- Agraïment a l’entitat, “Rodeños andaluces en Catalunya”, a l’amic i company Joan Saban, a la casa que ens
acull, La Armonía, i a tots
vostès que han pensat que els puc dir alguna cosa d’interessant. Espero no
decebre’ls, sempre es corre aquest risc quant es parla i es vol dir alguna
cosa. Els que no diuen res, no s’equivoquen mai. Els cementeris n’estan
plens de morts. Gràcias, Manolo por acompanyar a tu gente
nuevamente.
- Un aclariment al títol. Amb aquesta barreja idiomàtica
que ens portem a Catalunya la transcripció del títol que vaig donar va ser
mal entesa (ho férem per telèfon). No era “Identitat, carències, irrealitats”. En realitat volia dir “Identitat, “querencia” i realitat”,
dues paraules catalanes i una castellana.
- Quan en Joan
Saban em va demanar que els fes una xerrada vaig tenir clar de seguida
què els volia dir. Els confesso que he tingut més difícil redactar
extensament les idees que em rondaven pel cap i que no ho fet amb el temps
suficient per donar-hi unes quantes voltes. Sempre em passa. Hi ha moltes
coses a fer i ho vas deixant fins al final que t’agafa el toro i quedes
com quedes.
- Per això, pel que els vull dir, no s’estranyin que
avui per aquest acte, contràriament al que vostès ja saben que faig, sols
parlaré en català. Suposo que no sóc gens sospitós de “nacionalista”, crec
que vostès em coneixen de sobres, i espero que en el decurs de
l’explicació s’entengui el que pretenc dir. Lo siento, amigo Manolo
y acompañantes andaluces, pero ya sabeis que nuestra lengua no es difícil
de entender.
- M’arrisco a ser políticament incorrecte,
especialment en el període pre electoral que estem. Mira que ara ficar-te en aquests esbarzers!! Perquè t’emboliques
en aquests temes?
- Una darrera precisió. No sóc cap acadèmic ni cap intel·lectual
que els farà una conferència erudita. No m’he preparat aquesta xerrada amb
documentació per apuntalar el que vull dir-los. Ja fa temps que esperava
tenir una oportunitat, com la que em donen avui els “rodeños” per deixar anar en veu alta el pensament que he anat
formant en aquests temes, cert o equivocat, fins ara en la meva vida,
d’aquí pocs dies ja en faré 60, però especialment en el meu dilatat
contacte amb la gent, i la seva comprensió, o la comprensió que jo n’he
tret. La gent que viu al costat meu, que vivim plegats, amb els que he
tingut el goig de compartir vida i treball en aquest racó de món en aquest
període de temps en que hi estem passant.
Identitat.
Parlem de la nostra identitat. De
que tots tenim una identitat. Què volem dir amb això? Suposo que el conjunt
d’elements que conformen la nostra forma de ser. I d’on surten aquest elements?
Evidentment del lloc i del temps en que vivim. D’allà on varem néixer i de qui
varem néixer. De les circumstàncies que han forjat la nostra personalitat: la
nostra família, l’escola, formal (la classe) o informal (el carrer, la vida),
que ens ha donat els nivells d’educació i els coneixements que tenim, del
treball que fem i del treball que ens costa anar per la vida, de l’atzar, de la
sort, de la desgràcia.
És evident que en les societats
antigues la majoria de la gent tenia uns condicionants gaire bé, o força,
semblants. Era la tribu la que marcava l’esdevenidor de les persones. Les
circumstàncies eren, en general, molt semblants.
Si, sempre hi ha hagut possibilitats
de canviar aquells condicionants, sempre hi havia gent, alguns, en general pocs,
que podien sostreure’s d’ells i assolir-ne de nous, millors o pitjors,
diferents. Però convindran amb mi que eren poc, molt pocs. La majoria de la
gent naixia en una classe, en una categoria, en un estrat social, en un
determinat lloc, i generalment moria en ella. Si ens fixem en les societats més
endarrerides (que deu voler diu això de endarrerides? Bé, suposo les que no
tenen els nivells de coneixement i sobretot de elements de benestar material
que gaudim nosaltres) res, si ens fixem en les societats més endarrerides que
les nostres és dóna molt aquest fet.
De tant en quan es produïa un
terrabastall, un succés excepcional, una guerra, una catàstrofe natural, un
esdeveniment social imprevist, una epidèmia, ... i llavors podien donar-se
canvis sobtats que condicionaven que potser canviessin les circumstàncies que
conformaven una identitat més o menys establerta.
Posem un exemple històric per
intentar aclarir el que pretenc dir. Quan els exèrcits comandats pels àrabs
(que d’entrada no tots eren àrabs, sembla que n’hi havia de cristians fins i
tot) conquereixen la península ibèrica a començaments del segle VIII dominen
quasi bé tot un territori que estava poblat per una gent que tenia una
diguem-ne “identitat”. Vés a saber en aquell temps què i com eren la gent escampada
per tota la Hispània visigòtica. Tenien les mateixes característiques, vaja,
“identitats”? Segurament els historiadors i els erudits ens sabrien dir moltes
coses, però des del meu punt de vista, potser equivocat, crec que devia
haver-hi de tot donat que les condicions d’homogeneïtzació no eren, penso,
gaire fortes. Penseu en comunicacions, centres de poder, coneixements,
situacions de vivència i supervivència de remots indrets del territori, o no
tan remots. Bé, al que anava. Resulta que quan els cristians del Nord van fent
recular els “moros”, tasca que els porta vuit segles, 800 anys! unes 30 o 40
generacions, en diferents espais temporals, les persones, els habitants
d’aquells indrets van anar canviant les seves identitats, o tornant a canviar
les que ja havia canviar els seus antecessors. Si, ja sé, em direu en aquest
exemple: els mossàrabs, els mudèjars, els moriscos, la gent que mantenia unes
determinades característiques identitaries,... Però intueixo, potser torno a
estar equivocat, que el gruix de la gent va anar canviant segons com anaven
produint-se els esdeveniment, segurament en períodes molt llargs de temps que
feia que hi haguessin llargues transicions d’una situació a una altra, d’unes
identitats a unes altres.
No es diu que els espanyols que
tenen determinats noms, de fruites i fruiters per exemple, els Naranjo, els
Limón (mira per on), els Pruna, els Pera (mira, un altre) ... o de festivitat
religiosa, els Nadal (tot una nissaga coneguda), ...entre molts d’altres
(repeteixo, no sóc cap expert) provenen de jueus conversos?. És a dir vénen
d’alguna arrel que en el seu moment va tenir una identitat molt determinada i
definida (per la religió en aquest cas). I ara, on està aquesta identitat? És
coneguda i repetida la frase d’Américo Castro que deia que tots els espanyols
descendeixen d’un jueu, d’un moro o d’un capellà. O de les tres coses alhora.
Diríem avui, que algú en funció
del seu cognom, fins hi tot de la seva fisonomia, o del to més clar o més fosc
de la seva pell té una identitat concreta? I què? Determina avui això la seva
“identitat”?
I aquí és on volia anar a parar.
A les societats que en diem més desenvolupades la tribu ha desaparegut, o està
desapareixen amb menor o major rapidesa. La gent per circumstàncies diverses de
la vida, per la mobilitat geogràfica (que sempre ha estat present, no cal
oblidar-ho), però sobretot per causes socioeconòmiques i molt especialment
culturals ha trencat amb les tribus, ja les ha, o les està, dissolent. O potser
n’ha fet de més grans, però segur que amb la barreja ha canviat les
“identitats”. Per aquesta raó, quan sento parlar del “pobles”, el català o el
andalús, avui em
pregunto: De què estan parlant? De gent que viu en un tros de
la terra que pel devenir de la història, s’ha convingut que és una determinada
unitat: poble (els mataronins som....), comarca (els del empordanesos són ....),
província (els cordovesos són....), comunitat (els murcians són....),
nacionalitat (els bascos, i les basques, són....) i que per aquesta raó tenen
unes conegudes i certes característiques que determinen una “identitat”? Mireu,
no
m’ho crec! Segurament sóc molt incorrecte, i/o potser estic totalment
errat i estic dient una gran bestiesa. Però, ho sento, no m’ho crec.
Estic dient amb això que no hi ha
cap característica comuna entre els mataronins, entre els empordanesos, entre
els cordovesos, entre els murcians, o entre els bascos i les basques? Home!
certament n’hi ha algunes, crec que poques, en alguns, no en tots ni en tothom.
En la majoria de casos van lligades a reminiscències històriques que
determinaven costums en forma de parles (idiomes, dialectes, entonacions i girs,
“chapurreaus”); menges (encara que entre nosaltres, són bàsicament varietat de
combinacions dels mateixos productes mediterranis i importats de Amèrica quan
el descobriment), creences (mil i una verges i sants) i comportaments (lligades
a l’activitat econòmica pel general). O
a circumstàncies geogràfiques que condicionaven, abans molt i ara molt
menys, la vida quotidiana de les persones en forma de factors de producció (la
terra i les seves característiques; el capital i la seva disponibilitat; el
treball i la seva quantitat i qualitat).
Però tot això va evolucionant, i
en el món d’avui inexorablement molt de presa. I la barreja es fa sentir amb
molta força, i les comunicacions de tota mena eixamplen els nostres horitzons
amb una amplitud que els nostres avis, o potser pels que ja som grans fins i
tot els nostres pares, se’n farien creus i si
s’aixequessin del sot els donaria un esglai. Cal que torni a explicar
que encara recordo quan i a on vaig menjar la primera pizza de la meva vida com
una cosa extravagant? O que fins ben granat no vaig saber del gaspatxo, com
molts dels presents del pa amb tomàquet (que ve a ser el mateix, pels
ingredients, sinó fet d’una altra manera) i que encara recordo la primera
porra, o salmorejo, que em va donar a degustar en Rafael Soriano al Parc
Forestal un any a la Romería rociera de Mataró? Que he menjat cus-cus a casa
d’un amic (d’ascendència andalusa i mig “moro”de convicció) aquí a Mataró
també.
Perdona, Manel. Però no
gaire lluny d’aquí s’està produint o està a punt de produir-se la proclamació
d’independència d’un nou Estat, Kosovo.
Que no veus que això va en direcció
contraria al que acabes de dir? Segurament. Certament. Ara... No estaran
reproduint o mantenint artificialment la tribu? Penso: Això va en la línia de
la Historia? Del desenvolupament de la història de la humanitat? Però, perquè la història de la humanitat ha
de desenvolupar-se linealment, en alguna línia? Per què penses en el progrés?
Home és que hi crec, és que ho vull.
“Querencia”
Tots, tothom, veu el món, el seu
voltant, el que hi ha més enllà (fins hi tot “el més enllà”) des del imaginari
que ha anat construint (amb ajut o sense) des de la seva infantessa. La seva
“identitat” l’ha anat forjat amb el temps i les circumstàncies, com deia abans,
i això ha comportat que apreciï unes determinades coses que per ell són
importants , o que creu que per ell són importants. Són les coses que estima
del què és ell i del què és el seu entorn.
I animals de costum com som ens
costa desempallegar-nos-en. Si que la
vida canvia i la fruita ja no té el mateix gust que abans. I la feina és
diferent. I potser ens hem hagut de canviar de barri, de poble, de contrada o
de país per anar fent la nostra vida. Però mai deixarem de pensar en les coses
que ens van forjar en el pit de la nostra mare i en els nostres anys joves que és
quan es formen les personalitats. Segurament que anirem canviant, com canvia
tot, agafarem nous hàbits i ens adaptarem a les noves vicissituds a les que ens
enfrontarem. Però en el fons de la nostra forma de ser bategaran uns sentiments
que no deixarem mai.
