Per Les Santes de l’any passat, poques setmanes després del traspàs d’en Manuel Cuyàs es va organitzar un “Petit homenatge d’urgència” a la seva figura al Pati de Can Marchal, a l’aire lliure, les circumstàncies de la pandèmia no permetien possiblement una altra cosa i a més el temps estiuenc ho facilitava. Ho vaig explicar aquí.
Vaig demanar intervenir-hi a una de les persones que estava
involucrada en l’organització de l’acte, em sembla que de fet en va ser l’alma mater, i vaig posar a la seva
consideració el que podria llegir d’en Manuel
en la meva intervenció. La seva resposta va ser que li semblava bé la segona
proposta que li feia.
Era una pàgina de la seva novel·la “Taques al marge”. Curiosament, o no, cap més dels intervinents aquella tarda se’ls va ocórrer
un text d’aquella obra, potser perquè no se’ls va indicar, potser perquè no hi
van caure, potser..., vés a saber.
Com que es tractava de que llegíssim texts d’en Manuel que parlessin de nosaltres,
individualment o col·lectivament, jo
vaig triar aquest ja que crec em descrivia a la perfecció. De fet, quan va
recopilar material per fer la novel·la, desprès de plegar del periple olímpic
dels JJ.OO. del 92 en que va treballar, vam fer unes quantes xerrades amb taula
pel mig que ell va aprofitar a l’abast.
La novel·la, negre, va d’un fet que passa a Tresrieres (Mataró), mentre els seu
Alcalde (jo) vol treure suc d’una
exposició d’un pintor local antic, Josep
Fita (Antoni Viladomat), per el que ara es diu posicionar la ciutat
als mitjans i ser coneguda. El periodista encarregat de treure el suc (ell) més aviat es decanta per una altra visió, un
fet truculent que acaba de passar a la ciutat que és la base de l’obra,
desviant-se de l’encàrrec que li ha fet el seu director. Una de les protagonistes
de l’afer és una noia que fa de perruquera just a l’altra banda del carrer
estret on donen les finestres del despatx de l’alcalde (ca la Bel), la Manoli (de qui mai saber el seu nom real), que em va permetre dir al final
de la meva intervenció en el “Petit
homenatge d’urgència” que era molt maca. Les taques al marge d’un quadre de
l’exposició d’en Fita eren les
taques als marges, físics i socials, de Tresrieres.
Aquests és el text que vaig llegir llavors.
-Patètic, oi?
-Perdoni?
-Aquests ganes de sortir als diaris. Les deu trobar
ridícules.
Vaig dir-li que les veia
normals, però no em va deixar acabar.
-Pot sincerar-se amb mi. Jo mateix em trobo incòmode en
el paper que aquest matí m’ha vist fer.
En aquell moment apareixia
davant meu l’alcalde que jo havia vist al primer cop d’ull del primer dia:
aquell que, segons l’anotació que en vaig fer llavors, tenia més cara de
professor universitari que d’alcalde. Es va mirar les ungles amb els dits
estesos. Va dir:
-Sense deixar de creure que la premsa barcelonina té
oblidats els esforços de les ciutats mitjanes del país, sóc de l’opinió que
aquest delit de fer-nos veure, aquestes reivindicacions contínues per tenir un
lloc en els papers fan una mica de riure. O em fan riure a mi, si no en fan a
ningú més. Miri. Jo, aquí on em veu, sóc un alcalde cansat. De bona gana ara
mateix deixaria el càrrec i marxaria a casa a llegir, a estudiar. Continuo
perquè els companys i el partit m’empenyen i no em deixen plegar. En política,
plegar és dificilíssim, em pot creure. Jo sóc un home que tendeix a la
discreció, a la feina ben feta però callada. No m’agraden els escarafalls ni
les flamarades que cremen en un dia. Voldria, per tant, que els esforços que
portem a terme per millorar la ciutat fossin valorats pels ciutadans pel que
valen, no per la manera que els són venuts. Agafi la variant de la carretera.
Aquesta obra alleugerirà molt el tràfic del centre de Tresrireres. Tota la
ciutat, les empreses, el comerç se’n beneficiarà. Molt bé, dons jo, si hagués
de seguir el meu tarannà, seria partidari de fer la variant calladament i que
al final, un cop inaugurada, els ciutadans s’adonessin de la seva
transcendència a còpia d’utilitzar-la i veure’n els efectes benèfics. Això no
és pas possible . Els companys del partit m’empenyen a propagar la variant de
manera contínua. Per explicar com serà d’espaterrant hem imprès tríptics, hem
pagat pàgines senceres de publicitats als diaris, hem fet cartells, pancartes,
hem creat eslògans. Al final no sé si és més important això que en diuen vendre
la variant que la variant mateixa. Li ho diré clar: si la política s’ha de
reduir a la publicitat, a mi la política no m’interessa. Que la facin els
publicitaris.
-Vostè és un romàntic – li vaig dir.
-Un amic em va dir l’altre dia que, al seus ulls, m’estic
tornant calvinista. Sóc purità, sóc escèptic, i ara vostè em diu romàntic. Em
sembla molt que amb aquesta càrrega les espatlles la carrera política no em
dura molt lluny.
“Taques al marge”, Emmanuel Cuyàs, Ed. La Magrana, B-1993.
(pàg. 69-70)
Certament, la Manoli era molt maca. Jo sempre la vaig veure de lluny, vestida, però em sembla que és aquesta que apareix d'esquena al llibre “Mataró, una ciutat” amb texts del mateix Emmanuel Cuyàs i fotografies d’en Ramon Manent i d’en Pep Ros. Ed. Lunwerg, B. 1986, edició patrocinada per l’Ajuntament de Mataró.
27 de gener de 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada