CONFERENCIA UNIVERSITAT I TERRITORI
Moltes
gràcies, Sr. Alcalde. Presidència, autoritats, senyores i senyors, bona tarda.
El
he de confessar que malgrat vaig acceptar amb entusiasme participar en
l’obertura de curs de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró pronunciant
aquesta conferència m’ha costat molt poder escriure-la. Tenia unes quantes
idees al començament, però tal com em passa sovint se’m ha fet difícil desenvolupar-les en forma
de xerrada. I és que en aquest cas es dona el fet que he tingut
l’ocasió de participar en molts actes d’inauguració de curs, i d’altres
efemèrides, de l’EUPM com per pensar que els podria dir coses noves que no
hagués dit abans. És clar que potser vostès poden esperar-se una
conferència acadèmica sobre el tema del
títol –Universitat i territori- amb una
visió genèrica que no tingui que veure res amb Mataró i la seva Escola
Universitària Politècnica. Però,
acceptaran que jo no soc un acadèmic, ni un expert, sinó sols un polític, amb
els inconvenients i avantatges que aquest ofici te, i que el meu principal
bagatge l’he fet precisament aquí, a aquesta ciutat, i que l’EUPM és una de les
obres que vaig poder encapçalar, i de
les que n’estic més satisfet. Per tant, els prego que siguin tan amables
d’escoltar les meves paraules, que seran dites sense la pretensió d’establir
cap dogma, ni desenvolupar cap teoria, sinó com una reflexió des de la meva
experiència –llarga- i els meus coneixements –curts- transmetent-los uns quant
pensaments subjectius totalment discutibles.
Al
llarg de la història contemporània –també en altres èpoques, però ara i aquí no
és qüestió d’entrar-hi- s’ha considerat
la Universitat com el lloc en que es concentrava el màxim i millor coneixement
que tenia una societat, i que el transmetia i el desenvolupava. Atenent el
desenvolupament econòmic hi havia més o menys punts d’Universitat en un
territori. Molt pocs en les societats pobres, i a mesura que s’anava creixent
en riquesa s’anava expandint i establint nous i millors centres. Sense anar gaire
lluny, sols recordar que en els meus temps d’universitari, ara fa quasi be
quaranta anys, com aquell que diu ahir, sols hi havia una Universitat a
Catalunya, i els estudis mitjos –de peritatge se’n deien- no estaven
considerats universitaris. Els estudis d’economia, els que jo vaig fer, sols es
feien en quatre Universitats d’Espanya; els estudis d’empresarials, llevat dels
que impartien els jesuïtes a Deusto, eren una branca dels d’econòmiques que es
feien al darrer curs diferenciant-se sols en tres assignatures. Vostès mateixos
poden fer mentalment la comparació amb el que disposem avui en dia al nostre
país i arreu del nostre entorn socioeconòmic. M’estalviaran, per tant, que els
enumeri l’amplíssima oferta existent avui d’especialitats i llocs on s’imparteixen
i es desenvolupen. No cal aprofundir gaire, dons, en aquesta evident correlació
entre riquesa i transmissió i desenvolupament del coneixement.
Certament,
també, els llocs on hi ha centres universitaris esdevenen un node social
important. Antigament, reforçant les grans capitals, i avui donant capitalitat
a les poblacions que tenen aquest centres. Podem posar l’exemple de Girona, que
a més de la capitalitat administrativa, de tota mena d’administracions
(cronològicament eclesiàstiques, militars, i civils) que històricament ha tingut sobre un ample territori, l’existència
–millor dit, la presència- de 10.000 estudiants ha representat un assentament
social considerable en el seu territori i en el conjunt del país. I no només és
la pròpia presencia de la Universitat en un punt, sinó la retroalimentació que
comporta aquest fet. Sols cal mirar les biografies de la majoria de dirigents de tota mena per adonar-se que
estan establerts, evidentment, en els nodes territorials en els que es prenen
les decisions, que son llocs diferents dels seus d’origen. I això comporta,
lògicament, l’enfortiment d’aquestes poblacions de destí, i l’afebliment de les
de partença.
La
ciutat de Mataró, en la seva llarga història, mai ha estat un centre administratiu
important, llevat del període que va ser cap de Corregiment al segle XVIII
(irònicament, pel aires que corren ara, derivat del Decret de Nova Planta). I
tampoc un centre que concentrés poder econòmic més enllà de la seva pròpia
activitat, que ja era prou important. En Pau Vila ens parla del mercat de
Granollers com a centre de la pagesia del Maresme. Malgrat això, de l’empenta i
laboriositat dels mataronins, i del propi gruix de la seva activitat i població,
sempre ha existit la pretensió d’assolir un nivell i un reconeixement superior
al que tenia i que, suposadament, li
corresponia. Fruit d’aquesta pretensió, i lligada amb una tradició notable en
el camp de l’ensenyament, han estat els intents, ja en la segona meitat del
segle passat, d’aconseguir per la Ciutat l’existència d’estudis universitaris.
No és el lloc ni el moment de fer l’historia de la EUPM, des de l’Escola d’Arts
i Oficis, a l’Escola de formació professional Miquel Biada, avui Institut
Politècnic, passant pels avortats estudis de Medecina, malgrat no haver-hi
Hospital que mereixés aquest nom, i els
d’Enginyeria Industrial.
L’existència
i pervivència dels estudis universitaris a Mataró - la EUPM, nascuda
oficialment a començaments dels anys vuitanta, i acompanyada posteriorment per
la EU del Maresme - és deguda a la
voluntat de l’Administració pública local (la municipal i la comarcal)
afavorida per l’existència d’una demanda insatisfeta al conjunt del país
d’estudis universitaris derivada de les conseqüències del “boom” demogràfic del
anys 70, i de la situació de creixent riquesa de la nostra societat. La
pretensió més concreta era proporcionar a la societat local, i del entorn, els
quadres tècnics que podria precisar i alhora fixar la ciutat com un dels nodes
estructuradors de Catalunya.
La
brutal recessió demogràfica dels anys vuitanta, l’increment espectacular de
l’oferta universitària derivada del creixement econòmic de les últimes dècades,
la falta d’acompanyament del que pomposament s’anomena societat civil als
esforços públics, torna a posar en qüestió aquesta voluntariosa acció derivada
d’aquella secular pretensió ciutadana.
Però
heus aquí, que la història mai està escrita del tot....Resulta que la doctrina
correntment acceptada avui per aconseguir que les nostres societats no entrin
en decadència econòmica - la decadència general
ve al darrera - passa,
precisament, per aixecar el nivell de coneixements tècnics dels seus
components. Així, els treballadors, emprenedors i empresaris podran aportar als
processos productius, i als productes derivats d’ells, un més gran valor afegit
que els farà ser més competitius en unes economies cada vegada més obertes. Ja
no és el debat sobre els sectors econòmics, pot haver-hi futur en cada un
d’ells: a l’agricultura, a la indústria (àdhuc al tèxtil), als serveis...Quan
es va fer la industrialització del país es van traslladar gran masses de gent del camp a les
ciutats, a les indústries de fora i d’aquí. Es van crear mercats cada vegada més amples, primer a
l’interior, després a fora. Es va competir a cop de diferencials de salaris més
baixos que els països més avançats. Ara, el joc es torna a repetir, sols que
son els nous països emergents els que utilitzen aquell procediment que aquí va anar tan bé. I cal ressituar-se . No es pot
anar enrera, i tornar als sous baixos d’abans. Cal posar-se a competir amb millor productivitat, més valor
afegit, més tècnica. I resulta que a
Mataró, hi ha una Escola Universitària Politècnica, que proporciona
ensenyaments de informàtica, electrònica, i telecomunicacions, i una Escola
d’estudis empresarials. Vaja!... el que avui es demana.
Davant
aquest panorama s’obren un munt d’oportunitats si es volen aprofitar, i els
consegüents riscs si es deixen passar. Malgrat la injusta resposta i manca de
receptivitat de l’Administració competent en matèria universitària, la
col·lectivitat mataronina ha de donar una nova resposta. Semblaria lògic que
fos qui té les competències el que definís com s’aprofita tot el bagatge
acumulat per més de vint anys de formació tècnica i col·laboració amb les
empreses del entorn, ara que aquesta experiència es necessita. I és forassenyat
que, tan d’un color com d’un altre en el
govern, s’hagi preferit la via darwinista de la supervivència del més fort No es pot, sense més, abandonar el capital invertit, ni la matèria
gris que ja està convenient formada i disposada. Però, que hi farem: “con estos bueyes aramos”, ah! no, que
ara son rucs i no bous. Perdoneu-me la broma fàcil. Per tant, la resposta torna
a ser en mans de la ciutat i dels seus ciutadans/es.
El
debat del futur de les ciutats, dels territoris, sempre es fa en base a la mateixa
pregunta. De què viuen? o, de què viuran més endavant la seva gent? .En
definitiva, quina és la seva base productiva? Aquí, a Mataró, com en tot el país,
no hi ha grans recursos naturals, llevat
de l’excel·lent clima i agradable paisatge que tenim. Sols la laboriositat del
seus habitants ha permès tirar endavant, i Déu ni do allà on s’ha arribat. Si
és cert l’anàlisi que fa uns moments feia, caldrà pensar en com s’afegeix valor
a l’activitat productiva de la ciutat, que a hores d’ara encara s’aguanta prou
bé i és força diversificada.
Tan
mateix, també es pot optar per no preocupar-s’hi massa, i confiar que els
atractius naturals i l’enclavament vora d’altres centres més potents i/o
dinàmics portaran a una dolça
somnolència, tan sols agitada pel trasbals de la mobilitat obligada del extern
lloc de treball.
Tornem,
però, a com s’afegeix valor a l’activitat productiva, i comencem a tancar la
conferència amb els elements que l’he obert. La Universitat, o si no voleu un
concepte tan “altisonant”, la
transmissió i elaboració de coneixement, com a element clau de construcció d’un
node local que pesi en el conjunt del territori. Es, a dir, l’aposta forta
perquè la ciutat disposi del element cabdal, emblemàtic, on pugi assentar la
base del seu futur.
No
penseu pas que si la decisió a prendre pot ser fàcil de formular sigui
igualment fàcil de portar a terme. Ja he criticat durament la manca de
sensibilitat cap a aquest tema de qui en te la responsabilitat política, el
Govern de la
Generalitat. Ja sé, se’m dirà que no és manca de voluntat
sinó manca de recursos econòmics. No és aquest el cas, i sols per correspondre
al que va fer l’Administració municipal en moments de necessitat, i el bé que
ho ha fet, fora convenient trobar-los. Caldrà, però, tornar mirar cap a dintre un altre cop. I que hi ha
a dins de la col·lectivitat ? El mateix que en d’altres llocs, no ens posem
nerviosos més aviat del compte. L’economia d’avui, i molt especialment la
catalana, està basada en una munió d’empreses petites i molt petites. Alguna de
mitjana n’hi ha, però son escasses. La societat està molt desvertebrada, les
relacions de producció derivades de les forces de treball porten al que porten.
L’economia del bit porta a la desagregació en la producció de bens i serveis, i
consegüentment a la dificultat de l’existència de lideratges cívics i socials
potents. L’únic que es mostra present és el Govern del comú, però està afeblit front els múltiples corporativismes
que imposen mediàticament la seva força per sobre dels poders legals i
legítims. Aquest Govern és el que ha de donar la cara, es a dir, posar-hi els
recursos.
Aquests
recursos avui en dia no és que siguin escassos, o al menys no son tan escassos
com abans, però no son il·limitats, i els corporativistes demanen a crits les
seves alternatives, pel que caldrà filar prim l’establiment de les prioritats i
cercar les aliances convenients per apuntalar-les Una societat satisfeta, creixentment
desvertebrada, pot impedir que s’aprofitin les oportunitats, i caure en els riscs
que s’albiren. Cal que s’alcin veus indicant la direcció correcta que afoguin
el soroll intranscendent que porta a la decadència, encara que si aquesta
arriba per voluntat col·lectiva ningú podrà queixar-se. D’altres torres més
grans han caigut.
En
aquest territori hi ha un projecte nascut de la Universitat, i més concretament
de la EUPM, que té d’altres elements
prou importants com son l’Administració, les empreses, els emprenedors, els
ciutadans, l’espai per ubicar-se i les tècniques, que encara que es mouen a
velocitat de vertigen poden ajudar molt. En altres territoris s’està vivint amb
el lògic nerviosisme i angoixa la desaparició de les velles estructures
econòmiques. La sortida que tenen passa per agafar nous camins, amb les eines
que existeixen avui en dia per fer-los. Ja veureu com dintre de poc les ajudes
de les Administracions per les reconversions aniran en la direcció apuntada per
la nostra Administració local en els darrers temps. Ja avanço que això no ens
afavoreix, ja que se’ns dirà que nosaltres ja estem en el camí, i que d’altres
més necessitats cal ajudar-los perquè l’agafin. Més que mai, dons, no cal
defallir.
Aquest
diagnòstic, i la seva acceptació ja està fet a
Mataró, sols cal mirar les dades i els fets. Ara, cal que ningú es distregui, o distregui els recursos
necessaris per tirar endavant.
Moltes
gràcies per la seva atenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada