Les joies del Paradís.

Aquesta vegada Donna Leon canvia un xic de registre. “Les joies del Paradís”, Ed 62 B-2012. No pas d’escenari, la seva Venècia, però ara qui investiga no és el conegut comissari Brunetti sinó una musicòloga, Caterina Pellegrini, amb l’encàrrec sorprenent de buscar en el contingut de dos baguls les possibles disposicions testamentàries d’un personatge real: el bisbe i compositor Agostino Steffani, diplomàtic catòlic a les corts protestants alemanyes tres-cents anys enrere. Steffani seria, musicalment parlant, la baula perduda entre Monteverdi i Bach. Aquesta trama dóna peu a que l’autora s’esplaï amb una de les seves passions: la música barroca.

Aquesta obra sorgeix de la col·laboració amb la cantant Cecilia Bartoli de qui Donna Leon ja n’havia parlat en un capítol de “Sense Brunetti”, recull d’articles de diverses inquietuds de l’autora.

He d’agrair als bons amics que temps enrere, en l’ensurt coronari, van tenir la bona pensada de regalar-me’l sabent que tard o d’hora me’l llegiria i que m’agradaria. M’ho he passat d’allò més bé, pel tema històric musical, pel context de la protagonista, per l’ambientació i els recursos de té la trama. Del mateix estil, i amb el mateix estil, que a mi m’agrada, de les seves novel·les negres amb en Guido Brunetti, però amb un altre tema i amb una altra mena de personatges. Encara, que com sempre, burjant en les nafres de la condició humana.