- Agraïments:
A la Associació “Amics de Josep García Oliver” i al seu President per la invitació
que m’han fet de venir a donar aquesta
conferència.
Al Director Gral. de la Caixa Laietana per la seva amable
presentació.
A tots vostès per
la seva presencia avui aquí per escoltar-me.
- Introducció.
El títol de la conferència: “reflexions d’actualitat”, els pot fer pensar que
parlaré dels esdeveniments polítics que estan passant al nostre país, a Espanya
i Catalunya, en aquests moments. És cert que amb l’organització vam fixar la
data i el títol de la xerrada abans del cèlebre dia del 3%, crec que tots ens
entenem, però no els parlaré d’això. Ni tampoc de com veig els temes que es
tracten ara al Congrés dels Diputats a Madrid on, com saben, treballo
habitualment. Potser que el que els acabo de dir els porti la primera decepció d’aquesta conferència,
però els que segueixen habitualment les meves col·laboracions en la premsa
digital de la Ciutat ja tenen coneixement del que penso sobre algun de aquests temes.
Els conceptes tenen una
accepció generalment fixada pels diccionaris de la llengua i comunament
acceptada, però tothom els usa com els hi convé i els dona significats
personals.
Per a mi, l’actualitat, l’actualitat del que els vull parlar, no es el que passa ara en
aquests moments, sinó que és el
moviment de fons que conforma el que s’entén habitualment per actualitat. Per què les coses que passen,
passen? Què és el que motiva el que llegim o sentim cada dia a través del
mitjans de comunicació? Crec que cal “rascar” una mica més sobre la
superficialitat dels fets que se’ns presenten per comprendre’ls millor.
No s’espantin. No seré, crec,
gaire original. No soc cap especialista teòric. Els meus coneixements venen de
l’experiència i de la visió que m’ha
donat, i em continua donant, la meva feina. Quan fa més de vint-i-cinc anys
vaig començar a fer de polític, a poc a poc, intermitentment primer i a plena
dedicació després, no pensava pas que acabaria sent el meu “ofici”. Però, innegablement,
ho ha esdevingut el meu d’ofici i, encara que mai es sap, crec que a la meva
edat ja no en tindré cap d’altre, i alguna cosa en se i penso que es pot
aprofitar.
Parlaré, dons, de
política, de com
veig la política avui, i evidentment aquí, des de la meva experiència. Ara he arribar a ser, metafòricament parlant, membre del
cor del Liceu. Participo en representacions wagnerianes, verdianes, de bel
canto (amb “prima donnas” i abrandats tenors), i moltes vegades del gènere
espanyol per excel·lència que és la sarsuela, Algunes vegades, fins hi tot, faig, o em deixen fer,
algun petit “solo” a l’escenari, que deu n’hi do el que representa pujar a la
tribuna del Congrés. És una talaia privilegiada, a més de ser una gran
responsabilitat i un alt honor.
I parlaré de la política des de l’economia, des de la meva professió que
com saben vostès és la d’economista. Una de les primeres coses que vaig
aprendre a la Facultat, i que m’ha quedat gravada per sempre més, és la
definició de l’economia com la ciència de la utilització dels recursos “escassos” amb finalitats “alternatives”. Notis, si més no, la subjectivitat
dels adjectius “escassos” i “alternatives”, ja que en les persones, en el temps
i en l’espai poden voler dir coses diferents. Perquè, fins hi tot en les
societats més avançades, hem d’acceptar que els recursos mai son il·limitats, i
que sempre hi ha possibilitats de fer amb ells altres coses que les que es fan.
En el fons crec fermament que, es vulgui o no, l’economia en el sentit general
ho condiciona tot. Ja sé, però que aquesta visió té mala acollida entre els
polítics i en la societat ja que és una restricció important, molt important,
en la vida quotidiana, però crec que és ben real. Em venen a la memòria, ara,
aquelles discussions en els moviments revolucionaris d’esquerra rebutjant les
posicions titllades d’economicistes, i on va portar finalment no tenir-les en
compte, però això és un altre tema.
- Els límits de la
democràcia en el món d’avui.
El títol exacte de la
conferència hauria pogut ser “Els
límits de la democràcia en el món d’avui”, però crec que vostès, i amb raó, l’haurien trobat massa pretensiós, o al menys així m’ho
sembla.. Però, si. Els vull parlar de
la democràcia, de la democràcia en les societats riques , i de la governabilitat de la democràcia en les
societats riques.
Ja poden intuir per on aniré.
3.1. La
democràcia.
Ja fa més de 2500 anys, a la
Grècia clàssica, es discutia i teoritzava sobre quina era la millor manera de
dirigir una comunitat: la dictadura, la monarquia, la democràcia...I en els
temps, els col·lectius humans han anat
provant totes les possibles fórmules, ara unes, ara les altres, avaluant els “pros”
i els “contras” de cascuna d’elles i trobant – lis els avantatges i els
inconvenients.
Hem arribat a convenir en
l’actualitat d’una forma prou generalitzada que la democràcia és la menys dolenta de les formes de fer funcionar d’una
societat. No és perfecte, però no se’n ha trobat una de
millor, al menys fins ara. Té limitacions, sobre això darrerament se’n parla
molt, per exemple representació versus
participació. Amartya Sen (Premi Nobel d’economia l’any 1998) creu que és la
forma d’organització política que millor afavoreix el creixement econòmic i el
desenvolupament de les col·lectivitats. Les decisions es prenen per majoria de
tots els membres de la comunitat implicada, i tots son cridats a participar-hi.
Això funciona molt bé quan hi ha poques coses a
decidir, aquestes son molt evidents i clares, i els recursos (limitats sempre)
son molt escassos.
Encara que hi ha gent, però que creu que en aquesta etapa cal un govern fort ,
mà de ferro, que marqui el rumb. Res de vel·leïtats de que tothom participi en
les decisions i la seva execució. El cas
de la Xina en aquests moments és paradigmàtic d’aquesta posició: fort creixement
econòmic sense llibertats polítiques. Els costos per avançar son molt grans,
però els beneficis també ho son. Cada passa és molt lenta, o al menys això
sembla per les ànsies que es tenen, i encara que els beneficis semblin petits
es fan ràpid.
Els podria donar molts exemples d’aquesta afirmació –que la
majoria de vostès compartiran amb mi- a partir de l’experiència viscuda en els nostres pobles i
ciutats a l’adveniment de la democràcia local l’any 79 (tot just ara farà 26 anys, sols una generació!):
les línies d’alta tensió que travessaven els carrers, l’establiment d’un
sistema de distribució d’aigua potable segur i eficient, l’arranjament de
carrers i places, l’organització d’una administració pública. I, també, a nivell estatal, per ex.: la implantació d’un
veritable sistema fiscal (sempre he cregut que el que abans hi havia no
mereixia aquests nom, i en aquest camp s’ha valorat molt el que va impulsar, fer i aconseguir
Francisco Fernández Ordóñez). Va haver-hi, en aquells anys de restabliment de
la democràcia, grans consensos per tirar endavant qüestions fonamentals, molta
flexibilitat per part de tots, moltes cessions i renuncies, i crec que ara
mirat en perspectiva, en conjunt en el cas espanyol, vam avançar molt ràpid. Fa
molts pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a Madrid a la celebració
anual de “la cena de la Concordia”, on amb una certa nostàlgia es fa un
reconeixement a persones sobre aquella etapa de la política espanyola que crec
que hauria de ser reivindicada amb més fermesa i rotunditat ja que noto, palpo,
un cert revisionisme crític de noves generacions de ciutadans i de polítics a
qui se’ls han donat les coses fetes, i ben mastegades, i potser per això les
valoren menys.
3.2.
La democràcia en les societats riques
Quan les societats es fan més
riques la cosa es complica força. Tornaré a intentar explicar-me a partir de la
nostra realitat concreta i quotidiana: Nosaltres (els espanyols, com a
col·lectivitat) som rics. Som dels primers països del
món. Malgrat el que es digui. Dels deu primers, del grup capdavanter. És clar
que n’hi per davant nostra, malgrat que alguns estiguin a les antípodes del
planeta, i és lògic que ens emmirallem amb els de davant i vulguem ser millor i
tenir més encara. Però al darrera n’hi ha molts, moltíssims. A vegades això ens costa d’acceptar.
En les societats riques les coses bàsiques estan
resoltes: el
menjar, el vestir, l’habitatge (malgrat que ara sembla que es un greu problema,
a tenor del que llegim), l’educació, la sanitat, la protecció social. Hi ha dos
indicadors bàsics que corroborar aquesta afirmació: l’esperança de vida (tenim
una de les més altes del món), i l’índex de mortalitat infantil (pràcticament
inexistent). Els de la meva generació recordem quan vàrem menjar la primera
pizza, evidentment fora de casa, en un restaurant, i no fa tants anys i ja érem
ben gambadets; i també recordem quants mataronins entraven a la Universitat al
mític any 68, i quantes Universitats hi havia...
I, ara, en
les societats riques,
resoltes les qüestions bàsiques, les
peticions son més complicades i complexes i particulars. Son peticions de rics, i
algunes vegades... de nous rics. Podria posar molts exemples per il·lustrar
aquesta asseveració, però m’ha vingut al cap, suposo per les meves antigues
responsabilitats, un tema tan prosaic com el del transport públic: cal afavorir l’accessibilitat: autobusos de pis baix; cal protegir el medi
ambient: combustible biodiésel; cal reduir la contaminació acústica: més
potencia; cal millorar el servei: informació a les parades; cal més freqüència de pas i calen més hores en funcionament, el que
comporta més vehicles i més personal per atendre’ls; cal més confort: aire
condicionat i fil musical;... Ah!! I cal menys preu del bitllet: els “bonus” pels
habituals, les excepcions i bonificacions per col·lectius concrets, serveis
especials per d’altres...
Mirin, amb aquest simple exemple, l’exposició de l’evolució d’un servei públic
en trenta anys. El que va d’una
societat pobre a una societat rica. Abans el que importava era que hi hagués el servei, el
simple servei. Ara cal que tinguem el millor servei... Podríem posar mils
d’exemples: el treball, l’habitatge, la seguretat, l’atenció sanitària (Uf!! d’aquest
si que en podríem parlar llargament, ja que ens costa tant acceptar la
fragilitat i l’incertesa de la nostra ara llarga vida...).
Però en lloc d’assumir i acceptar amb joia la nova condició de benestants, com a bons rics i nou rics, ens
tornem més exigents,
i molt rondinaires. En volem més. I de tot. I a mes, sorgeixen grups de
ciutadans/nes, ara que molts d’ells han guanyat aquesta condició mercès a la
riquesa existent (ja saben, la ciutadania es suposa sempre, però en la pobresa
no s’exerceix), que per sobre d’una visió general de la societat es dediquen a
reclamar temes concrets, a vegades molt necessaris, i assenyats, i benpensants,
i fins hi tot, altruistes i filantròpics Però, a vegades, també molt egoistes i
excloents.
I reprenen la definició que els
feia abans de la ciència econòmica de la utilització dels recursos escassos amb
finalitats alternatives, ni pensem
amb la relativa escassetat de recursos, i en el fons amb els seus límits, i no ens posem d’acord amb les alternatives que hi podem donar, i ens costa
molt consensuar-les.
3.3. La governabilitat de les societats riques en
democràcia
Això em porta al nucli central
del que els volia parlar que és el de la governabilitat de les societats riques
articulades democràticament. Pel que els he exposat, de quins problemes es
plantegen i de com es proposa l’articulació de les solucions crec que ara és més difícil governar-les que abans, i ho serà més en el futur.
Les organitzacions
polítiques tradicionals estan en retrocés. Eren aquelles organitzacions que a partir dels grans
problemes proposaven solucions globals. Tenien amples visions de la societat, el
conjunt de les seves propostes eren acceptades per gran part pels ciutadans/nes que, a més, les recolzaven. Ara, estan en creixement grups petits i fraccionats, insatisfets amb algun tema
concret que rebutgen fer propostes globals, o d’altres grups que fan propostes tan irreals que esdevenen inversemblants. Basteixen els seus propis
“xiringitos”, o “tinglados” moltes vegades a traves d’estructures opaques, o senzillament
més antidemocràtiques que les organitzacions tradicionals. Si obrim qualsevol
diari els trobarem amb un recolzament mediàtic desproporcionat al que son més
enllà del nom que tenen. Pretenen condicionar, a vegades amb molt d’èxit, la
vida política quotidiana. Això es tradueix en una creixent deslegitimació dels mecanismes en que
s’havia articulat la democràcia. Les organitzacions polítiques tradicionals moltes vegades
els van a remolc, no saben com contrarestar-les, i no fan la pedagogia
necessària per fer comprendre la necessitat de les seves propostes globals, que
tot cal dir-ho, son de difícil explicació.. Aquestes expressions socials donen lloc a un garbuix de propostes que moltes
vegades son difícilment conciliables entre
si, i amb visions globals de la societat, que si aconsegueixen articular-se
políticament fan difícil el dia a dia de la governació.
Exemples concrets en trobarien en qualsevol dels països de les
democràcies de les societats riques. A casa nostra, sense anar més lluny, la
confrontació entre diverses propostes conservacionistes d’energies renovables,
paisatgístiques, i naturalistes, a portat a paràlisis surrealistes. (m’estic
referint a les propostes de creació de parcs eòlics). També he sentit dir, en una
compareixença en seu parlamentària, a dirigents de plataformes tan reconegudes
socialment com la de Defensa del Ebre propostes condicionants de la política
general de l’abastament d’aigua, més enllà dels seu problema concret, fet que
em sembla un disbarat.
També, la difusa insatisfacció
de les opinions públiques d’aquestes societats riques, que els costa de trobar qui respongui
concretament i correctament al que volen, fa vascular contínuament l’elecció
dels governants. Aquest fet el podríem exemplificar en el cas francès, amb les alternances
continuades en els últims vint anys; o també en el sorprenent, almenys per mi,
recolzament que troben en aquell país teories tan disparatades, pel món d’avui,
com les trotskistes; o en el cas ara d’Alemanya,
amb el seu Primer Ministre, Schroeder, a la corda fluixa per plantejar als seus
conciutadans les necessàries reformes que calem per fer front al futur; o el
cas d’Holanda aquests dies amb el debat sobre el sistema d’elecció dels
Alcaldes, que per si no ho saben els diré que no son elegits sinó designats per
la Reina
A Espanya també en podem posar d’exemples molt actuals. En la legislatura passada (2000-2004) el Partit Popular tenia una
folgada majoria política que li va permetre tirar endavant el seu programa amb
molt convenciment. Com es evident jo no hi estava d’acord, però si vull
remarcar la comoditat i facilitat que això representava en la governabilitat.
Potser la confiança que els va donar va ser contraproduent a la llarga, ja que
a més de les formes en que l’exercien, els va portar a la derrota no tenir
present la creixent insatisfacció de grups i opinions fragmentades que hi havia
a la societat espanyola. No vull entrar a fons en aquest tema, el de
l’alternança electoral de ara fa un any, ja que crec que em desviaria del
anàlisi que estic fent i entraria en un altre terreny que mereix un altra
reflexió. En aquest cas, a més, es dona
el factor geogràfic (altrament dit “nacionalista”, ho aclariré tot seguit) que
qüestiona amb molta força la tradicional visió unitària del Estat, des de molts
indrets alhora. El resultat és que ara tenim unes Corts Generals (Congrés i
Senat) d’una governabilitat molt més complicada.
Veiem el cas del Congrés dels Diputats: Hi ha els dos grans grups
d’àmbit espanyol i propostes globals, en
els dos sentits del arc polític, i una munió de partits, agrupats o no,
geogràficament puntuals: CDC, UDC, ERC, PNV, IU, ICV, (ja en son quatre
catalans, a més dels que estem en els dos grups majoritaris), CC (en procés
d’escissió, crec també per motius geogràfics), BNG (que és una coalició) EA (un
altre basc), CHA, i NB (que també és una coalició de quatre grups).. Son, som,
350 diputats i diputades repartits en 312 en dues opcions (164 l’una i 148
l’altra), i 38 en les altres 11. Per
governar i treure lleis i propostes calen 176 vots, i és aquí on entren en joc
les posicions i propostes dels petits, massa vegades inconciliables amb les
opcions generals. Vet aquí la
complicada governabilitat de la que els parlava, que si hi afegim el funcionament bicameral espanyol
amb un Senat més complex encara, ja que els grups grans estan en una relació
inversa que al Congrés, convindran amb mi en que és certament enrevessada,
malgrat no sigui així percebuda encara per la opinió pública.
4. El futur de al governabilitat democràtica
de les societats riques
He d’anar acabant i intentar presentar-los les meves hipotètiques conclusions sobre l’anàlisi que els he
exposat fins ara.
Tota situació té oportunitats i riscs. Parlar de les possibilitats que te una societat rica
em sembla ociós. Son evidents. Mai com ara en la Història de la Humanitat,
moltes de les seves col·lectivitats, àdhuc tota ella sencera, poden fer
ràpidament, de fet ja ho estan fent, grans avenços en les seves condicions de
vida. Mai com ara, tenen, tenim, instruments que ens permeten plantejar,
analitzar, debatre i decidir un futur més pròsper en pau i felicitat. Sols cal
fer-los servir. Per tant no em detindré més a parlar de les oportunitats de la
riquesa. A més, la meva reconeguda condició d’estoic m’ho aconsella. Em permetran
recordar-los aquell compte de “Les mil i una nits” que parlava de la recerca
del home feliç.
Parlaré més dels riscs que
preveig.
4.1. Una pregunta que podem
fer-nos és si la situació que he descrit fa uns moments sobre el funcionament del
sistema democràtic en les societats riques ens pot portar cap a la ingovernabilitat, i consegüentment a un ensorrament del sistema, ja
sigui en el seu funcionament polític o econòmic, o els dos alhora. De moment, a curt termini, jo
no seria tan agosarat per fer aquesta afirmació. Si he dit que la gestió de la
situació es fa més difícil, especialment per que les societats riques els pot
semblar que ja es troben en la situació de beneficis marginals que, com saben,
comporta que per aconseguir nous avenços
s’han de fer esforços considerables. I que, a més, donat que els gran temes, en
general, ja estan resolts podem desviar la nostra atenció cap a altres temes en
la confiança que, malgrat no avancem, tampoc anirem cap en darrera. En general,
hi ha algú que pensi certament que el que ja tenim ho podem perdre?
Aparentment, la sanitat, l’educació, les pensions, el confort... sembla que no
es poden acabar de la nit al dia. Que en tot cas això és una qüestió a llarg
plaç, i ja se sap que a llarg plaç tots morts, Per tant, perquè preocupar-se’n?
4.2. Però una societat que no pensa a llarg plaç es trobarà
amb problemes.
Especialment si ha estat amagant el cap sota l’ala no volen veure els reptes
que te al davant, que en té.
A tall d’exemple n’enumeraré
alguns: La mida, el volum, la
magnitud de la organització col·lectiva de la que ens volem dotar. Alegrement està instal·lat un
doble discurs contradictori sobre aquesta qüestió. D’una banda, reclamem de les
institucions de govern que es faci càrrec, i assumeixi més responsabilitats, de
més aspectes de la vida quotidiana, i d’altra ens neguem a acceptar els costos
que comporten aquestes demandes. És clamorós el que es deriva de l’acceptació
de les avantatges que per la vida individual tenen les noves estructures
familiars en contraposició als inconvenients que comporta aquesta nova situació
per la col·lectivitat. S’està obrint el debat de la dependència: l’atenció a la
gent gran, a determinats malalts, als minusvalguts,...De fet, a Espanya serà un
debat parlamentari dels propers mesos. I haurem acabant parlant de quins
recursos destinem a la
qüestió. Serem capaços de determinar d’on els traiem?
D’altres assignacions, que potser ara ja no son tan necessàries, o en buscarem
de nous? Ah!! I no valdrà mirar al cel i esperar que en caigui “manà”, com a la
Bíblia.
En temes ambientals tenim un repte important en l’obtenció de l’energia que
necessitem. La qualitat de vida descansa molt en un gran consum d’energia, que
ens dona, entre d’altres coses, confort
i llibertat. Quan afrontarem la relació entre el que volem i el que estem
disposats a pagar per aconseguir-ho?. I no estic parlant només de preus, sinó
també de renuncies. Renuncies al creixement indiscriminat, o a la seguretat
total (que mai existeix), o a la qualitat del medi. El cert és que tot alhora
no ho podem tenir, i hem de fer opcions, explicar-les, sotmetre-les a debat i
acceptar-ne els resultats que poden no ser tècnica o, fins hi tot, “moralment”
correctes, però no podem deixar de fer-ho i anar deixant per passiva, sense
fer-les explícites, les opcions que es van adoptant. I qui diu energia podríem
dir aigua.
En el mateix sentit podem
parlar dels temes del manteniment del
patrimoni, ja
sigui ambiental, paisatgístic, arquitectònic, cultural... Els patrimonis cal
contextualitza-los amb el moment de la seva creació i veure si el que els va
originar continua tenint vigència avui, i si és millor substituir-los per uns
components nous que serveixin millor als temps que corren i a les necessitats
actuals. Oi que ara no feríem les cases de fang? Oi que avui les tècniques
agrícoles han canviat?, oi que els models de relació social han portat a noves
pautes artístiques? Dons, perquè ens entestem en mantenir, moltes vegades sense
cap valoració crítica, i, novament, sense cap valoració dels costos econòmics
determinats elements patrimonials?
Per últim, en aquest apartat
dels reptes a llarg termini, les
consideracions derivades de l’organització
territorial i les demandes, que n’he dit, geogràfiques.
Ja sé que la
Història ens pesa molt a la Humanitat. En soc un ferm convençut. Però moltes de
les estructures de les que les col·lectivitats s’han dotat al llarg del temps
son fruit de determinats moments i determinades condicions que potser ara ja no
es donen, o és donen diferentment. I cal també adaptar-se i desempallegar-se de
velles “històries”. Per exemple: Europa porta a terme un procés de construcció
polític inèdit en el temps i en l’espai. Ni carolingis, ni cristianisme, ni
mercat, ni, fins hi tot, drets i deures tal com els hem entès fins ara son l’única
base sobre la que es construeix això que en diem Europa. Es construeix, si, en
parts de tot això, però amb molt més. En la convicció que l’adaptació del model
que volem mantenir pel futur passa per una nova construcció organitzativa
diferent de l’actual, que tardarà molt anys, esforços i incomprensions. Vegis,
sinó, el dia a dia del procés recentment endegat d’intentar disposar d’un
Tractat constitucional. Ahir va ser el referèndum espanyol. Demà ho serà el
francès. Que passarà amb els britànics? I els nouvinguts a la democràcia, els
països del Est, com s’aniran desenvolupant?
4.3. I ja la darrera cosa. La feblesa de les organitzacions socials en les societats riques per
aprofitar les oportunitats i fer front als reptes que tenen per davant fa
tremolar.
Com ha estat sempre que es mira
el món s’enfronten dues alternatives: la visió a curt, i la visió a llarg. La
primera pot ser inconscient, o premeditada. Dit d’una altra manera, ignorant, o
cínica. La segona pot ser de resignació o de enfrontar-s’hi i encarar-lo. Veig
massa “tant - se’m – enfotisme” (perdonin l’expressió) en les societats riques:
“per què preocupar-se, si jo ja no hi seré. Cal aprofitar viure el present, el
demà ja l’arreglaran els que els hi toqui”. I contra això cal reaccionar. Cal
organitzar-se,
reunir-se, debatre, fer propostes possibles, intervenir, estar presents,
dirigir, fer pedagogia, no defallir. Tots som cridats a construir el futur, no
és cosa sols d’alguns, que poden resultar ser o il·luminats, o fonamentalistes,
o dictadors, o les tres coses alhora. Ara està molt
de moda dir que “un altre món és
possible”.
Certament, es probable que sigui possible un altre món. Però, quin?, com? i quant? Aquestes son les preguntes que
necessiten resposta.
O cal vegetar... La caiguda del Imperi Romà em ve moltes vegades al
cap.
Espero haver-los fet pensar, jo
faig proselitisme d’una aposta pel progrés de la Humanitat a partir d’una
determinada forma d’ organització social, suposo que millorable i perfectible
com tota obra dels homes i les dones, encara que els he de confessar que a
vegades em desanimo, veient el panorama.
Moltes gràcies per la seva atenció.
Mataró, a 29 de març de 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada