel Concili Vaticà II que permet capgirar les estructures de control social del Règim franquista a través de l’Església. Som els que de joves vivim els espectaculars canvis econòmics i socials dels anys 60 i 70.

Obro el llibre de l’Isidre Molas: “Quan tot ens semblava possible”.  Eumo editorial, V-2020.

Ja en la introducció: “..., vaig aprendre que el futur és una aspiració, o un ideal, i que cadascú pot tenir els seus. El demà, en canvi, que es concreta en l’espai i el temps en que hi ha les persones individuals, que són tal com són. I que han de tenir la llibertat de ser com vulguin barrejades amb altres que són diferents. Per això el demà i el futur no són el mateix, el futur no coincideix amb el demà. El futur sempre és a l’horitzó. Els ideals són al cap i al cor; m’obliguen i em serveixen de guia per construir el meu camí i tractar de no equivocar-me. Per al polític, el que és important és el demà; assegurar i garantir les llibertats, el respecte a les lleis i les reformes socials en un territori; és a dir, fer que millori, que sigui més justa la convivència entre les persones.

El futur perfecte és un ideal, una creença, una esperança, però no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure, discutir-se i  col·laborar, si cal, però en tot cas treballar junts per fer un futur imperfecte millor pel seu poble.”

Això és el que ha fet la meva generació.

Ara hi ha tota una nova generació, la dels 80 al 2000, la de la democràcia. És un altre temps diferent en el mateix espai. Se’n ha perdut una entre els 60 i els 80?

Vinga!, anem pel llibre d’un dels “grans”  (en tots els aspectes) de la meva generació. El seu testimoni. Al capítol 8 hi ha un apartat titulat “El grup de Mataró del FOC”.  És una pàgina que he llegit de seguida. Els noms que hi surten els conec tots, són els “grans” d’aquella generació de casa.

12 de gener.

Uns germans inesperats.*

*”Uns germans inesperats”, Amin Maalouf. Alianza Editorial, M-2020.

Empèdocles d'Akragas o senzillament Empèdocles（Ἐμπεδοκλῆς) (Agrigent, 490 aC-430 aC) va ser un poeta, metge^[2] i filòsof grec pluralista. A l'Antiga Grècia també fou considerat dramaturg i profeta. La seva obra, que es conserva fragmentàriament, és escrita en hexàmetres.

De la Wiquipèdia.

El món, al frec d’una guerra nuclear (catastròfica), s’atura. Res ja no va per les ones. Energia, comunicacions, notícies,..., foses intermitentment. Des d’una minúscula illa atlàntica a tocar el continent europeu, on viu quasi en solitari, el canadenc Alec Zander, dibuixant (així signa les seves vinyetes per periòdics de mig món), comença un diari, és el 9 de novembre. En ell anota les sorprenents coses que veurà i viurà.

Les converses amb en Moro, l’ajudant del President dels EE.UU., les de l’esquerpa primer veïna, l’Ève, escriptora bloquejada, les de la seva fillola Adrienne, metgessa a Paris, les del passador Agamèmnon, les dels veïns de Port Atlàntic,...

És la darrera novel·la que ha publicat Amin Maalouf. No recordo en una obra purament literària (encara que no sé si aquests ho és en puritat) haver posat tants punts, haver doblegat tantes cantonades de pàgina, per marcar frases, paràgrafs o digressions que m’han cridat l’atenció.

A poc de començar l’obra, un cop plantejat el marc, centra el tema. Havent escoltat el primer discurs del President del EE.UU. per explicar els fets que estan succeint escriu:

“El que acabem de sentir no és Hernán Cortés anunciant al seu poble que ha trobat Moctezuma, sinó Moctezuma anunciant al seu poble que ha trobat Cortés.”

Es desferma una lluita entre dues concepcions antagòniques d’enfrontar-se al fet magistralment descrites per l’entrevista televisada que fa el Vicepresident en funcions de President del EE.UU., Gary Boulder, i la rèplica que també li fa en una altra entrevista televisada, Cynthia Milton, l’esposa del President no dimitit encara del EE.UU.

Al cementiri d’Arlington, la reina Electra, darrera Demòstenes, rebla el clau.

El diari de l’Alexander es tanca amb un epíleg íntim, i amb ell el llibre, el 9 de desembre, un mes després de començar-lo.

No faré el que ara en diuen un “spoiler”. Cal llegir-lo. El recomano.

5 de gener.

Adéu, Pascual.

L’any comença malament. És la tarda del dia de Cap d’Any. Hem celebrat el meu sant, és una costum familiar que mantenim. És una data, doncs, doblement assenyalada. Però la vetllada s’estronca. L’Alcalde em fa saber el traspàs d’en Pascual. Els ulls se m‘entelen. Sabia que estava malalt i les darreres notícies em deien que ja sols li quedava un fil de vida. El fet, no per inesperat, és menys colpidor.

En Pascual Fernández és, era, un vell company socialista. Havíem fet camí junts des de finals dels anys 70 del segle passat, mitja vida plegats fins ara, des de la unificació socialista a Catalunya. Era un treballador dels d’abans, dels que ara ja no n’hi ha –els temps han canviat-. Per orígens, per trajectòria, per compromís amb la seva classe, per constància.

Era de Cehegín, però vés a saber perquè, mai el vaig considerar “ceheginero”, no li vaig saber veure cap enyorança, era ben bé d’aquí. Potser perquè va ser dels primers en venir d’un poble manufacturer –les espardenyes de cànem- a una ciutat industrial, i per circumstàncies de la vida ja no va mirar enrere. Anà al Forn del Vidre (Cristalleries de Mataró, la cooperativa d’en Joan Peiró), se’n va anar després a Bèlgica, emigrant industrial de l’Europa que iniciava els 30 gloriosos. Tornà a Mataró i va anar al ram de l’aigua, al tint de Can Marot, on deuria coincidir amb el meu pare en els seus darrers anys laborals. Continuà al tèxtil, ara en una filatura, on es va jubilar.

Es va afiliar al PSOE a l’emigració i ja no ho deixà mai. Quan va tornar va ser un actiu militant socialista i sindicalista a l’UGT. Ja anava a la primera llista de les eleccions locals del 79, va acompanyar-me a les del 83 i va ser regidor fins al 91. Desprès va continuar tenint presència en llistes posteriors, a la del 2003, la meva darrera, la tancava honoràriament. Era un puntal –petit si voleu, discret sempre, present també, col·laborador fins que no va poder més- de l’Agrupació local del PSC. El 2006 va ser un dels personatges del llibret que anualment glosava companys locals que calia referenciar.

Amb la gent, acompanyant-me.

Sempre ens vam tenir estima. Per mi representava els “meus”, els treballadors industrials, d’aquí o vinguts de fora, l’origen m’era indiferent, com els meus pares, que amb consciència de classe s’ajunten per lluitar pels seus.

Els seus li van estar, li estem, agraïts. Van patrocinar que li donessin la Medalla al Mèrit en el treball, ben merescuda. Aquell dia en vaig estar molt content, molt orgullós d’en Pascual. Tenia un amic, un company,al que se li havia reconegut la seva trajectòria vital, el seu compromís.

Ara, tot just començat l’any, ens deixa. Llei de vida. Tots fem camí per arribar al final. Alguns, com en Pascual deixaran record: primer en la seva família, desprès entre els companys i sempre en la llarga història de la classe treballadora en la lluita per la seva emancipació. Gràcies, company, amic, per la teva feina, per la teva vida.

2 de gener. L’any no comença pas bé.

Cap d'Any i més (o Mas)

 

1 de gener.