30 de desembre del 2018

El setè cel



i el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

Jaume Sisa, “El setè cel” (1975)

Hi ha gent que no els agrada el món en que viuen. Són majoria, encara que hi ha altre gent que si els agrada. El món,... El món és la gent, persones en les seves circumstàncies i relacions, en un espai i en un temps concrets.

La gent que no els agrada el món adopta actituds diverses. Uns es resignen de grat o de força; altres s’adapten amb millor o pitjor fortuna; uns altres intenten canviar-lo amb diversos mètodes amb més o menys èxit.  N’hi ha, però, que per escapolir-se del que no els agrada s’inventen un nou món, els seu, i viuen en ell fora de la realitat. Aquests darrers, mentre fan la seva vida no els passa res d’especial i acostumen a ser feliços, o feliçois. Però, ah noi!, quan interrelacionen amb  el món real que no els agrada com que han construït la seva visió a partir dels seus invents, de propòsits que no són certs, acaben esopegant contra la realitat i són desgraciats.

En els darrers temps, el gruix de gent que viu en la irrealitat està augmentant arreu. El món, el nostre món, està esdevenint cada cop més incomprensible per a molts i com que ara i aquí les religions, la mobilitat social o les ideologies van de baixa molts es refugien en algun món que sols existeix en el seu magí, creat o alimentat per ombres del passat, imatges fictícies del present o promeses impossibles de futur.


30 de desembre.



25 de desembre del 2018

Republiquem!


Aprofitant que anava al Registre de l’ajuntament de Cabrils per registrar-hi una instància amb una petició a la Sra. Alcaldessa he preguntat a la funcionaria que m’ha atès quin llibre l’ajuntament tornava a publicar.

He pensat que potser era el llibre d’en Jaume Tolrà i Ferrer, Cabrils. 175 anys d’història, que vaig tenir el goig de prologar i que va editat La Comarcal d’Argentona el 1997. O potser aquell altre, també d’en Tolrà, “Cabrils. El poble i els homes” que va editar Oikos Tau (l’amic i company ja traspassat Jordi Garcia Bosch) de Vilassar de Mar el 1983.

La pregunta venia a tomb de que a la façana de l’ajuntament, penjada del balcó principal, hi ha una pancarta vermella ben grossa que diu: “Republiquem!”. Publicar és un verb que en la conjugació del present en la primera persona del plural és publiquem, nosaltres publiquem, i que si tornem a publicar deu ser republiquem, encara que potser amb el signe d'admiració al darrere és un imperatiu. Llavors el nosaltres, és sols de l'emisor del missatge, l'Ajuntament, o de tots plegats, emisor i receptors?

Evidentment, la funcionària no m’ha entès. Ah!, que no és això? Ui!, i de què va doncs? Res: ¡País!, que diria el personatge de Forges.

Com que el llibre d’en Jaume Tolrà no està  a la xarxa aprofito per  seguir la consigna municipal i republicar aquí, al meu blog, aquell pròleg que vaig escriure l’hivern del 1997, ja fa 21 anys. Encara estava en actiu.

Republiquem, doncs jo sí.

“Pertanyo  a la primera generació de la branca paterna de la meva família que, malgrat haver nascut a Cabrils, no hi ha tingut mai la residència habitual. No obstant això, em sento cabrilenc, he fet alguna vida al poble, i a can Mon encara és el meu cau, on tinc el lloc de reflexió, estudi i esbarjo.

Així mateix, sóc membre de la generació que pot dir que ha viscut amb plenitud els canvis socials i econòmics que, a una velocitat vertiginosa –com mai a la història-, s’han produït al món, i que encara seran més fort en els anys propers.

Des d’aquesta doble perspectiva veig Cabrils. El meu pare va néixer, va aprendre de lletra, va començar a treballar, es va casar i, fins desprès de la Guerra Civil, va viure en aquest poble, que mantenia des de feia molt temps unes característiques força immutables. La vida en aquesta comunitat era endogàmica, centrada en ella mateixa, amb intercanvis mínims amb l’exterior, com era habitual arreu, en viles com aquesta, i això tant des del punt de vista social com de l’econòmic.