El fort és que segurament la
nostra descendència, que haurà tingut unes circumstàncies diferent a les
nostres, tindrà uns altres sentiments i forjarà unes altres voluntats que les
que ens van fer a nosaltres, i nosaltres no som aliens al que ells estan construint,
de fet els acompanyem en la seva construcció. I això comportarà que els nostres sentiments estan condemnats a
morir amb nosaltres. Quan no hi siguem, els que continuïn el camí de la
vida potser, no potser, segurament, ho faran sota altres paràmetres dels que
ens han mogut a nosaltres.
No ho estem veien cada dia? No
estem veient, com s’ha dit, que nosaltres som els darrers membres de la galàxia Gutenberg
(que sols té un 500 anys aquí a l’Occident) i que està apareixent la Galàxia Nintendo
(amb un altre tipus de desenvolupament intel·lectual)? Per cert, fa pocs dies
vaig estar en una conferència en que es feia especial esment d’aquesta
circumstància en funció de com havia de ser l’educació –aquesta setmana que
n’hem parlat tant- per adaptar-se a ella). No estem assistint a uns canvis
espectaculars de les estructures familiars, sols en la última generació (20-25
anys), que està canviant de dalt a baix les nostres pautes de convivència personal?
Perquè, sinó, s’ha hagut de fer la
dita Llei de la Dependència? No estem veien desaparèixer
fórmules productives que tampoc tenia tants anys, uns 200, i ens instal·lem en
la societat post industrial quan fa ben poc estàvem a la agrària? No veiem la revolució científica que està
posant potes amunt les perspectives a curt termini que teníem de les nostres
condicions i condicionants de vida?
Creieu que tot això no comporta,
no en nosaltres, sinó ens els nostres descendents uns altres sentiments? Les
seves “querencias”, els seus sentiments, oi que ja no seran les nostres? Els
intentarem explicar els nostres valors, el que va conformar les nostres vides,
el que estimem: “Oh! sobre tot estima la
sagrada vida de l’arbre i la remor del vent a les branques que s’alcen vers la
llum!” diu el poeta (Salvador Espriu).
Però el títol del poema es diu “Llibre del morts”.
És lògic que mantinguem la flama, per alguns sagrada (jo, que intento
ser més racional dubto que hi hagi res gaire sagrat), dels nostres sentiments.
És lògic, comprensible, acceptable, fins hi tot necessari pel nostre equilibri
emocional, i amb ell el equilibri col·lectiu, que mantinguem els sentiments. Os
imagineu una humanitat que atrapada a la voràgine del canvi es despersonalitzi
en un tres i no res? Que no tingui punts
de referència emocionals, ni records, ni “querencias”?
La realitat.
Toquem, ja per acabar, de peus a
terra. Estic a la Hermandad “La Armonia”
que és una de les diverses entitats andaluses que hi ha a Mataró parlant als membres, amics i amigues, de l’ “Asociación Cultural de Rodeños Andaluces
en Catalunya” en l’acte que fan per commemorar el dia d’Andalusia.
Suposo que ja ho heu entès el que
os pretenc dir. No sé pas si hi esteu d’acord. Però no he vingut a buscar el
vostre consentiment i afalagar-vos les oïdes amb uns quant tòpics sobre lo
macos que som tots plegats. Ji, ji, ja,
ja, copets a l’espatlla. Som tant amics... Ja ho sabeu que m’ho passo bé
amb el cante i el baile andalús. Que m’agrada mirar encisat els moviments de
les noies quan ballen flamenc. Que em poso fins a dalt de fino i mançanilla. Que
no tinc inconvenient, ans al contrari, per perdre’m pels pobles i ciutats de
Andalusia. Descobrint com és avui la realitat de La Roda que comporta que els seus fills i filles no l’hagin
d’abandonar per buscar feina arreu, molts la vareu trobar aquí, a Mataró i a
l’àrea de Barcelona, i poder construir la seva vida on van néixer. Que vaig
gaudir d’Osuna, les seves cases i
els seus carrers, O d’Antequera,
quan en Manolo em va hostatjar al
Parador, o a Estepa com la darrera
vegada , on el poble fa olor de “mantecados” i “polvorones”.
Però ja fa
molts anys que vareu sortir de la vostra terra i vareu venir aquí a guanyar-vos
la vida i amb el vostre treball també heu construït aquest racó de món a la
mediterrània occidental que ja és la terra dels vostres fills. I sabeu que
probablement la majoria reposarà per sempre més mirant el mar del Maresme. Si, ja sé que els més grans,
de jubilats, els agrada tornar a les seves arrels. Tornar a La Roda per la Setmana Santa a
veure les processons, i els d’una confraria intentar quedar millor que la dels
altres, i posar-se de pell de gallina quan tornen a veure el Sant Cristo
(aquell que és sencer). Home, al estiu fa massa calor i aquí hi ha les marinades
que refresquen un xic més. Si, la berbena del “emigrante” ja no és el que era. Encara
recordo el bullici a la del any 88 quan vaig ser-hi per primera vegada, ja farà
20 anys!. Ara hi ha menys gent, si clar, alguns ja no hi tenen casa, els pares es
van morir i ara anar a emprenyar a casa de la família que resta que ja no és
tant propera... I els joves! Ah, els joves! Ells volen anar a la platja. Ei ! La nova
piscina de La Roda és fantàstica! Si, pare! Però, i l’ambient nocturn de Roses,
Eivissa o Marbella? No veus que ens va la marxa. Home l’Alcalde Silva va posar un ventilador per
refrescar les nits. Si,... camí del polígon industrial.
Ara esteu aquí, construint aquest
país amb tots els que ja hi érem. Des de quan hi érem? Alguns sembla que des de
fa molt. Però vés a saber, aquesta ha estat una terra que ha rebut moltes
llets, segurament com moltes altres terres. I la propietat de la terra, el ver
dret sobre la terra, la que trepitgem i afermem cada dia amb els nostres peus i
hi deixem les nostres petges és de tots el que hi estem al sobre. Compte! Que
això també val pels nous vinguts, els que estan arribant darrera vostre. Per
tant les decisions sobre el nostre futur les hem de prendre entre tots els que
som aquí. No n’hi ha que tinguin més
drets, no sé perquè els haurien de tenir, que d’altres. I amb aquestes
decisions determinarem el què serem, determinarem el nostre futur col·lectiu. I
que cascú agafi la identitat que vulgui i ajudi a construir la identitat
col·lectiva que anirà canviant.
Teniu una sort que no tenim
alguns i que probablement tampoc tindran els vostres fills. Que la vostra
“identitat” és escindida, “corazón partío”, o millor, doble, d’aquí i d’allà.
Que sou bilingues, potser els grans els ha costat i encara els costa una mica,
però ja fa molts anys que esteu aquí, en general els darrers que vareu arribar dels
començaments dels anys 70. 35 anys com a mínim. I les noves generacions van
començar l’escola autonòmica catalana dels anys 80, per tant ja hi ha tota una
generació escolaritzada integrament en català. A casa, ells parlen castellà,
natural, és la llengua en la que els va alletar! Però són bilingues, com quasi
bé tothom (bé, tothom que no es vulgui enceballar). Suposo que ara enteneu
perquè os he parlat sols en català. No heu tingut gaires dificultats per
entendre’m i jo os he pogut parlar en la llengua de la meva mare.
Ja ho sabeu, com sempre a la
vostra disposició, moltes gràcies per la vostra atenció i per la vostra amistat
que sempre m’heu donat i que jo os corresponc.
Mataró, 16 de febrer 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada