De economistes.

S’ha dit moltes vegades que l’economia és la ciència que sap predir el passat. Sí, analitzar què ha passat és la seva especialitat, intentant d’aquí treure’n elements per actuar en el present de forma que el futur sigui millor.

Aquest és el propòsit de Miguel Sebastián que en el llibre “La falsa bonanza”,  ed. Península, B-2015, intenta comprendre què ens va portar a la crisi del 2008 i les seves conseqüències. El subtítol és eloqüent de la seva pretensió: “Cómo hemos llegado hasta aquí y cómo intentar que no se repita”. L’autor no deixa de fer un exercici d’autocrítica tota vegada que va ser protagonista destacat del període anterior a la crisi i durant la mateixa. Cap del servei d’estudis del BBVA a començaments de segle, una bona posició per tenir elements per comprendre què passava, a cap de l’oficina econòmica del President del Govern del 2004 al 2006, i finalment Ministre d’Indústria del 2008 al 2011, és a dir, llocs claus per incidir en les solucions.

Ell diu, ara com molts, que tampoc va saber veure venir la crisis, i explica el per què. Per les meves responsabilitats en aquells anys també hi vaig ser al mig del problema i vaig escriure força sobre el que anava passant, el meu antic blog en pot donar fe. Com sempre he barrinat, el problema de la crisi del 2008 té causes molt anteriors. La turmenta perfecta que es desenvolupa aquell any s’articula amb elements que comencen amb l’entrada a l’euro i amb la dinàmica demogràfica, però que tenen com a element central el conjunt d’excessos que es produeixen en varis àmbits de l’economia entre els més assenyalats, la banca, les finances, i l’immobiliari. Interessant la diferenciació que fa Sebastián entre la bombolla immobiliària i el boom immobiliari, com es forma i peta la primera i com s’ensorra el segon. Desprès, l’autor, parla d’altres excessos, algun coneguts de primera mà per les seves responsabilitats ministerials, com el de les renovables o les telecomunicacions, així com els de les comunicacions, AVE, carreteres, ports, aeroports, i suposo que se’n deixa alguns més. Perquè el problema van ser els excessos, no l’activitat dels sectors en si que no és pas discutible: les finances són necessàries, l’immobiliari també, l’obra pública també. El problema va ser passar-se de mida, amb tothom esventat el més i més i més.

Tothom es va apuntar al “España va bien”, ningú va voler ser el que aigualís de la festa de la que tots gaudien, tots, administracions, empreses, particulars,... fins que va petar. Com es punxa una bombolla? Primer cal acceptar que n’hi ha de bombolla, cosa que no es volia veure, desprès, rebentar-la... “acabar con la música en mitad de la fiesta”. L’explicació del que va dir tothom l’any 2008, any electoral, ja ha estat molt explicada i documentada, ningú, ningú, ni d’aquí, govern i oposició, ni de fora, va encertar el pronòstic del què passaria. Desprès, havent-hi aixecat la cua al gat, tothom va dir que era mascle o femella, però abans ningú la va encertar.

L’autocrítica hi és, tant en el terreny de la responsabilitat política com en la responsabilitat professional. Els economistes no en sortim gaire ben lliurats de les seves pàgines, amb l’atenuant de que les decisions polítiques es van imposar sobre les propostes econòmiques. Una frase per remarcar-ho: “Las mercancías no votan”. Ara, ja des de l’acadèmia, l’autor pensa i diu que tan de bo aquestes reflexions serveixin perquè en traiem lliçons per no repetir en el futur els errors que vàrem fer en el passat.

Una nota a peu de pàgina (pàg. 91) m’ha encantat:

“El genial emprendedor y comunicador Carlos Barrabés me dio un día su propia definición de burbuja: Hay burbuja cuando miras a tu alrededor y dices: soy gilipollas”.

29 de febrer.

Endreça.

Què hi fa aquella pila de carpetes i papers en un racó del despatx? Òndia, si són temes de fa més de cinc anys! Per això els de dalt, que els toca la llum, ja són una mica esgrogueïts i empolsinats!

