La correlació de forces.

Quan vaig adquirir el llibre no m’havia fixat en el subtítol que portava: “Transición. Historia de una política española (1937-2017)”, Santos Juliá, Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017. Pensava que anava de “La Transición”, en majúscules, aquell període consuetudinàriament comprès entre la mort del Dictador, a finals del 1975, i la victòria dels socialistes el 1982. Però no, abasta un període molt més ample, 80 anys!, ja des de l’entremig de la Guerra Civil fins quasi bé a tocar d’ara. L’autor i l’editorial em donaven garanties, però no era conscient a la història que m’enfrontava.

Resulta que ja al cap de poc d’iniciada la Guerra Civil, entre espanyols, va haver-hi qui en el bàndol de la República es va plantejar com resoldre el problema de l’enfrontament civil i quines coses s’havien de considerar per aconseguir una transició cap a la pau: el règim polític; l’amnistia; la forma de portar-ho a terme; els temps; la mediació possible; ...  Aquesta qüestió, com tornar a la normalitat violentada per un enfrontament caïnita, encara és present avui. En els anys vuitanta del segle passat va semblar superada, però a començaments del segle XXI ha tornat a ressorgir amb força.  Encara alguns, a banda i banda, es resisteixen a enterrar d’una vegada per totes el conflicte civil que va dividir, potser encara divideix, el país. Hi ha ferides per cicatritzar al cap de tant anys? Això sembla, o potser és que hi ha gent que es resisteix a l’oblit –i al perdó-, o que creuen que encara en poden treure redits polítics.

Però Espanya, i el món, no són els del primer terç del segle XX. Les estructures socials, econòmiques i polítiques nacionals i internacionals són completament diferents. Malgrat que hi hagi que pensi que cal tancar-se –enrocar-se-, especialment aquí a Europa, el cost seria molt gran. No és pas, però, descartable que hi hagin intents que agafin força i fins i tot assoleixin algun èxit. Seria dramàtic. Si ja anem a esdevenir poca cosa en el món del demà, ens convertirem, esmicolats i nacionalistes, en irrellevants.

Tot això porta a pensar en la correlació de forces. En la força que tenen els contendents en el combat de la història en cada moment. Entre els que la volen aturar i els que la volen superar. La transició que explica el llibre ho posa de manifest. Ruiz-Domènech, per Catalunya, ho explica també així en el decurs de la seva història.

La Guerra Civil espanyola es decanta cap al cantó dels sollevats, dels nacionals, 1939. El final de la Segona Guerra Mundial no aconsegueix retirar al dictador, la nota tripartita del 1946 ensorra les esperances de l’exili republicà. Els pactes del 1953 amb els EE.UU. i la Santa Seu s’inscriuen en el context de la Guerra Freda entre el capitalisme americà i el comunisme soviètic. L’autarquia, somiada per les forces franquistes de primera hora, és bandejada amb el Pla d’Estabilització de 1959. El seixantes veuen la transformació de l’estructura econòmica espanyola. Franco, al 1975, mort al llit.

El que va quedar dels governamentals de la Guerra Civil, la decantació de desafectes o desil·lusionats, o reconvertits, del Règim franquista, els vells monàrquics despitats, les noves generacions il·lustrades estudiantils filles dels vencedors, la regeneració del moviment obrer en les noves condicions socials (sense l’anarcosindicalisme, fos, no ho oblidem), no poden bastir –malgrat els continuats intents que es tramen a dins i a fora del territori nacional- una alternativa a l’Estat franquista. El context de la guerra freda és un dogal durant molts anys en les aliances, en les possibilitats d’avançar, en fi, en capgirar la correlació de forces. Hi ha més força, per molt que es digui que no n’hi ha, en un costat: en el règim franquista.

