Acte
de commemoració de 20 anys d’Alcalde de Mataró.
(L’acte va tenir lloc al migdia d’un dissabte de gener del
2003 a la sala d’actes de la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró.)
Bon dia a tothom.
El passat dia 7, va fer vint anys
de la primera vegada que vaig ser escollit Alcalde de Mataró. Des d’aquell dia,
passant per les conteses electorals dels anys 83, 87, 91, 95 i 99, ostento
ininterrompudament aquest càrrec.
Avui, l’agrupació de Mataró del
PSC us ha convocat en aquesta sala d’actes de la Biblioteca Pompeu Fabra per
fer un senzill acte commemoratiu d’aquests vint anys al front de l’Alcaldia de
Mataró.
No es tracta pas de fer balanç, ni de llençar propostes programàtiques.
Tant d’una cosa com de l’altra ja hi haurà altres moments per a fer-ho,
especialment ara que torna a acostar-se una nova contesa electoral. Es tracta
senzillament de compartir amb tots vosaltres (o de transmetre-us) algunes
reflexions que constitueixen la base del meu treball a l’Alcaldia.
Evidentment, no puc començar sense deixar constància el meu agraïment als processos
i a les persones que han fet possible aquest fet:
Quan em refereixo a processos
estic pensant en el desenvolupament de la democràcia a Espanya que ha
permès que el càrrec que ostento sigui d’elecció popular, encara que indirecta,
en contraposició a altres moments històrics en que no va poder ser així. Aquest
procés es deu a persones, homes i dones del nostre país, que van creure i
lluitar pel restabliment de la democràcia a casa nostra.
Quan em refereixo a les persones
estic pensant, en primer lloc, en els afiliats i afiliades, als i a les
simpatitzants de l’Agrupació local del Partit dels Socialistes de Catalunya
i les seves estructures orgàniques superiors, que han proposat i aprovat que
encapçalés les successives llistes electorals, i òbviament, a continuació, en
tots aquells mataronins i mataronines que han fet confiança a les
successives candidatures del Partit dels Socialistes de Catalunya a les
eleccions municipals. Aquesta confiança atorgada pels ciutadans i ciutadanes ha
fet possible que els electes socialistes en el Ple de l’Ajuntament, i en
varies ocasions també els electes primer del PSUC, i desprès d’Iniciativa
per Catalunya, em votessin com a alcalde de la nostra Ciutat.
Aquest capítol d’agraïments l’ha
de tancar amb el que dec a la meva família (Com diu el professor Alejandro Nieto, són ells els únics que
saben de debò el pa que si dóna en aquest ofici).
A tots, doncs, moltes gràcies.
Crec que en aquest acte he de fer una reiteració del que he exposat
moltes vegades sobre el meu compromís polític. Sóc fill de treballadors.
Sóc fill dels que van perdre la Guerra Civil. Ja sabeu que m’agrada poc parlar
del passat, però el cert és que aquest ens marca a tots, vulguem o no vulguem.
Jo sóc un privilegiat del meu temps i de la meva classe social. Vaig poder
arribar a fer estudis superiors. De jove podia haver fet el salt en la meva
extracció social i deixar enrere “els
meus”. Però sempre he cregut que tenia un deute que havia de pagar. No em
pregunteu massa d’on trec aquesta convicció: de l’ambient familiar de casa
meva, de l’ambient cristià que vaig viure durant els meus anys joves, (avui, això
por comportar sorpresa, oi?), dels meus amics, de l’entorn que hi havia a la
societat quan era jove,..., suposo que de tot això alhora. No puc, doncs,
oblidar d’on vinc, i he de tornar amb rèdits el que he pogut ser. Avui,
continuo sentint-me un privilegiat. Sóc Alcalde de la meva Ciutat des de fa
vint anys, sóc alcalde dels “meus” i
dels “altres”, de tots i quan, per
exemple, a l’Ajuntament aconseguim culminar algun projecte tan emblemàtic com
el Nou Parc Central penso que estic complint el compromís amb la meva vida i
amb els meus conciutadans.
Però seria terriblement injust i desencertat si pretengués atribuir-me en
solitari el resultat de la meva feina. Ho faig, cada dia, inscrit en un
projecte que tenim molts homes i dones d’aquest país i d’arreu del món. És el
projecte socialista que es va desenvolupant i adaptant als temps per aconseguir
una societat millor, més justa, més igualitària. És el projecte fet des del
contacte amb la gent, des de la proximitat, des de la honestedat i el treball.
Ah!, el treball, aquest valor essencial a les persones... Sóc un més d’aquest
projecte, un més de la
fracció mataronina del socialisme universal. I ho faig amb els equips
d’homes i dones, socialistes mataronins, i alguns independents que estan amb
nosaltres, que m’acompanyen il·lusionats en aquesta tasca.
Ara voldria exposar-vos tres reflexions sobre la meva feina.
Sobre el seu fet (la política), sobre on es desenvolupa (la ciutat de Mataró) i
com incideix en la meva persona.
En primer lloc una reivindicació de la política i dels polítics.
Quan vaig entrar en les primeres llistes de l’any 79, jo i crec la majoria dels
que hi anàvem, no vam pas pensar que alguns esdevindríem polítics
professionals. Encara avui aquesta expressió em sobta una mica i em costa
d’acceptar.
Estàvem, en aquells temps, en una
altra “guerra”: feia uns mesos
solament que teníem la Constitució; el primer que vam fer a l’entrar a
l’Ajuntament va ser demanar l’Estatut de Catalunya; vivíem la creació de
l’actual PSC, de la suma del PSC-C, més la Federació Catalana del PSOE, amb la
gent del PSC-R, i amb independents, superant la sopa de lletres pre-democràtica;
estàvem consolidant la democràcia amb el soroll de fons de sabres... En suma,
estàvem construint un ordre polític nou i no pensàvem gaire en el nostre futur
personal.
Ens deien que a França hi havia
alcaldes que duraven més de vint anys en el càrrec i ens ho miràvem com una
cosa molt llunyana. Ara porto més anys en aquesta responsabilitat que en
qualsevol feina que vaig exercir abans, en l’empresa privada, al sindicat, o a
l’administració pre autonòmica. Ja hi he passat vint anys com aquells francesos
que veiem tant llunyans. I crec que ara, instal·lats en la normalitat
democràtica, cal veure d’una forma més natural el que hi hagi persones que facin
professió de la seva activitat al front d’una col·lectivitat sotmeses a la
voluntat popular en processos electorals lliures i periòdics.
Perquè, de què es tracta la feina del polític?: Vivim en col·lectivitat i
algú s’ha d’encarregar de les tasques i els problemes del comú, de dirigir-les,
de promoure i fer propostes per millorar i avançar perquè el conjunt funcioni,
vagi millor i progressi. Quin llenguatge pels temps que corren! Col·lectivitat,
comú, conjunt,... en temps d’eufòria i exacerbació de l’individualisme. Agafeu
qualsevol cosa per petita que us sembli de la ciutat, per exemple l’enllumenat
públic, la neteja dels carrers, la circulació, el control d’activitats i
edificacions,... precisa d’algú que dirigeixi aquestes actuacions. Oh!, em
direu, de tot això pot encarregar-se un administrador. Els polítics hem de ser
sensibles als problemes, vetllar per les oportunitats, imaginar solucions, fer
propostes,... Aquesta és la responsabilitat dels polítics, administrar en el
sentit més ample de la paraula els aspectes diversos d’una societat des de
visions diferents i contraposades segons la voluntat del poble. Perquè cal
dir-ho i no oblidar-ho, que els diferents interessos, les diferents visions del
món, les diferents ideologies, proposen solucions diferents. La meva ideologia
ja l’he explicat abans, és la del progrés, la de la igualtat i la solidaritat,
i lluito en el combat de les paraules i els arguments, en el combat de la raó,
perquè aquestes idees s’estenguin i al final puguin ser acceptades per la
majoria.
Això vol dir una certa
preparació, unes certes actituds, unes certes predisposicions...(quin record
aquí per la família), i un cert reconeixement de la necessitat de la feina i
les seves evidents contraprestacions. Assumir aquestes responsabilitats durant
un temps més o menys llarg depèn de cadascú, de la capacitat d’impulsar, de
liderar tasques col·lectives. Fer de “polític”,
treballar de polític, per millorar el conviure dels ciutadans és una feina tan
respectable com qualsevol altra: estaria molt be que hi hagués més gent que
s’interessés per fer de polític, per treballar al servei de la Ciutat, dels
ciutadans i les ciutadanes.
En segon lloc: la nostra ciutat, Mataró. Fer política a
Mataró, al seu Ajuntament. Vol dir enfrontar-se a una realitat i a una
problemàtica més i molt concreta. Què és Mataró, el seu territori i els seus
habitants? Què pot ser, què volem que esdevingui? Quines possibilitats tenint
d’aconseguir-ho? Aquestes són les reflexions quotidianes dels que estem al
front de l’Administració municipal. El que és Mataró ja ho sabeu perquè en sou
part. Som una població mitjana en una situació geogràfica privilegiada (n’hi ha
d’altres que també ho estan), amb uns ciutadans i ciutadanes que es caracteritzen
per la seva laboriositat (en altres indrets també tenen aquesta
característica), en un context socioeconòmic dels més avançats del món, en un
món en una accelerada dinàmica de canvis. Estem a Catalunya, país de “mil llets” (perdoneu-me l’expressió un
xic grollera) que com altres pobles del món va construint dia a dia la seva
cultura i personalitat. Estem a l’Espanya plural de pobles germans... Déu n’hi
do. Hi ha altres poblacions que no ho tenen tot això. Tenen altres coses,
millors o pitjors. Fins i tot, n’hi ha algunes que tenen el que nosaltres i
més. Però la Història amb majúscules ens ha portat fins aquí i hem de donar
gràcies a tots els que l’han fet perquè nosaltres en puguem gaudir.
Els ciutadans i les ciutadanes
n’estan de la seva ciutat. El que volem que sigui en el futur ho decidim
nosaltres: la col·lectivitat amb el seu treball, l’Administració, la local i
les altres, amb les seves actuacions.
És clar el projecte socialista per Mataró. Ho ha estat tots aquests
anys de democràcia: la igualtat com a nord, l’accés de tots els ciutadans i
ciutadanes als serveis públics i a les possibilitats de desenvolupament
econòmic i social; el treball continuat per assolir uns millors i més alts
nivells de qualitat de vida; preservar i millorar el nostre entorn; superar la
fragmentació de tota mena i aconseguir una ciutat integrada i cohesionada,
procurant que no puguem tornar enrere.
Però és evident que el que volem
esdevenir, el que lluitem per aconseguir, està subjecte a unes determinades
restriccions que a ningú se li escapen. No podem plantejar-nos cotes
impossibles d’assolir sense tenir ben present quins instruments i recursos
comptem per fer-ho (el debat sobre els impostos, el seu pes i característiques,
sobre qui ha de pagar què, té una vigència prou rellevant en l’actualitat), i
sense tenir ben present també els condicionants antics i nous que se’ns presentem.
Sempre queden “serrells” d’antigues propostes que s’aconsegueixen
tancar més tard del previst (ex. del carrer de Santa Caterina...); sempre,
atesa una fita, en volem de noves descomptant d’immediat les ja aconseguides
(ex. equipaments de tota mena, culturals, esportius, socials,...); sempre
sorgeixen noves necessitats en una societat tant dinàmica com la que ens toca
viure (ex. noves estructures familiars, nous vinguts, noves tecnologies, noves
cultures,...) i haurem de reforçar probablement les nostres actuacions per
consolidar la convivència, el civisme, l’esperit ciutadà. Però com que una de
les nostres més preuades característiques, com he dit no fa pas gaire, és la de
la laboriositat, no defallim, no ens espantem i afrontem els reptes que ens venen
al sobre sense por i amb el convenciment que més tard o més d’hora els
superarem i estarem preparats pels nous temps que vinguin. (O, és que els
exemples del Nou Parc Central, de la nova piscina de El Sorrall, o del Passeig
Marítim no ens ho indiquen?)
No sabeu pas la il·lusió que
provoca el plantejament de coses noves (ja siguin obres o serveis) el debat amb
els equips de govern, amb els tècnics, o amb els representants dels col·lectius
locals, la formalització de projectes, l’obtenció de recursos i mitjans
necessaris..., i l’empenta que dóna veure-les desprès realitzades, girant
pàgina i afrontant-ne d’altres.
En tercer lloc. Què m’ha donat a mi, personalment, aquest temps
que estic al front de la Ciutat, a l’Alcaldia? Escolteu: pràcticament no he
fet altra cosa. La gestió local ha estat la meva obsessió. Un alcalde toca
totes les tecles de l’administració municipal (penseu qualsevol cosa de la ciutat
i sempre hi haurà hagut algun moment en que hagi passat per la meva taula).
L’alcalde té el privilegi de
conèixer quasi bé tots els aspectes de la vida de la ciutat, la seva gent, les
seves entitats, associacions i institucions amb les seves grandeses i els seus
problemes. Poques persones han parlat tant, han escoltat i discutit tant amb el
conjunt d’entitats que constitueixen el teixit associatiu de la nostra ciutat:
culturals, esportives, professionals, cíviques, polítiques, sindicals,
financeres, educatives, sanitàries, assistencials,... i en moments i ocasions
ben diferents: joiosos, engrescadors, problemàtics, commemoratius, tràgics,...
L’Alcalde ha de representar a la Ciutat en múltiples moments, tant a dins com a
fora. Té possibilitats de connectar amb la gent, les coses i les situacions més
inversemblants. Hi ha moments de tot: dies que les coses van bé, i d’altres que
no tant. Hi ha moment que t’eixones una mica i d’altres que t’emprenyes i et
revoltes. Costa mantenir la fredor en una feina tan directa, on es toca amb els
dits cada actuació concreta, on cal trobar l’equilibri i el consens. És
absorbent i gratificant a l’hora, però els resultats concrets sempre m’han
ajudat a continuar. La conseqüència d’haver servit eficaçment i honestament a
la meva ciutat, i sobre tot, el reconeixement dels conciutadans és la millor
energia per tirar endavant.
És molt bonic ser Alcalde de la
teva ciutat, aprens i coneixes molt, molt més que cap escola et pot ensenyar.
En aquests vint anys ha anat canviant la feina dels electes locals i tots hem
anat aprenent el treball democràtic de resoldre col·lectivament els nostres
problemes. En els primers temps van ser les qüestions més bàsiques, les escoles,
les clavegueres, les línies d’alta tensió travessant els carrers, ...,
endreçar, netejar, reordenar la ciutat, Ara, a més de tot això, com us deia
abans, tenim reptes nous: la immigració; tenim noves oportunitats: Internet per
a tothom; necessitem encara millorar la nostra convivència, en un món que cada
dia es mou més ràpidament i de manera menys previsible.
D’altra banda, ser Alcalde m’ha
suposat assumir altres responsabilitats fora de Mataró. La Federació de Municipis de
Catalunya (que ja hi porto 16 anys entre Vicepresident i President), el
Banc
de Crèdit Local (on desprès de tots els processos que ha passat en sóc
el vocal més antic del Consell d’Administració); Aigües del Ter Llobregat
(on hi sóc des del primer dia en representació de la Generalitat de Catalunya);
els Consorcis
de la Brossa i Sanitari que he impulsat amb especial dedicació sempre
buscant solucions col·lectives a problemes comuns.
Mai, fins ara, m’han interessat
altres possibles responsabilitats que no siguin les executives pròpies de
l’Administració municipal. I això m’ha donat uns coneixements i experiència de
la que estic satisfet. Ho hauré fet millor o pitjor, però segur que només sigui
per l’exclusiva i constant dedicació que hi he tingut penso haver aconseguit un
bon bagatge amb la cooperació dels diversos equips de govern i professionals
que m’han ajudat.
Sóc un convençut municipalista. L’Administració més propera als ciutadans
pot resoldre molts dels problemes que se li presenten. Això no està clar que
sigui generalment acceptat, hi portem molts anys lluitant-hi per que sigui
reconegut, alguna cosa estem aconseguint, petita, però encara ens queda molt
camí per endavant.
Em trobo a gust en les actuals propostes
socialistes per Espanya. He tingut ocasió de col·laborar en algunes d’elles en
l’àmbit municipal: estic content de veure com el guió que vaig aportar a la
primera Conferència municipalista (la de Santiago de Compostela, ara fa dos
anys) sobre l’atenció a les persones està incorporada a la doctrina del PSOE. Qui ho diria, a mi que sempre
se’m ha acusat de ser poc sensible a aquests temes! Crec en el projecte que
encapçala José Luis Rodríguez Zapatero.
És el que els socialistes necessitem, i sobre tot és el que Espanya necessita i
que queda resumit en l’encertada frase: “De
nuevo, ¡los socialistas!”
I a Catalunya mai hem estat tant
a prop de disposar de la confiança de la majoria de la població i de poder
impulsar un canvi. Un canvi amb Pasqual Maragall
de President amb un Govern de progrés que confiï amb els Ajuntaments, que no
els vegi com un contrapoder com fins ara, sinó com una part més del Govern de
Catalunya, com uns col·laboradors lleials en la construcció de la Catalunya del
demà.
I d’aquestes tres reflexions, i per anar acabant, se’n dedueix un
corol·lari que no us estranyarà: Hi ha d’haver qui encapçali, impulsi,
dirigeixi, il·lusioni la col·lectivitat. Si aquesta col·lectivitat és Mataró,
que és la meva, si fer d’Alcalde és un treball apassionant, vull dir
públicament en aquest acte que si el Partit del Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE), i més en concret els components de la seva agrupació de Mataró,
creuen que he de continuar encapçalant la seva llista electoral, doncs que
comptin amb mi un altre cop. La feina mai és acabada. Com diu Joan Manuel Serrat: “Cuando
más voy p’allá más lejos queda, cuando más deprisa voy más lejos se va”.
Com sempre, amb ganes i il·lusió,
com crec haver-os exposat, estic (sóc) a la vostra disposició.
Moltes gràcies per la vostra presència i atenció
I: “Enrere, que la plaça és nostra!”*
*(Nota. Aquesta
expressió la feien servir els nois de Cabrera quan els forasters anaven a
l’envelat de la Festa major del poble i intentaven treure a ballar a les seves
pubilles.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada