9 de febrer del 2022

Pandèmia i post veritat.*

 


*Aquesta entrada la vaig fer fa uns dies, però no la penjo fins avui, després de la presentació del llibre, perquè no fos això que ara se'n diu un "spoiler".

Vaig veure propaganda d’un llibre que hem va cridar l’atenció: “Pandèmia i post veritat” de Jordi Pigem, Fragmenta editorial, B-2021. No coneixia res de l’autor però com que tinc algun contacte amb l’editorial vaig preguntar com podia arribar-hi per incloure’l en una possible presentació de llibres de les que organitzo amb Federalistes d’Esquerra al Maresme..

Vaig connectar amb l’autor i vam concretar ràpidament una data. Vaig buscar un possible presentador i en Joan Catà, bon amic i bon periodista, s’hi va avenir. En marxa, doncs.

Llavors va començar un marejol. L’autor va comparèixer als pocs dies al 3/24 de TV3 i sembla -no miro mai aquest canal, és conegut- que va fer algunes declaracions polèmiques que van encendre les xarxes. Se’l va qualificar com “anti vacunes” i aquest tema avui en dia aixeca suspicàcies. Algú em va dir si em ficava en un esbarzer amb aquest personatge, algú altre va arribar a dir-me si no hauria de repensar-ho.

Vaig tenir el llibre a les mans i encuriosit el vaig absorbir en una tarda frenèticament. Què deia aquest home que aixequés tanta polseguera?

El llibre és petit, crec que és més un assaig llarg que pròpiament un llibre. Sense les pàgines de referències, només 112 amb una lletra normal. L’autor està i és preparat, les referències que ha utilitzat per escriure aquesta obra ocupen 22 pàgines. Descobreixo que hi ha una concomitant coda mallorquina i unes pàgines d’índex onomàstic.  Total 141, no pas gaire.

Ara bé, què diu?, què és el llibre? Veig que he doblegat les puntes de més de trenta pàgines. Ho solc fer quan hi ha alguna frase o paràgraf en elles que em crida l’atenció o que crec significativa. Déu n’hi do! Vaig fent-me una idea a mesura que vaig llegint i ho anoto. D’entrada és un pamflet. Un pamflet, agafo la segona accepció del diccionari de la RAE: “Opúsculo de caràcter agresivo”. El DIEC sols posa una accepció: Llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa”. No està mal, l’autor, amb molts més coneixements lingüístic que no pas jo, també utilitza el que diuen els diccionaris per apuntalar asseveracions seves.

Els dos adjectius que em venen al cap tot seguit són: apocalíptic i paranoic. No és pas que siguin estranys en l’anàlisi del que ens està passant a tots plegats en el món d’avui. No han de ser pas despectius, són perfectament objectius o objectivables. Sense anar gaire lluny he escrit recentment impressions personals que també poden qualificar-se en la mateixa línia. La Humanitat sobre la Terra va cap al desastre i algú n’és el responsable.

Malgrat el reguitzell de referències em sembla que en Jordi Pigem basteix la seva argumentació principalment en tres obres: “Un món feliç” d’Aldous Huxley, de 1931, “1984” de George Orwell, del 1948, dos clàssics del que ara s’anomena distòpia i la clau de la responsabilitat del moment actual de la pandèmia, “Covid-19:”El Gran Reset de Klaus Schwab, fundador i president vitalici del Fòrum Econòmic Mundial, vaja de Davos, del 2020. M’ha quedat alguna referència a Erich Fromm em sembla més per reminiscències de les meves primeres lectures d’estudiant. El llibre de Schwab el vaig tenir a les mans en alguna llibreria però no vaig acabar de decidir-me, masses en tinc de pendents. Els altres, més coneguts que llegits a fons, corren per les meves estanteries.

Això va cap a la deshumanització, queda clar. No hi veig perquè hi ha d’haver esverament en aquesta línia de pensament ben assentada en els mitjans i en els treballs acadèmics i literaris. Cita a Susan George, Naomi Klein, Chomsky i el Papa Francesc, clàssics en aquesta mena de reflexions.

Ara venen els dolents de la pel·lícula, bé, gens desconeguts també: el complex tecno financer (abans va ser el militar industrial denunciat per Eisenhower) -el Faraó que explicava jo fa pocs dies-, personalitzant, a més, alguns noms: els Bill i Melinda Gates, George Soros, com no, i les dues empreses de gestió d’inversions més grans del món: BlackRock i  Vanguard Group que entre les dues superen el PIB combinat (deu voler dir conjunt) d’Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia, Rússia i Espanya. Repeteixo la imatge que vaig escriure fa pocs dies: el Faraó de Sinuhé l’egipci. Res de nou tampoc que no s’hagi pas explicat.

I a tot això, què hi té a veure la pandèmia del COVID-19? Aquesta és l’eina fabricada, preparada, per assentar un cop letal a la ja feble resistència de la Humanitat al control dels poderosos que sols volen enriquir-se i dominar el Món, deshumanitzant-lo. L’autor no ho diu, o no ho he sabut veure, si és l’eina definitiva o la que ara ve a la mà, es fa servir, pels seus propòsits. Els controls sobre la població, els retalls de les llibertats, la implantació de eines destinades a saber de tots i cascun de nosaltres i dirigir-nos subreptíciament o expressament, la destrucció de la democràcia i del pensament lliure, la fusió de les emocions, la desaparició de les persones convertint-les en objectes. La pregunta: La pandèmia ha estat l’eina o sols ha facilitat més els plans distòpics?.

Ho sento, em vaig quedar, i em quedo encara, amb l’explicació que va fer l’Ignacio Ramonet als pocs mesos de començada la pandèmia, la relació del home amb la natura que se’ns ha descontrolat. Intencionadament? A mi em sembla que no. El Món se’ns ha anat de les mans, l’home ha volgut, està volen, anar més enllà de la natura, molt de pressa, i se li està escapant el control del què fa. Vull creure aquesta explicació: https://magrinyar.blogspot.com/2020/05/sobre-larticle-de-lignacio-ramonet.html

Queda esperança? Ufff!! ...a la penúltima pàgina, a la 111, amb les mateixes paraules del final d’una de les seves referències principals, el “1984” de l’Orwell, quan el protagonista de la novel·la, Winston Smith, s’enfronta al seu torturador:

-Sé que fracassareu. Hi ha quelcom a l’univers, no ho sé, un esperit, un principi, que no podreu vèncer mai.

-¿Creus en Déu, Winston?

-No.

-Aleshores, ¿què és aquest principi que ens vencerà?

-No ho sé. L’esperit humà.

I conclou en Jordi Pigem: “L’esperit humà: la paraula plena de sentit, la creativitat, el fons de la llum de la consciència, la participació en el batec de la vida. L’esperit humà i tot allò amb que ens connecta. Tot el que som, més enllà dels que és digitalitzable, robotitzable, controlable.”   

Crec que més enllà de la visió apocalíptica i paranoica hi ha esperança. Llegir i comentar-ho, debatre-ho, és esperança. Per això, en parlarem.

3 de febrer.

N'hem parlat aquest vespre. Hi ha esperança, ho vull creure, ho crec.