Novament, de població.

Els economistes són aquella gent que prediu el passat.

Darreres lectures i altres activitats d’interès em porten a repassar algunes dades elementals sobre economia i societat que temps enrere havia treballat força, quan estava en actiu o en el primers temps que ja no en vaig ser, i que no han deixat mai d’interessar-me per explicar l’entorn socioeconòmic.

La sèrie temporal  que vull tractar és la corresponent als anys d’aquest segle XXI, des del 2000 fins ara. Aquest període permet contrastar dos moments ben diferents: fins a la crisi del 2008, d’alça (encara que ens en podríem anar més enrere, Solbes 1995), i de la crisi fins ara, 2016 (les darreres dades publicades), en que sembla –a nivell de les grans magnituds macro- que ja s’està donant una represa. A més aquest període dóna molt bé ja que hi ha tants anys al davant que al darrere.

Començo per posar al dia les dades demogràfiques. Com ha estat l’evolució de la població espanyola en aquest temps amb una comparativa amb el que ha passat en els països propers amb els que ens podem comparar (Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia. Com a afegitó interessant també, Turquia). Les dades són extretes d’Eurostat, o de l’INE.

Quadre 1.

Gràfica 1.

Evolució molt coneguda: fort augment fins 2008 que s’esmorteeix cap a l’estancament fins el 2012, any en que comença a davallar molt lleugerament. Malgrat que el punt àlgid i per tant la inflexió és l’any 2012, el canvi es comença a donar el 2009 amb una tendència que ens porta al darrer any a quasi igualar-lo.

Aquestes dades són interessants de contrastar amb les que s’han donat en el països del nostre entorn, els que citat abans. Aquí sols reflecteixo les corresponents a tres moments puntuals, els anys d’inici: 2000, el de la crisi: 2008, i el final: 2016. La gràfica és molt curiosa i dóna per comentaris.

Quadre 2.

Gràfica 2.

Llevat de Turquia, encara que aquí hi ha el fenomen dels refugiats de la guerra siriana que no sé pas si desvirtua les dades, som el país dels considerats que creix més, encara que amb unes pautes diferents. Bé, Alemanya no creix gens, d’aquí segurament  l’interès del seu govern en l’admissió de refugiats (per cert, Polònia tampoc).  França, el Regne Unit i Itàlia tenen un creixement més o menys continuat, encara que menor que el nostre. Espanya és el que té el creixement més gran, quasi bé del 15%, encara que ben diferenciat en els dos períodes considerats, d’abans i desprès de la crisi. És conegut el creixement immigratori dels anys de l’eufòria i el també creixement emigratori dels anys de la crisi, però crec que la gràfica ho expressa molt bé.

30 de juny.

Rehabilitació.

Sento soroll de paletes a tocar de casa, quasi bé paret per paret. Al carrer veig uns obrers que treuen trastos vells que van desembarassant. Una altra obra de rehabilitació de les moltes que estan en marxa pels voltants. En un radi de cent metres des d’allà on visc n’hi ha més de mitja dotzena d’obres semblants. Ara és tot una casa de cós la que es buida deixant sols les parets mestres, o s’enderroca del tot; ara és el pis, o el baix, el que sols es rehabilita; ara són sols arranjaments sense tocar l’estructura;... Veus una munió de petites empreses, ho veus per les seves furgonetes que les identifiquen: paletes, guixaires, pintors, lampistes, ... També n’hi alguna d’obra més gran: tampoc gaire lluny, a una cantonada, una vella fàbrica que vaig conèixer molt, també se’n ha aprofitat l’estructura per fer-ne un petit bloc d’habitatges; en un altre lloc és l’agrupament de varies cases de cós que permet fer un edifici petit nou de trinca, alguna cantonada llaminera. Això es mou, és innegable, salta a la vista.

Fa poc escrivia sobre l’abandonament d’unitats urbanes en el cas antic, fet que es deu donar a d’altres ciutats, però ara he de dir que hi ha de nou moviment del sector de la construcció. Potser no són encara les cases més velles, encara que n’he vist una que ja era hora que es mogués a tocar la Plaça Gran, però en general és en els carrers més antics de l’eixampla on s’està donant aquest moviment. Lògic, no són gran obres una a una. Posen en valor un patrimoni particular que estava esperant potser una lleugera represa. Donen feina a petits industrials i no requereixen grans fortunes ni embolicar-se financerament per escometre-les.

Costà tornar a veure grans promocions a les ciutats mitjanes com la nostra. Malgrat tot, els baixos tipus d’interès porten a alguns inversos a tornar a arriscar-se en el sector de la construcció, i tímidament també apareixen en solars de possibilitats residencials llargament aturats algunes operacions de més envergadura. A l’eix Herrera, allà on fou el tint de can Marot, o al polígon de les Hortes del Camí Ral, que d’industrial es va reconvertint en residencial. No, no és aquella bogeria del primer decenni, no hi ha grues a grapats, sinó bastantes corrioles petites que van fent la seva modesta feina.

Si no ens tornem a embalar com temps enrere, això no està malament. Es revitalitza un sector econòmic, intensiu en ma d’obra, i també es revitalitza la trama urbana que podia quedar abandonada. Falta veure, però, quin serà el destí de totes aquestes obres un cop acabades, habitatge dels propietaris, lloguer, lloguer turístic (tinc dubtes que arribi fins aquí l’empenta de Barcelona), pura inversió,...?  Però de moment, es mou alguna cosa i és bo que així sigui.

27 de juny.

Catifes de Corpus a Cabrils

Ahir va ser Corpus. Aquesta diada ben remarcada temps enrere (en el nacional catolicisme, “tres días hay en el año...”), ha perdut gran part de la seva importància. El trasllat al diumenge següent dels deu dies desprès de la Pentecosta, la pèrdua de les manifestacions externes i extremes de la religiositat, la manca de organitzacions –espontànies o no- de la celebració, els costos d’organització, temps i diners per celebrar-la com cal (o com calia abans), l’ha portat quasi a la irrellevància.

En algunes poblacions encara es mantén el costum de fer catifes de flors pels carrers on passa la processó. Com que a molts indrets ja no hi processó, tampoc hi ha catifes. A Cabrils encara se’n fan, poques, les de sempre, en vaig comptar cinc, en el nucli antic del poble i sempre fem un tomb per admirar-les. Què difícil és mantenir la tradició, no cal dir estendre-la, en els pobles com el meu que han canviat la seva idiosincràsia i la seva configuració urbana! Les estores en gran part estan fetes amb serradures de colors i les flors són per ressaltar, però en molta menys quantitat. La del carrer de l’Ajuntament (Domènec Carles) estava dedicada a en Joan Ferrer, el fuster i animador cultural que ens va deixar fa poc, ben jove, que n’era l’ànima de la seva confecció.

Vaig entrar, com cada any, a l’església parroquial de la Santa Creu, on vaig ser batejat. Què és batejat, avi?, em preguntà el meu nét de cinc anys, que com la majoria dels petits d’ara no en saben res de religió i de les seves costums. (Uff, i ara què i com li contesto?). Vaig saludar al Sr. Rector, Mn. Josep Rodríguez, antic veí meu a Mataró quan era seglar. És difícil, em va dir, connectar la celebració religiosa amb la tradició popular. Sí, és cosa dels temps d’avui. Arreu la desconnexió de moltes celebracions de cultura popular dels seus orígens religiosos és patent. Malgrat tot vaig veure una nena vestida de primera comunió que estava esperant-se per participar a la processó. Jo, de petit, quan vaig fer la primera comunió, vaig desfilar amb el meu germà a la processó del Corpus dues vegades: a Mataró que és on la vaig fer, els gegants acompanyaven el seguici, obert per efectius militars de la caserna local, del Jaén 25, i desprès a Cabrils, perquè ens veiessin al poble del pare, ja que d’això es tractava.

Els grans tenim la sort, i/o la desgràcia, de la perspectiva temporal cap enrere: “Amb més records que projectes...” que cantava en Raimon.

Sorprenentment per mi la piulada que vaig fer ahir del tema va ser força (?) retwittejada.

19 de juny.

Tinc (o tenia) dubtes.

En les explicacions que s’han vingut fent des del cantó, diguem-ne, progressista de les causes i de les conseqüències de la crisis econòmica desfermada el 2008 hi ha algunes coses que de tant sentir-les m’ocasionen dubtes. La lectura del darrer llibre de Joaquin Estefanía, per exemple, em va neguitejar en aquest sentit. És cert, el triomf de la revolució neoliberal de Reagan i Thatcher als anys vuitanta del segle passat, la solució keynesiana emprada d’immediat pels governs europeus i abandonada tot seguit per insostenible, encara que mantinguda pels USA. Però hi trobava a faltar coses. Se’m va encendre la llumeta, falten al menys dos noms propis: Deng Xiaobing i Bill Gates!

Parlar de l’estat del benestar -que ara trontolla- construït desprès de la Segona Guerra Mundial als països del entorn industrial capitalista, no a tot arreu, sense fer esment de que l’economia ha donat un tomb espectacular amb la incorporació de la Xina, i d’altres contrades amb molts centenars de milions d’habitants que fins fa pocs anys no estaven al “circuit” de l’economia; no fer esment tampoc de com, fruit dels nous processos tecnològics, han canviat la producció i la distribució de bens i serveis, és no explicar ben bé les coses. Alguns paradigmes dels economistes es basen en unes condicions que ja no existeixen.

Certament que l’anàlisi, de les conseqüències sobre tot, és encertat. A les societats del nostre entorn la desaparició de les avantatges que s’havien aconseguit està en perill. L’aprimament de la classe mitja, l’empobriment dels de baix, la precarització del treball,... Quan llegeixes els desafiaments en que es troba l’economia francesa sobre la taula del nou President veus que no són gaire diferents que els nostres, per no parlar dels d’altres països europeus semblants.

Potser en hem oblidat d’allò que vam aprendre de joves del desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció. O és que les forces productives, amb la seva financiarització, amb la incorporació d’ingents quantitats de treballadors, amb les noves tecnologies, les facilitats de comunicació, no han canviat substancialment en els darrers 25-30 anys? Pensar que es donaran les mateixes relacions de producció que es donaven en les economies industrials-nacionals ja no té sentit. Sí, clar, els governs –la política- continua sent “nacional”, però l’economia ja fa temps que és globalitzada. Les solucions per tant no passen pel que ens diguin què volen o poden fer els Govern sortits d’un processos electorals propis de temps passats sinó que hem de veure com podem encarar els temps actuals, i els futurs que vénen, amb noves eines.

Per això m’ha agradat llegir el llibre que acaba de treure Jordi Palafox “Cuatro vientos en contra. El porvenir econòmico de España”, ed. Pasado&Presente, B-2017. El quatre vents en contra que tenim: Xina, fàbrica del món; Multinacionals i creació de valor global; la millora del capital humà; superar les institucions públiques obsoletes.

“...la globalización, ha creado una realidad económica  inédita con el mercado global como uno de sus mejores exponentes. El hecho evidente es una nueva forma de organizar la producción. Sin duda más eficiente, pero también mucho más desafiante para el mundo tal y como lo hemos conocido.

En este nuevo marco, las compañías multinacionales aprovechan todas sus ventajas mientras los gobiernos nacionales se muestran impotentes para contrarrestar su creciente poder por la obsolescencia de las herramientas de la política económica tradicional y la ausencia de  acuerdos para modificar la completa desregularización de los movimientos de capital.”

El que hem, o haurem, d’explicar als nostres néts és que nosaltres vam venir a un món que avui ja no existeix, el món dels Estat-nació, industrial, proteccionista (i a Espanya, autàrquic!) i que les respostes que sabem donar ja no serveixen i que ells s’hauran d’enfrontar al seu món, el món que ha esdevingut per una evolució que no hem controlat, i que s’hauran d’espavilar com ho han fet totes les generacions anteriors.

9 de juny.