En principio fue la deuda.

Presentació del darrer llibre del professor Josep Oliver, La crisis econòmica en España. RBA, B-2017. L’autor ens va explicar que volia titular el seu llibre En principio fue la deuda, però que l’editor li va suggerir canviar-lo per aquest més cridaner i que va acceptar-ho deixant la seva idea inicial com a subtítol, malgrat que no li van posar a la portada i va quedar amagat a l’interior. 

 L’encarregat de la presentació va ser en Pep Canal, a qui vaig ensarronar per fer-la a pesar de les seves reticències ja que em va dir que no n’havia fet mai cap. Malgrat tot, s’ho va agafar amb molt d’interès ja que el tema li anava, l’havia viscut en primera línia de combat, i ho va demostrar amb escreix, especialment de temps (fet que em va reconèixer desprès i que cal comprendre i acceptar per la seva falta d’experiència en aquesta mena de feines).

La tesis central del llibre, en paraules del seu autor, està en la situació creada a partir de la incorporació del nostre país a l’euro i la riuada de préstecs que es van poder obtenir a molt bon preu sense tenir cap mirament en el volum d’endeutament, principalment privat, que això va generar. Els països rics van canalitzar els seus estalvis cap als països pobres que volien aconseguir més del que podien i que van agafar crèdits com aquell que recull el manà caigut del cel, sense pensar –potser- que caldria tornar-los i sense valorar si tenien prou capacitat per fer-ho. Quan va venir la crisi derivada de les subprimes i de Lehman Brothers ens va agafar ... amb bragues, o amb els pixats al ventre.

Segons el professor Oliver ningú va valorar massa exactament que representava l’euro i la nostra –i la d’altres- incorporació a la moneda única. Cal recordar, però, que l’euro s’estableix en un moment especialment delicat de la història recent europea: la unificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. Els francesos, principalment, espantats per la potència de la nova Alemanya i amb el record ben viu “Aux enfants morts pour la Patrie” que tenen a la plaça de cada població van obtenir la contrapartida de la desaparició del fort marc alemany i la construcció del nou enginy monetari sense pensar massa quines coses implicava, especialment per aquells països que tradicionalment corregien els seus dèficits exterior amb continuades devaluacions com era el cas d’Espanya.

La crítica, sagnant, que fa el professor Oliver de la gestió de la crisi desfermada al 2008, però especialment a la recaiguda del 2011-12, és als pèssims –segons el seu parer- polítics que ens governen, sense distinció.  No pensen en el país, pensen sols en el Govern i com mantenir-s’hi ajornant les decisions compromeses que al final prenen arrossegant els peus pressionats al darrer moment per les circumstàncies inevitables i els advertiments exteriors, ja sigui del President dels EUA o de la Xina. És incompressible, o no, la seva incapacitat per posar-se d’acord i coaligar-se, com van fer els alemanys, davant la fatal adversitat i les mesures que ineluctablement cal prendre.

Però front a aquesta crítica cal recordar un altre cigne negre de la política espanyola que és el 11-M, el brutal atemptat d’Atocha previ a les eleccions generals del 2004, i la situació que va generar en les possibles o hipotètiques relacions, ja difícils des de l’adveniment de la democràcia, entre els llavors dos grans partits PP i PSOE. Encara avui no és possible pensar, i més amb que ha plogut des de llavors, una aliança semblant.

28 d'abril.

Ara fa deu anys.

Fa algunes poques setmanes que va fer deu anys de la darrera (i aclaparadora aquí a Catalunya) victòria dels socialistes en unes eleccions generals. Vaig fer la campanya corresponent a aquelles eleccions ja que n’era candidat, candidat a tornar a sortir electe, cosa que va succeir. Seria la meva darrera campanya electoral, al finalitzar el mandat de la IX legislatura de les Corts Generals vaig abandonar la política activa. Des de les primeres eleccions del 1977  en vaig fer moltes de campanyes, com a candidat de les municipals en totes i de les generals en algunes, i com a militant i càrrec orgànic en totes, referèndums inclosos, un bon grapat.

Com que tenia un blog obert que ja feia temps que em donava prou joc per expressar-me http://manelmas.blogspot.com.es/ , vaig fer per aquella ocasió un conjunt d’entrades amb el títol de Relat de campanya que vaig arrodonir i aplegar en una entrada final http://manelmas.blogspot.com.es/2008/03/relat-de-campanya-ndex.html . Malgrat que en faig fer alguna difusió per donar a conèixer aquella feina no crec pas que gaire gent en fes cabal. Allà va quedar.

Ara, amb motiu d’un experiment que estic barrinant (ja veurem si arribarà a concretar-se) he fet la prova de recuperar aquell treball, repassar-lo i polir-lo una miqueta en alguns aspectes formals sense tocar gens el seu contingut i hi he afegit una addenda amb les entrades que feien referència al tema dels dies posteriors a les eleccions.

En la distància dels deu anys transcorreguts i tot el que s’ha passat des d’aquella data, especialment dos esdeveniments cabdals d’aquest període: la crisi econòmica i el gir independentista a Catalunya, penso que el que vaig escriure encara resulta il·lustratiu d’alguna cosa si algú pot tenir interès en tornar-s’ho a mirar (que ho dubto). Queda molt clar, ara, el perquè de l’ensorrament de la opció socialista al quedar, metafòricament parlant, penjada de la brotxa havent-se retirat l’escala des d’on pintava l’escenari.

He après a agrupar totes les entrades en pdf a través del dropbox on he guardat el resultat del meu treball aquests darrers dies. Aquí, l’enllaç per si algú vol mirar-lo https://www.dropbox.com/s/bgxjsqrajwxpm2y/ilovepdf_merged%20%281%29.pdf?dl=0 . 

He descartat editar-ho en paper per dues raons: una, el seu cost, l’exercici de narcisisme no paga la pena. I dos, per no emprenyar als possibles receptors de l’edició a qui els col·locaria una andròmina que agafarien per la meva cara i quedar bé i que desprès no sabrien què fer-ne i quedaria en un racó.

27 d’abril. Rosa d’abril...

Somnis. Marga Cruz.

A mi m’agrada somiar que ningú ha d’abandonar la seva llar per culpa de la guerra o de la fam.

24 d'abril.

Comprar llibres

Entrar en una llibreria i es desfermen les temptacions. Però sí no donaràs l’abast a llegir tot el que vols, veus que t’interessa o et crida l’atenció! 

Sí, sols anava amb unes intencions concretes: Un llibre per regalar: Volia aquella edició tant aconseguida de “Gargantua y Pantagruel” d’Acantilado que quan l’obsequies et fa quedar com un senyor. També estava interessat en el darrer llibre de Daniel Innerarity, “Política para perplejos”, de Galaxia Gutemberg que espero que sigui la continuació de l’anterior “La política en tiempos de indignación” que em va agradar força, bé com la majoria de coses que escriu. 

Però, llavors vaig aprofitar per adquirir el recent llibre de l’Oriol Bartomeus, “El terratrèmol silenciós”, amb la intenció de poder organitzar-ne la presentació al Foment, i  em vaig disparar i en vaig agafar quatre més, per regalar (ara que ve Sant Jordi), per una altra presentació que ja tinc emparaulada per més endavant, per que és d’actualitat sobre el “procés”, Jordi Canal (els de Península van forts amb el "tema"), i finalment un “totxo” de història, d’aquells que tant m’agraden: més de 800 pàgines amb més d’un centenar de notes i bibliografia: “Emperadores y Bárbaros. El primer milenio de la historia de Europa”, de Peter Heather, Crítica (a tir cert), B-2018.

De les primeres pàgines d’aquest llibre:

“La violencia política y las desigualdades económicas se combinan para hacer de la emigración –en sus múltiples formas- uno de los fenómenos más importantes del mundo moderno.

En el pasado las cosas no eran muy distintas. La historia de la humanidad es la historia de las migraciones.”

21 d’abril.

Presentació.

El Sant Jordi del P.S.C. a Mataró

Presentació del llibre “La Cataluña insurgente”, de Gabriel Colomé. Ed. Carena, B-2017.

Sala del Cafè de Mar, Mataró, 19/4/2018

1.      Benvinguts/es a aquesta presentació i a aquesta sala.

2.      Agraïment a la Federació del Maresme del PSC (o a l’Agrupació de Mataró del PSC) per acceptar el meu suggeriment de tornar a celebrar el Sant Jordi amb la presentació d’un llibre interessant d’un company i per permetre’m de fer-ho a mi. Com deia Rafael Campalans, “Política és pedagogia” i cal, més enllà del debat quotidià de la vida de la organització, aprofitar la propera festa del llibre per fer política i pedagogia.

“Frente al espectáculo, educación”

3.      Gràcies, Gabriel Colomé per venir aquí avui a presentar el teu darrer llibre. Gabriel Colomé és per molts de nosaltres un vell conegut. Llicenciat en Ciències de la informació i doctor en Ciència Política, professor de la U.A.B., comentarista en diversos mitjans, ha estat entre d’altres coses, Director de la Fundació Rafael Campalans, Director del Centre d’Estudis d’opinió de la Generalitat de Catalunya en temps dels tripartits (en va ser els seu primer Director, creador?) (2005-2011) i Regidor del l’Ajuntament de Barcelona (2011-2015). Té una sèrie de llibres sobre política i campanyes electorals (bàsicament les americanes, que ha seguit des de fa molts anys) materialitzades en la sèrie del “Príncipe”: El Príncipe mediático, el Príncipe en campaña; Las lágrimas del Príncipe; El Príncipe en su laberinto.

Aquest llibre que avui presentem s’havia de titular “El Príncipe Mediático y la Cataluña insurgente”, i s’ha quedat sols amb la segona part “La Cataluña insurgente”. Desprès de llegir el llibre penso que la primera pensada hagués estat més exacte, però –suposo- els constrenyiments editorials van imposar-se.

4.      Parlem del llibre. Pensava abans de llegir-lo que era una altra cosa, que tenia un altre contingut, i no, és la continuació dels “Prínceps”. No és com la primera part del llibre d’en Joan Coscubiela: “Empantanados” (Empantanegats), descriptiva de l’avortada XI legislatura del Parlament de Catalunya. No és com el llibre d’en Jordi Amat, “La confabulació dels irresponsables”, que és un epíleg a “El llarg procés”. És una visió més ample: Partint de com és la política i els polítics avui: mediàtics; com han evolucionats els partits i la societat catalanes en els darrers temps; com ha declinat el nostre partit, el PSC (tot un apartat del llibre); com s’arriba a la implosió dels partits (excepte ERC, fins ara?) i del  sistema de partits catalans; i finalment, finalment, com es va a la insurgència. Evidentment, els autors abans citats i les seves obres ho fan des d’uns punts de vista i d’una perspectiva completament diferent a la del nostre company Gabriel Colomé.

5.      No vull fer un “spoiler”, i per tant no he de parlar gaire més del llibre i deixar que en parli l’autor que per això el tenim aquí. Malgrat tot, dues coses abans d’acabar la meva intervenció: el llibre està datat, la seva edició, a l’octubre del 2017, és a dir està escrit abans de lo que jo en diria “La gran Fugida cap endavant” de la tardor passada. Suposo que ara l’autor, a més, ens explicarà quins capítols hi afegiria. I segona: té un epíleg sensacional en forma de translació imaginaria del discurs de Gordon Brown en el referèndum escocès a les eleccions catalanes del setembre del 2015: les “plebiscitàries”, les del “vot de la teva vida”.

6.      En Gabriel Colomé té la paraula.

19 d'abril.

P.D. el 28 d'abril, posterior a aquesta xerrada, l'edició espanyola de l'HuffiPost publicava una entrevista amb el professor Colomé en la exposava el que va dir al Cafè deMar: 

El llibre de Sant Jordi del PSC-Mataró

Lo de Santa Jordina..., és fruita del temps.

18 d'abril.

Nel mezzo del cammin di nostra vita.

Nel mezzo del cammin di nostra vita è il primo verso della prima terzina della Divina Commedia di Dante Alighieri; costituisce l'incipit del primo canto dell'Inferno.

Fa trenta cinc anys. En tenia la meitat dels d'ara.

13 d'abril.

Un món de ciutats

La idea central que va exposar el professor Botella va ser la superació de les fronteres i límits polítics en el món d’avui. Els temes i els problemes amb els que s’enfronta la humanitat depassen els límits que les antigues construccions politico-administratives, especialment les derivades de l’època moderna. Els Governants dels països amaguen a la ciutadania que no poden resoldre en els seu àmbit territorial les qüestions essencials que afecten a les seves vides, el tema mediambiental com a exemple paradigmàtic, però hi podem afegir molt especialment els  derivats de les transformacions econòmiques i també els culturals. O es consolida la construcció europea o la presència dels seus components, els vells Estats-nació sorgits i enfrontats sanguinàriament en els darrers segles, esdevindrà irrellevant en l’escena mundial dins de pocs anys. Front a aquesta situació, sorgeixen arreu reaccions populars que enlloc de mirar endavant, cap al futur, pensen que els aniria millor a la gent refugiar-se en les construccions, reals o il·lusòries, del passat. Ho veiem a Itàlia, a França, al Regne Unit, als Estats Units, o a Catalunya tant mateix.

Però també apareix amb força la idea del món de les ciutats. Ja hi ha un G-40 de ciutats, una nova xarxa que aspira a aprendre i estendre una nova idea de gobernança. El professor Benjamin Barber proposava constituir un parlament mundial d’Alcaldes. Evidentment no es tracta, al menys pel que ens afecta més directament, de les poblacions amb els seus límits territorials dibuixats en una altra època. Les comunicacions ja siguin físiques o telemàtiques plantegen uns mapes de relacions humanes completament nous. Històricament les ciutats han estat a l’avançada del progrés, són el lloc de la barreja i de les noves pautes culturals i socials, sempre han estat més avançades que el rerepaís. Quin són avui els límits reals de Barcelona? Ja de la Tordera a Cunit, o cal pensar en la Catalunya –ciutat que van somiar els nostres noucentistes? Costa que les organitzacions polítiques, que ben segur coneixen el problema, el presentin a la ciutadania i en facin bandera de la necessitat d’una nova organització adaptada a les noves circumstàncies i als nous temps. Costa que les autoritats reaccionin a les demandes reals de la població i mantinguin estructures superades per la realitat.

6 d'sbril

Dilluns: Mones i micos.

3 d'abril.

Diumenge.

La casa que vull,

que la mar la vegi

i uns arbres amb fruit

que me la festegin.

Que hi dugui un camí

lluent de rosada,

no molt lluny dels pins

que la pluja amainen.

Per si em cal repòs

que la lluna hi vingui;

i quan surti el sol

que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu

niui l’oreneta

al blanc de calç ric

del porxo amb abelles.

Oint la cançó

del pagès que cava;

amb la salabror

de la marinada.

Que es guaiti ciutat

des de la finestra,

i es sentin els clams

de guerra o de festa:

per ser-hi tot prest

si arriba una gesta.

Joan Salvat-Papasseit

1 d'abril.