6-2020. Episodis


Ara que ja ha passat un temps del “succés” que vaig descriure, que he guardat amagat, i que sembla que el veïnatge s’aclareix –o no- mentre la veïna “fait le déménage” el col·locaré en la pàgina del 2020. Va passar a finals del 19 però es va perllongar uns dies fins a començaments del 20. Se’n podria fer tota una petita història de les vicissituds dels veïns que han passat pel pis del costat de casa, del mateix replà. En els 18 anys que hi portem hem vist, viscut i conviscut, un bon grapat de successos que donarien força suc. Matrimonis desfets i refets, criatures despenjades, embolics econòmics empresarials, plets complicats, sorolls, desori, incògnites, ...

No sé què ens espera a partir d’ara, la resta de veïnat és molt tranquil i correcte. Esperem que no variï.

6 de maig de 2021.

 

Puzzle (¿no era una pel·lícula policíaca d’en Comerón? 1986)

 

Eren les vuit tocades (dimarts, 10/12/19).

Hem escoltat un terrabastall al pis del costat de casa i de primer hem pensat que el noi gran de la veïna en feia una de les seves. Però no, era la policia que esbotzava la porta del davant del nostre replà amb un precís cop d’ariet. Crits femenins espantats des de dins la casa. Crits forts a l’escala: “¡Policia!”, “¡Somos la policia!”, “¡Las manos sobre la cabeza, señora!”. En castellà. La inquilina, i vés a saber qui més hi podia haver al pis, és marroquina, l’Abla M.

Mirant per l’espiell de la porta sols he vist l’esquena d’algú amb una armilla que posava Policia. Ja no he pensat ni en obrir, segur que m’haguessin comminat a tancar i quedar-me dins de casa meva. Des de la finestra d’una habitació que dona al carrer he vist que aquest estava tallat i que hi havia dues furgonetes i un jeep dels Mossos i una ambulància. A l’altra vorera dos policies a cap descobert. Una mica més tard, amb els veïns del  davant del carrer ens hem fet senyals del què passava.

Tornant a mirar per l’espiell aquesta vegada he pogut veure un conjunt de gent a la porta del pis, uns uniformats i altres no, i per l’escala pujava un mosso abillat d’intervenció amb casc i tot que m’ha semblat que de baixada s’enduia a un home.

He fet un what’s a l’Alcalde de si em podia informar de què passava a casa meva. “Ho miro”, contesta. Al cap d’una estona m’explica que l’operatiu no és d’aquí, ve directament de Barcelona, i que l’inspector a Mataró no en sap res. Que probablement demà em podrà dir alguna cosa. “Per què et preocupes tant?”, pregunta. “Home, li responc, m’agradaria saber on estic”.

La M. Antònia surt de casa per anar al CAP a veure la seva infermera per que li prengui la pressió. Es creua a la porta del carrer amb en Jordi G., l’ex marit de la veïna, acompanyat per dos policies. Aquest home amb el seu mal cap i la seva titola esverada és el que ens ha dut el malestar que patim a la comunitat de veïns des que ens va deixar aquest tomàquet. Jo surto a comprar el diari i me’l trobo parlant amb una persona de civil a la porta de la seva antiga casa. Quan torno amb el diari a la mà encara estan allà mateix, ara ell signant un paper. Els acompanya en Daniel, el fill petit que tenen amb la veïna, sis anys. Més tard deduiré que aquest menut era a la casa quan s’han produït els esdeveniments. Pobre criatura!

Sembla que l’escamot dels Mossos ha regirat la casa durant una bona estona acompanyat de membres dels serveis judicials, al menys això darrer m’ha dit un mosso que amb un subfusell feia guàrdia a la porta de l’entrada de l’escala. Evidentment no m’ha explicat res més, complien ordres judicials. Això vol dir que és el resultat d’una investigació. Ves a saber de què, però deu haver-hi un jutge per entremig que ha manat l’operació.

L’escorcoll el deuen haver fet en presència de la llogatera, ja que algunes hores més tard, tornant nosaltres de plaça, hem coincidit amb ella, groga com la cera, quan era introduïda per dues mossos a un cotxe policial sense distintius.

A l’entrada de l’escala ens hem trobat amb dos agent de paisà, portaven visibles la seva identificació de policies, que ja sortien i els hem preguntat si ens podien dir alguna cosa. No han estat gaire explícits, sols ens han dit que probablement demà la veïna ja tornaria a ser a casa seva. Hem entès que ens ho deien entre una mostra de decepció per l’operatiu i que potser no era el que cercaven.

Tot d’una recordo que una vella amiga i companya meva és la mestra d’en Yashim el fill gran de la veïna que va venir amb ella de més a més quan es va casar amb en Jordi, algun cop n’hem parlat. Li faig un what’s assabentant-la dels esdeveniments. A la tarda ens parlem per telèfon. Sí, em diu, el noi, que ja deu tenir 16 o 17 anys, al matí no sabia res. Entra a l’escola abans de les vuit i deu haver sortit de casa seva abans dels fets, però a la tarda li ha confessat plorant que alguna cosa havia passat amb la seva mare, que ell no sabia, i que l’aniria a buscar una tieta per endur-se’l. Tieta?, penso, no en conec cap. Sí, m’explica la mestra, un amic seu, aquell ros que volta per casa d’ells i que també ens té inquiets, m’ha dit que la coneix. Potser a través d’ell esbrinaré més coses. Aprofita per explicar-me una altra trista història, la d’aquest ros. Una altra informació pendent per demà.

Aquest vespre, quan les veïnes del primer, ambdues fora de casa tot el dia ja que treballen, m’han vingut a que els expliqués què havia passat, una d’elles m’ha dit que l’Abla li havia dit temps enrere que el pare d’en Yashim viu també a Mataró, i potser el noi deu tenir més família per aquest costat. Nova descoberta. He hagut de tranquil·litzar a una d’elles que estava molt preocupada per la situació, i ens diu que de ja fa temps. Al migdia també he rebut a la veïna de la planta baixa i Presidenta de la comunitat, cosina llunyana meva per cert, advocadessa, amb qui hem intercanviat punts de vista i especulacions sobre l’esdeveniment. Ella sortia de casa seva quan ha començat tot.

Tornem al matí. Al arribar al replà de casa nostra tornant del mercat, tot sortint de l’ascensor, hem vist la porta del pis del davant precintada amb aquell paper de goma encreuat tant característic de la policia, però oberta, ja que el pany amb l’etzibada de l’ariet se’n ha anat en orris. Em sembla que hi ha el llum de l’entrada obert. Si “algú” ha de venir a buscar alguna “cosa” no ho tindrà difícil.

Veurem com continua la pel·lícula.

_____________________________________________

La primera noticia l’endemà dels fets (11/12/19).

Em truca l’Esteve T. i em diu que hi ha uns periodistes que volen saber sobre l’entrada ahir de la UDEF a casa meva. Sensacional!! La suspicàcia d’aquests periodistes és malaltissa, fa quinze anys que vaig deixar els càrrecs executius!! No, eren Mossos dels ARRO amb agents judicials que han entrat a l’escala de casa meva però van anar a cercar alguna cosa al pis del costat on hi viu de llogatera una senyora marroquina amb dos fills seus. En aquest pis els veïns vèiem que hi ha molt moviment de persones i moltes vegades a hores intempestives, fins hi tot ens treuen del llit alguna nit trucant-nos a casa equivocant-se de timbre.

De moment pels mitjans de comunicació no se’n diu res. No sé pas per on sortirà l’afer, si surt.

La Nuria P. em comunica que ja s’ha desfet el malentès amb els periodistes. Ningú m’ha trucat.

Al sortir de l’ascensor, desprès de deixar als néts per tornar a l’escola havent dinat, he advertit que el precinte de la porta de l’actuació policial d’ahir està trencat. Penso que pot ser efecte del vent, ja que és una simple tireta gomada, i com que la porta no està tancada es pot haver esquinçat tota sola. O potser no... He avisat de l’anomalia als Mossos d’Esquadra i m’ha contestat que en prenien nota.

Doncs, sí. El precinte ja està aixecat, l’Alcalde em confirma més endavant que així li han dit. A nosaltres, els veïns, ningú ens ha dit res. Encara espero resposta de l’avís que he fet als Mossos. Com que el pany de la porta està trencat aquesta continua oberta. Suposo que ja l’arreglaran, però fa mal efecte.

A mitja tarda d’ahir surt una notícia que possiblement té a veure amb l’esdeveniment. A La Vanguardia, una operació contra uns lladregots https://www.lavanguardia.com/vida/20191112/471549452810/al-menos-16-detenidos-en-operacion-mossos-por-robo-de-mercancias-en-camiones.html

Com que parla de Mataró, podem sospitar que és el nostre cas. La veïna podia hostatjar a delinqüents. Vaja, ja em semblaria fort que ella hi estès implicada. La premsa local, muda.

_______________________________________________________

Vaig coneixent més fils de la troca embullada (12/12/19).

La Marina C., del restaurant de la cantonada, m’explica aquest matí –tot comentant l’afer, ah, el veïnat! - que la setmana passada van advertir la presència de policia de paisà guaitant el nostre edifici. Llavors van pensar en una vigilància que els podia afectar ja que havien tingut un conflicte laboral recentment, però ara creuen que estava relacionat amb la operació d’ahir. A més, m’ha dit que darrerament a altes hores de la nit, suposo quan anaven a tancar el restaurant, hi havia hagut unes batusses molt fortes al carrer amb la veïna per entre mig. De detinguts, diu, n’hi va haver quatre que van sortir encaputxats i emmanillats de la nostra escala. Carai!!, quanta gent dormia al pis de costat!!

Aquesta tarda, sortint per fer una gestió, m’he trobat a la veïna –demacrada- netejant la porta del seu pis encara amb el pany per arreglar. Hem intercanviat unes paraules. “Dur, veritat?”, li he dit. M’ha respost que sí. No hem anat més enllà. No sé si ja torna a tenir els fills a casa, el petit sembla que sí, ni aventuro res del què serà la seva vida, si continuarà rellogant habitacions, si continuarà emmerdant-se, o emmerdada, en afers tèrbols, ... Uf! Millor no pensar-hi.

Aquí s’acaba la pel·lícula? No ho sé pas. Aquest capítol sembla que sí.


S’ha acabat el bròquil... *

*Al meu vell amic Lluis B. que s’ha passat al cantó obscur.

Alguns que ens havíem dedicat a la política tota la vida i que alguna cosa sabíem del seu funcionament, tampoc gaire, quedàrem astorats i sorpresos quan de cop i volta van aparèixer al costat nostre parents, amics, coneguts, saludats i veïns que mai s’havien preocupat massa per la cosa pública i ben convençuts ens asseveraven de que la causa independentista ja estava en marxa, era irreversible, que tot ja estava a punt. Proclamaven: “som un milió, un i mig, dos, dos i mig, ... i sense violència ni força!”

Davant la nostra incredulitat i escepticisme ens miraven amb commiseració –com aquell que parla a una criatura- i ens deien: “Ja tot està preparat, què us penseu, que es tracta d’obrir una botigueta sense gènere a les estanteries? Tenim crèdits i ajuts a punt que ens donaran per tirar endavant tant bon punt aixequem les portes. Hi ha molta gent interessada en que tot ens vagi bé. Ho tenim assegurat. El món ens mira!”

Ens ho deia gent diversa, alguns ben preparats (o així ho semblava), gent que tenia formació (bé, de política poca o esbiaixada), que tenia feines de responsabilitat en el sector financer (també cal reconèixer que així han acabat els seus llocs de treball), fins i tot que havien tingut alguna responsabilitat política al seu poble. Estaven entusiasmats! Es vantaven de saber-ho de bona font. Els hi havia dit gent que ho sabia (que sabia el que sabia com ja s’ha vist, confonent desig amb realitat). Estaven connectats, grups de What’s, xarxes socials, mailings, mirant, llegint i transmeten les mateixes notícies, que els “dirigents” dirigien, alimentaven i emmetzinaven. En el fons entenien poques coses de com va el món, però tenien fe, eren creients, molt creients (la fe dels conversos) i nosaltres –els de sempre, els d’abans- érem uns esgarriats infidels botiflers que en el millor dels casos s’havien de donar per la banda i en el pitjor dir-nos amb odi de tot i força.

Ha estat, és encara, un espectacle sorprenent. Sembla tal l’Església de l’Edat Mitja, amb el Sant Pare al santuari de Núria cap a la Pica d’Estats (és a dir als núvols) i la mare abadessa a Andorra distribuint missals. El canonge de la Seu, veieu!, el Rector de Vallfogona, el Vicari d’Olot, no té..., per acabar en el Diaca de Pineda, ja ni capellà. I dels que manen, mitja Congregació nord enllà, on diuen..., i l’altra mitja aquí untant-se els dits d’oli. Tot el ventall de l’escatologia catalana cada vegada més cutre.

Però la fe dels fidels es manté intacte  (o no) malgrat que poc a poc i mica en mica la Justícia, la legal i la poètica, vagi il·luminant els episodis més obscurs d’aquesta anada a Ìtaca i comenci a toca el moll de l’os d’això que se’n diu el “procés”. No sé si ara estem entre Escil.la i Caribdis lligats voluntàriament al pal de messana, “el mar és per mi”!, o més aviat amb la bruixa Circe gaudint dels plaers de la vida ben lluny de pensar en arribar a algun destí. Es viu tant bé del “momio”!

Però la vida és dura i hem vingut –fidels- a patir. Les forces del mal –en Banyeta- s’abraonen sobre nosaltres encara que sabem que els Pastorets acaben bé: el fill pròdig torna a casa i l’àngel Gabriel venç i tot s’acaba entre fanfàrries a l’apoteosi del Nadal. Per cert, enguany, quin Nadal? Em sembla que sols tindrem en Rafa.

