Hi ha algunes opcions polítiques (potser
interessades) i moltes opinions al carrer i a les xarxes que presenten com un
greuge el nivell de vida assolit que tenim els “boomers” front al nivell
de vida no consolidat que tenen els “millennials”. Aquesta entrada
podria titular-se: “millennials” contra “boomers”.
Aclarim els conceptes:
-Boomers o baby boomers: https://ca.wikipedia.org/wiki/Baby_boomers
Aquesta generació nascuda a finals dels 40 i
principis dels 60 són sovint els pares de la 'generació Y' o 'millennials',
-Millennials o generació Y:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Generaci%C3%B3_Y
Decepció seria la paraula més adient per
definir la sensació que tenen molts d'aquests joves.
Un
recent article a Agenda pública: “Superando el conflicto internacional” de Julio Llorente, mesurat, i una entrevista, que no ho és
tant, a Regió 7 amb el periodista Pol Estrada que acaba
de publicar el seu primer llibre, un recull de comptes: “Els arbres no s’ho mereixen”, em porten a escriure sobre el tema.
.jpg)
Vaig veure, ara no sé pas a on, no fa gaire, una fotografia d’un jove i un vall caminant plegats, d’esquena, per il·lustrar el tema i em va semblar capciosa. ¿Què té a veure la pensió (digna) d’un jubilat amb el màxim de cotització (anys i grup de cotització), amb el sou (indigne) d’un jove que potser té ofici però encara no benefici i està amb un treball precari? O potser podríem posar-ho al revés: ¿Què té a veure el sou (fantàstic) d’un expat forà (expatriat) treballant avui a Barcelona amb la pensió (indigne) que tindrà un treballador de bastaix (ara en diuen riders) que potser passarà molt temps sense ni estar donat d’alta a la Seguretat social (cobrant en “negre”, total o parcialment, molts períodes de la seva vida laboral)?
Que hi ha un problema de desigualtats dins dels sous com en
les pensions (en aquestes menys*) és evident, però caldria matisar-ho molt.
Els “Boomers” -molts en general- teniem
perspectives positives a partir d’una situació de partida desastrosa o ruïnosa
(entre les ruïnes de les guerres de la primera mitat del segle XX). Les
perspectives en general es van assolint. Els “Millenials”, alguns
o forces, tenen unes perspectives bastant obscures, negatives, que ja es van
manifestant (l’habitatge com a exemple) i miren amb enveja els “30 gloriosos”. Els “boommers” miraven terroritzats el passat i temien
molta esperança en el futur. Els “millennials” miren amb enveja el passat i amb
molta preocupació el futur.
Potser fora bo que els “boommers” expliquessin més què va
passar: la definició que primer vam aprendre del que és l’economia (no sé si
ara els ensenyen el mateix): L’economia és la ciència (ciència?, bé,
deixem-ho en art, tècnica, experiència, habilitat,...) de l’administració dels recursos
ESCASOS** susceptibles de ser usats amb finalitats ALTERNATIVES***.
Potser que es tornessin a posar en
circulació les obres d’un dels grans mestres que va ser de la nostra generació,
John K.
Galbraith. Per exemple: “Breve historia de la eufòria financera” que
haurien de llegir (potser ja ho han fet i n’estan traient suc) molts dels “bro”
que van encaterinant a la gent amb els
guanys que treuen del fum o del no res. O, “La cultura de la satisfacción”, que narra la satisfacció dels que viuen bé i ignoren als marginats i als
pobres. Galbraith no va ser cap pensador radical (o ara, potser sí que seria considerat així) i ens va
deixar un bon llegat.
Es diu, ara, que els joves viuran
pitjor que la generació dels seus pares. Està per veure. Per alguns aspectes dels
“mercats” -especialment la precarització del treball- segurament. Però, per
alguns altres aspectes: formació, atencions, estil de vida, ..., no és cert.
Potser cal que pensin més en el futur, que pensin més en el seu compromís
personal amb el què s’ha de fer, com van fer els “boommers” en el seu
moment: estudi, preparació, austeritat, implicació col·lectiva, ...
D’ells, dels “millennials”, és
el futur. Nosaltres, els “boomers”, del tot cert que ja no hi serem i
mentre hi siguem tampoc és cosa d’implicar-s’hi massa, ja no és feina nostra.
Els deixem una bona herència, que no la malbaratin. De les seves mans i del seu
cap -dels "millennials"- és el món
d’avui i del demà.
4 de novembre.
*La
relació entre les pensions més baixes i les més altes es deu acostar bastant al
pensament maoista que -crec que en el seu “petit
llibre vermell”- parlava d’una relació en les retribucions que
anava d’un fins a tres.
***És el
famós dilema de les primeres pàgines del manual d ‘economia de P.A. Samuelson: “Cañones
o mantequilla”.
4 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada