Anem a veure: ningú emigra, se’n va, per gust. Tothom que ho
fa, ho fa per necessitat, per fugir: de la misèria, de la guerra, de la falta
de perspectives. Potser sí, vaja, segurament, hi ha gent inquieta que vol veure
nous horitzons a la seva vida. Però no ens enganyem, la gran majoria sols vols
veure nous horitzons viatjant per plaer, per fer turisme o per esbargir-se. Com
a casa on vam néixer, allà on sigui, enlloc.
Per tant, aquest debat que hi ha ara als mitjans entre el
Govern i les forces polítiques de l’oposició, entre els que han tingut que
marxar i ho retreuen als que creuen causants, entre els opinadors i tertulians,
és un debat fútil. Clar, ningú vol acceptar –els afectats i els que d’alguna
manera en podrien ser responsables- la pura i dura realitat: No hi ha feina per
tothom que vol quedar-se al lloc on va néixer, o a on va venir a buscar noves
expectatives. És així de clar. Podem donar les culpes a qui vulguem: als
polítics d’ara, o a els d’abans, a la immigració dels més pobres que nosaltres,
a la globalització, a l’estructura econòmica que tenim, fins i tot a la nostra
idiosincràsia (?). Però la realitat és la que és.
Temps enrere quan estava en actiu vaig escriure alguna cosa
sobre el tema. Primer, ja fa set anys!, sobre els canvis demogràfics dels anys “bons”,
“De demografia”.
Un quant temps desprès hi vaig tornar: “Actualitzant
dades-2. L’atur”. I vaig plantejar les sortides, ja des de fora, jubilat, a
“Emigració”
a partir d’una presentació de les xerrades que vaig fer durant els darrers anys
en actiu, el 2009, 2010 i 2011. Vaig reblar el clau a “Tornem-hi
amb la demografia” a partir d’una lectura del ja traspassat
E. Hugh.
Ara, per fer aquesta entrada i enfrontar-me als debats que
porten avui els mitjans, regirant el que guardo del que vaig fer temps enrere i
veient el que vaig escriure, m’entra una certa melangia de les meves prediques,
potser errades, en el desert. Per això em fa tanta mandra i em costa mantenir
viva aquesta pàgina que vés a saber a qui pot interessar ja. Com amb d’altres
temes que continuen ocupant espais informatius dia rere dia, sembla que estem
atrapats en el temps i que ja no paga la pena fer cap esforç tornant-ne a
parlar o a reflexionar-hi. Ens van entaforar en un pou a partir de la crisi del
2008 i continuem tots enfonsant-nos cap avall, cavant cap en sota en lloc de
bastir escales per sortir del forat. Sí, sols ens ha deixat les mans i ens han
“birlat” les eines que pensàvem que teníem per somiar un futur millor.
M’ha fet pensar molt aquesta darrera entrada del blog
d’en Pau Hortal. La directora d’ESADE
explica i justifica les noves actituds dels joves davant el treball. Sí, ja
són altres temps, altres els temps. Llavors, a què tant esgarips amb
l’emigració? No s’està defensant un temps que ja ha passat i no tornarà? “la realidad estructural es mucho más dura y compleja”, diu en Pau.
23 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada