S’està acabat el bròquil... *

 *Al meu vell i bon amic Lluis B. que s’ha passat al cantó obscur.

Alguns que ens havíem dedicat a la política tota la vida i que alguna cosa sabíem del seu funcionament, tampoc gaire, quedàrem astorats i sorpresos quan de cop i volta vèiem aparèixer al costat nostre parents, amics, coneguts, saludats i veïns que mai s’havien preocupat massa per la cosa pública i ben convençuts ens asseveraven de que la causa independentista ja estava en marxa, era irreversible, que tot ja estava a punt. Proclamaven: “som un milió, un i mig, dos, dos i mig, ... i sense violència ni força!”

Davant la nostra incredulitat i escepticisme ens miraven amb commiseració –com aquell que parla a una criatura- i ens deien: “Ja tot està preparat, què us penseu, que es tracta d’obrir una botigueta sense gènere a les estanteries? Tenim crèdits i ajuts a punt que ens donaran per tirar endavant tant bon punt aixequem les portes. Hi ha molta gent interessada en que tot ens vagi bé. Ho tenim assegurat. El món ens mira!”

Ens ho deia gent diversa, alguns ben preparats (o així ho semblava), gent que tenia formació (bé, de política poca o esbiaixada), que tenia feines de responsabilitat en el sector financer (també cal reconèixer que així han acabat els seus llocs de treball), fins i tot que havien tingut alguna responsabilitat política al seu poble. Estaven entusiasmats! Es vantaven de saber-ho de bona font. Els hi havia dit gent que ho sabia (que sabia el que sabia com ja s’ha vist, confonent desig amb realitat). Estaven connectats, grups de What’s, xarxes socials, mailings, mirant, llegint i transmeten les mateixes notícies, que els “dirigents” dirigien, alimentaven i emmetzinaven. En el fons entenien poques coses de com va el món, però tenien fe, eren creients, molt creients (la fe dels conversos) i nosaltres –els de sempre, els d’abans- érem uns esgarriats infidels botiflers que en el millor dels casos s’havien de donar per la banda i en el pitjor dir-nos amb odi de tot i força.

Ha estat, és encara, un espectacle sorprenent. 

Però la fe dels fidels es manté intacte (o no) malgrat que poc a poc i mica en mica la Justícia, la legal i la poètica, vagi il·luminant els episodis més obscurs d’aquesta anada a Ìtaca i comenci a toca el moll de l’os d’això que se’n diu el “procés”. No sé si ara estem entre Escil.la i Caribdis lligats voluntàriament al pal de messana, “el mar és per mi”!, o més aviat amb la bruixa Circe gaudint dels plaers de la vida ben lluny de pensar en arribar a algun destí. 

Però la vida és dura i hem vingut –fidels- a patir. Les forces del mal s’abraonen sobre nosaltres encara que sabem que els Pastorets acaben bé: el fill pròdig torna a casa i l’àngel Gabriel venç i tot s’acaba entre fanfàrries a l’apoteosi del Nadal. Per cert, enguany, quin Nadal? 

Mentre, al carrer, hi ha problemes, i grossos. Ah, sí?

Quina gran enredada, quina estafa, quanta irresponsabilitat, quants malfactors. Quina pena pels fidels!

31 d’octubre. No farem castanyada aquest any, esperem poder-la fer el que ve.

Cuatro gatos

Si mal no recordo del temps de semi expatriat a Madrid, més de set anys (2004-2011), vaig aprendre que als nascuts a la capital els diuen “gatos” (el seu gentilici popular)  i als que tenen els seus pares, ambdós, també nascuts a Madrid els diuen “gatos-gatos”. En vaig conèixer alguns, però molt pocs, quatre gats. La majoria de madrilenys no són de Madrid, són d’arreu. Això fa que hi hagi poc “nacionalisme madrileny”, evidentment són més “espanyols” (en el sentit més ampli) o tenen més sentiment de ser-ne.

Els seus habitants quan tenen una oportunitat per escapolir-se uns dies ho fan, se’n van. Normal, com a totes les gran ciutats no s’hi viu gaire bé, són incòmodes per l’amuntegament. Tenen la seva gràcia quan hi vas des de fora, uns dies, temporades, però si no és per força major, perquè no tens més remei, la gent –arreu- prefereix fugir-ne o tenir, els que poden, un segon cau (segona residència en diuen) on puguin esplaiar-se més a gust.

Llavors tens, caps de setmana, ponts, vacances, estiu, ..., corrues a les carreteres a les estacions, als aeroports, ...  anar-se’n i tornar-hi.

Ara els vénen dues oportunitats per sortir: el pont del Dia dels Morts, a la C. de Madrid dilluns 2 de novembre és festiu (com en algunes altres CC.AA.) i l’altre dilluns, dia 9 de novembre festivitat de la Verge de l’Almudena patrona de la ciutat (aquests tenen patró, Sant Isidre, i patrona, aquí som més laics, els nostres patrons són en dies feiners). Dos ponts seguits de tres dies per anar a la segona residència o a la casa del poble d’origen. En la situació actual de desenvolupament de la pandèmia, als Presidents de les CC.AA. veïnes se’ls han posat els pèls de punta. És que el panorama és el següent:

 Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Comunidades_y_ciudades_aut%C3%B3nomas_de_Espa%C3%B1a#:~:text=Anexo%3AComunidades%20y%20ciudades%20aut%C3%B3nomas%20de%20Espa%C3%B1a%20%20,%

La densitat (habitants/ km2) és molt alta a la comunitat de la capital, com generalment en totes les grans urbs, mentre que al seu voltant hi ha “la España vacía”. Les zones més poblades de Sibèria no superen els 40 hab./km2.

Els Presidents de les Comunitats Autònomes veïnes (d’opcions polítiques diferents, antagòniques?) ràpidament han proposat confinar perimetralment els seus territoris, és a dir, impedir la sortida o l’entrada (sobre tot l'entrada) de gent de fora per intentar evitar la propagació de la pandèmia. Ja veuen, lògicament, en el primer pont, que les visites als cementiris de les seves comunitats per honrar els ancestres comportarien un empastifament del virus no ja en les zones més habitades sinó precisament en les que ho estan menys i que a més tenen més problemes d’atenció sanitària per la seva dispersió i baixa densitat. Recordo ara una pel·lícula de l’Almodóvar que començava amb l’arranjament d’unes tombes per part de la “prota”, la Penélope Cruz.

Semblava, inicialment, que la Comunitat de Madrid s’afegiria també a aquest confinament dins dels seus límits però a l’hora de la veritat la seva Presidenta, coneguda pel seu acrònim d’IDA (no sé si amb segones, ja potser sí que està “ida”) ha decidir proposar en una rebequeria de criatura consentida que sols ho farà els dies que són festius. Sembla que des del Govern Central li han acceptat la proposta ja sigui per treure-se-la de sobre, donar-la per la banda, (com ja he llegit en algun lloc) ja sigui perquè la mesura és completament inútil tota vegada de que per ser efectiva sols podria efectuar-se per via aèria cap algun lloc (quin?) que permetessin l’entrada. Tot plegat, patètic.

Aquí i arreu s’estan prenent mesures dràstiques, sembla que els governants amb l’assessorament que tenen no les tenen totes amb ells i pretenen controlar la situació. Les conseqüències aniran com sempre per barris: rics, pobres; actius, passius; joves, grans; essencials, no essencials; ocupats, aturats; urbans, rurals; esportistes, sedentaris; ... A veure, no tornem exactament al 15 de març, confinament total, però quasi. Aquest any 2020 serà recordat i tant de bo que no ho sigui també algun més que li ve al darrera.

 

29 d’octubre.

La importància del sol... per la vida.

A Twiiter, @_combarro_ proporciona  i elabora material estadístic de temes econòmics, quadres, mapes, gràfics, series, ... que ajuden a entendre i ha interpretar què passa. La seva aportació és molt interessant. Agraïment pel seu treball i per posar-lo a disposició de qui vulgui.

 

Dependencia del turismo exterior o qué regiones van a sufrir más en la pandemia.

https://twitter.com/_combarro_/status/1318281747147202565/photo/1

Aquest mapa de les pernoctacions hostaleres de forasters a quasi be tot Europa a l’any 2018 és expressiu del moviment cap el sol, cap a les ribes del Mediterrani i cap a determinades ciutats que s’han convertit en parcs temàtics d’elles mateixes. No diu d’on hi van els “pernoctadors” a aquests llocs però es pot intuir. Ningú va a un hotel si el que busca ja ho té a casa seva llevat dels francesos (Per favor, no interpretin incorrectament la frase!). És la migració, generalment temporera, cap al bon temps, de Xipre a l’Algarve portuguès, passant per les illes gregues, la costa dalmàtica, Itàlia i evidentment Espanya i els seus dos arxipèlags, les Balears i les Canàries.

És destacable també la munió de pernoctacions de menor volum de forasters al centre d’Europa, és a dir que la majoria són de “nacionals” i que el total de pernoctacions sembla que és considerable. Pernoctacions industrials o de negocis? o d’una oferta turística diferent, d’inquietud cultural potser? No crec pas que sigui per motius gastronòmics.

Les ciutats parcs temàtics queden ben reflectides: Paris, Roma, Barcelona, Venècia, Lisboa, Dubrovnik, Amsterdam, Praga,...

Aquest any 2020 les pernoctacions hostaleres, de forans i de nadius  s’han esfondrat arreu per causa del coronavirus i això està representant un cop molt fort per aquelles regons i ciutats que viuen del sol i dels seus atractius. Però per poc que passi el mal tràngol aquests moviments es reprendran. No sé pas si amb la mateixa intensitat, però es reprendran. Ja no es pot tallar –a menys que es produeixi un cataclisme- la cerca de l’alegria de viure que dóna la llum, la calor i la bellesa front la foscor, el fred i l’ensopiment  que es respira en certes latituds. Ho estem veien aquest dies, ràpidament s’estan obrin corredors cap a els arxipèlags espanyols.

Ara fora un bon moment per ordenar aquest tràfic cap al Sud en el ben entès que és beneficiós pels que l’originen i molt especialment pels que el reben, ja que moltes vegades, ambdós, no tenen alternatives atraients per demanar o per oferir. Això sí, ben aconduït. Més oferir vitamines solars naturals (pel cos i el cap) i menys consum d’alcohol sense mesura. És bo el “sun, sea, sex” (les tres coses) sempre amb mida. No es bona la disbauxa. Més dispersió espacial en els possibles llocs d’arribada, més aprofitament de les riqueses naturals, culturals i gastronòmiques variades que existeixen, més afavorir els moviments grupals familiars i esportius que comporten horaris raonables i activitats diverses que es poden fer en molts llocs front a la concentració alcohòlica nocturna.

28 d’octubre, avui és Sant Simó, a Mataró dia del “sabre” de pastisseria.

La segona onada.

 

Cappella Bolognini: l’Inferno (affresco di Giovanni da Modena, 1410c.)

Bologna. Basílica di San Petronio

Ja fa vuit mesos que va començar a percebre’s que ens queia al sobre una de molt grossa. Després va venir el confinament amb l’estat d’alarma. Tots vam anar aprenent el que havíem de fer: les autoritats primer, la política; els sanitaris també, la gestió directa; els ciutadans a patacades, afectats directament o no; els comerciants, empresaris, consumidors, ..., l’economia en suma. No sé si gaire gent va pensar que això aniria per llarg. Puntada de peu endavant i a seguir. Alguns van dir que en sortiríem diferents, en un món diferent. En general, però, hi havia una consciència, o inconsciència, de que passaria i podríem tornar a viure més o menys com sempre, o esperàvem que fos d’aquesta manera.

Estem a l’octubre, a les portes de Tots Sants, dels panellets i les castanyes, i ja veiem, quasi, les festes de Nadal a tocar (en alguns súpers ja hi ha torrons). Hem deixat enrere una primavera espaordida i un estiu estrany. Mica en mica, ja en la tardor, intentàvem reprendre el ritme.

Les autoritats, els sanitaris, els ciutadans, els comerciants i empresaris hem aprés algunes coses, les hem posat a la pràctica, ens hem adaptat i hem previst què cal fer millor que fa vuit mesos. Ara en sabem una mica més, però no ho sabem tot. Estem lluny d’haver dominat la pandèmia del coronavirus. Hi ha mesures, cribratges, PRC’s, protocols, controls, ..., que ens ajuden a intentar reconduir la situació. Però aquesta no es redreça i ara sembla que arreu, no sols a casa nostra, estem en una segona onada de la pandèmia. No ens ha agafat tant de sorpresa com l’hivern passat però ens preparen per un hivern dur.

L’últim sopar. Basílica de San Apollinare Nuovo (s. VI). Ravenna

Altra vegada mesures restrictives. Potser no arribarem al confinament total dels mesos de març i abril passats, però a efectes pràctics, quasi. De moment l’oci torna a estar en sordina. Bars i restaurants tancats. Recomanació de reduir la vida social. Bombolles familiars, laborals, educatives, que no es barregin. Difícil per a molts i per la societat en el seu conjunt. Algunes prioritats costen d’acceptar.

Faig llista del que he suspès per si més endavant puc recuperar-ho. En aquests pocs darrers dies: Un berenar amb cosines que fa molt temps que no veig, un dinar amb uns vells amics, un altre dinar de retrobament amb parentela,..., deixem per més endavant un sopar que anàvem a concretar amb uns bons amics, oblidem-nos de la il·lusió que ens feia un cap de setmana de tardor en un allotjament rural tot garlant a la vora de la llar de foc fent uns bolets a la brasa.

Melangia de pensar com podrem recuperar-ho. Podrem fer la castanyada? Ja tenia comprat un bon moscatell per l’ocasió. Una botella de mançanilla de Sanlúcar  per obrir la conversa sobre llibres i viatges al començar un agradable sopar. Fins i tot he començat a recollir possibles regals per Nadal i les festes que vénen que ves a saber si podrem celebrar plegats com sempre. He obert una carta als Reis...

Cappella Bolognini, episodi del viaggio dei Rei Magi (affresco di Giovanni da Modena, 1410c.)

Bologna. Basílica de San Petronio.

I tot això en una economia que s’estimba. El P.I.B. -la mesura del que es produeix a l’any en una lloc, el que dóna les rendes de la terra, el capital i el treball- que pot manifestar una caiguda de dos dígits. Des de la Guerra que no s’havia vist semblant fet. Les darreres previsions dels organismes oficials parlen d’un decreixement d’entre el 12 i el 13%. Però això està calculat abans de les mesures que s’estan prenent a tot arreu aquests dies. Aposto, pessimista com sempre, que ens anirem al 15%. No, la riquesa, el que tenim, el que produïm amb ella, encara hi és. No estem en cap guerra destructiva que anorrea físicament a la gent i al paisatge, però quedarà molt erosionada, el seu valor factual baixarà.

La corba de l’evolució de la renda per càpita a Espanya des del 1995 és eloqüent. És la silueta d’un cavall de costat. Una llarga cua per sortir de la crisi post olímpica del 92. Una sacsejada per la Gran Depressió del 2008 i ara que ens estàvem refent es dibuixa el front de la bèstia, i tornem endarrere, podem perdre deu anys.

(Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’I.N.E.)

El problema no està en la caiguda de la Renda per càpita. Tornar als començaments de la crisi anterior havent-la remuntat (en termes generals) no és cap daltabaix insondable.  Molts voldrien plorar amb els nostres ulls. Quasi bé 19.000,- € per càpita, no està mal. El problema està –com sempre- en la distribució dels pollastres. Alguns mantindran els que mengen, àdhuc uns en menjaran més, però d’altres no tindran res per portar-se a la boca i dejunaran. Aquí està la mare dels ous. Sí, bastirem ajuts cuita-corrents perquè ningú passi gana, però no arribarem a tots i a tot arreu. I especialment no arribarem al fons dels pensaments dels que patiran de ple la patacada i dels marginats dels sistema.

Hi haurà resistències per mantenir les posicions adquirides. Tothom voldrà que lo “seu” sigui prioritari i que es mantingui. No serà possible i ho hem d’entendre. Reconversió, re invenció, renuncia, reconstrucció, ..., resignació. Pensar-ho, pensar-hi, comprendre-ho, acceptar-ho. Decidir. Explicar-ho.

Mirar cent anys enrere ens pot donar la força per resistir. Llavors, la vida, el món, era molt dur als ulls d’ara. Si ens ajudem podrem suportar-ho. Els grans no ho tenim difícil, els joves ho tenen molt pelut, no ho amaguem, han pujat com a rics, però també cal dir-los que tenen moltes eines per sortir-se’n.

Desperta, és un nou dia,

La llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins de fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà pres.

 “Cançó de l’albada”, Salvador Espriu.

19 d'octubre.

Ponts

 

Pont de Millau

evoques les virtuts

dels ponts que ens calen

per transitar amb mil veus

cap una veu comuna,

amb els llibants

que s’obren com mil raigs

sobre l’abisme

per obtenir del buit

el guany de l’equilibri.

                                                    

“Millau”  a Mirades tankades, de Cinto Amat.

17 d'octubre.

De mapes i descobriments.

“La victoria espera a aquel que lo tiene todo en orden; suerte, lo llaman. La derrota es segura para aquel que ha omitido tomar las precauciones necesarias a tiempo; a esto le llaman mala suerte.” Roald Amundsen, 1912.

Ho acabo de llegir en un llibre d’aventures i descobriments: “Atlas de las grandes exploraciones”, Edward Brooke-Hitching, ed. Blume, B-2019, és la cita de l’Amundsen que encapçala  el capítol dels seus grans èxits: la conquesta del pas del Nord-oest i la carrera per arribar al Pol Sud.

Nova Totius Terrarum Orbis, mapamundi publicat el 1606 per Willem Blaeu, cartògraf oficial de la V.O.C (Companyia Holandesa de les Índies Orientals), el lema d’aquesta llegendària empresa mercantil era: “Les coses petites floreixen en la concòrdia”. Per cert, del tal Blaeu o Blaeuw ja n’havia parlat temps enrere.

14 d’octubre.

L’última fesolera.*

*Agraeixo a la Montserrat Godàs Tolrà, la Dolors Comas Godàs, en Quim Colomer Godàs les informacions i facilitats que m’han donat per fer aquesta entrada, espero que propers ajuts dels mateixos i de l’Emilia Godàs Lloveras contribueixin a millorar-la si cal.

La Montserrat Godàs té ja 94 anys, una mica atropellada de xassís però amb una potencia mental envejable a la seva edat. És la darrera que queda dels vuit germans de cal Fesoler de Cabrils. La seva germana gran, la primera de les noies, l’Emilia, es va casar amb el meu pare, en Simón, i va morir el 1944 amb 33 anys amb un fill al ventre a punt de néixer, al peu del safareig de ca la Mansiona que era el safareig que feien servir els meus avis, al costat de can Mon.

L’Emilia Godàs

Vaig conèixer alguns del germans Godàs, l’Enric, paleta, casat amb la Magdalena Lloveras Rigau de cal Forner i els seus fills, l’Emilia i l’Enric, a qui encara saludo quan ens trobem pel poble i sobre tot la Matilde, l’ànima de les darreries de cal Fesoler, soltera, que va traspassar l’any 2006, i la Teresa que va finir el 2011. Aquesta darrera la vaig conèixer força, es va casar amb en Salvador Colomer i fou la mare d’en Quim Colomer que va ser alcalde de Cabrils pel PSC (2001-2005, 2007-2008) en unes èpoques turbulentes de l’Ajuntament (bé, no sé pas si ha estat mai gaire tranquil·la la política a  Cabrils en temps democràtics) i de l’Elena. La Teresa que ja va formar part com a regidora del primer ajuntament democràtic, el del 1979, havia nuat fils a les bobines de la “fabriqueta” que tenia el meu pare  a can Mon als anys setanta.

La família Godàs, pares i fills (hi falta l’Emilia i en Genís que va morir a la Guerra) a l’embalat de Cabrils suposo per la Festa Major.

De la Montserrat Godàs no en sabia res, pensava que les fesoleres s’havien extingit amb la mort de la Teresa que era la petita. Ella diu que em recorda del dia de l’enterrament d’aquesta darrera, jo de veritat no la tenia present. El fet és que fa dos o tres anys sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts d’honrar com fem cada any als nostres avantpassats, m’empaita de cara una senyora gran que em comença a parlar del meu pare. Jo, en aquell moment no sabia qui era, però la fesomia era clavada que la Matilde. Vaig quedar sorprès. Vaig aclarir hi havia una altra fesolera que no coneixia, no era la més petita, estava entre la Matilde i la Teresa.

Ara, amb la dèria que m’ha agafat d’intentar refer la historia que pugui arribar a saber de la meva família l’he anat a veure a Vilassar de Mar, allà on viu amb la seva filla Dolors al darrer carrer que es va fer de les cases del “Barato” als anys 60.

Amb el cap ben clar em va explicar la seva nissaga, els Godàs de Cabrils. Ella va ser enviada quan tenis 10 anys a Vilassar, de Mar, (que en Josep Samón no se’m enfadi) a casa d’un oncle. La guerra, la família nombrosa, la vida en un petit poble, vés a saber... no vam parlar de la causa. Allà es va quedar ja per sempre, s’hi va casar, va tenir a la seva filla i encara hi viu, sense oblidar mai la seva estirp cabrilenca i les relacions familiars, tampoc tant lluny, menys de tres kilòmetres. Em va treure fotografies que té guardades dels seus pares i germans i també una que no coneixia del meu pare. Em va contar que s’havien vist per darrera vegada desprès de molts anys, ella havia defugit altres encontres, al vell mercat de Vilassar i que el meu pare li va fer dos petons i li va comunicar que ja s’havia jubilat, deuria ser cap a l’any 1975. Ell no va viure gaire més, ja que va morir pel gener del 77. Crec que alguna recança tenia, i potser encara té, de la tràgica mort de la seva germana.

Evidentment els Godàs no són de la meva família, el meu pare es va tornar a casar a finals del 1945 i jo ja sóc d’una altra branca, l’Estela. Buscant, però, les relacions he conegut curiosos vincles, circulars d’alguna manera, molt propis dels petits pobles on tothom acaba sent parentela de prop o de lluny. Una cosina germana del meu pare, la Francisca Coll Mas va tenir una filla, la Maria Roura Coll (1922-2012) que es va casar amb en Fernando (sic) Comas Rocabayera (1919-2001) que tenia un germà, en Mateu (1925-1991), que al seu torn es va casar amb la Montserrat Godàs Tolrà, l’última fesolera.

L’estat actual del que tinc fins ara dels Godàs i les seves relacions amb els Mas i els Comas.

 

3 d’octubre. A les branques de l’arbre hi ha fulles per omplir encara.

Amb l'aigua al coll.

He tornat a passejar per Venècia de la mà d’en Guido Brunetti. “Amb l’aigua al coll”, Donna Leon, Ed. 62, B-2020. Em vaig enganxar fa temps a aquesta història, deuria ser cap el 2000, n’he parlat força. Vaig retrocedir al primer llibre de la sèrie i des de llavors cada any. En tinc una vintena, més els addicionals sense el protagonista però sempre amb el mateix paisatge. Segurament això em porta a conèixer i a interessar-me molt per aquella ciutat.

És juliol i a la llacuna fa una calor enganxosa , el comissari abillat de feina nota la camisa xopa sota l’americana i va buscant el seu camí intentant resguardar-se de l’ambient i procurant obrir-se pas entre les manades de turistes que envaeixen el centre històric on hi ha la Questura.

“Ni tan sols els gossos estaven d’humor per jugar i caminaven amb un aire cansat al costat dels seus amos, la majoria a l’ombra de les seves cames.”

És una novel·la policíaca però no crec que sigui exactament una novel·la negra. Sí, hi ha morts, un assassinat; hi ha delictes, mediambientals en aquest cas, no és pas la primera vegada que surt aquest tema. Però hi ha molta vida: d’infants, de malats, moribundes, d’atenció sanitària i assistencial, d’activitat econòmica; de família –com sempre, la Paola i els fills, encara que menys que altres vegades-; de parla, normativa, dialectal; de prejudicis regionals; com sempre en les novel·les de Donna Leon, de gestió pública, del funcionament de l’administració, de la policia, de la justícia.

Sembla que l’autora vol donar més protagonisme a la comissaria napolitana Carla Griffoni deixant en un segon pla a l’inspector Vianello i al inefable vicequestore Patta que sols està preocupat per unes menors romanís carteristes i la imatge que poden donar als mitjans de comunicació, constituint en aquest cas la trama secundaria.

Com sempre, les referències a la literatura grega clàssica, la lectura del comissari. Aquí el meu desconeixement em porta a perdre’m alguns matisos que podria superar si em dediqués a llegir-me algun que altra volum de la petita part de la col·lecció Bernat Metge que fa temps que tinc per casa i de la que no faig gaire cas.

Un final agredolç, marca de la casa. Es descobreixen els autors de les malifetes, se’n descriuen les causes, totes pròpies de la imperfecte condició humana, però no s’arriben a totes les conseqüències  quedant tancat el cas amb un dilema que Brunetti ha de resoldre com es resolen els dilemes, a mitges.

Curiosament amb aquest títol, o quasi igual, hi ha novel·les de Camilleri, de Màrkaris, i d’alguns altres, alguna pel·lícula i fins i tot una sèrie televisiva d’en Joan Capri.

No hi ha dates concretes en les peripècies del comissari Brunetti, però l’autora va corrent de forma subreptícia en el temps des que va començar la sèrie amb “Morte a la Fenice” que és de l’any 1992. Ells fills es van fent grans i malgrat que es mantenen algunes constants que imperceptiblement varien, p. e., la signorina Elettra, el paisatge humà va canviant introduint els nous fets i els nous temps. Ara, probablement, deu ja haver acabat o està acabant una nova novel·la  amb el seu personatge i el seu paisatge. Aquest darrer ha canviat. Quedarà reflectit? Espero veure-ho, pot ser molt interessant la seva visió.

3 d'octubre.

No es molt net qui molt neteja sinó qui poc embruta.

Bateria de contenidors de recollida selectiva d’escombraries en un carrer. S’atura un camió petit (caixa oberta) del servei municipal de recollida de la brossa. Sense parar el motor, baixa el conductor i recull les andròmines que estan a terra fora dels contenidors, les llença dins la caixa i continua la seva ruta. Observo que ha recollit cartró i caixes de plàstic de les de portar fruita i verdura. Miro l’estat d’ocupació dels contenidors corresponents utilitzant el pedal. Estan buits. Llavors, una actuació incívica d’algú que la seva resolució va a l'esquena del comú, o sigui meva,  de tots.

(Foto, Diari de Tarragona)

Diuen que la ciutat, el seu espai urbà, està bruta. Sí, pot haver-hi pols que s’hi  deposita, brosses que porta el vent, les fulles dels arbres que ja comencen a caure força,... i què més? De tot: burilles de cigarreta que és habitual en el fumadors llençar-les al terra, tot caminants o des dels vehicles, també les capses de cigarretes esclafades quan ja no en queda cap;  xiclets enganxats al terra;  pots buits i ampolles de begudes consumides asseguts en un portal; papers varis i tiquets, des dels de la compra fins als dels parquímetres, bosses de plaça; propaganda comercial deixada fora les bústies; deposicions sòlides i líquides de gossos; roba extreta dels contenidors corresponents a la recerca d’alguna peça aprofitable; residus domèstics que no s’han depositat dins dels contenidors específics i que per alguna causa, les potes o el morro d’un gos o altre animal (a les urbanitzacions ran la muntanya poden ser senglars), s’han escampat pel carrer; cartrons mal endreçats; líquids varis vesats  conscient o inconscientment; restes d’obra abandonats subreptíciament, mobles, llums i trastos vells deixats que potser algú recollirà i aprofitarà, o no; pots  buits  o amb restes sobreres de pintures i dissolvents; vidres, ... Continuem? La llista és llarga, oi? I la podríem ampliar.

És a dir, l’estat de la neteja de la ciutat no depèn tant de l’esforç de l’administració del comú per netejar com de la consciència ( o inconsciència) dels seus components, o d’alguns components, molts o pocs, per embrutar. No estem davant d’un problema de neteja, estem davant d’un problema de civisme.

Relaxació, indiferència, passotisme, tant se’n fotisme, costums diferents, inconsciència...?

La proposta de solució l’ha d’encapçalar el Govern de l’administració del comú, però si les seves crides a incrementar l’acceptació de les normes de convivència per obtenir un espai públic més net no van acompanyades per la responsabilització de la ciutadania no aconseguirem gran cosa.

Vaig publicar la cita no fa gaire: “l’èxit del control de la societat per part d’un Govern depèn més del compliment voluntari de les lleis que de la seva aplicació”

Els Alcaldes podrien enviar –com es fa en algunes Festes Majors- heralds a pregonar un ban a toc de trompeta (tornar a l’agutzil?) per les places i cantonades instant a la ciutadania a fer servir correctament els múltiples dispositius que ja hi ha establerts per recollir les escombraries, deixalles i andròmines varies: Les bateries de contenidors de residus domèstics amb usos ja específics per la seva diferenciació, les deixalleries, les deixalleries mòbils, les papereres, els dies establerts de recollida de voluminosos per les cases o en punts concrets, la recollida d’embalatges de cartró als comerços, les rebaixes fiscals que s’apliquen als que aprofiten determinats d’aquests serveis... i explicar en el mateix ban les avantatges pel medi ambient, però sobretot per la butxaca dels propis ciutadans/anes en forma d’una taxa més ajustada per cobrir el cost del servei o dels impostos per fer la neteja viaria.  Es tractaria d’explicar que el servei de recollida (i eliminació) d’escombraries es finança amb una exacció a tots els usuaris quina suma ha de cobrir el seu cost i que la neteja viaria serà més o menys aprofundida segons el nivell d’ingressos derivats dels impostos, una altra exacció.

Però vaja, de poc servirà una acció de responsabilització cívica si s’ha d’anar al darrera d’un en un als components del comú, si creiem que a base de multar als incívics es resoldrà el problema. Alguna mesura exemplar cal fer, però no es pot posar un vigilant a cada cantonada de cada carrer.  

El comú, més o menys una massa amorfa agafada en el seu conjunt, està d’alguna manera força organitzat, per qüestions concretes o interessos específics si voleu, però existeixen una munió d’organitzacions i entitats que poden ajudar a la conscienciació cívica: des de les clàssiques associacions de veïns, a les entitats culturals, assistencials, educatives, religioses, ètniques, esportives, àdhuc de gènere. S’ha d’aconseguir la seva complicitat per arribar al màxim nombre dels seus components per estendre com a una taca d’oli la necessària conscienciació cívica d’aquesta problemàtica ara evidentment relaxada.

Si el comú, vol mantenir l’espai públic més net, pot incrementar l’esforç econòmic per aconseguir-ho, posant-hi més mitjans que sortiran  de les butxaques dels seus components, no cauran de l’aire del cel. La recollida i eliminació de les deixalles es cobreix amb una taxa, la neteja que es deriva de la mala pràctica cívica es cobreix amb impostos. I és molt injust pels ciutadans complidors de les seves obligacions cíviques que hagin de carregar sobre la seva cartera, desembutxacant més del compte,  els comportament incívics d’altres conciutadans/anes que passen del tema.

L’espai públic més net o més brut depèn de tots plegats.

Al primer Ajuntament democràtic, el del 79, es va fer una campanya sobre aquesta qüestió, que algú sorneguer va  saber donar-hi la volta:  “Un Mataró net (un mataronet) es fa entre tots”.

2 d’octubre.