(fotografia d'estudi, Ramón Sanz LOBATO. Madrid 1996-1997)
(Del llibre d'actes de l'Ajuntamnet: A continuació, el Sr. Manuel
Mas, Alcalde - President, pren la paraula i agraeix als portaveus del grups
municipals les dedicacions d’afecte, reflexió i reconeixement pels anys que ha
estat exercint la funció d’alcalde.)
L’any 1979 no era conscient que aquestes conegudes paraules del poeta
alexandrí Kavafis serien tan il·lustratives com em
resulten avui: “Quan surts per fer el
viatge cap a Ítaca, has de pensar que el teu camí serà llarg, ple i ric en experiències
i coneixement”.
En el moment d’ocupar el lloc de regidor mai vaig creure que tindria
l’oportunitat de viatjar, conèixer i enfrontar-me amb nous reptes que, en
aquell moment, ni hi pensava. Al llarg dels 25 anys que he estat a l’Ajuntament
com a regidor i dels 21 anys que he dedicat al càrrec d’alcalde he recorregut
mig mon explicant els temes municipals i de Mataró. He coincidit amb gent
diversa amb els que he conversat sobre temes lligats a les qüestions municipals
o de la ciutat que he arribat a conèixer amb profunditat. De vegades he
manifestat que el coneixement que l’alcalde té de la ciutat, dels seus
habitants i de les seves entitats és impossible que un ciutadà el pugui tenir.
En el despatx de l’alcalde hi passa tothom per explicar els problemes més
inimaginables i variats. La meitat de la meva vida, fins avui, han estat
aquests moments tan expressius.
No és moment de
fer balanç d’aquests anys dedicats a l’alcaldia perquè, amb els resultats
obtinguts durant en les eleccions municipals, l’han realitzat els ciutadans.
Aquesta és l’avantatge de la democràcia. No obstant, en un futur, els ciutadans
també expressaran el seu desig i els historiadors també en faran estudis, per
descomptat. Però vull transmetre la meva satisfacció pel treball fet i pel
reconeixement dels ciutadans ja que, gràcies a ells, hem pogut enfrontar molts
dels temes de la ciutat.
Em referiré a la
importància del factor temps per la gestió del govern municipal i, en aquest
sentit, recordo que el primer dibuix del projecte de la Via Europa el vaig
veure l’any 1984 i, en canvi, es va inaugurar l’any 1996. El mateix va passar
amb el Port quin projecte me’l presenten l’any 1989 i, en canvi, es va
inaugurar l’any 1992. Pel que fa referència al tema sanitari, durant l’any 1984
no es podien abonar les nòmines del personal que treballava a l’Hospital de
Sant Jaume i, en canvi, l’any 1999 es va inaugurar un Hospital modern i
avançat, recuperant-se l’any 2000 el vell hospital per la ciutat. És a dir, el
temps és molt important per la política ja que hi ha moltes coses que es
demanen avui i que, sembla, que eren per ahir pel que torno a incidir en la
importància del temps.
La segona reflexió que vull fer és el factor sort. No ho vull amagar.
Moltes vegades hi ha persones que troben dificultats perquè les coses el hi
venen malament. Nosaltres hem tingut sort perquè les coses ens han vingut bé:
no hem tingut grans dificultats i ens ha vingut la fortuna de cara durant la
gestió municipal.
En tercer lloc, voldria referir-me a allò que deia en Picasso: “Que la imaginación te encuentre trabajando” perquè si esperem que les muses ens inspirin, malament.
En resum, hem tingut temps, sort i ens hem trobat treballant amb les
nostres mans i el nostre cap. Hem estat realment treballadors.
Però després d’enumerats aquests factors també cal obrir un capítol
d’agraïments. Agraïments adreçats al ciutadà perquè, com em deia una vegada el
catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pèrez Royo, la gràcia de les lleis era la seva acceptació pels ciutadans. Si
s’haguessin d’aplicar a “cops de bastó”
seria impossible. Hi ha un petit percentatge de ciutadans que les incompleixen
i per ells hi ha els codis sancionadors, però si la majoria no accepten el
sistema, ja pots fer totes les lleis que vulguis que el sistema no funcionarà.
Jo he de dir que els ciutadans i ciutadanes de Mataró han estat molt
col·laboradors, molt lleials i molts treballadors en el sentit d’acceptar que
aquell era el camí i, per tant, quan m’han preguntat si és molt difícil
governar la ciutat he respost que no.
Per posar un exemple, em refereixo a que en aquesta Sala s’ha parlat de
la campanya endegada l’any 1979 consistent en: “L’Ajuntament no pot abaixar la porta” que, des d’un punt de vista
publicitari, no estava molt ben aconseguida perquè era un cartell negre amb la
fotografia d’una porta de l’Ajuntament amb una persiana metàl·lica sense
baixar. Tots els professionals publicistes es van posar les mans al cap perquè
deien que el cartell era un desastre però, des del punt de vista de la gestió
municipal, va ser una campanya que va funcionar molt bé perquè vàrem haver
d’explicar coses que no eren massa habituals com que s’han de pagar els
impostos i taxes perquè sinó els serveis municipals són impossibles de prestar
i, mica en mica, la gent van complir, sense rebel·lió, les seves obligacions
com a ciutadans.
També faig un agraïment als regidors i regidores que han estat
treballant amb mi durant aquests 21 anys. Personificar-ho en cada regidor és
difícil i té riscos i, per tant, demano disculpes ja que em referiré només a
dues persones que, per mi, representen la cara i la creu del treball municipal.
Em vull referir a en Remigi Herrero i en Salvador
Milà. En Remigi, que avui no ha pogut assistir, ha
representat una de les cares del treball municipal: la cara del contacte,
d’estar amb la gent, d’atendre les petites coses de les entitats i les
associacions, la cara del bon jan, de la bona persona. Algunes persones es van
esgarrifar quan, en l’acomiadament d’en Remigi només vaig dir d’ell que el trobaríem a faltar quan faltessin les
cadires en algun acte públic durant el diumenge… Aquestes són aquelles coses
que, de vegades, no es valoren però tothom sap que, en Remigi, ha estat la meva ma dreta durant tots aquests anys ja que ell feia una
funció que jo mai he sabut fer perquè sóc més esquerp i menys obert i el fet
que ell fos en el govern m’ha evitat que hagi hagut de ballar sardanes o
sevillanes, ja que no en se i, en canvi, ell ho feia molt bé….
Pel que fa al Salvador Milà, avui Honorable
Conseller de la Generalitat, sempre ha estat l’home de la reflexió, del
projecte i del més enllà, a qui no es pot demanar que balli sevillanes, però sí
que faci la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de Mataró de l’any 1977.
Després d’aquest encàrrec va ser l’artífex de
tot el treball i reflexió del Pla Estratègic i, finalment, es va
materialitzar amb la vigent revisió del Pla. Al Salvador se li ha d’atribuir la Porta de Sant Sebastià i la seva escultura - que
es troba a l’entrada del carrer Barcelona- . També la Laia L’Arquera de
l’entrada a Mataró (Porta Laietana); en aquest cas, la meva funció va ser
gestionar la petició de l’abonament del cost de l’obra a la Diputació. En Salvador definia el treball per la ciutat com “l’acció del príncep” i sempre m’ha ajudat molt.
Perdoneu que no em refereixi a cada un de la resta de regidors. Crec
que les dues persones a les quals he fet referència reflecteixen la cara i la
creu el treball de l’Ajuntament, fet per tots en un conjunt, així com la cara i
la creu del conjunt dels ciutadans.
En quan els reptes pel futur, considero que no hem de pensar només en
les coses més quotidianes sinó que també ens hem de plantejar què serà la
ciutat d’aquí 10 anys…. Però els ciutadans no acabaran d’entendre, tampoc, que
només reflexionem en les coses futures si no es resolen temes presents com
l’arranjament dels carrers, l’abastament de l’aigua i altres serveis essencials
per la ciutat si aquests no funcionen. Ambdues circumstàncies són inherents i
es complementen amb les funcions del govern municipal.
També vull agrair els treballadors i treballadores municipals la seva
tasca. Durant aquests dies he saludat a cada un d’ells en els seus respectius
llocs de treball i s’ha de fer èmfasi que si en aquests moment es parla molt “del que ha fet l’alcalde Mas per la ciutat”,
vull que els treballadors i treballadores, quan sentin aquesta frase, pensin
que ells són l’alcalde Manuel Mas perquè si bé és
cert que les direccions corresponen als polítics, aquestes s’ha d’executar pel
que la feina dels treballadors i treballadores municipals és essencial. Em
permetreu que seguidament els diferenciï en tres grups.
