Republiquem!

Aprofitant que anava al Registre de l’ajuntament de Cabrils per registrar-hi una instància amb una petició a la Sra. Alcaldessa he preguntat a la funcionaria que m’ha atès quin llibre l’ajuntament tornava a publicar.

He pensat que potser era el llibre d’en Jaume Tolrà i Ferrer, “Cabrils. 175 anys d’història”, que vaig tenir el goig de prologar i que va editat La Comarcal d’Argentona el 1997. O potser aquell altre, també d’en Tolrà, “Cabrils. El poble i els homes” que va editar Oikos Tau (l’amic i company ja traspassat Jordi Garcia Bosch) de Vilassar de Mar el 1983.

La pregunta venia a tomb de que a la façana de l’ajuntament, penjada del balcó principal, hi ha una pancarta vermella ben grossa que diu: “Republiquem!”. Publicar és un verb que en la conjugació del present en la primera persona del plural és publiquem, nosaltres publiquem, i que si tornem a publicar deu ser republiquem, encara que potser amb el signe d'admiració al darrere és un imperatiu. Llavors el nosaltres, és sols de l'emisor del missatge, l'Ajuntament, o de tots plegats, emisor i receptors?

Evidentment, la funcionària no m’ha entès. Ah!, que no és això? Ui!, i de què va doncs? Res: ¡País!, que diria el personatge de Forges.

Com que el llibre d’en Jaume Tolrà no està  a la xarxa aprofito per  seguir la consigna municipal i republicar aquí, al meu blog, aquell pròleg que vaig escriure l’hivern del 1997, ja fa 21 anys. Encara estava en actiu.

Republiquem, doncs jo sí.

“Pertanyo  a la primera generació de la branca paterna de la meva família que, malgrat haver nascut a Cabrils, no hi ha tingut mai la residència habitual. No obstant això, em sento cabrilenc, he fet alguna vida al poble, i a can Mon encara és el meu cau, on tinc el lloc de reflexió, estudi i esbarjo.

Així mateix, sóc membre de la generació que pot dir que ha viscut amb plenitud els canvis socials i econòmics que, a una velocitat vertiginosa –com mai a la història-, s’han produït al món, i que encara seran més fort en els anys propers.

Des d’aquesta doble perspectiva veig Cabrils. El meu pare va néixer, va aprendre de lletra, va començar a treballar, es va casar i, fins desprès de la Guerra Civil, va viure en aquest poble, que mantenia des de feia molt temps unes característiques força immutables. La vida en aquesta comunitat era endogàmica, centrada en ella mateixa, amb intercanvis mínims amb l’exterior, com era habitual arreu, en viles com aquesta, i això tant des del punt de vista social com de l’econòmic.

Jo solament hi vaig néixer.

Avui a finals del segle XX, ni naixements, ni pagesos, ni envelat de festa major, ni aïllament.

No és una característica del meu poble. A casa nostra, al món occidental, això es dóna per tot. La situació de les persones en l’espai i en el temps s’ha capgirat. En l’espai, per la informació que ens inunda quotidianament. En el temps, per la facilitat de les comunicacions que ens permet estudiar, treballar, divertir-nos, viure... en llocs diferents dins d’una mateixa jornada. Penseu en un jove de tot just divuit anys, quin canvi més colpidor respecte al que fèiem els joves de dues generacions enrere!

I el meu poble...Ara pertany a un territori més gran. Quan parlo de formar part em refereixo a la vida real que, com sempre, està allunyada de normes, d’institucions i de governs. Això comporta moltes coses per a la seva comunitat, especialment pels seus sentiments de pertinença, tal com s’ha entès de manera tradicional. No sé si és bo o dolent que aquest sentiment variï, el que és segur és que pel que fa  a  aquest tema, en el futur, ja no serà igual que en el passat.

Per aquesta raó, és convenient recollir la seva història, encara que sigui la petita crònica de cada dia, com queda reflectida en aquest llibre d’en Jaume Tolrà, per tal de saber per què les nostres coses, cases, dies i costums, són com són, i per què ho són.

Haurem d’explicar als cabrilencs del futur –vés a saber on hauran nascut i què hi faran aquí- per què hi ha la Creueta, què és la Concòrdia, com es van fer les comunicacions amb els pobles veïns, per què tenim la Fàbrica, quins foren els orígens dels topònims, per què els governants van fer allò que van fer, etc.

Llibres com el que teniu a les mans ens ajudaran en aquesta tasca, i també el treball de manteniment de la nostra memòria històrica col·lectiva, que segur que faran –farem- tots els que ens sentim cabrilencs.”

24 de desembre.