De tant en tant, mires el que has anat acumulant al teu entorn i et preguntes perquè guardes les coses que hi ha. No, aquell tema, el de la crisi del 2008, o l’evolució de la pujada del independentisme, o l’anterior crisi europea, ..., era per guardar algun article que havies llegit, alguna nota que havies pres. Però, no t’ho has mirat en uns quants anys i passada la immediatesa que et va portar a guardar-ho allà han quedat. Altres temes han acaparat el teu interès i aquells retalls ara ja han perdut vigència o  ja no són del teu interès. Llavors? Cap al contenidor. Repassar-los, veure que certament no té cap sentit conservar-los i despendre-te’n. Som una mica mitòmans o una mica creguts de que cal guardar material per si més endavant el precisem. Home, potser els periodistes o els estudiosos si que ho han de fer això de guardar per vés a saber què, però la majoria de personal guarda per guardar, amb alguna il·lusió de per si més endavant, però ca.

Hi ha una caixa de cartró amb paperassa varia que vaig portar-me de la darrera feina que vaig fer. Ja fa més de quatre anys i mig que vaig buidar el darrer despatx professional que vaig ocupar. Era a Madrid, al Congrés dels Diputats. Vaig seleccionar algunes coses desprès de dedicar els darrers dies de la meva vida activa a omplir el contenidor de paper que hi havia a la planta on estava ubicat el meu petit despatx de tot allò que ja no necessitaria. Potser vaig creure que alguna cosa calia salvar i una caixa va acabar a casa meva on ha romàs des de llavors a terra a l’habitació que faig servir per estudi. No l’he obert mai. Ara, desprès de aquests anys, penso: i perquè l’he de continuar tenint? Què em fa pensar que pot ser-me encara d’alguna utilitat futura? Segurament el que hi ha a dins no té ja cap valor. Algun de sentimental per a mi, però res més. Si alguna cosa és interessant ja deu estat arxivada a les dependències del Congrés. Res, cap obrir-la i fer endreça, endreça segurament també cap el contenidor. No cal molestar-se gaire en trinxar els papers, vés, què poden contenir que calgui preservar-los d’una hipotètica però força improbable mirada aliena encuriosida?

Tot ve de que disposo de massa espai per acumular andròmines. Si en disposés de menys no em quedaria més remei que desfer-me’n més aviat. Sort que prop de casa hi ha contenidors suficients per desembarassar-se de tota aquesta història personal que creiem que representa alguna cosa i no és res més que nosa.

En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace...

22 de febrer.

Presentació de llibre al Foment

En el marc de les presentacions de llibres que intento organitzar mensualment al Foment Mataroní de temes econòmics, polítics i socials, em van demanar si podia fer la presentació del llibre “La Terra i els humans d’aquí a mig segle” de Josep Roca Trescents, Voliana edicions, Argentona 2016. I ho vaig acceptar amb molt de gust. El tema m’atreu, em sembla interessant. No tenia el gust de conèixer l’autor però això em va donar l’oportunitat de fer-ho al temps que em submergia en la lectura de la seva obra. Ha valgut la pena la lectura i la coneixença. Aquest és el text en el que vaig recolzar la meva intervenció en l’acte que va tenir lloc ahir al vespre amb un notable èxit de convocatòria.

“La Terra i els humans d’aquí a mig segle”. Josep Roca Trescents

Josep Roca Trescents, Terres de Ponent, establert  fa molts anys a Mataró. Directiu empresarial, professor universitari, i ara, podríem dir, publicista?

Cinc llibres, l’anterior “Globalització 3.1. Decálogo para la hoja de ruta”. Pròleg de Mayor Zaragoza i epíleg de Cristian Felber, crec que prou indicatiu de per on va.

Ara, un treball, documentat, de prospectiva: La demografia, el medi ambient, l’economia, el progrés tècnic, la política,... més o menys com ja s’albira que seran no pas a massa llarg termini, sols d’aquí a 50 anys.

Mentre estem tan capficats en mirar on trepitgem (el que està als mitjans, l’immediat) no aixequem la vista i mirem una mica més lluny. Sembla que tot volti sobre nosaltres mateixos, l’ara i l’aquí, i és interessant pensar una mica més enllà, en l’espai i en el temps. Potser mentre estem “ensimismats” (abstrets)  en les nostres cabòries quotidianes no sabem veure que el futur serà més important pels nostres fills que el passat.

Però, no ens espantem gaire, molts de nosaltres podem mirar cinquanta anys enrere, com érem, com era la nostra ciutat i el nostre entorn. Feu l’exercici, us hi convido, en aquestes cinc coses, des de la vostra memòria: Quants érem? Com era el nostra espai? De què vivíem? Quines eines teníem? En quin règim polític estàvem? Mataró, Catalunya, Espanya, Europa,.. el món. Podria explicar-vos la meva visió però no paga la pena, podeu fer la vostra. Per tant, cinquanta anys enrere, cinquanta anys endavant. “Mig segle no és una eternitat; és un temps molt curt.”

Sí, ara tot va molt de presa, o ens ho sembla? Ara sabem més coses, informació, però també els coneixements, i potser això ho capgira tot. Però si ens hi aturem a pensar-ho una mica potser ja tenim els vímets per intuir com serà el món d’aquí cinquanta anys. Se’n parla molt, hi ha molt material, en Josep Roca el fa servir per documentar el què explica. Podem adoptar una actitud cínica, nosaltres ja no hi serem, però el subtítol de la obra ens inquireix: quina herència deixarem als nostres descendents? Tant se’ns en fa del que deixarem?

El tema mediambiental, ell és doctor en bioquímica, ocupa tot un capítol i l’economia li ve al darrera, com a conseqüència.  Desprès els avenços de la ciència i la tècnica. Com es governarà tot això? Amb quins criteris? Anirem a millor o a pitjor?

L’evolució de la població és força coneguda, el desastre medi ambient molt anunciat, sobre l’economia –el Decreixement (en majúscules)- voluntàriament ignorat, els avenços científics tecnològics corprenedors (els relacionats amb la vida humana), les formes polítiques incertes o desconegudes. M’ha semblat un carrusel  de pujades i baixades, d’expectatives positives i negatives, d’il·lusions d’anar a millor, de pors i temences de si serem (seran) capaços de controlar-ho: la població, controlable, el medi ambient descontrolat, el decreixement cap amunt però els avenços científics també (amb la perspectives de noves, més fortes i punyents desigualats), la política... podrem mantenir les conquestes que hem assolit?

Deixem que ens en parli l’autor.

18 de febrer.

Credibilitat.

Ahir al vespre l’informatiu d’en Cuní, 8 al dia, va presentar una notícia, quan menys sorprenent sobre el “procés”. Han fet una enquesta, repetint una que ja havien fet l’any passat d’igual tenor, en la que preguntaven si creien que Catalunya seria independent l’any 2020. La resposta, semblant a la de l’any anterior, és que sols un 17,6% pensa que sí, la resta creu que potser amb alguna diferència continuarem dins d’Espanya. Ni dins dels que es declaren independentistes no arriba a la meitat els que ho pensen, no cal dir que són escadussers els que no ho són. Repeteixo, notícia sorprenent!

Resulta que desprès de la murga que ens estan venen els “sobiranistes” tot el dia, desprès de les eleccions plebiscitàries, desprès de l’espectacle de formar Govern, desprès d’explicar-nos que posem en marxa la tramitació de la “desconnexió”, per cada enquestat que creu que això ja va n’hi ha cinc que no s’ho creuen. Parlant amb la gent ja s’obté aquesta percepció d’incredulitat respecte al “procés”, no he trobat cap persona assenyada que s’ho cregui, clar que sempre pots pensar que és el teu cercle el que pensa així. Però, no, no sols és el teu cercle sinó que hi ha una enquesta, que hem de suposar seriosa, al menys pel mitjà que la fa, que ho ratifica. És a dir, la gent no s’ho creu.

Suposo que hi ha altres enquestes i percepcions públiques o privades que van en aquesta direcció, llavors, perquè s’entesten en mantenir un camí que no té recorregut als ulls de la majoria? Perquè no l’abandonen i n’exploren d’altres, potser tant difícils com aquest, que podrien ser més creïbles? No serà que l’aventurisme els encega? La incredulitat és la tomba de les institucions.

10 de febrer.

A contracorrent. Xamans i exploradores.

Em sembla que aquí i avui és anar contracorrent. El llibre de Víctor Lapuente, “El retorno de los chamanes”, Ed. Península, B-2015, porta per subtítol “Los charlatanes que amenazan el bien común y los profesionales que pueden salvarnos”. El subtítol ja és prou eloqüent de per a on apunta l’autor.

Molt interessant i important per airejar una mica el dens aire que emmetzina el debat públic respecte a les coses que es poden fer en política per millorar-la. S’enfronten dues concepcions: la dels xamans, vaja els bruixots o sacerdots de la tribu, i les exploradores –encertada metàfora en femení- que van a la recerca intuïtiva, provant, encertant o equivocant-se, d’aquelles coses, en aquest cas polítiques públiques, que portin a aconseguir millores per la seva gent. Teologia front a ciència. Els déus, els grans principis, front a l’experimentació petit a petit, una passa rere una altra.

En temps d’indignació, que diria Innerarity, amb el cap calent, pensant trobar solucions ràpides a expectatives potser forassenyades, sempre hi ha xamans que fàcilment entabanen al poble prometent-li solucions màgiques que resoldran els seus problemes. L’exploradora ho té més difícil ja que potser allà on busca trobar solucions és un esbarzer, o un femer, complicar de decantar. Però els xamans continuen mirant els pòsits de les tasses de cafè mentre que les exploradores cada cop saben millor on orientar les seves passes.

La clàssica divisió dretes / esquerres repensada a la llum dels que implementen les polítiques de dretes i esquerres, els que fan les polítiques públiques, que són els treballadors públics siguin o no funcionaris.  Els polítics portant el timó. Els que fan les polítiques públiques, a la sala de màquines. Funcions diferents, els que marquen el rumb i els que executen la marxa de la màquina. Tota aquesta explicació farcida d’exemples documentats de països i polítiques reeixides o fracassades en el temps. En el fons és la reivindicació de la política humil front la política fatxenda. Potser de la vella política front a la nova política? Dels resultats contrastats de les exploradores a les històries terribles, també contrastades, dels xamans. Qui hi guanya i qui hi perd amb les dues propostes.

Ara, davant la incomprensió per la ciutadania d’un món cada vegada menys entenedor que ens mostra moltes injustícies, és fàcil girar-se a escoltar al primer xerraire que ens diu fàcils solucions: altra vegada els xamans, els bruixots. Però, cal reiterar que tenim molts bones i millors exploradores que ens poden ajudar, sense tantes expectatives, però amb més coneixements, sense tant adamisme, a trobar bones -i menys irrealitzables i agosarades- solucions. Una cosa són els arguments i l’altre l’evidència de les dades. La teoria per demostrar i la pràctica contrastada, tant per reeixir hipotèticament o com ja reeixida o fracassada.

“La Política con mayúsculas, la política grande, tiende a agravar los males sociales: moviliza a las fuerzas opuestas y tiene efectos inesperados cuando no adversos. Una política que intenta indagar en la raíz misma de los problemas (un ejercicio fútil), culpabilizando a los supuestos responsables (un ejercicio corrosivo) y generando altas expectativas en la población sobre la capacidad de acción del Gobierno (un ejercicio contraproducente), atrapa a las sociedades en un círculo vicioso. Los grandes chamanes neoliberales han emergido en aquellos lugares donde humean todavía las cenizas de los grandes chamanes nacionalizadores de la economía. Y viceversa. Los chamanes se alimentan los unos a los otros, a expensas de los profesionales exploradores y de toda la sociedad.”

Molt recomanable per reflexionar i debatre, encara que susciti opinions contraposades que també cal tenir presents. Atenció, cal seguir a Piedras de papel.

4 de febrer.