Amb això, a la mort del Dictador –cal repetir-ho, al llit- arriba Suárez i engega la Reforma. Ningú se’l creu, o pocs el prenen en serio. No el creuen capaç. L’any 75, el 76 i el 77 són d’ebullició d’intents rupturistes democràtics. Però Suárez guanya el referèndum de la Reforma Política, previ harakiri dels procuradors franquistes, i després, les primeres eleccions democràtiques. La correlació de forces no està a favor de la ruptura, s’imposa la reforma. I, tothom, tots, entren en el joc deixant enrere, o adaptant –quin remei!-, velles proclames i vells desitjos amb renuncies remarcables però que al cap i a la fi van resultar profitoses. Al cabàs del rebuig tots els intents elaborats des del 1937 per una transició manada o pactada pels que no han tingut la força per imposar-la. Tots a jugar en la transició que imposen les escorrialles del Règim franquista, no hi ha més a fer. La Pasionaria i Rafael Alberti entrant del bracet a l’hemicicle del Congrés dels Diputats.

D’aquí la Llei d’Amnistia (tant per falangistes com per comunistes, les dues bèsties negres dels anys trenta i de la Guerra Civil); d’aquí la Constitució del 78 –ara farà 40 anys- (avançada i que ha possibilitat  superar altres vells dimonis de la nostra convivència); d’aquí la reconstrucció democràtica del país reconeguda internacionalment; d’aquí el més llarg període de creixement econòmic i social que ha tingut el país; d’aquí la superació dels intents extremistes de dinamitar-ho tot (el terrorisme d’ETA i els GRAPO  com a exemple); d’aquí l’alternança política i la integració en l’espai de convivència europeu.

40 anys desprès, d’una derrota llavors –una altra- i d’una victòria desprès –memorable- pel conjunt del país, seria bo deixar de mirar enrere i donar per superada la primera meitat del segle XX. Deixar pels historiadors i acadèmics els seu anàlisi i explicació. Mirar endavant, al nou món que ja s’està configurant en el que no hi tindrem gaire paper, llevat del de mostrar el nostre model –el model europeu- que és el millor en termes de llibertat, igualtat i fraternitat. Amb totes les mancances en aquests tres conceptes que vulgueu, però innegablement superior a qualsevol model que s’hi vulgui comparar.

Però no estem satisfets. Alguns miren cap enrere i denuncien les renuncies que es van fer –i que encara s’estan fent- per fer justícia al passat i les mancances que encara hi ha en el present. Altres miren cap endavant i temorosos del que ve –en lloc d’assumir les seves potencialitats- malden per defensar-se dins la torre que no és de vori sinó de totxanes. Ambdós extrems contra la transició. Sí, no la Transició, sinó la transició dels darrers vuitanta anys de la nostra història, des de l’enfrontament armat amb un milió de mort i unes conseqüències esgarrifoses per gran part de la població durant molts anys de postguerra fins al possible debat civilitzat democràtics dels nostres dies. Civilitzat?, no és pas el que veiem cada dia a través dels mitjans.

Altra vegada en joc la correlació de forces. N’hi ha de força per capgirar la situació? N’hi ha de força per mantenir o retrocedir la situació? La tensió torna a la societat i als carrers. No hi ha explicacions convincents per amples capes de la població que estan al albur de la complexitat de les situacions del món d’avui i que creuen, són creients, propostes que es presenten com a possibles i redemptores. La configuració de l’Estat; el seu encapçalament formal; les limitades – o constrenyedores- alternatives disponibles amb el recursos que hi ha –malgrat el seu innegable volum-; les possibilitats existents de progrés si s’aconsegueixen bastir consensos elementals.

Aquí estem, tornant-nos a barallar a uns nivells cada cop més deplorables. Els contexts internacionals no ajuden. L’egoisme exacerbat dels poderosos –i misteriosos- mercats encara menys. La rapidesa de la informació –i de la desinformació- enerva a la ciutadania. Tornem a estar damunt d’un volcà com fa cent anys, també malgrat la prosperitat general.

La superació de les guerres globals, calentes o fredes; la construcció d’estructures que han enterrat antagonismes històrics; la desaparició d’alternatives globals; l’assumpció de nous reptes mediambientals als que fer front; l’avenç vertiginós de nous coneixements estesos arreu del món... són, potser, sols una etapa brillant de la nostra història destinada a concloure?

2 de desembre.