5-2020. Homenatge a Manuel Cuyàs

Per Les Santes de l’any passat, poques setmanes després del traspàs d’en Manuel Cuyàs es va organitzar un “Petit homenatge d’urgència” a la seva figura al Pati de Can Marchal, a l’aire lliure, les circumstàncies de la pandèmia no permetien possiblement una altra cosa i a més el temps estiuenc ho facilitava. Ho vaig explicar aquí.

Vaig demanar intervenir-hi a una de les persones que estava involucrada en l’organització de l’acte, em sembla que de fet en va ser l’alma mater, i vaig posar a la seva consideració el que podria llegir d’en Manuel en la meva intervenció. La seva resposta va ser que li semblava bé la segona proposta que li feia.

Era una pàgina de la seva novel·la “Taques al marge”. Curiosament, o no, cap més dels intervinents aquella tarda se’ls va ocórrer un text d’aquella obra, potser perquè no se’ls va indicar, potser perquè no hi van caure, potser..., vés a saber.

Com que es tractava de que llegíssim texts d’en Manuel que parlessin de nosaltres, individualment o col·lectivament,  jo vaig triar aquest ja que crec em descrivia a la perfecció. De fet, quan va recopilar material per fer la novel·la, desprès de plegar del periple olímpic dels JJ.OO. del 92 en que va treballar, vam fer unes quantes xerrades amb taula pel mig que ell va aprofitar a l’abast.

La novel·la, negre, va d’un fet que passa a Tresrieres (Mataró), mentre els seu Alcalde (jo) vol treure suc d’una exposició d’un pintor local antic, Josep Fita (Antoni Viladomat), per el que ara es diu posicionar la ciutat als mitjans i ser coneguda. El periodista encarregat de treure el suc (ell)  més aviat es decanta per una altra visió, un fet truculent que acaba de passar a la ciutat que és la base de l’obra, desviant-se de l’encàrrec que li ha fet el seu director. Una de les protagonistes de l’afer és una noia que fa de perruquera just a l’altra banda del carrer estret on donen les finestres del despatx de l’alcalde (ca la Bel), la Manoli (de qui mai saber el seu nom real), que em va permetre dir al final de la meva intervenció en el “Petit homenatge d’urgència” que era molt maca. Les taques al marge d’un quadre de l’exposició d’en Fita eren les taques als marges, físics i socials, de Tresrieres.


Aquests és el text que vaig llegir llavors.

-Patètic, oi?

-Perdoni?

-Aquests ganes de sortir als diaris. Les deu trobar ridícules.

Vaig dir-li que les veia normals, però no em va deixar acabar.

-Pot sincerar-se amb mi. Jo mateix em trobo incòmode en el paper que aquest matí m’ha vist fer.

En aquell moment apareixia davant meu l’alcalde que jo havia vist al primer cop d’ull del primer dia: aquell que, segons l’anotació que en vaig fer llavors, tenia més cara de professor universitari que d’alcalde. Es va mirar les ungles amb els dits estesos. Va dir:

-Sense deixar de creure que la premsa barcelonina té oblidats els esforços de les ciutats mitjanes del país, sóc de l’opinió que aquest delit de fer-nos veure, aquestes reivindicacions contínues per tenir un lloc en els papers fan una mica de riure. O em fan riure a mi, si no en fan a ningú més. Miri. Jo, aquí on em veu, sóc un alcalde cansat. De bona gana ara mateix deixaria el càrrec i marxaria a casa a llegir, a estudiar. Continuo perquè els companys i el partit m’empenyen i no em deixen plegar. En política, plegar és dificilíssim, em pot creure. Jo sóc un home que tendeix a la discreció, a la feina ben feta però callada. No m’agraden els escarafalls ni les flamarades que cremen en un dia. Voldria, per tant, que els esforços que portem a terme per millorar la ciutat fossin valorats pels ciutadans pel que valen, no per la manera que els són venuts. Agafi la variant de la carretera. Aquesta obra alleugerirà molt el tràfic del centre de Tresrireres. Tota la ciutat, les empreses, el comerç se’n beneficiarà. Molt bé, dons jo, si hagués de seguir el meu tarannà, seria partidari de fer la variant calladament i que al final, un cop inaugurada, els ciutadans s’adonessin de la seva transcendència a còpia d’utilitzar-la i veure’n els efectes benèfics. Això no és pas possible . Els companys del partit m’empenyen a propagar la variant de manera contínua. Per explicar com serà d’espaterrant hem imprès tríptics, hem pagat pàgines senceres de publicitats als diaris, hem fet cartells, pancartes, hem creat eslògans. Al final no sé si és més important això que en diuen vendre la variant que la variant mateixa. Li ho diré clar: si la política s’ha de reduir a la publicitat, a mi la política no m’interessa. Que la facin els publicitaris.

-Vostè és un romàntic – li vaig dir.

-Un amic em va dir l’altre dia que, al seus ulls, m’estic tornant calvinista. Sóc purità, sóc escèptic, i ara vostè em diu romàntic. Em sembla molt que amb aquesta càrrega les espatlles la carrera política no em dura molt lluny.

“Taques al marge”, Emmanuel Cuyàs, Ed. La Magrana, B-1993. (pàg. 69-70)


Certament, la Manoli era molt maca. Jo sempre la vaig veure de lluny, vestida, però em sembla que és aquesta que apareix d'esquena al llibre “Mataró, una ciutat”  amb texts del mateix Emmanuel Cuyàs i fotografies d’en Ramon Manent i d’en Pep Ros. Ed. Lunwerg, B. 1986, edició patrocinada per l’Ajuntament de Mataró.

27 de gener de 2021.