Enclaustrat. Lectures.

 

“I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s’encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s’han d’arrancar, com cebes. Les que s’han de dir fluix i les que s’han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s’han de dir mirant els arbres, i les que s’han de dir mirant l’herba i les que s’han de dir mirant les nostres mans, l’una damunt l’altra, i després mirant-me a mi. Jo l’escoltaré. Després diré algunes coses. Les que pugui. I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc.”

Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”, ed. Anagrama, B-2020 (7ena. ed.)

30 de juny

L’Ivan Pera Itxart.

 

A la darrera llista que vaig encapçalar a unes eleccions municipals, les del 2003, s’hi va incorporar l’Ivan Pera, crec que va venir de la mà d'en Ramon Bassas, dels grups catòlics. Anava en un lloc dels considerats “fronterers”, el 13. En les eleccions anteriors, el 1999, n’havíem tret 14, però érem conscients que havia estat un resultats excepcional fruit d’unes circumstàncies segurament irrepetibles. El lloc 13 a les següents no era segur.

En vam treure 11, ja s’havia descomptat la “Nova Ciutat”. L’Ivan es va quedar fora, com la Montse López que tot hi havent pujat un lloc respecte a la llista anterior també es va quedar a les portes.

Les eleccions autonòmiques de la tardor del 2003 van incorporar a les llistes socialistes al Parlament a la Consol Prados, llavors regidora a Mataró, i la llista va córrer permetent la incorporació al Grup Municipal Socialista i al Consistori novament a la Montse López. Les eleccions generals de la primavera del 2004 van incorporar-me a mi a la llista socialista pel Congrés, i la meva marxa va permetre portar a l’Ivan Pera al Consistori mataroní.

S’hi va estar aquell i dos mandats més, en Joan Antoni Baron el va repetir el 2007, com a nº 11, i el 2011, com a nº 8, amb desigual fortuna ja que a les segones no es va poder revalidar l’Alcaldia i el govern socialista que es mantenia ininterrompudament des de l’any 1979. Van ser les eleccions de la irrupció sobtada de Plataforma x Catalunya. No ens les van guanyar, les vam perdre.

L’Ivan va orientar la seva activitat política-professional, és titulat pel tema pels jesuïtes de Deusto, cap a Barcelona, ciutat en la que viu i ha format família, a l’Ajuntament, ocupant diverses responsabilitats tècniques i d’acompanyament. Avui, el nou alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha presentat el seu equip de regidors i comissionats (figura aquesta pròpia dels grans ajuntaments) en la que el nostre personatge ostenta el càrrec de Comissionat pel Pla de Ciutat Vella, tot un repte.

No anàvem desencertats quan vam començar a renovar les llistes i obrir pas a gent més jove. Alguns s’han quedat pel camí, per ensopegades, per inadequacions. Altres han anat fent via, l’Ivan és un d’aquest darrers. És la generació dels nostres fills, la que està i ha d’estar ja al davant. Amb el pare de l’Ivan, el conegut actor de teatre i de doblatge, Joan Pera, mataroní com es conegut, i cap de la nissaga dels Pera, vaig compartir el pupitres amb els tinters de tinta i les bates de ratlles blau marí ben fosques dels Maristes de Sant Josep, 70 anys enrere. Algun dissabte ens trobem comprant a les parades del mercat de la Plaça de Cuba amb les respectives pròpies. Segur que en parlarem del fill.

Ara, doncs, és el torn de la presència pública dels fills. Satisfacció. Felicitats, encerts i sort, Ivan.

29 de juny.
  

Xarxons.

 

Sembla que la paraula xarxó esta en desús.

Malgrat tot, tant en el diccionari Fabra: “Xarxó m. És diu d’una persona, esp. d’una dona, que va mal engiponada, deixada. Sembla un xarxó”, com el més actual DIEC: “xarxó -ona adj. i m. i f. [LC] Que és extremament deixat en el vestir, que va sempre mal engiponat. Mai no havia vist un home tan xarxó. Quin parell de xarxones, les seves filles!”, que salva l’acusació sexista, deixen ben clar el seu significat.

Potser haurem d’explicar també una altra paraula que surt en ambdues definicions i que també està en desús: Engiponar.

Segons el DIEC: Engiponar, v. tr. [LC] Arranjar de qualsevol manera, a correcuita. Com t’has engiponat la roba, avui? M’he passat els anys engiponant versos. Com ho engiponaràs, això? No entenc com el va engiponar tan malament, el treball. Has vist com l’ha engiponada, pobra criatura?

Ja fa un temps que es va instal·lant a la nostra societat considerar que no hi ha d’haver normes de correcció en el vestir en l’espai públic, així tots anem de mal vestits pels carrer, fent pena. Aquest comportament traslladat a l’àmbit institucional, l’espai de les institucions, també es va estenent.

En vaig parlar fa un temps de resultes d’una compareixença al Ple del Parlament de Catalunya, a la Ciutadella: https://magrinyar.blogspot.com/2015/07/tot-mirant-letapa-del-tour-reflexio.html Guaita!, ara en farà ja vuit anys.

S’explica, m’ho han contat, que quan l’alcaldessa Colau, en els seus primers temps, va anar una vegada a Nou Barris, una senyora gran li va retreure que anés mal forjada. “L’hem votat perquè ens representi. Vagi a la perruqueria i abillis adequadament pel càrrec, ens representa als ciutadans”. Diuen que l’alcaldessa ho va entendre i la seva imatge va millorar.

Ahir, en respectable i merescut acte institucional de reconeixement a un col·lectiu determinat al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Mataró, el representat dels homenatjats s’ha col·locat darrera el faristol amb calça curta i espardenyes. Em sembla fatal. Fatal per la seva manca de respecte a la institució que els retia homenatge i fatal pels serveis municipals, i pels que els donen les directrius polítiques (si els en hi donen), que ho han permès.

Tarradellas ens va ensenyar la importància de les institucions i els respecte que hem de tenir amb elles. No en va, aguantà una Presidencia de la Generalitat etèria durant molt anys a l’exili mantenint-ne la flama. Se les va tenir amb un Conseller del seu govern pre-autonòmic, el Dr. Gutiérrez Díaz, “el Guti”, perquè no portava corbata, sempre anava amb un jersei de coll alt girat sota l’americana.

¡Alcalde, imposa respecte a la institució que presideixes! L’ajuntament no és can penja i despenja, és la Casa Gran de la Ciutat!

 

29 de juny.

La primera vegada.*

 *De la “Nova llibreta amagada” faig emergir aquest escrit que vaig fer ara fa quatre anys.

Sí, per primera vegada no ho vaig fer. L’alcalde, al final de l’acte de constitució de la nova corporació municipal i de la seva reelecció, acabà el seu discurs i va demanar al públic assistent que ens poséssim dempeus i cantéssim l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors. Jo no vaig tenir esma de fer-ho. L’he cantat sempre, em surt bé amb el to de veu que tinc.

Però tota la història del “procés” me’n ha fet canviar la percepció. Ara trobo la lletra molt agressiva, molt guerrera, de batalla. I quan veig amb l’ardor amb que la canten els independentistes m’esgarrifo. Sí, els escau molt bé al que pensen i de com actuen. I no m’hi sento. Ara resulta que els himnes, que en general són abrandades proclamacions patriòtiques, tornen a tenir sentit literal.  Jo el cantava com una cosa identificativa i emotiva que havíem adoptat sense fer-ne massa cas de la seva literalitat. Ara ja no és així, i no sé com posar-m’hi. Bé, sí, no m’hi vaig posar de cap manera.

A la segona estrofa vaig cantar, a contracorrent, el primer vers del Nou Cant del Segadors que ja fa temps va fer Salvador Espriu i que vaig posar com a desitjos d’Any Nou aquest començament d’any. Però vaig desistir ràpidament, a més de que sols em sé de memòria la primera estrofa, perquè vaig pensar que encara quedava més rara la meva pretensió, evidentment ni sentida ni compartida.

Si volíeu escoltar,

obriríeu la finestra.

Per esglaons de cançó

veritats pugen de pressa.

Al mateix cor de la nit

un nou càntic començava,

perquè us acompanyi el pas

al llindar de l’esperança.

Cal cremar tot el record

d’un ahir ple de tristesa

a fogueres del demà

que ja és temps avui d’encendre.

Tot un problema. Sóc un mal patriota, això ja ho sé. Sóc un mal català? Segurament, ...per alguns.

17 de juny de 2019.

_____________________

Avui, també a l'acte de cosntitució del nou Consistori, tampoc l'he cantat.

17 de juny de 2023.

Nuccio Ordine

 

Editorial Acantilado (i la corresponent en català, Quaderns Crema) ens han acostat a l’obra de Nuccio Ordine ara recentment traspassat.

Reivindicant als autors clàssics i els estudis d’humanitats, l’autor es situava a contracorrent de la visió pejorativa o innecessària que es té avui d’aquells autors i d’aquells estudis. No obstant, recórrer el pensament dels avantpassats situant-los en el seu context històric, però també amb les seves aportacions universals i intemporals, és absolutament necessari. Així ho penso.

Vaig anotar algunes pàgines del seu llibre “Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal” ed. Acantilado, B-2017, en una ressenya que vaig fer quan vaig llegir el llibre: https://magrinyar.blogspot.com/2020/12/fora-port.html

Ara he tornat a agafar aquell llibre i he resseguit les pàgines que llavors em van agradar més. En record i homenatge al seu autor en poso una altra:

“Construir es colaborar con la tierra, imprimir una marca humana en el paisaje que se modificará así para siempre (...) Fundar bibliotecas equivalía a construir graneros públicos, amasar reservas para un invierno del espíritu que, a juzgar por ciertas señales y a pesar mío, veo venir.”

A “Memorias de Adriano”, Margarita Yourcenar (1903-1987)

 

18 de juny.

Una aproximació per l’interpretació dels resultats de les tres darreres eleccions locals a Mataró.

El període 2011-2023 serà estudiat per les convulsions que van acompanyar a la política espanyola, catalana i mataronina en aquest temps, fruit segurament d’unes causes que arrenquen dels anys del començament d’aquest segle XXI.

L’atemptat jihadista a Madrid del 11 de març del 2004 i la crisis econòmica mundial del 2008 són condicionants evidents dels vaivens polítics que encara avui cuegen.

La segona dècada del segle veu l’aparició i el declivi de la “nova política”, amb l’efervescència inicial i l’abatiment actual. També l’esclat del moviment nacionalista cap a l’independentisme que al final ha resultat eixorc. Veiem, no sols a casa nostra, la creixent polarització política amb una forta tensió neguitosa. Sorprenentment el cos social sembla haver digerit -al menys superficialment-  el pas d’una pandèmia d’un abast desconegut, però que va transitar durament el canvi de dècada. La guerra d’Ucraïna ens és llunyana, malgrat la proximitat, amb uns primers efectes econòmics que ja s’han paït i uns incerts resultats finals.

És en aquest marc que podem mirar que ha passat a les tres darreres eleccions locals a Mataró (2015-2019-2023). Crec que no és forassenyat intentar analitzar les opcions que han manifestats els electors que han anat a votar, i també intentar escatir l’abstenció, agrupant-les en tres blocs que em sembla que és evident la seva existència a la ciutat i arreu de Catalunya.

Primer la participació / abstenció.

En anàlisis anteriors va quedar clar que la participació de les eleccions del 2019 va ser extraordinària.

http://magrinyar.blogspot.com/2023/03/perspectives-electorals-primer-refer.html

http://magrinyar.blogspot.com/2023/05/primera-aproximacio-mataronina-retorn.html

Segurament l’esclat de la “nova política” a les eleccions anteriors que van portar a que hi haguessin 9 grups municipals al Consistori i la difícil governança que es va general, quasi la seva impossibilitat, va portar als electors mataronins a incrementar la seva participació i a concentrar-la en les opcions polítiques que van creure més convenients. Potser el retrocés en la participació de les recents eleccions del 2023 és un símptoma d’un cert retorn a les pautes participatives d’aquest temps o potser, ho veurem tot seguit, una expressió d’un determinat moviment de l’electoral cap a noves tessitures.

Agrupant les opcions en blocs. Primer la nacionalista: no podem pas deixar de banda el terratrèmol que ha representat el “Procés” en la vida i en la política catalanes en aquests darrers anys.

Generalment les opcions nacionalistes no han estat dominants a la política local però si que cal destacar el canvi de protagonistes dins d’aquest bloc que és el que també s’ha donat en el conjunt de Catalunya. El grup ara capdavanter és ERC en detriment de l’antiga CiU que no acaba de trobar el seu lloc després del “pujolisme”.

No obstant, el resultat del 2023 està per sota del 2015. 2.500 votants de menys, retornant ERC a la posició del començament, davallant contínuament la CUP i apareixent noves ofertes que no quallen però que distorsionen el resultats especialment de l’espai post-convergent.

En segon lloc les forces que sempre han estat hegemòniques a Mataró des de l’adveniment de la democràcia: per entendre’ns socialistes i comunistes (aquests en les seves diferents denominacions).

Aquí es veu ja d’entrada la flamarada de la “nova política” de l’any 2015 i la seva desaparició de la que en reté mol poc els ara “comuns”. El fort creixement dels socialistes que recuperen els seus nivells històrics en vots i escons. Tots plegats uns 2.100 vots de més. Pot ser que hi haguessin abstencionistes socialistes el 2015 i ara siguin diferents, de l’extrema esquerra? És una hipòtesis. El cert és que per persones i polítiques aquest espai es manté i creix en participants.

Anem al tercer bloc que en podríem dir la suma de dreta espanyolista. També aquí amb una flamarada, la de Ciutadans i s’haurà de veure si el nou actor, VOX, es consolida.

Mentre que els altres dos blocs van experimentar unes sensibles pujades el 2019 aquest bloc llavors va davallar, però ara torna no al volum de votants que tenia el 2015 però s’hi acosta, sols uns 700 menys. És evident la recomposició dins del bloc, la davallada de C’s i el fort augment de VOX en paral·lel al que passa arreu.

No he considerat l’evolució del vots blancs i nuls que si bé són significatius el 2015, 3,56%, davallen molt el 2019, 0,75% i tornen a pujar al 1,89% el 2023.

 Crec que és innegable la presentació en aquest formats dels bloc. Està a la ciutat pràcticament a la vista en les organitzacions polítiques i les seves expressions: persones, organització, presència, manifestacions públiques,..

En resum:

14 de juny. Avui el Consistori fa el Ple de comiat del mandat.

Hi he tornat, i més. Beer Bike Tour 2023.

Fa temps, al 2015, vam fer la ruta del carrilet de Tortosa a Horta de Sant Joan: https://magrinyar.blogspot.com/2015/09/tortosa-horta-de-sant-joan.html

Llavors anava amb un bicicleta que era un “ferro”. Ara, amb una màquina més adient a la meva edat i condició física, de qualitat, amb motor elèctric, condicionada per l’aventura, hi hem tornat. Però, més ambiciosos, hem perllongat la ruta i l’hem fet en tres etapes.

La primera, repetida, des del pont de ferro de Tortosa fins a Horta de Sant Joan, on ens vam quedar a passar la tarda i a dormir. Una primera tirada fins a l’estació de Benifallet, tancada i barrada malgrat la propaganda que sembla que està preparada per rebre gent. Sort que portàvem l’entrepà  de casa per fer el primer mos. Uns quants túnels ja fets pel darrera i molts més cap endavant, ponts i els dos imponents viaductes passat Bot. La pujada final per la carretera a l’hotel Miralles d’Horta, matadora. Ens vam refer amb el dinar, una bona migdiada, una passejada per aquesta bonica i interessant localitat, un sopar amb un carpaccio de crestó (cabra blanca dels Ports), i un dormir reparador.

L’endemà la segona, sense presses, desprès d’un  bon esmorzar, baixem cap a la via verda de Val de Zafrán, camí d’ Alcanyís. Els primers trenta quilòmetres són una joia, amb interminables rectes amb lleugera inclinació, primer amunt i desprès avall, entre oliveres i ametllers. Fantàstics els viaductes sobre l’Algars (partió entre Catalunya i Aragó) i el del Matarranya; aquí, pocs túnels fins arribar al de Valdealgorfa, anomenat del Equinoccio, desaconsellat de passar-hi pel seu estat. Petita variant trenca cames amb característiques de pista de pagès i enllaçar altre cop amb la via verda que té uns darrers deu quilòmetres pedregosos, no aptes ni per les rodes de gravel de la meva bicicleta. A patir una bona estona.

A Alcanyís, restaurant Meseguer, unes llenties estofades amb llonganissa i un cochifrito van posar-nos el cos a to altra vegada. Ens van llogar un apartament catalogat de VUT (vivienda de uso turístico) que era una preciositat, tant per la seva distribució i condicionament, com per la formidable vista que es veia des del balcó: Mirador de Alcañiz. Una altra migdiada reparadora, una estona de lectura i sortir a fer un vol per veure la població. Una església parroquial immensa (per la mida de la vila) amb una vella torre gòtica rehabilitada al costat i una de les millors “plaza de España” que hi ha al país: espectacular! Vam sopar de “platillos”, originals i bons, a LaLola en una taula al carrer de cara a l’Ajuntament. Formidable.

Tercera etapa, refem el camí fet deixant Alcanyís cap a Tortosa d’una tirada, fa baixada. Ens saltem per carretera els kilòmetres pedregosos fins a Valdealgorfa. Arribats a l’entrada del túnel, un grup de ciclistes de Santa Perpetua de Mogoda ens diuen que el túnel és transitable i que ells l’havien fet l’any passat. Ens hi aventurem..., i el fem a peu arrossegant les bicicletes. És intransitable encara. Ens havien informat a Alcanyís que ja s’havia licitat l’obra d’arranjament del tram pendent, la noticia va sortir fa pocs dies: https://www.diariodeteruel.es/bajoaragon/adjudicado-el-tramo-de-via-verde-de-val-de-zafan-entre-valdealgorfa-y-alcaniz-por-12-millones.

Fora del túnel, reprenem la via verda. Ara, des de Cretas, ve una bona estona de baixada, ens aturarem a dinar a l’estació de Bot, ja en la Terra Alta. Després d’un merescut repòs, cap avall fins a l’estació de Benifallet on comencen uns 20 Km. planers fins al final de l’etapa, amb embolic per travessar Xerta per dins de la població i acabar al parc municipal de Tortosa, davant el pont de ferro de l’inici, amb una ben merescuda gerra de cervesa en mig de la jovenalla local. 

Ens ho hem passat molt bé, tot i l’esforç. Segons el meu “computer”, 206,15 Km. Si realitzen aviat el condicionament del tram que falta -i que com ha quedat explicat més amunt està ja adjudicat (TRAGSA, 1,2 milions d’€)- hem de tornar-hi, especialment perquè deu ser espectacular fer el túnel del Equinoccio en bones condicions, repetir el tram des d’Horta de Sant Joan i descobrir fins a La Puebla de Híjar. El centre hauria de ser a Alcanyís on vam estar molt bé. Veurem si el cos aguanta fins a poder veure-ho.

12 de juny.