14 de setembre del 2022

Des del fons dels temps obscurs.

 


No sé res de filologia; m’agrada la història, alguna cosa en sé, poca; la prehistòria em costa més; Grècia m’encanta. Amb aquestes premisses m’he enfrontat amb el darrer llibre de Pedro Olalla, “Palabras del Egeo. El mar, la llengua griega y los albores de la civilizaciónEd. Acantilado. B-2022. Per a mi del tot sorprenent des de la meva ignorància amb el que planteja l’autor.

Des d’una petita illa de les Cíclades, Kímolos, el narrador (transsumpte de l’autor, suposo) es disposa a rebre al seu fill, Sílvano, que arriba en deu dies i comença a escriure-li dia a dia les seves reflexions sobre la llengua dels grecs, els seus orígens, les seves variacions, contaminacions, translacions, influencies, ...De com surt la llengua, el llenguatge, de com deuria haver-hi alguna cosa, o molt, de civilització abans de la constància dels primers fets que ens han arribat, abans d’Homer en aquest cas.

Deixo de banda el tema filològic grec del que no sé ni l’alfabet, però m’aferro a la història, o als orígens de la història. Què sabem de les edats obscures? Què ens diuen el que es va descobrint? Quins són els orígens? Gratant els mites, el que traspuen els primers escrits coneguts, el que perviu en l’imaginari de la gent, el que ha representat mirar el cel i les estrelles, el que ha servit d’aliment des de temps immemorials, l’oli, el vi, el peix, el formatge,... D’on s’ha de partir? De la ciència.

“La ciencia, Silvano -ese “pararnos ante algo a observar”, como lo definieron los griegos con la palabra episteme-, seguirá ampliando nuestros horizontes mientras estemos dispuestos a no aferrarnos a una convicción si aparecen evidencias que la ponen en duda. Y las evidencias, que a menudo confunden e incomodan, siguen apareciendo cada día.”

¿Des d’on fa l’autor les seves reflexions que va anotant a la seva llibreta? Des del paisatge, en un turonet, a la vora d’una platja, assegut en una senzilla taberna arran de mar. És l’Egeu.

“Ahora estoy en To kyma: ya sabes, la taberna que pone las mesas en la arena. La ensalada de halmyra que acabo de comerme -mojando el pan en un aceite denso y profundo, el vino humilde servido en una frasca de cristal, y un calamar asado al amor de la brasa con un certero chorro de limón, me han vuelto a recordar que Grecia sigue siendo un lugar para sibaritas sencillos. Vamos, pues, con Dioniso, como te prometí.”

Segueixo a Pedro Olalla de temps. Suposo que el meu interès per Grècia hi ha contribuït. Hi he estat unes quantes vegades puntualment a diferents indrets de la seva geografia: Atenes, el Dodecanès, les Cíclades, les Jòniques, el Peloponès. Hi tornaria sempre, no sé si ho podré fer. Vaig ressenyar en aquest blog temps enrere (2012) una de les seves obres: Historia menor de Grecia, https://magrinyar.blogspot.com/2012/07/lectura-interessant-i-entretinguda.html He regalat més d’una De senectute política, que és una possible resposta al “De senectute” de Ciceró. Vaig aprendre de Grecia en el aire, totes elles editades per Acantilado.

M’agrada molt la seva escriptura: “Un poco más abajo, los solitarios cipreses que son como paisaje puesto en pie para mirar al horizonte, me recordaron que tenía que hablarte, aunque fuera de paso, de toda esta vegetación tan propia del Egeo: que brota en esta tierra desde el Paleolítico, que ha inspirado mitos y topónimos antiguos, que ha dejado su nombre escrito en los más viejos caracteres que sabemos leer, y que, no obstante, aún siguen diciéndonos que vino de otra parte (no se sabe de dónde).”

Les seves reflexions i explicacions sobre els orígens el porta, al final del llibre, a parlar de la condició humana:

“¿Sabes? Ahora que me detengo a pensarlo en el amplio silencio de la noche, homo y anthropos parecen nombrar dos naturalezas fundidas en la trágica figura del hombre: homo, su terrosa sustancia; anthropos, su vocación de altura. Su humilde pequeñez y su humilde grandeza. Su afán por dominar la tierra y su extraña nostalgia del cielo.”

“Quizá, en el fondo, lo mejor de nosotros, todo lo que de bueno hemos logrado solos y como especie -el lenguaje, el amor, el sufrimiento por el dolor ajeno, la idea de justicia y de vergüenza, la colaboración, la alegría, la emoción compartida, el esmero, el talento, la conmoción ante lo bueno, la gratitud o la memoria-, no sea otra cosa que la huella espasmódica de nuestra aventura como seres en busca de sentido.

Todo se explicaría, entonces, si aceptamos que el don es la inquietud; o, dicho de otro modo: que la divinidad espera de nosotros no es que encontremos el sentido, sino que lo busquemos.

Extraña conclusión. Extraña criatura, el hombre. Extraña condición, la suya, y extraño, su destino. No sé, Silvano. No sé lo que tú piensas. Yo esta noche me quedo con la sonrisa antigua del vino; me quedo con la idea del agón, con la silente bóveda estrellada, con nuestra inexplicable nostalgia del cielo.”



14 de setembre.


8 de setembre del 2022

Pensament (segurament subjectiu).

 


“La indigència intel·lectual de la molts actors públics és supina.”

Accepcions emprades. He anat al Diccionari ideològic de Julio Casares (sempre m’ha acompanyat). No crec pas que la traducció literal pròpia afecti el contingut de la pensada.

Indigència: Pobresa.

Pobresa intel·lectual: ignorància.

Ignorància: falta de instrucció.

Ignorància supina: la que ve de la negligència.

Negligència: falta de diligència i aplicació.


8 de setembre.

1 de setembre del 2022

Les darreres fotos en paper.

Repassant el que hi havia a una de les varies lleixes de llibres i altres materials oblidats pel temps n’ha sortit un grapat de fotografies en paper que van ser les darreres que vaig fer amb “carret” per revelar. Méthode traditionnel. Són del primer trimestre de 2004 i encara estaven dins la funda de la botiga que les va revelar amb els clixés de pel·lícula corresponents, datada el 14/4/04.

Les imatges van de la celebració dels aniversaris familiars d’aquells dies, febrer, març, i de l’anada a Bèlgica per l’abril a veure els Molsosa per esbargir-nos.

Vam estar a Brussel·les per Setmana Santa a casa en Pep i la Montse i vam fer alguna excursió pels voltants, recordo Dordrecht a Holanda. Jo havia de decidir plegar de l’Ajuntament ja que a les eleccions generals del març havia obtingut acta de diputat al Congrés. En vam reflexionar plegats. Calia tancar etapa. Després de les eleccions locals del 2003, novament reeixides per sisena vegada, m’ho vaig passar malament. Ja portava massa temps, tot aconduïa a una meta. Ho faria a la tornada.


1 de setembre.

Tres frases de la darrera d’en Brunetti.

 


Interessant. Crec que Donna Leon ha tornat a trobar el to i ens presenta un cas poc policial, més d’indagació de la condició humana i les seves misèries. “Dad y se os dará”, Seix Barral, B-2022.

La ciutat de la llacuna es va recuperant de la Covid, la vida reprèn amb les seves vicissituds. Les malalties mentals dels grans. Les debilitats, també mentals, dels que encara no ho són. Les trafiques monetàries i  fiscals dels que les poden fer. Els dubtes dels que hi han de lluitar. Els viaranys que han de transitar els que volen desentrellar el que passa. La impotència, com en altres episodis de la sèrie, per cloure d’una manera justa el tema. Les connivències, les conxorxes, els artificis, els entrebancs, els enganys del funcionament  de les coses.

Surt menys la família del comissari, més la de la seva pròpia ascendència, i és clau la companyonia dels seus col·laboradors més fidels amb canvis de papers. Més persones, diverses, del seu paisatge que aquest pròpiament dit sempre omnipresent en les anades i vingudes del  comissari Brunetti.

“Los chips leen documentos; los amigos intentan leerte el corazón.”

“Pero los artistas, como había concluido hacía ya tiempo, eran como los políticos: les interesaba más la elegancia de la verdad que la verdad en sí misma.”

“Pensó en una cosa que Séneca había escrito en una de sus cartas, en la que advertía que hasta que empezamos a prescindir de las cosas no somos conscientes de lo innecesarias que eran”.

1 de setembre.