Jo solament hi vaig néixer.

Avui a finals del segle XX, ni naixements, ni pagesos, ni envelat de festa major, ni aïllament.

No és una característica del meu poble. A casa nostra, al món occidental, això es dóna per tot. La situació de les persones en l’espai i en el temps s’ha capgirat. En l’espai, per la informació que ens inunda quotidianament. En el temps, per la facilitat de les comunicacions que ens permet estudiar, treballar, divertir-nos, viure... en llocs diferents dins d’una mateixa jornada. Penseu en un jove de tot just divuit anys, quin canvi més colpidor respecte al que fèiem els joves de dues generacions enrere!

I el meu poble...Ara pertany a un territori més gran. Quan parlo de formar part em refereixo a la vida real que, com sempre, està allunyada de normes, d’institucions i de governs. Això comporta moltes coses per a la seva comunitat, especialment pels seus sentiments de pertinença, tal com s’ha entès de manera tradicional. No sé si és bo o dolent que aquest sentiment variï, el que és segur és que pel que fa  a  aquest tema, en el futur, ja no serà igual que en el passat.

Per aquesta raó, és convenient recollir la seva història, encara que sigui la petita crònica de cada dia, com queda reflectida en aquest llibre d’en Jaume Tolrà, per tal de saber per què les nostres coses, cases, dies i costums, són com són, i per què ho són.

Haurem d’explicar als cabrilencs del futur –vés a saber on hauran nascut i què hi faran aquí- per què hi ha la Creueta, què és la Concòrdia, com es van fer les comunicacions amb els pobles veïns, per què tenim la Fàbrica, quins foren els orígens dels topònims, per què els governants van fer allò que van fer, etc.

Llibres com el que teniu a les mans ens ajudaran en aquesta tasca, i també el treball de manteniment de la nostra memòria històrica col·lectiva, que segur que faran –farem- tots els que ens sentim cabrilencs.”




24 de desembre.

21 de desembre del 2018

Ugly Christmas Sweater



En el dia del suèter lleig de Nadal (Invenció comercial nord-americana com tantes altres. Més simpàtica i moderna que calçar espardenyes).

Evidentment, l’article mostrat en la imatge em va ser terminantment prohibit de comprar. I això que era barat.

21 de desembre.

20 de desembre del 2018

Serrat. Les cançons de la nostra vida.


No ens el podíem deixar perdre. Joan Manuel Serrat fa una gira rememorant el disc (llavors es feien discos) del Mediterraneo que va treure al mercat el 1971. Quan vam saber les dates de les actuacions a Barcelona vam adquirir ràpidament les entrades, era el mes de febrer, pagades i tot, ens vam assegurar que aniríem al concert. Ahir en vam gaudir en mig de molta gent que també ho va fer com nosaltres.

Les deu cançons del “Mediterraneo” de raig, seguides al començar, i desprès d’altres de molt conegudes del seu repertori amb quatre bisos a demanda de l’assistència que no en tenia prou. Sempre queden cançons d’en Serrat que hem fet nostres i que voldríem tornar a escoltar en directe de la seva pròpia veu.

Perquè es tracta d’això, de les cançons que ens hem fet nostres, de les cançons que ens han acompanyat en la nostra vida. En Serrat ha anat desplegant la seva creació artística mentre nosaltres anàvem transitant per aquest món i fent-nos grans, i avui ja són part de nosaltres, de tota una generació i segurament més. Ha anat gravant, i gravant-nos a la memòria, texts i músiques seves i també d’altres que identifiquem des del lloc on les vam fer nostres fins al que evoquen per cadascun de nosaltres.

Jo crec que en dec haver abusat d’utilitzar els seus versos per explicar alguna cosa que volia dir o sols per gust de citar-los i tornar a gaudir-ne. Sense anar més lluny, el mes passat vaig tornar fer servir “Per construir un bell somni”. No sé pas quantes vegades l’he citat.

Del “Mediterraneo” em ve el desig (reiteradament explicitat) de ser esventat des del Montcabrer quan la vida em deixi  –“...entre la playa y el cielo/ en la ladera de un monte/ más alto que el horizonte./ Quiero tenir buena vista.”- i amb l’interpretació del “Cantares”, la seva adaptació dels versos de l’Antonio Machado, voldria que m’acomiadessin el dia que toqui.“Todo pasa y todo queda/ pero lo nuestro es pasar,/ pasar haciendo caminos,/caminos sobre la mar.”

Ha estat, és, un artista generós i fidel. Amb els seus; amb els seus companys de professió, memorables concerts conjunts; amb el seu públic d’aquí, d’allà i de més enllà; amb la poesia, popularitzant grans autors. Costa –per mi- trobar una cançó preferida per sobre d'altres seves, cadascú en deu tenir una o més d'una.

Deixo aquí una petita mostra d’aquesta generositat i fidelitat. L’únic enregistrament de la cançó de quan i com va començar tot això de la cançó: La lletania. Pels desmemoriats o senzillament ignorants.




I segueix la lletania
de l’amor, la mort i els dies.

20 de desembre.

19 de desembre del 2018

Una crònica. A Viena pel Bruegel.


El sol treia el nas per l’horitzó mentre fèiem cua per embarcar a l’aeroport del Prat. A Viena aterràvem nevant amb el paisatge tot emblanquinat i una temperatura de zero graus. L’excusa per l’escapada de cap de setmana era anar a veure la exposició que el Kunst Historisches Museum dedicava a Pieter Bruegel el vell titulada “Once in a Lifetime” en la seva traducció anglesa, és a dir “Una vegada a la vida”. Sí, sembla que per una vegada a la vida s’ha aconseguit reunir una gran part de l’obra que es conserva –que no és gaire- del mestre flamenc avui dispersa pel món.


El pintor i el entès
Albertina. Viena

Tot programat i contractat personal i directament des d’aquí, comunicacions, entrades, quasi bé els restaurants per fer els àpats. El vol d’anar i tornar amb Laudamotion, que va resultar que ara (des de fa poc) és gestionada per Ryanair. Cal anar molt en compte amb els preus dels bitllets, no són tant barats com sembla. El preu inicial és pelat, però t’ho has de fer tot tu des de casa fins a l’embarcament; si vols seient reservat, paga de més; si portes maleta petita i la vols portar a la cabina per no esperar al desembarcament que te la donin, paga de més; si en portes dues, torna a pagar de més; no sé pas, si et fan el check-in allà al aeroport, també val més; segur també pagar més de fer-te ells la tarja d’embarcament. Vaja, et venen sols el bitllet (virtual) de portar-te, i si vols més comoditats o vas carregat, això comporta més preu, i al final..., potser les companyies tradicionals no són tant cares. Sí, anar en pla “borreguer” surt barat, però a la nostra edat ja no estem a fer de pobres estudiants rodamóns.

Una excel·lent comunicació ferroviària directe des de dins la terminal de l’aeroport et deixa al mig de la ciutat en una estació Inter modal que et permet arribar en metro a peu d’hotel sense haver sortit encara al carrer. Quan emergim, des de la sortida de Barcelona, renoi, quin fred!





Amb la tarda per davant, desprès d’un bon schnitzel per dinar, vam anar a veure un concert nadalenc del “Petits cantors de Viena”. De vetllades musicals de música clàssica n’hi havia moltes i atraients, a Viena la música és una atracció turística més, però vam triar aquesta més sentimental i tradicional per les dates que altra cosa. El concert molt correcte, a la seva pròpia sala, amb petits a la primera part i més grandets la segona. Peces clàssiques de cançoners antics anglesos salpebrats amb peces més modernes i conegudes. Evidentment van cloure amb "Stille Nacht, heilige Nacht", “Santa Nit”, l’Al·leluia de Handel i una peça popular –pel que vam veure que seguia el públic local- que deuria ser com el nostre “Fum, fum, fum!”.





A l’entrar al concert, a les cinc de la tarda ja s’havia fet fosc. A la sortida, negra nit. Hora bona, però, per anar al “mercadillo” nadalenc de la plaça de l’Ajuntament. Molt bonic i ben adornat davant la façana impressionant de l’edifici de la Casa de la Ciutat de Viena la Roja, símbol de govern del municipalisme socialista des de fa cent anys. Poques parades de figuretes de pessebre, no tenen allà tanta tradició llatina del “presepio”. Són més de guarnir les cases amb motius nadalencs, dels que hi ha peces senzilles i, algunes originals, molt boniques. T’hi deixaries la butxaca. Però a més, el mercat és un lloc, no sé pas si bàsicament, per anar a passar-hi una estona, menjar i beure. Amb el fred, la tassa tòpica i típica de vi calent condimentat no serveix sols per entonar-te l’estómac sinó principalment per escalfar-te les mans. Brous, pa amb sopes, frankfurt’s i semblants, galetes, dolços diversos de xocolata a vegades monstruosos, garapinyades, ...entremig  de parades d’artesania i de complements d’abric com gorres i casquets variats i/o divertits, bufandes, guants, mitjons, marroquineria de butxaca, bijuteria ...




Buscant un lloc per sopar, a tocar de l’hotel, a Spittelberg, topem amb un altre “mercadillo”, aquí és més de bijuteria, artesania i complements nadalencs, en mig d’un ambient alternatiu. Trobem, amb dificultat, un gasthaus tradicional on menjar una sopa per combatre el fred i un plat de carn guisada a la centreeuropea, vaja un goulasch, arrodonint-ho, com no, amb un strudel.

El diumenge al matí, a l’hora d’obrir el Kuntsmuseum ja estàvem a la porta amb una petita cua de gent que ràpidament es va dispersar per l’enorme edifici. Segona cua per entrar a la exposició temporal del Bruegel.  Sempre m’ha acompanyar la reproducció d’un quadre d’aquest pintor, ho vaig explicar fa dotze anys quan vam fer una estada turística a Viena que va incloure una visita a aquest museu i ja vam veure unes quantes obres seves. També en vaig veure a altres indrets, així com vaig explicar quan va aparèixer el quadre de “El vi de Sant Martí” que va adquirir el museu del Prado quan jo estava treballant a Madrid i en vaig parlar. Llavors era membre de la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats. I quant es va mostrar al públic la restauració d’aquesta obra, dos anys més tard. Vaig utilitzar un quadre seu pels Reis del ‘12 i un altre per la Nadala de fa dos anys, el ’16, ja que em va semblar força expressiva de la situació política que estem vivint.

Ara em feia il·lusió veure junta la major quantitat de la seva obra que s’havia pogut aplegar d’arreu, aquest era l’objecte de l’exposició.  Podríem dir que la presentació té dues parts: l’essencial, amb les obres i la complementària que explica el procés d’elaboració i el seu manteniment i restauració. També hi ha una petita sala on amb el fons d’una reproducció molt gran d’un dels seus quadres més pregons, “La batalla entre el Carnaval i la Quaresma”, s’il·luminen en ella alguns detalls que són exposats al natural a la sala: càntirs, eines de cuina, una baldufa, sabates, ... Aquesta sala feia molt goig de veure.

De la part essencial, l’obra, hi ha tota una part que desconeixia completament que és la referent als dibuixos i gravats, molts d’aquest fets per gravadors diversos, entre altres els seus descendents, sobre l’obra original de Bruegel. Hi ha dibuixos deliciosos, bàsicament paisatges. Bastants estan a l’Albertina, el gran museu del gravat de Viena, encara que n’hi molts d’altres estan escampats per tot el món. Alguns tenen remembrances del Bosco, com també la tenen algunes de les seves grans obres pictòriques. Les dues series dels pecats capitals i les virtuts cardinals i teologals són extraordinàries, també algunes molt en la línia del Bosco.



Luxuria
Albertina. Viena

La part dels quadres ja m’era molt més coneguda llevat d’alguna peça sensacional com la “Dulle Griet”, també coneguda com “La boja Meg”,  que està a  Anvers; o la que em quedava per veure de les Estacions, “La collita del fenc” que no vam poder veure a Praga; o “Crist carregant la creu” que està al mateix Kuntsmuseum que no recordava en absolut i que va merèixer la nostra atenció per trobar la figura que dona nom al quadre ja que no està en primer pla. Ens va passar per alt, no sé pas com, “El sermó de Sant Joan Baptista” ja que vam anar endavant i endarrere de les sales per anar repassant i delectar-nos amb les peces que ens havien agradat més.



La boja Meg
Museu Mayer van der Bergh. Anvers


Vam trobar a faltar algunes obres ben conegudes, començant per “El vi de Sant Martídel Prado i les dues que hi ha al Capodimonte a Nàpols, especialment  “La paràbola dels cecs”. Té explicació. Així com la majoria de les obres són pintures sobre fusta (per cert, hi ha tota una sala amb una complerta explicació de com es feien les taules de fusta, amb les eines corresponents, fins i tot un mapa d’on provenia) n’hi ha algunes poques que són sobre sarja, tüchlein, que és una base molt delicada amb els anys per suportar trasllats. No vaig saber trobar explicació –si n’hi ha- a l’absència de “Els segadors” en la sèrie de les Estacions que està al Metropolitan de Nova York.

Els darrers quadres que tancaven l’exposició,, eren -com no- els seus més coneguts, “La boda dels pagesos” al costat de “El ball dels pagesos”.





Seria no parar parlant de tota l’obra presentada i els museus i les ciutats que la tenen en propietat i exposició permanents, però l’esforç del Kuntsmuseum per aplegar-la ha estat formidable. Valia la pena desplaçar-se fins a Viena per veure-la. El voluminós i documentat catàleg de l’exposició estava en alemany, holandès i anglès, i em vaig haver de conformar amb aquest darrer idioma i amb l'edició de tapes toves que pesa i costa lo seu (39,95€).



El borratxo posat a la porquera
Col·lecció privada


A la sortida del museu, ja era quasi bé l’hora de dinar, la simètrica Maria Theresien Platz, amb el Museu d’Història Natural a l’altra banda,  estava ocupada per un altre “mercadillo” nadalenc amb la mateixa composició dels anteriors que ja havíem vist. Al mig de la plaça l'imponent conjunt escultòric de l’emperadriu rodejada al seus peus per les figures dels seus consellers i generals. Un cop d’ull de passada i travessant el Hofburg cap a la comercial Kohlmark busquem un lloc per dinar. Res, matar la gana que no hi ha temps per escollir subtileses, un italià. A l’entrar al local, la diferència de temperatures entela de cop els vidres de les ulleres. Menjar ràpid i de nou al carrer desemboquem al Graven, l’artèria principal del centre històric que al seu torn aboca a la plaça de la catedral de Sant Esteve. Oh, sorpresa! Un altre mercat nadalenc rodejant l’edifici catedralici. Algunes botigues de l’entorn, vaja, les de tot el recorregut fins aquí, amb uns aparadors que feien embadalir, encara que amb algunes peces exposades d’uns preus exorbitants. Si el 22 ens toca la grossa hi tornarem per fer-hi alguna compra, ja, ja, ja!

Davant mateix del portal de la catedral unes escales ens introdueixen al subsòl guardant-nos del fred del carrer. Amb el metro i novament el tren, com a l’anada, cap a l’aeroport on l’avió va sortir puntualment i sense cap incidència a casa. Un cap de setmana molt ben aprofitat: una capital imperial centreeuropea, ambient nadalenc als carrers, un concert, una gran exposició, fred com correspon allà,... A nosaltres ens plau tot això i a ells, els centreeuropeus, poder venir-nos a veure envejant-nos el nostre solet.


19 de desembre

14 de desembre del 2018

Perplexitat.


Un vell conegut twitteja (piula?): Mataró demana a l'Estat que el salari mínim sigui de 1.200 euros a Catalunya”. Es fa ressò d’una noticia dels serveis informatius de Mataróaudiovisual d’aquest mateix títol. El titular em deixa perplex. “Mataró demana a l’Estat....” . Ahhh..., sols és el titular! És un titular cridaner –periodístic- per captar l’atenció del possible receptor de la noticia com correspon a la seva funció.

Anant a la noticia ja s’aclareix el tema: La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró aprova (no diu com: majoria simple, absoluta, unànimement,..; la nota de premsa de l’Ajuntament explica que és per majoria simple) una declaració institucional de demanar al Govern de l’Estat que ... Sols es tracta, doncs, d’economia gramatical. Clar, sinó el titular seria impossible, per llarg. Anem a veure-ho.

La Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró és resumida per Mataró. Però, Mataró a seques és sols un topònim (DIEC: nom propi d’un lloc). Per tant, si llegim Mataró, què hem d’entendre? Un lloc no pot demanar res; la població d’aquest lloc sí, però aclarint si tota, una part, alguna, les seves institucions:  privades, públiques, de govern,... Qui? No, home, queda clar a la notícia. Sí, a la notícia sí, però no al titular.

Acorda una declaració institucional de demanar és resumida per demanar. Ara ja tenim com es fa aquest demanar: a través d’una declaració institucional. Malgrat tot, es fan dues accions en una: primer es deu fer una declaració institucional (ROM, art. 71, 4, a) i desprès es deu vehicular la seva comunicació si és precís. Evident, sinó la simple declaració sense dirigir-la posteriorment a algú seria sols un clam, o una veu, a l’espai -buit o ple. Encara que no sé si és el mateix acordar -en una declaració institucional- demanar que acordar una declaració institucional de demanar.

Al Govern de l’Estat és resumit per l’Estat, molt de moda ara i aquí entre nosaltres. L’Estat, ¿què és l’Estat en majúscules? Segons el diccionari Fabra una de les accepcions d’aquesta paraula és “La nació o un conjunt de nacions considerat com formant un cos polític”. Sí, clar, és això. Ja queda clar en la notícia que es demana al Govern de l’Estat, perquè demanar a l’Estat a seques és molt gasós, cal aclarir a qui es demana concretament de l’Estat, pot ser a alguna, varies o moltes de les figures jurídiques que l’encarnen.

Malgrat tot, llegint la nota de premsa de l’Ajuntament on es reprodueix la proposta d’acord presentada per la CUP no hi ha en la seva part dispositiva (el que s’acorda) cap referència al Govern de l’Estat. Sols es reclama accions a les administracions públiques de Catalunya i que l’acord es dirigeixi al Govern i al Parlament de Catalunya entre altres. Faltaria més, la CUP proposant dirigir-se a l’Estat! L’Estat no hi surt per res, a menys que s’entengui com Estat la part de l’administració perifèrica del mateix o el conjunt de les administracions públiques que conformen l’Estat en el seu tot. Però el trasllat de l’acord (una de les dues accions) és sols a l’Administració de la Generalitat de Catalunya. No sé pas si aquesta darrera té competències per aprovar tal cosa, però això ja és un altre tema que de ser així, de no tenir competències, seria, l’acord, un brindis al sol.

Sí, clar, un titular que digués “La Junta de Portaveus en una declaració institucional demana per majoria simple a les administracions públiques de Catalunya que el salari mínim sigui de 1.200 euros” seria massa llarg, a més de inconcret respecte al destinatari, i s’entén -o no- l’economia gramatical. Però, com que és molt difícil seguir totes les notícies senceres, a vegades, amb la informació que dóna el titular quedes perplex.

14 de desembre.

6 de desembre del 2018

6 de desembre.


Aquesta entrada anava a publicar-se aquest migdia. En retiro una part per autocensura. Així anem.


Visca Catalunya, en llibertat. Visc a Catalunya.


Que per molts anys!


6 de desembre.




3 de desembre del 2018

La correlació de forces.



