Serrat. Les cançons de la nostra vida.

No ens el podíem deixar perdre. Joan Manuel Serrat fa una gira rememorant el disc (llavors es feien discos) del “Mediterraneo” que va treure al mercat el 1971. Quan vam saber les dates de les actuacions a Barcelona vam adquirir ràpidament les entrades, era el mes de febrer, pagades i tot, ens vam assegurar que aniríem al concert. Ahir en vam gaudir en mig de molta gent que també ho va fer com nosaltres.

Les deu cançons del “Mediterraneo” de raig, seguides al començar, i desprès d’altres de molt conegudes del seu repertori amb quatre bisos a demanda de l’assistència que no en tenia prou. Sempre queden cançons d’en Serrat que hem fet nostres i que voldríem tornar a escoltar en directe de la seva pròpia veu.

Perquè es tracta d’això, de les cançons que ens hem fet nostres, de les cançons que ens han acompanyat en la nostra vida. En Serrat ha anat desplegant la seva creació artística mentre nosaltres anàvem transitant per aquest món i fent-nos grans, i avui ja són part de nosaltres, de tota una generació i segurament més. Ha anat gravant, i gravant-nos a la memòria, texts i músiques seves i també d’altres que identifiquem des del lloc on les vam fer nostres fins al que evoquen per cadascun de nosaltres.

Jo crec que en dec haver abusat d’utilitzar els seus versos per explicar alguna cosa que volia dir o sols per gust de citar-los i tornar a gaudir-ne. Sense anar més lluny, el mes passat vaig tornar fer servir “Per construir un bell somni”. No sé pas quantes vegades l’he citat.

Del “Mediterraneo” em ve el desig (reiteradament explicitat) de ser esventat des del Montcabrer quan la vida em deixi  –“...entre la playa y el cielo/ en la ladera de un monte/ más alto que el horizonte./ Quiero tenir buena vista.”- i amb l’interpretació del “Cantares”, la seva adaptació dels versos de l’Antonio Machado, voldria que m’acomiadessin el dia que toqui.“Todo pasa y todo queda/ pero lo nuestro es pasar,/ pasar haciendo caminos,/caminos sobre la mar.”

Ha estat, és, un artista generós i fidel. Amb els seus; amb els seus companys de professió, memorables concerts conjunts; amb el seu públic d’aquí, d’allà i de més enllà; amb la poesia, popularitzant grans autors. Costa –per mi- trobar una cançó preferida per sobre d'altres seves, cadascú en deu tenir una o més d'una.

Deixo aquí una petita mostra d’aquesta generositat i fidelitat. L’únic enregistrament de la cançó de quan i com va començar tot això de la cançó: La lletania. Pels desmemoriats o senzillament ignorants.

I segueix la lletania

de l’amor, la mort i els dies.

20 de desembre.