He mirat aquesta terra

 

Ara fa ja catorze anys de la meva darrera intervenció important en un míting. Va ser la campanya de les eleccions generals del 2008. La vaig treballar, la vaig escriure, la vaig llegir sencera -malgrat la insistència de l’Óscar Saldaña perquè l’escurcés ja que la Carme Chacón havia d’entrar en directe a les notícies del migdia- i la vaig publicar al meu blog de llavors:

http://manelmas.blogspot.com/2008/02/relat-de-campanya-42-acte-central-del.html

Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat
de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.

Després de l’esclatant victòria socialista, ja amb el sambenet a coll, va venir el que va venir, com les plagues d’Egipte.

La crisi financera del 2008 i les seves conseqüències; la sentència de l’Estatut; la retirada de la vida activa; la baixada als inferns dels socialistes al 2015; el "procés", cap amunt i cap avall; l’efímera “nova” política; la resurrecció de Pedro Sánchez; la pandèmia del 2020. Un món revoltat i confús, un futur molt diferent amb molts canvis en perspectiva. La gent, amics i companys, que se’n va anant tancant una època... la Carme ja no hi és, i tants d’altres.

Torno a mirar aquesta terra i des d’ella el món i tot és molt diferent que com ho vaig albirar llavors. El que portem de segle XXI cal contemplar-lo i analitzar-lo des del començament, des del 2000, i els seus esbojarrats anys inicials. Ara són els populars els que sembla que baixen a l’infern. Tornen a sentir-se tambors de guerra a Europa. Els entorns no són per tirar coets. Hi ha pocs agafadors, moltes incerteses. Veurem demà...

24 de febrer.

Acte desafortunat.

 

Crec que l’acte d’avui al Café de Mar és molt desafortunat. La Unió de Cooperadors de Mataró hauria de repensar-ho i valorar-lo més convenientment. No va de llibertat d’expressió, sinó d’oportunitat respecte a la seva trajectòria. http://cafedemar.coop/davant-lintent-de-criminalitzar-i-censurar-la-presentacio-dun-joc-de-taula/

L’Ajuntament de Mataró va fer el que vaig qualificar com el darrer acte de la Transició a la ciutat, adquirint els locals dels cooperadors i traspassant-los a una Fundació creada “ad hoc” per tancar el problema, donant participació en la mateixa als hereus de la reclamació històrica dels cooperativistes, pràcticament en peu d’igualtat a la Corporació. Els recursos del comú, com en tantes coses de la Transició, van ser utilitzats per resoldre un problema que la Dictadura havia ocasionat a uns particulars concrets intentant d’aquesta forma rescabalar-los del greuge que se’ls havia infringit.

Ara, aquests hereus no poden mirar a una altra banda i desoir la queixa de l’Alcalde democràtic de la ciutat, de l’Alcalde actual de l’Ajuntament que va ajudar a tancar el problema, dient que la llibertat d’expressió ha d’emparar aquesta presentació i que la U.C.M. no s’hi ha de ficar.

Hi ha una reacció com d’ofensa perquè l’Alcalde hagi gosat demanar que es replantegi la conveniència de fer-la. Crec que aquesta reacció no es correspon a la generositat de la Ciutat que va esmerçar recursos del comú per resoldre una vella i injusta història d’alguns dels seus ciutadans, no de tots. Ara, aquells haurien d’entendre -més enllà del que pensin i creguin personalment- que la petició de l’Alcalde hauria de ser atesa. L’Alcalde democràtic ens representa a tots els mataronins i els moments actuals venen marcats per una tensió extrema en aquest tema de les “okupacions” que n’hi que ja es freguen les mans del rendiment polític que en trauran entre els nostres conciutadans.

Potser els membres de la U.C.M. tindrien que repensar-se ben bé tota la seva història, contra qui han de defensar-se i a qui han de recolzar per que mai més es repeteixi.

23 de febrer.

Villablino

 Avui hi ha eleccions autonòmiques a la Junta de Castella i Lleó.

Villablino és una població de la punta nord-occidental de l’altiplà septentrional ibèric a la vall de Laciana. Era una població minera, fins que es va acabar la mineria del carbó. Ara, de què viuen els seus habitants? De les pensions.

El tema el conec una mica de prop. El vaig analitzar quan era el portaveu del GPS a la Comissió Mixta Congrés Senat per les Relacions amb el Tribunal de Comptes. L’any 2010 (27-10-2010, sessió, 23) la Comissió va veure un informe de fiscalització del seu ajuntament. La situació era catastròfica. No sé pas avui si ha millorat, però l’evolució de les dades estadístiques de població i les dades que hi ha de pensionistes indiquen que ens trobem davant d’un panorama de decadència que porta a la possibilitat de desaparició de la seva existència a no gaire llarg termini.

La intervenció que vaig fer llavors es pot llegir integra al Diari de Sessions:

https://www.congreso.es/busqueda-de-publicaciones?p_p_id=publicaciones&p_p_lifecycle=0&p_p_state=normal&p_p_mode=view&_publicaciones_mode=mostrarTextoIntegro&_publicaciones_legislatura=IX&_publicaciones_id_texto=CGC201010270148.CODI.#(P%C3%A1gina15), va començar així:

“El señor MAS I ESTELA: El señor presidente del Tribunal de Cuentas ha empezado diciendo que le dolía como leonés tener que presentar este informe. A mí, que saben ustedes que llevo el mundo municipal en el corazón, también me ha dolido mucho leerlo y reflexionar sobre este ayuntamiento y sobre su situación. 

…….

Tal y como ha expuesto el presidente y tal y como el portavoz del Grupo Parlamentario Popular ha puesto de manifiesto, este ayuntamiento de la zona minera está en la zona alta de León -me van a permitir que recuerde hermosas comarcas como el Bierzo, Laciana, Babia, Luna-, una zona realmente hermosa, pero todos conocemos la regresión económica en la que se encuentra debido a su dependencia de la minería del carbón y lo que pasa con esta situación: 30 por ciento de población menos en diez años. Esto es muy indicativo de las dificultades que va a haber si se intenta enderezar el rumbo de una nave encallada como esta.” 

He trobat una pàgina a la xarxa que exposa totes les dades sobre les característiques demogràfiques d’aquest municipi:

https://www.foro-ciudad.com/leon/villablino/habitantes.html

d’ella, dues gràfiques i una anotació,

-Evolució de la població total del municipi des del 1900

En trenta anys, des del 1991, ha perdut la meitat de la seva població, de 16.000 a 8.000 habitants, retornant als nivells d’acabada la Guerra, 1940.

-Piràmide d’edats a 2021,

Una piràmide invertida, on les franges més importants són les de 55-64 anys, que en el cas de les dones és significativament gran en les de més de 85 anys i amb un esglaons inferiors, la reposició demogràfica, minsos i cada graó nou més petit que l’anterior.

 -L’anotació derivada de la gràfica anterior:

La población menor de 18 años en Villablino es de 764 (365 H, 399 M), el 9,3%

La población entre 18 y 65 años en Villablino es de 5.432 (2.773 H, 2.659 M), el 66,0%.

La población mayor de 65 años en Villablino es de 2.030 (860 H, 1.170 M), el 24,7%.

Poques explicacions cal fer, les gràfiques i les dades són eloqüents.

Ara m’he assabentat d’un informe sobre la distribució de les pensions per municipis a Espanya.

https://www.elconfidencial.com/economia/2022-01-29/mapa-pensiones-espana-euros-comba-andorra_3366390/

En poblacions de més de 1.000 habitants ordenades per mitjana de pensió, Villablino és la cinquena en importància, amb 1.606,96 € de mitjana amb 3.317 pensionistes. Les primeres en pensió mitjana són poblacions que havien estat mineres (cal exceptuar Tres Cantos, una altra tipologia municipal). A banda i banda de la serralada Cantàbrica, entre Lleó i Astúries, hi ha el cor del tema i de la problemàtica.

