1-2008. Identitat, “querencias” i realitat. 16-2-2008





  1. Agraïment a l’entitat, “Rodeños andaluces en Catalunya”, a l’amic i company Joan Saban, a la casa que ens acull, La Armonía, i a tots vostès que han pensat que els puc dir alguna cosa d’interessant. Espero no decebre’ls, sempre es corre aquest risc quant es parla i es vol dir alguna cosa. Els que no diuen res, no s’equivoquen mai. Els cementeris n’estan plens de morts. Gràcias, Manolo por acompanyar a tu gente nuevamente.

  1. Un aclariment al títol. Amb aquesta barreja idiomàtica que ens portem a Catalunya la transcripció del títol que vaig donar va ser mal entesa (ho férem per telèfon). No era “Identitat, carències, irrealitats”. En realitat volia dir “Identitat, “querencia” i realitat”, dues paraules catalanes i una castellana.


  1. Quan en Joan Saban em va demanar que els fes una xerrada vaig tenir clar de seguida què els volia dir. Els confesso que he tingut més difícil redactar extensament les idees que em rondaven pel cap i que no ho fet amb el temps suficient per donar-hi unes quantes voltes. Sempre em passa. Hi ha moltes coses a fer i ho vas deixant fins al final que t’agafa el toro i quedes com quedes.

  1. Per això, pel que els vull dir, no s’estranyin que avui per aquest acte, contràriament al que vostès ja saben que faig, sols parlaré en català. Suposo que no sóc gens sospitós de “nacionalista”, crec que vostès em coneixen de sobres, i espero que en el decurs de l’explicació s’entengui el que pretenc dir. Lo siento, amigo Manolo y acompañantes andaluces, pero ya sabeis que nuestra lengua no es difícil de entender.


  1. M’arrisco a ser políticament incorrecte, especialment en el període pre electoral que estem. Mira que ara ficar-te en aquests esbarzers!! Perquè t’emboliques en aquests temes?

  1. Una darrera precisió. No sóc cap acadèmic ni cap intel·lectual que els farà una conferència erudita. No m’he preparat aquesta xerrada amb documentació per apuntalar el que vull dir-los. Ja fa temps que esperava tenir una oportunitat, com la que em donen avui els “rodeños” per deixar anar en veu alta el pensament que he anat formant en aquests temes, cert o equivocat, fins ara en la meva vida, d’aquí pocs dies ja en faré 60, però especialment en el meu dilatat contacte amb la gent, i la seva comprensió, o la comprensió que jo n’he tret. La gent que viu al costat meu, que vivim plegats, amb els que he tingut el goig de compartir vida i treball en aquest racó de món en aquest període de temps en que hi estem passant.







Identitat.

Parlem de la nostra identitat. De que tots tenim una identitat. Què volem dir amb això? Suposo que el conjunt d’elements que conformen la nostra forma de ser. I d’on surten aquest elements? Evidentment del lloc i del temps en que vivim. D’allà on varem néixer i de qui varem néixer. De les circumstàncies que han forjat la nostra personalitat: la nostra família, l’escola, formal (la classe) o informal (el carrer, la vida), que ens ha donat els nivells d’educació i els coneixements que tenim, del treball que fem i del treball que ens costa anar per la vida, de l’atzar, de la sort, de la desgràcia. 

És evident que en les societats antigues la majoria de la gent tenia uns condicionants gaire bé, o força, semblants. Era la tribu la que marcava l’esdevenidor de les persones. Les circumstàncies eren, en general, molt semblants.

Si, sempre hi ha hagut possibilitats de canviar aquells condicionants, sempre hi havia gent, alguns, en general pocs, que podien sostreure’s d’ells i assolir-ne de nous, millors o pitjors, diferents. Però convindran amb mi que eren poc, molt pocs. La majoria de la gent naixia en una classe, en una categoria, en un estrat social, en un determinat lloc, i generalment moria en ella. Si ens fixem en les societats més endarrerides (que deu voler diu això de endarrerides? Bé, suposo les que no tenen els nivells de coneixement i sobretot de elements de benestar material que gaudim nosaltres) res, si ens fixem en les societats més endarrerides que les nostres és dóna molt aquest fet.

De tant en quan es produïa un terrabastall, un succés excepcional, una guerra, una catàstrofe natural, un esdeveniment social imprevist, una epidèmia, ... i llavors podien donar-se canvis sobtats que condicionaven que potser canviessin les circumstàncies que conformaven una identitat més o menys establerta.

Posem un exemple històric per intentar aclarir el que pretenc dir. Quan els exèrcits comandats pels àrabs (que d’entrada no tots eren àrabs, sembla que n’hi havia de cristians fins i tot) conquereixen la península ibèrica a començaments del segle VIII dominen quasi bé tot un territori que estava poblat per una gent que tenia una diguem-ne “identitat”. Vés a saber en aquell temps què i com eren la gent escampada per tota la Hispània visigòtica. Tenien les mateixes característiques, vaja, “identitats”? Segurament els historiadors i els erudits ens sabrien dir moltes coses, però des del meu punt de vista, potser equivocat, crec que devia haver-hi de tot donat que les condicions d’homogeneïtzació no eren, penso, gaire fortes. Penseu en comunicacions, centres de poder, coneixements, situacions de vivència i supervivència de remots indrets del territori, o no tan remots. Bé, al que anava. Resulta que quan els cristians del Nord van fent recular els “moros”, tasca que els porta vuit segles, 800 anys! unes 30 o 40 generacions, en diferents espais temporals, les persones, els habitants d’aquells indrets van anar canviant les seves identitats, o tornant a canviar les que ja havia canviar els seus antecessors. Si, ja sé, em direu en aquest exemple: els mossàrabs, els mudèjars, els moriscos, la gent que mantenia unes determinades característiques identitaries,... Però intueixo, potser torno a estar equivocat, que el gruix de la gent va anar canviant segons com anaven produint-se els esdeveniment, segurament en períodes molt llargs de temps que feia que hi haguessin llargues transicions d’una situació a una altra, d’unes identitats a unes altres.

No es diu que els espanyols que tenen determinats noms, de fruites i fruiters per exemple, els Naranjo, els Limón (mira per on), els Pruna, els Pera (mira, un altre) ... o de festivitat religiosa, els Nadal (tot una nissaga coneguda), ...entre molts d’altres (repeteixo, no sóc cap expert) provenen de jueus conversos?. És a dir vénen d’alguna arrel que en el seu moment va tenir una identitat molt determinada i definida (per la religió en aquest cas). I ara, on està aquesta identitat? És coneguda i repetida la frase d’Américo Castro que deia que tots els espanyols descendeixen d’un jueu, d’un moro o d’un capellà. O de les tres coses alhora.

Diríem avui, que algú en funció del seu cognom, fins hi tot de la seva fisonomia, o del to més clar o més fosc de la seva pell té una identitat concreta? I què? Determina avui això la seva “identitat”?

I aquí és on volia anar a parar. A les societats que en diem més desenvolupades la tribu ha desaparegut, o està desapareixen amb menor o major rapidesa. La gent per circumstàncies diverses de la vida, per la mobilitat geogràfica (que sempre ha estat present, no cal oblidar-ho), però sobretot per causes socioeconòmiques i molt especialment culturals ha trencat amb les tribus, ja les ha, o les està, dissolent. O potser n’ha fet de més grans, però segur que amb la barreja ha canviat les “identitats”. Per aquesta raó, quan sento parlar del “pobles”, el català o el andalús, avui em pregunto: De què estan parlant? De gent que viu en un tros de la terra que pel devenir de la història, s’ha convingut que és una determinada unitat: poble (els mataronins som....), comarca (els del empordanesos són ....), província (els cordovesos són....), comunitat (els murcians són....), nacionalitat (els bascos, i les basques, són....) i que per aquesta raó tenen unes conegudes i certes característiques que determinen una “identitat”? Mireu, no m’ho crec! Segurament sóc molt incorrecte, i/o potser estic totalment errat i estic dient una gran bestiesa. Però, ho sento, no m’ho crec.


Estic dient amb això que no hi ha cap característica comuna entre els mataronins, entre els empordanesos, entre els cordovesos, entre els murcians, o entre els bascos i les basques? Home! certament n’hi ha algunes, crec que poques, en alguns, no en tots ni en tothom. En la majoria de casos van lligades a reminiscències històriques que determinaven costums en forma de parles (idiomes, dialectes, entonacions i girs, “chapurreaus”); menges (encara que entre nosaltres, són bàsicament varietat de combinacions dels mateixos productes mediterranis i importats de Amèrica quan el descobriment), creences (mil i una verges i sants) i comportaments (lligades a  l’activitat econòmica pel general). O a circumstàncies geogràfiques que condicionaven, abans molt i ara molt menys, la vida quotidiana de les persones en forma de factors de producció (la terra i les seves característiques; el capital i la seva disponibilitat; el treball i la seva quantitat i qualitat).

Però tot això va evolucionant, i en el món d’avui inexorablement molt de presa. I la barreja es fa sentir amb molta força, i les comunicacions de tota mena eixamplen els nostres horitzons amb una amplitud que els nostres avis, o potser pels que ja som grans fins i tot els nostres pares, se’n farien creus i si  s’aixequessin del sot els donaria un esglai. Cal que torni a explicar que encara recordo quan i a on vaig menjar la primera pizza de la meva vida com una cosa extravagant? O que fins ben granat no vaig saber del gaspatxo, com molts dels presents del pa amb tomàquet (que ve a ser el mateix, pels ingredients, sinó fet d’una altra manera) i que encara recordo la primera porra, o salmorejo, que em va donar a degustar en Rafael Soriano al Parc Forestal un any a la Romería rociera de Mataró? Que he menjat cus-cus a casa d’un amic (d’ascendència andalusa i mig “moro”de convicció) aquí a Mataró també.

Perdona, Manel. Però no gaire lluny d’aquí s’està produint o està a punt de produir-se la proclamació d’independència d’un nou Estat, Kosovo. Que no veus que això va en direcció contraria al que acabes de dir? Segurament. Certament. Ara... No estaran reproduint o mantenint artificialment la tribu? Penso: Això va en la línia de la Historia? Del desenvolupament de la història de la humanitat? Però, perquè la història de la humanitat ha de desenvolupar-se linealment, en alguna línia? Per què penses en el progrés? Home és que hi crec, és que ho vull.


“Querencia”

Tots, tothom, veu el món, el seu voltant, el que hi ha més enllà (fins hi tot “el més enllà”) des del imaginari que ha anat construint (amb ajut o sense) des de la seva infantessa. La seva “identitat” l’ha anat forjat amb el temps i les circumstàncies, com deia abans, i això ha comportat que apreciï unes determinades coses que per ell són importants , o que creu que per ell són importants. Són les coses que estima del què és ell i del què és el seu entorn.

I animals de costum com som ens costa desempallegar-nos-en.  Si que la vida canvia i la fruita ja no té el mateix gust que abans. I la feina és diferent. I potser ens hem hagut de canviar de barri, de poble, de contrada o de país per anar fent la nostra vida. Però mai deixarem de pensar en les coses que ens van forjar en el pit de la nostra mare i en els nostres anys joves que és quan es formen les personalitats. Segurament que anirem canviant, com canvia tot, agafarem nous hàbits i ens adaptarem a les noves vicissituds a les que ens enfrontarem. Però en el fons de la nostra forma de ser bategaran uns sentiments que no deixarem mai.

El fort és que segurament la nostra descendència, que haurà tingut unes circumstàncies diferent a les nostres, tindrà uns altres sentiments i forjarà unes altres voluntats que les que ens van fer a nosaltres, i nosaltres no som aliens al que ells estan construint, de fet els acompanyem en la seva construcció. I això comportarà que els nostres sentiments estan condemnats a morir amb nosaltres. Quan no hi siguem, els que continuïn el camí de la vida potser, no potser, segurament, ho faran sota altres paràmetres dels que ens han mogut a nosaltres.

No ho estem veien cada dia? No estem veient, com s’ha dit, que nosaltres som els darrers membres de la galàxia Gutenberg (que sols té un 500 anys aquí a l’Occident) i que està apareixent la Galàxia Nintendo (amb un altre tipus de desenvolupament intel·lectual)? Per cert, fa pocs dies vaig estar en una conferència en que es feia especial esment d’aquesta circumstància en funció de com havia de ser l’educació –aquesta setmana que n’hem parlat tant- per adaptar-se a ella). No estem assistint a uns canvis espectaculars de les estructures familiars, sols en la última generació (20-25 anys), que està canviant de dalt a baix les nostres pautes de convivència personal? Perquè, sinó, s’ha hagut de fer la dita Llei de la Dependència? No estem veien desaparèixer fórmules productives que tampoc tenia tants anys, uns 200, i ens instal·lem en la societat post industrial quan fa ben poc estàvem a la agrària?  No veiem la revolució científica que està posant potes amunt les perspectives a curt termini que teníem de les nostres condicions i condicionants de vida?

Creieu que tot això no comporta, no en nosaltres, sinó ens els nostres descendents uns altres sentiments? Les seves “querencias”, els seus sentiments, oi que ja no seran les nostres? Els intentarem explicar els nostres valors, el que va conformar les nostres vides, el que estimem: “Oh! sobre tot estima la sagrada vida de l’arbre i la remor del vent a les branques que s’alcen vers la llum!” diu el poeta (Salvador Espriu). Però el títol del poema es diu “Llibre del morts”.

És lògic que mantinguem  la flama, per alguns sagrada (jo, que intento ser més racional dubto que hi hagi res gaire sagrat), dels nostres sentiments. És lògic, comprensible, acceptable, fins hi tot necessari pel nostre equilibri emocional, i amb ell el equilibri col·lectiu, que mantinguem els sentiments. Os imagineu una humanitat que atrapada a la voràgine del canvi es despersonalitzi en un  tres i no res? Que no tingui punts de referència emocionals, ni records, ni “querencias”?


La realitat.

Toquem, ja per acabar, de peus a terra. Estic a la Hermandad “La Armonia” que és una de les diverses entitats andaluses que hi ha a Mataró parlant als membres, amics i amigues, de l’ “Asociación Cultural de Rodeños Andaluces en Catalunya” en l’acte que fan per commemorar el dia d’Andalusia.

Suposo que ja ho heu entès el que os pretenc dir. No sé pas si hi esteu d’acord. Però no he vingut a buscar el vostre consentiment i afalagar-vos les oïdes amb uns quant tòpics sobre lo macos que som tots plegats. Ji, ji, ja, ja, copets a l’espatlla. Som tant amics... Ja ho sabeu que m’ho passo bé amb el cante i el baile andalús. Que m’agrada mirar encisat els moviments de les noies quan ballen flamenc. Que em poso fins a dalt de fino i mançanilla. Que no tinc inconvenient, ans al contrari, per perdre’m pels pobles i ciutats de Andalusia. Descobrint com és avui la realitat de La Roda que comporta que els seus fills i filles no l’hagin d’abandonar per buscar feina arreu, molts la vareu trobar aquí, a Mataró i a l’àrea de Barcelona, i poder construir la seva vida on van néixer. Que vaig gaudir d’Osuna, les seves cases i els seus carrers, O d’Antequera, quan en Manolo em va hostatjar al Parador, o a Estepa com la darrera vegada , on el poble fa olor de “mantecados” i “polvorones”.

Però ja fa molts anys que vareu sortir de la vostra terra i vareu venir aquí a guanyar-vos la vida i amb el vostre treball també heu construït aquest racó de món a la mediterrània occidental que ja és la terra dels vostres fills. I sabeu que probablement la majoria reposarà per sempre més mirant el mar del Maresme. Si, ja sé que els més grans, de jubilats, els agrada tornar a les seves arrels. Tornar a La Roda per la Setmana Santa a veure les processons, i els d’una confraria intentar quedar millor que la dels altres, i posar-se de pell de gallina quan tornen a veure el Sant Cristo (aquell que és sencer). Home, al estiu fa massa calor i aquí hi ha les marinades que refresquen un xic més. Si, la berbena del “emigrante” ja no és el que era. Encara recordo el bullici a la del any 88 quan vaig ser-hi per primera vegada, ja farà 20 anys!. Ara hi ha menys gent, si clar, alguns ja no hi tenen casa, els pares es van morir i ara anar a emprenyar a casa de la família que resta que ja no és tant propera... I els joves! Ah, els joves! Ells volen anar a la platja. Ei! La nova piscina de La Roda és fantàstica! Si, pare! Però, i l’ambient nocturn de Roses, Eivissa o Marbella? No veus que ens va la marxa. Home l’Alcalde Silva va posar un ventilador per refrescar les nits. Si,... camí del polígon industrial.

Ara esteu aquí, construint aquest país amb tots els que ja hi érem. Des de quan hi érem? Alguns sembla que des de fa molt. Però vés a saber, aquesta ha estat una terra que ha rebut moltes llets, segurament com moltes altres terres. I la propietat de la terra, el ver dret sobre la terra, la que trepitgem i afermem cada dia amb els nostres peus i hi deixem les nostres petges és de tots el que hi estem al sobre. Compte! Que això també val pels nous vinguts, els que estan arribant darrera vostre. Per tant les decisions sobre el nostre futur les hem de prendre entre tots els que som aquí. No n’hi  ha que tinguin més drets, no sé perquè els haurien de tenir, que d’altres. I amb aquestes decisions determinarem el què serem, determinarem el nostre futur col·lectiu. I que cascú agafi la identitat que vulgui i ajudi a construir la identitat col·lectiva que anirà canviant.

Teniu una sort que no tenim alguns i que probablement tampoc tindran els vostres fills. Que la vostra “identitat” és escindida, “corazón partío”, o millor, doble, d’aquí i d’allà. Que sou bilingues, potser els grans els ha costat i encara els costa una mica, però ja fa molts anys que esteu aquí, en general els darrers que vareu arribar dels començaments dels anys 70. 35 anys com a mínim. I les noves generacions van començar l’escola autonòmica catalana  dels anys 80, per tant ja hi ha tota una generació escolaritzada integrament en català. A casa, ells parlen castellà, natural, és la llengua en la que els va alletar! Però són bilingues, com quasi bé tothom (bé, tothom que no es vulgui enceballar). Suposo que ara enteneu perquè os he parlat sols en català. No heu tingut gaires dificultats per entendre’m i jo os he pogut parlar en la llengua de la meva mare.

Ja ho sabeu, com sempre a la vostra disposició, moltes gràcies per la vostra atenció i per la vostra amistat que sempre m’heu donat i que jo os corresponc.


Manuel Mas i Estela

Mataró, 16 de febrer 2008