Quan vaig adquirir el llibre no m’havia fixat en el subtítol que portava: “Transición. Historia de una política española (1937-2017)”, Santos Juliá, Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017. Pensava que anava de “La Transición”, en majúscules, aquell període consuetudinàriament comprès entre la mort del Dictador, a finals del 1975, i la victòria dels socialistes el 1982. Però no, abasta un període molt més ample, 80 anys!, ja des de l’entremig de la Guerra Civil fins quasi bé a tocar d’ara. L’autor i l’editorial em donaven garanties, però no era conscient a la història que m’enfrontava.

Resulta que ja al cap de poc d’iniciada la Guerra Civil, entre espanyols, va haver-hi qui en el bàndol de la República es va plantejar com resoldre el problema de l’enfrontament civil i quines coses s’havien de considerar per aconseguir una transició cap a la pau: el règim polític; l’amnistia; la forma de portar-ho a terme; els temps; la mediació possible; ...  Aquesta qüestió, com tornar a la normalitat violentada per un enfrontament caïnita, encara és present avui. En els anys vuitanta del segle passat va semblar superada, però a començaments del segle XXI ha tornat a ressorgir amb força.  Encara alguns, a banda i banda, es resisteixen a enterrar d’una vegada per totes el conflicte civil que va dividir, potser encara divideix, el país. Hi ha ferides per cicatritzar al cap de tant anys? Això sembla, o potser és que hi ha gent que es resisteix a l’oblit –i al perdó-, o que creuen que encara en poden treure redits polítics.

Però Espanya, i el món, no són els del primer terç del segle XX. Les estructures socials, econòmiques i polítiques nacionals i internacionals són completament diferents. Malgrat que hi hagi que pensi que cal tancar-se –enrocar-se-, especialment aquí a Europa, el cost seria molt gran. No és pas, però, descartable que hi hagin intents que agafin força i fins i tot assoleixin algun èxit. Seria dramàtic. Si ja anem a esdevenir poca cosa en el món del demà, ens convertirem, esmicolats i nacionalistes, en irrellevants.

Tot això porta a pensar en la correlació de forces. En la força que tenen els contendents en el combat de la història en cada moment. Entre els que la volen aturar i els que la volen superar. La transició que explica el llibre ho posa de manifest. Ruiz-Domènech, per Catalunya, ho explica també així en el decurs de la seva història.

La Guerra Civil espanyola es decanta cap al cantó dels sollevats, dels nacionals, 1939. El final de la Segona Guerra Mundial no aconsegueix retirar al dictador, la nota tripartita del 1946 ensorra les esperances de l’exili republicà. Els pactes del 1953 amb els EE.UU. i la Santa Seu s’inscriuen en el context de la Guerra Freda entre el capitalisme americà i el comunisme soviètic. L’autarquia, somiada per les forces franquistes de primera hora, és bandejada amb el Pla d’Estabilització de 1959. El seixantes veuen la transformació de l’estructura econòmica espanyola. Franco, al 1975, mort al llit.

El que va quedar dels governamentals de la Guerra Civil, la decantació de desafectes o desil·lusionats, o reconvertits, del Règim franquista, els vells monàrquics despitats, les noves generacions il·lustrades estudiantils filles dels vencedors, la regeneració del moviment obrer en les noves condicions socials (sense l’anarcosindicalisme, fos, no ho oblidem), no poden bastir –malgrat els continuats intents que es tramen a dins i a fora del territori nacional- una alternativa a l’Estat franquista. El context de la guerra freda és un dogal durant molts anys en les aliances, en les possibilitats d’avançar, en fi, en capgirar la correlació de forces. Hi ha més força, per molt que es digui que no n’hi ha, en un costat: en el règim franquista.

Amb això, a la mort del Dictador –cal repetir-ho, al llit- arriba Suárez i engega la Reforma. Ningú se’l creu, o pocs el prenen en serio. No el creuen capaç. L’any 75, el 76 i el 77 són d’ebullició d’intents rupturistes democràtics. Però Suárez guanya el referèndum de la Reforma Política, previ harakiri dels procuradors franquistes, i després, les primeres eleccions democràtiques. La correlació de forces no està a favor de la ruptura, s’imposa la reforma. I, tothom, tots, entren en el joc deixant enrere, o adaptant –quin remei!-, velles proclames i vells desitjos amb renuncies remarcables però que al cap i a la fi van resultar profitoses. Al cabàs del rebuig tots els intents elaborats des del 1937 per una transició manada o pactada pels que no han tingut la força per imposar-la. Tots a jugar en la transició que imposen les escorrialles del Règim franquista, no hi ha més a fer. La Pasionaria i Rafael Alberti entrant del bracet a l’hemicicle del Congrés dels Diputats.

D’aquí la Llei d’Amnistia (tant per falangistes com per comunistes, les dues bèsties negres dels anys trenta i de la Guerra Civil); d’aquí la Constitució del 78 –ara farà 40 anys- (avançada i que ha possibilitat  superar altres vells dimonis de la nostra convivència); d’aquí la reconstrucció democràtica del país reconeguda internacionalment; d’aquí el més llarg període de creixement econòmic i social que ha tingut el país; d’aquí la superació dels intents extremistes de dinamitar-ho tot (el terrorisme d’ETA i els GRAPO  com a exemple); d’aquí l’alternança política i la integració en l’espai de convivència europeu.

40 anys desprès, d’una derrota llavors –una altra- i d’una victòria desprès –memorable- pel conjunt del país, seria bo deixar de mirar enrere i donar per superada la primera meitat del segle XX. Deixar pels historiadors i acadèmics els seu anàlisi i explicació. Mirar endavant, al nou món que ja s’està configurant en el que no hi tindrem gaire paper, llevat del de mostrar el nostre model –el model europeu- que és el millor en termes de llibertat, igualtat i fraternitat. Amb totes les mancances en aquests tres conceptes que vulgueu, però innegablement superior a qualsevol model que s’hi vulgui comparar.

Però no estem satisfets. Alguns miren cap enrere i denuncien les renuncies que es van fer –i que encara s’estan fent- per fer justícia al passat i les mancances que encara hi ha en el present. Altres miren cap endavant i temorosos del que ve –en lloc d’assumir les seves potencialitats- malden per defensar-se dins la torre que no és de vori sinó de totxanes. Ambdós extrems contra la transició. Sí, no la Transició, sinó la transició dels darrers vuitanta anys de la nostra història, des de l’enfrontament armat amb un milió de mort i unes conseqüències esgarrifoses per gran part de la població durant molts anys de postguerra fins al possible debat civilitzat democràtics dels nostres dies. Civilitzat?, no és pas el que veiem cada dia a través dels mitjans.

Altra vegada en joc la correlació de forces. N’hi ha de força per capgirar la situació? N’hi ha de força per mantenir o retrocedir la situació? La tensió torna a la societat i als carrers. No hi ha explicacions convincents per amples capes de la població que estan al albur de la complexitat de les situacions del món d’avui i que creuen, són creients, propostes que es presenten com a possibles i redemptores. La configuració de l’Estat; el seu encapçalament formal; les limitades – o constrenyedores- alternatives disponibles amb el recursos que hi ha –malgrat el seu innegable volum-; les possibilitats existents de progrés si s’aconsegueixen bastir consensos elementals.

Aquí estem, tornant-nos a barallar a uns nivells cada cop més deplorables. Els contexts internacionals no ajuden. L’egoisme exacerbat dels poderosos –i misteriosos- mercats encara menys. La rapidesa de la informació –i de la desinformació- enerva a la ciutadania. Tornem a estar damunt d’un volcà com fa cent anys, també malgrat la prosperitat general.

La superació de les guerres globals, calentes o fredes; la construcció d’estructures que han enterrat antagonismes històrics; la desaparició d’alternatives globals; l’assumpció de nous reptes mediambientals als que fer front; l’avenç vertiginós de nous coneixements estesos arreu del món... són, potser, sols una etapa brillant de la nostra història destinada a concloure?

2 de desembre.