Perplexitat.

A les escaletes dels noticiaris (l’ordre en que es col·loquen les noticies) primer hi van les “importants”: política, meteorologia destacable, esdeveniments o efemèrides rellevants, ... i desprès hi van les notícies més “quotidianes”: els successos, les curiositats, les temporalitats. La cultura i els esports tanquen el programa, i el temps que ha fet i el que farà.

Ara com a tema “important” hi ha –com no, és evident- el canvi climàtic i les seves conseqüències, la necessitat de la transició energètica. Ens expliquen que hi haurà una nova cimera sobre el tema que serà transcendental (transcendental per que l’acollim aquí desprès que no es pogués fer allà on estava programada). Segons el que ens expliquen ja estem en temps de no retorn. Els que viuran sobre la Terra a finals d’aquest segle, vaja, els que han nascut en ell, es trobaran davant d’un panorama espaordidor. La nena sueca, Greta Thunberg, com a nova heroïna. Cal que comencem a prendre mesures dràstiques, entre elles reduir el nostre consum. Sí, cada any gastem més aviat el que pot reposar el planeta i en aquest camí, a menys que els que quedin se’n vagin a un altre planeta per estrenar, no hi haurà recursos per subsistir.  Per la coincidència de missatges en aquest sentit deu ser veritat aquesta visió apocalíptica del futur.

Llavors, ja ben entrat el noticiari, se’n explica que es posen en marxa les lluminàries nadalenques i que la gent està molt contenta i que aniran de botigues i restaurants per celebrar les festes i que segons quina música posen als establiments els possibles clients s’hi queden (i compren) més o menys. Sembla que aquest anys gastarem una mica més que l’any passat, o així ho esperen els botiguers. I vinga el “Black Friday” i el “Cyber Monday”!, que desprès vindran les rebaixes de gener, i compte amb l’ús de les targes bancàries que es poden “cremar”!

I un es queda perplex, no entén el que ens estan explicant. ¿No ens estem anant en orris per que consumim més del compte (i del que necessitem)? Però, alhora, no ens estimulen a continuar malbaratant? Alguns mitjans, molt ecologistes i moralistes ("progres"?), tenen una bona font d’ingressos amb els anuncis de cotxes. No diguem la visió d’esdeveniments esportius (el nou opi del poble) molts d’ells greixats amb “petrodòlars” i amb l’estímul de les cases d’apostes.

Ahir vam fer una volta per l’antic centre comercial de Barcelona ara compartit amb el nou centre turístic de la ciutat. Les botigues, en general, fan goig. L’oferta és múltiple, variada, generosa, cridanera, ..., els ulls s’hi en van, la tarja la portes a la butxaca,  entraries a molts llocs i adquiriries tota mena de coses que utilitzaries o no, que segurament te’n pots passar (¿perquè tinc dos barrets marrons pràcticament iguals?). Llàstima!, hi anàvem a veure si es podia arranjar un ganivet que se’ns va trencar la fulla per la meitat i sembla que no és possible. Bé, tindrem el joc incomplert, no comprarem pas un joc nou per una peça! Aquí està la clau, una mica de raciocini, una mica de mesura, una mica d’acceptació de que tenim de tot i de sobres.

Però, si no consumim... sinó consumim més, com mantindrem la velocitat de la roda de l’economia que necessitem fer créixer per què no sabem repartir el que hi ha? Si el pastís no creix i els pocs que en tenen una part grossa no la comparteixen amb la creixent massa de desafavorits per la fortuna anirem a una situació explosiva. O no? I si fem créixer el pastís a compta dels recursos no reemplaçables també ens anem a una situació insostenible. Sí, no sostenible, estem esgotant la Terra.

Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta...

29 de novembre.

Demà posats a taula...

A algunes ciutats ja han pres les lluminàries nadalenques. D’altres, entre elles la meva, ja les tenen penjades a punt d’encendre. Suposo que no tardaran gaire. Alguns alcaldes es vanten de que les que han decidit col·locar són les millors del món. El meu vell conegut Abel Caballero, a Vigo, per exemple.  A Madrid hi rivalitzen, diu que són fastuoses. Els comerciants les demanen, els ciutadans les esperen, ..., fan festa, alegria.

Mentre hi ha notícies que ens parlen de gent que dorm al carrer, de nens petits que dormen al carrer. Esfereïdor. A més de gent d’aquí, hi ha aquells que fugint de fam i violència pensen trobar entre nosaltres un cau on aixoplugar-se. Alguns serveis de diverses administracions estan desbordats per intentar atendre’ls. D’altres serveis es preocupen que les llums nadalenques siguin de leds, que gasten menys.

Estem malalts, som societats malaltes.

Una mostra més del desori en que vivim. Volem alegrar la nostra vida i al temps patim, o hauríem de patir (som insensibles?), per aquells que no la ballen tan bé com nosaltres. Hi ha recursos suficients perquè no hi hagi gent que pateixi la misèria. Els emprem correctament?

“Sento el fred de la nit 

                                      i la simbomba fosca...

25 de novembre. A un mes per Nadal. No goso posar imatges.

Vi de Xerès

Per mi és un misteri –segurament sols és ignorància- el per què no es troben a les botigues de per aquí les diverses varietats dels vins de Xerès. Sí que a tot arreu hi ha “Tio Pepe” i les mançanilles i finos més coneguts. Es veuen alguns Pedro Ximénez, però pràcticament res més. He anat a una botiga especialitzada, amb una varietat de vins colossal, i també pocs n’hi havia. He trobat alguna botella escadussera de Palo Cortado  i de Amontillado, també de Cream, però vaja... poca cosa.

   

D’aquest tema ja en vaig escriure fa més de 10 anys amb motiu d’una estada per Setmana Santa allà a Jerez. En aquella població hi he estat varies vegades, per motius de feina o d’esbarjo. Segurament la coneixença m’ha fet apreciar aquest producte que els caracteritza i que m’agrada. El dependent que m’ha atès ara m’ha dit que aquests vins no són gaire valorats aquí i fins i tot m’ha confessat que a ell no li agradaven. Bé, ha d’haver gustos per a tot, sinó mal aniríem. Deu ser per això que l’oferta és escassa en els nostres establiments.

Com que tampoc sóc gran bevedor, amb una ampolla de Palo Cortado i una de Amontillado ja he quedat servit. Cal començar a fer provisions que s’acosten festes llamineres i aquests vins fan de bon acompanyar.

Amb uns bons amics sempre ens ve el record d’uns vespres d’estiu, ja fa molts anys, ben jovens, al terrat del carrer Deanato (avui Deganat) a tocat la catedral de Ciutat de Mallorca amb formatge i una botella de Harveys per davant. Records boirosos, no sé si era Bristol Cream o Pale Cream. Va, Nuri, recorda!, que tens bona memòria.

15 de novembre.

Teruel existe.

De camí a Terol, pel “Racó d'Ademús”, l’any 2003.

Sembla que hi ha qui li ha agradat que la candidatura “Teruel existe” hagi tret representació parlamentaria: Tindrà un diputat i dos senadors a les Corts de Madrid. Els que s’ho miren des de fora d’aquell territori crec que tenen una percepció “naïve”, ingènua, del problema. Penso que tenen mal entès el paper de la representació política. Els que han propiciat la candidatura crec que tenen una posició desesperada en front la seva situació. “Ara ens sentiran”. Tot és fruit de la deixadesa de les formacions polítiques tradicionals per enfrontar de cara el tema, per explicar la veritat del panorama i les perspectives que tenen en el món d’avui extenses parts del territori, espanyol, català, europeu, d’arreu. No és sols un problema de Terol, és l’Espanya buida, o que es va buidant.

Sempre he pensat, que la base de l’assentament humà, de qualsevol assentament animal, és si els pot donar la mínima subsidència. “Aquesta gent, ¿de què viuen?”. La gent de Terol ja ha fet esforços per la seva part per estar al dia: des del Teruel Airport, al turisme de les restes dels dinosaures, als assecadors de pernils, o a l’explotació turística del mite del “amantes” i les seves joies arquitectòniques mudèjars, el circuit del motor d’Alcanyís, ... . Però això dóna pel que dóna, l’agricultura va desapareixent, la mineria tanca, i els territori es dessagna i la comunitat es redueix.

Ara, aquests nous representants de Terol intentaran repetir el que tan bon resultat ha donat a altres territoris que tenen representació “pròpia”, els bascos i els canaris en són un bon exemple. El seus vots a canvi de “coses” concretes pel seu territori i els seus habitants. Però seran la representació de la fragmentació, de la incapacitat de donar respostes col·lectives als problemes conjunts que tenim. El territori no és sols dels que hi habiten, l’habitem tots el territori.

Colgado de un barranco

Duerme mi pueblo blanco...

11 de novembre.

Andròmines

He anat a la deixalleria a portar dos jocs de maletes antigues que estaven arraconades dalt d’un armari i que no utilitzava. Un joc, en perfecte estat, era de quan ens vam casar –segurament les vam posar en la llista de noces i ens les varen regalar-, 47 anys! Eren molt bones i maques, però ja no es porten les maletes per les nanses i menys quan amb l’edat costa portar pes. L’altre joc estava per estrenar. Era un obsequi d’Iberia, la companyia d’aviació, de quan hi anava. Devien ser també de temps, encara estaven plegades dins les fundes de cel·lofana amb que van arribar a casa dins d’una capsa plana de cartró i també eren de portar per les nanses.

Crec que la disponibilitat d’espai afavoreix que guardem més coses del compte, de les que fem servir, ... i necessitem. És tot una manifestació de la societat de consum en la que hem viscut i que ara, si volem conservar la vida humana sobre el planeta, hem –vulguem, que no- de restringir. Però, entre tots, tenim tantes coses, ens sobren tantes coses, que sols utilitzant o reutilitzant el que ja tenim podem viure confortablement. O que ho aprofiti algú altre que li faci falta.

A la deixalleria m’han indicat que hi ha un espai per dipositar allò que és reutilitzable. Ho he deixat allà. En el mateix de l’espai de la deixalleria una persona que estava a l’aguait ha anat a veure que deixava, m’ha preguntat què era, s’ho ha mirat, ha agafat les maletes que acabava jo de dipositar al terra i se les ha emportat. Què en farà?, no ho sé. Potser se les vendrà, potser les donarà, potser les farà servir ell mateix. El cert és que hi ha una possible reutilització, no crec pas que tornin a dormir molts anys dalt d’un armari com han estat a casa meva.

Res, una petita satisfacció de benestant.

Però, quins conceptes he utilitzat!: llista de noces, obsequi d’Iberia, andròmines, societat de consum, benestant, ... part de la vida, de la meva vida. Si n'hi ha de coses a fer encara.

6 de novembre.