Els habitants majors de 65 anys, homes i dones, en són 2.030, els pensionistes, 3.317, probablement més homes que dones, els afiliats a la Seguretat Social eren 1.237. Sobre els potencialment actius (fem més de 18 anys) que són 7.462, els pensionistes són el 44,5% de la població. Aquests són el motor de l’economia de Villablino. De què viuen aquella gent?: De les pensions i repartits en 14 nuclis de població que llevat del principal són ja ben prims. 

Ara la reflexió: quin futur té aquest municipi? Cap, siguem sincers, és un pur problema biològic. Aquí el debat sobre l’Espanya buida. Què cal fer per evitar la desaparició? No ho sé, però hauríem de partir de la realitat. Alguns parlen de l’Espanya buidada, sembla més punyent. Buidada és per alguna acció d’algú o de quelcom, és una expressió dinàmica. Buida solament és, és estàtica. Buidada busca causant (segurament per culpabilitzar-lo). Buida sols constata el que és.

L’evolució de les societats ha comportat sempre dinàmiques poblacionals que vistes de prop potser no s’entenen però que vistes de lluny tenen sempre explicació: fenòmens naturals catastròfics, climàtics, guerres, cerca de nous recursos, esgotament del mateixos, dissensions internes, .... “Colapso”, Jared Diamond, ed. Debate, B-2005.

Ara potser estem en capacitat d’intentar pal·liar o potser fins i tot intentar revertir aquest fenòmens de despoblament que s’han donat sempre. Cal reconèixer que no és gens fàcil. La riquesa que hem assolit com a col·lectivitat ens pot ajudar, o no, qui sap.

Les comarques de l’extrem nord occidental de l’altiplà septentrional ibèric són molt maques, cal veure-les, però fa melangia el seu futur que ara per ara és tant negre com el carbó del que van viure fins no fa pas gaire.

Vam ser-hi ara farà 16 anys i ens en va quedar un bon record.

13 de febrer.

Pandèmia i post veritat-2.

 

L’endemà de la presentació del llibre d’en Jordi Pigem, d’escoltar-lo i de seguir el debat que hi va haver, de parlar de l’entrada (que vaig fer prèviament) amb l’autor, cal repensar i corregir algunes coses. Són coses derivades de les percepcions corrents i incorrectes que tenim de les paraules, principalment dels qualificatius, allunyades de les accepcions del diccionari. Serem més justos.

L’obra és un opuscle, segons el DIEC: “Obra literària o científica molt curta”. Crec que aquesta qualificació s’allunya de la del pamflet, que també és un opuscle, ja que la deslliura de la consideració agressiva i violenta que té aquest.

Més reposadament, ja no tant a cop calent, els adjectius mes adients a l’obra són la seva heterodòxia, DRAE: “Discrepante de la doctrina fundamental de un sistema político o filosófico”, o “Disconforme con hábitos y prácticas generalment admitidos”. Les dues accepcions són bones. El segon adjectiu que la caracteritza és la seva exposició vehement, DIEC: “Que es manifesta amb força, vivesa i passió”. Crec que això és innegable.

No sóc pas cap crític professional que escriu en un mitjà públic, però si que faig crítica a l’hora de valorar (en el sentit que sigui) el que crec convenient en públic a través d’aquest senzill blog que crec que no té gaire ressonància.

Veure les coses reposadament les millora, i més quan entenem que els debats s’han de fer més fredament que com perillosament estem fent tots en aquests darrers temps (o, sempre ha estat així?).

El que si no vull deixar passar és la meva discrepància profunda amb la consideració que es fa de la situació dels joves. Els portem amb coto fluixos. Dir que no tenen perspectives! Les que tenien generacions anteriors eren -van ser, en realitat- gaire bones? Clar, es comparen en gran part amb una generació excepcional, per la història viscuda, que és la nostra, la dels avui ja grans, que també vam haver de bregar lo nostre, oblidant-se de totes les anteriors i no volen veure tampoc la seva actual situació respecte als seus coetanis que pugen a una pastera i potser se’ls engoleix el mar o han de viure sense cap perspectiva en un camp de refugiats.

Que es treguin les lleganyes dels ulls i que s’espavilin i lluitin, que es guanyin la seva vida com han fet totes les generacions!

Si Internet s’apaga, què pot passar? Com acabaran? Recordem l’extinció dels dinosaures. També s’extingiran?, potser sí. Crec que el cervell dels humans és més gran i més potent que el d’aquelles bèsties antediluvianes.

11 de febrer.

Pandèmia i post veritat.*

 

*Aquesta entrada la vaig fer fa uns dies, però no la penjo fins avui, després de la presentació del llibre, perquè no fos això que ara se'n diu un "spoiler".

Vaig veure propaganda d’un llibre que hem va cridar l’atenció: “Pandèmia i post veritat” de Jordi Pigem, Fragmenta editorial, B-2021. No coneixia res de l’autor però com que tinc algun contacte amb l’editorial vaig preguntar com podia arribar-hi per incloure’l en una possible presentació de llibres de les que organitzo amb Federalistes d’Esquerra al Maresme..

Vaig connectar amb l’autor i vam concretar ràpidament una data. Vaig buscar un possible presentador i en Joan Catà, bon amic i bon periodista, s’hi va avenir. En marxa, doncs.

Llavors va començar un marejol. L’autor va comparèixer als pocs dies al 3/24 de TV3 i sembla -no miro mai aquest canal, és conegut- que va fer algunes declaracions polèmiques que van encendre les xarxes. Se’l va qualificar com “anti vacunes” i aquest tema avui en dia aixeca suspicàcies. Algú em va dir si em ficava en un esbarzer amb aquest personatge, algú altre va arribar a dir-me si no hauria de repensar-ho.

Vaig tenir el llibre a les mans i encuriosit el vaig absorbir en una tarda frenèticament. Què deia aquest home que aixequés tanta polseguera?

El llibre és petit, crec que és més un assaig llarg que pròpiament un llibre. Sense les pàgines de referències, només 112 amb una lletra normal. L’autor està i és preparat, les referències que ha utilitzat per escriure aquesta obra ocupen 22 pàgines. Descobreixo que hi ha una concomitant coda mallorquina i unes pàgines d’índex onomàstic.  Total 141, no pas gaire.

Ara bé, què diu?, què és el llibre? Veig que he doblegat les puntes de més de trenta pàgines. Ho solc fer quan hi ha alguna frase o paràgraf en elles que em crida l’atenció o que crec significativa. Déu n’hi do! Vaig fent-me una idea a mesura que vaig llegint i ho anoto. D’entrada és un pamflet. Un pamflet, agafo la segona accepció del diccionari de la RAE: “Opúsculo de caràcter agresivo”. El DIEC sols posa una accepció: “Llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa”. No està mal, l’autor, amb molts més coneixements lingüístic que no pas jo, també utilitza el que diuen els diccionaris per apuntalar asseveracions seves.

Els dos adjectius que em venen al cap tot seguit són: apocalíptic i paranoic. No és pas que siguin estranys en l’anàlisi del que ens està passant a tots plegats en el món d’avui. No han de ser pas despectius, són perfectament objectius o objectivables. Sense anar gaire lluny he escrit recentment impressions personals que també poden qualificar-se en la mateixa línia. La Humanitat sobre la Terra va cap al desastre i algú n’és el responsable.

Malgrat el reguitzell de referències em sembla que en Jordi Pigem basteix la seva argumentació principalment en tres obres: “Un món feliç” d’Aldous Huxley, de 1931, “1984” de George Orwell, del 1948, dos clàssics del que ara s’anomena distòpia i la clau de la responsabilitat del moment actual de la pandèmia, “Covid-19:”El Gran Reset” de Klaus Schwab, fundador i president vitalici del Fòrum Econòmic Mundial, vaja de Davos, del 2020. M’ha quedat alguna referència a Erich Fromm em sembla més per reminiscències de les meves primeres lectures d’estudiant. El llibre de Schwab el vaig tenir a les mans en alguna llibreria però no vaig acabar de decidir-me, masses en tinc de pendents. Els altres, més coneguts que llegits a fons, corren per les meves estanteries.

Això va cap a la deshumanització, queda clar. No hi veig perquè hi ha d’haver esverament en aquesta línia de pensament ben assentada en els mitjans i en els treballs acadèmics i literaris. Cita a Susan George, Naomi Klein, Chomsky i el Papa Francesc, clàssics en aquesta mena de reflexions.

Ara venen els dolents de la pel·lícula, bé, gens desconeguts també: el complex tecno financer (abans va ser el militar industrial denunciat per Eisenhower) -el Faraó que explicava jo fa pocs dies-, personalitzant, a més, alguns noms: els Bill i Melinda Gates, George Soros, com no, i les dues empreses de gestió d’inversions més grans del món: BlackRock i  Vanguard Group que entre les dues superen el PIB combinat (deu voler dir conjunt) d’Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia, Rússia i Espanya. Repeteixo la imatge que vaig escriure fa pocs dies: el Faraó de Sinuhé l’egipci. Res de nou tampoc que no s’hagi pas explicat.

I a tot això, què hi té a veure la pandèmia del COVID-19? Aquesta és l’eina fabricada, preparada, per assentar un cop letal a la ja feble resistència de la Humanitat al control dels poderosos que sols volen enriquir-se i dominar el Món, deshumanitzant-lo. L’autor no ho diu, o no ho he sabut veure, si és l’eina definitiva o la que ara ve a la mà, es fa servir, pels seus propòsits. Els controls sobre la població, els retalls de les llibertats, la implantació de eines destinades a saber de tots i cascun de nosaltres i dirigir-nos subreptíciament o expressament, la destrucció de la democràcia i del pensament lliure, la fusió de les emocions, la desaparició de les persones convertint-les en objectes. La pregunta: La pandèmia ha estat l’eina o sols ha facilitat més els plans distòpics?.

Ho sento, em vaig quedar, i em quedo encara, amb l’explicació que va fer l’Ignacio Ramonet als pocs mesos de començada la pandèmia, la relació del home amb la natura que se’ns ha descontrolat. Intencionadament? A mi em sembla que no. El Món se’ns ha anat de les mans, l’home ha volgut, està volen, anar més enllà de la natura, molt de pressa, i se li està escapant el control del què fa. Vull creure aquesta explicació: https://magrinyar.blogspot.com/2020/05/sobre-larticle-de-lignacio-ramonet.html

Queda esperança? Ufff!! ...a la penúltima pàgina, a la 111, amb les mateixes paraules del final d’una de les seves referències principals, el “1984” de l’Orwell, quan el protagonista de la novel·la, Winston Smith, s’enfronta al seu torturador:

-Sé que fracassareu. Hi ha quelcom a l’univers, no ho sé, un esperit, un principi, que no podreu vèncer mai.

-¿Creus en Déu, Winston?

-No.

-Aleshores, ¿què és aquest principi que ens vencerà?

-No ho sé. L’esperit humà.

I conclou en Jordi Pigem: “L’esperit humà: la paraula plena de sentit, la creativitat, el fons de la llum de la consciència, la participació en el batec de la vida. L’esperit humà i tot allò amb que ens connecta. Tot el que som, més enllà dels que és digitalitzable, robotitzable, controlable.”   

Crec que més enllà de la visió apocalíptica i paranoica hi ha esperança. Llegir i comentar-ho, debatre-ho, és esperança. Per això, en parlarem.

3 de febrer.

N'hem parlat aquest vespre. Hi ha esperança, ho vull creure, ho crec.

Especulacions nímies.

Fem el supòsit que els reguladors (els Governs dels nivells que sigui) decideixen implantar algunes mesures que creuen correctives a actuacions que pensen que en els moments actuals són incorrectes o inconvenients.

Anem a coses, potser nímies, petites.

1.       No permetre l’existència i el funcionament d’estufes a les terrasses dels establiments de restauració. Si algú té fred que li proporcionin una manta o que tinguin uns locals interiors més grans on guarir-se si baixen les temperatures.

Uff! Quin terrabastall!! Comencen a imaginar-nos les reaccions que provocaria una mesura tant petita com aquesta. Els primers, evidentment, els restauradors que ara podem ampliar la seva oferta el l’espai públic. Amb els lloguers que es paguen pels espais interiors! També els consumidors potencials, que des d’evitar contagis, fumar, parlar més alt si convé,...

Ara que ja ens estem habituant i acceptant que l’espai de tots n’abusen uns quants, canviar aquests tendència, aquest guany cívic (?), fora un retrocés! Bé, aneu imaginant pros i contres, campanyes i propaganda, manifestes, eleccions, etc, etc.

2.       Suprimir les lluminàries nadalenques i dels edificis emblemàtics per reduir el consum energètic.

Oh!, però... comenceu a buscar tots els arguments imaginables, des de la necessària autoestima dels ciutadans, a les motivacions comercials, a celebració de les tradicions ancestrals (les saturnals?). Com s’ho faria el company i col·lega Abel Caballero que pretén superar a Nova York? I si enlloc de 6 setmanes ho reduíssim a dues? Alguns elements hem de mantenir per mostrar-los convenientment i treure pit. Comencem a pensar i esprémer-nos el magí, o no, no ens hi posem... El comerç, el comerç i la seva pervivència. La identitat, la història, l’art!

3.       D’ara endavant per comprar un vehicle s’ha d’acreditar que es té un garatge per guardar-lo. En un període de cinc anys no serà permès deixar el cotxe aparcat o estacionat a la via pública.

Quin enrenou. Fa temps, quan el conflicte de les “zones blaves” (2002), un capellà de parròquia de barriada amic meu em va dir: “Manel, que ara fins i tot els “teus” tenen cotxe.”

Tantes vegades he explicat allò del burro i la quadra..., perquè des del començament va considerar-se normal deixar el cotxe al carrer. Ara, ves qui ho tira enrere. Noi, que som el cinquè (o per aquí) fabricant de cotxes del Món! Hi ha molta gent que en viu, empreses, particulars, administracions, mitjans de comunicació,...El cotxe és un tòtem intocable. Sí, reduirem la seva circulació amb zones restringides, de vianants, de pagament, ..., però la seva presència física, on s’aparca majoritàriament, és a la via pública. Això comportaria una autèntica revolució urbana.¡¡L’ajuntament ha de fer “parkings”!!

 

Tots aquest nimis exemples i molts d’altres que es podrien posar en atenció a les vicissituds dels temps actuals engegarien una dinàmica política considerable, De fet ja l’estan engegant, ho veiem en les declaracions de curta volada en qualsevol campanya electoral.

Imaginem sols les repercussions que donaria l’aplicació de la llei de l’oferta i la demanda tal com s’estudia en les primeres lliçons d’economia decisions d’aquesta mena. Què es mouria per adaptar-se a pretensions reguladores semblants? I en quina direcció, positiva o negativa? Quin temps fora necessari per aplicar-les?,  i sobre tot, quina valentia i atreviment polític fora precís per tirar-les endavant. Em sembla que de temps, ganes, atreviment i valentia... bla, bla, bla, bla, bla, bla...

8 de febrer.

Ens esclata a les mans.

Ahir, elements primaris del sector ramader de l’economia van assaltar violentament l’Ajuntament de Lorca on s’anava a celebrar un Ple Municipal on es parlaria de les “macro granges”. No sé el contingut del que s’anava a parlar i sols he llegit i vist l’acció violenta d’interrompre-ho. Tampoc sé com es va acabar si és que s’ha acabat.

És la reacció social i aprofitada políticament contra una societat que deia, diu, una cosa i en permetia, permet encara, una altra de contraria. Fa temps que els mitjans van plens de crides de molta gent (polítics, científics, periodistes, creadors d’opinió, tertulians, xerrameques, entitats i associacions, ...) a la sostenibilitat, al respecte al medi ambient, ara ja, a la “descarbonització”, però al mateix temps la societat, els poders públics i els ciutadans, els productors de tot i els consumidors de tot, han, hem, anat en una altra direcció. Em explicats els “pros” i no els hem dit les “contres”.

Ara n’haurem de pagar un preu d’aquest comportament. En justícia haurem d’acceptar que si no volem continuar l’explotació de la Terra com el venim fent haurem d’incorporar els costos que fins ara no hem imputat, per oblit o inconsciència, als productes, ben i serveis, que volem. Amb injustícia continuarem pagant el preu de la destrucció de la Terra i la ira dels ciutadans que viuen d’aquest comportament enganyós. Hauríem de dir, explicar, la veritat, tot el que hi ha, no una part.

L’exemple de la diferència de preu al mercat de les maduixes del Maresme i de les collides a Huelva, a tocar -o tocant- Doñana i els seus aqüífers, l’he fet servir moltes vegades. El preu de l’aigua, no imputat en les hortes del Llevant, a Múrcia; l’aqüífer prehistòric del campo de las Dalias, a Almería; els entorns de las lagunas de Ruidera, a Ciudad Real; ... El preu no imputat de la contaminació dels purins de les granges de porcs a Catalunya, seguint l’Eix Transversal; a l’Aragó, a Osca; les d’aviram, les de boví; ..., de com abastim de proteïna animal l’alimentació de la població urbana, i molt especialment de la classe treballadora.

Acabo de veure a la porta d’un establiment l’anunci d’un concurs de qui fa la millor hamburguesa d’Espanya. Menjar barat, de deseconomies públiques i guanys privats El canceller Bismark deia allò de les lleis i les salsitxes de Frankfurt, mai tant escaient a la formulació de les lleis i a la provisió de menjar.

Anem a un altre tema semblant, la circulació motoritzada. Durant temps els mitjans deien que no podia continuar creixent alhora que ens bombardejaven amb anuncis de vehicles de tota mena. Cal anar a peu, cal anar en bicicleta, ara en patinet, i alhora, perquè no compleix el seu somni de canviar de cotxe, de tenir-lo més nou, no l’il·lusiona?, li financem... Tornem-hi, hem explicat els “pros”, però no les “contres”.

Quan els ajuntaments posen mans a l’obra i volen reduir el flux de mobilitat motoritzada a les poblacions tots són remugaires que s’exclamen de que els canvien la ciutat, els carrers de la ciutat que sols fa 50 anys que han estat envaïts de ferros, plàstics i fums. Tornem-hi, en justícia haurem d’acceptar que hem d’anar cap ciutats més amables, hi ha molts exemples del que ja s’ha aconseguit, cada avenç, però, a tingut el seu cost i les seves queixes després esmorteïdes. Amb injustícia continuarem mantenint sistemes de mobilitat que ens són molt còmodes però que sabem que són nocius per la nostra salut i per la Terra. 

Hem fet canviar la percepció del temps per “guanyar” més vida, anant més de pressa, a quin preu? Ens ho diuen el metges. Però si vivim més temps que mai! Sí, i quant temps més viurem més temps que mai?

Què volem i com ho volem. Ho volem tot, volem mantenir el que hem assolit sense assumir els costos per tenir-ho.

Ser o no ser, heus aquí la qüestió. Això es va escriure fa molts anys, oi?

1 de febrer.