31 de desembre del 2019

Crepuscular.


En les hores finals d’aquest 2019. Per la finestra veig que encara hi ha sol i el cel és ben blau. Caurà la nit i en companyia de bons amics celebrarem el pas cap al 2020. Demà serà un any nou, de traspàs, amb un dia més, i començarà una nova dècada. Són convencions, el temps no s’atura. Commemorem aquestes festes per convenciment, per tradició, per ganes de fer-ho, per rutina,... Fem desitjos de que continuem vivint i de que ens vagi bé, a nosaltres, als nostres, a tothom. Esperem-ho.

Aquests dies hem tingut l’oportunitat de veure l’exposició de Modest Urgell a Girona. Paisatges crepusculars, ermites velles, paisatges, pobles i carrers a la posta de sol. Sí, també algunes imatges assolellades de marines i barques a la sorra,... les unes i les altres pintades més de cent anys enrere. Algun pensament m’ha vingut al cap sobre els temps que corren, sobre els temps que vivim. No ho sé pas, estem en temps crepusculars? El que ens queda a la memòria d’aquest any que ara s’està acabant sembla que ens hi porta. No és sols el que hem viscut, estem encara vivint, a casa nostra. Aixeques la vista i arreu et trobes amb panorames semblants, molt a la vora o força més lluny.


Modest Urgell. “El Pedregal”, 1895.
Foto de Toni Ferragut a El País. 

Mai com ara havíem estat col·lectivament, la humanitat, tant rics com ara. Podríem ser tots plegats molt més feliços. Però hi ha el sentiment que les rendes es reparteixen malament, millor dit, que alguns –pocs- se’n queden una gran part i no les volen compartir. Les diferències de riquesa creixen. La gent ho veu, es neguiteja i protesta arreu. Amb raó.

Desprès d’aquests temps el sol es pondrà a l’horitzó i quan torni a sortir desprès de fer la volta, quin panorama il·luminarà? Una Terra diferent, segur. Però, millor o pitjor?

31 de desembre.

23 de desembre del 2019

L’estat d’ànim generacional.


Em va agradar una frase que vaig veure que responia Ivan Krastev en una entrevista que li feien a El País fa poc temps: “Europa fue creada por una generación que temía el pasado y albergaba esperanza en el futuro. Ahora tenemos una generación nostálgica del pasado y temerosa del futuro.” Crec que sintetitzava perfectament l’estat d’ànim de les generacions diguem-ne intermèdies que ara hi ha a Europa, les nascudes, posem-hi,  desprès de 1980. Quan van arribar a la possibilitat de manar, de dirigir la societat, van mirar cap enrere i van veure els “trenta gloriosos” i quan van mirar cap al davant els va caure la Gran Recessió del 2008.

La gent de la meva generació, la de les postguerres, ho vam veure i viure tot molt millor. Certament hem estat una generació privilegiada. No hem patit els estralls que van aguantar els nostres pares, hem viscut en un creixement econòmic i social continuat, en general ens hem posicionat molt millor que les generacions anteriors,... sols cal veure els indicadors de tota mena per confirmar-ho. Però, les generacions intermèdies actuals ho tenen  pitjor, no hi ha dubte. El debat sobre la Transició, per exemple, és indicatiu d’això.

A Europa la situació s’ha capgirat. Ja no som el melic del món. Peter Frankopan ho deia sense embuts fa pocs dies. Les preguntes amb les que respon a l’entrevista que li fan són aclaparadores, reblades amb una frase contundent: “Seguimos pensando que somos el centro del mundo porque somos idiotas”. Aquest historiador anglès ja va ser motiu de la meva atenció temps enrere. El nou mapa geopolític que s’està configurant deixa a Europa a l’extrem occidental molt allunyada del nou centre del món, el Pacífic.  La península Ibérica, a l’extrem de l’extrem.

No avancem en economia, malgrat haver estat els primers, la innovació està en un altre lloc. Continuem aferrats al que ens va deixar l’economia industrial que ja ha desaparegut de casa nostra. L’altre dia vaig descobrir l’existència  un mapa que va publicar no fa pas gaire elordenmundial.com que ho explica perfectament en el cas espanyol i que portava temps intuint.


Però és a nivell polític on es posa més de manifest la manca de perspectives. Europa, posem-hi “Occident”, havia liderat la creació d’estructures administratives-polítiques noves i innovadores. Els Estats moderns temps enrere, però especialment, les estructures comunes construïdes amb afany per la gent de la generació de les postguerres. La Unió Europea és la culminació a la que hem arribat i que ara sembla arrossegar-se parsimoniosament sense saber, o poder, imposar-se a les tendències centrípetes que l’ataquen. El retorn a la tribu, cap enrere doncs, s’estén. Del Brexit als moviments nacionalistes que creixen arreu. El debat a casa nostra és paradigmàticSembla que les ciutats amb una certa mida malden per escapar-se d’aquestes tendències. Es manifesta en les votacions i en posicionament dels seus responsables, els Alcaldes. Però els territoris, o la gent que viu en els territoris, més o menys buits o en recessió, miren al futur amb recel i amb pors.

Si les generacions que ara estan, o haurien d’estar, al comandament  no s’adonen de com han canviat les coses respecte a les seves històries, de com aquests canvis aniran a més irreversiblement, poden portar a aquest racó de món, a ser això, un racó del món que va tenir els seus moments de glòria que ja són sobrepassats. D’aquestes generacions, centrals com sempre, és el futur.


23 de desembre.

18 de desembre del 2019

A França, pas problème.


La fotografia la vaig fer a la tardor de l’any passat. Era a Charleville (Charleville-Mézières), al centre urbà, al carrer principal, de la République (sans doute) cantonada Bourbon.



A Juan Les Pins vaig poder veure, temps enrere, l’inici de la Route Napoléon, en record del lloc del començament del camí de l’Empereur cap el seu segon mandat de cent dies que van acabar a Waterloo (mira, vés per on, Waterloo).

A Lió, a una de les seves places principals hi ha un monument a Lluis XIII i a una altre un monòlit a la República i un altre a la Monarquia gaire bé l’un al costat de l’altre. La seva arteria principal porta el nom d’un mariscal de començaments del XIX que va servir a tres règims diferents.

Nosaltres som molt primmirats i mantenim els comptes pendents. Ells tenen la Gloire de La France!

19 de desembre.

Novament la demografia.


Alguns temes importants s’estan posant sobre la taula aquests dies, a més dels ja més treballats o comentats de fa temps com són els climàtics i els de gènere. Aquests temes que intenten sobresortir del maremàgnum d’informació que ens aclapara són el demogràfic, l’anímic generacional i el fiscal.

Anem pel primer: portem més de quatre anys amb el creixement demogràfic vegetatiu (naixements menys defuncions) negatiu. Avui un editorial de El País, també un article a Diario.es. Però ja fa dies que amb el tema de “La España vaciada” (vacía, crec jo) o el tema de la concentració de les poblacions arreu del món a les ciutats es ve parlant del tema.

Sorgeixen propostes “arbitristes” de polítiques “natalistes”. Bé, potser algunes no són tant “arbitristes”, algunes coses es poden fer, i de fet hi ha països que estan aconseguint resultats positius amb elles. Incentius fiscals, incentius laborals, ... , Però jo sempre recordaré el que ens explicaren a la Facultat d’Econòmiques ja fa més de 50 anys: Són les perspectives del futur que albiren els possibles procreadors les que regulen la natalitat. Si aquestes perspectives són incertes, com ho són en l’actualitat i força, la natalitat es reduirà.

Certament, potser a la meva edat, amb el que ja porto viscut, comprenc la disjuntiva que tenen les parelles joves davant el tema de la procreació. La incorporació al mercat del treball és més tardana i també la seva consolidació. La possibilitat d’afrontar les despeses de muntar una llar no estan a l’abast de la majoria de joves. Les alternatives vitals en les nostres societats són grans. Enrere queden els temps dels prometatges llargs, casaments de per vida, hipoteques (a 10 anys!!) i fills a cap edat. S’ha allargat molt l’esperança de vida i els joves l’han aprofitat per allargar també la seva joventut, però el rellotge biològic femení (determinant) no ha variat; bé, no pas gaire, i quant potser s’hi volen posar els ha passar l’arròs.

Com ho farem, amb el nostre sistema de repartiment, per aguantar les pensions dels grans? Devem estar mantenint uns 20 anys (com a mitjana) de pensió pels jubilats (els meus pares no van passar dels quatre o cinc), mentre, segurament s’ha endarrerit uns 5 o 10 anys la incorporació a les cotitzacions dels treballadors (abans n’hi havia molts que començaven a cotitzar als 14-15 anys; ara estan tots a l’ESO). N’hi ha molts més d’aquests darrers que en temps pretèrits,  però em fa l’efecte que no compensen.

Queda l’immigració. Europa, terra d’emigració, va poblar moltes terres de més d’un continent, ara s’enfronta a haver d’assumir aquest nou tema. Pels immigrants les perspectives són millors que les que tenien a casa seva, al seus orígens. Està molt explicat i també les seves conseqüències demogràfiques. Cal deixar clar que no hi ha alternativa, a menys que vulguem la decadència. “Catalunya, poble decadent”, és el llibre de Josep A. Vandellós dels anys 30 del segle passat.

Fa deu anys, quan començàvem a notar els efectes de la Gran Recessió del 2008, el tema ens el miràvem des de l’altra cara de la moneda: L’elevat atur que teníem (i que encara tenim). Llavors vaig fer una entrada al meu anterior blog, a la que torno una i altra vegada per explicar el què ens passava llavors. I ara fa tres anys resumia en una altra entrada algunes reflexions més que he anat fent en aquests anys.

Ara, amb unes perspectives més consolidades, negatives per cert, tornem a posar el tema demogràfic sobre la taula.

De l’estat anímic generacional anirà la següent entrada.

18 de desembre.