Mentre, al carrer, hi ha problemes, i grossos. Ah, sí?

Quina gran enredada, quina estafa, quanta irresponsabilitat, quant malfactors amb casulla i bàcul. Quina pena pels fidels!

30 d’octubre. de 2020.


Escrit amb motiu de la celebració dels 70 anys de la M. Carme Maltas.


L’Anna, la Maria i en Joan, els fills de la M. Carme i en Ramon ens fan saber que d’aquí uns dies la M. Carme farà 70 anys i volen aplegar testimonis de gent que l’ha conegut al llarg d’aquest temps per confegir amb ells un document per commemorar-ho.

Aprofito la convidada per recollir records que em vénen al cap de la meva ja llarga coneixença de la M. Carme.

La M. Carme Maltas i Freixas va entrar a la meva vida fa cinquanta anys, si no algun més. Va venir de la mà d’en Ramon Salicrú que va esdevenir el seu marit i company de vida fins avui i sens dubte fins al final. Jo participava en un grup de joves cristians que havia aplegat el llavors vicari de la parròquia de Sant Josep, en Julià Cots, que va continuar el vicari que el succeí, en Manel Vilardell, (ambdós ja traspassats). Aquest grup, pràcticament tots recent entrats a la Universitat, feia una cosa que llavors s’estilava entre el jovent creient inquiet (no sé pas si ara es fa o té un altre nom) que era la “revisió de vida”. Vaja, que ens trobàvem un cop per setmana a debatre què fèiem, què pensàvem, com veiem el món, evidentment des d’un punt de vista marcat per la fe cristiana. Érem els catòlics “progres”. Alguns amb el temps ens quedaríem en “progres”, altres, en Ramon i la M. Carme, es mantindrien en catòlics compromesos i fidels.

Tots estàvem “promesos” com es deia en aquells temps tenir parella formal (llevat, of course, dels dos seminaristes que pertanyien al grup) i vam decidir fer algunes sortides al camp per que ens anéssim coneixent més tots plegats, els nois de les noies, i les noies dels nois (no es va produir cap intercanvi ni canvi de parelles i tothom –dels vius, ja que n’hi ha tres que ja fa algun temps no ens acompanyen- manté la companyia iniciada fa tant temps). Aquí vaig conèixer la M. Carme i aquí va començar una amistat que encara dura, i fins al final també.

La M. Carme, amb en Ramon, va participar en els començaments de l’aventura de la Transició democràtica en la creació del que seria el PSC, fet concret en el que van acabar participant-hi a distància ja que se’n van anar a Paris un temps a completar els seus estudis. Però a la tornada, establerts en feina i família, ja no se’n van desenganxar.  Val a dir que hi arribarem per camins diferents, no érem inicialment del mateix “cercle”.

A les segones eleccions municipals de la democràcia, al 1983, superades o establertes algunes coses de la Transició, vaig incorporar a la M. Carme a la llista dels socialistes de Mataró. Dic vaig ja que jo n’era el Primer Secretari llavors i vaig proposar la llista que fou acceptada per l’Agrupació del PSC i beneïda pels nivells orgànics corresponents. En el meu record d’aquells temps ella era sociòloga, de les primeres promocions de la UAB, quan aquella professió no estava tan desenvolupada com ara, tot just començava a caminar. Es va encarregar de la Hisenda municipal, però penso que amb l’alcalde que tenia, és a dir jo,  i la meva coneguda afició per la matèria no sé si li devia deixar massa espai per volar gaire lliurement. Recordo algun neguit meu pujat de to en el despatx habitual que teníem. Va repetir a la llista i de regidora a les eleccions del 1987 i al acabar els quatre anys segons em va dir que no volia continuar i se’n va anar a treballar fora de la política. Després, l’any 2011 en Joan Antoni Baron la va incorporar a les llistes i tornà al Consistori fins el 2015.

“... tant d’amics que jo tinc,

tant d’amics que se n’han anat.

I plou...”  

Raimon, “Cançó del que es queda”. (1965)

Perdoneu, no me’n podia estar de posar-la. (10-4-1987)

Ens vam distanciar una mica, cadascú a la seva feina, a les seves obligacions familiars, els fills, els pares, a les seves aficions, als seus viatges o a les seves dèries i així –com tothom- hem anar fent camí. A Mataró no és difícil veure’s, trobar-se, saber què fa l’un o l’altre i més si parteixes d’edats, formació, inquietuds semblants i d’una amistat que no s’ha trencat. I ens hem anat assabentant de la feina, de la família, dels viatges, de les dèries, ..., de la vida,  d’ella, d’ells, i meva, nostra.

Fa poc, dissortadament, la naturalesa humana li ha fet una mala jugada al seu estat físic. La M. Carme sempre ha estat un “nervi”: Inquieta, vivaç, present amb discreció, i ara, una enutjosa malaltia la té limitada en la mobilitat, sols en la mobilitat. No n’hem parlat gaire, no sé com s’ho deu fet ara que ja té un parell de néts (petits encara). Suposo que el món virtual li deu ajudar a mantenir la seva curiositat i la seva connexió amb la gent i els fets.

La seva mare –Maria- va ser una contertuliana, penso que entre d’altres llocs, de cal cadiraire del carrer de Sant Josep avui desaparegut, al davant de l’església, d’en Federico Bellsolell, així la recordo. Eren altres temps, cinquanta anys enrere les relacions socials es feien presencialment, no hi havia mòbils, ni xarxes socials com ara. Avui tot és molt més virtual, des de l’anar a plaça, on fins fa poc en trobàvem els dissabtes, fins potser el dinar familiar de Nadal que l’haurem de fer per Zoom per -els que som de risc- no trencar les bombolles sanitàries en les que vivim. Ens continuarem telefonant pels nostres sants, ella em trucarà per Cap d’any i jo per la Mare de Déu del Carme, i segur que ens trobaren encara tot el temps que ens quedi aquí a baix en molts llocs.

Felicitats, M. Carme, pels teus 70 anys! Benvinguda al club dels que ja els tenim! Petons i abraçades, ara malauradament i forçosament virtuals.

 

Manuel Mas Estela

 

(Amb la obligada censura matrimonial)

 “Nihil obstat, imprimatur”

Maria Antònia Agell Vilella

 

11 de Novembre de 2020.


Sota els ombús, mirant la mar.


Les idees són molt fàcils de venir, de pensar, d’expressar-les, però –a vegades, massa vegades- és més difícil i costós posar-les a la pràctica.

“Sota els ombús, mirant la mar”, és una proposta d’erigir un record a la memòria del periodista i cronista mataroní Manuel Cuyàs Gibert, traspassat no fa gaire dolorosament pels que l’apreciàvem i pels que l’estimaven,  en forma d’una escultura de la seva figura assentat a un dels clàssics bancs de travesses de fusta a l’ombra dels arbres del Passeig Marítim de Mataró, davant de les cases del Callao.



Els ombús són uns arbres importats de les Amèriques fa molts anys a les nostres terres.  El seu nom més científic és el de Pytulaques, encara que la traducció col·loquial d’ombús –paraula guaraní- al català és el de bellaombra. És el símbol de l’Uruguai, de l’Argentina i de la cultura dels gautxos. L’avi pirata.

En Manuel li agradava el mar, el “marc” a Mataró, i gaudia de la seva platja. La mar és la Mediterrània, més enllà del concepte geogràfic. És el mar i el que l’envolta no només físicament sinó també culturalment, són els seus pobles –en l’ample accepció d ela paraula-, la seva gent, és la seva cultura, costums, menges, festes, història i tradicions.

Després de la línia de l’horitzó, que a pet d’ones potser no arriba més lluny de la boia, sabem que aniríem a petar a Menorca. Però mentre tant, -mirant si les ones trenquen amb menys o més empenta, si avui l’aigua és més transparent, tèrbola o bruta, si hi ha sirenes i dofins que s’atreveixen a ficar-s’hi a qualsevol data, si les sargantanes surten del cau i fan bronzo a la sorra per estar més boniques, si les iaies i els avis van caminant a ran d’aigua per alleugerir la circulació sanguínia-, podríem anar a assentar-nos una estona  acompanyant el record d’una persona que es va estimar la seva ciutat, el seu mar, el seu país, la seva gent.

Mirant la mar, sota els ombús. Posem-nos-hi a fer realitat aquest idea, que no sols sigui un somni, sinó que esdevingui una realitat. No sé pas si serà difícil d’aconseguir, però valdrà la pena intentar-ho. Si ho aconseguim serà fabulós.

 

Mataró, 17 de novembre de 2020.



L’obra d’en Toni Calafell. (1974)

Quan ens vam casar els meus pares ens van deixar el pis que tenien a la Ronda Joan d’Àustria, al bloc de l’Aliança, que havia estat l’habitatge de la família des de 1959. Ells se’n van anar a viure a Cabrils, a la casa del pare. Sols van ocupar el baix, la casa s’havia partit en dalt i baix als anys cinquanta i el dalt estava llogat a estiuejants. El baix també havia estat llogat quan els avis, ja força grans, van deixar de fer de pagès i se’n van anar a viure a Barcelona amb la tia Núria. El meu germà Jaume que s’havia casat un parell d’anys abans s’havia instal·lat al bloc de la Cooperativa d’habitatges de la U.C.M., el primer que va fer, a Rocafonda, on s’hi va aplegat un bon grapat de “progres” de la època.


Nosaltres havíem tantejat un pis al Passeig de la Geganta en una promoció d’una cooperativa que impulsava l’advocat Jaume Pineda (amb el temps acabaríem sent parents de parents amb la seva família), però el retard en les obres ens va fer decidir per adquirir un pis a l’Avinguda Recoder que llavors era un dels nous desenvolupaments urbans de Mataró promogut per la Caixa d’Estalvis Laietana (a.c.s.), allà on hi havia hagut la caserna militar (“el cuartel”) quasi bé al davant de l’estació de la RENFE.

Vam estar poc a Joan d’Àustria, de finals del 72 a la primavera del 74. El pis de Recoder era, és, força gran per una parella i sols vam encarregar l’adequació del menjador-sala d’estar i de la que seria la nostra habitació. El rebedor i la petita habitació del seu costat, a l’entrada, que serviria d’estudi, les vam moblar directament nosaltres amb alguna peça que teníem o amb el que vam ens va fer un fuster ebenista, l’Eduard Bosch, bon amic.  L’encàrrec  de l’equipament de les peces que usaríem més el vam fer a un jove interiorista, una mica més gran –no gaire- que nosaltres, en Toni Calafell. Va fer el disseny, ens va agradar i van entrar a concretar-lo paletes, pintors i fusters, suposo que algun electricista també. El mobiliari era fixe, era d’obra amb els sobres i les portes de fusta, però bàsicament d’obra i la pintura al sostre, no a les parets, i potent, no cridanera, però potent. Els terres, emmoquetats.




(fotos Manent 22-11-74)

De piedra ha de ser la cama, de piedra la cabecera...

Certament va ser original i trencador, encara que els conceptes no eren diferents dels que corresponia, menjador, aparador, sofàs, auxiliars pels equips d’àudio i vídeo, armaris, llit i taules de nit,... El que calia, però fet diferent. Algú de la família al veure-ho ens va qualificar de “hippies”, normal per les mentalitats més grans i conservadores, però tot plegat no massa allunyat del que llavors s’estilava entre els joves de la nostra generació, mobles fets a mida.

Els nostres fill hi van créixer i vam dotar les habitacions que van ocupar, buides fins llavors, amb armaris encastats (“empotrats”) que van ser un bon desembaràs i que avui, desprès de la remunta que vam fer a l’habitatge al 2007, encara hi són i en bon us.

Amb els anys, primer va desaparèixer la moqueta del terra del menjador-sala d’estar, qüestions d’higiene, ara se’n posen poques de moquetes. Més endavant ens vam cansar dels sostres pintats i vam emblanquinar-los com les parets, però els mobles al ser fixes van aguantar més de trenta anys fins a la remunta.

L’obra dissenyada per en Toni Calafell va ser ben amortitzada. Vivim no gaire lluny l’un de l’altre. Ens veiem sovint.

26 de novembre de 2020.


Nota per la Núria Padilla

La companya Núria Padilla, la nostra primera Secretaria de l’Agrupació local del PSC, em demana que assisteixi a la reunió extraordinària de la C.E. local convocada per avui al vespre per tractar el conflicte de la Policia Local amb l’Ajuntament. Em diu que en sóc membre nat –si ella ho diu, potser sí- i que estaria bé que aportés la meva experiència en el tema (amb aquest cos de funcionaris municipal vaig tenir algun conflicte gros que en el seu temps ens va fer anar molt de corcoll).

Li contesto que moltes gràcies però que no hi aniré. Considero inconvenient la meva presència per varies raons.

Primera: Ja fa molts anys, 16, que vaig deixar la responsabilitat de l’Alcaldia de la Ciutat. Desconec el funcionament actual de l’administració municipal, àdhuc les normatives que des de fora o des de dins regulen actualment el seu funcionament. No sé res respecte a les polítiques concretes que s’han aplicat a aquest servei que de per sí és difícil i més amb els canvis haguts en els diferents governs que han anat succeint als meus. Tampoc tinc un detallat coneixement del funcionament de la ciutat i de la seva població, més enllà d’alguna cosa superficial, que em permeti fer propostes aposentades. No sé res de la problemàtica actual que enfronta al cos policial amb el Govern, i el que puc intuir ve marcat per les meves experiències antigues que no sé si són vigents. Desconec la dinàmica sindical que es dóna a l’actualitat i em fa por que els meus prejudicis sobre la qüestió –sòlidament assentats pels meus anys de vida i de govern- no siguin els més convenients per afrontar el problema.

Però, segon i molt més important que totes les consideracions primeres: No formo part de l’equip de Govern que dirigit per l’Alcalde s’enfronta al problema. Ni vaig participar en el seu moment en les decisions que van conformar l’equip i el programa dels socialistes mataronins que governen avui. Ni vaig participar en les estratègies i tàctiques internes a la organització i externes a la ciutadania que van portar a l’esclatant victòria de fa més d’un any. Ni participo en els debats, discussions i preses de decisió del que es fa avui al Govern de la ciutat i de com ho fa el nostre Govern.

He fet algunes indicacions i suggeriments quan se’m ha demanat (a vegades, imprudentment, sense que se’m demanés), ajudo en el que puc en alguna tasca (rellevant) que m’ha confiat l’Alcalde, procuro –a vegades de forma maldestre- transmetre curosament les meves velles experiències, tot agraint el reconeixement que se’m fa, però res més.

Jo ja no sóc. Vaig ser. Ara són altres els companys/es que hem decidit que estiguin a la feina. S’ho han guanyat amb el seu treball, la seva dedicació, la seva forma i manera de ser i de fer. A ells hem entregat la torxa, se l’han guanyat a pols i amb sacrificis i si cal ajudar-los –a petició seva- saben que estic disposat, ho he demostrat.

Ara bé, aquesta disposició ha de ser discreta, deixant que les decisions siguin seves encara que potser no serien les que prendria jo. Per això és molt difícil, per a mi impossible, poder acceptar participar en reunions orgàniques o institucionals com un membre més. El meu paper ja és menor, deixant que la meva presència no comporti condicionar les decisions que s’hagin de prendre.

A nivell particular, privat, estic a la completa disposició de l’Alcalde i del regidors/ores del Govern municipal i del GMS. Quan ells/elles vulguin.

“Viejo Lobo Solitario” està assegut al tipi recordant les seves “batalletes” però no ha de participar en les reunions del Consell dels Guerrers joves i ardents disposats al combat. El seu combat ja és passat. En tot cas sempre estarà obert a explicar-lo per si algú en pot treure profit de les seves experiències.

Mataró, 15 de desembre de 2020.


Nota pels treballadors d'AMSA amb motiu del Nadal

Benvolguts, benvolgudes, treballadors d’AMSA:

Ja ha esdevingut un tòpic que aquest any 2020 ha estat, és i encara serà, diferent. A meitat de març va començar un any nou que encara no sabem quan acabarà, és un temps nou, el que vindrà després serà diferent.

La companyia d’Aigües de Mataró ha respòs molt bé a la nova situació gràcies a l’esforç de tots els seus treballadors i treballadores. Hem continuat donant el servei essencial, ara sí, més que mai, a la ciutadania de Mataró que són els nostres usuaris, clients i propietaris alhora. Ells no tenen queixes i en nom del Consell d’Administració de l’empresa us ho vull agrair. Heu fet amb esforç i tenacitat la vostra feina.

Hem d’estat preparats per continuar així. No sabem com i quan acabarà la pandèmia i quines seqüeles deixarà, pel que no cal abaixar la guarda.  Ara és temps d’agafar forces, de celebrar curosament les festes nadalenques com puguem, amb atenció i vigilància, però sense deixar abandonats als nostres, cuidant-los de la forma que sigui possible, presencial o virtualment, a taula, per telèfon, videoconferència o sols amb el seu record.

Us desitjo tota la felicitat que puguem assolir i que passades les festes ens tornem a trobar treballant plegats i disposats a enfrontar-nos al que ens depari l’any 2021.

Bon Nadal i Feliç Any Nou!

 

Manuel Mas Estela

President del Consell d’administració d’AMSA.

21 de desembre de 2020


Nota per l'obsequi als membres del Consell d'administració d'AMSA amb motiu del Nadal.

Benvolgut/ benvolguda:

Aquest any 2020 ha estat difícil per tothom. A AMSA ens hem enfrontat amb algun repte que no és habitual en el nostre quefer de prestar un serveis essencial com és el de l’abastament d’aigua en baixa a particulars i empreses de la nostra població. Hem fet la reversió de la venta de MESSA, amb l’anuència unànime del nostre propietari, l’Ajuntament de Mataró, i l’hem integrat a la nostra estructura. Hem afrontat sense cap vicissitud a remarcar els efectes de la pandèmia que estem travessant. Hem aprovat Plans i directius mirant el futur de la nostra empresa i de la societat. Crec que podem estar satisfets de la feina feta.

Ara, amb motiu de l’acabament de l’any i de les festes  nadalenques vull fer-vos l’obsequi –en nom de l’empresa- d’un senzill present que espero que sigui plaent per vosaltres i que l’accepteu de bon grat amb la il·lusió que em fa a mi d’enviar-vos-el.

Que tingueu un Bon Nadal i un feliç Any Nou és el meu desig que espero continuar compartint amb vosaltres.

Ben cordialment.

21 de desembre 2020.


(l'obsequi)


Me’n vaig a peu.

                                                                                

Jubilat, economista, vaig ser polític. Així resa la meva presentació al Twitter. Bé, podria “fardar” d’alguna cosa més. Sóc President del Consell d’Administració d’AMSA, la companyia municipal d’aigües de Mataró i participo de les coses que hi pengen: SIMMAR, l’empresa del CCM que gestiona les EDAR’s del Maresme; ara també de Càtedra d’Economia Circular del Tecnocampus; del CONGIAC. Estic de patró ras d’un parell de Fundacions, la Campalans del PSC i la Ernest Lluch. M’entretinc en altres coses, Federalistes d’Esquerra, per exemple, organitzant la presentació de llibres, o en alguna iniciativa cívica local. Escric força en el meu blog, aquest any porto 164 entrades; estic a les xarxes socials, Twitter i Facebook (en aquesta des d’aquest any). Faig bicicleta de carretera per fer salut i cuidar el meu cor (hi ha dies –com avui- que fa mandra de bon matí disfressar-se i sortir a fer uns quants quilòmetres, i més quan ho has de fer sols i ningú t’estira). Ara tinc al cap fer un àlbum de fotografies amb molts comentaris de com ha estat aquest any 2020, l’any de la pandèmia, i el que malgrat tot he pogut fer. Ja tinc el programa per fer-lo, obert amb la portada i contraportada enllestides. Tinc força vida social que enguany s’ha atenuat (els meus fills diuen que no) a causa de les precaucions per la situació sanitària.

Vaig conèixer de pura casualitat que estaven buscant un responsable territorial a Catalunya de la Secretaria General del Repte Demogràfic que ha assumit en Paco Boya, l’històric aranès del PSC, dins del Ministeri per la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic que comanda la Teresa Ribera. Em vaig il·lusionar de que podia ser una feina que m’agradaria molt fer. El tema m’agrada molt, m’entusiasma, he escrit i tinc pensat algunes coses sobre el tema. Després de llegir una entrevista que li feien a en Boya a El País, vaig córrer a enviar un what’s app a qui vaig pensar que en deuria saber alguna cosa d’aquest càrrec que estaven buscant i que podia dir-m’ho: la Delegada del Govern a Catalunya, la Tere Cunillera. Ens coneixem de fa molt temps, som de la “vella guardia del PSC”, ella encara està en actiu, jo ja no. Em sembla que no ens tenim especial simpatia, però sí respecte i reconeixement, al menys per part meva. Bé, aquestes són coses normals dins de qualsevol col·lectiu.

El seu what’s porta per lema “sempre a punt”. El meu, ara (el vaig canviant de tant en tant), “Ja és demà?”.

Li dic: “Tere, m’agradaria ajudar, si creieu que encara puc ser útil, en els temes de despoblació i repte demogràfic. A la vostra disposició”.

La resposta va ser immediata (al cap d’una hora): “Hola Manel, perfecte. Dimecres parlem i ho mirem. Petons”.

Això era al final del dia 5 de desembre, dissabte, vigília del pont de la Constitució Immaculada. Ingenu de mi, oi? Dimecres, cada setmana hi ha un dimecres. Va passar el 9/12, el 16/12, el 23/12, ..., no cal ser massa eixerit per saber la resposta.

Clar, l’edat ja un xic provecta (72 old), el coneixement públic del meu estat de salut (física i mental), la consciència generalitzada de que pel meu capteniment sóc un “torrecolloni”, el meu distanciament atàvic de les estructures orgàniques del partit, la falta de padrins ja que sempre he anat per lliure, ...

Vaja, a aquestes alçades de la vida i de la política què ha d'anar a fer “Viejo Lobo Solitario”? Que es continuï entretenint com pugui i que s’oblidi d’intentar prestar gaires més serveis. 

Segurament ja no puc ser gaire més útil del que he estat a la vida. I me’n vaig a peu...

Gràcies, Tere, per la resposta i perdona la molèstia. Que tinguis bones Festes.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.


Per cert, el 20 de gener proper prendrà possessió com a President del Estats Units d’Amèrica en Joe Biden que té 78 anys i la salut una mica fràgil. Res, comparacions odioses.

        

24 de desembre de 2020.