El primer grup, correspon als que he tingut al meu costat, dia a dia,
ja que han ocupat el càrrec de secretaris particulars o de xofers. Així,
recordo en Josep Fradera, na Teresa Jubany; na M. Paz Rosete, amb la que he treballat molts
anys i a la que li vull agrair molt especialment la feina feta i la seva
dedicació; i, finalment, na Gloria Battestini i na Joana
Castillo. Són la gent més propera. També vull
agrair-li al meu xofer, en José Luís Garcia Castellano, que ha passat moltes hores amb mi, acompanyant-me. Recordo que vaig
començar amb un xofer que era el Sr. Claus. Després va venir en José Luís. Recordo encara, amb afecte, que avui m’ha explicat
l’acudit del dia quan entrava en el cotxe. També agrair a en Domingo
Pavón i al Sr. Àvila ja que han
estat els meus companys quotidians pel carrer; fan una feina complexa i
complicada, sobre tot després dels atemptats i esdeveniments contra regidors
municipals dels últims anys.
Però hi ha un segon grup de treballadors als quals vull fer un especial
esment; em refereixo als responsables de la jardineria municipal. La ciutat té
uns parcs i jardins esplèndids pels quals aquestes persones hi treballen molt a
gust. Amb ells vull significar tot el col·lectiu de treballadors i
treballadores que han col·laborat amb mi, ja que amb el símbol de la tasca dels
jardiners podem afirmar que aquesta és la feina que la gent veu al carrer.
Un tercer grup fa referència a tots els funcionaris municipals que van
treballar, durant el mes d’agost del 2002, en tot el tema de la legionel·la
(Servei Municipal de Policia, Servei de Sanitat i Serveis Socials, Servei de
Llicències, Servei d´Urbanisme…). Si es va aconseguir encarrilar el tema va ser
gràcies a tots aquests treballadors i treballadores; les estadístiques deien
que per trobar el focus de legionel·la calien entre 30 i 35 dies i, en el cas
de l’Ajuntament, es va localitzar en només 19 dies.
Especialment, vull fer un agraïment a la família i, en concret, a la
meva dona M. Antònia que avui ha preferit no ser-hi
present perquè m’ha dit que s’emocionaria. I l’enyoro; segur que també trobaré
a faltar aquella eterna pregunta que ella em fa quan tinc una reunió: “Ja saps el que els hi has de dir?”.
Ara, en els meus discursos, ja no podré parlar d’aquestes qüestions tan
quotidianes i que ella, en moltes ocasions, m’ha corregit perquè les considera
inconvenients o perquè segons els seu criteri “no queden be”. La meva família m’ha acompanyat i m’ha aguantat en
aquest camí de la meva vida municipal.
Finalment, com impulsor de la política municipal, vull deixar
constància que estem en molt bon camí perquè hi ha hagut polítiques i
actuacions concretes amb tres línies molt ben plantejades.
La primera, és la línia de la sostenibilitat que només passejant per
Mataró s’observa amb la quantitat de reutilització i aprofitaments de sol que
són per la ciutat. És una línia que en el seu moment es va definir i que, en
aquests moments, s’està fent.
La segona línia és la de la cohesió social, amb tots els temes
d’equipaments i de serveis en marxa culturals com Can Xalant, esportius com el
de Cirera, cívics com el del Pla d’en Boet. També es faran places i espais
verds que us sorprendran i que seran efectives en un futur molt proper.
La tercera línia és el progrés econòmic, amb tot el debat del comerç i
la continuació de la iniciativa del Tecnocampus amb la finalitat que la ciutat sigui innovadora en les noves
perspectives sòcio-econòmiques.
En definitiva, perspectives de futur n’hi ha. No dubto que canviaran
les formes de portar-se però no el rumb que ens hem marcat com Ajuntament i com
a ciutat. Jo no determinaré el camí a seguir, ni faré cap testament pels
gestors futurs però sí que aportaré algunes reflexions que són el resultat dels
25 anys viscuts en el mon local amb passió, intensitat i dedicació. Són
reflexions sobre els electes, l’administració local, la ciutat i els ciutadans
i ciutadanes.
Sobre els electes, m’heu sentit dir que no estic gens satisfet de com
ens hem d’ocupar en els nostres respectius càrrecs de regidors. Només podrem
treballar si fem compatible la nostra vida política i laboral amb la familiar.
No pot ser que al vespres ens dediquem a fer reunions. Cal prendre model de
ciutats com Brussel·les on, a les 17:00 hores, ja s’han acabat les reunions. En
aquest Ajuntament les sessions dels plens s’inicien a les 19:00 hores i
finalitzen a les 23:00 hores o les 24:00
hores. Segurament direu que ara em toca a mi, des de la meva nova
responsabilitat, arreglar aquest tema però tampoc cal desesperar perquè,
recordem que fa anys els polítics no teníem Seguretat Social i això es va
solucionar l’any 1987. En conclusió, si no assolim que els electes locals
treballin d’una altra manera no aconseguirem que la qualitat en la dedicació
els electes sigui la correcta i els ciutadans, a la fi, se’n ressentiran.
Respecte, l’administració local s’han fet molts debats dels
pressupostos i d’ordenances. Recordo que la primera vegada que vaig presentar
el pressupost municipal havia nascut la meva filla Eulàlia. En aquest punt vull remarcar que hi ha una assignatura pendent en la
comptabilitat pública com és prendre en consideració la dotació de les
amortitzacions. No hem tingut mai en consideració els imports que dediquem a
guardar per amortitzacions per després tornar al funcionament quotidià del
capital públic. Així, en el capítol II del pressupost posem amortitzacions per
prestar serveis però no son dotacions quantificades d’acord al capital i a
l’amortització correcta que tocaria. Per tant, en el nou finançament local no
podem pensar amb el nous servei i equipaments sinó que, el que cal mirar
prèviament, és si el funcionament normal de la ciutat té els recursos
necessaris com són la pintura dels passos de vianants i els manteniments dels arbres o de la via pública
etc.. Aquestes despeses són ben fàcils de calcular i, per tant, caldria prestar
més atenció a les amortitzacions.
El tercer tema és, ja ho he anunciat, sobre la ciutat. Les ciutats han
de tenir un estudi acurat de la seva estructura econòmica perquè les
estructures econòmiques i indústries tradicionals de la ciutat canvien. Per
aquesta raó, des de l’Ajuntament, hi ha un observatori del mercat del treball
trimestral i un estudi de conjuntura econòmica semestral; actualment també hi
ha un estudi de la situació de les noves conjuntures anual. No obstant, crec
que caldria saber molt més i dedicar-hi recursos i gent per saber què és el que
està passant concretament. Observem que les fotografies de la ciutat que recull
el llibre “Mataró, una ciutat” actualment ja no existeixen. Ha canviat tot i, per tant, tenir un
coneixement exacte i fidel de quina es l’estructura econòmica municipal és molt important per saber les actuacions que cal
fer.
Per últim cal fer una reflexió de quina és la relació que han de tenir
els ciutadans i les ciutadanes amb els seus electes. Cal escoltar el ciutadà,
però escoltar no vol dir condescendència ja que no es pot fer tot allò que la
gent diu o demana perquè el govern municipal ha d’escoltar però també cal que
sigui líder. En conclusió, s’ha de conèixer el camí i si, en tot cas, el govern
i l’alcalde s’equivoca només perd una cosa molt simple que és la cadira.
Aquesta és la gran virtut de la democràcia però el que no val és la pèrdua del
líder. S’han de fer moltes hores de pedagogia perquè s’entenguin les decisions
i, aquest tema, enllaça amb el tema que els electes no poden dedicar tot el dia
als afers del govern perquè es troben cansats i això no és bo ni per les
decisions ni per fer-hi bé.
Per acabar, me’n vaig content i satisfet per la mitja vida dedicada a
la ciutat però vetllaré per la comarca, per la ciutat i pel país des de les
meves noves responsabilitats. Tinc una feina maca, ja que m’han encarregat
coses molt concretes que poden servir pel desenvolupament tecnològic i resto a
la vostra disposició. Permeteu-me que acabi amb un vers d’en Miquel
Martí i Pol, premiat a Mataró, que es titula “Principis” i diu:
“He endreçat el calaix, ja li tenia
però no se sap mai què pot passar
si ve que, fet i fet,
em globalitzen.
Amb l’endreça defenso una misèrrima
quota de poder: la de pensar
lliurement el que vulgui i comportar-me
discretament d’acord amb el que pensi.
Funambulesc, faig
tràgics equilibris
entre el silenci i la
procacitat
i menjo poc i bec
encara menys
per si tornen els
temps de penúria.
No passaré de vell, però confio
que sempre hi haurà
algú per recordar
que el sol surt per
tothom i cada dia.”
Moltes gràcies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada