Cròniques d’aquest estiu.

Passada ja una Festa Major inèdita ens disposem a gaudir del que resta de l’estiu, temps de vacances ara.

Aquest any també serà inèdit. Els viatges o les estades d’esbarjo seran propers, fins i tot les agències de viatges et proposen quedar-te a prop. Potser serà com un segon confinament, però fora de l’estatge habitual. Pocs contactes i selectes. Res de barrejar-te per les platges o els passejos. Compte amb la cua a l’hora de comprar un gelat. Exercici discret i amb poca companyia, lectura, alguna piscina privativa, res de “mercadillos”, segurament molta família i amics escollits. Restaurants pocs, millor compartir taula a casa, o a una altra casa amiga i coneguda. Sortides curtes amb el vehicle propi (vés per on les gasolineres potser faran l’agost, faran el que van perdre els mesos anteriors). Tensió entre la necessitat de consumir per començar a arrossegar la roda de l’economia i la consciència de que potser no està malament estar-nos-en una miqueta pel nostre bé i el del planeta.

Potser, si ens vaga i en tenim ganes, o si surten temes per escriure, anirem omplint el blog..., o la memòria. Farem algunes fotografies, amb el temps caldrà tenir imatges d’aquest període tant estrany que no augura res de bo. A la tornada, encara que no sigui física ja que no haurem anat gaire lluny ni masses dies, veurem quin panorama en espera. Del polític, el polític d’aquí, no cal esperar-ne res de bo. Quin desastre! El país a can Pistraus! De l’economia, d’aquí, d’allà i de més enllà, a patir. La patacada ha estat, és i serà forta.

Veurem. “¡Arribita el ánimo, muchachos, la vida sigue!”     

31 de juliol.

Les Santes 2020.

Avui, 27 de juliol, és la Festa Major de Mataró, Les Santes Juliana i Semproniana, verges i màrtirs. Com arreu, no hi haurà celebració. Sí, farem el dinar familiar de Festa Major, el dia val una bona taula, però res més.

Molta gent il·lusionada diu que ja farem la celebració de la festa l’any que ve. No ho sé pas. Possiblement podrem fer Festa Major l’any que ve, però no sé si serà de les mateixes característiques de l’any passat, de com l’havíem anat construint en els darrers temps. Tampoc la festa d’ara ve de temps immemorials.

Desconec si en les pandèmies d’altres èpoques es produïen posteriorment canvis socials i econòmics com els que pot ocasionar l’actual del COVID-19. Segurament era més clar identificar-ne l’origen i posar les solucions terapèutiques i socials convenients. Em temo que aquesta vegada no serà tant fàcil. Intuïm l’origen del salt del virus als humans i també intuïm que a menys de canviar radicalment les nostres relacions amb la naturalesa probablement apareixeran noves pandèmies a no tardar massa.

Pensem també que la troballa de la vacuna que ajudi a conviure amb el causant pot ser relativament ràpida amb les tecnologies, els esforços i els interessos econòmics i de tota mena que s’hi estan abocant, però són incerts els temps per obtenir-la i la seva eficàcia.

Pe tant, vés a saber l’any que ve... vés a saber com serà el futur.

¿Comencem a pensar en un futur diferent, o ja anirem veien sobre la marxa? Les activitats que comportin concentració i apilonament de gent estan en entredit. Les festes, com les fèiem fins ara, en primer lloc. Sempre la festa s’ha caracteritzat per la seva celebració col·lectiva i multitudinària. ¿Entrem en una nova època en que haurem de fer les coses d’una forma diferent? ¿I si comencem a pensar-hi? ¿Comencem a pensar que potser el que veníem fent fins ara ja no podrà ser? Les festes, l’oci, els viatges, les celebracions artístiques, culturals esportives, potser s’hauran de fer d’una altra manera. ¿Quina? ¿Pensem-hi?

Aquest vespre no hi hauran els focs artificials que aplegaven multituds de mataronins. La nit serà més curta. Els ànims ensopits. L’esperança és que l’any que ve ens rescabalarem. ¿Voleu dir? ¿N’estem segurs? ¿I si tot ja ha canviat? Preparem-nos per si de cas.

27 dde juliol.

Petit homenatge d’urgència.

Ahir es van alinear els astres. Un va tenir la idea, uns altres la va aixoplugar, uns altres la van materialitzar, i van aconseguir –alineats- aplegar un conjunt de veus diverses i plurals que van constituir una coral que interpretà una cantata cívica en un petit homenatge d’urgència a la figura d’en Manuel Cuyàs amb textos d’ell mateix.

Estem vivint dies estranys, no sabem encara on estem en el desenvolupament de la pandèmia del COVID-19, si anem endavant o endarrere, si encara hem d’estar amatents als seus efectes, si hi ha grups d’edat que s’han relaxat, si les mesures a prendre s’han de tornar a endurir o hem d’anar fent la viu viu, trampejant,... Són dies estranys, ja que ara tocaria pensar en vacances, en la Festa Major, en el viatge que fa temps tenim il·lusionadament al cap, ...

Aquest any, més que qualsevol altre ens ho havíem guanyat, però no podrem concretar-ho. Sí, farem vacances, no aniran a treballar els que tenen feina, però no podrem fer Santes ni podrem anar-nos més enllà de les valls pirinenques, si és que ens deixen.

Diu que van ser més de trenta les veus que vam anar sortint a posar-nos darrera d’un micròfon al pati de Can Marchal per llegir escrits que ens ha deixar en Manuel Cuyàs, publicats aquí o allà, Escrits al El Maresme, al Mataró-Escrit, al Punt, en llibres... des dels anys vuitanta fins fa pràcticament quinze dies. Escrits sobre la quotidianitat, sobre la nostra quotidianitat, sobre la nostra mataronina quotidianitat. Caldria aplegar-los en una primera antologia d’urgència feta espontàniament –ben fresca- per tots els que vam constituir el cor. No seria una antologia feta per un saberut que regirarà tot el que va escriure en Manuel  (vaja feinada!), que ho valorarà literàriament, periodísticament, conceptualment, cronològicament. Que ho contextualitzarà en el temps i en els llocs en que va ser escrita i publicada.

Si mai es fa aquesta antologia no serà millor que la que espontàniament, cuita corrents, sense cap indicació dels organitzadors, vam aconseguir confegir en un petit racó del nostre espai urbà alguns dels seus nombrosos parents, amics, coneguts i saludats (com li hagués agradat dir a ell) que tenia.

Amb l’obra d’en Manuel Cuyàs els mataronins tenim la plasmació de la petita història de la nostra comunitat en un determinat temps recent. Són els 40 anys nostres, els anys que hem compartit vida amb ell.

En Joaquim Casas ens deixà la quotidianitat mataronina del període anterior. En Manuel Cuyàs ens deixa la de la nostra generació. No sé si és agosarat –no tinc autoritat per dir-ho- afirmar que així com “L’enterrament” d’en Casas explica una època i una part d’un temps passat, “Taques al marge”  d’en Cuyàs n’explica una altra que també ja s’ha convertit en passat. Si les generacions presents vam llegir “L’enterrament” per entendre d’on venia la ciutat que ens vam trobar, les generacions següents a la nostra hauran de llegir “Taques al marge” per comprendre com és la ciutat que ara tenim. Hi ha molt “Cel·luloide ranci”  a “El nét del pirata”.

Evidentment qui no estigui avesat i amarat dels escrits d’en Manuel Cuyàs potser no va entendre la frase de collita pròpia amb la que tancava  la lectura que vaig fer al capvespre d’ahir en un acte estrany d’uns dies estranys ple de picades d’ullet mataronines:

“Per cert, la Manoli, de la que fa temps  no en sé res, era molt maca.”

25 de juliol. Sant Jaume.

Tocant de peus a terra.

La notícia de la suspensió del “Mataró enlaira’t”, substitut de la celebració de la Festa Major de “Les Santes” d’enguany ha desfermat –com era previsible- tota mena de reaccions. Des dels comentaris favorables que creuen que és una mesura encertada ja que pot ser un risc fer actes que apleguin gent, encara que siguin de petit format, fins als comentaris desfavorables dels que creuen que així es capen les possibilitats de la festa i la cultura.

A  mi m’ha semblat bé la supressió. Potser per que tinc interioritzat que sóc d’un col·lectiu de risc i per partida doble: per edat i per estat de salut. També potser per que ja m’ha passat el temps de les celebracions tumultuoses i multitudinàries. Ja no les necessito per viure o per sentir-me viu. Gaudeixo molt fent coses varies: llegir, escriure, conversar, anar en bicicleta, fruit d’una flor, d’una taula o d’un paisatge. Ja sé que tot això té poc a veure amb les formes de socialització de molta altra gent d’avui en dia. Els engranatges de l’economia i la seva dinàmica van per una altra banda, encara que crec que això, aquesta dinàmica, és la que s’està posant en qüestió o s’hauria de posar en qüestió.

Em va fer gràcia una notícia que vaig llegir fa pocs dies de la preocupació d’alguns Alcaldes sobre la figura del “fiestero insumiso”, sobre la possibilitat de que al marge de la necessitat de suspendre les festes patronals que omplen els nostres estius hi hagués gent que es revoltés i pretengués fer-les pel seu compte saltant-se les prohibicions.

És possible i s’ha d’entendre. Hem assimilat la festa a la disbauxa preferentment nocturna i alcoholitzada. Caps de setmana sense ja d’haver d’anar a missa de deu, ni “Sábado noche, domingo mañana”, after hours, botellons, celebracions juvenils o de supporters de qualsevol esport per qualsevol motiu, viatges a cap preu, relacions de “aquí te pillo, aquí te mato”. Reconduir tot això a una altra mena de festa, d’oci, d’esbarjo, de relacions socials, serà difícil, fins i tot no sé pas si serà possible sense mesures coercitives (Compte, no mireu pas a la Xina comunista!). Sense donar alternatives, més difícil encara.

Aquestes alternatives són possibles, existeixen, però només poden estendre’s si hi han uns models sòcio-econòmics diferents. Més Humanitat per salvar la Naturalesa (en la que nosaltres, espècie humana en som part).Ufff, que difícil!, i quants interessos estan en joc per mantenir la situació que hem assolit (cal recordar que no sempre ha estat així). Ara som més rics, però més rucs. Ara som més savis, però molt ignorants. Ara som més lliures, però més esclaus.

Aquest estiu, i vés a saber per quants estius més, els hereus dels drets d’autor (si encara són vigents) del músic que va compondre “Paquito el chocolatero” tindran menys ingressos.

Potser toca agafar un bon llibre i anar a buscar l’ombra sota un arbre.

Una versió molt emocionant del celebèrrim pas doble.

21 de juliol.

Caldera vella, bony o forat. Al taller.

Se’m ha fet malbé l’espatlla dreta, la del braç i la mà que faig servir més per a tot. Puc escriure a mà i amb el teclat una mica però no aguanto gens el ratolí de l’ordinador. Això comporta reduir la meva presència al ciberespai. Si escric alguna cosa me la hauré de guardar per a mi fins que pugui tornar a bolcar-la a l’ordinador.

Tinc un escrit ja en word a punt de ser traspassat a una entrada del blog amb les imatges seleccionades que s’haurà d’esperar. Va sobre la “nova circulació urbana”. En tinc un altre encara a mà titulat provisionalment “Porcs, rics i mal farts” sobre el delit de tenir més, més i més. Aquesta haurà d’esperar més. Tinc a l’ordinador, també en word, per acabar, un treball per afegir una pàgina més al blog sobre la història que vaig viure de l’Hospital de Mataró. La feina que estava fent  per aquesta pàgina va ser la “puntilla”: el dolor de l’espatlla dreta em va fer desistir de continuar, insuportable.

Ara, escrivint a mà, torna a molestar-me l’espatlla. Doncs, ni així. Tanco l’escriptura per una temporada.

Estic en mans (mai tant ben dit) del fisio que m’explica no sé què de les càpsules sinovials entre el tendó i l’os claviculat. No sé quant temps tardaré en recuperar-me i tornar a escriure. Repòs, Aturada. Ara, a llegir, que tinc un bon grapat de llibres pendents.

Clar, aquesta entrada tampoc la podré penjar. No anirà a la cua, haurà de ser la primera quan pugui tornar-hi per explicar l’absència. Espero que no es noto gaire, tant mateix  no és res de l’altre món el que vaig explicant en aquest blog, coses meves que no crec que siguin d’especial interès per gaire gent, encara que agraeixo la curiositat dels que les llegeixen.

Uff, l’espatlla dreta!. Manel, plega, que ja se’n ressent. Fins aviat.

21 de juliol.

La cartilla militar de l’avi Antonet.

Vés a saber el temps que va romandre guardada dins d’aquest contenidor cilíndric, si li va posar ell allí o alguns dels seus descendents. El tub, no un tub qualsevol, és un objecte per portar penjar o per penjar en algun lloc. Com que s’ha mantingut en força bon estat, no s’ha rovellat, el que contenia també s’ha conservat força bé.

És la cartilla militar -en forma d’un paper plegat per la meitat de mida doble foli- de l’Anton  Vilella i Grifoll. Plegat i enrotllat, potser la mirava algú de tant en tant (de generació en generació) i la tornava a guardar. De calaixera en calaixera ens ha arribat a nosaltres.

El document recull cronològicament les vicissituds del seu titular des que va ser allistat com a soldat en la quinta del 1888 fins que li donen la llicència absoluta el 1900, dotze anys desprès.

S’incorpora per l’abril el 1889, jura bandera (a las banderas) pel maig i és destinat a la 1era. Companyia del 2on. Batalló del Regiment d’Infanteria de San Quintín, 49, a la Seu d’Urgell. Li fan pagar 50 pessetes per l’uniforme; menciona el document que al juny de 1890 l’ascendeixen a caporal (cabo) i l’envien d’escrivent a la 2ona. Companyia, 3er. Batalló del mateix Regiment. Al febrer de 1891 marxa amb la L.I. (és de suposar que és la Llicència Indefinida) fixant la seva residència a Alforja, el seu poble de naixement.

Passa a la Reserva Activa i l’any 1892 li expedeixen certificat de solteria que pel que sabem mantindrà fins el 1895 en que es casa amb la Isabel Llopis. Les anotacions corresponents a l’any 1893 són molt confuses, tant del que s’entén de la lletra escrita com del que no s’entén. Podria pensar-se que el tornen a incorporar a un Regiment diferent del seu a Cartagena, però no queda gens clar i al final de l’any li donen la baixa de la reserva activa.

El 1900, el 31 de desembre li signen la llicència absoluta “por haber permanecido doce años en el Servicio militar... y haber cumplido su compromiso con el Ejército”. 

El Director de l’Arxiu Comarcal del Maresme, el Sr. Alexis Serrano, m’ha facilitat la restauració del document ja que de tants anys d’estar dins del tub estava deformat i un xic malmès. El meu agraïment. També agraeixo a l’amic Joan Giménez Blasco, reconegut historiador, que llegís amb mi intentant desxifrar el que la mà maldestra d’alguns buròcrates militars (potser companys o soldats semblants que l’Anton) van anar relatant any rere any en la documentació.

Aquesta cartilla militar no és un document que tingui un valor excepcional. ¡Els que deuen haver-hi de semblants per el món!, però per la família té un valor sentimental notable i crec que és la plasmació d’uns anys en la vida de l’avi Anton. Els anys 1888-1900 són importants en la història d’Espanya. Són els del final de l’Imperi Colonial, de la pèrdua de Cuba amb la seva guerra d’independència i contra els americans. Per la seva sort, no podem pas cantar allò de “el meu avi va anar a Cuba...”. Va fer tot el servei militar en terres catalanes.

Ara el problema és com tornar a guardar la cartilla. Enrotllada dins del tub podria anar a parar altra vegada al fons de qualsevol calaixera. Plana i restaurada, veurem on la guardo.

                                      

14 de juliol. Aniversari de la presa de La Bastilla.

Novament a Barcelona.

Al meu vell conegut, ara polític, Joan.

Baixo a Barcelona a dinar amb uns amics. Ho faig amb el meu cotxe, ja ho vaig explicar. Dinem en un restaurant casolà “modernet” al mig de Gràcia, al c/ Milà i Fontanals.

Al sortir, a primera hora de la tarda, caminem fins a l’Eixample, a tocar de la Pedrera. El paisatge urbà és diferent, està més buit, sense paisanatge. No hi ha el brogit habitual.

Sempre que vaig a algun lloc em pregunto: de què deuen viure aquesta gent? Era evident que el centre i la part baixa de Barcelona vivien del turisme foraster.

Agafo el cotxe a l’aparcament del Passeig de Gràcia i en lloc de buscar la sortida més directe per tornar a casa enfilo el Passeig cap avall.

No hi havia espectadors, generalment asiàtics, davant la Pedrera i a la casa Batlló, a la mançana de la discòrdia, no hi havia tampoc les cues multitudinàries arrenglerades per a veure-la. L’activitat comercial del carrer està sota mínims. A la cantonada de la Plaça de Catalunya, a la botiga d’Apple, a l’edifici que tanta història de Barcelona ha viscut, no hi ha la munió de jovenalla que habitualment aprofita –suposo- la connexió de wi-fi de franc.

Giro cap a Les Rambles. La vorera costat Llobregat de la Plaça està esmorteïda, ni captaires hi ha. L’encreuament amb el carrer de Pelai que habitualment és un formigueig de gent està tranquil. Baixo per Les Rambles: l’icònic carrer barceloní no transmet cap sensació de vitalitat. Veig guinguetes de flors, de premsa i d’articles turístics tancades. Algunes terrasses de bars i restaurants no estan ni parades. Arribant a Colom, a la part de Santa Mónica, desolació, quatre gats.

Moll de la Fusta, l’estàtua de Roy Lichtenstein, giro cap a Joan de Borbó fins al fons del port, retorno i enfilo pels carrers de la Barceloneta cap al davant de l’Hospital del Mar. No, no és la ciutat amb les platges a peu de carrer abarrotada a rebentar que fins i tot els aborígens locals començaven a blasmar per incòmoda, atapeïda, sorollosa i de disbauxa. Ara és una tranquil·la ciutat turística, sí, encara amb un ambient juvenil i descarat, però d’un to i unes vibracions molt baixes. Em ve al cap l’ambient de les illes gregues al 2014.

Em fico a la Ronda Litoral per tornar al Maresme sense cap complicació circulatòria malgrat que pel que sé són molts els que com jo fan servir pels seus desplaçaments el vehicle privat en lloc del transport públic col·lectiu.

Si fos Alcalde (Alcaldessa en aquest cas) no dormiria tranquil i estaria ben preocupat per la situació que no necessita d’estadístiques per ser coneguda, sols cal fer un cop d’ull al carrer. Potser els actuals governants locals de la ciutat ja les va bé que afluixi la pressió turística sobre la ciutat, que condueix a la seva gentrificació; que hi hagi menys garbuix que es descontrola i esdevé molest, que els carrers siguin pels vianants locals, que les Rambles tornin a ser “autèntiques”. No sé què vol dir això de l’autenticitat de l’espai urbà. ¿tornar les floristes de la Rambla d’en J. M. de Sagarra? ¿tornar a que la Boqueria sigui un mercat d’avituallament del veïnat? ¿tornar a que sols pugin a l’estàtua de Colom les famílies autòctones que van a passar el dia a la ciutat i aprofiten a més per fer una volta pel port amb les “golondrines”? Enyorem el món d’ahir, el món que se’n ha anat, que ja no hi és ni tornarà.

Ara no és el Titànic dels anys vuitanta del Félix de Azúa que se’n ha anat a fons. És un gran vaixell de Costa Cruceros o de MSC el que ha topar amb un minúscul virus i s’ha enfonsat. Ningú parla de creuers aquests dies. Qui s’atrevirà  tornar a pujar-hi a fer una volta pel Mediterrani? On deuen estar varats? Uix!, una gernació apilonada en un petit (relativament) espai del que no pots escapolir-te convivint panxa amb panxa vulgues que no?

Els governants locals, malgrat els pugui agradar el nou panorama d’un paisatge pacificat no han d’estar tranquils. Pacificat no és el mateix que buit. Ara el paisatge s’ha buidat i no hi recanvis (encara) per la vida que bullia a rebentar fins fa pocs dies, abans del 15 de març.

També a Venècia estan preocupats. La ciutat estava a punt d’enfonsar-se sota la marabunta (mai tant ben dit les dues coses: enfonsar-se i marabunta) que hi desembarcava a diari. Ara estan tranquils. Sí, la tranquil·litat dels cementiris. Es pregunten, com a Barcelona i tantes ciutats esdevingudes parcs temàtics assaltats per les hordes turístiques: ara, de què viurem? Com ens ho farem per sobreviure?

Les correccions de rumb no es poden ni improvisar ni fer-se a cops maldestres de timó. Un gran transatlàntic s’ha de moure amb cautela, mica en mica, dirigint-se cap a un nou rumb gradualment des d’una distància considerable per no llençar al passatge i a la tripulació per la borda i posar en perill l’equilibri de la nau.

Barcelona no ha xocat contra cap iceberg sinó contra un microscòpic virus i els ha (ens ha) agafat amb les calces a la mà portant-les a la rentadora. Sort i encerts. La situació és delicada i pot ser explosiva.

10 de juny.

Porcs rics i mal farts.

Els meus fills  estan tips de sentir-m’ho dir. Som una societat de porcs rics mal farts. Porcs perquè fem malbé el nostre entorn natural i social amb la nostra riquesa. Mal farts perquè ens atipem de més quan hauríem de repartir el que tenim i ens sobra amb els que no tenen.

Però la societat de consum ens impel·leix a seguir girant esbojarradament en la roda de la economia. Volem més, més de pressa i millor. Certament hem millorat molt en qualitat de vida, tot és més fàcil i barat que les generacions anteriors (excepte, segurament l’habitatge). Sols cal veure la correlació entre els increments del P.I.B. per càpita (repartiment del pollastre a part) i la perllongació de l’esperança de vida. Ara, però, la elasticitat dels increments marginals dels dos indicadors és cada vegada més baixa. Potser fora el moment, per la nostra salut mental i la del planeta aturar-nos amb el que tenim i gaudir-ne més tranquil·lament. Això té un problema: el repartiment del pollastre. Com fem perquè realment toqui mig pollastre per cap i no que uns tinguin el pollastre sencer i altres ni l’olorin?

He descobert per les xarxes aquesta foto força il·lustrativa. Sembla –pel que vaig entendre- que l’ha penjat un bromista fent-ne conya.

El “Mini” de l’any 1960, que midava uns 3 metres de llargada, s’ha transformat en el nou Mini que veien, ja fa un temps, a uns 4 metres de llargada i també ha crescut d’ample i d’alt. Els anglesos que van inventar-lo, la British Motor Company, se’n van anar al cel perquè la demanda de cotxes petits va passar a la història, eren altres temps. A la FIAT li va passar el mateix. Tots els volíem més grans, per entaforar-hi més coses, més confortables, equipats i segurs, amb més prestacions. El minimalista –mai tant ben dit- Mini va desaparèixer. Va ressorgir anys desprès, retorçant o recargolant una mica el concepte, de la mà els alemanys de la BMW i s’ha convertit en un cotxe “normal”, normal d’ara, amb més de tot i més gran, de la gamma Premium. Més, més, més, ... (val a dir que la comparació és una mica tramposa ja que el primer Mini també va tenir una versió allargada). Bé, ara em direu que hi ha l’Smart (de la casa Mercedes Benz), però és amb un altre concepte, que va néixer diferent i ha hagut d’adaptar la seva visionaria concepció.

No puc dir gran cosa ni queixar-me massa, també tinc les meves contradiccions. L’últim cotxe que em vaig comprar ja fa uns anys (segurament també serà el darrer que em compraré) el vaig voler ben gran i ben equipat, és quasi un tanc.  

10 de juliol.

El segrest de les Administracions públiques.

Des de dins, des de fora, al costat, pels de dalt, pels de baix. Tothom alça la veu en mig dels efectes de la pandèmia, de les seves conseqüències econòmiques, reclamant –ja que hi tenen dret!!- mantenir les seves posicions pressupostaries i/o augmentar-les. Evidentment, ningú diu de reduir res.

¿No s’adonen que s’ha capgirat tot i que hauran d’acceptar que alguna cosa, o alguns, perdran? No se’n adonen? Potser sí i no ho volen acceptar. Malden per la continuïtat de la seva posició –mantenir quan menys el status quo-, quan s’està ensorrant un món, o la forma de fer el món, i ningú, ningú, pot pretendre conservar el que tenia. Una caiguda anual del P.I.B. de dos dígits no s’havia vist mai a les nostres societats, i el que seguirà.

Des de dins de les administracions hi ha un gruix considerable de treballadors públics que pensen que la cosa no va amb ells, sense voler acceptar que cobren gràcies a un excedent que s’haurà reduït i han de treballar per una societat que ha canviat. No poden pretendre fer el mateix i que se’ls mantingui la retribució per fer una feina que potser ara no té cap prioritat. S’hauran d’adaptar a un nou entorn i potser hauran de fer una altra feina, més prioritària, més necessària de la que feien. Però, lluitaran com gat panxa enlaire per continuar vivint com si no hagués passat res i segrestaran la part que controlin de la seva situació.

Des de fora: Cal baixar els impostos!! Doncs ara, és el moment de valorar què hem d’aportar al comú per resoldre els nostres problemes col·lectius i segurament aquesta valoració ens portarà a pensar que hem d’apujar-los. Cal que rebem ajuts de l’administració per sobreviure!! No hi ha dia que un col·lectiu o un altre llenci aquest crit, però ara cal prioritzar, i no tot pot ser prioritari. Caldrà arrenglerar el que fem i n'hi haurà que per molt que cridin hauran de quedar enrere. Si es mantenen – o els mantenen- com fins ara alguns hauran aconseguir segrestar una part de la despesa o de l’ingrés públic. Si es retallen ja sé que per ells serà dolorós però no n’hi ha per a tothom.

Al costat. L’aplicació de la normativa existent s’ha d’adaptar a les circumstàncies de cada moment. Ara en trobem amb unes circumstàncies excepcionals que no són iguals que les d’ahir, o d’abans d’ahir i segurament que les de  demà. Els criteris d’aplicació de la normativa han de ser uns altres. Legisladors i jutges s’han de posar les piles per produir una nova normativa adequada al moment i aplicar la vella mentre tant d’acord amb la nova situació. Qui defensi que no pot fer res ja que hi ha una norma que diu..., sense voler entendre que... deia, estarà segrestant l’administració amb un benefici estúpid ja que no en traurà profit ningú, potser tant sols els apocalíptics que volen que quant pitjor millor pels seus tèrbols interessos.

Pels de dalt que volen mantenir els seus privilegis: No veuen que mantenir-los portarà a la revolta i els demanaran el cap? No recorden la guillotina? No pot ser que aconsegueixin mantenir la seva pressió sobre les administracions i que aquestes funcionen al seu gust. No poden continuar segrestant els governs de la col·lectivitat amb les seves imposicions. Va!, però si tenen recursos suficients fins que es morin! Que deixin de ser tant usurers i que es conformin amb menys, que encara serà molt. L’avarícia és un dels pecats capitals, però, no, no és avarícia, és golafreria de poder i d’ostentació.

Pels de baix. Aquests han de pensar en quines contrapartides ofereixen per aconseguir algunes coses que els permetin sobreviure, no les poden demanar –encara que siguin coses bàsiques- per la cara. Som pobrets! Sí, però tenen mans i cervell que es poden posar al servei del comú. No podem mantenir ociosos amb la feina que hi ha per fer i que cal fer. No podem crear un nou grup de segrestadors de l’administració clamant per resoldre la seva desgràcia sense aportar res.

En fi, cal dir les coses clares, cal ser valents i portar amb mà ferma la governança sense condicionants ni restriccions que ens imposin grups de segrestadors que sols busquen els seu propi interès. Mirada atenta als esculls que hi ha al davant per sortejar-los i que no hi hagi ganivetades per l’esquena.

Em temo que tot això són brams d’ase que no pugen al cel.

9 de juliol. Sense “encierro” a les vuit del matí.

A la via 3. *

* Parlament al Tanatori de Mataró a la cerimonia de l'ecomiadament de l'Anna Comas i Valls.

Primer en Pep, el marit de l’Anna i després l’altre Pep, el germà de l’Anna, em van telefonar demanar-me que digués unes paraules en aquesta cerimònia dels seu comiat, vaja, del comiat que li estem fent a  ella. Els ho agraeixo.

No sé si l’emoció em trairà. Són masses cops com aquest del traspàs d’una amiga, d’un amic propers, els que he rebut, els que hem rebut molts dels presents, darrerament.  Cops, patacades, que la Mort ens ha donat de gent molt nostra, de gent que han fet molt camí de la vida amb nosaltres. He dit en algun lloc aquests dies que amb la seva mort morim també una mica nosaltres que ja no podrem compartir la vida que ens resta amb ells.

Els orígens de la consciència social de l’Anna estan en la seva família. Els seu pare pertany a un grup de persones que patirà molt quan la Guerra Civil: està al mig dels dos bàndols que s’enfrontaran a mort, a matar. I es decanta. Viu a contracor el resultat de la confrontació: les seves idees no són les que el Règim triomfant imposa i s’hi ha d’emmotllar. Però transmet en la seva vida, en la seva família els valors de justícia social, de tolerància i de catalanitat.

Així puja l’Anna, i no és estrany que quant despunta a la vida, als finals de la Dictadura, als 70, participi en la construcció que s’està aixecant del que serà el PSC, el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Allà vam coincidir i ens vam conèixer. Allà encara, desprès de tot, dels anys, dels temps i del que ha plogut, estem. Jo venia d’altres arrels, també n’hi havia que en venien d’altres. Vàrem treballar plegats, llimant les rebaves que portàvem, alguns érem –som- molt cantelluts, altres són més dolces però també dures quan convé. Vam construir una eina de govern al servei de les necessitats de la majoria de ciutadans i ciutadanes de Mataró. El resultat el jutjaran d’aquí un temps els historiadors. Nosaltres -amb l’Anna n’havíem parlat molt- n’estem satisfets.

L’Anna va posar com a imatge en el seu compte de Whats App una foto que crec expressiva del que volia: “Monsieur...”, li diu una nena petita amb una maleta als seus peus dirigint-se al cap de l’estació de ferrocarril on es desenvolupa l’escena, “le train pour un monde meilleur?”. A la via 3 li devia contestar el ferroviari i ella hi va pujar. Però hi va pujar no de passatgera, que la portessin a aquell destí, sinó com un “cheminot” més per ajudar a conduir aquell  tren cap un món millor.

Va treballar per la cultura i la llengua de la seva terra que estava menystinguda i arraconada contribuint al seu redreçament. Va treballar per la seva ciutat en el moment de la seva construcció, no reconstrucció. Construcció d’un garbuix desendreçat i deplorable per convertir-lo en un realitat urbana. Va treballar a l’escola pública ajudant a formar futurs ciutadans i ciutadanes amb els coneixements i consciència necessaris per a ser considerats com a tals. Va treballar, ja quan havia deixat de ser laboralment activa, en la recerca d’arrels diverses de la nostra  comunitat.

L’Anna va ajudar a la nostra llengua, a la nostra ciutat, als nostres conciutadans/anes, a la nostra petita història. Li ho hem d’agrair. Jo, personalment, potser una mica més que tots. Va estar al meu costat ajudant-me, i també reconvenint-me quan creia que ho havia de fer, fins al darrer moment. Encara no fa pas gaires dies parlàvem de com i quan faríem la presentació pública del treball conjunt que hem fet amb altres companys/es i que la pandèmia que estem passant havia estroncat.

Cugat: quan et presentis públicament, entre altres coses, com molt de Mataró, pensa en el que tu i la teva generació deveu a gent com la teva tieta Anna, que ens va servar la llengua, la ciutat, la cultura i la història de les que ara gaudiu. Servar: guardar intacte allò que hom té el deure de conservar.

Acabo: 

A tots, en record de l’Anna:

Ara digueu,

Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Mataró, 6 de juliol de 2020.

I ara se’ns emporta a l’Anna.

La vella Dama Negra està fent una collita amargament memorable al nostre voltant, d’aquelles que recordarem temps. Avui ha segat la vida de dos amics.

Al matí m’ha trucat en Manel, el fill d’en Fosno (l’Alfons) Suari, de Cabrils, comunicant-me la mort del seu pare. Érem de l’edat. No ens havíem fet gaire de petits ni de joves ja que la meva vida en aquell temps no era al meu poble. Desprès de grans tinguérem més ocasions, personals i professionals. Fa un temps, no pas tant,  vam sopar a casa seva quan ja tenia la mobilitat reduïda. Estava, però, eixerit com sempre, enraonador, vital, però la malaltia el rosegava. Adéu, amic, quan baixi pel Torrent Roig passant per davant de ca la Siseta, et recordaré sempre.

A mitja tarda una altra patacada, se’ns ha anat l’Anna. Trucades i comunicació dels vells companys i companyes sorpresos i colpits. No havíem volgut fer-nos  la idea que potser ens podria deixar així com ha estat, de cop. Ni hi havíem pensat o no volíem pensar-hi.

Hem compartit fins al darrer moment esperances, neguits, debats, treballs, vivències. Fa molts pocs dies parlàvem de l’estroncada presentació del llibret que vàrem fer sobre els 40 anys de l’acció de govern dels socialistes a Mataró. “Haurem de deixar passar l’estiu per veure quan podrem fer una presentació adequada”, vam dir, tu, assentada a la terrassa de la Granja Caralt, un dels teus llocs favorits ara de contacte amb la gent de la ciutat. La publicació està apilonada en algun racó esperant veure la llum d’abans del confinament. Quanta il·lusió vares posar-hi!, tanta com en les altres publicacions que s’havien fet sobre la nostra petita història de fets i persones de les que estaven ben satisfeta. A darrera hora, el text ja a l’impremta, ens vas proposar i ho vam acceptar de seguida que dediquéssim el llibre a la memòria d’en Remigi. Quan l’aconseguim presentar també te l’haurem de dedicar a tu.

Aquest camí conjunt ve de lluny, del 1974. Vam confluir, venint de visions i de llocs diferents en la construcció del socialisme català. Quantes vegades ho hem recordat! Desprès treballarem plegats a l’Ajuntament, fins que després de 14 anys vas decidir que ja en tenies prou i te’n vas tornar a l’escola, l’escola pública, al Tomás Viñas i a l’Angeleta Ferrer, aquí al costat de casa. Del temps de l’Ajuntament teníem un grapat d’anècdotes que ens agradava rememorar. 

Malgrat el teu catalanisme que ningú pot posar en dubte, no vas defallir en aquests temps tan convulsos que estem travessant amb el compromís que prengueres amb els socialistes. Et trobaré a faltar en les nits electorals al local del Passeig de la Geganta a l’hora del recompte tot comentant la jugada.  Et trobaré, et trobarem, a faltar per comentar la darrera noticia que ens donava peu a mirar d’on veníem i cap a on anàvem. No eres tant pessimista com jo però tampoc tant optimista com en Pep, el teu marit.

Algú haurà de recuperar aquella llibreta si mal no recordo de tapes vermelles on apuntaves els suggeriments de temes per tractar en la tertúlia que veníem fent mensualment un grapat d’”anciens membres” i altres sobrevinguts a casa vostra. Oi, que encara teníem motius i temes pendents per trobar-nos, Anna? Llàstima, la pandèmia no ens ha deixat reunir-nos els darrers mesos i ara, quan tornem a una “nova normalitat”  (potser el concepte no t’agrada, n’hauríem parlat), no hi seràs per acompanyar-nos. Et trobarem a faltar. Adéu, petons Quan els àngels van marxant...

Pep, una abraçada, continuem estan aquí, ja ho saps, en el record i en la vida que ens quedi.

3 de juliol. Perdona’m les faltes d’ortografia, Anna, ja saps que el català no és el meu fort. Deies, però, que havia millorat molt. Gràcies.

Tot s’ha escrit.

La dissecció que fa l’Agustí Calvet  “Gaziel” de la societat catalana dels anys 20 i 30 del segle passat des de les pàgines de “La Vanguardia” és formidable. No sé quin paper i quin pes social tenia aquest periòdic en aquells moments, suposo que ja important. Deu estar explicat a l’abast en algun lloc. Joan Ferran ha fet en un altre llibre, “Esperando a Noé”, la dissecció d’aquells mateixos temps a través de “El Diluvio”, un periòdic més popular de l’època.

Malgrat buscar-lo a fons a les meves estanteries no he aconseguit trobat la “Historia de La Vanguardia” del mateix Gaziel que va editar les Edicions Catalanes de Paris i que vaig adquirir ja fa molts anys. (En Jordi Amat explica, crec que en “El llarg procés”, els orígens d’aquesta editorial).  Hauria de posar en ordre la meva biblioteca.

Gaziel veu amb esglai i desesperança com es va desenvolupant la política i els polítics a Catalunya. “Tot s’ha perdut”, ed. La Magrana, B- 2013, amb pròleg de l’Enric Juliana i selecció de Jordi Amat (sembla que ara està esgotat), recull articles publicats en aquells anys de l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, sortida de Catalunya (física i intel·lectualment) fins els fets de l’octubre del 34, “els fets d’octubre”.

La narració, quasi bé radiofònica, seguint el que deia la ràdio, dels dies 4, 5, 6 i 7 d’octubre és sensacional i els darrers paràgrafs de l’article del dia 11 d’octubre són demolidors. La paraula CAPITULACIÓ la veu tant immensa que en silenci, sense voler, plora.

Els articles que segueixen podrien ser escrits ara mateix, desprès dels fets d’octubre del 2017, 83 anys desprès. Sembla que no vam aprendre res de la història.

“Las cosas disparatadas suelen acabar mal.”, a La Gran Interrogación, el 19/10/1934.

“El único medio para sanar a Cataluña –si la curación es posible- en todo caso no puede ser otro que el empleo de autovacunas, buscando y extrayendo en el propio organismo catalán las antitoxinas capaces de renovarlo. No estoy seguro que este sistema sea infalible. Quizá falle también.”, a Cataluña enferma, el 26/10/1934.

“Quien siga atentamente el afanoso ajetreo de los partidos políticos, en torno al cuerpo exánime de Cataluña, tras su terrible ataque de epilepsia, no sabrá de qué admirarse más, si de la enfermedad  de nuestro pueblo o de los médicos que pretenden sanarle”, a Lo que se ve venir, el 16/11/1934.

“¿Por qué Cataluña es así?... Para saberlo, por qué está enferma Cataluña, no hay más remedio que llegar a conocer su alma y poder darse cuenta de que esta pobre alma, dolorida y doliente, es una alma en pena.”, a El alma en pena el 30/11/1934.

“Perseguir el orden, sin el pleno y previo imperio de la autoridad, equivale a buscar otra piedra filosofal, que es tanto como buscarle tres pies al gato.”, a La Piedra filosofal, el 7/12/1934.

“Todo se ha perdido, incluso el honor.

La culpa capital, la causa suprema de nuestra desventura, se debe a nosotros, los catalanes, a Cataluña en peso, y muy en especial a sus partidos políticos más representativos. ¡Esta es la única explicación satisfactoria y profunda! ¡Esta es la pura verdad!

Nos ha faltado grandeza del alma y altura de visión a los catalanes todos. Aquella maldita -maldita porque es, ¡ay!, innegable- avara povertá, que nos echó en cara el Dante, ha seguido actuando en nuestro seno, a siete siglos de distancia.” a La clara lección el 21/12/1934.

Res, que tot ja estava escrit. Gràcies, Josep M. per descobrir-me i proporcionar-me el llibre.

1 de juliol.

Els anys passen i la meva ombra no fa més que allargar-se.

El vaig veure al primer taulell de la llibreria. No sé perquè el vaig agafar, potser un pressentiment. Em passa moltes vegades a les llibreries, entro per comprar algun títol en concret i en surto amb aquest i mitja dotzena més, després de reprimir-me i fer l’exercici racional no comprar-ne més ja que no  me’ls arribaré a llegir.

Ni coneixia a l’autor, no n’havia sentit a parlar mai (cosa gens estranya, crec que és impossible amb la quantitat de llibres que s’editen), era d’un grec, Theodor Kallifatides; el títol, atraient: “Una altra vida, encara”; l’editorial, solvent, de la meva confiança, Galaxia Gutenberg; la mida del volum, petita, acceptable; acabava de sortir, una novetat, B-2020, de l’abril del confinament.

L’he encertat. Un vell escriptor, grec de naixement, emigrat a Suècia a la vintena, ha desenvolupat una exitosa i reconeguda carrera literària (es veu, jo ho ignorava), i a les darreries de la vida se li estronca les ganes per continuar escrivint i ho deixa.

No faig cap “spoiler”,  que es diu ara, si dic que les recupera. Logic si escriu aquest llibre que n’explica el procés que ha passat. El desenllaç, doncs, el sabem des del començament, però la trama de l’obra és la que s’anirà desenvolupant a les pàgines del llibre en qüestió.

Abandona el seu “cau del llop”, el pis que té llogat per treballar, per escriure, fora de casa seva.

Primera sorpresa per a mi: Jo hi he estat! No al pis, sinó a l’indret, els entorn de l’església de Santa Caterina a Stockolm, i el dia de Santa Llúcia amb les nenes sueques cantant la cançó “Santa Lucía” que no sé pas perquè allà a Suècia han adoptat com a himne per començar el cicle nadalenc.

Kallifatides, a partir de deixar el “cau de llop”, vaguejarà pels carrers, pels records, per la seva memòria  d’immigrant grec integrat en un país nòrdic. La seva nova llengua en la que desenvolupa la carrera literària; la seva família, està casat amb una sueca; la nostàlgia de la seva terra d’origen; l’amistat compartida amb altre immigrants com ell amb els que es reuneix de tant en tant; els canvia a la societat en la que va viure quan van arribar  als anys 60 del segle passat i els que viu ara trencant la imatge idíl·lica de les comunitats nòrdiques.

“No suportava veure com Suècia deixava de ser un país de justícia social i solidaritat per embolicar-se en la teranyina del mercat.

Envellia en un món que em semblava cada cop més estrany. La nova realitat moral m’ofenia personalment. Tot es podia comprar  i tot es podia vendre. Doncs no. Aquesta vulgaritat no em representava.”

I torna a Grècia, al seu poble, a rebre un homenatge que li preparen a L’institut de Molai, a la Laconia del Peloponés al golf de l’Argólida. Aterra amb la seva dona a Atenes. Fa un tomb per la capital i amb un cotxe lloguer se’n va cap al seu poble aturant-se en uns quants llocs que vol veure abans d’arribar al seu destí.

Segona sorpresa.  Jo també els he fet! Pujar dalt del darrer graó de l’amfiteatre d’Epidaure, dinar a Nauplia baixant des del castell i davant la fortalesa de Bourtzi uns plats per llepar-s’hi els dits.

Arriba al seu poble on ja li han dedicat el nom d’un carrer (en vida, cosa que és sorprenent a la mentalitat nòrdica) i li fan l’homenatge que comença amb un joves alumnes representant Èsquil que li fan posar la pell de gallina. A partir d’aquí ...

L’endemà es lleva i es posa a tornar a escriure. En quina llengua ho farà? Comença en grec. Dubta. Es passa al suec. No li surt, dubta. Reflexiona sobre sí en una llengua o una altra. Es desespera. Al final treu una conclusió (diu) molt senzilla:

“Quan saps què vols dir, ho pots dir en totes les llengües que saps.

En totes les llengües, també, pots callar.

Però quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua materna.”

L’endemà passat marxen cap a casa seva, a Suècia, però ja no tornaria a ser un immigrant, havia perdut el seu estol però sabia el rumb que havia de prendre.

Nota afegida: No sóc cap entès en llengües i en traduccions, però m’han grinyolat algunes paraules (torretes, esbarts,...) que no sé si estan ben traduïdes. No ho sé, però he entès de què anaven quan surten reiteradament al text i llavors m’he permès una traducció personal (testos, estols, ...) que per a mi s’ajusten més. Amb tot, no sóc cap expert. Doctors té l’Església.

30 de juny. Ja ha passat mig any de l’any present.